InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 94 (divendres 29/06/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
 
1) Eugeni S. Reig - comuniant
 
2) Albert Jané - Sobre la col·locació dels pronoms febles
 
3) Antoni Llull Martí - Batle, alcalde, bastaix
 
4) Pau Vidal - Murri
 
5)  Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Barbarismes. Lletra I)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Màrius Serra - Esclifador?
 
8) J. Leonardo Giménez - Gens i res
 
9) Pere Ortís - Esguerro lingüístic?
 
10) Jaume Corbera Pou - Imposar la llengua és imposar la manera de pensar
 
11) Ramon Sangles i Moles - Tinguem una bona biblioteca
 
12) El futur del català, 27 anys després: Entrevista de Joan Tudel a Ignasi Ribas
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

comuniant

   Xiquet que pren la primera comunió.

   Quan s’aplica a una xiqueta, s’usa el femení comunianta.

En la processó de Corpus ixen totes les comuniantes.

La paraula comuniant i el seu femení, comunianta, són d’ús habitual a Alcoi.

 

En valencià també es diu: combregador, combregant

La llengua estàndard sol emprar: combregador, combregant

En castellà es diu: comulgante

 
 
2)

Article publicat en el núm. 61 de la revista Llengua Nacional (IV trimestre del 2007)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2007-4)SobreLaCollocacioDelsPronomsFebles.pdf

Sobre la col·locació dels pronoms febles

Albert Jané

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 252)
 
Batle, alcalde, bastaix
 
Antoni Llull Martí
Batles o batlles ja n’hi havia a les terres de parla catalana dos segles abans de la conquista de Mallorca, però no eren, com són ara, la primera autoritat municipal, sinó oficials encarregats d’exercir la justícia i algunes altres funcions en l’administració reial o feudal. Quan al segle XVIII es constituïren els ajuntaments en substitució de les antigues universitats, el mot batle a les nostres Illes (i alcalde al Principat), passà a designar l’autoritat que presidia les noves corporacions imposades pel Decret de Nova Planta.
 
Al Principat, l’antiga paraula batlle no arribà a esser usada per al càrrec de president d’una corporació local, perquè quan es constituïren els ajuntaments el jurat en cap, passà a dir-se alcalde, tal com es feia a Castella. Aquest mot, tot i que fos un castellanisme, derivat al seu torn de l’àrab al-qadí, nom que es donava als jutges, ja existia en català en el segle XIV, però s’aplicava a un càrrec relacionat amb la població islàmica, mentre que a Castella l’alcalde era un funcionari que administrava justícia i exercia un poder executiu per delegació reial. Germà d’aquest és el mot castellà i portuguès alcaide, que durant l’edat mitjana era aquell qui tenia el comandament d’un castell, i després, en castellà, es donà també aquest nom al qui tenia esment d’una presó, i, posteriorment al noble qui tenia sota la seva responsabilitat la conservació i administració d’algun siti reial.
 
Quan per voluntat del rei Felip V les universitats es transformaren en ajuntaments i els jurats en concejales presidits per un alcalde, no sé amb quin sant tinguérem bo els illencs per evitar que aquest mot castellà no desplaçàs el nostre tradicional i legítim batle. Una cosa curiosa és que batle, o batlle, prové del llatí bájulus, que significa ‘bastaix’, per comparació amb la feixuga càrrega que se suposava que havia de suportar aquell antic funcionari reial. Però, a diferència de la càrrega pròpia d’un bastaix, sembla que la de batle a molts els ve de gust dur-la, i ja se sap que somada de gust no pesa.

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 108)
 
 
Murri
 
Pau Vidal
 
 
És qüestió de morro. Si el murri sempre ha estat hàbil i espavilat és perquè hi ha una ganyota feta amb els llavis que identifica aquesta capacitat; i pel mateix motiu (però amb una altra ganyota) quan un se sent trist o desgraciat, o tal vegada enfadat, llavors està emmurriat. No en va morro té origen onomatopeic, expressiu, com quan el vailet es queixa que els pares tenen una cosa i ell no i fa ‘Quin morrooo!’

 

«Empleat [per la porta esquerra]: Avui estic de futris! Maneló, encara no ha vingut el mossso?... Però aquest no hi deu ser tot. Que potser es pensa que no se n’adonaran? Quin murri que n’hi ha, d’aquest!» (Joan Brossa, Fregolisme o monòlegs de transformació, 1983).

 

Iepa-la!

 

La majoria de llengües llatines tenen el terme gerga com a sinònim d’argot (tots dos del francès), però en català només designa una tela gruixuda i grollera. En Coromines feia servir, molt descriptivament, ‘llenguatge murriesc’.

 

5) 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

Barbarismes
I
 

Impasse, “impàs”. Atzucac. Carrer sense sortida.

         Els ànims s’escalfaren, en la reunió, i així arribaren a un atzucac.

Inclús. És adverbi, en castellà, i no existeix en català. Fins i tot.

         S’ha negat a pagar-me i fins i tot m’ha insultat. Vindrà ell i fins i tot sa mare.

         En català utilitzem el participi passat inclòs (que no é adverbi) i que sempre va darrere el mot a què es refereix.

         S’han perdut tots els diners, els de l’obra inclosos. Això ho dic per tots, i per tu inclòs. Els americans, els llatins inclosos, són gent de bon tracte.

Informe. Report.

       Aquí tinc el report de la policia i diu que és innocent. Tinc una informació de primera mà.

Ingerto. , ‘ingert’.Empelt.

      Li han fet un empelt al braç. Empeltar un ametller de presseguer.

Inhalámbrico, ‘inhalàmbric’. Sense fils. També l’anglès en diu cordless.

      Ratolí sense fils.

Inmediaciones, 'inmediacions'. Rodalia. Encontorns.  Engires.

         Trens de la  rodalia. La rodalia de Barcelona.

Invernadero, 'invernader'. Hivernacle.

         Plantes d'hivernacle.

 
6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(de l'11 al 15 de juny del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 11 de juny del 2012

http://www.ara.cat/premium/opinio/plural-lou-balla_0_716928304.html

UN TAST DE CATALÀ

El plural de l'ou com balla

Albert Pla Nualart

Dijous em vaig decidir a anar a veure ous com balla, o eren ous com ballen o potser uns ou com balla ? Quan substantivem grups de paraules, fomar-ne el plural pot ser un bon maldecap.

I el mateix maldecap en seria un bon exemple. En efecte, si és dels que ens obliguen a prendre una aspirina, parlem de mals de cap , però si és un problema amorós o de feina, de maldecaps . Morfològicament parlant, podem dir que l'aglutinació ens els estalvia.

També ho fa quan la substantivació afecta nom i adjectiu. Parlem de claus angleses i porcs senglars però de ratpenats i ratapinyades . Els pocs exemples d'adjectius units al nom amb guionet els resolem com l'aglutinació: un pit-roig i dos pit-roigs o pit-rojos .

La cosa es complica quan afecta dos noms, perquè llavors en teoria tot depèn de si el segon fa d'adjectiu del primer o estan en perfecta coordinació. Sembla que hauríem d'escriure cotxes bomba i escoles taller però alcaldes presidents i caces bombarders .

Però el plural d' ou com balla segueix sent gairebé tan misteriós com la transsubstanciació que d'alguna manera exalta i simbolitza.

Si dic que vaig a veure ous com ballen , sembla que estigui més aviat davant d'una frase i si em decanto per ous com balla , em carrego la sagrada concordança.

L'aglutinació ho resoldria, però a oucomballes sembla que no ballin tant i ou-com-balles resulta ortopèdic. És un cas en què t'adones que la llengua és tan creativa que ni la millor gramàtica pot fer-la sempre ballar al seu so.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts dimarts 12 de juny del 2012

UN TAST DE CATALÀ

El plural de 'qualsevol'

Albert Pla Nualart

Un lector, arran del tast d'ahir sobre el plural d'ou com balla, m'esmenta el cas d'un plural intern en una aglutinació: qualssevol. Aquest indefinit té, certament, un plural normatiu insòlit per no dir-ne, directament, poc afortunat.

I ho dic en un sentit molt concret: si la funció bàsica del sufix de nombre és precisament distingir el plural del singular, la s que afegim a qualsevol , en llengua oral, no ho permet i sí que ho permetria si s'afegís a fi de mot.

Això té, com a mínim, dues conseqüències. La primera, un ús relativament estès del plural incorrecte qualsevols, format per analogia amb la regla general. I la segona, la falta total d'intuïció del parlant sobre l'ús d'aquest plural normatiu.

Rastrejant-ne l'origen vaig a parar a una conversa filològica de l'agost del 1920. Fabra hi reconeix que, tot i que en català antic feien servir de manera excepcional qualssevol, la grafia habitual per al plural ja era aleshores idèntica a la del singular, qualsevol: "...e tots qualsevol béns".

Per tot plegat, jo prescindiria al màxim de qualssevol, cosa que en català no és gaire difícil. Una dada ho demostra prou bé: a la Bíblia interconfessional hi ha 152 qualsevol i 0 qualssevol .

En tot cas, veig més defensables els qualssevol postnominals, que especifiquen el nucli del sintagma: "Busquem dos afectats qualssevol". En posició prenominal, com a l'entrada escriure del DIEC2, els veig molt més forçats: "Representar per mitjà de qualssevol signes". I tens la sensació que "qualsevol signe" ja faria el fet.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 13 de juny del 2012

UN TAST DE CATALÀ

"Fer reunions per conèixer'ns"

Albert Pla Nualart

El fragment del títol és d'una carta de Joan Sales a Joan Coromines del 1959 en què l'autor d'Incerta glòria proposa a l'autor de l'Onomasticon que tingui contactes amb escriptors i l'insta a ser més comprensiu amb tot el que no és filologia, que és -ho remarca- "la immensa majoria de l'Univers".

Però el que sobta del fragment és la forma conèixer'ns .

Fabra, a la gramàtica del 1956, fa un primer intent d'acceptar formes gràfiques diferents per a registres diferents (ell en deia estils). I així veua dmissible, en estil informal, formes com coneixe'ls o anà'ns-en en lloc de les formals conèixer-los i anar-nos-en.

El mal d'aquestes formes és que reflecteixen el parlar espontani del dialecte central al preu de deformar la gramàtica on recolza: fa estrany que coneixe o anà siguin infinitius.

Sales, que era també corrector i editor, es decanta per una solució que, superada l'estranyesa inicial, trobo brillant. Partint de la base que són formes pensades per als que fan muda la r final de l'infinitiu, opta per conèixer'ns i anar'ns-en .

Escrites així ens veiem forçats a llegir-les com les que proposa Fabra, però tenen la virtut addicional de mantenir la coherència gramatical: l'infinitiu hi sobreviu intacte.

A alguns lectors potser els sembla absurd que el català alterni grafies en funció dels registres. Tan absurd, diria jo, com que l'anglès alterni, pel mateix criteri, I am i I'm o you will i you'll o is not , isn't i ain't .

Sigui com sigui, l'Any Sales Calders Tísner és la millor ocasió per reflexionar-hi.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 14 de juny del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Estàndard i llengua informal

Albert Pla Nualart

Detecto, en alguns comentaris al meu article d'ahir, certs malentesos sobre què vol dir estàndard. Encara pesa molt la falsa idea que estàndard equival a registre formal. Algun lector sembla que consideri que digues-me és més estàndard que digue'm . I és més aviat al revés. L'estàndard de TV3, per exemple, prefereix sempre digue'm.

L'IEC deixa ben clar, a la seva Proposta per a un estàndard oral (1999), que els registres informals també formen part de l'estàndard. I el DIEC2 ho rebla quan defineix estàndard com a varietat utilitzada "en els diversos registres o nivells".

És a dir, quan TV3 dobla al català el diàleg espontani de dos ionquis del Bronx, no està sortint per res de l'estàndard per més que faci servir, com pertoca, girs ultracol·loquials.

Perquè allò que els fa estàndards és que siguin formes que parlants de tot el domini lingüístic perceben com a referencials. És a dir, les entenen, no els sobten i ja no les identifiquen com a particulars d'un dialecte sinó com a comunes.

Això no vol dir que, en origen, no provinguin d'un dialecte. Per sonar versemblants han de ser llengua viva. Vol dir que, per un prolongat procés de vehiculació, s'han anat fent supradialectals, neutres geogràficament.

Les llengües de cultura disposen de formes col·loquials que, a mesura que l'estàndard s'estableix, passen a ser referencials. I això no suposa en absolut renunciar a les pròpies de cada dialecte, que continuen sent, per als seus parlants, les més adequades en la immensa majoria de situacions.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 15 de juny del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Entre no pocs i força

Albert Pla Nualart

El meu instint de corrector em porta a canviar suficientment per prou i freqüentment per sovint per fer l'escrit més àgil i genuí. Solen ser canvis pertinents quan hi ha un nivell baix d'autoria, quan -com passa en la informació- és més important què es diu que com es diu.

Perquè, de fet, suficientment i freqüentment són formes correctes en català i, si l'autor sap el que es fa, poden estar tan ben encaixats en un context que el canvi empitjori el text.

També fa certa angúnia no pocs i no poques : "Crea no pocs problemes", "No poques vegades s'ha equivocat". La mà se te'n va a convertir-ho en "Sovint s'ha equivocat" o "Crea força problemes". I molt cops té tota la raó.

Però ¿podem dir que no pocs no és català? És un cas que exemplifica molt bé el drama de la interferència. D'una banda, sona una mica estrany però, de l'altra, és un recurs retòric possible. Som conscients que sovint el fem servir per mimetisme, però també que prohibir-lo té un efecte esterilitzador en la llengua.

No pocs és una lítote, una figura que nega el contrari del que es vol afirmar, un eufemisme de bastants o força . Com quan per no dir menteix diem que falta a la veritat .

Sabent que el castellà la fa servir tant que es pot dir que ja n'és un tret idiomàtic, un escriptor català ha de tenir llibertat per poder-hi recórrer.

Però no ha d'oblidar mai que ens caracteritzem -enfront de la retòrica cortesana i pomposa dels nostres veïns- per parlar breu i clar. Qui comença imitant maneres de dir, acaba, "no poques vegades", canviant de manera de ser.

 
7)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI dijous 21 de juny del 2012
 
Motacions
 

Esclifador?

 
per Màrius Serra
 
 
De ruta per Celrà amb el programa Divendres descobreixo una arma diabòlica que els nens d’ara, massa pendents de les espases làser, ja no coneixen. Rebia el fascinant nom d’esclifador i consistia en un disparador de boletes de lledoner. Estic a les enfosques, que diuen per allà, sobre l’etimologia del mot. Potser té alguna relació amb esclafir (per metàtesi) o amb esclofa (clofolla) però són meres especulacions recreatives. Alguns celranencs també la coneixen amb el nom de petador, que és com els sabadellencs anomenen el fuet. El DIEC recull una accepció explosiva del petador: “Paper plegat de certa manera que, en donar-li una forta sacsejada, es desplega i peta”. Però l’esclifador de Celrà és una llançadora. De fet, em va fer pensar en les carcasses cilíndriques de boli Bic (cristal) que als Salesians d’Horta fèiem servir per disparar-nos grans d’arròs o boletes de paper. De la mitja dotzena d’accepcions que l’Alcover-Moll dedica al mot petador veig que la tercera correspon a l’arma celranenca: “Canó fet d'una tija vegetal, principalment de saüquer, dins el qual es posa una bolleta, i fent pressió amb un èmbol, aquella surt amb certa força i produeix una petita detonació; cast. taco, tirabola.” Bona revetlla!
 
 
8)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 15 de juny del 2012
 
Gens i res
 
J. Leonardo Giménez
 
La sèrie televisiva “L’Alqueria Blanca”, ja ho he comentat alguna vegada, usa un model lingüístic, en general, natural, creïble i versemblant, però en quasi tots els capítols s’hi cola algun vocable, alguna frase feta o locució artificiosa estranys a la parla valenciana genuïna. En una de les últimes entregues de l’esmentada sèrie, un dels personatges diu a un altre: “No m’apetix res parlar amb ella”. D’apetit, de la classe que siga, se’n pot tindre molt, poc, gens i altres gradacions, però mai “res”. Ningun valencianoparlant de transmissió familiar, de mitjana edat en avant, ni cap jove ni xiquet/a de poble o ciutat on la llengua és dominant oralment, de manera espontània, haguera pronunciat la frase esmentada, sinó “No m’apetix gens parlar amb ella”. És una interferència empobridora i reduccionista del castellà “nada”. Ocorre com en tantes altres parelles de mots nostres, ja comentats en esta columna, com “tastar/provar”, “secar/eixugar”, “fregar/escurar”, que per l’acaçament de la llengua veïna i un defectuós aprenentatge de la nostra es tendix a unificar, amb la lògica del castellà, parelles lingüístiques de diferents significats o matisos. En la llengua de ponent “nada” servix per a frases com “No me apetece nada”, ‘no tindre apetit, estar desganat’, com “No me apetece nada hablar con ella”, ‘no tindre ganes de parlar amb ella’, mentres que en el valencià de sempre, i no interferit, diríem “No m’apetix (o abellix) res”, en el primer cas, i “No m’apetix gens parlar amb ella”, com ja he comentat, en el segon.
 

“Res”, en frases negatives, significa ‘cap cosa’. “Vols alguna cosa? No vullc res”. “No hi ha res més important que la salut”. “No hi havia res que m’interessara”. “Gens”, en negacions, significa ‘cap quantitat ni mesura d’allò que podia haver-ne’, ‘ni una miqueta’. “No queda gens de salmorra, porta cinc pimentons i tres alficosos”. “No tinc gens de ganes de vore l’amo de la casa on visc”. Una frase ben aclaridora podria ser: “El meu xicon major no estudia res, però té un bon ofici, i el menut, que fa Econòmiques, no estudia gens” (el major no és estudiant, el menut sí que ho és, però no dedica temps a estudiar). El significat diferent dels dos mots el veiem també en una frase com “No menge res perquè no tinc gens de fam”.

 

9)
Esguerro lingüístic?
Pere Ortís
 

      La qüestió se centra a veure si una llengua pot produir algun mot inviable, que sigui una pífia de la mateixa llengua i no pugui ser dit sense vergonya dels usuaris, de manera semblant a com una família amaga un membre anormal per no passar vergonya davant el públic. I malauradament hauríem de dir que la nostra, tan avançada i perfecta, sí que ho ha fet, atesos els repèls i els escrúpols que els catalans observen en l’ús dels dos mots nuvi i formosor. D’altra banda tan bonics.

 

     Pel que fa a nuvi, es neguen a utilitzar-lo quan l’apliquen a l noi i a la noia quan encara festegen i aleshores els diuen “novios”, reservant-se de dir-los nuvis quan són davant el celebrant del matrimoni, o quan hi van amb el vestit de noces, o quan en tornen. ¿Quin inconvenient hi ha a dir la Roser i l’Oriol són  nuvis, encara que siguin al ball o banyant-se a la platja? ¿Quin inconvenient hi ha a dir El Gerard és el meu nuvi, la Marta és la meva núvia? No fa gaire que sentia dir a una senyora granada: Nosaltres aleshores festejàvem. Quina senyora més culta i recta! Moltes hi haurien dit: Aleshores érem “novios”.

 

I pel que fa a formosor, no té res a fer davant “hermosura” o “guapesa”. Hi ha un ferro a la llengua dels catalans que no deixa dir:  Quin noi més formós!; cal dir: Aquest noi és ben “guapo”! ─que ja sabem d’on ve i d’on l’han ‘admès’. Que també són molt viables: eixerit, ben plantat, i per a una noia: bonica. Per a un nen i una nena: bufó, bufona, i també per a una noia.

 

 I un altre aspecte que ronda aquest dels mots inviables, fantasmagòricament inviables (que els catalans estem carregats de romanços respecte a la nostra llengua) és el dels mots ‘admesos’, precisament. Un mot ‘admès’ ─que mai no deixa de ser espuri, puix que els gramàtics? no poden fer miracles─  té força més valor i categoria que el mot nostrat, el legítim, i cal donar la preferència a l’’admès’ per clavar puntada al nostre cap al prestatge del diccionari, perquè s’hi fossilitzi. Tal és el cas de “guapo”, “gamberro”, per exemple, que el primer clava puntada als que hem dit i el segon a tota una gloriosa rastellera que hem mencionat moltes vegades: galifardeu, gambirot, brètol, destraler, estripat, trapella, tifa, bandarra, bordissot, bordegàs, rebregat, trinxeraire, vàndal, marrà, cafre. Tota aquesta riquesa llençada al pot d’escombraries.

 

També vull fer referència, dintre l’esperit del cas, al verb pitjar, tan viu ara fa pocs anys, que els pixapolits no volen dir perquè els fa l’efecte que s’assembla a pixar. Ara diuen prémer, que està molt bé, però ¿per què hem d’abandonar l’altre?, per simples animalades. El primer que ho sàpiga, que pitgi el botó, molt més autèntic, i clàssic, que ‘prémer el polsador’, inventat a darrera hora i pels que ignoren, com s’esdevé en tants altres casos.

 

Ni la llengua africana més obscura s’ha tret un mot que no li valgui. O cap d’americana, o cap d’europea se l’ha tret, o cap d’asiàtica.  A aquesta llengua obscura li fem barretada, que no existeix com a obscura. Totes les llengües són glorioses i dignes de ser preservades com un tresor a part. Cadascuna és una manera diferent de concebre el món, d’expressar-lo, de compartir-lo, una manera diferent de concebre’s, l’home, i de concebre, d’expressar-se, de fer-se amb els seus iguals i diferents. L’aplec de llengües del món, patrimoni exquisit de la humanitat.

 

 

10)
 
 
Publicat en L'Espira, suplement cultural del 'Diari de Balears' diumenge 6 de maig del 2012
Publicat en el blog El do de la paraula dimecres 9 de maig del 2012

 

Jaume Corbera Pou

 

 

Claude Hagège és un dels més importants lingüistes francesos de l’actualitat, autor de nombrosos articles, conferències i llibres, entre els quals hi ha títols tan atraients com La structure des langues (1982), Le souffle [l’alè] de la langue (1992), Halte à la mort des langues (2001) o Dictionnaire amoureux des langues (2009), tots els quals demostren el seu entusiasme per la facultat que més diferencia els homes de les bèsties, la facultat de parlar. Es pot expressar en 10 llengües diferents i coneix el funcionament d’altres dos centenars... Gens sospitós, per tant, de cap casta de linguofòbia. Fa poc va ser entrevistat per a la revista L’Express, entrevista a la qual va dir coses molt interessants i sucoses. Vet-ne aquí uns quants exemples: “No hi ha cap llengua «superior»... un parlar no es desenvolupa mai per raó de la riquesa del seu vocabulari o de la complexitat de la seva gramàtica, sinó perquè l’Estat que l’utilitza és poderós militarment –això va ser, entre altres coses, la colonització– o econòmicament –és la «mundialització»... [L’anglès] és una llengua imprecisa, cosa que fa tant menys acceptable la seva pretensió a la universalitat... Agafau la seguretat aèria. El 29 de desembre de 1972 un avió es va estavellar a Florida. La torre de control havia ordenat: «Turn left, right now», és a dir, «Girau a l’esquerra, immediatament!» Però el pilot havia traduït «right now» per «a la dreta ara», i això va provocar la catàstrofe... Estic en guerra contra aquells que pretenen fer de l’anglès una llengua universal, perquè aquesta dominació comporta el risc de fer desaparèixer altres idiomes... Només la gent mal informada pensa que una llengua serveix solament per a comunicar. Una llengua constitueix també una manera de pensar, una manera de veure el món, una cultura. En hindi, per exemple, s’utilitza el mateix mot per «ahir» i per «demà». Això ens estranya, però aquesta populació distingeix entre allò que és –avui– i allò que no és: ahir i demà, segons aquesta concepció, pertanyen a la mateixa categoria. Tot idioma que desapareix representa una pèrdua inestimable, al mateix nivell que un monument o una obra d’art... La riquesa d’Europa resideix precisament dins sa diversitat... els idiomes dels estats dominants condueixen sovint a la desaparició dels dels estats dominats... A l’hora d’ara 25 llengües desapareixen cada any!... jo no lluit contra l’anglès; lluit per la diversitat... Imposar la llengua és també imposar la manera de pensar... Les classes dominants són sovint les primeres a adoptar el parlar de l’invasor. Avui fan igual amb l’anglès... La situació es fa greu quan n’hi ha que es convencen de la inferioritat de la seva pròpia cultura... Dins certs ambients sensibles a la moda... hom recorre als anglicismes sense cap raó... Els qui es donen a aquests petits jocs es fan la il·lusió de ser moderns, quan en realitat just és que estan americanitzats... A l’escola primària convé ensenyar no una, sinó dues llengües vives. Perquè si només se’n proposa una tothom es tirarà a l’anglès i agreujarem el problema... No es pot defensar la diversitat al món i la uniformitat a França... Cal augmentar els mitjans dedicats a aquestes llengües [regionals], salvar-les, abans d’adonar-nos que hem deixat perdre una de les grans riqueses culturals de França.” Ja veis que la postura de Claude Hagège és clara i coherent: defensa les llengües “regionals” com defensa tota varietat lingüística i critica la imposició de qualsevol llengua, i especialment de l’anglès, l’ús del qual avui ja arriba a l’absurd. A Mallorca hi ha qualque botiga que es diu “Pets & friends”, com ara s’han posat de moda els “outlets” i ja fa un temps s’hi posaren els “fast food”, o els “parks” o els “(shopping) centers”, o els “stocks”, i a molts de llocs hi ha portes reservades a l’”staff”, o la gent viatja en “business”, o fan una “performance”... A una comunitat on arriben turistes de tots els racons d’Europa, entre els quals els alemanys són els més importants, el Govern no té altra idea que decantar el català d’escola imposant-hi l’anglès... Ni se’ls acudeix que hi pugui haver l’opció de triar-ne una altra, de llengua... El plurilingüisme és riquesa, però això no és plurilingüisme.

 

 
11)
 
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 91)
 

Tinguem una bona biblioteca

 
Ramon Sangles i Moles
 
El destí de moltes persones sovint ha depès del fet que en la casa paterna hi hagués una bona biblioteca, llibres interessants i exemplars.

 

Als nens, de petits els agrada de remenar i de fullejar llibres, i quan ja en saben fer la lectura en treuen més profit del que ningú no es pugui imaginar, i això marca per sempre. La meva filla, a dotze anys llegia les Obres completes de Verdaguer (perquè jo les tenia a la biblioteca). Es reia de la seva mestra: «M’ha dit: “Nena aquest llibre no és per a tu; no l’entendràs.”» I tant, que l’entenia: guanyava premis de poesia.

 

Si en la biblioteca d’una casa hi ha bons llibres, segur que d’allà en sortiran esperits cultes, valents i nobles.

 
 
12)

 

El futur del català, 27 anys després

 

Entrevista de Joan Tudela

 a Ignasi Ribas

 

president de l’Obra Cultural Balear

 

Mallorca espera molt de la TV en català

 

La societat mallorquina –tota– havia viscut fins ara una diglòssia perfecta. El mallorquí, per a la parla col·loquial amb tothom. El castellà, com a única llengua d’ús escrit i públic. Si eres pagès, amb el català ja en tenies prou. Si eres militar, a la caserna donaves i rebies les ordres en castellà, les cartes les escrivies en castellà, però a casa enraonaves en català.
Malgrat la immigració castellanoparlant –nombrosa– rebuda per Mallorca durant els anys de vaques grasses de l’economia, concentrada en la construcció i el turisme, avui els catalanoparlants deuen representar a l’illa més del 70 per cent de la població, que és d’uns 600.000 habitants. Semblantment passa a Eivissa i a Menorca, amb uns 50.000 residents a cada illa. La dicotomia territorial que existeix a Catalunya entre la Barcelona metropolitana i les comarques, es repeteix a Mallorca entre Palma i els pobles de la resta de l’illa. Hi ha sociolingüistes que diuen que la sort del català no es decidirà ni a les comarques del Principat ni a la part forana de Mallorca.
CASTELLANITZACIÓ DE PALMA
Assistim a un fenomen intens de castellanització a Palma de Mallorca. La joventut de Ciutat –ho constaten els de l’Obra Cultural, ho pot comprovar qualsevol que pari l’orella– parla avui la majoria en castellà, malgrat que la llengua materna de molts és el català, malgrat que pràcticament tots l’entenen. En la nova generació, a Ciutat, el català és foragitat del seu reducte tradicional: la parla col·loquial.
Alhora, hi ha fenòmens de signe contrari, tal com ens explica el president de l’Obra Cultural Balear, Ignasi Ribas, advocat i poeta i exdirigent comunista.
Aquí a Mallorca mai de la vida hi havia hagut com fins ara un interès popular per defensar la nostra llengua. Durant la República, la defensa del català es limitava a alguns cercles intel·lectuals i polítics, sense gaire audiència popular. El gran factor de mobilització ha estat la nostra campanya per rebre TV3.
L’Obra Cultural va iniciar la campanya a l’abril de l’any passat, després que el Parlament de les Illes aprovés el projecte no de llei de connexió amb TV3, a proposta d’Esquerra Nacionalista PSM. Un cop comprat el terreny a Alfàbia per ubicar-hi el repetidor, es va constituir la societat Voltor 3, amb la finalitat d’ampliar el senyal de TV3 i retransmetre’l a Ciutadella i a la part de Mallorca que ara no el rep a causa de la serra de Tramuntana. El capital reunit per Voltor 3, essencialment amb subscripcions populars, arriba als 15 milions de pessetes. Els en falten només 5 per assolir la quantitat necessària.
TRES TELEVISIONS EN CATALÀ
Tenim per a les tres illes el circuit balear de TVE, que emet de dues a tres de la tarda, en català, amb uns criteris lingüístics ben correctes. S’emet alhora per la primera i la segona cadena. La nostra aspiració fóra mantenir o ampliar el circuit balear, però emetent-lo només per un canal de TVE, i que per l’altre poguéssim rebre complet durant tota la setmana el circuit català de TVE, la recepció del qual és ara irregular.
Però la lluita que tenim ara en primer pla és la recepció de TV3. Volem que el reemissor d’Alfàbia garanteixi la mateixa qualitat d’imatge que té TVE. Tenim el suport d’institucions ben importants: el Parlament de la Comunitat Autònoma, el Consell Insular de Mallorca (Unió Mallorquina), l’Ajuntament de Palma (PSOE) i el Foment de Turisme. Per a nosaltres, ara per ara, la televisió pot ser la principal eina de normalització lingüística, perquè als altres camps, sobretot a l’ensenyament, la lluita és més difícil.
El català va entrar a les escoles balears per la porta de servei, a l’empara del decret del govern preautonòmic.
A la pràctica el català és només una assignatura que s’ensenya amb moltes deficiències. El problema és que aquí l’ensenyament és competència de l’Administració central i no de l’autonòmica, encara que l’ensenyament del català sí que és competència de la Comunitat Balear. És una situació de confusió, i en surt perjudicat el català. Se’n donen les culpes la delegació del Ministeri d’Educació i la Conselleria de Cultura. A l’ensenyament primari i secundari, els alumnes es troben que hi ha una llengua important en què s’estudien les matèries importants, i una altra –el catalàque és una assignatura més. Som lluny que l’ensenyament es faci en la nostra llengua.
A la Universitat de Palma la situació és una mica millor, més que res a la Facultat de Lletres i al Rectorat.
“Ultima hora”, “Diario de Mallorca”. “Baleares” i “El Día de Baleares” són diaris en castellà, alguns dels quals publiquen espais marginals en català. També són en castellà el “Diario de Menorca” i el “Diario de Ibiza”. L’únic diari balear que no és escrit en castellà és “Majorca Daily Bulletin”, que és escrit en anglès.
AVIAT, LLEI DE NORMALITZACIÓ
La presència del català a les ones radiofòniques és escassa: alguns informatius locals, algun programa cultural i poca cosa més. De cinema en català, res. Els empresaris de les sales d’exhibició no s’hi decideixen, malgrat l’èxit de públic de la setmana de cinema català que va organitzar l’Obra Cultural.
Les institucions polítiques duen a terme campanyes de normalització. Els ajuntaments de la part forana ho fan de forma desigual. El Consell Insular de Mallorca fa la seva pròpia campanya. L’Ajuntament de Palma, entre altres coses, subvenciona uns cursos de català per a adults –un miler d’alumnes, professorat de l’Obra Cultural– a les barriades obreres de Ciutat. I el govern balear va destinar 20 milions a la seva campanya –publicitat, cursos per a funcionaris, concurs radiofònic per a escolars– tot i que la força en el govern, Coalició Popular, sense negar la unitat de la llengua catalana, posa sempre èmfasi en l’especificitat de les modalitats insulars.
Ara tots esperem l’aprovació de la Llei de normalització lingüística, que es troba en tràmit parlamentari. La meva opinió personal és que es tracta d’una llei acceptable, encara que arriba amb un lamentable retard.
Globalment, la situació del català a les Illes la veig, com diria Gramsci, amb el pessimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la voluntat.

Palma, 17 de maig de 1985

 

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net