El 21 de febrer de 1952 a Bangladesh, un nombrós
grup d'estudiants universitaris es van manifestar per reivindicar l'ús acadèmic
de llengües no oficials a diverses zones d'Àsia i pel reconeixement oficial de
la seva llengua, el bengalí. Alguns d'ells van ser assassinats durant la
manifestació.
Des d'aquella tragèdia, el país ha perpetuat la
commemoració d'aquells fets com a símbol de convivència i diversitat. El 1999,
la UNESCO va aprovar la demanda de Bangladesh de convertir aquesta data en un
dia de reconeixement internacional i des de llavors se celebra arreu del món amb
l'objectiu de promoure la diversitat lingüística i de reconèixer la llengua com
un factor d'identitat cultural. Amb la voluntat de conscienciar la població de
la importància de les llengües, l'efemèride d'aquest any ha estat dedicada al
plurilingüisme per a l'educació inclusiva: “Aprendre en un idioma que puguin
entendre és clau perquè els nens puguin gaudir del seu dret a una educació de
qualitat. L'educació en llengua materna i plurilingüe són clau per reduir la
discriminació, promoure la inclusió i millorar els resultats educatius per a
tots”. La Unesco reivindica el paper del plurilingüisme justament com un mitjà
de solució dels conflictes.
La commemoració d'aquesta data ha coincidit
curiosament amb dos fets de l'actualitat internacional i dels Països Catalans:
els carnavals i les manifestacions dels estudiants valencians contra les
retallades d'educació. Amb tot plegat, no he pogut evitar la connexió misteriosa
que s'ha produït entre aquests fets i el plantejament inicial de l'article que
volia escriure: la meva experiència com a mare amb la llengua i l'escola.
Fa nou anys que sóc mare d'una nena i d'un nen de tretze i de set anys
que van néixer al Nepal. Així doncs, el primer contacte que vam tenir amb
l'escola va ser a partir del segon cicle d'educació infantil, a P4. Els meus
fills tenen els trets orientals i el color de la pell de xocolata. Això deu ser
molt potent, sobretot en el cas de la meva filla, perquè més d'una vegada quan
es troba amb altres persones es produeixen situacions rocambolesques
relacionades amb els comportaments lingüístics. D'entrada, se li adrecen en
castellà. Com que és pacient i educada, no té cap problema i els respon amb la
seva llengua: el català. Curiosament, aquestes situacions no es reprodueixen en
el cas del meu fill, probablement perquè per naturalesa és intrèpid i sempre
acostuma a ser ell qui pren la iniciativa de la conversa. L'escola on van, laica
i pública, és tot un món de llengües en contacte. Des que van començar, quan
passo diàriament pel pati on coincideixo amb les famílies que també deixen o van
a recollir els nens em sento fascinada per la varietat d'accents dels idiomes
que s'hi apleguen: anglès, àrab, francès, castellà, llatinoamericà. I m'hi sento
bé i feliç, perquè a l'escola hi ha una llengua que ens fa iguals i que ens és
comuna: el català. I recordo les paraules d'un professor canadenc, John Edwars,
que deia que la majoria de la població mundial parla dues, tres o quatre
llengües i que l'estrany és el monolingüisme. Penso “i quina sort que tenim!”, i
em pregunto “com és que hi ha tres famílies a Catalunya que qüestionen el model
lingüístic del nostre país, reconegut per la Unió Europea i valorat per la
majoria de lingüistes i pedagogs de la comunitat internacional?”. I aquestes
tres famílies ens fan sortir al carrer d'aquesta manera i recollir signatures
per defensar el català. I a València milers de famílies reclamen el dret
d'estudiar en valencià i encara és l'hora que passi res. I potser que ja n'hi ha
prou de confusions. Celebrem que a les escoles hi hagi moltes llengües i pensem
que quan ens referim a la llengua vehicular no s'està negant a ningú que visqui
amb la seva llengua, la que cadascú té i estima per naturalesa. D'altra banda,
plantegem-nos també que, com diu la Unesco, quan parlem de llengua materna no
ens referim a la de la mare de cadascú, sinó a les pròpies dels territoris, que
alhora en són el seu patrimoni.
Així doncs, les paraules han fet una
vegada més de les seves. Els mots: mare, llengua, escola, estudiants i carnaval
s'han fos en el paper i amb el poder de l'art de la màgia han travessat el meu
territori emocional. Parlar de llengües maternes, d'identitats i de tradicions
m'ha desviat de l'objectiu inicial, però sense voler m'ha ofert l'oportunitat
d'escriure i recordar la tragèdia dels estudiants asiàtics que va tenir lloc fa
seixanta anys i de reviure algunes experiències maternes relacionades amb
l'escola, al costat de les imatges recents d'aquest Carnaval, en què els carrers
s'han omplert amb tots els colors de les 6.000 llengües de tot el món.
Publicat en el diari ARA diumenge 11 de març del 2012
http://www.ara.cat/premium/debat/castella-angles-seriosament_0_661733822.html
Publicat en el diari ARA diumenge 11 de març del 2012
SOLS. La setmana passada vaig escriure en suport de l'article d'Eduard Voltas (ARA, 26-2-2012), tot reivindicant el paper que el castellà ha de jugar en la Catalunya del futur; i n'estic satisfet, perquè s'ha generat un debat viu i interessant, i les opinions contràries s'han expressat amb arguments que fan pensar. Però el meu estat d'ànim és avui una mica diferent; aquesta setmana s'ha tornat a debatre sobre la immersió lingüística i m'hauria agradat sentir o llegir veus castellanes fent-nos costat. I no n'hi ha hagut gaires (que jo sàpiga). Reitero que la immersió s'aguanta perquè la gran majoria de les famílies castellanoparlants l'accepten, cosa que no hem de deixar de valorar. Però necessitem alguna cosa més, necessitem prescriptors castellanoparlants que, com a ciutadans d'aquest país, entenguin i defensin la plena normalització del català, començant per la seva condició de llengua vehicular a l'ensenyament. Aquest hauria de ser el primer punt del contracte que uns i altres hem de signar per construir la societat catalana del futur. I en canvi, ens hem sentit una mica sols defensant la immersió, mentre la caverna deixava anar els exabruptes habituals, mentre una de les mares denunciants -la senyora Consuelo Santos- deia sentir-se "com els negres als Estats Units". Nosaltres li podem replicar mil cops, però la rèplica veritablement efectiva s'hauria de fer en castellà.
UNA DEFENSA. Si jo fos castellanoparlant, li diria a aquesta mare, en primer terme, que li estic molt agraït, perquè comparar-se amb els negres als Estats Units és un pèl menys delirant que fer-ho amb els jueus a l'Alemanya nazi, com sovint s'ha fet des del seu entorn ideològic. Després li diria que jo, tot i ser castellanoparlant com ella, vull un model escolar únic a Catalunya, que garanteixi als meus fills el domini del català, el castellà i l'anglès. Que l'opció del català com a llengua vehicular em sembla lògica tenint en compte que aquesta és la llengua pròpia del país, i la que es troba en una situació més precària per raons històriques i demogràfiques. Finalment, li diria que la immersió lingüística suposa un esforç pedagògic, econòmic i de tota mena, que hem d'afrontar no només per reparar els disbarats fets per l'administració espanyola durant tres segles, sinó també per la voluntat d'integració que sempre ha caracteritzat la societat catalana. I que els principals beneficiats d'aquest esforç són els nens castellanoparlants, que gràcies a la immersió seran plenament bilingües, a diferència dels seus pares.
EL SENY. La sentència és bona a mitges, i suposo que a partir d'ara l'advocat dels demandants i el seu procurador falangista, amb el suport logístic del PP i Ciutadans, intentaran aprofitar l'escletxa legal oberta pel TSJC per fer agitació a les aules, i aconseguir que les famoses tres famílies passin a ser trenta o tres-centes. Però goso pronosticar que això no passarà, perquè el país té més seny del que ens pensem, i perquè no totes les mares són com la Consuelo Santos, que a part de sentir-se afroamericana és madrilenya de naixement, sabadellenca d'adopció i regidora del PP.
Setmana moguda per a la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau. Ara per qüestions de llengua. Es preveia que fos dimecres, però va ser dijous que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va concloure que el català és l'eina adequada per a l'aprenentatge a l'escola. Tres famílies recorreran contra la decisió al Tribunal Suprem (TS).
El paper del castellà a l'escola torna a estar en mans del Tribunal Suprem.
No. El català a l'escola està a la LEC. Quan se'ns va comminar a modificar el model lingüístic, vam presentar recurs perquè enteníem que no se'ns podia instar a fer-ho. El Tribunal Suprem ho havia fet arran d'una denúncia de persones que demanaven que els fills fossin atesos en castellà, entre altres coses. Entenc que la part més important del recurs s'ha salvat, que és la que diu que no s'ha de modificar el sistema educatiu a Catalunya. Pel que fa als interessos dels demandants, creu que no s'ha demostrat que totes les demandes hagin estat ateses.
Quines de les demandes es van atendre i quines no?
Demanaven que es posés la creueta en el full d'inscripció on constés la llengua materna. Això ja es va fer. Poder rebre les comunicacions i les circulars en castellà. També se'ls va fer. Que a P3 hi hagués una matèria de llengua castellana. Se'ls va dir que el currículum de P3 no va per matèries sinó per àrees. També van demanar que els fills rebessin en la seva llengua habitual l'ensenyament. I se'ls va dir que no, perquè a Catalunya la llengua normalment emprada és el català. Van demanar que se'ls donés atenció individualitzada i ara el tribunal ens diu que no queda demostrat que es fes. Per tant, hi ha moltes qüestions plantejades a l'administració que ja es van resoldre. Parlem del 2005 i ja hi ha nens que estan fora del sistema, o en cursos superiors. Per tant, quan diuen que recorreran, s'entén que ho faran pel dret a ser ensenyats en la seva llengua i aquest dret nosaltres l'hem d'interpretar pel que diu la llei d'educació de Catalunya.
I què diu la LEC?
La LEC, en l'article 11, diu que en el moment de la matrícula els pares que tinguin la llengua castellana com a habitual poden demanar que els fills rebin atenció lingüística individualitzada en el període del primer ensenyament. Hi diu “atenció lingüística individualitzada”, no ensenyament en castellà. I això vol dir que s'ha d'atendre l'alumne per garantir que segueixi amb normalitat les classes i que, si hi ha un possible desconeixement de la llengua, se l'atengui especialment.
Però aquestes famílies volen més.
Reclamen quelcom que la LEC no preveu. Ells ho van formular abans que es publiqués la LEC i, per tant, qualsevol pare que digués ara, de cara el curs vinent, jo vull que el meu fill rebi l'ensenyament en llengua castellana només els podem dir que resoldrem la qüestió en el marc de la LEC. Si un pare diu que vol que el fill rebi atenció lingüística individualitzada, l'hi podem donar, si ho ha demanat en el moment de la matrícula i en el període dels 3 als 6 anys.
I més enllà, no?
Més enllà, no, perquè s'entén que una criatura que ve d'un entorn que no coneix el català, en tres anys i amb l'atenció individualitzada l'acaba entenent. La realitat és que l'entenen en quatre dies!
No es preveu que el Suprem pugui modificar res?
No, perquè al Tribunal Suprem només li correspon atendre casos particulars, però no promoure el canvi d'una llei.
...
D'aquí precisament va venir el problema: en la seva primera sentència, el Suprem insta a adequar el model a Catalunya d'acord amb el principi d'equitat de tractament entre el català i el castellà. I nosaltres li diem: perdoni, ja tenim regulat l'ús lingüístic a les nostres escoles, que al seu dia va ser avalat pel TC. Llavors és quan el Suprem encomana al TSJC que ho faci complir. I, quan ens donen dos mesos per donar compliment a aquest canvi, nosaltres fem un recurs. El ple del TSJC diu: certament, de les coses que demana el Suprem, una no pertoca, perquè no pot retocar una llei [la LEC] aprovada pel Parlament. I l'altra qüestió, les queixes dels pares, no ens consta que hagin estat totes satisfetes... La darrera, l'escolarització exclusivament en castellà, no pot ser una realitat a Catalunya, perquè tenim el dret reconegut a no ser separats per raó de llengua.
La interlocutòria del TSJC no obre la porta a que altres famílies diguin que volen l'escolarització en castellà?
No, perquè queda clar que el sistema d'ensenyança de Catalunya queda fora del mandat del Suprem i, per tant, que la LEC no es toca.
Quantes famílies han demanat l'atenció individualitzada en castellà?
La immensa majoria de pares que en la preinscripció indiquen que la llengua habitual és el castellà no ho sol·liciten. No arriba a un 2%. És molt minoritari.
Què passarà si hi ha una allau de pares que ho demanen? Els professors de 3 a 6 anys ja tenen prou feina, no?
La immersió lingüística en català s'ha consolidat i ha tingut èxit en 32 anys pel saber fer del professorat. Cap mestre fa sentir incòmode un nen perquè no domini la llengua de l'escola. El mestre contribueix al fet que la coneguin al més aviat possible. No hi ha cap nen que se senti malament per no parlar-la. Si veiem que el seu desconeixement és alt, com en el cas dels nouvinguts, se'ls fa atenció lingüística en grup a l'aula d'acollida.
Al juny, 505 famílies van demanar l'escolarització bilingüe. Pot ser que reclamin atenció individualitzada, a la llum de la resolució del TSJC?
Si volen atenció individualitzada i tenen entre 3 i 6 anys se'ls donarà. Si la mestra diu “ara agafeu el color verd”, i veu que un no l'entén, hi anirà, l'hi explicarà i en quatre dies ho sabrà. No és cap problema! No s'ha de convertir en un problema. S'ha fet sempre: el contacte i la vida a l'aula faciliten l'aprenentatge. No hi ha cap nen que surti sense saber les dues llengües. La majoria ja tenien escolaritzats els infants en escola catalana.
Què va pensar quan divendres una de les demandants va dir que se senten com els negres als EUA quan els segregaven?
Que hi ha una utilització política del tema. Què dirien aquests pares si enviéssim els seus fills a un centre diferent perquè volen escola castellana? Què dirien si s'hagués optat per separar els alumnes catalans dels castellanoparlants i tinguéssim dues comunitats escolars? Només hi ha una segregació possible: la de fer doble xarxa. La fortalesa, a aquest país, li ha vingut de la cohesió social, de la convivència i, per tant, ens preocupa que quan s'atempta contra aquest model es vulgui laminar tot això. El tema de fons és aquest: Catalunya és un país que va incorporant la gent que ha vingut d'arreu i comparteix una llengua comuna que és el català. Sigui quina sigui la llengua familiar d'un nen, el català a l'escola li dóna sentit de pertinença i li facilita la promoció futura personal i social. De veritat es vol laminar aquest model? Però si l'ensenyament en català és una demanda dels pares. Quan ensenyava m'ho deien: “A casa no parlem català però ensenyi-li al meu fill; vull que quan busqui feina sàpiga parlar el català i el castellà, i tingui les mateixes oportunitats que tothom.” Quan algú no entén que el català és igualtat d'oportunitats, desconfia de la capacitat d'aprenentatge del seu fill o l'utilitza políticament.
Precisament, un partit que ho utilitza políticament és el Partit Popular, amb el qual vostès pacten sovint.
Pactem amb el PP, amb el PSC i amb Esquerra.... Quan un govern no té majoria absoluta ha de pactar. Hem de recordar que el PP havia acollit la llei de normalització lingüística i hauríem d'analitzar el moment en què canvia de criteri, a l'hora de valorar el model escolar lingüístic. Coincideix amb l'aparició d'alguna força política que fa de l'atac a la llengua la seva raó de vida parlamentària.
La presidenta del PPC va liderar al juny la presentació pública de les 505 peticions d'escolarització bilingüe...
Se'ls va contestar que, d'acord amb la LEC, això no és possible; ho van entendre, i aquí s'ha quedat.
Hi ha pares que ja han dit que recorreran al Suprem contra la resolució del TSJC.
No ens cansarem de defensar un model que el 1994 va perillar i ni la sentència contra l'Estatut el va ferir de mort. Estic convençuda que a Catalunya ara hi ha una força i un consens construït generació rere generació que, si veu el model en perill, s'activa i el defensa. Tenim un repte educatiu molt important i, per això, el debat lingüístic l'hem circumscrit a l'àmbit polític i judicial, sense que afecti el dia a dia de les escoles.
Un debat polític i judicial dur...
No és lògic que els tribunals espanyols qüestionin el català cada dos per tres. La llengua i l'educació són competències de Catalunya i el qüestionament des d'instàncies judicials espanyoles demostra una incomprensió sostinguda del fet lingüístic català. No imposem res a la resta de l'Estat. El dret és a conèixer les dues llengües, i correspon a la Generalitat decidir com s'organitza l'ensenyament per aconseguir-ho. Si durant 30 anys, amb totes les dificultats viscudes, s'ha aconseguit aquest domini, com es pot qüestionar ara? Com que no ho poden qüestionar pedagògicament ho intenten des de la política. El president Mas ho ha dit clar: “Som on érem i no ens mourem”.
Conferència
:En les mans dels nadons: el futur de les llengües de signes
Gary Morgan
City University London & DCAL Research Centre UCL
Intèrpret de llengua de signes: Marta Ortells.
Dimecres 21 de març del 2012
Sala Pi i Sunyer
Institut d'Estudis Catalans - Carrer del Carme, 47 - Barcelona
Organitzen:
Tot seguit podeu llegir el comunicat que ha fet públic la Plataforma Somescola una vegada s'ha conegut el contingut de la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre la immersió lingüística:
El TSJC, atorgant-se unes funcions que no té, ha deliberat sobre la legalitat del model lingüístic de l'escola catalana i ha emès una sentència que dóna la raó als demandants però valida el caràcter general del català com a llengua d'aprenentatge a l'escola catalana.
El model lingüístic i els programes d'immersió no resulten afectats per la sentència a nivell de principi general però el Tribunal, a partir de les demandes de tres famílies perquè els seus fills siguin escolaritzats en castellà, estableix una escolarització a la carta on és possible que uns pares decideixin sobre un aspecte central del currículum educatiu, pel damunt de la llei i dels projectes educatius del centre.
Avui, segons la llei i les normatives vigents, ja és possible un marc d'excepció lingüística en la primera escolarització. L'excepció té una temporalitat i es basa en un reforç per tal que els alumnes puguin incorporar-se, al més aviat possible i en les millors condicions, al sistema general, en igualtat de condicions que els seus companys d'aula.
Avui és un dia per tornar a afirmar solemnement que és irrenunciable el fet d'una escola no segregadora per motius de llengua i que com diuen tantes pancartes penjades a les escoles: Per un país de tots, l'escola en català.
Reclamem responsabilitat i intel·ligència a les autoritats educatives de Catalunya, començant per la consellera Rigau, per tal que no es produeixi cap modificació dels projectes educatius de centre i que es vetlli per les primeres víctimes d'aquesta sentència, és a dir els fills i filles dels demandants, ja que no poden ser condemnats a un règim d'excepcionalitat i han de poder viure la seva etapa escolar en igualtat i plena normalitat.
La sentència no és tranquil·litzadora, ja que posa una falca al nostre sistema educatiu, obre un camí senyalitzat a noves demandes d'excepció i a la desestabilització, dificulta el treball dels docents i l'organització dels centres afectats i dels que en el futur es puguin trobar en aquestes circumstàncies i discuteix l'autoritat de les institucions democràtiques catalanes d'organitzar el nostre sistema educatiu. És paradoxal la influència de tres famílies a posar en escac la nostra escola, quan al País Valencià desenes de milers de demandes d'escolarització en català no són ateses i derivades per força a l'escolarització en castellà. Darrere de tot aquest atac, via judicial, contra la nostra llengua, no hi ha una preocupació per l'educació dels fills, ni un debat pedagògic, senzillament hi ha una posició ideològica i unes forces adverses a la normalització lingüística disposades a trencar la convivència i la cohesió social per tal de fer descavalcar el català d'un dels pocs àmbits on compta amb un espai favorable.
L'escola catalana i el seu model lingüístic, que té el català com a llengua comuna i d'aprenentatge, sovint amb alumnat de procedència multilingüe, és un model d'èxit que té com a objectiu l'adquisició de les màximes capacitats lingüístiques en les dues llengües oficials (tres, comptant l'aranès en el seu domini propi). És un instrument que treballa per la igualtat d'oportunitats i per facilitar l'accés universal al món simbòlic i cultural català que, d'altra manera, només seria patrimoni d'una part de la població. Els programes d'immersió i l'ús vehicular del català com a llengua pròpia de l'ensenyament s'han demostrat, amb l'experiència de trenta anys d'escola catalana democràtica, com la millor garantia d'èxit en aquests objectius, marcats per un consens social que es manté sòlid. I això és irrenunciable com a societat.
Reclamem del Govern de la Generalitat que no es faci cap
pas enrere en aquest terreny i cridem la comunitat educativa, i tota la societat
que està al seu voltant, a mantenir i a millorar en allò que calgui el llegat
pedagògic de qualitat, d'identificació amb el país i de convivència que hem
construït al voltant de cada un dels nostres centres educatius.
97. El català es defensa
fent-lo servir.
Manuel Castellet
Matemàtic i president de
l'Institut d'Estudis Catalans
(1995-2000)