InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 89 (divendres 25/05/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - collero
 
2) Albert Jané - Notes de llenguatge sobre el «Diari 1918», de J. V. Foix (i III)
 
3) Antoni Llull Martí - Supersticions relacionades amb els noms (2)
 
4) Pau Vidal - Mec
 
5)  Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Barbarismes. Lletra D)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) David Vila i Ros - Lliureparlants
 
8) Josep Daniel Climent - Antoni Maria Alcover i els inicis del DCVB al País Valencià
 
9) Sico Fons - Confessions d'un idiota
 
10) Vicent Andrés Estellés - Assumiràs la veu d'un poble
 
11) Ramon Sangles i Moles - La lectura de revistes
 
12) Joan Tudela - El futur del català, 27 anys després: Entrevista de Joan Tudela a Aina Moll (I)
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

collero

    Aparell ortopèdic que s'ajusta al voltant del coll i s'usa per a immobilitzar les vèrtebres cervicals.                       

He vist que Mariu porta un collero. ¿Què li ha passat?

Per si un cas algú pensa que el vocable collero és inacceptable en valencià pel fet que acaba en -ero, a continuació relacione dotze mots acabats en -ero que podem trobar en el Diccionari valencià de l'IIFV: bolero, cícero, clero, curandero, embero, mero, nero, número, pandero, torero, xítxero, zero. Tots aquests vocables, excepte nero, els arreplega també el DOPV de l'AVL. El DIEC, a més d'aquests, també inclou cero, tat en la primera edició com en la segona. Aquest darrer mot, equivalent a cérvol i propi de Mallorca i de Menorca, no l'arreplega el DOPV de l'AVL.

 

En valencià també es diu: collar ortopèdic

La llengua estàndard sol emprar: collar ortopèdic

En castellà es diu: collarín

 

 
2)

Article publicat en el núm. 54 de la revista Llengua Nacional (I trimestre del 2006)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2006-1)NotesDeLlenguatgeSobreElDiariDeJVFoix(iIII).pdf


Notes de llenguatge sobre el «Diari 1918», de J. V. Foix (i III)
 
Albert Jané

 

3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 245)

 

Supersticions relacionades amb els noms (2)

 

Antoni Llull Martí

 

Que el nom forma part de la persona, o és la personificació d'un ésser, sobrenatural o natural, és creença que es troba ben arrelada en moltes religions antigues, entre les quals el cristianisme. Recordau «...sia santificat el vostre nom», «en nom del pare, i del fill...»; «no prendràs el nom de Déu en va», etc.

 

En la religió dels antics egipcis, de la vulnerabilitat de la persona a través del nom no se n'escapaven ni els déus. Una fetillera, Isis, va fer una serp amb la seva pròpia saliva, i aquesta va picar el déu Ra, fill de Nu, el déu suprem. La picadura li produí un gran dolor i Isis li proposà que el curaria si el déu li deia el seu nom. Ra li va anar dient molts dels noms que tenia, però no el vertader,

cosa de la que s'adonà l'arterosa maga, i, puix que el dolor anava augmentant, arribà a fer-li revelar el nom sagrat, i pel coneixement d'aquest i el poder que això li atorgà, arribà a esser admesa entre els déus.

 

Fa molts d'anys vaig llegir, no record exactament a on, que cap a finals del segle XIX o principi del XX, uns missioners es trobaren pel centre d'Àfrica amb una tribu en la qual, segons cregueren, els homes parlaven una llengua i les dones una altra. Quan comunicaren el seu descobriment, els lingüistes no s'ho podien creure. I és que, efectivament, la cosa era increïble. Fins molts d'anys després no s'aclarí el misteri. El cas era que els homes tenien noms que podien esser el d'un animal (com entre nosaltres Colom, Cabrit, Bou, Vadell, etc.) o d'arbres (com aquí Pi, Ametler, Garrover, etc.) o de diversos objectes. Aquests noms, però, eren secrets, i es creia que els mals esperits, invisibles, estaven tot lo dia atents a allò que xerraven les dones per si podien aclarir els noms dels seus homes, i produir damunt ells un efecte maligne. El tabú, però, s'estenia més enllà del nom del marit, i no havien de pronunciar mai el nom de cap parent, ni, extremant les precaucions, de cap home de la tribu, i per evitar que això pogués ocórrer per un descuit, tots els noms d'animals i de coses que fossin utilitzats com a nom de persona les dones havien d'anomenar-los de forma distinta. Així, si els homes podien dir sense cap perill lleopard, i prendre el nom de l'animal com a nom propi, si la seva dona havia d'anomenar l'animal li havia de dir, posem per exemple, clapat, i per això semblava que no parlaven la mateixa llengua.

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 101)
 
 
Mec
 
Pau Vidal
 

El mec, enfilat en un tamboret a la barra de la taverna, es vanta en veu alta que té un germà a França. Es fa el gallet perquè no té pèls a la llengua. De fet on no té pèls és a la cara, car aquest barbamec no aixeca ni un pam de terra: és poc més que un marrec.

 

«Quina mania, la Teresa! Si vingués el dia 1 o el dia 2 encara, però el 10, i ell havia d'ésser a casa a fi de mes. És clar que potser li donarien permís, i els seus oncles contents també, però no podia ésser. A més, francament, no hi veia el què. I Ricard cada dia es tornava més insuportable. La comèdia que cada vespre havia de suportar al Casino, contemplant com feia el mec amb les noies, el sulfurava» (Francesc Trabal, Vals, 1935).

 

«Que et respongui? Si et vols riure d'un pobre tan pelat com tu mateixa, però que els guanya a rem i a esgarrapades, que els guanya de debò, no com la pinta que portes al costat i se te'ls menja amb el mocadoret i la corbata, i fent el mec i l'encongit d'esquena, si et vols riure de mi, no t'hi maregis, que sóc ben esquilat i que me'ls jugo, per xò, cap a Port-bou...» (Josep Maria de Segarra, El cafè de la Marina, 1933).

 

Iepa-la!

 

Un vailet de pocs anys és un marrec no pas perquè faci porqueries sinó perquè fa com el marrà, el mascle de l'ovella: marraneries, tossuderies, amb gran dispendi de crits, plors, espeternecs i rebolcades. De brutícies i porcades també en fa, a imitació de l'altre marrà, però tot això hi va arribar més tard, al diccionari.

 

5) 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

Barbarismes
D
 

Dar, (amb el sentit de pegar). Pegar. Clavar cop.

       “Li donava amb un pal” (!!). Li pegava amb un  bastó.

       “¡Dali!”.  Pega-li! Fum-li! Clava-li cop!

 Dato.    Dada.

         Cal escriure-hi les dades personals.

Debacle. Desastre. Desfeta. Desbandada. Ruïna.

         La intervenció dels ultra ha produït un desastre.

Debuter, 'debutar'. Estrenar-se.

         Avui la cantant s'ha estrenat al Liceu.

Decepcionar. Decebre.

         La seva intervenció ha decebut tothom.

Demás (los), ‘els demés'. Els altres. El proïsme.

         No vulguis per als altres, allò que no vols per a tu.

Derby.   Duel local.

         El duel entre l'Espanyol i el Barça.

         "Derby" és una paraula ampla. És el nom d'una ciutat britànica on feien curses de cavalls de tres anys. Implica competició local, rivalitat de veïnatge, etc.

Derrame. Vessament.

         Un vessament de petroli al mar.

Derraper, 'derrapar'. Relliscar. Patinar. Llenegar.

         L'auto relliscà sobre l'aigua, al revolt.

Derretir. Fondre. Desglaçar. Desfer-se.

         Fondre's la neu. Fondre l'or.

Derribar. Enderrocar. Tirar a terra. Tombar. Aterrar. Abatre.

         Han enderrocat la casa. Han abatut l'avió.

         Fer caure.

         Jugant a futbol, l'ha fet caure. L'ha tombat de mala manera.

Derrochar. Dilapidar. Malversar. Malbaratar. Balafiar. Esbutxacar.

         Aquest luxe és una dilapidació inexcusable.

Derrumbar. Ensorrar. Enderrocar. Tirar a terra.

         S'ha ensorrat el sostre.

Desahogar. Desfogar. Desembarassar.

         Es desfogà ataconant-lo. Desembarassa't d'això que  t'ofega. Normalment: desembrassar: Quin desembràs!

Desaigüe. Desguàs.

         El desguàs de la teulada és massa petit.

Desbarajuste. Desgavell. Desori. Can seixanta.

         La trobada es convertí en un desgavell de por.

Descampat. Al ras. Camp ras. Despoblat. Terra campa.

         Hagueren de dormir al ras.

Desechar. Rebutjar. Refusar. Bandejar.

         Rebutjar un mal producte.

Desembarque, 'desembarc'. Desembarcament.

         El desembarcament de la infanteria.

Desempleo. Desocupació. Aturada. Atur.

         Cobra de la desocupació.

Desguace, pronunciat 'desguàs'. Desballestament.

         Desballestament de vehicles.

Desmadre. Desgavell. Esgavell. Batibull.

         Si beveu tant, això serà un desgavell.

Desparpajo. Desimboltura. Desembaràs.

         Ha procedit amb una bella desimboltura.

         Desvergonyiment. Barra.

         Ho ha manifestat amb desvergonyiment.

Despedazar, 'despedaçar'. Esbocinar. Trossejar. Espedaçar. Especejar.

         Les feres l'esbocinaren.

Despedir. Acomiadar.

          Tots l'acomiadaren plorant.

         Engegar. Acomiadar.

         L'han engegat de l'escola.

Despejar. Desembarassar. Esbandir.

         Desembarassar un local. El cel s'ha esbandit.

Despeje, al futbol. Esbandida.

         Quina esbandida, el defensa!

Desperdiciar. Dilapidar. Perdre la bona ocasió. Malgastar. Malbaratar.

         Dilapidar els béns.

         Desaprofitar.

         Ha desaprofitat una gran ocasió.

Desperdicios, 'desperdicis'. Rebuig. Deixalles. Roïssos.

         Tan sols m'haveu deixat el rebuig. Això són ets roïssos des dinar, fiet!

Desperdigar. Escampar. Disseminar. Dispersar.

         Els caçadors estaven escampats per la muntanya.

Despilfarro. Dilapidació. Balafiament. Malversació.

         La festa ha estat una dilapidació vergonyosa.     

Despiste. Desorientació. Distracció. Perdiment.

         Quina desorientació que portes!

Despotricar. Malparlar. Xerrar a tort i a dret.

         Malparlava contra tothom.

         Flastomar.

         Després de l'accident, flastomava.

Despreciar. Menysprear.

         Menysprear allò que no és coneix. El mira amb menyspreu.

         Negligir. Desaprofitar.

         Negligir la bona ocasió.

Desprendiment. Despreniment. Esllavissament. Esllavissada. Ensulsiada.

         Un despreniment de retina. Un esllavissament de terra. Hi ha hagut una ensulsiada  a muntanya.

Desterro. Desterrament. Exili. Bandejament.

         L'han condemnat a desterrament perpetu.

Destino. Destí. Que fixa la sort final d'un home.

         El destí de l'home és la immortalitat.

         Destinació. Lloc on ha d'anar una persona o una cosa.

         El mestre se'n va cap a la nova destinació.

Destornillador. Tornavís.

         El tornavís cargola i descargola els visos.

Desvío.  Desviament.

         Desviament per obres.

         Trencant. Trencall. Drecera.

         Cal prendre el trencant de Vilanova.

Dicho.   Dita. Refrany. Adagi.

         Una dita molt vella.

Dichoso, 'dichós'. Feliç. Sortós. Sortat. Afortunat.

         Feliç de tu! Un home sortós.

         Renoi de. Mal llamp de. Endimoniat. Maleït.

         Renoi de loteria, també!

Disfrutar. Gaudir. Gaudir de. Gaudir-se'n. Fruir. Fruir de. Xalar. Passar-s'ho bé.        

         Allà on són gaudeixen força. Gaudir-se del bon temps. Xalem més, jugant a pilota!

Divisar. Albirar. Afigurar. Clissar. Entreveure. Llucar. Ataüllar.

         D'allí estant s'albira un gran panorama. L'afiguraves tu?

Doblete, ‘doblet'. Ho diuen els locutors d'esports quan algú ha guanyat dos títols, i cap diccionari català registra aquesta accepció. Per tant, cal considerar el mot barbarisme, fins que altra cosa hi diguin els bons gramàtics.

         Doble títol.

         El Barça ha fet el doble títol de la Lliga i de la Copa. Ha guanyat la doble corona.

Dos,  en femení: dues.

         Dos homes i dues dones. Dos nens i dues nenes.       

Durader. Durador. Durable.

         Una pau duradora.

 

 
6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(del 7 al 12 de maig del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 7 de maig del 2012

http://www.ara.cat/premium/opinio/No-tracta-tant-sino_0_695930402.html

UN TAST DE CATALÀ

No es tracta tant de... sinó de...

Albert Pla Nualart

La coordinació pot ser copulativa, disjuntiva o adversativa. Amb la còpula i, que és la que crea menys maldecaps, unim una frase a l'altra fent que se sumin, sense que la segona mani menys que la primera ni la qüestioni en cap sentit.

L'excés de copulatives dóna com a resultat una sintaxi telegràfica, d'encefalograma pla, perquè el pensament complex sorgeix del solapament i la contraposició: el joc de llums i ombres que creen les idees quan juguen i es barallen entre elles.

Els nexes disjuntius plantegen tria, tot i que la o és també sovint una i despistada i tolerant. "Els dies que feia bo sortien a passejar o anaven a la platja", i feien altres coses o totes dues, perquè la o dóna un cert marge de llibertat.

Els adversatius oposen una frase a l'altra, com si la segona retopés a la primera. Són dues veus que se sobreposen i creen una polifonia.

El però és un desacord parcial, que només matisa: "M'agrada, però es pot millorar".

El sinó , en canvi, desqualifica: "No es tracta d'això sinó d'allò". I com que sona ofensiu sovint l'atenuem escrivint :"No es tracta tant d'això com d'allò". El tant... com... , situat a la cruïlla de les tres coordinacions, és un nexe que fa els arguments subtils i sinuosos.

Últimament, però, trobo sovint "No es tracta tant d'això sinó d'allò", com si el redactor s'acabés de convèncer del que diu a mig escriure la frase. És un híbrid indesitjable que deixa el text descosit, perquè el lector no sap què fer amb aquest tant orfe de com .

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts dimarts 8 de maig del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Com un 'abre' nu

Albert Pla Nualart

Tornant ahir a Barcelona en cotxe, sentia la presentadora d'un informatiu donant pas als corresponsals amb un "Bora nit":"Bora nit, Jordi", "Bora nit, Anna", i així set o vuit vegades en menys de mitja hora.

Bora nit és una forma col·loquial molt estesa que neix d'un procés de dissimilació, com el que fa que alguns diguin vegília en lloc de vigília , o el que origina pelegrí a partir de peregrí . El parlant se sent incòmode dient dos sons iguals tan seguits i en canvia un o se'l carrega.

Això últim passa sovint quan una paraula té dues erres bategants molt a prop. Escrivim arbre però, amb poques excepcions dialectals, diem abre , i el fenomen és prou antic i general perquè l'IEC consideri abre la pronúncia estàndard.

Ara bé: com que el català té, en general, una ortografia transparent, i la norma oral s'ha divulgat molt poc, alguns es pensen que és més correcte dir arbre . I fins i tot arriben a inculcar-ho als seus fills.

Això explica l' arbre nu de Llach i els arbres del Benvolgut de Manel, i potser obligarà a replantejar-ho.

Mentrestant, convé tenir clar que bora nit no és incorrecte però sí inadequat en un informatiu. I que, així com pograma o fustració són detonants en registre formal, abre és adequat en el discurs més solemne.

La norma oral, com l'ortogràfica, veu més estàndard una forma com més extensió, arrelament i prestigi tingui, però és, al final, una convenció que ens toca aprendre. Calen més diccionaris i manuals que la difonguin.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 9 de maig del 2012

UN TAST DE CATALÀ

L'empremta de l'ortografisme

Albert Pla Nualart

Ahir vèiem com l'ortografia pesa tant en la consciència dels parlants que molts, començant per cantants de moda, pronuncien les dues r d'arbre tot i que, per dissimilació, la majoria de dialectes (amb excepcions balears) diuen abre i la norma ho recomana.

I avui veurem que el mateix fenomen afecta algunes assimilacions típiques de la llengua oral que, malgrat ser abonades per la norma, estan en retrocés.

No tothom sap, per exemple, que la manera més correcta de dir setmana és semmana i no pas, com cada dia sento més, sedmana. També percebo que atleta es pronuncia cada cop més adleta i no pas al·leta , que és la pronunciació recomanada i la que, per exemple, fixa l'ÉsAdir per als locutors de TV3.

Ni sedmana ni adleta són pronúncies inadmissibles però sí ortografistes (interferides per l'escriptura) i tot fa pensar que no era com ho deien els nostres rebesavis analfabets.

És l'ortografisme el que explica, per exemple, que el poll au i el poll insecte avui es tendeixin a pronunciar igual en certs parlars orientals que sempre havien dit poll i poi .

I si ahir lamentava la falta d'eines que orientin en ortologia, avui rectifico per dir-vos que sí que n'hi ha una de molt útil en línia, el Diccionari de dubtes del català oral .

No només ens explica com hem de pronunciar cada paraula sinó que ens permet sentir-la en els cinc gran dialectes. Els responsables d'aquesta valuosa iniciativa són els professors universitaris David Paloma, Josep À. Mas i Mònica Montserrat.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 10 de maig del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Patades i potades

Albert Pla Nualart

Un lector de Sabadell, reaccionant al meu ús de patada com a versió col·loquial de puntada, recordava que la seva mare de petit li deia: "Acabo de fregar i tu ja m'ho has omplert tot de potades. No sé què et faria!"

Ho he canviat una mica perquè coincideixi amb el que deia la meva mare, que té 87 anys i és de Cassà de la Selva. Però no hi coincideix del tot perquè la meva deia i diu patades. No me la imagino dient potades .

L'homofonia potada/putada en parlars orientals fa difícil desarrelar aquest antic castellanisme. El DCVB ja entra patada, al costat de potada, amb el triple sentit de cop de peu, el soroll que fa i el senyal que deixa.

Però el DIEC li tanca la porta amb pany i forrellat tot i admetre patilla. I l'ÉsAdir també la ignora, tot i que ens permet, en converses informals, patejar-nos una fortuna o una ciutat. I al final, a les retransmissions, els futbolistes ja semblen puntaires de tantes puntades que donen.

Alguns apunten que coça i guitza farien el fet, però no són del mateix registre i, normativament, només en tiren les mules o els cavalls.

Diria que patada, com apretar, és una paraula fortament integrada al col·loquial. Pocs catalans la senten estranya fins que un saberut els diu que és un barbarisme. I jo no la veig inadequada en diàlegs espontanis. Ara bé, vull deixar-ho clar al lector: és del tot incorrecta normativament.

Dubto molt, però, que cap disciplina normativa porti mai una embarassada, de dialecte oriental, a dir plena d'emoció: "Ai, la primera potada del nen!"

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 11 de maig del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Fons i fondo

Albert Pla Nualart

La pressió del castellà arrossega fons a fondo; i la por instintiva al castellanisme, fondo a fons . Per poc o massa, amb fons i fondo hem perdut la carta de navegar.

D'entrada, la distinció ens pot semblar trivial. Fons, un substantiu que s'escriu igual en singular que en plural, designa la part més inferior o interna d'una cosa.

Parlem del fons del mar, el fons d'una caixa, el fons d'una persona, el fons d'un llibre (oposat a la forma)...

Fons també pot fer referència als diners disponibles. I així, si ens quedem sense fons, fem un fons comú i, quan ens en sobren, els posem en un fons d'inversió que, si cau en picat, ens pot fer tocar fons.

Un bon truc per no equivocar-se és tenir clar que amb preposició al davant sempre serà fons i no pas fondo. Posem música de fons, tenim el lavabo al fons a la dreta i podem conèixer algú a fons.

Fondo és un adjectiu sinònim de profund que sol traduir el castellà hondo. Un plat o un pou poden ser fondos i podem sentir un malestar fondo. Però també és, i aquí és on ve el maldecap, un adverbi que vol dir de manera profunda .

Contra fondo hi conspira el tabú que pesa sobre els mots acabats en o àtona. I això fa que molts trobin que és més correcte respirar a fons que respirar fondo .

Però així com hem d'analitzar un tema a fons (en profunditat, d'una manera gens superficial), hem de respirar, llaurar o cavar fondo (amb profunditat, anant cap avall d'una manera més física que no pas figurada).

----------------

Publicat en el diari ARA dissabte 12 de maig del 2012

ESMOLET DE PARAULES

Nacionalització

Albert Pla Nualart

Aquest clar antònim de privatització i més que dubtós sinònim d'estatització per a tots els que no identifiquen la seva nació amb el seu estat, és l'operació per la qual el poder públic assumeix l'administració d'empreses o negocis dels particulars.

Certa esquerra hi veu una estratègia clau en la transició del capitalisme al socialisme. Per a aquesta ideologia, l'objectiu final és convertir la producció que només busca profit egoista en producció dirigida a la utilitat pública: a cobrir necessitats.

Pot ser, per exemple, necessari nacionalitzar -o regular a canvi de subvencions- tots aquells serveis que han deixat de ser rendibles però cal subministrar per raons bàsiques de benestar i cohesió social.

Els moviments ecologistes la poden veure com una garantia que s'evitaran o compensaran els efectes negatius mediambientals que comporta la producció o consum d'un bé, en lloc de rentar-se'n les mans.

Es pot produir amb compensacions o sense. En aquest últim cas, es parla d'expropiació i sol anar acompanyada d'enceses invocacions patriòtiques i de demagògiques acusacions als antics propietaris.

Però la més humiliant és la que aboca diners de tots a impedir la fallida de negocis a qui ha fet invulnerables el fantasma dels riscos sistèmics. Comença amb una perversió: permetre a qui sabem que haurem de salvar que faci i desfaci sense un rígid control polític. I pot acabar en ironia sagnant: no exigir-li cap responsabilitat encara que marxi amb la butxaca plena.

 
7)
 
 

Lliureparlants

 

L'elecció lingüística

                Sovint tendim a pensar que el català es troba en una situació complicada degut al fet que un nombre considerable de les persones vingudes de fora no l'aprenen. Certament, el coneixement d'una llengua per part de la població és un element determinant a l'hora de garantir-ne la viabilitat com a llengua d'interrelació. En aquest sentit, alguns dels factors que incideixen en l'elecció lingüística que fan els nouvinguts són prou evidents, com per exemple el desconeixement que tenen de la realitat sociolingüística del país, fruit de l'ocultació conscient que en fa l'estat espanyol, o el marc legal vigent, que situa l'espanyol per damunt del català, fins i tot al Principat de Catalunya.

La norma de convergència a l'espanyol

Tanmateix, cal tenir en compte un altre factor que sol passar desapercebut i que, de fet, és tant o més important que els que acabem de citar: la pràctica sistemàtica de l'anomenada norma de convergència a l'espanyol, és a dir, passar-se a aquesta llengua davant d'un interlocutor que, d'entrada, sembla que no parla català. Aquest hàbit, majoritari arreu del territori (en el cas de Catalunya Nord la convergència és al francès), té una repercussió directa en l'ús social del català, ja que moltes converses que poden ser bilingües català-espanyol o, fins i tot, íntegrament en català, acaben sent en espanyol, llengua que d'aquesta manera veu reforçat el seu rol d'instrument majoritari de comunicació. Així doncs, la pregunta clau és per què tendim a canviar de llengua? I la resposta, com molt bé expliquen Ferran Suay i Gemma Sanginés en el Taller d'Espai Lingüístic Personal (TELP), la trobem en l'aprenentatge, la imitació i els prejudicis. Anem a pams.

L'aprenentatge

Tot procés d'aprenentatge ve condicionat per uns premis -quan ho fem bé- i per uns càstigs -quan ho fem malament-. No cal dir, doncs, que en les nostres interaccions socials tendim a repetir aquells comportaments pels quals ens hem vist recompensats i, per contra, evitem de caure en els “errors” que ens han dut a ser penalitzats. Si traslladem aquesta pauta de comportament al terreny lingüístic, resulta que, històricament, els catalanoparlants hem estat castigats pel fet d'utilitzar la nostra llengua. Des de l'edicte reial de Lluís XIV prohibint la llengua a les comarques més septentrionals del país fins a la repressió duta a terme durant la dictadura feixista del general Franco, passant pels diversos Decrets de Nova Planta i les successives lleis promulgades pels Borbons, el català ha estat una llengua absolutament bandejada dels espais públics. En aquest context, parlar català ha estat fortament penalitzat, mentre que l'ús de l'espanyol ha estat un requisit sine qua non per a qualsevol tipus d'activitat de caire públic. Aquesta prohibició ha afavorit, com és lògic, la deserció lingüística en graus diversos, des de l'aplicació sistemàtica de la norma de convergència a l'espanyol que suara comentàvem fins a la interrupció de la transmissió intergeneracional de la llengua. Per tant, els hàbits lingüístics de les persones catalanoparlants estan totalment condicionats per un aprenentatge que ens ha ensenyat que parlar en català pot ser negatiu i que, en canvi, parlar espanyol té recompensa.

Arribats a aquest punt, se'ns pot dir que actualment no hi ha una persecució explícita del català, ans la llengua pròpia és cooficial a gran part del territori. Aclarint, d'entrada, que al Nord i a la Franja encara no té cap mena de reconeixement legal, cal recordar que les agressions lingüístiques persisteixen arreu dels Països Catalans i, amb més intensitat, a les Illes i al País Valencià. D'altra banda, els mitjans utilitzats per arraconar el català han canviat, s'han fet més subtils, però continuen sent igual d'efectius. És allò que se'n diu liberalisme lingüístic. En tot cas, i per no estendre'ns-hi excessivament, podem concloure que la norma de convergència a l'espanyol és quelcom que hem après bo i constatant les conseqüències negatives que pot tenir parlar en català. Prendre consciència que els nostres hàbits lingüístics no són lliures és, doncs, el primer pas que ens cal fer per canviar-los.

La imitació

Si considerem, però, que hi ha indrets del país on les agressions contra la llengua no són prou explícites com per condicionar els hàbits lingüístics dels catalanoparlants, un altre dels factors que hem introduït, la imitació, ens permetrà entendre perquè, tanmateix, la pràctica de la convergència a l'espanyol hi continua sent majoritària. I és que els humans tendim a imitar allò que veiem fer, ja que ho considerem com a normal. Si les persones del nostre entorn més proper canvien habitualment de llengua, donarem aquest actitud per vàlida i, possiblement, per inqüestionable. I si, a més, en els mitjans de comunicació observem com artistes, polítics, esportistes o periodistes ho fan també amb tota naturalitat, no ens en quedarà cap dubte: davant d'un interlocutor que parla espanyol, hem de parlar-li en aquesta llengua.

No cal dir, doncs, que si volem capgirar aquesta situació, és necessari que un nombre considerable de catalanoparlants comenci a utilitzar el català amb interlocutors que parlen espanyol però que, com hem assenyalat, de ben segur que entenen la llengua pròpia del país. D'aquesta manera, l'hàbit de mantenir-se en català també entrarà dins la normalitat i, per tant, serà objecte d'imitació. En poques paraules, com més siguem els que ens mantenim en la nostra llengua, més seran els que es decidiran a fer-ho.

Els prejudicis

Els prejudicis són l'altre gran responsable del canvi innecessari de llengua. En podem indicar un munt, però ens quedarem amb els més significatius i intentarem, breument, rebatre'ls:

Parlar català és de mala educació perquè potser no ens estan entenent. De debò? I és de mala educació parlar anglès a Londres? O alemany a Berlin? Per què has de ser un maleducat si parles català a Elx, doncs? L'educació no està renyida amb una llengua determinada i, de fet, es pot ser ben educat o mal educat en qualsevol llengua. D'altra banda, fer servir la llengua del país on vius és una actitud absolutament normal i lògica. A més, hi ha un gruix important de població que, malgrat declarar que no parla el català, sí que admet que l'entén perfectament. Per tant, no tenim excusa per adreçar-nos, d'entrada, en la nostra llengua. Si no ens entenen, de ben segur que ens ho faran saber. O no faríem nosaltres exactament igual?

Els nouvinguts només ens entendran si els parlem en espanyol. Per què? La majoria de persones nouvingudes no saben parlar ni català ni espanyol quan arriben, de manera que és igual que els parlem en una llengua o l'altra. I si resulta que sí que saben parlar espanyol, no tindran gaires dificultats per entendre el català, ja que ambdues són llengües romàniques. Per posar un exemple, heu estat mai a Roma o a Porto sense saber ni un borrall d'italià o de portuguès i, no obstant això, us heu entès perfectament?

El català és una barrera. Curiosament, totes les persones nouvingudes diuen que, amb l'aprenentatge del català, se'ls han obert un munt de portes i s'han sentit molt més integrats a la societat d'acollida. Lluny de ser una barrera, doncs, és una invitació a formar part d'una col·lectivitat.

El català és una llengua d'estar per casa. Ni de bon tros. És la 88a llengua en nombre de parlants -d'un total de 6.000-, al nivell del suec o del danès; ocupa la vintena posició a internet; disposa d'una de les indústries editorials de més pes; i s'ensenya a 180 universitat d'arreu del planeta. Per tant, és una llengua molt més forta del que ens pensem.

Tornar a aprendre, crear models, esborrar prejudicis

                Així doncs, si volem que el català esdevingui una llengua plenament normalitzada, ens cal adoptar uns hàbits lingüístics de fidelitat envers la llengua pròpia. Si aprenem a mantenir-nos còmodament en la nostra llengua -el TELP és una eina creada específicament amb aquesta finalitat- ajudarem a fer que l'hàbit de mantenir-se en català sigui cada vegada més notori socialment i, per tant, més imitable per part d'altres persones. Per aconseguir-ho, hem d'anar-nos desprenent de vells prejudicis i de falses creences que ens condicionen i començar a parlar de manera desacomplexada. A mesura que ho anem fent, guanyarem autoestima i esdevindrem, d'una manera absolutament natural, parlants lliures. I el català hi sortirà guanyant.

David Vila i Ros

Tallers per la Llengua

L'Escletxa, primavera 12

 
 
8)
 
Publicat en el blog L'interés per la llengua dels valencians divendres 9 de març del 2012
http://interesperlallenguadelsvalencians.blogspot.com.es/2012/03/150e-aniversari-del-naixement-dantoni-m.html
 
Publicat en Posdata-Levante-EMV, divendres 10 de febrer del 2012, pàg. 5
 
Antoni Maria Alcover i els inicis del DCVB al País Valencià
 
Josep Daniel Climent
 
 
9)
 
 
Confessions d'un idiota
 
Sico Fons
 
 
  Doncs sí. Després de tants anys crec que puc estar ben content. La meua vida ha estat prou bé. No em queixe. Si els meus pares –en glòria estiguen– em pogueren veure ara. Ha! no s'ho creurien. Perquè val a dir que ells eren les úniques persones que coneixien el meu secret. El meu esfereïdor i terrible secret que he sabut guardar durant tots aquests anys. Sóc idiota.
  Sí, aquesta és la pura veritat. Sóc un complet i autèntic idiota. Hi ha gent que naix amb un sol braç, sorda, cega o amb un defecte congènit al cor, i jo, simplement, vaig nàixer idiota.
  Els meus pares, en assabentar-se'n, es van capficar i em van dur al metge i tot. Però es veu –ai!– que això no té cura. L'única solució que hi vaig trobar va ser dissimular. Fingiria que era una persona normal perquè ningú no s'adonés de la meua tara.
  Em vaig convertir en un xiquet solitari i quan algun dels meus companys em preguntava alguna cosa, jo fingia amb la major naturalitat possible i tractava de respondre imaginant-me que era una persona normal. Generalment em sortia prou bé.
  Quant als estudis, naturalment, no n'entenia ni un borrall. Ni sabia què era una arrel quadrada ni comprenia el perquè de l'estimbada de l'Imperi Romà. Però vaig descobrir que tractant de memoritzar el contingut de tots els llibres, podia enganyar els meus professors i fer-los creure que en realitat sabia de què parlava.
  Els resultats foren formidables. Aprenia de memòria qualsevol lliçó, ho repetia tot després en classe com si fos un lloro i tothom acabava creient que jo era molt sabut. Increïble! Però si ni tan sols sabia de què estava parlant!
 En les converses amb els meus amics parlava poc i sempre contestava amb monosíl·labs. La gent em feia taciturn i una mica antipàtic, però ningú no hagués endevinat mai la veritat. Ningú no hagués esbrinat que en realitat jo dissimulava la meua completa i absoluta idiotesa.                                                                                                                                                      
  Passaren els anys i vaig anar a la universitat. Vaig estudiar Dret. Més que res perquè vaig trobar que era la carrera més adient per a dissimular el meu defecte. Tot just m'havia d'escalfar el cap a memoritzar els feixucs llibres i saber repetir les seues paraules amb convicció. Fàcil. Fins i tot un idiota ho sabria fer.
  Fou allí, a la facultat, on vaig conèixer la Verònica. Em va agradar només la vaig veure. Semblava discreta, seriosa, formal i de tracte afable. I el millor de tot: no era massa guapa. De fet més aviat era lletja. L'esposa perfecta i la mare amatent dels meus futurs fills.
  Vaig intentar un acostament de tempteig i em va eixir tan bé que quedàrem de seguida de tornar-nos a veure. Realment els meus dots de dissimulació anaven millorant. Com anava a endevinar la pobra Verònica que estava a punt d'enamorar-se d'un idiota?
  Passà el temps i esdevingué el que sol ocórrer en aquests casos. Acabàrem la carrera i ens casàrem. Ella no va pensar d'exercir mai perquè, com ja he esmentat, Verònica era una dona seriosa i formal i en el matrimoni havia trobat el veritable sentit a la seua vida. I no com moltes de les nostres companyes de facultat que només pensaven en discutir amb els homes, divertir-se i fornicar.
  Jo, en realitat, tampoc vaig arribar a exercir la meua professió. Poc després de rebre la meravellosa notícia de la vinguda al món de la que seria la meua primera filla, vaig començar a relacionar-me amb antics companys d'estudis ficats en política. Va començar a interessar-me aquell món i aviat vaig descobrir que aquell podia ser el lloc ideal per a dissimular el meu “problema”.
  Vaig ingressar en el partit dels meus amics. Prompte la meua serietat i la meua parquedat en paraules foren confoses amb discreció i seguretat. Els meus companys de partit em van animar i un dia vaig improvisar un petit discurs. Em vaig limitar a repetir el que ja havia sentit en centenars d'ocasions als dirigents del partit. Els aplaudiments foren unànimes.
  Vaig aconseguir un càrrec d'importància dins de l'administració d'aquell grup polític. I a poc a poc vaig anar pujant graons en l'escalafó del partit.
  Precisament per aquesta època va néixer el meu segon fill: un xiquet.
  Després em vaig convertir en diputat. Recorde que per al meu primer discurs davant de ses senyories vaig copiar i memoritzar un parlament d'un antic mandatari del país. El vaig repetir fil per randa sense deixar-me ni una coma, i els aplaudiments i les felicitacions em vingueren per tots els costats. Amb el temps vaig aprendre uns quants trucs i ja no em va caldre recórrer al plagi. Era fàcil. Fins i tot un idiota ho podia fer. Només calia parlar de la peremptòria necessitat de reforçar i incrementar les despeses en seguretat, justícia i defensa. Fer per minvar l'atur i acabar d'una manera dura i permanent amb el terrorisme. Cap negociació amb els terroristes. Ah, i per descomptat, defensar acarnissadament la unitat de la família.
  Naturalment jo no tenia ni idea de què estava parlant i menys encara de què fer per a solucionar els problemes que esmentava, però per una vegada crec que els altres no anaven massa allunyats de mi.
  Jo sóc idiota, però a voltes m'adone de les coses.
  I un dia, inesperadament, va canviar la meua vida. El líder del nostre partit va dimitir per causes personals i en la dura pugna que tot seguit s'esdevingué jo vaig resultar elegit com a candidat a president per a les següents eleccions legislatives.
  Vaig començar a aparèixer als mitjans de comunicació tots els dies. Vaig parlar en mítings pertot arreu de la geografia nacional i sempre vaig dissimular amb gran professionalitat d'actor la meua estultícia. Ho havia assajat bé davant del mirall. Posava cara seriosa i transcendent, fitava amb posat de seguretat el meu auditori i repetia la lliçó apresa. Calia reforçar i incrementar les despeses en seguretat, justícia i defensa. Fer per minvar l'atur i acabar d'una manera dura i permanent amb el terrorisme i defensar la unitat familiar. Allò era el que volien escoltar tots i jo no era ningú per a decebre'ls.
  Per fi, arribà el dia dels comicis i tal com pronosticaven les enquestes, el meu partit va guanyar les eleccions. Em vaig convertir en el president de la nació.
  Recorde que el dia de la meua investidura vaig repetir fil per randa tot el que ja havia dit en milers d'ocasions. Vaig mirar les càmeres de televisió amb seguretat, seriositat i cara de pomes agres i tots es quedaren convençuts que el nou president del país era un home intel·ligent, honest i segur del que feia. Ningú va arribar a sospitar (ni tan sols els membres de l'oposició. Ni tan sols la meua dona que comparteix amb mi el llit matrimonial) que el president del Govern de la nació era un idiota expert en l'art de la dissimulació.
  És fàcil governar, trobe jo. Fins i tot un idiota ho sabria fer.
  I ara una sospita enfosqueix com una ombra la meua ment. Si després de tants anys ningú no s'ha adonat de la meua, per a mi, més que evident estupidesa, no deu ser perquè en realitat tots els altres també en són, d'idiotes? És possible això? Els altres també ho fingeixen? Ho dissimulen? Visc en un país d'idiotes? O és un món sencer d'idiotes?
 
Aquest és un dels 33 relats de Sico Fons que conformen el llibre Humors agres, guanyador del darrer Premi Soler i Estruch de narrativa curta i que he estat editat per Edicions del Bullent.

 

Dades del llibre:
 
ISBN: 978-84-9904-085-1 - Preu: 12,50 EUR
13 x 19 cm · 176 pàgs
Col·lecció Miratges, 23
 
Edicions del Bullent
c/Taronja, 16 · 46210 Picanya
tel. 961 590 883 · fax 961 590 845
info@bullent.net
www.bullent.net

 

 

10)
 
Assumiràs la veu d'un poble
 
Vicent Andrés Estellés
 
Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir;
et pariren per vetlar
en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna prosperitat,
com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.

Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
 
Podeu escoltar aquest poema de Vicent Andrés Estellés musicat pel cantat Paco Muñoz en l'enllaç següent:
 
 
 
11)
 
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 88)
 
 

La lectura de revistes

 
Ramon Sangles i Moles
 
Les revistes no demanen una lectura tan puntual com els diaris, però és millor no endarrerir-nos tampoc gaire. Solen tractar de temes específics i, per això, procurarem tenir revistes de continguts que ens interessin. Hi sol haver articles molt ben elaborats, fets per entesos en la matèria i tractats amb competència i profunditat.

 

A diferència dels diaris, en les revistes s'hi sol fer una lectura més exhaustiva dels articles, pel fet que, en general, s'especialitzen en alguna branca del saber. També va bé d'anar amb un llapis a la mà i remarcar-hi paraules, frases, paràgrafs; altres vegades se'n pot extreure inspiració per a fer classes o escriure altres articles.

 

Els catalans s'haurien de subscriure més a revistes catalanes, gastars'hi més diners i esmerçar més temps en la seva lectura. En aquest cas, com anem fent al llarg del llibre, simplement voldríem alertar que es vigili a l'hora de consumir temps i diners, no fos cas que optéssim per revistes que únicament serveixen de passatemps i d'escurabutxaques.

 

Ja entenc que en els quioscos hem de poder-hi trobar tota mena de revistes, des de les del cor i del sexe fins a les de mots encreuats. Però, si us plau, que siguin escrites en català i de continguts ben elaborats.

 

12)

 

El futur del català, 27 anys després

 

Entrevista de Joan Tudela

 a Aina Moll (I)

 

Directora general de Política Lingüística

 de la Generalitat de Catalunya

 

Baixar la guàrdia pot fer perillar la normalització

 

Passa com en el cicle de les estacions. Cada cert temps reneix la necessitat de reflexionar sobre el present i el futur del català. Una nació sense Estat, un poble sense llengua? es preguntaven al desembre del 79 els signants del manifest de “Els Marges”. La seva resposta era que la llengua i la cultura catalanes es troben més que mai amenaçades de mort.

Han passat cinc anys. Ja. Els mateixos que té de vida la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. És precisament la seva responsable, l'Aina Moll, qui encapçala aquesta sèrie d'entrevistes a EL MÓN: el nostre idioma vist des de tots els angles possibles. La salut del català no és pas òptima i, de tant en tant, cal fer aquesta mena de radiografies. Del que es tracta és de conèixer el diagnòstic actual de la llengua catalana, just quan comencem a albirar l'arribada del segle XXI. Falten quinze anys. Només.

EVITAR EL CONFLICTE LINGÜÍSTIC

Els nostres dos grans propòsits són la normalització del català i evitar el conflicte lingüístic. Hem volgut sortir al pas del conflicte lingüístic abans que es produís; és un perill que s'ha de tenir present quan la meitat de la població de Catalunya no parla la llengua del país. A Bèlgica ha passat al revés: primer va sorgir el conflicte entre els flamencs (de parla neerlandesa) i els valons (que parlen francès) i després van crear els òrgans oficials per tractar-lo.

L'Aina Moll pensa que la Direcció General de Política Lingüística és una cosa a extingir d'aquí a quinze anys, màxim vint. Llavors haurà d'haver-se completat l'acció normalitzadora institucional. Quan es va crear, no hi havia cap precedent, ni a Catalunya, ni a la resta d'Espanya. S'estructura en tres branques: l'Institut de Sociolingüística Catalana, el Servei d'Assessorament Lingüístic i el Servei de Normalització de l'Ús del Català.

La normativització del català ja la tenim resolta de fa temps, gràcies a Déu i a Pompeu Fabra. Allò que encara no hem assolit és la normalitat en l'ús efectiu de la llengua. D'aquí ve la importància d'estudiar, precisament, la situació sociolingüística, cosa que és la raó de ser de l'Institut de Sociolingüística Catalana, el qual, a la llarga, es convertirà en una entitat autònoma.

El Servei d'Assessorament Lingüístic vol proporcionar a la població els coneixements de la llengua que en una situació normal hauria adquirit a través del sistema educatiu. Els cursos de català per a adults en són l'activitat principal.

TRES ANYS DE “DIGUI, DIGUI”

El conegut curs multimèdia “Digui, digui” és un curs pensat per a castellanoparlants, amb el suport del Consell d'Europa i inspirat en la metodologia del curs multimèdia d'anglès “Follow Me”. La directora general afirma que els primers informes que han arribat indiquen que el segueixen molts castellanoparlants, i també alguns catalanoparlants perquè els fa gràcia. A les classes de les aules multimèdia, hi assisteixen set mil persones, i els informes del professorat sobre l'aprofitament del curs són favorables.

El curs coincideix amb el calendari d'un curs acadèmic corrent. El curs que ve, és a dir, el 85-86, hi haurà un segon curs de “Digui, digui” per a castellanoparlants, i alhora la repetició del primer per als nous que s'hi vulguin incorporar i per als qui creguin que els convé repetir-lo. Tenim el projecte, per al tercer any, d'un curs multimèdia com l'actual “Digui, digui” pensat per a catalanoparlants, ja de perfeccionament en el domini de la llengua. A aquest tercer curs, és clar, s'hi podran sumar els castellanoparlants que hagin seguit els dos primers cursos de “Digui, digui”, en el ben entès que seguir el curs no vol dir només asseure's davant el televisor i prou, sinó treballar-hi per qualsevol de les vies que el curs ofereix.

Però no només de “Digui digui” viu el Servei d'Assessorament Lingüístic. Fa més coses. Una, patrocinar i coordinar els cursos de català per a adults organitzats per ajuntaments i associacions. Dues, formar i orientar pedagògicament el professorat, tasca dins la qual s'inscriu l'edició de la revista “Com ensenyar català als adults”. Tres, la Junta Permanent de Català, filla del Tribunal Permanent de Català presidit per Pompeu Fabra durant l'etapa republicana, amb el seu sistema d'exàmens oberts a qualsevol que necessiti obtenir un diploma acreditatiu dels seus coneixements de català. Quatre, informació sobre correccions i traduccions, atenent consultes sobre la llengua catalana formulades personalment, per escrit o per telèfon, i edició de manuals concrets, com ara la publicació “Com catalanitzar la denominació social d'una Societat Anònima”. I cinc, l'elaboració del llenguatge administratiu, en col·laboració amb l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, editant la revista “Llengua i Administració”, que té un cert ressò entre el funcionariat de les administracions local i autonòmica.

EL CAS DE L'ARANÈS

El català no és l'única llengua que s'ha de normalitzar a Catalunya. N'hi ha una altra, que també espera la seva normalitat, a la qual té dret, segons l'Estatut d'autonomia. És l'aranès, la parla autòctona de la Vall d'Aran, un dialecte del gascó, variant de l'occità.

Dels aproximadament 6.500 habitants de la Vall d'Aran, només uns 3.500 són autòctons; els altres són castellanoparlants, en general vinculats a les instal·lacions turístiques i de fronteres. La forta pressió castellanitzadora actual i la gran relació amb el francès han fet que el català hagi reculat força en els últims anys. Pel que fa als infants, la situació del català a la Vall d'Aran és comparable a la de les zones més castellanitzades del cinturó de Barcelona. Per això a la Vall d'Aran tenim la doble tasca de normalitzar el català i l'aranès. Un pas important va ser, l'any 82, l'elaboració per una comissió d'experts de les normes ortogràfiques de l'aranès, i un altre pas ha estat la ubicació a Viella d'un dels cinc centres de foment de la normalització lingüística.

Els altres centres es troben a quatre municipis del cinturó de Barcelona amb situacions sociolingüístiques que van des del predomini aclaparador del castellà a Santa Coloma de Gramenet fins al cas contrari a Molins de Rei, passant per les situacions intermèdies de Sant Boi de Llobregat i Sabadell. Aquests cinc centres, ara en fase d'escalfar motors, funcionaran a tot gas l'any que ve; llavors tindran una projecció intermunicipal. Però ara estem parlant ja del tercer dels àmbits que depenen de l'Aina Moll, del Servei de Normalització de l'Ús del Català.

Aquest servei té per missió incitar a l'ús del català en tots els nivells i a tots els àmbits, públics i privats. Una de les seves funcions és la de coordinar la xarxa de serveis municipals del català. N'hi ha prop de cinquanta, i miren de normalitzar l'ús del català dins el mateix Ajuntament i de participar en les campanyes al municipi per al català a l'escola, per al català al carrer, etcètera. Els serveis municipals del català, de fet, fan una feina equivalent a la Direcció General de Política Lingüística, però dins l'àmbit de cada municipi. Actualment, ens calen accions de foment de l'ús del català, després de dues campanyes de sensibilització.

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net