Butlletí número 623 (dimecres 14/03/2012) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
8) El Procés, una nova revista
cultural en català
11) 500 raons per parlar català, de
David Pagès i Cassú
1)
Publicat en el blog Llengües vives dilluns 27
de febrer del 2012
João
Aveledo
Nascido em 22 em Vilalva, a capital da
Terra Chã, filho de um galego e uma basca que se conheceram em Cuba, Manuel
Fraga foi ministro da ditadura, vice-presidente do governo da monarquia, “pai”
da Constituição Espanhola e, durante 15 anos, presidente do Governo Galego com
maioria absoluta. O seu falecimento no dia 15 de janeiro exige uma reflexão
demorada no que diz respeito a sua ideologia linguística.
Fraga Iribarne fez sempre
alarde de que a sua mãe, uma euskalduna nascida na localidade baixo-navarra de
Ostabat-Asme, lhe ensinara o francês e «não o vasconço, que é uma língua morta»
(sic.).
Quando em 54 assistia em
Montevideu, como secretário do Conselho de Educação, à VI assembleia geral da
UNESCO, respondeu à repartição entre os assistentes do documento “Denuncia da
perseguizón do idioma galego pol-o Estado Hespañol” aduzindo que, sendo Franco
galego, era impensável que reprimisse a língua dos seus antepassados. O
documento fora redigido por Ramón Pinheiro, líder do Partido Galeguista na
Galiza.
Sendo ministro de Informação de
Franco, censurava as obras de Castelão e recomendava aos jornais que «de gallego
nada» (citamos a Borobó, nesses anos diretor de El Correo Gallego). E até chegou
a multar a La Voz de Galicia, em maio de 68, por publicar uma carta aberta de
Augusto Assia intitulada “Sobre el idioma gallego”, porque nela «se defendia e
exaltava o idioma galego».
Mas uma das virtudes políticas
de Fraga foi a sua capacidade de adaptação aos novos tempos. E, destarte, na
“Espanha das autonomias”, mudava aparentemente de discurso para se disfarçar de
um suposto “galeguismo autoidentificado”. Assim, como presidente de Alianza
Popular (AP), primeiro, e presidente do governo autónomo, depois, teria um papel
determinante no processo de normativização e normalização da nossa
língua.
No dia 28 de agosto de 1981, na
Casa Grande de Janzeda, propriedade de Victoria Fernandes Espanha, presidenta
corunhesa de AP, juntavam-se Fraga e Fernández Albor (em outubro desse mesmo
ano, primeiro presidente do Governo Galego) com Constantino
García, Ramón Lorenzo e outros gerifaltes isolacionistas. Curiosamente, nessa reunião não se falou «em
absoluto de política e apenas se trataram temas universitários e culturais,
sendo o entendimento entre o professor Fraga e o resto dos professores e
doutores muito harmonioso», como confessava a própria anfitriã. Que temas foram
estes? A Comissão de Linguística da Junta pré-autonómica, presidida por Carvalho
Calero, elaborara em 80 umas normas ortográficas de consenso, os conhecidos como
“mínimos reitegracionistas”. Após as eleições de outubro, o governo de Fernández
Albor imporia por decreto a normativa castelhanizante do
Instituto da Língua Galega, com o beneplácito da Real Academia
Galega.
O ex-presidente da Real
Academia Galega, Xosé Ramón Barreiro Fernández, tem vindo a reconhecer a
existência de um pacto tácito entre Fraga e o galeguismo
pinheirista. Nessa altura, Pérez Varela, o ínclito
Conselheiro de Cultura de Fraga, presumia que um galeguista lhe custava cem mil
pesetas...
Em matéria de normalização o
presidente Fraga defendeu um suposto “bilinguismo harmónico”. Era o bilinguismo
do presidente que falava galego aos labregos e marinheiros e castelhano aos
empresários...
O mesmo Fraga que, em Portugal e
no Brasil, reivindicava sem rubor o «idioma comum dos povos de quatro
continentes desde Galiza a Timor, que luta por manter o seu lusitanismo bem
perto das nossas antípodas» (discurso na Academia das Artes Brasileiras,
21-07-1997).
Note-se que, para além da adição
ao poder, a única ideologia de Fraga em sessenta anos de vida política foi o
nacionalismo espanhol. E sem dúvida, desde essa perspetiva, um dos seus grandes
acertos políticos foi fazer com que o galego enveredasse em decadência
definitiva... uma agonia sem dor, convenientemente anestesiada com subsídios
públicos.
Paradoxalmente, por pouco
enterravam-no só com uma bandeira galega e mais nenhuma. E, cousas da vida, no
epitáfio da sua sepultura reza “Bo e xeneroso”.
2)
Article publicat en indirecte.cat dissabte
3 de març del 2012
Jaume
Corbera
“El que hem fet ha estat tancar melons de
determinats col·lectius, que tenien xibius muntats i negocis, i això ha creat un
ànim de resistència i de conflicte.” Aquestes paraules, segons el “Diari de
Balears” de dia 1 de març, varen ser dites pel Conseller d'Administracions
Públiques del Govern de les Illes Balears per a explicar l'ampli moviment de
protesta civil contra les pretensions d'aquest govern de degradar la importància
social del català fent-lo prescindible i relegant-lo a simple característica
folklòrica. Aquest conseller, com tots els seus còmplices, té tanta poca
vergonya que resumeix tota la resistència ciutadana en favor de la llengua en
una qüestió purament dinerària, que és l'única que a ell i a tots els seus
personalment els importa. “Ningú pensa mal sinó el qui en fa”, diu l'adagi
mallorquí: si el sr. Simón Gornés hi veu interessos merament econòmics en les
protestes deu ser perquè ell i els seus no tenen altre quimera dins el cap, la
qual cosa concorda perfectament amb els gloriosos anys passats sota la
presidència del seu consoci Jaume/Jaime Matas, en què la corrupció muntà al seu
punt culminant (per ara...). La tensió entre els governants pepperos i
la societat balear per la qüestió de la llengua catalana ha arribat a un punt de
tanta intensitat que fins i tot, des de l'1 de març, un membre del col·lectiu
“Jubilats per Mallorca”, ha iniciat una vaga
de fam per a cridar l'atenció sobre aquesta qüestió i exigir que no es dugui
a la pràctica l'amenaça legal contra la llengua del país. Jaume Bonet ha
començat aquesta acció, que serà seguida més endavant per altres companys, amb
la qual esperen conscienciar encara més gent de la persecució lingüística que
sofrim i, fins i tot (¿plourà d'aquest tro?), que alguns diputats del PP
considerats no tan fatxes com els altres es rebel·lin i aturin aquesta
política lingüicida.
És cert que dins aquest partit neofranquista hi ha uns quants personatges que en
el passat s'han mostrat moderadament favorables a la promoció del català, però
la realitat és que actualment tots els membres del PP balear es mantenen
impassibles dins el partit, sense que vegem cap maniobra versemblant encaminada
a aturar els atacs. Gests individuals, com el recent discurs del president del
Parlament
o l'adhesió al Moviment per la
llengua del diputat i batle de Manacor, Antoni Pastor, o de l'ex-president
Cristòfol Soler, no són per ara més que accions simbòliques i improductives:
tots aquests continuen militant al partit genocida i consenten, amb la seva
participació en aqueix grup d'extrema dreta espanyolista, que la liquidació del
català continuï envant. A la indignitat del govern i dels qui l'aguanten s'hi
contraposa la dignitat dels qui denuncien, arriscant-hi la salut, la situació
d'ultratge que patim. Per cert, no ho oblideu, els qui persegueixen la llengua
catalana a les Balears són exactament del mateix partit que els
socis de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya. És a dir, CiU
rep el suport dels exterminadors de la llengua catalana. Gràcies,
catalanistes de panfonteta!
3)
Publicat en Nació Digital.cat dimecres 7
de matç del 2012
El centre de l'Alta Cerdanya tancarà portes quan s'acabi el
curs. Malgrat això, "amb aquest tancament tampoc no queda garantit que la
Bressola quedi sanejada", alerta l'entitat
El consell d'administració de la Bressola, la xarxa d'escoles catalanes
de la Catalunya Nord, ha decidit clausurar el centre de Càldegues
(l'Alta Cerdanya) un cop s'acabi el curs escolar 2011-2012, a causa de "la greu
situació econòmica generada per la crisi i la conseqüent baixada considerable de
les subvencions i quotes dels ajuntaments i socis adherits". El president de
l'Associació d'Amics de la Bressola,
Aleix Andreu, explica a Nació Digital: "Malgrat que ens sap molt i molt de greu,
hem hagut de prendre aquesta decisió, perquè, si no, posàvem en perill tot el
projecte de la Bressola."
"L'any passat ja vam intentar evitar el
tancament", amb esforços
econòmics a títol individual d'última hora, però aquest any la perspectiva
continua sent igual de negativa. "Abans de la crisi, teníem empreses que feien
aportacions; ara, aquesta partida pràcticament ha desaparegut. Dels 200
ajuntaments adherits, només uns 25 van fer efectius els seus pagaments. I la
retallada de la Generalitat també ha estat notable: del 5% el curs 2010/2011 i
del 20% el curs 2011/12. A més, de cara al curs vinent, podria ser que en patim
alguna més, tot i que encara no s'ha concretat."
A la pràctica, la
Bressola ha patit un descens d'ingressos públics d'uns 225.000 euros anuals des
del 2010: uns 160.000 euros anuals menys per part de la Generalitat, i uns
60.000 menys dels ajuntaments. A més, en el cas concret de Càldegues, la
Mancomunitat de l'Alta Cerdanya es va comprometre a aportar 3.000 euros, però en
va acabar aportant 1.500. I les institucions de la Baixa Cerdanya, liderades per
l'Ajuntament de Puigcerdà, es van comprometre a aportar 10.000 euros, per bé que
la dotació final va acabar sent de 300.
"Davant de tot això, hem pres
aquesta decisió, molt dura per a nosaltres, perquè els 25 nens escolaritzats a
Càldegues hauran de retornar a l'escola francesa", detalla Andreu. Però, a més,
avisa: "Amb aquest tancament, no queda garantit que la Bressola quedi sanejada.
Si no trobem més recursos, l'any vinent pot ser que ens haguem de replantejar si
hi ha d'haver més tancaments."
"Que el país estigui al nostre
costat"
Per tot plegat, Andreu demana al Govern que "faci una
aposta de país perquè no es perdi aquest model", i avisa que "més retallades ens
deixaran tocats de mort". Andreu explica: "Hem fet ajustos interns molt forts,
tant de personal com salarials, perquè ens fem càrrec de la situació del país,
en què hi ha molta gent que ho passa malament. Però també demanem que el país
estigui al nostre costat, que no ens deixi caure. Quan sortim de la crisi, hem
de procurar que no tinguem un país desestructurat."
Andreu assenyala la
paradoxa que suposa el fet que, cada any, uns 200 alumnes nord-catalans es
queden poder accedir a la Bressola per manca d'oferta: "En una situació de tanta
demanda, doncs resulta que hem de tancar escoles." I rebla: "Hem de sortir de la
crisi com a catalans, no posem en perill el nostre futur, i el nostre futur és
l'ensenyament. Els nens catalans han de poder aprendre en català."
El
curs vinent, doncs, la Bressola comptarà amb sis centres d'educació Infantil i
Primària, a més a més de l'institut de Secundària Pompeu
Fabra del Soler.
Publicat a
Després d'onze anys d'escola catalana a l'Alta Cerdanya
nord-catalana, la Bressola de Càldegues tanca. La Bressola “lamenta profundament
que les circumstàncies l'hagin obligada a prendre aquesta decisió tan dura” i
espera que “l'èxit pedagògic d'aquesta experiència hagi permès de sembrar una
llavor que pugui generar un dia una escola catalana transfronterera adaptada a
la realitat d'aquesta comarca tan específica”. L'escola té ara vint-i-cinc
alumnes de tots els nivells i dues mestres. La Bressola atribueix el tancament a
“la baixada considerable de diverses subvencions”. Es tracta de les que
atribueix la Generalitat, que serveixen “per cobrir les mancances dels municipis
nord-catalans” que no ajuden les set Bressoles i el seu institut. Joan-Pere Le
Bihan, director general, ho reconeix, tot i dient que “tenim retallades com
tothom, i agraïm a la Generalitat que mantingui les ajudes”. Molts dels
ajuntaments adherits als Amics de la Bressola fa dos anys que no paguen, tampoc,
la seva quota d'ajuda. Segons Le Bihan, “l'Estat francès sí que compleix l'acord
signat el 1995 i paga el sou de gairebé tots els mestres”.
Article publicat en e-notícies dijous 8 de
març del 2012
Joan Daniel Bezsonoff
Si
la nostra estimada llengua catalana té encara un futur a les comarques
nord-catalanes ho deu sobretot a l'abnegació d'uns quants militants, a la
tossuderia de molts catalans i sobretot a les escoles Bressola i Arrels així com
al col·legi comte Guifré. Fa trenta anys que les escoles catalanes lluiten d'una
manera admirable per aturar la davallada dramàtica de la nostra parla. A partir
de la fi dels anys 1940, els catalans del Nord van decidir d'una manera
generalitzada de parlar francès a la mainada perquè s'integrés millor en el
conjunt nacional francès. Cal recordar que en aquells moments la llengua
catalana travessava la nit del franquisme a l'altra banda? En paguem els
resultats ara. Quasibé tots els petits catalans que neixen al nord són
culturalment i lingüística francesos. Uns pares, que no han tingut la sort de
parlar català des de petits, han volgut donar als llurs fills la possibilitat
d'aprendre català sense cansar-s'hi. Les escoles Bressola i la llura germana
Arrels eduquen la mainada en català. Tinc molts alumnes que han passat per
aquestes escoles i fa goig sentir-los tot i que, naturalment, no tenen el català
amb suc dels vells. Això passa a tot arreu on les llengües s'unifiquen amb els
mitjans de comunicació.
Si
una escola Bressola funciona durant cinc anys, l'estat francès accepta de pagar
el sou d'aquests mestres de l'ensenyament privat. Ara, una escola costa car, la
calefacció, les eines pedagògiques, el menjar, les excursions etc. L'escola la
Bressola de Càldegues a la Cerdanya és amenaçada de mort perquè les subvencions
que l'ajuden a sobreviure s'han diluït per culpa de la crisi. Cada país paga per
la difusió de la seua cultura arreu del món, Així l'Institut Cervantes ajuda a
mantenir el caliu del castellà a les Filipines i ho trobi perfecte. França i el
govern del Quebec paguen mestres per difondre el francès a la Louisiana. Molt
bé! Per què el Principat de Catalunya no ajudaria a desenvolupar la cultura
catalana en territoris actualement fora de la seua jurisdicció? Cal recordar que
les nostres comarques van fer part de Catalunya fins a la fi del segle XVII?
Tinc vergonya davant dels comentaris en català mesquins dient més o menys ' Això
de la Bressola és una cosa de gavatxos...' Que aquesta gent amb curtes mires
deixi de dir-se catalana, si's plau, i que continuiï mirant trugeries americanes
per televisió. Em permetreu de citar en francès aquest vers d'Alphonse de
Lamartine. ' Honte à qui peut chanter pendant que Rome
brûle. ' (Vergonya a qui pot cantar mentre Roma està
cremant.)
7)
Publicat en VilaWeb dimarts 6 de març del
2012
Bernat Puigtobella
L'editorial madrilenya Suma de Letras acaba de
publicar la traducció catalana de 'The Forgotten Garden' de Kate Morton. No és
pas la primera vegada que una editorial madrilenya té la bondat d'editar un
llibre en català. Bé, editar potser no és la paraula, atès el resultat de
l'operació. Ara Llibres havia editat en català la primera novel·la de Kate
Morton, 'La casa de Riverton', però no n'ha pogut editar 'El jardí oblidat'
perquè Suma de Letras va presentar una oferta més alta i no van tenir opció
amb l'avarícia inevitable de les agents literàries. Igualment ha passat fa poc
amb els drets catalans de la trilogia 'Joc de reis' de George R. R. Martin.
Aquesta saga èpica, en què unes classes nobles lluiten pel Tron de Ferro, es pot
llegir en castellà gràcies a l'editorial Gigamesh, petit segell independent
especialitzat en ciència ficció. Els editors de Gigamesh van saber captar a
temps George R. R. Martin i van adquirir els drets d'aquesta sèrie de culte que
ha acabat essent un èxit internacional. I què ha passat amb els drets catalans?
Doncs que els ha comprats per una fortuna un gran grup espanyol, probablement
enrabiat per no haver pogut obtenir els del castellà. Santillana ha fet una
oferta tan desmesurada que ha deixat fora de joc les editorials catalanes. I
quin serà el resultat? Esperem que no passi com amb l'edició catalana de 'El
jardí oblidat' de Kate Morton: una traducció infecta, que només contribuirà a la
progressiva deserció dels lectors que encara avui gosen llegir literatura
estrangera en català. La traducció de 'El jardí oblidat', no la signa ningú.
Apareix, això sí, el nom d'una traductora amagat al copyright de la pàgina de
crèdits, una pàgina de crèdits redactada íntegrament en castellà. L'editorial
madrilenya s'ha limitat a afusellar la pàgina de crèdits de la seva edició
castellana. Només n'ha modificat l'ISBN i el dipòsit legal i la menció de la
traductora, la senyora Ainara Munt. Amb els termes legals, no s'hi juga, no fos
cas que algú no ho entengués.
La traducció que ha publicat Suma de Letras és una
mala traducció d'una mala traducció. S'hi endevinen els calcs del castellà que
Ainara Munt ha passat al català i també els calcs de l'anglès que el traductor
castellà ja va fer. Una lectura sumària permet de comprovar a l'instant que es
tracta d'una traducció feta amb un traductor automàtic: 'Per què estava tan
nerviós? Tenia els nervis d'un home culpable, un estat ridícul, ja que no hi
havia «gens» inapropiat en les seves accions'. El 'nada' castellà, l'ha traduït
aquí la màquina per 'gens', en lloc de 'res'. Un altre exemple clamorós de
Google Translator: 'Es va aclarir la gola, va estendre la mà com «si fos» a
agafar la d'ella'. El 'como si fuera' hauria de ser aquí 'com si anés'. I hi ha
calcs lèxics: 'La cabanya estava «malejada»' o 'Aquell petit «resquill» de gel a
l'interior de la Rose es va endurir'. I calcs que vénen de l'anglès i que han
passat a la versió catalana: 'Va tancar els seus ulls i va sentir com cada
parpella es tornava pesada'.
Quin és el resultat de tot plegat? A curt termini,
unes editorials madrilenyes suquen en el mercat català amb un retorn més o menys
decebedor. No sempre en trauran un rèdit comparable a l'esforç que hi hauran
invertit. Mentrestant, les agents literàries estrangeres van fent caixa, amb la
connivència de subagents literàries d'aquí, de Barcelona, que en la seva
suposada mediació no són prou fortes per a fer veure a les col·legues
estrangeres que els editors madrilenys poden fer un cop de talonari, però que
rarament lliuren un producte digne en una llengua que els és estranya i que, a
més a més, els repugna. I el fràgil ecosistema editorial català es va convertint
en un jardí oblidat, que amb l'avarícia dels uns i la desídia dels altres va
omplint-se de males herbes. Un jardí cada dia menys visitat, on molts lectors
han deixat de cultivar-hi la lectura perquè hi troben flors monstruoses que han
perdut la flaire original.
8)
El Procés, una nova revista cultural en
català
Dissabte, 25 de febrer del 2012, va tenir lloc a Santa Coloma de Farners
la presentació d'una nova revista digital de continguts culturals: El
Procés que s'autodefineix com una revista contracultural a l'abast de
ben pocs. I és que El Procés vol treure a la llum idees i
continguts culturals que difícilment poden trobar un espai en altres
mitjans.
Que sigui digital és un imperatiu econòmic: si no hi ha paper no
hi ha cost. “El Processats” només compten amb les hores de feina que hi puguin
dedicar i amb les complicitats que siguin capaços d'arreplegar pel camí. Tenint
en compte que el pressupost és de zero euros, cal destacar el fet que nombrosos
escriptors i periodistes hagin decidit col·laborar desinteressadament en el
projecte: Antoni Dalmases, Albert Mestres, Andreu Carranza, Narcís Comadira,
Josep Maria Fonalleras, Joaquim Noguero, Dani Chicano o Quim Torra, per exemple.
Altres col·laboradors destacats són David Busquets, Raimon Artís –fill d'Avel·lí
Artís-Gener Tísner- o el llibreter Guillem Terribas.
La revista es pot
descarregar gratuïtament des d'Internet
però “Els Processats” han volgut celebrar l'aparició d'aquest primer
número amb una edició especial limitada en paper, patrocinada per un seguit
d'empreses que han volgut donar suport a la proposta.
Font: Roger Vilà Padró
9)
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
39).
95. La llengua és
l'”ànima” personal, és l'instrument a través del qual percebem el món i
l'estructurem.
Carles Castellanos
Lingüista i Doctor
en Traducció
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us preguem encaridament que feu arribar
aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí
InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones
interessades en la llengua catalana.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací