InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 656 (dijous 10/05/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) Eugeni S. Reig - Més roín que la tenca en suc
 
 
4) J. Leonardo Giménez - Contents i pagats
 
5) Màrius Serra - Pixallits?
 
6) Josep Bayerri - De parlar tortosí a ebrenc
 
 
 
9) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 47).
 
 
 

128. La llengua, ho ha dit el mateix papa Joan Pau II, és l'ànima d'un poble.

 

Antoni Deig

Bisbe de Solsona (1990-2001)

 
 
2)
 
Article publicat en EL PUNT dilluns 30 d'abril del 2012

 

MÉS ROÍN QUE LA TENCA EN SUC

Eugeni S. Reig

 

El modisme comparatiu de superioritat més roín que la tenca en suc s'usa:

1) En sentit real: per a expressar que alguna cosa –especialment de menjar o beure– és molt roín.

2) En sentit figurat: per a expressar que una persona és malvada, que té mals sentiments.

També s'usen, amb els mateixos significats, els modismes comparatius més roín que la tenca en agost i més roín que la tenca pudenta.

Si cerquem la paraula tenca en el DVal trobarem la definició següent: «Actinopterigi de l'orde dels cipriniformes, de la família dels ciprínids (Tinca tinca), amb dos barbetes bucals, pell grossa amb escates xicotetes i de carn molt estimada però amb gust de fang.» Els redactors del DVal s'han limitat a copiar la definició que apareix en el GDLC canviant ordre per orde, dues per dos, gruixuda per grossa i petites per xicotetes, canvis totalment irrellevants i innecessaris. En canvi no diuen el que és verdaderament important i que haurien d'haver dit: que el peix que apareix en el modismes comparatius que estudiem, molt coneguts i àmpliament usats pels valencians, no és aquest sinó un altre. Joan Fuster ho explica molt bé en el seu llibre L'Albufera de València. Escriu Fuster:

«Sembla que allò que nosaltres anomenem tenca no coincideix amb la bèstia que els científics anomenen tenca. ¡Ja passen aquestes coses! “La carpa, impropiamente llamada tenca por el vulgo de la región valenciana...”, escrivia don Lluís Pardo. Servidor forma part d'aquest vulgo. El ciprínid en causa és el Cyprinus carpio, un peix que qualsevol paladar normal considera deplorable, i que els estómacs afortunats no es dignen pair. És a dir: que ningú no es decideix a ingerir-lo, si no és per pura necessitat. “¡És més roín que la tenca en suc!”, solem dir, a la Ribera Baixa. La comparació no demana comentaris. Però quan la fam ordena i mana, tot és bo per a omplir la panxa. A les peixateries de Sollana, de Cullera, de Silla, d'Almussafes, de Sueca, encara hi ha parades on en venen. La tenca fa una mala olor especial i presenta un aspecte dessolat i lívid. Potser no tant com don Vicent Blasco afirmava. De tota manera, resulta poc atractiva, fins i tot abans de tastar-la.»

Açò ho va escriure Joan Fuster el mes d'abril de l'any 1970, però el llibre no es va publicar fins a novembre del 1993, vint-i-tres anys i escaig després d'haver-ho escrit i dèsset mesos després d'haver faltat l'autor.

En Cor al nu de Miquel Adlert Noguerol trobem:

«Però tenia por del botiguer, que era més roí que la tenca en suc. Tothom al barri es prestaria a ser el seu espia barata res, i ell era home que no es parava en brosses, i jo podia anar a raure a l'asil municipal i perdre encara més llibertat i no veure durant alguns dies els meus fills que ara m'havien adverat, com mai, que la meua vida, per ells, valia la pena defensar-la.»

En la novel·la Ribera de Josep Lozano podem llegir:

«Per aquells dies, a unes nebodes meues de lluny, més roïnes que la tenca en agost, els va pegar per vindre a casa a dir-me penjaments i relaixos perquè el mirara mal. Que, qui no pot segar, espigola.»

    Com veiem, Miquel Adlert escriu roí i Josep Lozano roïnes. Cal aclarir que la forma tradicional d'aquest vocable valencià és roín –acabat en n–, forma que és invariable, tant per al masculí com per al femení. Aquesta forma –roín, roïns– és la tradicional i la que jo sempre he sentit en el parlar d'Alcoi i en altres molts parlars valencians que encara la conserven ben viva. És l'única forma que jo empre –i he emprat sempre– tant en la llengua parlada com en l'escrita. Ja veiem que és la que empra Joan Fuster. La variant formal roí, roïna, roïns, roines és una innovació que ha fet fortuna i s'ha escampat bastant, però jo, personalment, la considere un vulgarisme que no aporta cap avantatge a la llengua.

 

    Pel que fa al modisme comparatiu més roín que la tenca en agost, cal aclarir que el mes d'agost és, precisament, un mes inadequat per a menjar peix fresc. La saviesa popular ens diu que en els mesos que no tenen r –maig, juny, juliol i agost– no es deu menjar peix. Es referix, naturalment, a peix fresc, perquè antigament el peix congelat no existia. Si el peix és congelat, això del mes no té cap importància.

 

    I pel que fa al modisme comparatiu més roín que la tenca pudenta, no cal cap explicació. Si el peix està pudent, és a dir, en procés de descomposició, no val res i no es pot menjar. I això és exactament igual de vàlid per a la tenca com per a qualsevol altra classe de peix. Es veu fàcilment que aquest modisme és una degradació dels altre dos que són els originals i els que tenen sentit.

 

 

3)
 
Publicat en el bloc Anys d'aprenentatge del diari digital laMalla, dilluns 30 d'abril del 2012

(Publicat al Diari de Barcelona el 16 de juliol del 1992)

Atenció: el paper i el destí de la llengua, de la cultura i de la nació catalanes en l'escenari europeu del segle XXI dependran, en gran part, de la capacitat de construir un espai de comunicació propi, format pels mitjans escrits (premsa i llibres), els mitjans audiovisuals (ràdio, televisió, cinema, vídeo, fotografia), els serveis de telecomunicació i la publicitat. Aquesta és la conclusió principal de l'estudi Construir l'espai català de comunicació, dirigit per Josep Gifreu i coordinat per Maria Corominas, que ha editat no fa gaire el Centre d'Investigació de la Comunicació. Aquesta és, també, i des de fa anys, la idea central del discurs del professor Josep Gifreu.

L'estudi descriu l'estat de la qüestió amb un realisme implacable, però alhora amb una voluntat inequívoca d'afirmació de la nostra identitat. Avui dia, un espai de comunicació dels països de llengua catalana és, més que res, un projecte. Fàcil? No gens. Viable? Potser sí. Però només des de la iniciativa pública, perquè la inèrcia del mercat –llevat d'excepcions, com la indústria editorial– és més aviat destructiva per a la nostra àrea cultural, que és petita i a sobre fragmentada. A més, la unitat de la nostra llengua no la consolidarem només amb declaracions científiques, sinó amb l'extensió –via televisiva– d'un model general de català oral públic, a hores d'ara inexistent.

També és veritat que, sobretot a Catalunya, els anys de democràcia i autonomia han permès d'edificar un espai comunicatiu en català, que reconeixem com a propi els catalans (però no els valencians o els mallorquins). Això vol dir que l'articulació d'un espai de comunicació dels Països Catalans no partiria de zero.

A aquest estudi i, en general, al pensament de Josep Gifreu només se li poden fer dos retrets. El primer és que no posa prou èmfasi en la necessitat de catalanitzar els mitjans en castellà que, territorialment, pertanyen a l'àrea cultural catalana. I convindria molt de seguir l'exemple històric del diari La Publicidad, que va transformar-se en La Publicitat, el més recent del Diari de Girona –editat primer en castellà, bilingüe després, i ara del tot en català– o, sense anar més lluny, del Diari de Barcelona, que es va catalanitzar el 1987. L'altra objecció és que, tot i que reconeix que tenim diversos àmbits de comunicació superposats, parla molt de l'europeu i gens de l'espanyol, que és el més present a casa nostra, sobretot des de l'aparició de les televisions privades, que encara no emetien quan Gifreu i companyia van enllestir l'estudi que comentem.

Una de les nostres estratègies hauria de ser l'adequació idiomàtica de l'espai estatal a la realitat plurinacional d'Espanya, i aquesta estratègia no és incompatible amb la de construir un espai de comunicació estrictament català. Per cert, els qui tenen l'obligació política d'aplicar el federalisme idiomàtic als mitjans de comunicació són, és clar, els nostres federalistes. El mal és que els del PSC són federalistes de pensament, paraula… i prou: són federalistes metafísics.

Globalment, l'estudi és una obra reeixida. El problema, si n'hi ha, no serà intern, sinó extern; no serà el text, sinó el context. Si la Generalitat i els altres patrocinadors del treball no el fan seu, serà una mica com el guió d'un llargmetratge que ningú no realitza. Sovint l'Administració, aquí i arreu, encarrega estudis i després no en fa gaire cas. És el que passarà? Seria una llàstima.

Fa vint anys, quan vaig publicar aquest article que ara reedito, no sabíem la gran importància que arribaria a tenir internet en la construcció de l'espai català de comunicació.

 

4)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 27 d'abril del 2012
 
Contents i pagats
 
J. Leonardo Giménez
 
 

“Estar pagat” és una locució que representa un ‘sentiment de satisfacció, orgull, complaença (o autocomplaença) per alguna cosa': “Està molt pagat de la seua xiqueta; a més de ser bona estudiant, s'ha apuntat a un programa d'ajuda a discapacitats”, “Estic molt pagada que l'ajuntament haja reconegut el meu treball”. De vegades és un sentiment desmesurat, sobretot quan va referit als fills o filles (i, no cal dir-ho, als néts o nétes), però si li llevem la tara caldosa o l'exageració pròpia del cas, és una emoció comprensible i un exercici d'autoestima, com en “Anava tota pagada amb el premi”, o com un cosí, aficionat a la pilota, que diu “Jo em pague que el Genovés em salude quan em veu en el trinquet”. Ara bé, quan eixe estat és referit a u mateix, sense que això obeïsca a un motiu o cas concret, pot significar un punt d'altivesa i de supèrbia ridícules. Eixes persones encantades d'haver-se conegut o que parlen i s'escolten solen estar molt pagades d'elles mateixes. És una expressió usual en el valencià real, però amb poc ús en el llibresc. Pràcticament tots els diccionaris la recullen, però el Diccionari català-valencià-balear, el DG de Ferrer Pastor i el de la RACV arrepleguen el vocable “pagat”, en el significat comentat de ‘desvanit (o ‘devanit', com apunta Eugeni S. Reig), ‘satisfet' com a entrada independent, demostrativa de la importància que donen a eixe sentit. En castellà, el DRAE també inclou “pagado” amb igual significació, però no és usual en la parla corrent de la llengua veïna. 

A partir d'eixa locució tenim també “contents i pagats”, amb significat semblant, però d'abast més general i de sentit més col·lectiu. I la distribució de “tu content i jo pagat” o al revés, amb els corresponents plurals si l'ocasió ho requerix. Segurament tenim motius per a estar contents i pagats de moltes coses, però ara mateix no podem estar-ho de les repercussions col·lectives i individuals de la maleïda crisi, provocada per la irresponsabilitat i per la desmesurada “gola” d'uns pocs en detriment de la majoria. Ho estarem quan passe la crisi. I més encara si qui l'ha feta la paga.

 
5)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI dijous 3 de maig del 2012
 
Motacions
 
Pixallits?
 
per Màrius Serra
 
 

Fa mesos que tinc la certesa absoluta que la rosella (Papaver rhoeas) té propietats verboal·lucinògenes. Cada cop que en descobreixo una nova denominació n'estic més cert. Per no repetir-me, avui em limitaré a consignar en ordre alfabètic la llista de variants que n'havia reunit fins que un lector l'ha ampliada amb la variant menorquina que provoca aquestes ratlles: ababols, badabadocs, gallarets, gallgallarets, paparoles, paparotes, peperepeps, pipiripips, pupurupups, puputs, quequerequecs, quicaracocs, quiquiriquics i ruelles. Veig, però, que els pixallits són associats pels diccionaris amb els lletsons o les dents de lleó, de manera que és probable que ens trobem davant d'una confusió botànica, però l'al·lusió urinària resulta entranyable. El tarannà escatològic de la nostra cultura treu el cap. Sense deixar la botànica, tres bolets gens apreciats gastronòmicament llueixen noms tan humits com pixacans, pixaconills i pixadines. Però la creativitat verbal apareix quan passem als qualificatius humans. Molts barcelonins ens sentim a dir pixapins quan visitem certes comarques (no cal aclarir per què), però també existeixen els pixa-reixes o pixavagants (ociosos), els pixavins (molt presumits) i els pixatinters (oficinistes). Tot plegat, pixerelles, que devia mon àvia.

 
 
6)
 
Publicat a
 
De parlar tortosí a ebrenc
 
Josep Bayerri
 
La setmana passada em varen demanar que participés en la iniciativa, del Consorci per a la Normalització Lingüística a les Terres de l'Ebre, per trobar “la paraula ebrenca més bonica”. S'ha publicat un llistat de noms, amb la Jet Set intel·lectual, mediàtica i festiva del territori, que s'han afegit a la proposta. Jo els vaig respondre que no sabia què era això de l'ebrenc entès com a expressió dialectal. En arribar a casa vaig començar a consultar els llibres. El lingüista Joan Veny, a la GEC, defineix com a tortosí el “subdialecte del català occidental estès pel Baix Ebre, la Terra Alta i el Montsià, límits que a voltes sobrepassa”, o també com a “zona de transició entre el nord-occidental i el valencià”. No he trobat el mot ebrenc relacionat amb la parla. Darrerament, s'ha volgut popularitzar l'expressió ebrenc com a substitutiu del substantiu tortosí; els defensors al·leguen que d'aquesta manera s'eixampla l'àmbit territorial del subdialecte perquè s'hi sentin còmodes els habitants de la Ribera d'Ebre i del Matarranya. En canvi, sembla que no són conscients que exclouen la gent del nord del País València, el Baix Maestrat i els Ports, que, tot i que res tenen a veure amb la regió de l'Ebre, d'acord amb la definició de Veny, formen part de la parla de transició català-valencià, és a dir, el tortosí. Que li preguntin al morellà Manolo Milian Mestre si el que ell parla es diu ebrenc...

Arraconar l'expressió tortosí a favor d'ebrenc és un fenomen relativament recent que neix amb la restauració democràtica dels anys setanta com a reacció a l'opressió de cacics que les classes dominants tortosines exerciren sobre la comarca durant la dictadura. Coincideix, a més, amb l'inaturable procés de pèrdua de força demogràfica i econòmica i, conseqüentment, política de la ciutat de Tortosa, capital històrica, respecte al conjunt del territori. Els polítics, també els de Tortosa, tenen una certa recança a dir-se tortosins perquè pensen que això els pot restar adhesions a altres poblacions de l'entorn i adopten la fórmula de definir el conjunt del territori com a ebrenc i, a partir d'aquí, construir una filosofia que abasta tots els aspectes de la vida col·lectiva sota l'adjectivació d'ebrenca. És un
canvi amb fortes connotacions polítiques. No succeeix el mateix a la zona del Camp on, amb tota naturalitat, es parla de “comarques tarragonines” o “Camp de Tarragona”, expressió comunament acceptada des de Reus, Valls o Montblanc, entre altres ciutats, i que en tot cas ajuda a identificar el territori.

Dir tortosí o dir ebrenc (aclarint que s'entén com a tal els riberencs de les comarques catalanes, perquè d'ebrencs n'hi ha també a Cantàbria, Castella, la Rioja, el País basc, Navarra i l'Aragó) són denominacions complementàries i, en determinats casos, fins i tot poden ser sinònimes. Cal arraconar que alguns tortosins tinguin complexos i que altres habitants del territori mantinguin les fòbies. Deixem que la diòcesi continuï sent de Tortosa, la llengua que s'hi parla tingui el nom de tortosí, les normes recollides a la compilació siguin dret tortosí, que la jota s'anomeni tortosina, que es diguin pastissets de Tortosa...; i també, al mateix temps, que la vegueria tingui el nom de Terres de l'Ebre, com la delegació i els serveis del govern de la Generalitat, l'administració tributària, la circumscripció electoral, el seu dia, i que els organismes polítics, econòmics i administratius que es puguin crear a l'entorn de les comarques del sud de Catalunya s'adjectiven com a ebrencs.
No és només qüestió de noms.

 
7)
 
Articlr publicat en el blog El català suma divendres 4 de maig del 2012
http://blogspersonals.ara.cat/elcatalasuma/2012/05/04/immuk-kimittuneq-akuutissaqanngtsog/
 
 
Immuk kimittuneq akuutissaqanngtsog
 
David Valls
 
El grenlandès és la llengua pròpia de Grenlàndia i oficial junt amb el danès. És una llengua que pertany a la família esquimoaleuta, la qual quedaria englobada dins d'una macrofamília anomenada euroasiàtica (Ruhlen, 1994). El grenlandès o kalaallisut és una llengua aglutinant, això fa que tingui unes paraules molt llargues (caldria aclarir, no pas ara, què entenem per paraula). Les llengües aglutinants tenen l'habilitat de concentrar en una paraula el que nosaltres diem en tota una frase. Per a aquells més entesos, puc dir-vos que el grenlandès és una llengua de tipus ergativa, o sigui, que posa una marca a l'agent d'una oració transitiva, i tracta de la mateixa manera l'argument d'una oració intransitiva i el pacient d'una oració transitiva. A més, és una llengua emparentada amb les llengües del nord del Canadà, com ara l'inuit.

Tecnicismes a part, passem a la qüestió pràctica. El títol d'aquest article és escrit en grenlandès i vol dir, exactament, llet sencera ecològica, i ho sé perquè fa dos dies que vaig comprar un cartró de llet provinent de Dinamarca, etiquetat, entre d'altres llengües, en grenlandès. Ignoro quina és la legislació quant a etiquetatge de Dinamarca, del qual Grenlàndia n'és part, però sigui com sigui a Barcelona es pot comprar un producte etiquetat en grenlandès, i això que no arriben a una població de 60.000 habitants. Us he de dir que la resta del cartró conté totes les especificacions, també, en grenlandès. En canvi, sí que us puc dir la legislació vigent que tenim a Catalunya quant a etiquetatge. En concret hi ha una llei, que aviat farà un any, que és la determinada als articles 128-1 i 211-5 de la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del codi de consum de Catalunya, la qual diu que tots els productes de venda a Catalunya han d'anar, com a mínim, etiquetats en català (això inclou manuals d'ús, etiquetes, especificacions, etc.).

Ras i curt, sense problemes d'interpretació. El resultat de gairebé un any després és que la llei continua sense complir-se per la gran majoria d'empreses que continuen vivint d'esquena a la llengua. Bé, cal dir que d'esquena a la llengua catalana, perquè és clar, com ja veieu és més fàcil trobar un producte en grenlandès, islandès, kazakh o turc que en català. Per bé que cal dir que el sector lleter és dels que més compleix la normativa.

És clar que ja fa dies que sento una cançó que fa massa anys que dura, una cançó, la de l'enfadós, que diu que la culpa és sempre de Madrid. Pobrets els nostres polítics catalans que no poden fer mai res! Però és que aquestes alçades no sabem, encara, de quin peu calcen a les espanyes? Ves que tot plegat no sigui una excusa de mal pagador, perquè l'únic responsable de l'esmentada Llei de l'etiquetatge és la Generalitat de Catalunya, el mateix responsable que no la fa complir. Els mateixos que deixen “entretingudes” i no tramiten la majoria de denúncies que arriben a Consum per motius d'incompliment de legislació lingüística. Mentrestant, els catalans no tenim més remei que anar practicant tota mena de llengües quan comprem un producte. Això sí, amb il·lusió!

 
8)
 
Publicat en el diari ARA dijous 3 de maig del 2012
http://www.ara.cat/premium/opinio/Discurs-presidencial-traduccio-automatica_0_693530643.html
 
Discurs presidencial amb traducció automàtica
 
Sebastià Alzamora 
 
Com a president de tots els catalans ( me, the president of the walking dead ) vull transmetre a la ciutadania la comprensió del Govern (simpathy for the dèbil ) pel moviment #novullpagar ( #breakingmyballs ), d'acord amb el qual una quantitat cada dia més nombrosa de catalans i catalanes es resisteixen a pagar els peatges de les autopistes del país ( fuck Abertis ). Tot i això, els he de comunicar que als que s'acullin a aquesta campanya els haurem d'imposar una sanció de cent euros ( it's a dirty job, but someone gotta do it ) per haver comès una infracció que encara no sabem gaire bé quina és ( it's not my fault ). Per això mateix, hem de dir també que és possible que ens abstinguem de cobrar els cent euros ( one hundred, one thousand, ara no me'n recordo) dels dallonses ( #breakingmyballs ), i que en qualsevol cas, i després de consultar-ho amb el conseller Felip Puig (minister Philip Hill ), no enviarem els Mossos ( there will be no mastegots) a actuar contra els presumptes infractors ( or not ). Més que res, perquè tenim tota la policia desplegada a Barcelona ( a lot of policemen in the capital ), amb motiu de la cimera aquesta del Banc Central Europeu ( big boss bank on the top ): més de vuit mil efectius (eight hundred, eight thousand , ara no me'n recordo, però un pilot de policia) fent guàrdia ( doing the guard ) perquè no se'ns tornin a descontrolar els antisistema (the hippies, you know ) i deixin un altre cop la ciutat com can Pixa i Rellisca ( house of pissing and slippering ).

Ara que en parlem ( now that we are talking about it ), i aprofitant que són aquí entre nosaltres, jo mateix i la vicepresidenta del Govern ( Calamity Jane ) ens reunirem amb alguns capitostos del Banc Central Europeu ( big boss bank bosses ) per demanar-los que tinguin una mica de comprensió (God, have mercy on me ) amb els països com nosaltres, que ens hem portat bé i ens hem retallat fins al moll de l'os ( the moll of the bones ) abans que ningú. Ara que ho diu fins i tot la Merkel (miss Marple ), potser és hora d'admetre que la recuperació no vindrà només de l'austeritat ( I'm just a poor boy ), sinó també del creixement ( bringing up baby ), de manera que potser, potser ( perhaps, maybe, God only knows ) seria l'hora que ens obrissin una miqueta l'aixeta del crèdit (credit's grifo ) per tal de compensar una mica aquesta sagnia ( the blood of the Catalan people ). I si no és així, que sàpiguen que som molt capaços de plantar-nos ( we plant here ) com els ceballots, i exigir a Rajoy que ens doni el concert econòmic (a cheap concert ).

En una paraula ( speaking in silver ), només voldria recordar als catalans i les catalanes (beautiful babies, just remember ) que el govern dels millors ( the government of president More ) té el rumb ben fixat (has fixed the rumbo straight to heaven ), sense renunciar mai al nostre legítim dret a decidir (one of these days ). I també, que no tinguin por de res (don't worry, be happy ), perquè... Ups, sembla que s'ha espatllat el traductor automàtic ( communication breakdown ).

 
9)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - ¡cleix!
 
2) Albert Jané - Ser o dir-se'n
 
3) Antoni Llull Martí - El poc fonamentat glamour d'alguns cognoms estrangers
 
4) Pau Vidal - Malura
 
5) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Barbarismes. Lletra B)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Josep Daniel Climent - Antoni M. Alcover i la creació d'una Acadèmia Valenciana de la Llengua
 
8) Stewart King: "Fa segles que la cultura espanyola vol colonitzar la catalana"
 
9) Pere Ortís - Pana i empanar
 
10) David Vila i Ros - Esberlant la impermeabilitat lingüística
 
11) Ramon Sangles i Moles - Clavar els ulls en les lletres
 
12) Joan Tudela - El futur del català, 27 anys després: Pròleg de Josep Benet
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2012 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací