112. La llengua pròpia
d'un poble talment és la seva ànima col·lectiva, l'essència de la seva
personalitat, la síntesi de son caràcter, la concreció de sa
consciència.
Josep Conangla
Periodista i líder del
nacionalisme català a Cuba
En català tenim dues paraules per a denominar el dia que segueix
immediatament aquell del qual parlem: endemà i sendemà. La primera
és d'ús general i és la que habitualment empra la llengua estàndard. La segona
és àmpliament usada per valencians, tortosins i illencs. Les dues són vivíssimes
i les dues són nostres i ben nostres. Són les que hem usat els catalanoparlants
durant centenars d'anys, les que ens hem passat de generació en generació durant
segles i segles. Darrerament s'usa cada vegada més la perífrasi gramatical “el
dia següent” que, si bé no és incorrecta, és inadequada i improcedent. ¿Per quin
motiu dic que no és adequat ni convenient que utilitzem la perifrasi “el dia
següent”? Doncs perquè el seu ús i abús acabarà arraconant les paraules “endemà”
i “sendemà” que són mots patrimonials catalans, que són vocables genuïns
nostres, creats per l'enginy del nostre poble, i la conseqüència serà que les
nostres paraules acabaran morint . El castellà no té altre remei que usar la
perífrasi “el día siguiente” perquè no té cap paraula pròpia per a aquest
concepte. Però, pel fet que el castellà no en tinga ¿hem d'assassinar nosaltres
vilment les nostres paraules que encara són ben vives per tal d'acostar-nos més
a la llengua veïna?
Potser heu llegit la magnífica novel·la Júlia d'Isabel-Clara Simó.
La novel·la va ser publicada inicialment per La Magrana l'any 1988. L'autora,
uns anys més tard, va revisar l'obra i, la nova versió, va ser publicada per
Bromera l'any 2003. Us copie tot seguit un fragment breu de Júlia com
apareix en les dues versions (pàg. 134 de la 1a i pàg. 166 de la
2a).
«Li tocà ara el torn a una xica que no tenia ni vint anys i que havia
parit bessonada. Era neta, alegre i plena de llet. Però al dia següent de
començar la seua comesa, caigué fulminada per una paràlisi, i si no se
l'emporten a casa d'ella cuita-corrents, potser hauria encomanat la
criatura.»
«Li va tocar ara el torn a una xica que no tenia ni vint anys i que havia
parit bessonada. Era neta, alegre i plena de llet. Però l'endemà de començar la
seua comesa, va caure fulminada per una paràlisi, i si no se l'emporten a casa
d'ella cuita-corrents, potser hauria encomanat la
criatura.»
Podeu observar que, a banda de canviar el perfet simple pel perifràstic
–cosa irrellevant que supose que va fer únicament per acostar el llenguatge de
la novel·la a la manera de parlar d'Alcoi– la tindre l'encert de canviar “al dia
següent” per “l'endemà”. (Si l'haguera canviat per “el sendemà” encara ho hauria
acostat més al parlar del seu –i meu– Alcoi natal).
Un exemple de la paraula sendemà podem trobar-lo en el fragment
següent de Bolangera de dimonis d'Àngel Sánchez
Gozalbo.
«Al sendemà ja ne tindria
un més. Quin dia de més trista recordació per a sa mare! La grogor esvaïda del
tercer color de l'espectre demoníac... Climentet ja espera la contalla al
sendemà.
Tornarà sa mare volguda a referir-li-la. Li contarà com va nàixer aquell matí,
nimbat amb l'arc del diable. Quina malastrugança! Havia plogut
moltíssim.»
Tant de bo tots els catalanoparlants tinguérem la intel·ligència i el bon gust de canviar sistemàticament cada “dia següent” que ens ix al pas per un “endemà” o per un “sendemà”. És increïble que tenint dues paraules pròpies a on triar –curtes, sonores, boniques i elegants– ens decidim a emprar una perífrasi que no té res d'original.
(Publicat al Diari de Barcelona el 4 de juny del 1992)
Durant l'antifranquisme, vèiem la democràcia i la catalanitat com dues coses indestriables. No ens equivocàvem pas. Les institucions democràtiques han estat –són encara– la punta de llança de la catalanització. Critiquem sovint els nostres polítics, i ben fet que fem, però hem de reconèixer que sort en tenim de la política democràtica. Sense aquesta la situació actual de la llengua catalana seria d'allò més precària. La política lingüística de les administracions públiques té insuficiències i contradiccions, que convé denunciar, però també té encerts diguem-ne rodons. Un d'aquests encerts dignes d'elogi és la revista “La Municipal”, que acaba de fer dos anys.
Amb el número de maig del 1992, aquesta revista mensual arriba als dos anys d'edat. És una publicació editada íntegrament en català des del primer dia. I, a més a més, és una revista ben feta. Perquè, així com les desgràcies mai no vénen soles, tampoc les virtuts –i els defectes– apareixen isolats. Els àmbits hostils a la normalització de la llengua catalana acostumen a ser globalment impresentables, de manera que no és només que no es preocupin de l'adequació lingüística a la legalitat democràtica, sinó que no fan res ben fet. I al revés: els àmbits que assumeixen com a pròpia la llengua territorial de Catalunya i que fins i tot s'interessen per la qualitat de la llengua emprada solen ser virtuosos integrals.
Aquest és el cas de la revista “La Municipal”, editada per l'Ajuntament de Barcelona, i que arriba cada mes al domicili de tot el personal municipal, incloent-hi els jubilats i els que treballen en empreses públiques participades per l'Ajuntament de Barcelona. Ningú no espera que una revista publicada pel mateix Ajuntament de Barcelona i destinada a les persones que hi treballen sigui crítica –aquest paper pertoca a la premsa indepedent–, però molts temien, amb raó, que caigués en el més avorrit oficialisme i en el culte a la personalitat de les autoritats municipals. Dos anys després del primer número, és ben clar que no ha caigut en aquests vicis. “Durant aquests dos anys hem intentat no ser un espai de fotografies d'inauguracions, ni un instrument per filtrar ideologia partidista”, afirma l'últim número de la revista. Realment, ho han aconseguit.
“La Municipal” (director: Toni Puig; coordinadora: Irene Pagès) és íntegrament escrita en català des del primer número amb tota naturalitat, que és la millor manera de normalitzar la nostra llengua. Per la gran difusió que té, deu ser una de les revistes més importants que tenim avui dia en llengua catalana. La qualitat de la llengua és ben correcta, i arriba a ser francament alta en el cas de les dues planes literàries, que són les aventures del funcionari Romagosa, personatge creat i mantingut per Jaume Colomer.
La veritat és que no tot són flors i violes, en la política lingüística de l'Ajuntament de Barcelona. Hi ha també espines; però ja en parlarem un altre dia. Ara no és l'hora d'amargar la festa d'aniversari de la revista “La Municipal”, sinó de felicitar-la, entre altres coses, per la seva notable contribució a la normalització lingüística.
Ara som a la primavera del 2012 i la revista “La Municipal” ja no existeix. Però jo diria que és bo que comparem la història de la llengua catalana amb una cursa de relleus. Protagonitzada, naturalment, per les generacions; però també per persones concretes i fins i tot per iniciatives concretes. En aquest sentit, cal reconèixer el protagonisme de “La Municipal” en la llarga cursa de relleus cap a la meta de la plenitud idiomàtica de la nostra llengua.
Tots i totes sabem què és un “acatxó”. Ocorre quan estem
uns quants anys sense vore una persona coneguda (preferentment home), si bota la
seixantena i el pas del temps o una malaltia l'ha deteriorat. A temps arrere
vaig visitar un cosí meu a Sant Cugat, que feia huit anys que no l'havia vist, ara en té 75, i
vaig pensar: “Quin acatxó que ha pegat el Miquel”. Este terme també té el
significat més literal de ‘acatxar o acatxar-se (o acatxonar) d'una manera no
esperada obligatòriament'. O de ‘fer afirmació o expressar acord amb un moviment
abaixant el cap'. Pegar la típica cabotada és també un acatxó de cap. És un
terme que l'estàndard “selecte” no li troba glamur, però que és tan valencià com
el camí del Brosquil, el Montgó o els Pelegrins de les Useres. És un derivat del
verb “acatxar”, que tampoc el gasten en l'escriptura els il·luminats, però que
apareix en dites, “Acatxa't que et bote”, i en cançons tradicionals, com ara en
alguna de les cantades per Lluís el Sifoner: “Si les rames no s'acatxen, pomes
no se'n colliran”; per cert, amb dos “heretgies”: “rama” i “acatxar”. Sembla que
algun censor li va voler canviar “rames” per “branques” i “acatxar” per un altre
verb més “pur”, però l'artiste no va deixar que el “comissariaren” ni que li
depuraren allò que no cal depurar.
El terme “acatxó” l'arreplega el Diccionari català-valencià-balear i el
de la RACV. I com no podia ser de cap altra manera, el DOPV de l'Acadèmia
Valenciana de la Llengua. El verb “acatxar”, com sabem, significa ‘inclinar cap
a terra (una cosa, una part del cos)',
“Acatxa el cap”, o
‘abaixar-se doblegant el cos o les cames', “S'acatxà per arreplegar un paper de
terra”. L'inclouen tots els diccionaris, però els primmirats preferixen
“acotar-se”, “acotxar-se” i altres. Però si els principals lexicògrafs nostrats
l'avalen, un joglar dels segles XX i XXI com el Sifoner i, alhora, professor
Lluís Fornés, el canta i l'escriu, i les nostres iaies deien i vostés i jo diem
“acatxar”, seguirem dient-lo i escrivint-lo. Però, davant de les injustícies o
dels abusos, això sí, no ens acatxarem.
Zàping?
Zàping era un dels termes nous que
sortia a l'anunci de la segona edició del DIEC. La definició, compartida amb el DGLC, diu: “Acció de passar ràpidament
d'un canal a un altre de televisió amb el comandament a distància”. Fa gràcia el
ràpidament, perquè no se m'acut com
es deu poder passar d'un canal a un altre a poc a poc. Suposo que el lexicògraf
que ho va redactar pensava en reiteració, més que no pas en rapidesa. L'exemple
que n'il·lustra l'ús és: “Fa zàping quan comencen els anuncis”. Zàping és un
anglicisme que prové del verb to zapp
(anar com un llamp, i aquest llamp potser permet traçar l'origen d'aquell ràpidament). La qüestió és que tan
novíssima entrada ja ha començat a envellir i ara es busca nova definició (o
mot) per designar el zàping digital, que no és ben bé el mateix que canviar de
canal, sinó que implica clicar les creuetes que permeten anar al contingut (tot
saltant-se l'anunci) o tancar pop-ups, bàners i altra parafernàlia. El creixent
consum de televisió a la carta, barrejat amb els diaris digitals, crea noves
formes de publicitat. Val a dir que el bàner ja és present al DGLC però no encara al DIEC, el qual es limita a recollir
l'homògraf prohibicionista baner: “Encarregat de fer complir els bans”. Fem-ne
un bàner?
Si tripliquem, sembla lògic que també puguem quadriplicar. Doncs no, si multipliquem per quatre quadrupliquem. I no és que el català sigui capritxós i ens vulgui complicar la vida més del compte, és una herència directa del llatí. No he sabut trobar cap teoria ferma i clara sobre el tema, però ja en la llengua mare convivien els prefixos quadri- i quadru-, procedents de quattuor (quatre), i, pel que ens ha arribat, es feia servir quadru- quan la paraula prefixada començava per p. Sí, és tan senzill que sembla que no pugui ser.
Per això tenim quadruplicar, quadrúpede i quàdruple però quadrimestre, quàdriceps i quadrícula. I això, esclar, passa en altres llengües romàniques. En francès tenen quadrupler però quadrimestre, en italià quadruplicare però també quadrimestre i en castellà cuadruplicar però cuadrimestre, tot i que la RAE ja accepta cuadriplicar i cuatriplicar (però recomana cuadruplicar). Precisament el castellà va més enllà i tolera la duplicitat formal, per exemple, de cuadrimestre i cuatrimestre.
I tant quadri- com quadru- es redueixen a quadr- quan l'arrel següent comença per vocal, normalment a: quadrangular, quadragenari o quadravi (l'avi en cinquè grau!).
Ara bé, ¿Carlos Ruiz Zafón ja prepara l'última entrega de la seva quadrilogia? ¿Spielberg va estirar massa el fil d'Indiana Jones i hauria sigut millor deixar-la en trilogia que fer-ne una quadrilogia? Ara i aquí només puc respondre que res de quadrilogies. En tot cas, tetralogies.
El sufix -logia és una forma del grec lógos, que vol dir ciència, tractat, teoria. I quadri- ja hem vist que ve del llatí. És a dir, que si féssim quadrilogies estaríem barrejant una forma grega amb una de llatina, cosa que només s'admet molt excepcionalment (per exemple, canòdrom). L'equivalent grec del llatí quadri- és tetra-. A més, la tetralogia té l'origen en el teatre grec: eren un conjunt de tres tragèdies seguides d'una peça satírica.
En català, doncs, també hem adoptat els prefixos numerals grecs. No són tan transparents, perquè els nostres nombres deriven del llatí, però deunidó l'ús que en fem. Tenim pentagrames i pentàgons (de cinc línies i cinc costats) i els decasíl·labs són uns dels versos més utilitzats tradicionalment en la poesia catalana (de deu síl·labes).
El que ens indueix a fer servir quadri- en lloc de tetra- és que el grec i el llatí coincideixen en tri- per al tres. Tripliquem i quadrupliquem, però tenim trilogies i tetralogies. Són els danys col·laterals de ser hereus de dues cultures tan potents.
Dimarts passat (20 de març) va començar la primavera i amb ella van arribar les pluges. Època de flors i d'olors, de dies assolellats, la primavera també arriba carregada de refranys. El paremiòleg Víctor Pàmies en recull més de seixanta en el seu refranyer temàtic d'internet. N'hi ha de coneguts –“la primavera la sang altera”, “una cuca no fa estiu, ni una flor primavera” o “una flor (o una oreneta o oronella) no fa estiu, ni dues primavera” i “estar a la primavera de la vida”– i d'altres que són menys habituals –“al llit tot l'any és primavera”, que indica que al llit sempre s'hi està molt bé; “falsa primavera enganya el bestiar”, que assenyala que, si fa bon temps abans d'hora, el bestiar creu equivocadament que l'hivern ja ha acabat, i “qui treballa a la primavera prepara un bon estiu”–. També els podem agrupar per camps temàtics: n'hi ha una dotzena que fan referència a l'hivern –“hivern fred, primavera regalada”; “hivern rigorós, primavera de gos”, i “si l'hivern primavereja, la primavera hiverneja”–; d'altres s'ocupen de les feines del camp –“primavera tardana fa créixer el blat a la sala” o “arròs de primavera per l'herba és fem”– i també en trobem molts altres dedicats al bestiar –“quan la primavera arriba, l'ovella esquila” i “bou de tardor, cavall de primavera”.
Des del punt de vista etimològic, la paraula primavera prové del llatí prima vera, que vol dir justament el que és: l'estació prèvia a l'estiu. Primus,-a,-um significa primer i vera és una feminització del neutre invariable ver, veris, que vol dir ‘estiu' i que té un origen indoeuropeu. La paraula ver té a veure amb el creixement i amb el fet que durant aquesta estació tot torna a brotar, i d'aquest mot provenen altres paraules com ara verd, verga i verger. De la forma prima vera deriva la forma que adopten la resta de llengües romàniques, excepte el francès, que pren el mot printemps, que significa literalment ‘primer temps'.
També podem anomenar la primavera “primavera d'estiu”, en contraposició a la “primavera d'hivern”, que és la tardor, unes formes que recullen aquest sentit etimològic de primer que té primavera. Aquesta varietat de tardor encara la trobem viva a les Balears i al País Valencià. Pel que fa al significat, més enllà de l'estació de l'any que precedeix l'estiu, una primavera és també l'edat de la joventut, per això es diu que una persona està a la primavera de la vida, i també vol dir “un any de l'edat jove”, per tant podem indicar que una noia té setze primaveres. És en aquest sentit que Joan Sales escriu el vers “Begueren d'un sol glop totes les primaveres”, a Viatge d'un moribund, en referència als joves morts al front de la guerra d'Aragó, un vers que Joan Coromines recull en el Diccionari etimològic. Una primavera és també un tipus d'ocell i una planta.
Com a derivats de primavera, trobem l'adjectiu primaveral i primaverenc, que són sinònims de vernal. Per tant podem parlar del “solstici vernal” o d'“una pintura vernal”.
I ara només em queda recomanar-vos que pareu atenció perquè, com diu el refranyer, per la primavera res no és com era.