InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 80 (divendres 23/03/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - camejar
 
2) Albert Jané - L'ús de la coma en les dislocacions
 
3) Antoni Llull Martí - Reminiscències mitològiques en els dies de la setmana
 
4) Pau Vidal - Jeia
 
5) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Adagis. Lletra R)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) David Vila i Ros - L'acolliment lingüístic
 
8) David Valls - Qüestió d'evidència
 
9) Informe de la RAE sobre el sexisme lingüístic
 
10) Ramon Sangles i Moles - Domini de les noves tècniques
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

camejar

Caminar amb la finalitat de fer exercici.

 

Jo, tots els matins del món, ploga o neve, en acabant de dinar me'n vaig a camejar un parell d'horetes. És l'únic estrici que faig en tot el dia, però em prova molt, em trobe molt bé.

 

El varb camejar, en l'accepció definida, és d'us habitual en el parlar d'Alcoi.

 

En valencià també es diu: caminar

La llengua estàndard sol emprar: caminar

En castellà es diu: caminar

 
 
2)
 
Article publicat en el núm. 43 de la revista Llengua Nacional (II trimestre del 2003)
 
L'ús de la coma en les dislocacions
 
 
Albert Jané
 
3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 234)

 

Reminiscències mitològiques en els dies de la setmana

 

Antoni Llull Martí

 

 

Una de les reminiscències de la mitologia romana que perdura, i que em sembla que perdurarà encara molt de temps, és el nom dels dies de la setmana (exceptuats el dissabte i el diumenge). El dilluns és el dies Lunae ‘dia de la lluna'; el dimarts, el dies Martis, ‘dia de Mart'; el dimecres, el dies Mercuri, ‘dia de Mercuri'; el dijous, el dies Jovis, ‘dia de Jov' (=Jov Pater, ‘Júpiter'); el divendres, dies Veneris, ‘dia de Venus'. Antigament, el dissabte era el dia dedicat a Saturn, dies Saturni, i el diumenge era el dia del Sol, dies Solis. Per devers el segle IV, consolidada la implantació del Cristianisme, es canvià el nom del primer dia de la setmana, fent-ne el dies Dominicus o Dominica dies ‘el dia del Senyor', i en el darrer, substituïren dies Saturni per dies Sabbati ‘dia del sàbat' la festa setmanal dels jueus, el dia setè, aquell en el qual Déu descansà després d'haver creat l'univers. Des que els cristians passaren a celebrar el dia del Senyor en el primer dia de la setmana, possiblement per no coincidir amb la celebració dels jueus, molta gent cregué i creu encara que la setmana comença el dilluns, però hi ha molts de països en els quals tenen prou clar que comença el diumenge; a Portugal, sense anar més enfora.

 

Posat que en llatí tant era dir dies Martis com Martis dies, la llengua francesa antiga agafà d'aquesta darrera forma els noms dels dies de la setmana de dilluns a divendres: lundi, mardí, mercredí, jeudi, vendredi; com ho feren també els italians: lunedí, martedí, mercoledí, giovedí, venerdí, mentre que nosaltres posarem el di, abreviatura de dies, a davant, i en castellà, l'eliminaren totalment, deixantho en lunes, martes, miércoles, jueves, viernes. I a Portugal deixaren de banda tota referència als déus pagans, i donaren als dies de la setmana els noms de domingo (el primer), segunda- feira (el segon, ‘dilluns'; feira és ‘dia feiner', i també ‘dia de mercat'), terça-feira, quarta-feira, quinta-feira i sábado. El nom del dia dedicat al sol (el diumenge) es conserva en els idiomes germànics: en alemany, Sonntag; en anglès, Sunday; en holandès, Zondag, en suec söndag, etc., i en anglès, hi trobam encara el dissabte dedicat a Saturn: Saturday.

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 87)
 
 
 
Jeia
 
Pau Vidal
 
 
Prou que ho saben, els xinesos, que el mal dormir és una de les pitjors tortures, per això es van inventar aquella que consisteix a impedir que el presoner agafi el son, a base de lleus bufes i esquitxos d'aigua, fins que acaba per perdre els nervis i el senderi. La fase anterior a la follia, tanmateix, és la del mal humor (també anomenat mala lluna, però en aquest cas les causes depenen de la posició dels astres al moment del naixement): no descansar bé agreja el caràcter. Dit d'una altra manera: qui no jeu té mala jeia.

 

«Tot allò havia estat un nou episodi revelador de la mala jeia d'aquella ciutat esperitada i barroera. La seva Barcelona! Sospira. De fa més d'un any que té allà dintre, en una de les seves carpetes, uns versos sense acabar que havien d'ésser una Oda a la ciutat, confessió ingènua d'aquell amor invencible envers l'urbs que l'ha vist néixer» (Rafael Tasis, Històries de coneguts, 1945).

 

Iepa-la!

 

Que la jeia és qüestió de llit és pura etimologia: és la manera de jeure, d'estar al jaç. El que ja no és tan científic és aquella versió que atribueix precisament al jaç l'origen del famós estil musical escampat pels afroamericans de Nova Orleans. Segons aquesta hipòtesi, que jo he sentit per la boca sàvia d'en Màrius Serra, els primers intèrprets que van popularitzar aquest gènere tocaven en bordells entre la clientela dels quals hi havia molts mallorquins, emigrats allí en temps de fra Juníper Serra. Com que la serenata era el simple prolegòmen sonor de la feina que veritablement s'hi anava a fer, aquests assidus del local solien proposar-se la visita vespertina al crit de “Anem al jaç?”, d'on s'hauria estès a tal ritme negre sota la forma més angloide de jazz.

 

 

5)
La parla de l'Urgell
Pere Ortís

Adagis

     En aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests ja no eren específics de l'Urgell.

     Els adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran conveniència de recopilar-los i  d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. En això que diem que cal que el lector hi faci el seu esforç, podríem aplicar-hi allò dels  clàssics de intelligenti pauca.

 

R

Res no s'espera tant com la feina.

Riure al carrer i plorar al celler.                             

Roda el món i torna al Born.

Roma i Santa Maria no es van fer en un dia.

 

 

6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(del 5 al 9 de març del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 5 de març del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Ostentar sense vanitat

Albert Pla Nualart

Per expressar què fem amb els títols o càrrecs, tenim tenir, exercir, ocupar i posseir . Però el llenguatge formal, i encara més l'elevat, demana verbs més precisos i idiomàtics, i els que sento - ostentar, detenir i detentar - són d'una correcció dubtosa.

En el cas d'ostentar el DIEC2 i el GDLC divergeixen. El primer el restringeix al sentit de "mostrar amb afectació", mentre que el segon admet com a segona accepció "posseir un càrrec o títol".

Tot fa pensar que el camí entre ostentar i posseir públicament un honor és massa curt perquè el català no l'hagi fet. I la prova més evident és que, tot i que una fitxa de l'Optimot desaconsella aquest ús adduint que connota vanitat, el mateix DIEC2 defineix ciutadania com a "condició i dret que ostenten les persones".

Detenir és l'equivalent normatiu del castellà detentar , que la RAE (i també l'Alcover-Moll) només recull com a retenir sense tenir-hi dret. De fet, els acadèmics espanyols condemnen l'ús de detentar en un sentit no negatiu. Un dictador puede detentar el poder però un esportista honrat no detenta el título .

El nostre detentor , en canvi, pot ser ben legítim, perquè vol dir qui deté , i detenir (si parlem d'un títol) no té necessàriament cap matís negatiu. En canvi hi ha un ampli consens en el rebuig de detentar .

Jo diria que, si no fem prou amb els verbs genèrics, hem de poder recórrer a ostentar sense patir-hi. Per contra, desaconsello detentar i trobo que detenir ja és massa polisèmic i resulta confús.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts dimarts 6 de març del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Si un principi retòric domina el periodisme és no repetir. En el cas dels gentilicis això obliga a buscar sinònims sota les pedres. Algú que és alemany, japonès o suís al primer paràgraf pot esdevenir teutó, nipó o helvètic al segon. I la dèria de no repetir ens pot portar a formes errònies o inadequades.

Un recurs habitual són els gentilicis dels antics pobles de la zona. Però, com en tot el que afecta el lèxic, hi ha un grau de convenció que fixa límits imprecisos.

Ibèric no és sinònim d'espanyol i, en canvi, sí que ho pot ser hispà, que és també el nom que rep algú de la minoria ètnica més nombrosa dels EUA, tot i que de vegades, per evitar confusions, se li digui hispano .

Lusità pot voler dir portuguès (lus no existeix), i és curiós el cas d'hel·lè i hel·lènic -de moda per motius ben poc gloriosos-, perquè el català, a diferència d'altres llengües, tendeix a fer hel·lè sinònim de grec actual i reserva hel·lènic per a la Grècia antiga.

Es tracta de sinònims una mica abusius i pautats culturalment. El cas de gal per francès està assumit, però el de magiar per hongarès, per exemple, pot desorientar. I, almenys en els registres formals, asteca no equival a mexicà , ni inca a peruà, unes sinonímies que el DIEC2 no recull.

Com més passions envolten un gentilici, més pot ofendre l'ús d'un sinònim imprecís. Per referir-nos a l'Estat d'Israel, tant el religiós jueu com el lingüístic hebreu generen un cert rebuig. Però, abans de resignar-nos a repetir sempre israelià , hem de considerar si sempre filem tan prim.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 7 de març del 2012

UN TAST DE CATALÀ

El braceig de la cervesa

Albert Pla Nualart

Per deformació professional, no puc evitar llegir-me l'etiqueta d'una cervesa que fa bandera de catalanitat amb l'excitació morbosa del corrector que busca faltes.

Tot just començar topo de morros amb un "s'afincà" no admès en estàndard. De fixar la residència en un lloc en diem establir-se. I sí que tenim fincar-se, però significa comprar finques .

I quan "s'afincà"? "A mitjans del segle XIX", una expressió que en estricta versió normativa ha de ser "a mitjan segle XIX", però que molts mitjans acceptem, ja que, sent correcte "a principis de" i "a finals de", sembla del tot lògic que per analogia s'hi arribi.

Però el clímax arriba quan llegeixo que "és una cervesa bracejada". D'entrada sospito que no ve de braç sinó de brasa , i hauria de dir brasejada. Però aviat m'adono que vol traduir el verb francès brasser, que tant significa elaborar cervesa com remenar o barrejar, sentits més lligats a braç .

El terme francès brassage es fa servir per donar nom a tot el procés d'elaboració de la cervesa (en anglès en diuen brewing ) i, com que nosaltres no sabem com dir-ne, els experts catalans en el tema -que ara s'ha posat molt de moda- fan servir braceig .

Braceig i bracejar són, doncs, neologismes que el Termcat haurà d'estudiar. I acabo la breu crítica amb el prec que si algun dia refan l'etiqueta no parlin del sabor sinó del gust de la cervesa, encara que sabor existeix sempre n'hem dit gust . Aquest sabor omnipresent en publicitat és un irritant calc del castellà.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 8 de març del 2012

UN TAST DE CATALÀ

T'hi acostes o hi vas?

Albert Pla Nualart

L'Assumpta, que als 82 anys fa de professora de català en casals de Sarrià amb un èxit esclatant, m'expressa la seva estranyesa davant la frase: "Guardiola es va acostar a la seu d'Òmnium per inscriure-hi els fills". Em diu que en català si vas a un lloc no t'hi acostes sinó que t'hi arribes .

Diré, d'entrada, que acostar(-se) està sent desplaçat, en usos formals, per apropar(-se), que sempre n'havia sigut un sinònim secundari i pedantesc. És un triomf més del català llibresc i artificiós sobre el viu i genuí.

Però tornem a l'Assumpta. "Si puc m'hi acostaré" (quan vol dir "hi aniré") copia, sens dubte, un ús col·loquial d'acercarse que, malgrat les crítiques d'alguns gramàtics i que no apareix a la RAE, trobem en la millor prosa castellana.

Està basat en una figura retòrica universal, l'atenuació: dir una cosa dient menys. Quan la reiterem en l'ús d'un mot, el recurs estilístic pot passar a tret idiomàtic i ampliar-ne el sentit.

L'acercarse volent dir ir és molt més habitual que l'acostar-s'hi volent dir anar-hi i, per tant, hi ha motiu per parlar d'interferència, però és també veritat que un ús creatiu del català permet arribar-hi.

Al GDLC hi trobo "Fa anys que no s'acosta a l'església", en què no acos tar-s'hi vol dir no anar-hi . Som a tocar, doncs, de l' acostar-se que vol dir anar-hi . És bo que qui el sent estrany, com l'Assumpta, ens afini la intuïció fent-ho notar, però és contraproduent ser taxatiu quan la frontera entre l'ús creatiu i la interferència és tan difusa.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 9 de març del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Fregant la interferència

Albert Pla Nualart

Ahir vèiem que l'atenuació, una figura retòrica, podia fer que acostar-s'hi volgués dir anar-hi , tot i que també hi pesava l'ús d'acercarse amb aquest sentit. I avui veurem com la hipèrbole, just la figura contrària, pot portar fregar a significar estar molt a prop , si bé un dels usos de rozar també pressiona perquè ho signifiqui.

La seva fonètica onomatopeica, de fricció, ja indica que, en un sentit propi, fregar vol contacte. Per això, quan l'utilitzem per expressar gran proximitat, en fem un ús hiperbòlic, exagerat. "Pics que freguen els tres mil metres" i "Una insistència que frega la mala fe" són exemples (l'un deJosep M. Espinàs i l'altre de Francesc Vallverdú) d'aquest ús, que il·lustres divulgadors de la llengua han arribat a qualificar d'aberrant.

Els equivalents normatius són els verbs vorejar , ranejar i acostar-se i les locucions a tocar , a un pas , arran de , a frec de, etc. Curiosament, a frec de vol dir molt a la vora , però -segons el DIEC2- no vol dir fregant . L'ús normatiu de fregar exigeix que hi hagi contacte, cosa que posa molt difícil a un purista retransmetre un partit de futbol.

Potser per això el GD62 també n'admet l'accepció passar molt a prop, i l'ÉsAdir es limita a dir que se n'abusa quan el fem servir en sentit figurat per expressar que s'està molt a prop d'un objectiu, com quan diem que un partit frega la majoria.

En canvi, és aberrant -ara sí- l'ús de ratllar en aquest mateix sentit, i seria bo concentrar les energies a combatre el que de debò és interferència.

 
 
7)
 
Publicat en el blog Malgrat la boira divendres 2 de març del 2012
 

L'acolliment lingüístic

 

L'acolliment de les persones nouvingudes és una tasca complexa i, massa sovint, la llengua hi és percebuda com un obstacle. És evident que, per algú que es trasllada a un altre país, no saber-ne la llengua és, d'entrada, un obstacle, si bé no és pas menys cert que, un cop apresa, la llengua esdevé un instrument únic per a la integració. Aquest valor integrador de la llengua encara pren més força en territoris amb una llengua minorada. És a dir, que un immigrant que arriba a Anglaterra hagi d'aprendre l'anglès és quelcom que es dóna per descomptat i no fer-ho seria un gest d'autoexclusió. Als Països Catalans, però, la llengua que es pressuposa que aprendran no és la pròpia, ans l'espanyol, de manera que un nouvingut que aprèn català està obrint les portes a una integració molt més profunda, ja que, per als catalans, esdevindrà un català més. Ara bé, si és així, per què aprenen normalment espanyol i no pas català? Doncs perquè l'espanyol és la llengua que perceben com a útil, necessària i, fins i tot, única del país, tot plegat degut a l'ocultació que fan els catalans de la llengua pròpia, que se'ls adrecen majoritàriament en espanyol. Emperò, si els catalans els parlessin amb normalitat en català, en lloc de canviar per defecte, les persones nouvingudes també percebrien la llengua pròpia com a útil i necessària. I és que els catalanoparlants no tenim cap motiu per canviar de llengua. Si el nostre interlocutor sap parlar espanyol, de ben segur que entendrà un català parlat a poc a poc, perquè ambdues són llengües romàniques; si no sap l'espanyol, no hi ha cap motiu per parlar-li en aquesta llengua, ja que ens podem intentar fer entendre igual en català. Per tant, tot i no saber quins són els coneixements lingüístics del nostre interlocutor, podem utilitzar, d'entrada, el català. Si realment no ens entén, ja ens ho dirà, però veureu que, generalment, la conversa flueix amb normalitat. La normalitat que, amb aquest gest, ajudarem a aconseguir per a la nostra llengua.

David Vila i Ros

 
8)
Qüestió d'evidència
 
Hi ha algunes llengües parlades a llocs molt diversos del món, com ara als Balcans, a tot Amèrica o també el japonès clàssic o llengües del tronc tibeto-birmà que requereixen d'una marca d'evidència. I què és una marca d'evidència? Doncs mireu, en català, per exemple, utilitzem una “s” per fer el plural, per tant, aquesta lletra és la marca de plural. I així és obligatori fer-ho per concordança. Així doncs, hi ha una sèrie de llengües que perquè sonin bé cal posar-hi una lletra o una partícula que faci esment de l'evidència de l'acció. Deixeu-me que m'expliqui encara una mica millor. A la majoria d'aquestes llengües només cal explicitar si el que s'està explicant, per exemple, s'ha vist o no s'ha vist. Així doncs, si jo vull dir: “s'ha cremat la carn”, a la majoria d'aquestes llengües, perquè la frase estigués ben construïda i sonés bé, caldria afegir-hi alguna mena de partícula o marca que indiqués si sé que la carn s'ha cremat perquè ho he vist, o no ho he vist directament però he sentit l'olor de cremat des de lluny. D'aquí ve el nom de marca d'evidència.

La cosa es fa més interessant en una sèrie de llengües de les famílies arawak i tukano parlades a la conca del riu Vaupés, entre Colòmbia i Brasil. Suposeu que en una d'aquestes llengües volem dir “el gos es va menjar el peix”; ens caldrà especificar de forma obligatòria el següent:

(a) Visual: s'utilitza si hem vist amb els nostres ulls que el gos s'ha menjat el peix;

(b) No visual: s'utilitza si hem sentit el gos menjar-se el peix;

(c) Aparent: s'utilitza si trobem les espines del peix escampades per terra al voltant del gos, que es veu amb cara d'anar tip;

(d) Informat: Algú m'ha dit que el gos s'ha menjat el peix;

(e) Assumit: el peix era cru i les persones no ens mengem un peix cru sencer; el gos era a prop i per tant, ha d'haver estat ell.

Ignoro si s'han fet intents de traduir la Bíblia en una llengua arawak o tukano, però és clar, com es pot solucionar una qüestió com és la gènesi en afirmacions com: “Al principi, Déu va crear el cel i la terra”? Com ho sap el que ho escriu? Que potser ho va veure? (si ho va veure és que ja hi era abans que Déu!?) No ho va veure però ho va sentir? Li ho van dir, va fer-ne una assumpció?

Us imagineu que el català tingués l'obligatorietat d'utilitzar marques d'evidència? Potser costaria més de mentir en un judici, o com s'ho farien els polítics quan fan promeses a les campanyes electorals? Així doncs, com ens podria justificar un portaveu de la Generalitat que fa més d'un any que hi ha una llei que obliga a etiquetar els productes en català i que aquesta llei no es fa complir de forma deliberada? I anant una mica més enllà, sobre la discussió de l'estat de salut del català, què diríem quan ens preguntessin si el català s'està morint o no? S'està morint o no perquè ho veiem, potser perquè ens ho han dit? Perquè ens ho sembla? O potser perquè segons diuen les enquestes el parlen uns 9 milions de persones, i les llengües amb tants milions de persones no es moren?

David Valls

Article inspirat en el llibre de Dixon, R.M.W. “The rise and fall of languages”. Cambridge University Press, Regne Unit, 1997. (Pàg. 119-120).

 

9)
 

Informe de la RAE sobre el sexisme lingüístic

Sexismo lingüístico y visibilidad de la mujer

Ignacio Bosque

http://www.rae.es/rae/gestores/gespub000040.nsf/%28voanexos%29/arch50C5BAE6B25C8BC8C12579B600755DB9/$FILE/Sexismo_linguistico_y_visibilidad_de_la_mujer.pdf
 
 
10)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 79)

Domini de les noves tècniques

Ramon Sangles i Moles
 
És clar, ens trobem davant dos reptes molt comprometedors: (a) saber fer ús i bon ús de les tecnologies de la comunicació que la ciència posa al nostre servei, i (b) superar el tancament personal al qual podrien portar totes aquestes tècniques comunicatives. Si no ens hi involucrem fort, tant en el seu ús com en el seu bon ús, posarem en perill tot el nostre potencial comunicatiu i fins i tot podríem quedar llastimosament marginats de la societat malgrat tenir uns valuosos talents a oferir-li.

 

Si no esdevenim veritables artistes de la comunicació, fent que les tecnologies posades al nostre servei passin de la part merament material i pràctica a la part anímica on tenen lloc la bellesa i l'art, aleshores correm el risc que la comunicació ens tenalli i esclavitzi.

 

Tots els avantatges de la comunicació, que haurien de ser un servei, un progrés, un alliberament i un gaudi interpersonal, podrien esdevenir tancament i ruptura si no vigilem a utilitzar-los bé.

 

L'art de la comunicació, doncs, si bé se'ns presenta en safata d'or com un magnífic regal de la nostra era, requereix per part de cadascun de nosaltres un elevat grau de disponibilitat i de voler dominar professionalment les qualitats bàsiques de la bona comunicació: saber escoltar, saber parlar, saber llegir i saber escriure. De totes n'anem parlant en el present llibre; però, ara, en aquesta de saber parlar, allargarem una mica més el repte comunicatiu, posant en relleu les tècniques que contribueixen a enriquir el llenguatge, tècniques molt desenvolupades i d'un ampli ventall de serveis que fan ocupar un lloc d'honor a la llengua i a la parla. No cal dir que els éssers humans hem estat concebuts bàsicament per a la comunicació, i, en aquesta, el llenguatge hi té un paper primordial. Ens valem de la parla (ajudada del to de veu que fem servir i de les modulacions que l'acompanyen) i dels signes (entre els quals, els ulls i l'expressivitat facial ocupen el primer terme).

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net