InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 92 (divendres 15/06/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - companatge
 
2) Albert Jané - Els tractaments i les inconseqüències
 
3) Antoni Llull Martí - De comtes i altres títols nobiliaris
 
4) Pau Vidal - Mot
 
5)  Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Barbarismes. Lletra G)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Màrius Serra - Guilla?
 
8) J. Leonardo Giménez - Avant i arrere
 
9) Quim Gibert - Una educació aragonesa
 
10) Declaració sobre la llengua
 
11) Ramon Sangles i Moles - La responsabilitat de llegir en veu alta
 
12) El futur del català, 27 anys després: Entrevista de Joan Tudela a Lluís V. Aracil
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

companatge

   Aglomeració de cèl·lules epidèrmiques mortes, brutícia i suor que es forma en mig dels dits dels peus si no es té la higiene adequada.

Fes el favor de llavar-te els peus, fill meu, que ja fa dies que no te'ls llaves i deus portar un companatge de por.

Aquesta accepció de la paraula companatge és, evidentment, una denominació irònica. L'he sentida a Alcoi.

 

En valencià també es diu:

La llengua estàndard sol emprar:

En castellà es diu:

 
 
2)

Article publicat en el núm. 59 de la revista Llengua Nacional (II trimestre del 2007)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2007-2)ElsTractamentsILesInconsequencies.pdf


Els tractaments i les inconseqüències

Albert Jané

 

3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 251)

 

De comtes i altres títols nobiliaris

 

Antoni Llull Martí

 

Dins la història de la Corona d'Aragó, la més alta dignitat nobiliària que hi ha hagut després de la del rei ha estat la de comte. Aquest mot prové del llatí comes, en vocatiu cómite, que, pròpiament, significa ‘company'. Els comtes, ja dins el Baix Imperi, eren els nobles que acompanyaven l'emperador, tant a la cort com a la guerra, és a dir, els qui estaven més a prop d'ell o que

tenien els càrrecs més importants. Al regne d'Aragó, el comte principal, era el de Barcelona, i qui tenia aquest títol era el rei. Una cosa curiosa és que comte es pronuncia quasi pertot arreu amb o tancada, com la de compte, però a Mallorca distingim bé entre la forma oral d'un mot i l'altre, que al Principat es confonen, i per això n'hi ha que tenint com a llinatge Comte l'usen mal escrit amb la forma Compte.

 

Un altre títol nobiliari important, però de rang inferior al de comte era comdor, que fa segles que no s'usa. Els comdors eren els acompanyants dels comtes, com aquests ho eren del rei, i uns i altres formaven la comitiva, mot derivat del genitiu llatí de comes, comitis. També hi hagué el títol de conestable, que abans fou comestable, mot derivat del llatí comes stabuli, és a dir, ‘el comte de l'estable' que era aquell qui tenia sota la seva responsabilitat les cavallerisses reials. I derivat també de comite, si bé en aquest cas no era cap títol, és còmit, nom que es donava en les galeres reials a aquell encarregat de fer remar, molts de pics a fuetades, els pobres galiots. En castellà, sobre el mateix mot llatí, es formà cuende, que amb el temps es transformà en conde, i de la paraula catalana còmit en feren cómitre.

 

El mot comodoro, molt més nou que els esmentats, que sembla que ha d'esser germà de comdor, no hi té res a veure, puix que prové de l'anglès commodore, que al seu torn és una anglisització del francès commandeur, derivat de commander ‘comandar' i que si bé no es correspon exactament en les funcions, és germà del castellà comendador, càrrec important en alguns ordes de cavalleria i religiosos, i del català comanador que pot tenir el mateix significat o referirse a qui fa una comanda.

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 105)
 
 
 
Mot
 
Pau Vidal
 
 

Res més efectiu que predicar amb l'exemple. L'estat de salut dels mots (en particular, vull dir, no en general) l'il·lustra a la perfecció el títol mateix d'aquest aplec. I si no, vegeu aquestes expressions: ‘agafar pel mot', ‘dir quatre mots', ‘mot a mot', ‘mot de doble sentit', ‘no dir mot', ‘no poder arrencar un mot', ‘no tornar mot'. Què, us en sona alguna? N'heu fet servir cap en l'última centúria? En canvi, segur que si ara ens fessin fer una llista de locucions i frases fetes on hi surti la paraula paraula en trobaríem un fotimer. Que té el mot que el fa antipàtic? Que té un ressò remot? Que sona afrancesat? Que ens recorda la Lliga del Bon Mot? Sigui com vulgui, el futur del mot és mut. Mut i fumut.

 

«Hi ha homes que han portat fins a tan extremades conseqüències el seu delit poètic o la seva inquietud filosòfica que ens arriba a semblar que encarnen la mateixa Poesia o la mateixa Filosofia. Poesia i Filosofia es fan aleshores corpòries i vénen a conviure amb nosaltres. Un d'aquests homes fou, sens dubte, Joan Maragall. Tot el que podem dir-ne es resumeix en un mot: fou abans que tot un poeta» (Josep Ferrater Mora, El llibre del sentit, 1948).

 

Iepa-la!

 

Una vegada més, el joc s'erigeix en la reserva espirituverbal del mot. En aquest cas, els mots encreuats o enreixats, el darrer bastió on el terme en qüestió resisteix als embats de la paraula. La paradoxa és que els guardians del reducte, o si més no dos dels qui en fan més ostentació (motencreuaires?, motenreixaires?), han engegat una campanya per substituir aquesta denominació (patentada als anys 60 per mestre Tísner) per la legítima però avui encara inacceptada de crucigrama. El futur del mot és mort. Mort i somort.

 

 

5) 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

Barbarismes
G 

 

 

Gamberrada. Malifeta. Marranada. Bretolada. Malesa. Barrabassada. Cafrada. Trapelleria.

          L'han engarjolat per una malifeta.

Gamberro. Galifardeu. Bandarra. Bordissot. Bordegàs. Gambirot. Rebregat. Estripat. Trinxeraire. Destraler. Vàndal. Marrà. Cafre. Destraler. Tifa.      

          No facis maleses, tu, eh, galifardeu.

          Els vàndals han fet malbé el monument.

Ganadería. Ramaderia.

          És un ramader molt fort.

Ganancia, 'ganància'. Guany.

         Els guanys de l'empresa són quantiosos.

Garabato. Gargot.

         Per firma, hi té un gargot.

Garganta. Gola. Gorja. Gargamella. Coll.

         Fer mal la gola. Tenir mal de coll.

         Congost. Frau. Afrau.

         L'helicòpter es precipità pel congost.

Gasto.   Despesa.

         Ésser pobre i tenir moltes despeses.

         Consum.

         Collir cebes per al consum.

Gaviota. Gavina.

         Les gavines es gronxaven en l'aire transparent.   

Gilipolla. Tanoca. Pallús. Beneit. Babau. Talòs. Bajoca. Gamarús. Enze. Tros d'enze. Ruc. Capderuc.

         No siguis tanoca. Ets un pallús acabat.

Goleada, 'golejada'. Pana. Golada. Panera.

         Set a zero, quina pana!

Golfo.   Trinxa. Trinxeraire. Dropo.

         Ronda tot el dia pel carrer com un trinxa.

Gordo.   Gros. Gras. Gord.

         És un home gros. Està massa gras.

Gozar, 'gosar'. Gaudir. Gaudir-se. Fruir. Xalar.

         Gaudim dels mateixos drets que ells. Ara em gaudeixo dels meus estalvis.

Granuja. Murri. Tifa. Brètol. Bergant. Dropo. Taül. Coquí. Brivall. Pòtol. Belitre.

         No te'n fiïs, que és un murri.

Grasa, 'grassa'. Greix.

         Separar el greix de la carn.

Grifería. Aixetes.

         Tenir un bon assortiment d'aixetes.

Guapo.   Eixerit. Bell. Formós. Bonic. Galant. Ben plantat. Plantós. Planturós. Garrit. Xamós. Castís.

         És un xicot eixerit.

Guardaespaldas, 'guardaespatlles'. Escorta.

         El Ministre féu cap amb dos escortes.

Guarro.  Porc. Brut. Bacó. Garrí. Marrà. Llord. Potiner.

         De porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

 

 
6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(del 28 de maig a l'1 de juny del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 28 de maig del 2012

http://www.ara.cat/premium/opinio/No-nhi-ha-confirmacio-oficial_0_708529157.html

UN TAST DE CATALÀ

"No n'hi ha confirmació oficial"

Albert Pla Nualart

Avui valorarem la correcció d'aquestes tres frases: "N'hi ha moltes persones", "No n'hi ha confirmació oficial", "N'hi ha traducció catalana".

La primera frase és òbviament incorrecta. És una falta típica de castellanoparlants que, observant que hay és sovint n'hi ha , ho fan equivalent sempre. Amb els quantitatius, en representa el tot del qual es pren una part i, per tant, només apareix quan el tot no hi és. Moltes s'agafa del tot persones i per això diem "N'hi ha moltes" però "Hi ha moltes persones".

La tercera frase sembla correcta però a alguns també els sona bé "Hi ha traducció catalana". Albert Jané, en un article del 1982, assegura que això últim és un castellanisme. Si jo hagués de dir per què diria que només pot haver-hi traducció catalana d'alguna cosa i, per tant, aquesta cosa ha de ser a la frase en forma plena o de pronom.

I la segona sona malament a la majoria de catalans a qui la plantejo, tot i que és evident que confirmació també exigeix confirmar alguna cosa. Sembla, però, que en aquest cas la paraula és prou plena semànticament perquè el complement no s'hagi de pronominalitzar.

Com a explicació reconec que és molt pobra. És més honrat dir que prefereixo "N'hi ha traducció al català" i "No hi ha confirmació oficial" perquè a mi i als parlants a qui pregunto (en aquest cas, tots del dialecte central) els sonen més bé que "Hi ha traducció al català" i "No n'hi ha confirmació oficial". Si algú pot anar més enllà, li estaré molt agraït.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts dimarts 29 de maig del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Podrem frenar 'adient'?

Albert Pla Nualart

Remenant les 2.741 columnes de llengua que Albert Jané va publicar a l' Avui del 1976 al 1985 -i que l'IEC, en una magnífica iniciativa, ha posat a disposició de tothom en línia-, me'n trobo una, titulada Les paraules adients, que demostra que algunes batalles no s'acaben mai de guanyar.

A mi no m'ha agradat mai el sobreús d'adient que parteix de l'equivocada idea que és l'equivalent més nostrat i genuí d'adecuado . No només adequat és del tot correcte sinó que té un sentit lleugerament diferent. Adequat significa proporcionat a un propòsit, mentre que adient vol dir que harmonitza bé amb una altra cosa. L'ús sistemàtic d'adient per adequat és, doncs, una manera molt genuïna d'empobrir el llenguatge.

Però Jané no s'ho mira ben bé igual. Ell el que critica és l'ús absolut d'adient . Per exemple, "Has comprats uns llibres molt adients", sense dir adients a què.

Sembla que hi ha persones que estan tan cofoies del dring català de la paraula que han decidit fer-la servir, com diu Jané, en el sentit genèric de bonic, agradable, interessant , etc.

Aquí dir adequat no resol res, perquè adequat també exigeix de manera implícita o explícita la relació amb un segon terme. En aquest cas -ja ho hem dit-, un fi o un propòsit. Però no sembla que l'ús d'adequat, ara com ara, pateixi d'aquest mal.

Sí que el pateix en canvi l'ús de prou. Podem dir que una persona és força atractiva, però si diem que és prou atractiva, hauríem d'afegir prou per a què: per convidar-la al cine?

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 30 de maig del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Mesurem l'ús d''amidar'

Albert Pla Nualart

El verb medir és ara condemnat com a castellanisme d'una manera quasi unànime (només l'absol l'Acadèmia Valenciana), però està tan arrelat que el dia que et diuen que no és bo quedes parat.

Es documenta al segle XV i sant Vicent Ferrer ja el feia servir als seus sermons. Sempre, però, en el sentit de prendre mides. En el de tenir-ne, "La taula medeix un metre", seria un calc modern del castellà.

Però com que sovint l'únic que s'ensenya és que en lloc de medir s'ha de dir amidar, molts diuen i escriuen "La taula amida un metre", i així esquiven un barbarisme lèxic per incórrer en un de sintàctic que considero més greu.

Tots els lingüistes estan d'acord que en català les taules no amiden metres sinó que els fan (o els tenen). En canvi, no hi ha consens a l'hora d'acceptar que puguin mesurar-los.

Mesurar és normativament un hiperònim d'amidar. Mentre que amidar només es fa servir per a magnituds lineals, mesurar també serveix per a volums i té sobretot un sentit figurat que li permet avaluar possibilitats o mèrits.

Però, a més, el DIEC i els altres diccionaris, seguint el Fabra, també accepten mesurar amb el significat de tenir unes dimensions: "La taula mesura un metre". L'única excepció és el DCVB, que aquí critica el Fabra i considera aquesta accepció un calc modern del castellà o el francès.

A mi tampoc m'acaba de sonar bé aquest ús de mesurar i trobo que és mésrecomanable l'estructura això fa tant de llargada, amplada, volum, etc.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 31 de maig del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Encisar i encantar

Albert Pla Nualart

Constato un notable retrocés d'encantar a favor d'encisar, que no fa gaires anys era un verb carrincló de jocs florals i ara està passant a ser l'opció preferida d'alguns usuaris insegurs així que es posen a escriure.

Moguts per l'obsessió d'allunyar-se del castellà ignoren que encisar (a València enxisar) és una adaptació de finals del XIX d'hechizar, mentre que encantar, del llatí incantare, ja el feien servir els nostres clàssics.

No dic que encisar no sigui bo -és normatiu i correctíssim-, però sí que en qüestiono l'ús sistemàtic en lloc d'encantar en cada vegada més contextos. Si sortint del cinema a ningú se li acudiria exclamar "La pel·lícula m'ha encisat!", seria lamentable que ho acabéssim escrivint.

Perquè és només encantar -no pas encisar- el que ha evolucionat cap al sentit agradar molt i, encara que el DIEC el manté transitiu, el GDLC, el GD62 i l'ÉsAdir ja veuen bé que a algú li encanti passejar.

En canvi, cap diccionari admet que encisar vulgui dir agradar molt . Encisar es manté sempre pròxim al seu significat etimològic, embruixar .

Fer un ús indiscriminat d'encisar empobreix perquè passem de dos verbs diferents en registre, sentit i gramàtica a un de sol.

Projecta, a més, una injustificada ombra de sospita sobre encantar, que és sovint la forma més natural i genuïna.

És una tria filla del neguit de no saber-ne prou que pot contribuir a fer que es percebi el català com una llengua artificiosa i literària en el pitjor sentit.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 1 de juny del 2012

UN TAST DE CATALÀ

"Ha canviat molt el país?"

Albert Pla Nualart

Imagineu que esteu corregint una entrevista i us trobeu una pregunta com la del títol, què en canviaríeu? Alguns, m'imagino, l'obriríeu amb signe interrogatiu. Seria un canvi discutible i, per tant, opcional. Ja n'he parlat altres cops.

D'altres, més subtils, canviaríeu molt per gaire. És un canvi que molts llibres d'estil aconsellen en les construccions interrogatives, condicionals i negatives. Tot s'ha de dir, amb poc èxit. Jo també l'aconsello, sobretot en les negatives: serà sempre millor "No trigaré gaire" que "No trigaré molt". No farem mai massa per l'agònic gaire .

Ara bé, hem de tenir present que gaire no és viu en tots els dialectes i que, per exemple, un lingüista tan assenyat com Josep Lacreu veu poc viable la seva reintroducció en els registres informals del valencià.

També vull subratllar que l'ús de molt en aquestes construccions no és tant una incorrecció estranya al català com una opció que n'afebleix un tret diferencial. De fet, en algun context sona tan bé que fins i tot els que el desaconsellen el fan servir.

Fabra mateix l'usa a la gramàtica normativa ("No és molt freqüent que..."), i en un text tan supervisat com la Bíblia interconfessional hi trobo "¿En tens per a molt, d'estar aquí borratxa?"

De fet, no gosaria afirmar que el canvi de molt per gaire a la pregunta no suposi un petit canvi de sentit. Sent, doncs, un canvi possible, i fins potser recomanable, no era el que volia que em diguéssiu. Rumieu-hi el cap de setmana i dilluns en parlarem.

 

7)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI dijous 7 de juny del 2012
 
Motacions
 

Guilla?

 
per Màrius Serra
 
Mai no vaig veure cap guineu, al Noubarris de la meva infància, però el terme em resultava prou familiar. A la plaça del Virrei Amat on jo vivia la majoria de veïns parlava castellà, però tothom sabia guillar cap al Guinardó o cap a la Guineueta, dos dels barris més propers, batejats així per les antigues guineus que hi campaven. En canvi, quan mon pare em parlava de les Guilleries no ho associava pas a aquest cànid rogenc tan usat pels faulistes per representar l'astúcia. Dir-ne guineu o guilla depén del mateix que dir llonganissa o botifarra, mongeta o bajoca. Depén d'on. Ara bé, el que no sabia era que fos viva una altra acepció. Fa dos dilluns, a Sant Vicenç de Montalt, vaig constatar que la gent gran encara recorda l'amenaçador advertiment que els feien per impedir que, de nens, es fiquessin a les nombroses mines d'aigua dels voltants: “no hi vagis que t'agafarà la guilla”. I no es referien a cap bèstia. Guilla, aquí, vol dir absència d'oxigen, aire asfixiant. L'Alcover-Moll recull una acepció vinícola de guilla: “capa d'àcid carbònic que es forma damunt el vi que omple els cups”. A les terres dels xurravins (malnom ornitològic dels santvicentins) n'hi havia, de vinya, de manera que l'ús es devia estendre a d'altra mena d'ofecs.
 
8)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 1 de juny del 2012
 
Avant i arrere
 
J. Leonardo Giménez

                                                                                                                       

El lexicògraf Eugeni S. Reig escrigué fa un any un article en El Punt a propòsit d'uns rètols electorals amb l'adverbi “endavant”: “Amb el teu vot València mira endavant”, “Alcalde, endavant”. Deia Reig, amb raó: “Els valencians no diem ni hem dit mai de la vida ‘endavant', diem i hem dit sempre ‘avant'. ‘Endavant' és un encreuament entre ‘en avant' i ‘davant' que ha fet fortuna a Catalunya, a Mallorca i a Menorca, però que els valencians no usem ni hem usat mai. ‘Avant' és la forma patrimonial catalana, la tradicional, la genuïna, la forma que els valencians hem utilitzat des de fa huit segles i que hem aconseguit fer arribar viva i ben viva al segle xxi. Hauria sigut molt més adequat escriure ‘... València mira cap avant', ‘Alcalde, avant!'”

L'adverbi ‘endavant' ha sigut la forma preferida del valencià de llibre, fomentada pels qui s'entossudixen a fer vore que parlem malament el valencià, que tot són incorreccions i que el bo és l'estàndard basat en el català oriental, amb alguns afegitons perifèrics, perquè semble composicional i/o convergent, però que després els únics que convergixen són els perifèrics, mentres els “centrals” no es mouen del seu “centre”, cosa lògica d'altra banda. A pesar de la presència de més de 40 anys en la literatura i la universitat i vora 30 en els llibres d'escola, “endavant” no ha passat a la parla natural de la immensa majoria de valencians, entre altres raons perquè està integrat en un patró lingüístic elitista, alié a la parla majoritària valenciana i, sobretot, perquè a eixe model no l'espenta (ni mai l'ha espentat amb decisió) cap poder politicoadministratiu valencià. És un prototip, ací, artificiós, tan irreal com inassimilable, fonamentat en una situació i condicions sociolingüístiques igual de fictícies. Com que el poder que puga fomentar i imposar eixe estàndard, ni està ni se l'espera del Sénia al Segura, caldria fomentar el del valencià natural i/o general, que sí que hi pot ser assumit, en què “avant” siga preferent, igual que “d'ara en avant”, “d'ací en avant”, “gràcies per davant”, etc. I “arrere”, per davant de “enrere/a” i “endarrere/a”, i uns quants milers de mots i expressions més.

 

9)
 

Una educació aragonesa

 

Farts d'esperar el desplegament i, posteriorment, aplicació de la Llei de Llengües d'Aragó, aprovada el 2009, el favarenc Josep Bada Panillo va presentar el 10-5-12 la seva renúncia com a president del Consell Superior de les Llengües d'Aragó, junt amb la sots-presidenta. Bada és conegut per haver estat el conseller d'educació que va introduir el català com assignatura (optativa) a les escoles de Franja de Ponent. En un comunicat emès per l'esmentat consell es subratlla que l'aragonès «ja és una relíquia venerable» i que la llei «per si sola no garanteix la conservació i supervivència de cap llengua». El comunicat afegeix que invertir per promoure l'ús de les llengües és «invertir en democràcia i educació humana» (Heraldo, 19-5-12).

 

José Ignacio López Susín, un altre dels membres del Consell Superior de les Llengües, és del parer que la democràcia passa perquè cadascú pugui viure en la llengua que ha popat, la materna: «I aquesta part de la democràcia no ha arribat encara a quasi 100.000 aragonesos. Per què?» (Heraldo 18-5-12). López Susín diu sentir vergonya quan constata que hi ha xiquets que han de deixar els jocs en horari extraescolar per aprendre la llengua que parlen a casa seva: «mentre s'encamina vers l'obligatorietat de fins a dos llengües estrangeres, a més del castellà, la pròpia es llença directa a les escombraries. Això es respectar i tenir cura del patrimoni?». Susín denuncia que ni s'aplica la llei del parlament aragonès de 2009 ni la Carta Europea de les Llengües, aprovada pel Congrés espanyol de Diputats amb Aznar de president i sense vots en contra, «aquells que tenen que vetllar perquè les lleis es compleixin no fan res». López Susín considera admirable l'actual feina de recuperació de part del patrimoni material aragonès (músiques, instruments, danses, costums... ). Però no se'n sap avenir que un dels patrimonis immaterials, com ara les llengües territorials, silenciosament vagin morint amb cada ancià que ens deixa.

 

Susín l'encerta de ple. Aquesta insensibilitat envers les llengües autòctones fa feredat. En els termes que venen a continuació em va respondre Javier Sánchez Martínez de Baños, gerent de l'alberg juvenil de la Casa Santuari St. Josep de Calassanç de Peralta de la Sal, quan vaig sol·licitar fer-hi nit: «Aunque aquí en esta zona se habla el idioma de toda la Franja, como bien sabes muy parecido al catalán, y aun a pesar de que se entiende perfectamente tanto escrito como hablado, creo queda claro que yo, nacido en Zaragoza, soy castellanoparlante. Ya en la conversación telefónica mantenida ayer por la noche y ahora mismo en este correo puedes comprobar que en ningún momento me he dirigido a ti en catalán. Te agradacería, para que no puedan surgir confusiones, y dado que seguro tú también hablarás y escribirás castellano perfectamente, sea éste, el castellano, el idioma que utilicemos en futuras conversaciones, caso de que las hubiera». Javier Sánchez és un religiós d'uns 35 anys, membre de la comunitat d'escolapis que resideix a Peralta de la Sal, municipi catalanoparlant de La Llitera. Sánchez és capaç d'explicar-te els orígens del poble, els motius pels quals les salines han deixat de rutllar, el tipus de vegetació comarcal, les rutes a peu més interessants de la contrada i d'altres bens materials. Però de la llengua pròpia dels feligresos i d'altres veïns, d'aquest bé immaterial, no en vol saber res. La seva postura recorda la d'aquells missioners europeus establerts a l'Àfrica colonial.

 

El passat 25-5-12, una delegació de la Chunta Aragonesista es va entrevistar, a Estrasburg, amb el secretariat de la Carta Europea per transmetre la seva preocupació per la situació de la llengües catalana i aragonesa.

 
Quim Gibert, psicòleg i coautor de Llengua i emoció
 
 
10)
 
 
La revista de poesia Reduccions, vinculada a la Universitat de Vic, fundada el 1977 per Miquel Martí i Pol, Antoni Pous, Jordi Sarrate, Segimon Serrallonga, Lluís Solà i Ricard Torrents, en arribar al número 100, ha publicat la següent Declaració sobre la llengua.
 
 

Declaració sobre la llengua

 

La llengua, el poder i la justícia

Cada llengua és una part indispensable de la llengua de la humanitat.

Una llengua, qualsevol llengua, no solament conté vocals i consonants, síl·labes i paraules, no solament és un repertori específic de sons, de ritmes i de melodies, no solament és una percepció, una forma i una lògica. Una llengua, qualsevol llengua, conté, manté i transporta la substància humana que cadascuna de les persones que formen una comunitat lingüística, un poble, hi ha dipositat.

No hi ha llengües individuals. Només hi ha llengües dels pobles, de les col·lectivitats. La llengua és una substància principal, essencial, en la vida de cada poble.

No hi ha raons per imposar una llengua damunt la pròpia d'un país o territori. Una imposició d'aquesta mena comporta la destrucció conscient del passat, del present i del futur d'un poble i l'eliminació del patrimoni intel·lectual i espiritual de les persones que el conformen. Un acte així és un acte de menyspreu de la realitat humana.

Només les persones del país tenen el dret de legislar sobre la llengua d'aquest país.

Cap poder exterior no té legitimitat per emetre lleis sobre la llengua d'un país. En tot cas, les seves lleis no són sinó imposicions, abusos, extorsions.

No hi ha raons que justifiquin de marginar una llengua al seu territori ni d'extirpar-la'n. Només hi ha l'abús, la injustícia, el menyspreu i el dany contra la humanitat.

Els drets justos que no són reconeguts —i una llengua és un dret que pertany a totes les persones d'un poble—, encara que siguin coaccionats, no desapareixen. Actuen efectivament contra el poder que els suprimeix i sempre el fan més coercitiu i menys humà. En violar aquests drets, el violador es viola. En violar el tu, l'altre, els altres, l'altra llengua, l'altre poble, el violador es viola.

Les lleis injustes sempre causen sofriment i, si són aplicades a la llengua d'un poble, causen sofriment i disminució del poder de ser de les persones d'aquest poble.

La llengua pròpia d'un país té el dret intrínsec de poder desenvolupar-se en plenitud, sense restriccions de cap mena, amb el mateix respecte i amb les mateixes atribucions de què gaudeixen les llengües que no pateixen cap restricció o coacció.

Un poder que durant segles s'ha proposat d'exterminar una llengua i que imposa sistemàticament el bilingüisme per continuar marginant-la és un poder il·legal, il·legítim, fraudulent.

Imposar el bilingüisme, sota l'aparença de justícia i d'igualtat, després de segles de marginació i de persecució d'una llengua al seu territori propi és el mètode de marginar definitivament aquesta llengua.

Fins ara la llengua catalana ha estat confinada a una cooficialitat restringida. Hem passat de l'etapa de prohibició absoluta a l'etapa de tolerància de la llengua. En cap cas i de cap manera no hi ha hagut la voluntat estatal de restituir la llengua pròpia a tots els àmbits, sense restriccions, sense obstacles. I així, la llengua pròpia del nostre país, a la pràctica, continua essent bandejada dels àmbits que li pertanyen per dret i per deure.

Un pensament i una acció que es proposen trencar els lligams humans, culturals i lingüístics entre els diversos territoris d'una llengua són un pensament i una acció abjectes, criminals. El que es proposen és un genocidi cultural.

L'Estat que margina i menysté una o més llengües no solament malmet aquestes llengües sinó que corromp i deshumanitza també la llengua que vol imposar.

És un signe decisiu de la justícia i de la llibertat de què gaudeix un poble la situació d'acompliment ple de la llengua pròpia, de la seva cultura i de la seva personalitat en el món segons la pròpia voluntat.

La llengua i la poesia

El llenguatge i la poesia són consubstancials amb la humanitat. I tant l'un com l'altra es materialitzen i es manifesten per mitjà de llengües concretes.

Les llengües no són pas abstraccions ni tampoc mers repertoris de mots i de regles morfològiques i sintàctiques.

Les llengües són construccions culturals col·lectives, forjades en el transcurs de la història per uns grups humans determinats, es diguin pobles o nacions, que s'han hagut d'enfrontar a unes condicions particulars de l'existència humana.

Les llengües són mitjans de comunicació, però també de creació, d'acumulació i de transmissió cultural. I és a causa del profund valor pràctic que els atorguen aquestes funcions, que les llengües adquireixen un eminent valor simbòlic per als pobles que les hereten, se'n serveixen, les transformen i les projecten cap al futur.

La poesia, si més no fins ara, no ha estat feta per a ser traduïda. És bo que traduïm poesia, però la poesia és composta en una llengua determinada i per a una llengua determinada, que és tant com dir per a un conjunt d'instruments musicals únic, imprescindible, precís, altament complex, una de les músiques verbals del món. La poesia és feta en una llengua per a la comunitat i per a les persones d'aquesta comunitat que tenen aquesta llengua com a llengua, com la seva substància verbal, musical, intel·lectual, comunicativa. És en el medi de la substància lingüística col·lectiva que la poesia vol desplegar totes les potencialitats de la paraula.

Una llengua és un fet col·lectiu. L'individu la rep en comunitat i l'usa en comunitat. La llengua d'un poble, heretada per l'individu, és un patrimoni ambivalent: l'equipa per a la vida social, però alhora li imposa unes certes convencions en l'expressió verbal.

La paraula de cada individu esdevé possible, però alhora limitada, per la llengua col·lectiva o, més ben dit, per les fórmules i les convencions en què tendeix a cristal·litzar la llengua tal com és usada en els diversos àmbits de l'activitat social.

La poesia, entesa en el sentit més ampli, sovint és causa i efecte de la lluita de la paraula individual contra les convencions que s'han anat incrustant damunt el pinyol viu de la llengua col·lectiva.

La llengua ha nascut de la paraula, fa possible la paraula i s'alimenta de la paraula. La paraula de la poesia és un aliat incòmode però necessari de la llengua. Amb severa lleialtat l'estreba o la contrau, l'eleva al cim de l'exuberància o l'empeny just al cingle del silenci. La fa senyora dels amplis espais que encerclen els seus límits incerts.

La paraula de la poesia fins i tot pot aconseguir que una col·lectivitat esdevingui conscient dels enormes potencials de futur que enclou i anuncia la tradició històrica encarnada i expressada en la llengua pròpia.

No és pas gens casual que la renaixença del valor simbòlic de la llengua, revifat per l'esclat d'algunes obres poètiques genials, hagi precedit la renaixença política dels pobles.

Llengua i poesia no es poden deslligar. En la salut i en la malaltia van plegades, cosa que no vol pas dir que necessàriament hagin d'experimentar els mateixos estats de salut o de malaltia en els mateixos moments.

La universalitat del llenguatge, la diversitat de les llengües i la singularitat de les obres poètiques són una prova de la unitat fonamental de la condició humana, de la seva capacitat de donar respostes culturals adequades a entorns diferents. I també, una prova de la personalitat irreductible de cadascun dels individus que compartim aquesta condició.

Les llengües no són prescindibles ni intercanviables. Les llengües tenen branques i tenen arrels. Necessiten aire i necessiten terra. Una llengua no pot viure ni evolucionar en llibertat si no posseeix un espai segur, uns àmbits territorials, socials, culturals, digitals, mediàtics, escolars, científics, socioeconòmics, lúdics, en què la seva presència i el seu ús siguin habituals i preferents, no pas exclusius, però sí nítidament hegemònics.

És en aquest espai segur, en aquests àmbits de comunicació funcional, on una llengua té la possibilitat d'esdevenir paraula plural, paraula lliure, creació col·lectiva. Aquest ús social de la llengua genera el terreny on creix l'ús literari i l'ús poètic de la llengua.

Una llengua no pot ser descalçada. El seu ús públic no pot ser retallat, la seva transmissió social no pot ser dificultada. Una llengua necessita i mereix el ple reconeixement legal que en garanteixi el dret a la continuïtat en els seus dominis seculars, el dret al futur, el dret a persistir en veu viva en el lloc i en el temps.

Una llengua no pot ser escapçada. El seu patrimoni literari no pot ser ocultat al món ni escatimat a les persones nouvingudes que s'incorporen per naixença o per immigració a la comunitat lingüística.

La creació poètica no pot ser desconnectada de la veu i de l'orella del poble que la nodreix. Les institucions responsables de la política educativa, la política cultural i la política universitària no l'han d'ignorar ni marginar. L'extensió de l'ús social de la llengua cal que vagi acompanyada de la difusió, el coneixement i l'estudi del seu patrimoni literari.

La reivindicació d'una llengua per part d'una col·lectivitat perd força, fins i tot sentit, si no recolza en la pràctica de la llengua, en l'ús més ampli i divers de la llengua, sense restriccions ni concessions.

La poesia es forja a l'arrel de la llengua.

La poesia és la flor delicada i aïrada de la paraula.

Reduccions, revista de poesia
Primavera de 2012
 
 
11)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 90)
 
La responsabilitat de llegir en veu alta
 
Ramon Sangles i Moles
 
Quan es llegeix en veu alta per a un públic (poden ser dues persones o tres mil), recau sobre nostre molta responsabilitat. D'això n'hem de ser conscients a fi de fer bé els deures. Per tant, hem de saber que aquest servei demana assaig, preparació i bon domini de la dicció.
 
Aquesta responsabilitat, però, no ens ha pas d'excusar de no fer un servei de lectura, ni ens ha d'esporuguir o fer tremolar les cames a l'hora de veure'ns al davant d'una multitud o d'una assemblea de gent.
 
Tanmateix, el lector no pot ser mai un espontani que salti indocumentadament al camp. El lector, en adreçar-se als oients, ja ha de tenir la carrera apresa, ja s'ha d'haver assajat en l'art de la lectura. I és molt convenient i recomanable que, abans de fer-ne una de concreta, se l'hagi preparada bé. Llavors, d'entrada, es podrà presentar ja tranquil i segur davant els ulls que el miraran i les orelles que l'escoltaran.
 
 
12)
 

El futur del català, 27 anys després

 

Entrevista de Joan Tudela

 a Lluís V. Aracil

 

Sociolingüista i professor a la Universitat de Barcelona

 

El català mai no ha estat concebut com a llengua nacional

 

Sociolingüista i professor a la Universitat de Barcelona, en Lluís Vicent Aracil és lúcid i intel·ligent, crític, agressiu, documentat, palparlat i valencià. En una paraula: interessant. Fa dos anys va desencadenar tot sol una tempesta a les somortes aigües de la nostra sociolingüística, en dir, clar i ras, que el català, per aquest camí, va cap a la desaparició. L'Aracil fa un llarg discurs apassionat en què no és fàcil introduir-hi cap pregunta.

Jo parteixo de la història d'Europa, perquè Europa és el meu país. La noció de llengua nacional apareix cap al 1750, en l'arrencada de la història contemporània. Neix la perspectiva de la història com a progrés de la civilització. I les nacions són els membres de la civilització.

I tu et deus preguntar: i què és una nació? Mira el context. Quan a París roda el cap del rei Lluís XVI, el crit que s'aixeca a la plaça és “vive la nation!”. O sigui que la nació no és el rei. Observa la quantitat de rètols en els quals apareix ja l'adjectiu nacional. Trobes un repertori immens. Riquesa nacional. Producció nacional. Indústria nacional. Educació nacional. Sobirania nacional. Guàrdia nacional. Literatura nacional. O llengua nacional, que és el que aquí ens interessa, però dins del seu context.

LA LLENGUA DELS NOTABLES

La nació no ha de ser mai definida, perquè és definidora. Els qui intenten definir la nació el que fan és posar el carro davant dels bous.

I qui és la nació? Si el destí de la humanitat és el progrés, els qui entenen això són els guies, els qui tenen la legitimitat per manar. Quan eliminen el rei i criden “vive la nation!”, volen dir: som nosaltres, la nació, que entrem en funcions. Els marxistes et deuen haver explicat que és la burgesia qui pren el poder, però no és ben bé així: són els notables progessistes, siguin burgesos, clergat o aristòcrates, que en tots tres sectors n'hi havia, de progressistes i de reaccionaris.

El model en què s'inspiren els creadors de l'Estat-nació és l'Església. L'Església consisteix en els fidels, oi? Els fidels formen l'Església. Però tothom sap que l'Església per excel·lència és el clergat i els fidels per excel·lència són els laics. Passa que, mentre Església i fidels són conjunts coincidents, clergat i laics són conjunts complementaris i mútuament excloents.

La nació és el poble i el poble forma la nació. Però la nació pròpiament dita són els notables. I el poble pròpiament dit és el populatxo.

Quina és aleshores la llengua nacional? La llengua de la nació, dels entesos, dels qui tenen la llum i la raó, els qui fan aquí les Sociedades Económicas de Amigos del País i les Corts de Cadis. És la llengua de “las clases civilizadoras”, que deia Balmes, que va fundar un diari que es deia “El Pensamiento de la Nación”.

El fet que guanyi el concepte de nació comporta que hi ha un contra-concepte que perd, que recula: el de poble, el de folklore. En tots els idiomes europeus es distingeix entre nacional i popular. Una cosa és la literatura nacional i l'altra és la literatura popular. Unes llengües es converteixen en llengües nacionals i unes altres es queden en llengües populars. Aquí el castellà era la llengua dels notables, això no es pot posar en dubte.

En els contextos que jo he estudiat, que són el britànic, el francès i l'espanyol, el procés és el mateix. Hi ha unes llengües nacionals preestablertes, que són l'anglès, el francès i el castellà, perquè són, en cada cas, la llengua dels notables.

A la concepció del castellà com a llengua nacional d'Espanya, hi contribueixen destacadament els notables catalans. El català mai no ha estat concebut com a llengua nacional. Ni abans ni ara. Aquest és el gran problema.

Però durant l'època medieval la llengua catalana...

Jo parlo del present i del moment en què arrenca la història contemporània, home! Des del 1600 els notables d'aquí ja havien adoptat el castellà! Per als notables catalans, el català no és la seva llengua, sinó la llengua dels altres, del populatxo. Fins i tot ara, el 1978, quan van a Madrid a fer la Constitució espanyola, parlen, naturalment, en castellà.

O LA INDEPENDÈNCIA O LA VIA BELGA

Aquí enraonem més de nacionalisme que de nació. Perquè el nacionalisme és un assumpte d'opinions; la nació és un fet, és el que hi ha, és el producte nacional brut.

Alguns nacionalismes han arribat a establir nacions, és cert, i a promoure una nova llengua nacional. El txec, el finès, el serbocroata, el romanès, el búlgar, l'albanès. Però fixat que tots són a la franja est d'Europa. No hi ha hagut noves llengües nacionals a la banda oest, que és on som els catalans.

Un idioma pot ser promogut a llengua nacional per dues vies: a través de la independència o, com en el cas de Bèlgica, impugnant la supremacia de la llengua establerta –el francès– com han fet amb èxit els flamencs amb el neerlandès.

Els notables catalans, encara ara, diuen: “com que no podem aspirar a la independència...” i amb aquests punts suspensius ho expliquen tot. I com és que no han aspirat a la dignitat i a la igualtat?

Mira com allà parlen del problema lingüístic de Bèlgica. Aquí no es parla del problema lingüístic d'Espanya. Allà mai ningú no ha parlat de la llengua belga. Aquí tothom parla de la llengua espanyola. Perquè aquí no s'ha impugnat la supremacia del castellà.

La llengua del Fomento del Trabajo Nacional continua sent la llengua nacional dels notables d'aquí, és a dir, el castellà.

El que passa és que en alguns períodes polítics els mateixos notables que desnonen la llengua catalana descobreixen que poden servir-se'n com a eina de propaganda.

CASTELLANITZACIÓ MASSIVA I PROFUNDA

Però als anys trenta Francesc Macià i el republicanisme d'esquerres...

No res; són una excepció que confirma la regla. Tu em parles d'uns que van durar pocs anys i que van perdre. No pots agafar quatre fets aïllats i estirar-los perquè tapin tota la història. A tu, és clar, t'han parlat de l'oda a la pàtria d'Aribau i d'una Renaixença que no se sap ben bé què és, i no et parlen de la nostra castellanització massiva i profunda, de la reculada del català de generació en generació, que és el gran episodi lingüístic de la nostra història actual.

No hem construït ni tan sols la noció unitària de llengua catalana. Ha costat menys temps de construir senceres Finlàndia o Bulgària que descobrir el nom d'aquest objecte local no identificat amb el qual parlem ara.

Però per què no ha desaparegut, doncs, ja fa temps el català?

Perquè el català desaparegui no cal que canviï res d'especial. De la manera que van les coses la desaparició del català és només qüestió de temps. A la Catalunya Nord a hores d'ara el català ja es pot donar per extingit.

El gran esdeveniment lingüístic del segle XX aquí és que han desaparegut els unilingües catalans. Ja tots som o bilingües o castellanoparlants. Això és com la petjada i la gambada, en caminar. Teníem els dos peus en el català. Ara tenim un peu en el català i un en el castellà. Quan trigarem a aixecar el peu que tenim en el català i posar els dos en el castellà?

Una de dues: o admetem francament que el català sigui substituït del tot pel castellà o bé impugnem de debò la supremacia de la llengua castellana, tal com han fet a Bèlgica els flamencs contra el francès.

Barcelona, 3 de maig de 1985

 

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net