InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 84 (divendres 20/04/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - catret
 
2) Albert Jané - Els ocells de nit
 
3) Antoni Llull Martí - Lluc, Luc, Luco, Lugo...
 
4) Pau Vidal - Llavors de
 
5) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Adagis. Lletra V)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Miquel Serra: "Feia 18 anys que no es feia ràdio en alguerès"
 
8) Miquel Adrover - La llengua de les traduccions d'avui dia: l'acord del participi
 
9) Joan Bastardas i Parera - La concordança del participi dels temps compostos de verbs que governen un infinitiu
 
10) Ramon Sangles i Moles - Esperant una bona televisió
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

catret

   Cadira formada de dues barretes de fusta que sostenen unes tires de cuiro o d'una tela molt forta –de cotó o de cànem–, i de dos parells de petges –també de fusta– que formen dues aspes, de manera que és possible plegar-la i transportar-la amb facilitat. Tradicionalment, l'han usada les dones per a seure en l'església.

Tots els dies, de bon matí, passaven les beates vestides de negre, que anaven a missa a la parròquia de Santa Maria, amb la mantellina, el rosari i el catret.

Tenim la cançoneta popular:

Consuelito,

la filla del mestre,

diuen que festeja

amb un foraster.

I el diumenge,

a missa de dotze,

el nóvio darrere

li porta el catret.

I ella com és tan graciosa meneja el culet.

Consuelito, Consuelito,

no meneges tant el cul,

mira que vas molt curteta

i per la costereta

te se veu el cul.

   L'escriptor castellonenc Josep Pascual Tirado empra en la seua prosa literària aquest mot amb el significat definit. En la narració curta Lo darrer Betlem, inclosa en el llibre De la meua garbera, hi podem llegir:

Cadascú portava la seua cadira o catret i acudia al toc de la campaneta, al pregó que dimoniets i saions feen, als crits d'avís que donaren en la funció darrera; açò era prou i massa per a que tot lo món acudira, al coll la cadireta i un xavet en la mà, al Betlem de l'entremetenta, beneïda i sabuda comboianta, la sinyó Quiqueta la Pigà.

La paraula catret no l'he trobada en cap diccionari. El DCVB arreplega la paraula catre amb el significat definit, però no diu que siga valenciana, únicament diu que s'usa a Menorca. El GDLC, el DVal, el Diccionari General de Francesc Ferrer Pastor i el diccionari del SALT3 reproduïxen la informació del DCVB. El DIEC no inclou aquesta accepció de catre, ni en la primera edició ni en la segona.

Considere que fóra més adequat incloure una entrada especifica per al concepte definit amb la paraula catret, en diminutiu, i reservar la paraula catre per als altres conceptes. He preguntat a diversos valencians quina diferència consideren que hi ha entre catre i catret i tots m'han contestat que el catre és per a gitar-se i el catret per a seure.

 

En valencià també es diu: cadira de tisora (o plegable)
La llengua estàndard sol emprar: cadira de tisora (o plegable)
En castellà es diu: silla de tijera (o plegable)
 
NOTA 1: La cançoneta popular Consuelito, la filla del mestre he considerat sempre que és pròpia d'Alcoi però, per a sorpresa meua, l'he sentida cantar a persones del Cabanyal que en lloc de Consuelito diuen Amparito.
 
NOTA 2: Pascual Tirado, Josep; Lo darrer Betlem dins del llibre De la meua garbera. Contalles de Castelló de la Plana (Edicions Alfons el Magnànim, València, 1996, pàg. 245). He copiat el text tal com apareix en aquesta edició. En la versió original diu Belem en lloc de Betlem i sinyô (amb accent circumflex) en lloc de sinyó (amb accent agut).
 
 
2)
Article publicat en el núm. 49 de la revista Llengua Nacional (IV trimestre del 2004)
 
 
Albert Jané
 
 
3)

 

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 241)

Lluc, Luc, Luco, Lugo...

 

Antoni Llull Martí

 

Ja he dit abans que l'origen dels topònims en molts de casos és antiquíssim, fins i tot prehistòric. Alguns s'han mantingut, si bé amb petites transformacions, a través de distintes llengües i cultures, durant milers d'anys. De la majoria d'aquestes no se n'ha pogut aclarir què signifiquen, per haver-se originat en llengües totalment desaparegudes, com la que parlaven els habitants dels talaiots a la nostra illa. Altres, no tan antigues, han arribat als nostres dies, un poc modificades, això sí, però ben recognoscibles. És el cas dels noms d'origen romà que sobrevisqueren durant la dominació àrab com Palma, Campos, Pollença o el que és objecte principal d'aquest article.

 

Lluc, conegut de tots els mallorquins, que és un topònim purament llatí es troba en molts d'altres indrets de la Romania. És el resultat de la transformació de lucus, que significa ‘bosc, o bosquet, sagrat', nom que es donava a un recinte boscós on era venerada una divinitat pagana, o diverses. A un bosc que no tingués res de particular li deien nemus o silva.

 

Aqueix mot romà ha deixat mostres del seu ús en molts de llocs. El més conegut de tots és Lugo, a Galícia, antigament anomenada Lucus Augusti, és a dir, ‘el lluc de (l'emperador) August' i a Astúries hi ha un poble anomenat Lugo de Llanera, abans Lucus Asturum, ‘el lluc dels asturs', i n'hi ha d'altres a diversos indrets d'Espanya. A Catalunya hi ha el Mas de Lluc prop d'Albarca, a la

Serra del Montsant, al Priorat (quina curiosa coincidència amb el nostre Lluc, també al costat d'Aubarca!). També hi ha llocs anomenats Lugo i Luco a Itàlia (Luco dei Marsi, als Abruços, Lugo di Vicenza, i d'altres) i a França es troba amb la forma Luc, i Lucq, i a Aragó també hi ha un Luco, i a Còrsega es troba amb la forma luku, que és també com passà al basc.

 

Amb tot i això, no en tots els noms de lloc començats per Lluc hi representa aquest mot el llatí lucus. En alguns casos es tracta d'una deformació de llatí locus ‘lloc'. Sembla que és el cas de Llucmajor, de Llucalcari, de Llucamar i alguns altres. El friülès luc prové de locus, i significa lloc amb el sentit de ‘possessió', talment com a Menorca.

 

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 95)
 
 
Llavors de
 
Pau Vidal
 

Encara viva en el parlar de gent de tot el domini, aquesta expressió és molt útil per situar un fet passat en un context temporal que l'abraça. És el famós “Quan la guerra...” que no ens sona bé i mirem d'evitar amb la perífrasi “Quan hi va haver la guerra”: “Llavors de la guerra tothom passava molta gana”. Igualment passaria amb un fet que té lloc en un moment puntual: “Durant l'incendi del Liceu es van produir queixes per la falta de previsió” té alguna cosa d'incongruent, perquè les queixes es van produir arran del fet luctuós, és a dir després, no pas durant. Podríem millorar-ho amb la perífrasi “Quan hi va haver l'incendi del Liceu...”, però dient “Llavors de l'incendi del Liceu...” fem més via, perquè és més breu, més transparent i sobretot perquè l'adverbi ‘llavors' ens col·loca immediatament en el temps passat.

 

«Val a dir que un parent pròxim d'aquesta mena no devia preocupar gaire els Agullana, que en tingueren molts de semblants llavors de les bandositats amb els Sarriera, aquests també antecessors de Lionor per part de la seva mare» (Martí de Riquer, Quinze generacions d'una família catalana, 1998).

 

5)
La parla de l'Urgell
Pere Ortís

Adagis

     En aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests ja no eren específics de l'Urgell.

     Els adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran conveniència de recopilar-los i  d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. En això que diem que cal que el lector hi faci el seu esforç, podríem aplicar-hi allò dels  clàssics de intelligenti pauca.

 

V

Vai anar a Tàrrega i, en passar pel Talladell, cinc-cents duros em donaven per la llana del clatell.

 

Una altra quarteta que dèiem de petits (sense saber mai on pertany, o què vol dir:)

 

                                                   Un dia baixant de Tàrrega,

                                                  vai sentir cantar un puput;

                                                   i era una vella fumuda

                                                   que escanyava un geperut.

 

Val més boig conegut, que savi per conèixer.

Val més caure en gràcia que d'un cinquè pis.

Val més caure en gràcia que ser graciós.

Val més estar sol que mal acompanyat.

Val més manya que força.

Val més morir d'un tip que de gana.

Val més petar que rebentar.

Val més qui piula que qui xiula.

Val més sentència de metge que de botxí.

Val més tenir que desitjar.

Val més Torrefeta que Castellserà.

Val més un mal arranjament, que un bon plet.

Val més un veí a la porta, que un parent a Mallorca.

Val més una bona llengua, que una bona hisenda.

Val més una embriaguesa de vi que d'aigua.

Val més una hora de coneixement, que una hora de vida.

Veient casa meva, veig casa dels altres.

Ven a casa, compra a casa i faràs casa.

Venim al món plorant i marxem del món pregant.

Vent berguedà, ni plou ni plourà.

Ventre dejú no escolta ningú.

Vés-te'n, Anton, que qui es queda ja es compon.

Veure-hi més que les garses.

Veure-hi més que les serps.

Veure la lluna en un cove.

Vingui d'on vingui el vent, de la dona siguis parent.

Viu més qui piula que qui xiula.

Voler ser el més ric del cementiri.

Voler veure la mort de l'altre, primera, quan la seva va darrere.

Vols mentir? Diguis el que sents a dir.

Vora el riu no hi facis niu.

 

6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Del 2 al 5 d'abril del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 2 d'abril del 2012

http://www.ara.cat/premium/claus_dia/Sigles-UNESCO-Unesco_0_674932508.html

UN TAST DE CATALÀ

Sigles: UNESCO i Unesco

Albert Pla Nualart

Dèiem l'altre dia que acrònim té dos sentits: sigla que es llegeix com un mot (com ara ONU) i abreviació que, a diferència de la sigla, no pren només la inicial dels mots que la componen sinó fragments (com ara Termcat). De fet, però, n'hi ha prou que prengui dues lletres del mateix mot perquè ja sigui acrònim. És el cas de Renfe (Re ve de Red).

I la tendència en aquest cas -el de l'acrònim que no és sigla- és posar només la inicial en majúscula, tot i que de moment sigui una llicència a la norma bàsica que ens obligaria a escriure TERMCAT i RENFE.

Els mitjans ens hi apuntem per raons estètiques i informatives. Un mot llarg escrit tot en majúscules taca massa. I en un diari no es fila prou prim per fer servir versaletes, que pal·liarien aquest efecte.

D'un temps ençà, però, pel mateix motiu, el criteri s'ha estès a acrònims llargs que sí que són sigles, tot i que la norma encara no ho admeti. És el cas d'Unesco i Unicef, per exemple.

Un cop d'ull a Google em fa veure que el New York Times, Le Monde, La Reppubblica, El País o El Punt escriuen tots Unesco. Amb Unicef hi ha dubtes. I mentre El Periódico opta per Esade, La Vanguardia es decanta per ESADE.

On és el límit? La RAE el posa en noms propis de més de quatre lletres, però això planteja casos delicats. Si al titular van de bracet IESE i Esade, sembla que un faci ombra a l'altre. També hi pesa, esclar, com s'ho escriuen ells. En casos així, més que la lletra, hem d'aplicar l'esperit del criteri.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts dimarts 3 d'abril del 2012

UN TAST DE CATALÀ

'Ja que' no vol dir 'perquè'

Albert Pla Nualart

Parlo, esclar, del perquè causal (el final és obvi que no vol dir el mateix), i en parlo perquè cada dia trobo en més textos un ús indistint de ja que i aquest perquè. La diferència, subtil però rellevant, marca el tipus de causalitat i afecta l'ús de la coma.

Una oració subordinada causal pot expressar la causa real (forta) o la causa lògica (feble) -també se'n diu la causa eficient o l'explicativa- del que afirma la principal.

"No vaig d'excursió perquè plourà" no expressa ben bé el mateix que "No vaig d'excursió, ja que plourà".

A "Per què no vas d'excursió?" hi puc respondre "Perquè plourà" però no pas "Ja que plourà". Amb ja que el lligam causal és necessàriament més feble: que plogui explica que no vagi d'excursió, però no remarca que en sigui la causa determinant.

És també causa feble la que no explica el que diem sinó per què ho diem. A "Plou, perquè / ja que veig paraigües" veure paraigües no causa la pluja sinó que explica que digui que plou. Aquest perquè no és com l'altre: no contesta a "Per què plou?" sinó a "Per què dic que plou?"

Així doncs, tant perquè com ja que poden expressar causes febles, però ja que no en pot expressar de fortes. S'assembla una mica a la relació que hi ha entre els pronoms relatius que i el qual . Puc dir "És el meu pare, que / el qual et vol conèixer" però només "És el noi que et vol conèixer".

Ja que i el relatiu el qual estan especialitzats en sentits explicatius, i se situen tan a la perifèria de l'oració principal que han d'anar precedits de coma.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 4 d'abril del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Llaminers, llépols i gormands

Albert Pla Nualart

Potser perquè quan pensem en menges agradables al gust, el primer que ens ve al cap -sobretot de petits- són coses dolces, s'acaba fent difícil destriar els dos significats des del punt de vista lingüístic.

Les llaminadures o llepolies les tendim a imaginar ensucrades -com les que penjaven diumenge de palmes i palmons-, però, de fet, vénen de llepar, que és el que fa, insistentment, un animal (inclòs l'home) si una cosa li agrada molt, sigui dolça o salada. Són menjars fets més per plaure al paladar que per nodrir, i es diu, sobretot, dels dolços.

Si a algú li agraden molt i no pot parar de menjar-ne es diu que és llaminer o llépol. I de la qualitat en abstracte se'n diu llamineria -no pas llaminadura - o llepolia : "La llamineria li provoca problemes de cel·lulitis".

No hem de confondre el llaminer o llépol amb el golut o golafre, que menja de tot de manera abundant i desordenada. Ni tampoc amb l'altre extrem, el llepafils, que de tan primmirat tendeix a la desgana.

Un menjar pot ser llaminer (o llépol) si convida a ser menjat. I també ho pot ser una cosa o activitat que atrau: "El contraban sempre ha sigut un negoci arriscat però llaminer".

I acabo amb gurmet i gormand, diferents però no pas antònims. El primer és un entès en cuina i vins que valora més la qualitat que la quantitat. El segon es deleix per menjar coses exquisides en gran quantitat. Dit d'una altra manera, es nega a menjar de tot -com diuen que convé- i es fa un fart del que li agrada.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 5 d'abril del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Fluid, circuit i tuit

Albert Pla Nualart

L'actual normativa estableix que a "Té un anglès fluid" i "La conversa ha fluït" les paraules fluid i fluït s'escriguin i es pronunciïn de manera diferent. El mateix passa, en teoria, amb circuït i circuit en la següent frase: "Ha circuït el circuit".

Un dels trets fonètics que oposa el català al castellà més difícils de percebre es pot enunciar així: quan, en certs contextos, dues vocals dèbils ( i , u ) formen diftong, el diftong català és decreixent (la vocal va davant) i el castellà creixent (la vocal va darrere).

A ciudad la pronúncia és [ju], és a dir, la vocal (que dura més) és la u. A ciutat , en canvi, la pronúncia és [iw] i la vocal és la i . El mateix passa a buitre [wi] i buit [uj]. Tot i ser una diferència molt petita, per a una orella fina, una de les coses que delata que som catalans és que diem ciudad i buitre amb diftongs decreixents.

Per la mateixa raó fluid i circuit , en teoria, no s'haurien de pronunciar amb el diftong creixent de fluido i circuito sinó amb el decreixent de cuit o buit , mentre que a fluït i circuït (participis dels verbs fluir i circuir ) la u i la i són vocals de síl·labes diferents, tal com marca la dièresi.

Temo, però, que la pronúncia normativa de fluid i circuit és avui força insòlita i potser irrecuperable. I el fenomen també afecta -m'ho feia veure l'altre dia molt pertinentment Josep Ruaix- una paraula ara molt de moda, el tuit , que pronunciem amb un clar diftong creixent que calca l'anglès tweet . Dilluns continuem.

 
7)
 
Publicat en el diari ARA dilluns 2 d'abril del 2012
http://www.ara.cat/premium/media/Miquel-Serra-Feia-radio-algueres_0_673132686.html
http://www.ara.cat/entrevistes/Miquel_Serra-alguer-algueres-catala-pais-llengua_3_672562739.html

Miquel Serra: "Feia 18 anys que no es feia ràdio en alguerès"

Programa "És tot en alguerès, per donar a conèixer la cultura" Audiència "Ens escolta gent de certa edat, però també joves amb curiositat" Televisió "El canal de l'Alguer emet el senyal de satèl·lit de TV3"
 

L'emissora de ràdio Onda Stereo, que emet a la zona de l'Alguer, a l'illa italiana de Sardenya, va incorporar el 26 de febrer un programa nou a la graella. Es tracta d' Onda algueresa , un espai que té la particularitat d'emetre's íntegrament en alguerès. El seu presentador, Miquel Serra (l'Alguer, 1951), ha estat aquesta setmana a Catalunya per presentar la reedició en CD d'un disc de cançons populars alguereses enregistrat fa 50 anys i titulat Lo país meu .

Per què va néixer Onda algueresa ?

L'emissora, Onda Stereo, és un mitjà de comunicació de l'Alguer, però no tenia cap programa en la nostra llengua. Gràcies al representant de la Generalitat a l'Alguer, Joan-Elies Adell, hem trobat la manera de crear aquesta transmissió, parlada exclusivament en alguerès, per donar a conèixer la cultura algueresa. La nostra cultura té una poesia, té una història, que comença al segle XIV, i des de llavors hem conservat la llengua parlada, influïda pel sard i l'italià però amb bona salut.

Quina presència té ara l'alguerès a les ones?

De moment tenim només una hora, els diumenges de 10.00 a 11.00, però estem pensant que es pugui repetir el programa una o dues vegades durant la setmana. A més, amb altres companys de la ràdio, fem un programa sobre música internacional de dilluns a divendres, en què el meu col·lega presenta les cançons en italià i jo parlo en alguerès.

Anteriorment havien existit programes de ràdio en alguerès?

Jo n'havia fet algun, amb un amic: fèiem transmissions parlades totalment en alguerès, posàvem cançons populars en alguerès i fèiem participar la població per telèfon per entendre les seves problemàtiques i explicar històries de la situació algueresa. Però feia 18 anys que ja no existia cap programa en alguerès. A l'Alguer hi ha dues ràdios, però cap de les dues en tenia.

Quina audiència tenen els programes en alguerès?

Ens escolta gent d'una certa edat, però també joves amb curiositat per entendre i aprendre l'alguerès.

Quanta gent el parla, més o menys?

A l'Alguer hi ha uns 42.000 habitants. Que parlem l'alguerès som encara uns 7.000 o 8.000. Però són poques les persones que el parlen al carrer: només es fa si tots dos interlocutors es coneixen, són de família algueresa i tant l'un com l'altre el parlen. També hi ha gent d'altres pobles de Sardenya que no parlen alguerès però el poden entendre, i a vegades tenen la curiositat d'aprendre'l, perquè els agrada. I els catalans que vénen també ens esperonen a conservar la llengua.

És fàcil aprendre alguerès?

Jo vaig néixer parlant alguerès, però no he rebut instrucció didàctica per escriure'l. N'he hagut d'aprendre de gran. Hi ha associacions que es dediquen a ensenyar la llengua algueresa. És una variant estàndard del català, amb una gramàtica i un diccionari propis, però no ha estat mai reconegut ni introduït a les escoles. Hi ha gent que vol aprendre no només a parlar-lo, sinó també a llegir-lo i escriure'l. I això ho pot fer qui té la passió per fer-ho, com aquestes associacions que volen divulgar-lo.

A part de la ràdio, hi ha algun altre mitjà que utilitzi l'alguerès?

Havia existit Catalan TV, que emetia en italià però tenia part de la programació en alguerès. I des de fa alguns anys hi ha TVA (Televisió de l'Alguer), que gràcies a un acord agafa el senyal de TV3 per satèl·lit i l'emet. Quan TV3 deixi d'emetre per satèl·lit [està previst que ho faci l'1 de maig] mirarem si és possible agafar el senyal d'internet i emetre'l també a través de la TDT.

8)
 
Article publicat en el núm. 54 de la revista Llengua Nacional (pàg. 25)
 
 
La llengua de les traduccions d'avui dia: l'acord del participi
 
Miquel Adrover

 

 
Solem llegir que la llengua catalana disposa de traduccions d'una qualitat altíssima. Hom addueix, en suport d'aquesta idea, exemples com ara la traducció de l'Odissea, de Carles Riba, la major part de les obres publicades dins la Bernat Metge, etc.
 
Si parlam de la major part de les traduccions catalanes d'avui dia, però, especialment pel que fa a best sellers internacionals, les coses muden de verd en sec. Per molt de greu que ens sàpiga, haurem de reconèixer que la situació s'és degradada fins a punts insuportables. El català de què hom s'hi serveix és en bona part, especialment en la fraseologia, però també en el lèxic i en la sintaxi, farcit de calcs de l'espanyol. Hi ha, per sistema, un allunyament de les solucions genuïnes i un acostament accelerat a les espanyoles. Per a qui tingui una mínima sensibilitat i estima per la llengua pròpia, la lectura d'algunes d'aquestes traduccions és un exercici penible que posa a prova la fidelitat lingüística del lector, tan grosses són les temptacions de deixar l'obra en català i llegir-la en qualsevol altra llengua. De la primeria dels anys seixanta ençà, el to de la llengua de les traduccions s'ha anat degradant i ha arribat, avui dia, a uns punts de baixesa revoltants. Dins una mateixa editorial, per exemple una d'anomenada, que començà a publicar a la primeria del decenni dels seixanta, és fàcil d'observar-hi la davallada gradual, que, d'uns anys ençà, no ha fet sinó accelerar-se.
 
Per exemplificar-ho, prendré les versions catalanes de les novel·les, excel·lents, de l'escriptor suec Henning Mankell, protagonitzades per l'inspector Wallander i editades en català per Tusquets. Són diversos els traductors dels diferents llibres i, des de les primeres novel·les aparegudes (fan un total de vuit), el to de la llengua, ja molt baix a l'inici, ha anat fent una davallada fins a arribar, en el darrer títol (El retorn del professor de ball) a un nivell que gosaré qualificar d'infàmia lingüística i de manca total de decència. Si algun dels lectors d'aquest article l'ha llegida, segur que farà bones les meves afirmacions.
 
Per bé que, en aquest article, em voldria centrar en un tema que em preocupa particularment, ço és la desaparició progressiva de l'acord del participi, voldria primer oferir un seguit d'exemples de la baixíssima qualitat del català emprat en la traducció catalana (?) d'aquesta novel·la.
 
Vull insistir que es tracta, simplement, d'una espigolada entre el desastre total.
 
S'hi observa un caos absolut en la distinció d'usos dels verbs ésser i estar a profit, no cal dir-ho, de estar, que usurpa quasi sempre les funcions genuïnes de ésser, en un procés de quasi identificació amb les d'aquests verbs en espanyol. Una persona “està casada”. “Estava” a la casa de Herbert” (el context deixa ben clar que no és pas que el subjecte hi visqués, sinó simplement que hi era). De tota manera, i per afegir a la confusió, de vegades una persona està i de vegades és davant una porta, sense que en un cas vulgui dir que hi està aturada i en l'altre que s'hi troba.
 
Aquest cas de confusió entre ésser i estar el voldria deixar, però, per a un altre article, en què l'estudiaré a fons.
 
Dins El retorn del professor de ball llegim que l'home” va veure” cervesa, uns vaixells “estan anclats”, hi ha “peregrinacions” (en el sentit de pelegrinatges) i uns malfactors “embesteixen” el pobre protagonista. Hi trobam generalitzats exemples d'aquest tipus: ... si és que la policia no té cap altre suggeriment–. No, ¿per què “l'haurien de tenir”, en lloc de No, per què n'haurien de tenir, tipus Si voleu guerra, “la tindreu”, que cada vegada sovintegen més arreu. Un home “cau d'esquenes”. Tot i que “no veia res”, allà el context deixa clar que no hi veia. La gent, al bar, “es posen cafè” en lloc de s'aboquen cafè, i això ho fan “vàries vegades”. Hom parla de ”una corba” a la carretera, mai de un revolt. Com” li vulgui” dir per comptes de com en vulgui dir (parlant d'un concepte). Un altre “es posa una clau a” la butxaca en lloc de se la fica dins la butxaca. Tot el temps llegim construccions com ara no entenc per què te “n'has anat allà”, quan diríem per què te n'hi has anat. I, atenció a aquesta construcció, que es comença a llegir i a sentir de cada vegada més, per exemple parlant per telèfon: “vinc cap allà” per vinc cap aquí (cap al lloc on hi ha l'interlocutor). Semblantment, “jo seré allà” per jo hi seré. En donar una cosa a qualcú sempre és “aquí tens”, o “aquí està, això”, mai vet aquí, això, i sempre “allà hi ha en tal”, construcció certament correcta, però que, incorrectament, exclou qualsevol vet allà en tal. El protagonista demana una pizza i la hi porten dins una “caixa”. Dos paràgrafs més avall, treu aquesta pizza de la capsa.
 
Aquest és el to de tot el llibre.
 
Es tracta, de ben segur, d'un cas extrem de català degenerat, però el nivell general de les traduccions de best sellers sol esser, ja ho he dit al començament, molt baix.
 
En aquest article, però, voldria parlar de la desaparició, gairebé sistemàtica en aquesta mena de traduccions, de l'acord del participi. M'han arribat veus (tot i que no en puc garantir la veracitat) segons les quals certes editorials imposen, en els textos que publiquen, aquesta absència d'acord. Dins El retorn del professor de ball hi he trobat, en un total de 420 pàgines, solament dos casos d'acord de participi.
 
Però això és generalitzable a tots els llibres d'aquesta mena. I, en el cas gairebé miraculós de trobar-hi cap acord de participi, és sempre en femení singular (l'he vista), no masculí (els he vists o vistos) ni femení plural (les he vistes). En aquests tres casos darrers no hi ha mai acord.
 
Sé que n'hi ha que defensen aquesta manca d'acord. Addueixen que el context ho aclareix tot. Segur? Bé, deixant de banda que és un tret característic del català, en contraposició amb el castellà, vegem un cas de confusió que no té res d'infreqüent: Va destapar el tinter i va mullar amb cura la punta de la ploma. “L'havia heretat” del seu pare i “l'havia conservat” des del dia que.... Jo, com a parlant d'una varietat de català que fa sempre i en tots els casos l'acord, pensaria que l'autor parla del tinter; però, una mica més avall, sembla que no, que es parlava de la ploma. Una mica més avall de la novel·la trobam que L'havia vista (a la fi un participi acordat!) en un parell o tres d'ocasions. Però és que, en aquest cas, la confusió de gèneres (de sexes, més concretament) hauria donat lloc a una equívoc força enutjós. Això em recorda que, en un altre llibre d'una altra editorial, en un passatge particularment escabrós, com que no s'hi fa acord del participi, no se sap, fet i fet, si hom ha violat una dona o un home: el context no ho aclareix, puix que en l'acció hi participen homes i dones alhora.
 
Fa temps que aquest punt em preocupa. Tinc munts (o caramulls, que diem a Mallorca) de llibres senyalats, anotats, tots plens de gargots. I la conclusió a què he pogut arribar és que, en general, els traductors només practiquen l'acord in extremis, quan la confusió podria tenir conseqüències particularment greus. Fa l'efecte que aquests professionals de la llengua s'han sentit obligats a rellegir curosament el text que han traduït per verificar si hi ha cap perill de confusió greu. Fa l'efecte que, en aquest cas, han acordat els participis a contracor, perquè no hi havia altre remei.
 
N'he tret la conclusió que la generalitat de traductors (i molts d'escriptors en general) senten una aversió pregona per l'acord del participi (ja se sap, com que el castellà no el practica...), però que, essent conscients de les confusions i ambigüitats en què la supressió els pot fer caure, han suat el fel, entre llegir i rellegir els textos amunt i avall, i després de dubtar si és absolutament indispensable d'acordar, s'hi han decidit (i encara, no sempre, com ja hem vist) molt a contracor.
 
Jo trob aquesta pràctica altament morbosa, viciosa. Per a mi, i vist, sobretot, que una part dels catalanoparlants fem sempre tots els acords (ves per on, quasi sempre als llocs geogràficament més allunyats d'Espanya, on, fins i tot entre el jovent, es fa l'acord en casos com ara he tancada la finestra, he vistes les teves germanes), caldria deixar-se d'orgues i fer-los sempre que la gramàtica general ho aconsella. Perquè la pràctica de fer-los ara sí ara no, sense ordre ni concert, és un exemple molt clar del desordre en què ha caigut la nostra llengua. Cap de les llengües romàniques de les que practiquen l'acord (occità, francès, italià, cadascuna amb particularitats pròpies) no ho fa sense atenir-se a uns criteris. Un amic meu alemany que parla i llegeix el català, un català molt viu i popular, em va dir que, més que un caos, era un merder, que en llengua alemanya no es permetria ningú mai un desgavell semblant, ni prop fer-hi.
 
Ja reparareu que els defensors del català light (que, segur, estan darrere aquestes maniobres d'acostament a l'espanyol) es deleixen per calcar de l'espanyol quan, segons ells, el català “hi guanya” en claredat. Però, d'altra banda, imiten també servilment la llengua veïna en casos en què la imitació fa perdre claredat a la nostra. I aquest de l'acord del participi n'és un, perquè allà on el castellà té l'avantatge de distingir entre lo he visto i la he visto, suprimint l'acord en català tenim únicament l'he vist.
 
I no em val, repetesc, la raó foradada que el context ho aclareix tot, perquè, sovint, no és ver.
 
Si fem l'esforç de comparar la traducció catalana amb la castellana d'aquesta sèrie de l'inspector Wallander, ambdues publicades per Tusquets, arribarem a conclusions desoladores. Les castellanes són dignes, acurades, mentre que les catalanes, com he mostrat, són detestables. I això ho podem estendre a la llengua parlada: professionals de la ràdio i la televisió. Grolleries que no es permetrien mai en castellà, es donen per bones en català. És clar, per al català tot va bé, és una llengua que no es mereix res més. I això diu molt poc en favor de la idea que de la dignitat de la nostra llengua (i, per tant, de la nostra gent) tenen certes persones que, en lloc de donar llum, donen fum.
 
Ara que cadascú en tregui les conclusions que trobi oportunes.
 
 
9)
 
 
Publicacions de l'IEC
 
La concordança del participi dels temps compostos de verbs que governen un infinitiu
 
 
Joan Bastardas i Parera
 
 
10)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 82)

Esperant una bona televisió

Ramon Sangles i Moles
 
Sap greu que al meu país no tinguem un canal televisiu català on durant les vint-i-quatre hores del dia s'anessin passant reportatges educatius i pedagògics sobre personatges catalans importants, sobre la nostra història, la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres llibres i revistes; sobre el nostre art, els nostres monuments i edificis, les nostres tradicions, les nostres creences, els nostres oficis, els nostres pobles i comarques; sobre els nostres pedagogs, clergues, científics, gramàtics, inventors, investigadors. La llista seria llarguíssima i interessantíssima.

 

Catalunya dóna per a molt, i ben segur que podríem millorar en diversos camps. Però, és clar, qui té les competències pel que fa a cultura, ensenyament, diversió...? Qui té les regnes del nostre poder i així decidir en allò que ens ha de fer més bons catalans? No cal dir que hem de confiar en els nostres polítics, bé que sovint ens agradaria de veure'ls amb molta més fermesa, amb conviccions més profundes i coherents entre el dir i el fer, parlant amb més claredat i decisió, sobretot pel que fa a la defensa del nostre país i de la nostra llengua. Volem creure que són conscients que foren elegits per a servir el nostre poble i que per a això malden.

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net