InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 660 (dijous 17/05/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) Eugeni S. Reig - L'entrada de moros 2012 en Canal 9
 
3) Joan Tudela - Termcat: medalla d'or
 
4) J. Leonardo Giménez - Despagar i despago
 
5) Màrius Serra - Garagala?
 
6) Josep-Lluís Carod-Rovira - La llengua de Barcelona
 
7) Nova publicació seriada sobre Literatura, Llengua i Cultura de la Corona d'Aragó: eHumanista/IVITRA (University of California at Santa Barbara, USA)
 
8) Presentació del llibre Un país que fa camí de David Pagès a l'Espluga de Francolí
 
9) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 48).
 
 

132. (L'esport com a vehicle d'integració) Vaig aprendre català jugant a beisbol amb els meus companys.

 

Willy Díaz

Immigrant dominicà

 
 
2)
 
Article publicat en EL PUNT dilluns 7 de maig del 2012
 

L'entrada de moros 2012 en Canal 9

Eugeni S. Reig

 

 

Diumenge 22 d'abril vaig seguir la retransmissió que Canal 9 va fer des d'Alcoi de l'entrada de moros. Els comentaris els van fer el locutor Ferran Cano i dues presentadores.

   Cal especificar que el valencià dels locutors, completament betacista i bastant ieista, era una barreja ben curiosa de valencià dialectal de les comarques centrals (ús reiterat de gerundis com ara “tinguent”, “caiguent”, i, sobretot, “vegent” que vàrem tindre ocasió sentir en diverses ocasions, “distragut”, “pos vinga”, etc.), valencià en conserva –d'eixe que ensenyen en els cursets– (“demà passat” en lloc de “despús-demà”, “fem una xicoteta pausa” en lloc de “fem una pausa ben curteta” i, sobretot, l'artificiós “bona vesprada” quan els valencians hem dit sempre “bon dia” mentres hi ha hagut llum del dia, siga l'hora que siga) i pseudovalencià castellanitzant (“que barbaritat” en lloc de “quina barbaritat”, “mare, que por” en lloc de “mare, quina por”, “que cavall més impressionant” en lloc de “quin cavall més impressionant”, “me dóna igual” en lloc de “tinc igual”, “com té que ser” en lloc de “com ha de ser”, “ara ho vaig a dir jo” en lloc de “ara ho diré jo”, “és increïble el calor” en lloc de “és increïble la calor”, “rebent el calor del públic” en lloc de “rebent la calor del públic”, “però dóna igual” en lloc de “però és igual”, etc.).

La reportera Chus Lacort ens va oferir un bon grapat de calcs del castellà i, a més, de tant en tant i sense cap motiu, deia alguna cosa directament en castellà: “mira como bailo”, “no me cambies por ninguna”, etc. Va ser especialment notable l'entrevista que li va fer a un bou. Es va acostar al bou i li fa fer unes quantes preguntes sobre la festa de moros i cristians. I li les va fer ¡en castellà! El bou no va respondre, així que no sabem si l'animal parlava la llengua de Cervantes, com pensava la reportera. Em va recordar una anècdota molt curiosa que vaig viure en certa ocasió a la ciutat de València. Una anciana passejava acompanyada d'un gosset. La dona caminava i parlava amb ella mateixa. Ho feia amb veu prou alta per a poder sentir-la i entendre-la sense cap problema. La dona parlava valencià. De sobte s'adreçà al gosset i ¡li parlà en castellà! Em va deixar bocabadat. Ara, quan he vist que Chus Lacort parlava castellà al bou he comprés que, per a algunes persones, els animals parlen castellà. A mi no se m'hauria acudit mai de la vida pensar que el castellà és llengua d'animals però, evidentment, cadascú te les seues idees. Respecte total.

Una de les locutores, referint-se a una de les peces musicals que sentíem en l'entrada, va dir “està composat pensat en la seua dona, Isabel”. Les peces musicals no es “composen”, es “componen”· No li faria gens de mal consultar el diccionari.

   Un dels moments més impactants va ser quan una de les locutores va dir “a veure si tenim sort i vegem l'arc de Llorenç”. Volia dir, evidentment, “l'arc de Sant Martí”, perquè estava plovent. Sublim. Insuperable.

   Sobre l'ús desastrós de la partícula pronomino-adverbiel en m'estime més no dir res perquè és perdre el temps miserablement.

El més lamentable de tot va ser la gran quantitat de ee i de oo tòniques que haurien d'haver pronunciat doble obertes, com fem tots els valencians, i varen pronunciar tancades o quasi tancades: “entrada móra”, “canal nóu”, “Alcói”, etc.

 
3)
 
 
Publicat en el bloc Anys d'aprenentatge del diari digital laMalla, dilluns 7 de maig del 2012

Termcat: medalla d'or

Joan Tudela

(Publicat al Diari de Barcelona el 23 de juliol del 1992)

Seran espectaculars, els Jocs Olímpics, és a dir, la cerimònia inaugural i els quinze dies de competicions. Però, per a nosaltres, el més important de les Olimpíades de Barcelona no és l'esdeveniment mundial de l'estiu de l'any del Senyor de 1992, sinó l'obra viva i perdurable: l'obertura de la ciutat al mar, les rondes, les instal·lacions noves. Això és el que quedarà, quan el circ olímpic haurà plegat veles.

Els últims anys, molts han treballat, des de l'àmbit civil i des de l'institucional, perquè els Jocs de Barcelona no fossin una oportunitat malaguanyada per a la llengua catalana. Aquests esforços han produït dos fruits, l'un espectacular però efímer, l'altre perdurable. El primer és l'ús de la llengua pròpia de Catalunya durant els Jocs, des dels rètols dels temples esportius fins el canal olímpic de televisió. De l'altre fruit en parlarem a poc a poc.

Es tracta dels diccionaris dels esports presents a Barcelona 92. Vint-i-vuit esports, vint-i-vuit diccionaris: basquetbol; voleibol; ciclisme; vela; gimnàstica; natació; tennis; tennis de taula; piragüisme; judo; hípica; handbol; tir amb arc; tir olímpic; esgrima; rem; lluita; hoquei; hoquei sobre patins; bàdminton; boxa; halterofília; taekwondo; beisbol; pentatló modern; pilota; atletisme; futbol. I, per postres, el Diccionari general dels esports olímpics, que va aparèixer en escena la setmana passada.

Tots aquests diccionaris els ha editat Enciclopèdia Catalana i es poden adquirir a qualsevol llibreria. L'autor d'aquesta obra monumental és el Termcat, centre de terminologia catalana, creat el 1985 per la Generalitat i l'Institut d'Estudis Catalans. La quantitat i la qualitat de la feina feta pel Termcat en el terreny de joc de la terminologia esportiva el fa mereixedor d'una medalla d'or.

Les virtuts dels vint-i-nou diccionaris són evidents. A més a més del rigor a l'hora de fixar els vocabularis olímpics, aquests volums excel·leixen per la seva claredat. Són d'allò més fàcils de consultar, tant si un vol saber el significat precís d'un terme esportiu en català, com si el que necessita és conèixer les equivalències entre les llengües oficials dels Jocs de Barcelona (català, castellà, francès, anglès).

El públic natural dels vint-i-vuit diccionaris d'esports olímpics són els esportistes, els tècnics, els periodistes especialitzats i els afeccionats a aquell esport. En canvi, l'usuari del Diccionari general dels esports olímpics, que conté la terminologia bàsica de cada esport i els termes comuns a un gran nombre d'esports, pot ser qualsevol persona.

Per arrodonir aquesta empresa, la Generalitat i Enciclopèdia Catalana publiquen, també, els reglaments oficials de les disciplines olímpiques.

Si és cert que no hi ha rosa sense espìnes, quina pot ser l'espina? Doncs la poca difusió. Aquests diccionaris són eines precioses i molt útils… si és que les utilitzen els interessats. Poden ajudar a augmentar l'ús i la qualitat de la llengua catalana al món esportiu, però només si són adquirides en quantitats industrials i consultades sovint. Tant de bo.

Com passa el temps, oi? De seguida celebrarem que fa vint anys vam viure els Jocs Olímpics de Barcelona. Aquest article meu que ara reedito en parla. També parla de la terminologia. Alerta. Tenim paraules, tenim noms, tenim termes. No val a confondre'ls.

L'inventari de les nostres paraules i les nostres locucions constitueix el tresor lèxic de la nostra llengua; n'hi ha, com l'amic Eugeni S. Reig, editor d'InfoMigjorn, que senten passió per les nostres paraules, i per això es dediquen a estudiar-les i a defensar-les i ben fet que fan. La gràcia de les paraules és que, segons el context, poden significar coses diferents.

Dels nostres noms personals i cognoms i dels noms de lloc de la nostra terra s'ocupa l'onomàstica; n'hi ha, com l'enyorat Enric Moreu-Rey, que senten passió pels nostres noms i per això s'agrupen en la Societat d'Onomàstica, que ell va fundar, i ben fet que fan.

Els termes, a diferència de les paraules de la llengua general, no admeten sinònims ni dobles sentits ni res que s'hi assembli. Poca broma amb els termes. A l'hora d'establir un vocabulari científic o tècnic o esportiu, la terminologia defineix de forma inequívoca cada concepte i tria un únic terme per expressar-lo. És així com funcionen els llenguatges d'especialitat; per tant, traduir terminologia és molt més fàcil que traduir lèxic. A casa nostra, de fixar els termes s'ocupa des de fa vint-i-set anys el Termcat i ben fet que fa.

 
4)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 27 d0abril del 2012
 
Despagar i despago
 
J. Leonardo Giménez
 
Estem o quedem despagats i despagades quan teníem l'esperança o la il·lusió d'obtindre alguna cosa i ens adonem que l'expectativa no es complix. També ens despaguem quan tenim confiança en algú, o n'esperem un resposta positiva, i ens falla en allò que confiàvem. Alguns diccionaris definixen el verb “despagar” com a ‘descontentar, disgustar, fer malcontent', però crec que a eixes descripcions els falta la precisió del sentit que la majoria de valencians li donem. El SALT, a més de ‘descontentar', inclou ‘decebre' en la definició del mencionat verb, forma més ajustada al significat de ‘esperança o il·lusió frustrada més o menys sobtada o no totalment previsible' o ‘decepció' que té per a nosaltres “despagar”. Javier Arenas fa uns pocs diumenges es va quedar molt despagat per no alcançar la majoria absoluta a Andalusia, a més de descontent. En canvi, el PSOE, en les generals, es quedà descontent i disgustat, però no despagat, perquè ja suposava la davallada.
 

De “despagar” tenim el deverbal “despago”, ‘estat de qui està despagat, decepció', que, per ara, no arrepleguen els diccionaris, encara que està ben integrat en la parla valenciana. Sí que recullen “despagament”, estrany en l'ús corrent d'ací. “Despago” té la “taqueta” d'acabar amb “o” àtona (suspecte de castellanisme) i, supose, el marxamo de dialectal. Però la RAE deu considerar-lo poc (o gens) genuïnament castellà perquè no l'inclou en el seu diccionari. Al pobre, però vivíssim, vocable, li passa com a “enterro”, “desterro” i altres deverbals ben nostrats i usats. Alguns no entenem molt bé (o potser ho entenem massa i tot) per què molts vocables acabats en “o” àtona tenen “tatxa” de castellanisme, de dialectals o de vulgars, si són més aïnes valencians, com els esmentats, i en canvi altres, més “centrals”, com “esbarjo”, “esguerro” i més, tenen les benediccions oraculars. Alguns diccionaris, com el DIEC2, arrepleguen vora 200 vocables acabats en “o” àtona, alguns amb forma tan “pura” i “genuïna” com “bambo”, “conco”, “paio” i “tato”, però les comentades més amunt, no. Esperem que el diccionari normatiu de l'AVL no ens deixe despagats i hi incloga “despago”, com ja ha fet la nostra institució normativa amb tants vocables ben valencians, anteriorment bandejats.

 

5)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI dijous 10 de maig del 2012
 
Motacions
 

Garagala?

 

per Màrius Serra

 

A Ponts descobreixo que tenen un nom específic per a les fogueres de sant Joan: les anomenen garagales. Indago sobre el possible origen del terme i no en trobo traces als diccionaris. Ni als d'àmbit general ni a l'Alcover-Moll ni al Coromines. Fonèticament, garagala és a prop d'una expressió prou coneguda per descriure els llepes: fer la gara-gara. Això és el que fan els nens quan volen aconseguir alguna cosa o els subordinats pilotes que ensabonen el seu cap i l'omplen de compliments. Però l'origen de la garagala pontsicana podria estar més a prop de l'ús (antic) de gara com a interjecció d'advertiment de perill. Als Sermons de Sant Vicent Ferrer podem llegir: “Quan te pren una febra o tens la barba blanqua o les mans te tremolen, he! gara de caure!”. Gara, doncs, provinent del verb guardar, seria equivalent a expressions contemporànies com “ves amb compte” o “alerta” força adequades a la proximitat del foc. Pel que fa a la segona part de la garagala, ja vam veure que, més enllà de festejar, galejar indica fer-ho amb salves d'escopeteria, fins al punt que a Centelles dels trabucaires en diuen galejadors. Així doncs, la garagala pontsicana ens convida a estar alerta davant del foc festiu i celebratori que a finals de juny s'estendrà pels Països Catalans.

 

 

6)
 
Publicat a
 
La llengua de Barcelona
 
Josep-Lluís Carod-Rovira
 
Ningú no dubta de quina és la llengua de París, Roma, Madrid, Londres o Berlín. Lògicament, el francès, l'italià, l'espanyol, l'anglès i l'alemany. I la simple pregunta ja provocaria sorpresa o incomprensió per part de qualsevol interlocutor. Això, tan evident per als altres, ho és també per a nosaltres? Barcelona és, inqüestionablement, la nostra capital nacional, i ho és també de la llengua i la cultura catalanes. No sols perquè és aquí on rauen les indústries culturals més potents, sinó perquè Barcelona és la ciutat on hi ha més gent que parla català, en tot el món. Aquesta circumstància, però, sovint passa força desapercebuda, en tots els àmbits. El provincianisme de part dels nostres sectors dirigents, no sols dels polítics i institucionals, és senzillament espaordidor. Hi ha una tirada natural a amagar la llengua, a minimitzar-la, a compartir-ne tots els espais públics imaginables, a cops fregant el ridícul, amb el castellà, com si la llengua catalana no fos prou, tota sola, per ocupar, plenament, tots i cadascun dels espais d'ús i representació d'un idioma. Altrament dit, allò que és vist com un gest de normalitat a qualsevol lloc, aquí no ho és. Mentre a Vílnius, a Lubliana o a Copenhaguen el lituà, l'eslovè o el danès, llengües molt menys parlades que la nostra, són les llengües distintives de la ciutat, aquí sembla com si no poguéssim anar mai sols, sinó sempre acompanyats, talment com si fóssim menors d'edat, tinguéssim alguna incapacitat o complex o, simplement, ens fes vergonya de mostrar-nos tal com som davant del món.
 
No vull referir-me a allò que fan les autoritats espanyoles, com la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra l'ús preferent del català a l'Ajuntament barceloní, ja que això, segons diuen, perjudica el castellà. No, no, ells fan la seva feina ben feta, per als seus interessos, i, al cap i a la fi, des del nostre masoquisme nacional, nosaltres els paguem perquè ho continuïn fent com fins ara. El que sempre m'ha semblat incomprensible és que, d'aquí estant, i des d'institucions que haurien de vetllar per complir si més no els seus estatuts, es caigui un cop i un altre, en aquest provincianisme catalanet, de tan baixa autoestima nacional. Ara resulta que Barcelona ha estat convidada al Saló del Llibre de París, l'any vinent. I segons es desprèn de declaracions d'un altíssim responsable de l'Institut que, oficialment, projecta als cinc continents la “llengua i cultura catalanes”, tot fa pensar que la literatura que representarà la capital catalana no serà només en català, sinó també en castellà, per no “amputar-nos”(!!!). Serà, doncs, bilingüe i no pas monolingüe com en els precedents anteriors de ciutats invitades, ni plurilingüe, perquè posats a fer, a Barcelona hi ha gent que hi viu i que escriu en moltes altres llengües i alguns, fins i tot, hi guanyen premis com ara el Goncourt. Ara resulta que el Ramon Llull es dedica a promoure la literatura en castellà a l'àmbit internacional? Creia que, per a finalitat tan elevada, ja existia el Cervantes, que també paguem nosaltres.
 
Res no esgota tant com la defensa de les obvietats. Que la identitat d'una literatura la dóna la llengua ja és més vell que l'anar a peu. Per això Samuel Beckett o Eugen Ionescu pertanyen a la literatura francesa, en allò que es refereix a l'idioma en què escriuen l'obra, com Franz Kafka pertany a la literatura alemanya, sense que això els afecti gens la nacionalitat. Com a ciutadans són irlandesos, romanesos o txecs, però per la llengua en què fan la seva obra creativa pertany a altres literatures. Igual que pertanyen a la literatura catalana, perquè escriuen en català, el portuguès M. de Seabra, la txeca M. Zgustova, el nord-americà Sam Abrams o l'anglès M. Tree. El 2013, doncs, Barcelona serà a París representant la literatura catalana o bé com una ciutat espanyola més, això sí, bilingüe?
 
 
7)
 
Nova publicació seriada sobre Literatura, Llengua i Cultura de la Corona d'Aragó: eHumanista/IVITRA (University of California at Santa Barbara, USA)
 
Vicent Martines, com a codirector, amb el Prof. Antonio Cortijo (University of California at Santa Barbara, Estats Units) i la Profa. Júlia Butinyà (UNED, Madrid), us anuncien que el núm 1 de la publicació internacional eHumanista/IVITRA acaba de veure la llum:

eHumanista/IVITRA. Literatura, Llengua i Cultura de la Corona d'Aragó / Literature, Language and Culture of the Crown of Aragon, 1 (2012), ISSN 1540 5877, accessible a:

http://www.ehumanista.ucsb.edu/eHumanista%20IVITRA/index.shtml
http://www.ehumanista.ucsb.edu/eHumanista%20IVITRA/Volume%201/index.shtml

Aquest 1r núm. és un monogràfic, a cura dels Profs. Cortijo & Butinyà, sobre l'Humanisme a la Corona d'Aragó, i, a més de la Introducció i dels abstracts i paraules clau (sempre en 2 llengües) --pàgines I-XXIV--, compta 13 treballs (446 pàgines) d'especialistes d'unes altres tantes universitats de diversos països, els quals contribueixen de manera molt valuosa a fer llum sobre la qüestió de que tracten específicament i, en el conjunt de tots ells, sobre la matèria general del volum.

Teniu les portes obertes d'aquesta nova publicació, nascuda de la cooperació entre eHumanista (University of California at Santa Barbara:
http://www.ehumanista.ucsb.edu/index.shtml ) i de l'Institut Superior d'Investigació Cooperativa IVITRA (ISIC/2012/022), coordinat a la Universitat d'Alacant (http://w.ww.ivitra.ua.es), que cumpleix amb els requisits d'indexació i impacte, revisió pel sistema de "peer review", i està dotada dels diversos comités editorials i científics internacionals que preveuen les diverses normatives per a l'acreditació de la qualitat i impacte de les publicacions científiques.
 
8)
 
Presentació del llibre Un país que fa camí de David Pagès a l'Espluga de Francolí
 
La Fundació Lluís Carulla, el Museu de la Vida Rural i CCG Edicions es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre Un país que fa camí de David Pagès i Cassú, que tindrà lloc divendres 18 de maig, a les set de la tarda, al Museu de la Vida Rural.

 
La presentació de l'acte anirà a càrrec de David Rovira, alcalde de l'Espluga de Francolí i diputat de la Diputació de Tarragona, i comptarà amb la presència de David Pagès i Cassú, autor del llibre.

 
Museu de la Vida Rural
Carretera de Montblanc 35
L'Espluga de Francolí
43440 Conca de Barberà
 
Divendres,
18 de maig de 2012
a les 19 h
www.museuvidarural.cat


9)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
 
1) Eugeni S. Reig - colgar
 
2) Albert Jané - Notes de llenguatge sobre el «Diari 1918», de J. V. Foix (II)
 
3) Antoni Llull Martí - Supersticions relacionades amb els noms (1)
 
4) Pau Vidal - Martingales
 
5) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Barbarismes. Lletra C)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Pere Ortís - Alteració d'alguns verbs
 
8) Josep Miquel Bausset - L'Església i la llengua de Sant Vicent
 
9) Salvador Pardo - DE COMARQUES
 
10) Sico Fons - La nova llei
 
11) Ramon Sangles i Moles - La lectura de diaris
 
12) Joan Tudela - El futur del català, 27 anys després: Prefaci de Joan Tudela
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2012 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací