InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 100 (divendres 10/08/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
 
1) Eugeni S. Reig - coster
 
2) Albert Jané - Fregar i vorejar
 
3) Antoni Llull Martí - Mà morta, desvinculació i desamortització
 
4) Pau Vidal - Pega
 
5)  Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Barbarismes. Lletra P)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) J. Leonardo Giménez - Classe mitjana
 
8) Rafael Roca - La literatura de la Renaixença: Presentació
 
9) Òscar Pérez Silvestre - Fabra entre els valencians
 
10) Pere Ortís - Actituds davant la llengua
 
11) Ramon Sangles i Moles - Les bones formes en un lector
 
12) El futur del català, 27 anys després: Entrevista de Joan Tudela a Jordi Carbonell
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

coster

Paper que s'esgarra, es taca o s'arruga en el procés d'elaboració o té foradets o altres defectes de fabricació.

Veges si pots donar-me una mà de paper coster.

Conec aquesta denominació d'Alcoi i de Banyeres de Mariola, però és d'ús general en el nostre domini lingüístic entre els que treballen en la fabricació de paper. El mot coster, amb el significat definit, és molt antic i ja s'emprava quan el paper es feia a mà. Posteriorment, quan el procés de fabricació es va mecanitzar, es va continuar usant la mateixa paraula per a denominar el paper defectuós. Les tres tares més corrents eren: el peu de gallina, el paper escagassat i el paper estrelat.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: coster
En castellà es diu: costero, quebrado
 
 
2)

Article publicat en el núm. 67 de la revista Llengua Nacional (II trimestre del 2009)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2009-2)FregarIVorejar.pdf

Fregar i vorejar


Albert Jané

 

3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 258)

 

Mà morta, desvinculació i desamortització

 

Antoni Llull Martí

 

En temps antic amortitzar significava convertir una propietat particular (un terreny, una finca, etc.) en un bé de mà morta, cosa que volia dir que qui el posseïa podia explotar-lo i fer-ne ús com volgués, però no tenia dret a vendre'l ni a donar-lo. Això solia succeir amb béns donats als ordes religiosos o a l'Església, i amb terrenys comunals que pertanyien a un ajuntament, o amb tota casta de propietats de titularitat estatal, i fins i tot amb algunes de propietat particular com els mayorazgos. Aquesta impossibilitat legal d'alienació, assegurava la integritat dels respectius patrimonis en el transcurs del temps, però amb l'inconvenient de no poder-ne vendre ni tan sols una part en cas de necessitar diners per al seu manteniment o voler invertir en noves construccions o altres coses. Venia a esser com si només en tinguessin l'usdefruit.

 

Arribà un moment que les possessions dels frares i de l'Església, que no pagaven contribucions i dificultaven el desenvolupament agrari, feren que l'economia de l'estat se'n ressentís de mala manera, i alguns polítics liberals idearen, en el transcurs del segle XVIII, promulgar lleis que acabassin amb els béns de mà morta. Es començà amb la desvinculació, que canviava la natura jurídica d'aqueixos béns, respectant-ne la propietat, però fent-ne possible la venda. La desamortització anava molt més enllà, puix que fou concebuda com un mitjà, bastant revolucionari, de fer possible a les classes agràries l'accés a la propietat de les terres, però fou abusivament emprada a benefici dels burgesos rics, que amb molt poc cost incrementaren molt considerablement els seus respectius patrimonis. Els béns dels ordes religiosos foren confiscats i posats a la venda, molts de convents foren convertits en magatzems o fàbriques, moltes biblioteques conventuals foren disgregades, moltes obres d'art s'escamparen pel món, molts de pobles es quedaren sense terres comunals i fins i tot l'Estat perdé una part molt important del seu patrimoni. Però no és d'història que venc a parlar aquí, sinó de paraules i el seu significat, i per avui, crec que ja he complit.

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 118)
 
Pega
 
Pau Vidal
 
 

“Hosti, parles com el meu avi, quina gràcia!” La sorprenent resposta al meu intent d'excusar-me per haver fet tard (“perdona, és que avui estic de pega, resulta que...”) no provenia d'una tendra poncella en edat súper-3 sinó d'una quarantina l'avi de la qual ja devia fer temps que criava malves. Vaja, doncs com es deu dir ‘estar de pega' en català modern? “No, és que he tingut mala sort...” Efectivament, el diccionari defineix ‘estar de pega' com ‘tenir mala sort' o ‘no tenir sort', però és evident que si diem una cosa com ara “He comprat números de la rifa però he estat de pega” el que estem suggerint no és que no ens hagi tocat la grossa sinó que un desaprensiu ens els ha pres pel camí, que un incendi inesperat ens els ha carbonitzat allà mateix o que ens n'han venut de falsos, per exemple. Perquè ‘estar de pega' indica una dissort inesperada, fins i tot amb un cert afegit d'injustícia còsmica (“Sempre que vaig a can Barça plou; ja és ben bé que estic de pega”), que la simple ‘mala sort' no pot expressar. L'única explicació que se m'acut és que el terme ‘pega' estigui pagant la llufa de fals barbarisme, segons l'estesa creença que ‘cola' i encara més ‘goma d'enganxar' sonen més genuïns. O sigui que ‘estar de pega' ha estat de pega.

 

«De ca la modista, anaven disparades a l'habitació que una cortina dividia en dos i que, segons creia, hi dormia la senyora Dolors. I allà la llengua anava de pressa, amb projectes, idees. I els pentinats, la roba interior. La roba de casa. La de viatge. Mai, la senyora Dolors, hi posà cap pega. Tot el contrari: si la xica deia que ja estava bé, es queixava de la seua modèstia» (Isabel-Clara Simó, Júlia, 1983).

 

«-¿A mí carlí? Mala re... ira de Deu te...! Mal llamp te mati! ¿A qui dius carlí? lliberal de pega. Qué has fet per la llibertat Digas, xarrayre. No mes has sigut bo á fer l'estaquirot anant á la parada quan eras de la milicia» (Antoni Careta i Vidal, Quadros de Barcelona, 1876).

 

Iepa-la!

 

“Una vegada un ciclista de pega / en un revolt es va fotre de cap / i es va trobar un diari que deia / que una vegada un ciclista de pega...” Em sap greu pel català modern però no hi ha manera de cantar “Una vegada un ciclista amb mala so-ort...”, que sona tan poc musical com aquesta altra que no deurem trigar gaire a sentir: “El xocolata / estava molt cale-ent...”

 

 

5) 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

Barbarismes
P
 

Pachucho. Fumut. Xafat. Pioc. Pansit. Malicós.

         El pobre vell està fumut.

Pago.    Pagament. Paga.

         Els pagaments fets al banc. La paga d'un esforç.

Palco.   Llotja.

         Tenir una llotja al Camp Nou.

Palillo. Escuradents.

         No hi ha escuradents a taula.

Palomitas, 'palometes'. Rosetes. Crispetes.

         Una bossa de rosetes.

Panadería. Forn. Fleca.

         En aquell forn fan pa de pagès. No cal dir: “Forn de pa”, que ja ho vol dir Forn. A cada poble de Catalunya hi ha el carrer del Forn, el de la Font, i el Major.

Pandilla. Colla. Trepa.

         Tots són de la mateixa colla de trinxeraires.

Pañales, 'panyals'. Bolquers.

         Canviar els bolquers del nen.

Papilla. Farinetes.

         Donar les farinetes al nen.

Parche.  Pegat.

         Posar un pegat al neumàtic punxat.

Paro.    Desocupació. Atur. Aturada.

         Cobrar de la desocupació.

Parranda. Grifolda. Tabola. Barrila. Gresca. Xala.

         Anar de grifolda. Avui farem un berenar i farem barrila.

Parrillada. Graellada.

         Una graellada de peix.

Pase, 'passi'. Accés.

         Guanyar l'accés a la final.

         Entrada de cortesia.

         Tinc una entrada de cortesia al Camp Nou per a veure el Barça.

Pastelero, 'pasteler'. Pastisser. Confiter.

         El pastisser fa pastissos.

Patada.  Puntada. Puntada de peu. Potada.

         El tragué de casa a puntades. Puntada a la pilota! Clavà potada a s'atlot.

Pataleta. Rabiola. Rebequeria.

         Quan el renya, fa una rabiola.

Patatús. Tropell. Treball.

         Tingué un tropell i s'ofegava. La padrina ha tingut un tropell i ha estat el seu final.

Patearse, 'patejar-se'. Esbandir. Rebentar.

         En quatre dies ha esbandit, ha rebentat l'herència de sumpare.

Pato.    Ànec.

         L'ànec és un  ocell aquàtic.

Patochada. Bestiesa. Bacinada. Gatada. Estirabot. Atzagaiada. Bertranada. Sabaterada.

         És una solemne bestiesa! Ves, també, quina gatada, aquest animalot!

Palosanto. Caqui.

         Ah, un caqui geladet, a la tardor!

Pantalla. Per què no en diríem Pàmpol? No diem ja, per exemple, el pàmpol d'un llum?

         Allò que ensenya el pàmpol del televisor.

Patoso, 'patós'. Carranc. Feixuc.

         Caminar carranc.

Pavo.    Gall dindi. Indiot. Titot.

         Per Nadal, gall dindi rostit.

         Paó. Pavó.

         El paó es fa veure estarrufant la seva cua de colors com un ventall.

Peatón, 'peató'. Vianant.

         La llum verda és perquè travessi el vianant.

Pechuga. Pit de pollastre.

         Un pit de pollastre a la planxa.

Pedido.  Comanda. Encàrrec.

         Fer una comanda de nou gènere.

Pedregal. Pedregar. Pedreguer.

         Anar el carro pel pedregar. La Verge del Pedregar.

Peliagut. Espinós. Difícil. Enrevessat.

         Un cas espinós.

Peluquería. Perruqueria.

         Anar a la perruqueria.

Pensativo, 'pensatiu'. Pensarós. Pensívol. Capficat.

         Darrerament el veig molt pensarós.

Pepinillo. Cogombre.

         Una amanida amb cogombres.

Percatarse. Adonar-se.

         Per fi s'adonà que érem allí.

Permanecer, 'permanéixer'. Romandre. Estar-se.

         Ells romandran a casa. Plovia i s'estigué al cobert.

Pertenecer, 'pertenéixer'. Pertànyer.

         Això em pertany a mi. No es pertany de fer això.

Pesadilla. Malson. Pesombre.

         Tenir un malson.

Pésame, 'pésam'. Condol.

         Expressar el condol.

Pescadilla. Llucet.

         Mig quilo de llucet.

Pesebre, 'pessebre'. El Fabra diu que aquest mot és castellà. Naixement. Establia. Betlem.

         A casa per Nadal fem naixement. Anem a cercar molsa per a l'establia.

Pestillo. Balda. Baldó.

         Tancar amb la balda.

         (del pany) Pestell.

         Fer córrer el pestell.

Pienso.  Pinso.

         Posar pinso a la tremuja.

Pillar. Atrapar. Agafar. Empaitar. Aconsigar.

         Ah, que no m'atrapes! Empaita'm i no m'agafes. Aconsiga'm, si pots!

         Ara tots els nens diuen”pillar”. Deixadesa de pares i mestres.

Pinchar. Punxar.

         Tenir la bicicleta punxada.

Pirrarse. Delir-se. Migrar-se. Fondre's. Gruar.

         Es delien per sentir-lo cantar. Tots gruàvem perquè sortís el sol.

Pisonar, 'pissonar'. Compactar. Piconar.

         La màquina ha compactat la grava. Compactadora.  

Pitar.   Xiular.

         L'àrbitre xiula les faltes.

Pitillo. Cigarreta. Cigarret.

         Fumar una cigarreta.

         Cansalada viada.

          Per esmorzar, els americans, ous i cansalada viada.

Pitorro. Broc. Galet.

         El broc del pneumàtic.

Plano.   Pla.

         El pla del complex de la fàbrica. El pla de l'obra.

Plátano. Plàtan.

         Per darreries, plàtan escalivat.

         El plàtan és gros com dues o tres bananes i corbat com una simitarra. No es menja cru, ni quan és molt madur; parlo del tròpic. El mengen verd, bullit amb la verdura  o fregit a llesquetes. També el mengen madur, fregit o escalivat. Quan és molt madur té la pela negra  i aleshores, escalivat, no té parió a la terra. El plàtan cru no és dolç. La fruita que aquí mengem crua és la Banana.

         La banana és dolça, petita, té la pela groga i la polpa suau i pastosa.

         En tota l'Amèrica tropical, i en tot el món anglosaxó, ningú no diu plàtan a la banana. És gairebé  indispensable haver estat al tròpic per a  distingir-los perfectament l'un de l'altra.

         És veritat que Fabra, al capdavall, admet que a la  banana li puguem dir plàtan, però em creuria que Fabra no estigué mai al tròpic.

Plazo, 'plaç'. Termini. Coll. Terme.

         Disposa del termini d'un any. Li ha donat un mes de coll per a fer-ho.

         Paga. Termini.

         Comprar a pagues. A terminis.

Polaco, 'polac'. Polonès.

         Un natural de Polònia és un polonès.

Polo.    Pol.

         Ha comprat un pol amb gust de maduixa.

Polvos, 'pólvors'. Pólvores.

         Amb aquestes pólvores s'obtenen efectes màgics.

Pomelo.  Aranja.

         L'aranja és un cítric de pela groga i de polpa acidosa, molt saludable.

Poner,   (un ou). 'posar'. Pondre.

         La gallina ha post un ou. (No: “ha posat un ou”). Pondre's el sol. El sol s'ha post (no: “s'ha posat”).

Porcelana. Porcellana.

         Porcellana de la Xina.

Porcentaje, 'porcentatge'. Percentatge.

         Treballar amb un percentatge alt.

Portalámparas. "portalàmpares". Portabombetes.

         Necessites un portabombetes nou.

Porvenir. Esdevenidor.

         Ningú no sap com serà el seu esdevenidor.

Poste.   Pal.

         La pilota s'ha estavellat contra el pal.

Postres. Darreries. Llevant.

         La grana de capellà fa molt bones darreries. Per darreries, maduixes amb nata.

         El Fabra diu netament que "postres" és un  barbarisme. Cosa que repeteix el Coromines; el qual  hi fa una explicació interessant, però no suficient per a admetre el mot en català. Per cert que  darreries és viu a Mallorca, bé que allí no l'usen en el sentit  de llevant de taula, sinó de plat fort del dinar, és a dir, el que ve després de la sopa o dels altres entrants. Quan Fabra ha                   d'expressar normalment aquest concepte, empra la paraula darreries.

        Que darreries vol dir allò de Mort, Judici, Infern  i Glòria? I "postres", "lo que viene postrero",  "Postrimerías", ¿què vol dir?

Precisar. Caldre.

         Cal que ho facis.

         Necessitar.

         Necessitem un aprenent. Necessita un préstec.

Prefijo, 'prefixe'. Prefix, prefixos.

         El prefix d'Osca.

Prenda.  Peça.

         La camisa és una peça de vestir.

         Joia. Joiell.

         Ha empenyorat la seva joia.

Primar.  Prevaler. Estilar-se. Portar-se.

         Ara preval el color vermell.

Promedio, 'promig'. Mitjana.

         La mitjana d'edat de la colla és de setze anys. El Barça guanya amb la mitjana de gols.

Probar.  Tastar.

         Tastar el menjar, el beure.

Pues,    (indicant la causa d'una cosa). Ja que. Puix. Puix que. Perquè. Car.

         Ja que no fa sol, no volem venir. Són de la millor qualitat, puix que reuneixen les més fines substàncies.

         Hi ha molts que tradueixen indefectiblement el "pues" castellà pel doncs català, i això és un gran error. Quan no és qüestió d'indicar la causa, sinó merament la conseqüència o la conclusió d'allò que precedeix, aleshores cal usar el

         Doncs.

         No t'agrada? Doncs no en mengis.

         Cal fixar-s'hi, i sempre que el doncs pugui ésser substituït per una de les conjuncions primerament esmentades, cal decidir-se a fer-ho. No: “Hi anirem, doncs ens crida”, per Hi anirem, puix que ens crida. Ja que ens crida. (No: “doncs ens crida”).

Puesto.  Lloc.

         Un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc.

Pulgada. Polzada.

         Un televisor de catorze polzades.

Pulido,  'polit'. Poliment.

         Servei de poliment de pisos.

Puntilloso, 'puntillós'. Puntós. Picallós. Picaplets. Cerca-raons. Carronya.

         Ésser un puntós incorregible.

Puro.    Cigar.

         Cigar i copa.

Puzzle, 'pusle'. Trencaclosques.

         Aquesta qüestió és un bon trencaclosques. Juguem amb el trencaclosques.

 

6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(del 23 al 27 de juliol del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 23 de juliol del 2012

http://www.ara.cat/premium/opinio/banderer-labanderat_0_742125791.html

UN TAST DE CATALÀ

l banderer i l'abanderat

Albert Pla Nualart

Els Jocs han portat els mitjans a parlar dels banderers o els abanderats. I constato que la majoria - El Periódico, El Punt Avui, TV3, Vilaweb, l'ARA, etc.- han fet servir els abanderats sense manies, creant un cert neguit als que havien après a dir-ne banderers .

Abanderar existeix però només vol dir posar una bandera. Fa uns anys també la RAE només el recollia amb aquest sentit, que és el més propi. L'altre -el de dur un bandera i, per extensió, liderar- parteix, de fet, d'un cert abús lèxic.

Una prova del que dic és que l'equivalent d' abanderado , també en sentit figurat, és porte-drapeau (francès), standard-bearer (anglès), etc., mots que expliciten un portar que no es desprèn del prefix a-. També el català té portabandera com a sinònim de banderer .

Què té a favor, doncs, abanderat ? Primer, que ni Moll ni Coromines no hi vegin un castellanisme. Això fa que l'acceptin el DCVB, el GD62 o l'ÉsAdir. Curiosament, però, cap dels tres no dóna a abanderar el sentit de liderar , si bé es desprèn per lògica.

Segon, que cap diccionari dóna a banderer o a portabandera el sentitestès de líder d'una causa i, en canvi,sí que el té abanderat . The standard-bearer of the movement no sembla que pugui ser el banderer del moviment.

Tercer, que és impossible formar verbs amb banderer o portabandera ; i abanderar se'ns fa molt necessari. Són raons ben discutibles i qui vol filar prim té tot el dret a no fer-lo servir mai. A l'ARA ens hem apuntat a admetre'l, però sense fer-ne bandera.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 24 de juliol del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Mana Artur Mas o l'Artur Mas?

Albert Pla Nualart

Un lector m'escriu per dir-me que li ha semblat detectar que l'article personal, que ell troba molt català, es fa servir menys, i vol saber quan l'hem d'utilitzar.

De fet, no s'usa ni a València ni a les Terres de l'Ebre, i en algun poble de la Terra Alta només en noms de dona i en els d'home començats en vocal.

En estàndard, el seu ús va lligat al registre. Com més càlid i informal sigui, més l'hem de fer servir. Com més neutre i formal, més detonant resulta. És, per tant, impropi del to informatiu però s'avé amb el d'una crònica o una obra de ficció.

Dins de la ficció, no l'hauríem de restringir a noms catalans. També l'hem d'utilitzar amb els estrangers si el registre ho demana. Per exemple, quan resumim l'argument d'un film anglès és normal escriure "El John es discuteix amb la Mary".

Per simplificar, se sol dir que amb el nom de pila -més informal- hi ha d'anar; i amb el nom i el(s) cognom(s) no. En general això és cert però hi ha excepcions en tots dos casos.

Un nom de pila pot ser estrictament informatiu quan el cognom no identifica prou. Aleshores, esclar, prescindim de l'article: "Felipe convoca eleccions", "Joan Carles va de caça", "Marc i Pau seran titulars".

Per contra, l'ús del nom i el(s) cognom(s) és informal quan el to és afectiu, irònic, humorístic, etc. I en aquest cas cal posar-hi article. És, per tant, molt lògic que al Polònia ens parlin de l'Artur Mas i la Pilar Rahola, però seria inadequat escriure en el titular de portada d'un diari: "L'Artur Mas convoca un referèndum".

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 25 de juliol del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Ho dius de broma o de debò?

Albert Pla Nualart

En el Diccionari de la llengua catalana (1840), el recull lèxic més complet i prestigiós fins al Fabra (1932), Pere Labèrnia recull seriós i seriosament com a formes "antiquades" de sèrio i sèriament (tot i que ell ho escriu amb accent agut).

Tot fa pensar que ja al segle XVII sèrio i sèriament eren més habituals en la parla que seriós i seriosament, que tenien regust de formes cultes i arcaïtzants. Però la Renaixença i el noucentista Fabra, en el seu legítim desig de depuració de la llengua, les rebutgen com a castellanisme.

Per contra, serietat és preferida a seriositat tant en la llengua culta dels escriptors com en l'espontània dels parlants. Coromines ho diu ben clar: "Ni seriositat ni seriesa no s'han usat gaire: tothom prefereix serietat ". I el DIEC2 ho rebla no entrant seriesa i fent de seriositat forma secundària.

Serietat sempre es pot defensar com a cultisme que ve del serietas llatí, però no és gens descartable que degui bona part del seu actual auge a la vitalitat no-normativa de sèrio .

La caiguda en desgràcia de sèrio ha arrossegat la popularíssima locució en sèrio, que ara alguns corregeixen canviant-la de manera inercial per seriosament . Seria bo no oblidar-se, sobretot en registres informals, de la locució de debò : "T'ho dic de debò" sona potser més natural i àgil que "T'ho dic seriosament".

De debò neix, per reduplicació, d'un vigent però més antic de bo i és sinònim de de veres i del més neutre de veritat . Té d'antònims de broma i de per riure. En broma , que seria l'antònim d' en sèrio , està igual de proscrit.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 26 de juliol del 2012

UN TAST DE CATALÀ

El 'tenir a bé' de marres

Albert Pla Nualart

El contacte constant amb el castellà fa que, inevitablement, alguns dels seus girs ens facin gràcia i els acabem catalanitzant amb un sentit irònic i sent molts conscients que són calcs.

Però si ho fem en l'ús públic de la llengua hi ha el perill que tingui l'efecte d'una burilla encesa en un bosc sec. El que hem dit o hem escrit pensant que ningú ho utilitzaria creient que és correcte, pot acabar en epidèmia impossible d'aturar.

Un dia a un escriptor el sedueix l'expressió entre pit i esquena i escriu: "Es fot un arròs entre pit i esquena". Un altre troba gust a tenir a bé i diu: "La princesa va tenir a bé de parlar en català". Un tercer no es pot resistir a la conya intrínseca del de marres i titula "La crisi de marres". I un quart té espasmes de satisfacció explicant: "M'han pillat in fraganti".

Tots escriuen bé i tots saben que són castellanismes, però consideren -amb molt bona part de raó- que ells han de ser lliures per jugar creativament amb el que tenen a mà, sense restriccions.

Si el català fos una llengua forta, aquest ús entre lúdic i gamberro l'enriquiria, però en la seva precària situació actual una part dels lectors estan massa interferits per captar-hi la transgressió. El joc creatiu acaba fent el joc a l'erosió de la llengua.

I si bé és cert que també li pot fer mal una obsessió per la puresa que l'encotilli i l'encarcari, mentre el marc social sigui tan poc favorable hauríem de fer un esforçper exercir certa discriminació positiva cap a tot el que reforça les formes més genuïnes.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 27 de juliol del 2012

UN TAST DE CATALÀ

"Per quan la independència?"

Albert Pla Nualart

Una pregunta tan simple com la del títol planteja un munt d'incògnites... lingüístiques. (Les polítiques les deixo per a altres columnistes.) Té diferents versions: "Per quan una dona president?", "Per quan una vaga general?" I en tots els casos la veig poc genuïna. Hi sento "¿Para cuándo...?" al darrere.

El primer dubte és si ha de ser "Per quan..." o "Per a quan..." I la resposta dependrà de si seguim la norma clàssica sobre el per/per a -la que avui subscriu l'IEC- o bé la de Coromines/Solà.

En el primer cas, ha de ser per a -hi ha una clara idea de destinació temporal-. I en el segon, per, seguint el principi d'escriure sempre per (l'únic que diem i intuïm bona part dels catalanoparlants) allà on l'alternança amb per a no comporta cap canvi de sentit.

Però dir "Per a quan la independència?" no fa la frase natural com sí que ho són -deixant de banda si optem per per o per a - "Un amic és per (a) quan van mal dades" o "Fem racó per (a) quan serem vells" i, fins i tot, "Per (a) quan ho vols?"

El que la fa estranya no és, doncs, el fet que el quan sigui interrogatiu, sinó més aviat el fet que el per (a) no depengui d'un verb explícit. Deu ser una el·lipsi que el castellà tolera i el català no.

Però en el cas de preguntes com la del títol jo optaria per un ús del futur que fa innecessari aquest per (a). "Quan tindrem la independència?", "Quan hi haurà una dona president?" o "Quan es farà una vaga general?" és com penso que ho diem en català.

 
7)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 27 de juliol del 2012
 
Classe mitjana
 
J. Leonardo Giménez
 
Una altre cas demostratiu de la notable expressivitat i riquesa lèxica de la nostra llengua és la dels termes “mig” i mitjà”, amb els seus femenins “mitja” i “mitjana”, als quals caldria afegir “medi”. El castellà eixos diferents significats els engloba amb “medio media”. En la llengua d'esta columneta “mig” és la ‘mitat d'un tot, d'una cosa, o el centre'. “Mitjà” és  ‘instrument', “mitjà de transport, mitjà de comunicació”. “Medi” és ‘hàbitat, entorn, medi ambient'. “Mitjà mitjana”, com a adjectiu, pot significar ‘que és igualment lluny dels dos extrems, en situació, magnitud, qualitat, grau, etc., o entre dos altres parts o coses determinades dins d'una successió', “hem de buscar un terme mitjà”, “trobarem una solució a curt, mitjà i llarg termini”, “talla mitjana”, “el fill gran, el fill mitjà i el fill menut. O, per extensió, ‘que és del tipus més corrent, més general', “el ciutadà mitjà”.
Però, principalment, a on vullc anar a parar hui és a la perversió parcial d'un d'estos termes, el mot “mitjana”, concretament quan forma part de l'estructura “classe mitjana”. Perversió que també afecta a la corresponent castellana “clase media”. Durant els últims 25 anys, més o manco, els adalils del neolliberalisme i els seus ben mudats gregaris ens han volgut fer creure que la immensa majoria dels que vivim en esta part del món havíem alcançat l'estatus de pertanyença a la classe mitjana. Tenia igual que guanyàrem 8000 que 800 euros al mes, tots érem classe mitjana. Però la crisi provocada pels mercats especuladors i els seus vicariats ens ha tornat a la realitat que la majoria som assalariats i, per tant, classe treballadora. L'escriptora Beatriz Gimeno ho explica admirablement en un memorable article, “Esto es capitalismo y somos clase trabajadora”. A l'esmentada classe mitjana pertanyen, deixant de banda els milionaris de les classes altes, les persones que tenen propietats, béns o recursos econòmics i productius que donen o poden donar per a viure, independentment que, a més, tinguen un sou  d'altri. És a dir, els que tenen control de la seua mantinença. Els que només tenim, o podem tindre i perdre, el sou per a viure som treballadors, de l'empresa, del camp, de l'administració, de la sanitat, de l'educació o de la cultura, però treballadors/ores, amb el nivell de conscienciació que això deu comportar. De classe mitjana, res.
 
8)
 
 
 
 
Rafael Roca
 
 
9)
 
Ressenya del llibre POMPEU FABRA. L'AUTORITAT ADMIRADA PEL VALENCIANISME de Vicent Pitarch feta per Òscar Pérez silvestre i publicada en el númerp 372 de la revista Saó (juny del 2012).
 
 
TÍTOL: POMPEU FABRA. L'AUTORITAT ADMIRADA PEL VALENCIANISME
AUTOR: VICENT PITARCH I ALMELA
EDITORIAL: FUNDACIÓ CARLES SALVADOR
ANY: BENASSAL, 2012
 

Fabra entre els valencians

Òscar Pérez Silvestre
 
L'ascendent de l'obra lingüística de Pompeu Fabra sobre el procés de normativització valencià és inqüestionable, però quina n'és la cronologia i les finestres per on va entrar? A aquestes i altres preguntes respon la novetat bibliogràfica acabada de presentar per Vicent Pitarch i Almela dins de la col·lecció de textos selectes de la Fundació Carles Salvador de Benassal, de la qual han parlat amb admiració diverses veus en les pàgines de S. Amb la presentació de Pompeu Fabra. L'autoritat admirada pel valencianisme, la Universitat Jaume I de Castelló encetava al mes d'abril el programa d'activitats organitzades amb motiu del 80é aniversari de les Normes de Castelló.
 
Aquest llibre d'investigació naix d'una espurna minimalista i, certament, detectivesca: la troballa d'una postal de 1939 de Fabra endreçada a Gaetà Huguet (fill) porta el filòleg a preguntar-se pels orígens, la construcció i la perseverança de les relacions culturals entre el valencianisme de preguerra i el Mestre; així l'anomenaven aquells valencianistes joves, el mateix Josep Giner, i així ho manté Pitarch, amb majúscula. L'assaig parteix d'un nodrit corpus de textos i testimonis -reproduïts en la darrera part del llibre- i analitza la influència de Pompeu Fabra en els cercles valencianistes de tot el país en uns anys decisius que desembocaren en la signatura de les nostres Normes de Castelló de 1932. La primera visita de Fabra al País Valencià data del 1915, i encara n'hi hagué quatre més, que serviren per a confirmar l'acceptació de la doctrina fabriana entre els valencianistes més clarividents durant el període clau de la II República, una acceptació que, segons l'autor, ha continuat activa en les generacions actuals.
 
L'assaig tracta en les primeres pàgines sobre una qüestió central: el compromís amb la llengua del país ha estat un dels components bàsics i constants del valencianisme; per tant, a mesura que Pompeu Fabra destacava com a primera autoritat de l'Institut d'Estudis Catalans en la codificació de l'idioma –per damunt de Mn. Alcover i superador dels nostres intents de Nebot i Fullana– era ben normal que
el seu mestratge es projectara en els altres territoris catalanoparlants i sumara admiradors i adeptes tan rellevants com Carles Salvador, exemple indiscutible del valencianisme i dels primers fabristes,
que al seu torn emmirallaren coetanis i noves generacions. Per a Vicent Pitarch, no hi ha cap valencianista de l'època que no reconeguera l'autoritat i la talla cívica, humanista, ètica i científica de Fabra. Per això, hi desfilen noms que ja entren en escena en la dècada de 1910, alguns d'ells, estudiants valencians a Barcelona, al costat d'altres que resultaran cabdals en el procés de convergència i de popularització de la normativa que ordenà el caos lingüístic entre nosaltres.
 
Els textos de Pitarch aporten sempre novetats, i aquest no n'és cap excepció. Els afeccionats hi trobaran molts motius per subratllar-hi referències i dades ben interessants.
 
 
10)
 
Actituds davant la llengua
 
Pere Ortís
 
La violència persecutòria exercida pel poder central durant cinc segles contra la llengua catalana el Quinto Centenarioha imprès caràcter en l'ànim de molts catalans. Cal recordar que, ja en temps dels Reis Catòlics, en algun confessionari de la basílica de Montserrat, s'hi sentia el rebuf sacramental ¡Hábleme usted en cristiano!... cosa que potser s'esdevenia quan un tal Cisneros presidia l'abadia de Montserrat, a l'engir d'aquelles dates. I aquests caràcters impresos en els catalans respecte a la seva dissortada llengua,  han revestit les formes més sorprenents de la pífia identitària, des de la indiferència més freda per l'existència de la pròpia parla, fins al seu menyspreu explícit i a l'odi acabat contra d'ella.
 
En aquest aspecte de l'odi clara dimensió de l'auto odi de què parlen alguns autors, el poble català ha estat ben singular i qui sap si únic al planeta, ho he dit alguna altra vegada. Aneu pel món i no trobareu un poble que practiqui l'odi a la pròpia llengua o que vulgui que sigui esborrada del mapa. I de catalans n'hem trobat més d'un tacat d'aquest lleig oprobi. Ara potser que ja no tants, per allò que la somerada i la ignorància han desaparegut considerablement d'entre nosaltres. Però fa cinquanta anys, i encara no tants, que hem vist famílies i elements de la high life catalana que dimitien de la seva llengua i n'adoptaven una de forastera, engalipats per l'ambient que creava el vencedor, que deia que feia més chick i elegant, que donava més categoria social i to senyorial, parlar en castellà que no en  català, llengua aquesta d'anar per casa i de vergonyants.
 
I aquesta actitud lletja, sacrílega amb el do immerescut de la llengua, avui s'esbarria  i s'esmicola en altres actituds que no ho semblen, però que hi són, tant o més destructives per a la recuperació de la llengua de tanta iniquitat com li han carregat a sobre, i encara  l'hi carreguen. Amb la qual hauria hagut de morir però que gaudeix d'una vitalitat que admira i que estableix una esperança sòlida que encara hi podem fer per a redreçar-la i fer-li ocupar el lloc de distinció que li toca ocupar dintre el concert  de les llengües cultes, riques, aptes i belles del món.
 
Però n'hi ha més d'actituds, n‘hi ha unes quantes, les quals no podrem veure totes avui. La d'aquells professionals, per exemple, la d'aquells “intel·lectuals”, que et surten amb uns castellanismes que tronen, i que els haurien de confondre, i si els ho advertien, adopten aquell posat d'esperits forts i d'homes descompromesos, tan avançats que no es rebaixen a la nimietat de parlar bé el català, que ells viuen i volen en una esfera superior a aquesta. Hi ha un grau dissimulat d'impotència, tot plegat efecte d'allò d'un Estat que ha donat garsa per perdiu a molts dels seus súbdits, pel que fa a llengua i a identitat. Però ara ja no tenen excusa.
 
I l'altra actitud d'aquell professor que ensenyava a jugar a una canalleta i els “algo” i els “vale” anaven en doina. I, en ser-l'hi advertit, s'exclamà que ell advocava perquè “algo” i “vale” fossin admesos al català allò dels mots “admesos” que tant apel·la als coixos de naixement. Però altre cop el lleig ingredient de la impotència, que ha de fer mans i mànigues per rentar-se la cara i causar sensació de visionari i progressista, d'avançat al seu temps, davant els pobrets de mi que encara s'amoïnen per la salut de la llengua. Fixeu-vos-hi i hi trobareu la impotència, al fons del fons.
 
En fi, en trobaríem de tota mena i de tot pintoresc, de casos que fan pena. Ens han esbatussat, ens privaren de l'oxigen nostrat, i ara sortim amb uns estirabots que fan abaixar el cap de vergonya. Som un poble malalt. Hem viscut anys amb el seny capgirat i ara ens costa d'afinar allò a què no podem mai renunciar i que hem de cercar i de potenciar al màxim per retrobar-nos i ser nosaltres, ser catalans. Dons que només assolirem amb la plena sobirania omnia bona venient pariter cum illa.
 
 
11)
 
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 94)
 

Les bones formes en un lector

Ramon Sangles i Moles
 
Primer de tot, el lector ha de fer goig, ha d'anar ben arreglat. Es presentarà al seu lloc amb naturalitat i elegància, no amaneradament, ni apressadament, ni romancejant. Ha de ser vist ben distès, sense cap mena de rigidesa, flexible; ha de ser expressiu, i, si mostra un punt de somriure al públic, encara millor. Els seus ulls s'han de moure entre el punt de lectura (eix) i l'arc dels oients.

 

En llegir pot estar dret o assegut, depenent de quin tipus de lectura hagi de fer o de quin servei hagi de prestar. Si s'està dret darrere un faristol, no ha de tenir les cames mig apuntalades o estar mig corbat o tenir les mans aferrades a la plataforma sustentadora del llibre. Tothom l'ha de poder veure si més no d'espatlles cap amunt, i si se li veu una bona part del cos, encara molt millor. Si està assegut, ha de poder ser vist de la cintura en amunt. Fa esgarrifar veure, d'un lector, només el cap.

 

És molt important que s'asseguri que tothom el sent bé; davant el dubte, ho ha de demanar. Abans de llegir s'han d'haver fet ja proves del bon funcionament del micròfon. El to de veu ha de tirar sempre a alt (i a grandiloqüent, si el tema ho requereix). Ara bé, un excés de sonoritat, com ja hem dit, podria molestar. Ha de procurar que la distància de la boca al micròfon sigui constant (per tant, no pot anar-se girant d'ací d'allà); ell mateix s'ha de col·locar el micròfon a l'alçada i a la distància adequades si convé. Per què costa tant, això tan fàcil?

 
12)

 

El futur del català, 27 anys després

 

Entrevista de Joan Tudela

a Jordi Carbonell

 

pertany a l'Institut d'Estudis Catalans i és catedràtic a la Universitat de Càller (Sardenya)

 

La situació del català és més comparable a la del suec que no a la de l'euskera

 

Jordi Carbonell és un home tot d'una peça. És d'aquells que vénen de lluny. I, si fos per ell, aniríem més enllà de l'horitzó. Director de la Gran Enciclopèdia Catalana del 65 al 71, protagonista de l'històric Onze de Setembre del 76 a Sant Boi de Llobregat, líder avui de l'Entesa de l'Esquerra Catalana, és un bon coneixedor del català a l'Alguer pel fet que és catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Càller (Sardenya) i està atent, des de l'Institut d'Estudis Catalans, a altres situacions sociolingüístiques comparables a la nostra.

EL CATALÀ A L'ALGUER

A l'Alguer, municipi litoral enclavat al nord-est de Sardenya, hi viuen unes 45.000 persones, la meitat de les quals parla en català.

El català de l'Alguer és el reducte d'una presència lingüística catalana molt més àmplia a tot Sardenya entre el segle XIV i el segle XVIII. El català havia esdevingut la llengua de les ciutats. D'aquesta presència catalana de quatre segles, han quedat testimonis lingüístics importants en el sard d'avui, que té més de tres mil catalanismes. El sard és la llengua estrangera que ha tingut una influència més forta del català.

L'alguerès és un dialecte català del grup oriental, que ha transformat la vocal neutra en  /  a / i que ha adquirit trets fonètics i lèxics del sard. Com a fet curiós, es podria mencionar que l'alguerès també ha participat en la formació del català comú com a llengua moderna, amb un mot que ha tingut èxit pel seu valor evocatiu, que és llumí: es tracta d'una catalanització feta pels algueresos de la forma sarda luminu.

A tot Sardenya (1.500.000 habitants) hi ha un estat de diglòssia. L'italià acapara l'ús públic i va esdevenint també la llengua única d'algunes capes socials. El sard –i a l'Alguer el català– es limita a l'ús familiar.

Però el català de l'Alguer es troba amb una avantatge considerable respecte al sard i és que té un món cultural extern que li dóna suport. Els problemes d'ús de l'alguerès com a llengua de cultura són simplement els que es deriven d'adaptar una norma ja vigent en el català general. En canvi, el sard no té resolta ni la unificació ortogràfica ni la normativització gramatical, té el problema d'una diversificació dialectal considerable i li manca un gruix cultural per estabilitzar la llengua. És significatiu que, coincidint amb l'estada del president Pujol a l'illa, es presentés el llibre Catalans a Sardenya en una edició bilingüe català-italià i no pas català-sard.

Jordi Carbonell creu que el català té possibilitats reals de mantenir-se a l'Alguer, sobretot en contacte amb el món cultural català d'aquesta banda del mar. Dues coses concretes a fer en aquest sentit serien la recepció de TV3 –tècnicament, cap problema– i potenciar el turisme barceloní cap allà: n'hi hauria prou amb que alguns dels vols regulars Barcelona-Roma s'aturessin a l'Alguer i que es fessin algunes campanyes publicitàries. Ja ara, hi ha una revifalla del català a l'Alguer. Les ones radiofòniques parlen en part en català; hi ha teatre popular i cançó coral en la nostra llengua; hi ha misses en català; es fan classes extraescolars de llengua catalana; els rètols dels carrers són bilingües, cosa que no passa enlloc més de Sardenya.

Però no n'hem de tenir una visió massa idíl·lica. A l'escola, als nens els continuen dient que no han de parlar en alguerès. Sense un ajut des d'aquesta banda del mar, la situació del català a l'Alguer podria esdevenir molt precària.

LLENGÜES D'ÀMBIT RESTRINGIT

Amb quines altres es pot comparar la nostra situació?

Hi ha una diferència entre llengües minoritàries i llengües d'àmbit restringit. Les llengües minoritàries són les d'una minoria de procedència externa, sigui recent o secular, situades en una societat que majoritàriament parla una altra llengua. El català és llengua minoritària a Sardenya. L'espanyol és llengua minoritària als Països Catalans o a Nova York. El suec és llengua minoritària a Finlàndia. Però tant el suec com el català són les llengües del país a Suècia i als Països Catalans. A més, totes dues són, amb una població semblant, llengües d'àmbit restringit, comparades amb les poblacions de parla anglesa o russa, per exemple. El finlandès, el danès o el noruec són llengües d'àmbit encara més restringit que el català, però són també les llengües del país respectiu.

El cas del català és, doncs, més comparable al del suec que no pas al del sard, l'euskera o l'occità?

Sí, en efecte. Una part important i fins i tot majoritària de la població de Sardenya, Euskadi i Occitània han adoptat com a pròpia una llengua exògena. Els problemes de la recuperació d'aquestes llengües com a llengües nacionals són completament diferents dels de la normalització del català. El català ha estat durant segles la llengua d'un Estat en la seva totalitat organitzativa i social, ha estat la llengua d'una Administració estatal, eclesiàstica, etcètera, fins al segle XVIII. Avui, per bé que d'una manera incompleta, el català és usat com a llengua de la literatura, de la ciència pura i aplicada i de l'Admninistració: el Govern i el Parlament, per exemple, usen habitualment el català, que és també, parcialment, la llengua de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació. Al País Basc, en canvi, la llengua usada habitualment als òrgans de govern, als mitjans de comunicació en llur immensa majoria i a l'escola és l'espanyol (o bé el francès). Això és conseqüència que una part del País Basc és, territorialment, de llengua espanyola, sobretot la plana, que ja havia estat romanitzada, i les grans ciutats.

Quina relació hi ha entre llengua i identitat nacional?

La llengua té un valor diferent segons els països. El català és un element fonamental de la nostra identitat com a poble i, per a molta gent, el més fonamental. Difícilment ens podem imaginar el més tebi regionalista català que no parli en la nostra llengua. En canvi, et pots trobar amb nacionalistes bascos radicalíssims que no saben ni un borrall d'euskera. Casos semblants al basc són l'irlandès, l'occità i el gal·lès.

EL CAS DEL GALLEC

La situació del gallec, amb Portugal al darrere, és comparable a la del flamenc, amb Holanda a la rereguarda?

El gallec, llengua parlada pel 80 per cent de la població en un territori sense immigració, és un cas a part. Essent una mateixa llengua que el portuguès, amb algunes diferències que es poden comparar a les que hi ha entre el flamenc i el neerlandès, té a més a més un centenar de milions de parlants de la mateixa llengua al Brasil. No es pot considerar, doncs, d'àmbit restringit si ens fixem en el nombre de parlants.

El problema és que a les institucions oficials gallegues han predominat unes solucions ortogràfiques escissionistes, allunyades de la tradició gallega medieval i de la portuguesa i brasilera. És com si, en el nostre cas, haguessin triomfat al País Valencià les solucions blaveres escissionistes, acostades a l'espanyol. Aquesta opció ha fet que Galícia es tanqui idiomàticament i culturalment en lloc de comunicar-se, com hauria estat més natural, amb Portugal i Brasil, adoptant la via, que hauria estat més científica, de l'ortografia portuguesa.

Barcelona, 5 de juliol de 1985

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net