“Han reconegut que sem l'accent catalan de la République française i han acceptat que a partir d'ara utilitzem la grafia catalana Canigó enlloc de la francesa Canigou”, explicava el president de la regió Llenguadoc-Rosselló, Christian Bourquin, després d'haver aconseguit a París que el massís nord-català obtingui la distinció Grand Site de France. Per totes les carreteres de la Catalunya del Nord van aparèixer ahir cartells del Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló i del Consell General dels Pirineus Orientals –dues institucions governades pels socialistes– on el nom francès Canigou es veu barrat per una creu i el nom català Canigó hi apareix en lletres ben grosses. Encara no feia vint-i-quatre hores de la instal·lació dels cartells que a les xarxes socials d'internet apareixien queixes, en francès, denunciant “la imposició de la grafia catalana”. Aquesta grafia serà, doncs, l'oficial de Canigó, Gran Site de France, que havien demanat els representants de la mancomunitat de municipis agrupats, fins ara, amb el nom de Syndicat Mixte Canigou. Aquest reconeixement estatal, que només tenen una trentena de paratges naturals, feia dotze anys que l'havien sol·licitat amb l'ajuda de les institucions de la Catalunya del Nord. Una representació de batlles de les poblacions que envolten el massís –Jacques Taurinyà, de Vallestàvia; Daniel Baux, de la Bastida, i Antoine Chrysostome, de Cortsaví– va acompanyar el president Bourquin a la reunió amb la comissió ministerial que atribueix la denominació oficial Grand Site. Els trenta-dos membres d'aquesta comissió van votar favorablement, per unanimitat, l'atribució amb el nom del Canigó en català. Un altre argument valorat per la comissió és l'existència d'una marca molt coneguda de menjar per animals que s'anomena Canigou, en francès, i no han volgut que es produís confusió amb el Grand Site de France que esdevindrà a partir d'ara la muntanya catalana.

No fa molt que vam viure l'últim ensurt, pendents de la publicació de la interlocutòria que havia de resoldre el recurs que el govern de la Generalitat havia presentat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i que havia de decidir si el model lingüístic sencer dels ensenyaments obligatoris a Catalunya quedava afectat o no. Finalment, només es va decidir sobre la petició de tres famílies que volen que els seus fills s'escolaritzin en castellà. Francament, no calia tant soroll. La llei d'educació ja preveu que s'atengui la petició de les famílies que sol·licitin que el castellà sigui la llengua vehicular dels primers aprenentatges dels seus fills o filles.

Però aquest tema no s'ha acabat. L'advocat de les tres famílies ja ha presentat un altre recurs, aquesta vegada al Tribunal Suprem. I en presentaran més i més i més. El seu objectiu és aconseguir trencar el model lingüístic de les nostres escoles. Un model d'èxit que ha estat determinant per fer possible que, en acabar l'escolaritat obligatòria, els nostres joves siguin competents en, com a mínim, dues llengües: català i castellà. I ells, que s'omplen la boca de bilingüisme, el que no volen és, precisament, que un jove de parla habitual castellana es pugui expressar, també, en català, si ho vol. I que un jove que parli, per exemple, amazic a casa, als 16 anys sigui trilingüe.

Tots els arguments pedagògics avalen l'actual sistema, però al darrere de les seves actuacions no hi ha arguments pedagògics, hi ha objectius polítics. El seu és un discurs demagògic que els fa guanyar vots i, sense cap escrúpol, juguen les seves cartes. Saben perfectament que el model d'escola catalana, aplicant la metodologia d'immersió quan calgui i allà on calgui, és determinant per aconseguir que el català es mantingui, amb penes i treballs, com a llengua d'ús a Catalunya. I això és el que els dol. No s'atreveixen a verbalitzar que el català com a llengua històrica i privada, de moment, ja els està bé, però que l'única llengua comuna, a Espanya, ha de ser el castellà. Aquest és el fons de la qüestió.

Quan vam conèixer la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut, Plataforma per la Llengua ja va advertir que s'obria la caixa dels trons i que el debat sobre la llengua seria dur. Es van obrint escletxes, s'erosiona el sistema lingüístic, no només a l'ensenyament. Des de dintre, s'alcen veus que reclamen per al castellà la cooficialitat en un futur i hipotètic, encara, estat català independent. I mentrestant, la realitat és que, segons dades recollides a l'Informe CAT2012, de Plataforma per la Llengua, per bé que el 91% de la població diu que entén el català, només el 3% del cinema és en català; les crispetes van molt cares, encara. Només un 6% de les joguines són en català, només 1 dels 30 productes més venuts a Espanya s'etiqueten en català tal com marca la llei, només un 1,5% de les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya són en català i, el que és més preocupant, l'ús social del català, a Catalunya, recula lentament però obstinadament...

Per això l'escola ha de compensar la pressió uniformitzadora del carrer i de l'Estat i esdevenir un instrument de civilització, amb el català com a llengua troncal del nostre sistema educatiu per millorar la capacitat de comunicació dels ciutadans i donar-los eines perquè puguin accedir al mercat laboral sense discriminacions i puguin triar en llibertat. L'escola catalana és civilitzada, oberta i progressista. Per això l'hem defensada, la defensem i la continuarem defensant.

Llegir és un luxe i un privilegi. Llegir és la tercera en grau de dificultat de les quatre habilitats lingüístiques bàsiques que podem adquirir els humans. El llarg camí de la història de la lectura, juntament amb el laboriós aprenentatge personal de l'acte de llegir, ens habilita per a una funció suprema, la interpretació de les escriptures. Això sí, només les escrites en una determinada llengua. L'alfabetització ens fa lectors potencials d'una llengua.

Ara que torna la festa del llibre i de la rosa que el gloriós sant Jordi ens concedeix cada 23 d'abril, em pregunto un any més quines escriptures i quina llengua de lectura preferim i usem els catalans i catalanes. En el procés històric de recuperació de les llibertats i drets bàsics de la nació, de la llengua i la cultura catalanes, és saludable que en ocasions com aquesta ens interroguem sobre les nostres pràctiques de lectura. Unes pràctiques que, si bé són fruit de decisions personals molt íntimes, també aporten informació valuosa sobre l'estat general de la llengua.

Quina és la situació actual de la lectura en català respecte del castellà a Catalunya? En la dinàmica actual de circulació de l'escriptura i per tant de les oportunitats de lectura per als usuaris d'una llengua, em sembla que hi ha tres àmbits principals a valorar: el llibre, la premsa i internet.

Les dades globals més recents que he pogut consultar sobre lectura de llibres corresponen al 2010 i procedeixen de les enquestes del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. Segons l'estudi, de la població major de 14 anys declaren llegir (un o més llibres l'any) un 58,7 per cent, i d'aquests entorn d'un 25 ho fan en català, un 70 en espanyol i un 5 en altres llengües. Mentre els hàbits de lectura dels catalanoparlants són bilingües (48 per cent català, 50 castellà), els dels castellanoparlants són pràcticament monolingües (només un 10 per cent llegeixen en català).

A la premsa, la lectura en català, segons el mateix Baròmetre, no sols ha fet un salt notable –els lectors habituals són un milió, contra els gairebé 2,5 milions en espanyol–, sinó que la tendència sembla afavorir-ne un augment progressiu. Els tres diaris amb doble versió, editats abans només en castellà, venen bé la versió catalana i això podria estimular la doble versió dels esportius i comarcals que encara no la publiquen.

A internet, les pràctiques de lectura en català són un continent per explorar. Per desgràcia no disposem de dades precises sobre la llengua habitual d'ús a Catalunya quan la lectura es fa en pantalla accedint a internet i els seus diversos serveis a través dels múltiples dispositius d'accés (ordinadors, tablets, mòbils, etcètera). Tenim dades dels usuaris únics de portals i pàgines web en català, però són insuficients per avaluar-ne els hàbits de lectura segons llengua.

Les pràctiques de lectura en català han format part i encara conformen avui a Catalunya –i als altres països de parla catalana– un autèntic camp de batalla entre llengües en presència. Els que patírem l'escola del franquisme recordem com vam veure'ns forçats, si volíem aprendre a llegir en català, a fer-ho fora de l'escola. Avui hem avançat molt: el model d'escolarització a Catalunya obliga a saber llegir en la llengua pròpia. Ara bé, a fora de l'aula les autoritats de l'Estat i els mercats de l'espanyol procuren que la lectura en català no superi els límits de la reserva.

El llibre resistirà, la premsa en paper encara té anys de vida i internet ho textualitza tot. Però, sigui quin sigui l'estat de l'art dels textos, mentre els hàbits lectors en català a Catalunya no siguin majoritaris, aquest país estarà lluny de ser un país modern i normal. Per ara, llegir en català és encara un acte d'afirmació de la identitat, més enllà dels interessos instrumentals concrets de l'acte de lectura.