Butlletí número 596 (dijous 26/01/2012) - Continguts triats i enviats per
Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig - Dolços típics d'Alcoi: els
canellons
4) Màrius Serra - Mirandès?
7) Tudi Torró - La llengua no té
color
9) Queixa a Carrefour i resposta de
l'hipermercat
10) Ja
està ací Humors agres, de Sico Fons, obra guanyadora del darrer Premi
Soler i Estruch de narrativa
curta
11) 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú
12) Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
1)
Article publicat en EL PUNT
dilluns 16 de gener del 2012
Dolços típics d'Alcoi: els
canellons
Eugeni S. Reig
Rep el nom de canelló la pell de taronja confitada i
recoberta de sucre.
Aquest dolç s'anomena canelló perquè antigament l'ànima era de
canella. Actualment s'usa la pell de taronja que es confita de la manera
següent: es tallen les corfes de taronja a bocinets de la grandària adequada i
es bullen a foc fort durant un quart d'hora aproximadament a fi que perden
l'amargor i es reblanisquen. Després s'ensucren i es deixen sobre una post de
fusta a fi que s'eixuguen i s'assequen parcialment. L'endemà es submergixen en
una solució saturada de sucre i es bullen durant una bona estona. L'operació
descrita s'ha de repetir durant uns quants dies, fins aconseguir que la pell de
taronja haja xuplat tot el sucre que puga admetre. Després es deixa que
s'asseque completament. Tot el procés que he descrit pot durar de set a vuit
dies. Una vegada que ja tenim la corfa de taronja confitada i seca, se li donen diverses capes de sucre fins aconseguir una
crosta amb el gruix i la textura idonis. El canelló és un dolç típic d'Alcoi que es
pot adquirir fàcilment en qualsevol sucreria de la ciutat.
A
Salamanca vaig veure un dolç paregut al canelló que allí rebia el nom de
chocho de naranja.
2)
Publicat en el diari digital laMalla.cat dilluns 16
de gener del
2012
(Publicat al Diari de Barcelona
el 26 de març del
1992)
Mesos abans de les eleccions del 15 de març, un general
afirmava que la Generalitat de Catalunya practicava el terrorisme lingüístic.
Alhora, un columnista opinava que la política lingüística actual és un invent
del nacionalisme. L'un és un militar poc amic de la democràcia; l'altre és un
professor universitari que es veu amb cor de donar lliçons de democràcia. Però
tots dos –i sense voler– plantejaven una qüestió interessant: la legitimitat de
la normalització lingüística.
Si la normalització del català fos un invent del nacionalisme,
tindria la mateixa legitimitat que si fos un invent de l'espiritisme; és a dir,
cap ni una. Perquè l'únic que pot legitimar una política és la democràcia, que a
més a més fa que coincideixin legalitat i legitimitat, cosa que no passa en una
dictadura. I n'hi ha prou amb un article per demostrar que la Generalitat –que
és el Consell Executiu més el Parlament– practica la democràcia lingüística i,
per tant, és literalment impossible que faci terrorisme lingüístic. Democràcia i
terrorisme són termes contraris i excloents. Sap greu haver de recordar aquestes
coses tan elementals, però es veu que és necessari.
Tenim quatre nivells de govern –local, autonòmic, estatal,
europeu– i tots quatre sorgeixen de les urnes. Però cada nivell d'Administració
té les seves competències pròpies. De la política lingüística se n'ocupa la
Generalitat. Per tant, el 15 de març el poble de Catalunya s'ha pronunciat sobre
la política idiomàtica.
He llegit el programa electoral de Convergència i Unió (70
escons), el del Partit dels Socialistes (40), el de l'Esquerra Republicana (11)
i el d'Iniciativa per Catalunya (7). Total, 128 dels 135 escons. Són les quatre
principals forces parlamentàries: representen, plegades, el parer de quasi tots
els votants. Els quatre programes comparteixen la mateixa voluntat, inequívoca,
de tirar endavant la normalització lingüística, d'avançar cap a la plenitud del
català.
Fem una mica d'advocat del diable: la gran majoria de la gent
no llegeix els programes electorals. No hi fa res. Els programes no contenen cap
sorpresa, sinó que confirmen allò que tothom ja sap, o sigui, que CiU, PSC, ERC
i IC volen que el català avanci.
Fem una mica més d'advocat del diable: la democràcia és
imperfecta, i de vegades necessita la intervenció correctora i imparcial d'un
defensor del poble. D'acord. El síndic de greuges s'ha referit fa poques
setmanes a la normalització i ha criticat
que es trobi aturada, diu que
s'hauria d'accelerar més.
Fem encara més d'advocat del diable: la democràcia no són només
les urnes, sinó també la participació associativa. Entesos. L'associacionisme
del país, incloent-hi els grans sindicats, participa activament en la
normalització.
Una última intervenció de l'advocat del diable: les seccions de
cartes al director dels diaris reflecteixen també l'opinió dels ciutadans.
Potser sí. Sovint apareixen cartes de protesta
perquè l'oferta d'exàmens
oficials de català és insuficient.
La conclusió és diàfana: la normalització de la llengua
catalana té tota la força de la legitimitat democràtica.
Vint anys després d'escriure i publicar aquest
article, dic: sí, la normalització del català té tota la força de la legitimitat
democràtica; el mal és que la força bruta –mancada de tota legitimitat, però
molt potent– continua actuant contra la nostra llengua.
3)
Article publicat en el Levante-EMV
divendres 13 de gener del
2012
Si
trobem escrita la frase "El gos que ha mossegat Filomena és d'un veí seu", no
dubtarem qui ha mossegat a qui, perquè no és probable que una persona mossegue
un gos. Però, si la frase és "L'home que ha atropellat Sara amb el cotxe és
foraster" o "La xica que ha cridat Vicent és d'Algemesí", hi ha ambigüitat,
perquè no sabem qui ha atropellat o ha cridat a qui.
Frases com eixes, crec que fan necessari l'adequació i
l'ampliació de la norma del complement directe (ús de la preposició "a") a tots
els casos d'ambigüitat, en favor de la comunicació. Els manuals i llibres de
text anuncien, primerament, que este complement no du preposició, i a
continuació posen la llista dels casos en què sí que n'ha de portar. La
Gramàtica normativa valenciana de l'AVL diu en una de les excepcions:
Optativament, davant de nom propi de persona: "He vist (a) Carles". "Han
convidat (a) Maria a la boda". En això, la GNV, a més de reflectir la realitat,
seguix l'estela de Josep Giner i de Ferrer Pastor, que en la seua Gramàtica
valenciana propugna l'ús de la preposició "a" davant del complement directe
quan és un nom propi de persona i posa exemples com "He vist a Pere", "No he
conegut a Maria". Alguns manuals com Nou d'ací i d'allà, Manual de
valencià C2 i Va de bo (estos dos últims amb la participació de la
Universitat d'Alacant) han actuat com hauria de ser normal: incorporant eixa
possibilitat sintàctica.
Però, a pesar del caràcter normatiu dels documents i
acords de l'AVL, heus ací que dos manuals recents (editats ací) afirmen que,
davant de nom de persona, el complement directe ha d'anar "normativament" sense
la preposició "a". Al meu entendre, tancar els ulls davant dels clàssics
valencians, ignorar conscientment què diu la institució normativa valenciana i
invocar com a única autoritat acadèmica l'Institut d'Estudis Catalans, com fa un
d'estos manuals, és una mostra d'autoodi davant de tres realitats lingüístiques
valencianes: la viva, la clàssica i la que és normativa segons les lleis
valencianes. També equival a voler que el valencià culte no siga identificador,
ni assimilable ni practicable.
4)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT
AVUI dijous 19 de gener del 2012
per
Màrius Serra
Aquests dies, per raons
esportives, circula molt el gentilici mirandès. De fet, el Club Deportivo
Mirandés que s'enfronta a l'Espanyol a la Copa és un club castellano-lleonés
ubicat a Miranda de Ebro, província de Burgos. Els lleonesos són ben capaços de
relacionar esport i cultura, tal i com ho demostra el nom del club de futbol de
Lleó: la Cultural Leonesa. Però el mirandès és, també, una llengua romànica tan
desconeguda com fàcil d'entendre. Llegim-ne un text autoal·lusiu escrit en
mirandès tal i com el reprodueix la Viquipèdia: “L mirandés ye ua lhéngua falada
ne l stremo nordeste de Pertual, na frunteira cun Spanha, nua region que ten al
redor de 450 (quatro cientos i cinquenta) km2, formada por quaije to l cunceilho
de Miranda de l Douro , i por alguas aldés de l cunceilho de Bomioso , ne l
çtrito de Bregança, region de Trás-ls-Montes. Stima-se que haba acerca
15.000”.
És a dir, que la Miranda del mirandès no és pas d'Ebre sinó del Duero
(Miranda do Ouro, en portuguès) i que els quinze mils parlants de mirandès tenen
els seus drets lingüístics reconeguts per una llei portuguesa del 29 de gener de
1999. El reconeixement del mirandès com a llengua està en debat. De moment, la
Unesco el situa sota el paraigua de la llengua lleonesa.
Publicat a
Manuel Cuyàs
La primera cosa que hauria de fer el conseller
d'interior Felip Puig és fer formar els Mossos d'Esquadra a l'esplanada,
identificar els agents que per mostrar un malestar laboral van decidir parlar en
castellà i els que pel mateix motiu van cantar a Lloret el Que viva
España al president de la Generalitat en persona, i dir-los vostè, vostè i
vostè, fora de la fila, i arrestats. O fer-los fora del cos. O degradar-los amb
exposició pública, si tenien grau. ¿No hi ha prevista, aquí, aquella cerimònia
tan vistosa que hem vist fer en altres països consistent a arrencar les
medalles, els galons i els botons als soldats indignes? L'uniformat allí dret,
quiet com un estaquirot a la vista de tothom, i el general anar-li llevant les
floritures i tirant-les per terra. No, es veu que el reglament disciplinari
vigent al país no ho preveu. Sempre ens perdem la part millor dels
espectacles.
Van posar càmeres a les comissaries per
controlar que els mossos no deixessin anar la mà amb els detinguts i perquè els
detinguts no denunciessin fantasies. Hi havia càmeres, en aquest cas càmeres de
la televisió pública i privada, que amb els seus micròfons van captar el moment
en què alguns mossos parlaven en castellà per humiliar-nos a tots, per fer mal
al cos personal i al cos social en el punt sensible on fa més pupa. No és
suficient prova documental? Jo em sento molt maltractat, conseller Puig, i com
jo molta gent que conec i molta gent que pensava que el català en boca dels
mossos no era un fet accessori i de treure i posar, sinó consubstancial i
diferencial. Alguns mossos han tacat l'uniforme que porten –frase que sempre fa
impacte–. A vostè la taca no li causa impacte, conseller?
Hi ha una cosa que fa molt mala espina. Quan en
un cos armat no es prenen mesures contra els díscols i indisciplinats és perquè,
encara que es vulgui fer veure el contrari, molts o la majoria dels efectius
estan d'acord amb l'actuació d'aquells, i el general, per no embolicar més la
troca, opta per fer l'orni. S'ha dit que la castellanada de la setmana passada i
l'atac al President van ser la reacció d'una minoria. Faci el favor de
confirmar-nos-ho, conseller Puig.
6)
Amb el pas del temps, l'evolució
tecnològica ha possibilitat que moltes feines que la humanitat estava avesada a
desenvolupar de manera manual, tasques que tenien assignat un nom i fins i tot
corresponien a un ofici, hagin quedat substituïdes per automatismes, sistemes
mecanitzats i maquinàries diverses que no només fan més senzilla la feina, això
seria l'efecte positiu, sinó que també permeten prescindir de la persona o
col·lectiu que les realitzava, la qual cosa no és necessàriament bona excepte en
aquells casos en què s'estalvia la realització de tasques perilloses. On hi
havia el porter, avui hi ha el porter automàtic. On hi havia el corrector, avui
hi ha el corrector automàtic. On teníem el jardiner, avui hi ha el regatge
automàtic. On de vegades no hi havia ningú, avui hi ha el contestador automàtic.
La llista seria llarga. D'aquestes antigues dedicacions laborals, n'hi ha
algunes que no han desaparegut, o no han desaparegut del tot, però que resten
com a romanalles d'uns temps en què tots plegats érem menys perfectes però
infinitament més humans. Encara trobem alguna escala de veïns amb el senyor o la
senyora que vetllen per la tranquil·litat i la neteja de l'immoble. Quan acabi
aquest article, encara que no m'hagi aparegut cap subratllat en vermell a la
pantalla sota cap de les paraules que he teclejat, un sofert company de feina, i
que n'hi hagi per molts anys, acabarà de repassar aquestes ratlles perquè no
s'escapi cap barrabassada no detectada pel programa que ens ajuda a rectificar
els errors i, també, ho hem de reconèixer, a desaprendre sense ni adonar-nos-en
les normes de gramàtica, ortografia i sintaxi que tant ens ha costat
emmagatzemar al disc dur, que en el nostre cas és tou: el cervell.
Hi ha ocupacions que, de moment, es
mantenen a recés de la mecanització. Anava a posar com a exemple l'ofici
d'articulista de premsa però no n'acabo d'estar segur, no pas perquè cregui que
hi haurà algun mecanisme no humà que ens substituirà, sinó perquè els lectors
cada cop són més motors de cerca que ens classifiquen, ens indexen i ens
emmagatzemen i són menys els ulls humans que es dipositen sobre aquestes línies
de la mateixa manera que, benvolguts resistents, ho feu vosaltres. Tampoc no sé
si augurar llarga vida als traductors, subjectes d'un magnífic reportatge en la
revista d'avui. De moment, els programes que passen textos d'un idioma a un
altre de manera automatitzada resulten una font de despropòsits considerable. Hi
ha una barrera infranquejable que mai cap màquina podrà superar mentre el
llenguatge continuï procedint d'éssers humans. Traduir no és pas només
substituir unes paraules per unes altres, ni només adaptar mecànicament frases
fetes. Hi ha subtileses, intencions, sentits metafòrics i altres complexitats
només perceptibles per algú que té alguna cosa més que intel·ligència
programada. Ni tan sols tots els humans estem preparats per traduir, com no pas
tots ens en sortim calculant o dissenyant mobles. Permeteu-me dubtar, doncs, que
els fabulosos avenços tecnològics de la nostra espècie acabin, també, traint els
traductors.
Article publicat en el núm. 247 de la revista
Allioli (gener del 2012)
Des del sud valencià
La llengua no té
color
Tudi Torró
Fa unes setmanes eixia un reportatge en el diari El País,
“Todos los colores del valenciano”,
que tractava de la iniciativa de la Federació Escola Valenciana d'implicar els
nostres polítics en el programa de voluntariat lingüístic, una iniciativa que ja
fa uns quants anys que està en marxa, concretament des del 2005, en la qual
s'han implicat ajuntaments, casals i universitats i això ha propiciat que, a
hores d'ara, més de 5.000 parelles lingüístiques hagen passat per aquesta
experiència tan enriquidora. Tanmateix, han hagut de passar quasi 7 anys perquè
la premsa de “gran tirada” es faça ressò del voluntariat lingüístic ¿I per què?
Perquè els nostres polítics, després de 7 anys i amb una bona cobertura
mediàtica s'han sumat a la iniciativa. Que 3 diputades i 1 diputat (2 parelles
lingüístiques) d'un total de més de 80, siga notícia ja diu molt de com van les
coses en qüestions de llengua pròpia; ara bé, això també ens mostra el poder
mediàtic de la classe política; el que es podria aconseguir si només el 50% dels
polítics que ens representen tingueren clar que la llengua no té color, que és
patrimoni de tots els valencians, que usar el valencià de manera normalitzada,
amb respecte i amb cura, és el mínim que es pot demanar als nostres
representants, que el domini de la llengua pròpia és cultura. Tanmateix, ens
sorprenem que una diputada del PP forme part de la minvada representació ¿Per
què? Per que en tot el món la llengua si que té color, no només ací, i les
llengües de prestigi tenen el color del poder, i el poder sempre mata als més
desafavorits i les llengües que no tenen un Estat que les protegisca són
fagocitades per les poderoses i no importa tot el que es perda en aquesta
fagocitació. Al País Valencià només ens queda l'Escola i també l'estem perdent
perquè els polítics no hi creuen i
molts mestres tampoc, i ara me'n adone que, com sempre, aquest escrit pren vida
pròpia i acabe escrivint el que no volia escriure, volia fer una columna
positiva, d'agraïment una vegada més a la Federació Escola Valenciana que és
quasi l'únic motor que quan més afonats estem en aquestes qüestions s'engega i
ens fa surar, i ara m'ix que aquesta iniciativa ha de continuar estenent-se
sense oblidar l'escola, perquè molts docents de tots els nivells educatius
necessiten urgentment una parella lingüística.
Ressenya publicada en la revista Saó
(desembre del 2011)
Ressenya publicada en la web de la Fundació Nexe
divendres 13 de gener del 2012
Òscar Pérez Silvestre
Pretendre recuperar espais d'ús per al valencià comporta,
jo diria que indefectiblement, permetre que l'altra llengua n'haja de perdre.
¿Està per la labor aquest país, aquest hipotètic país? En això estem, cremant
energies i energies, sobrecarregant- nos d'unes funcions i d'un estrés social
suplementari que unes institucions normals haurien de fer en un país normal que
treballa per l'estat del benestar; també pel benestar dels valencianoparlants.
Gestió? Responsable? Gestió responsable? No, senyors: més aviat, improvisació,
mà tremolosa o puny de ferro i no perdre la poltrona si és possible, que de
valents n'és ple el cementeri...
Aquestes reflexions només apuntades ara i ací són ben
argumentades en el treball que Nathalie Torres i Susanna Pardines presentaren fa
uns dies en l'àmbit de la XXI Universitat del Tirant, celebrada amb motiu dels
vint anys de l'entitat de reflexió i aportació valencianista amb el lema «20
anys de Tirant. Claus per a encarar el futur del país». En l'estela dels
principals sociolingüistes nostrats, aquestes dues filòlogues d'estudi i d'ofici
fan un recorregut a l'abast de tots els lectors sobre la caracterització del
conflicte lingüístic (i social) valencià que ens minva benestar i salut
democràtica encara. Aquella Constitució de 1978 disfressà i maquillà la
indiferència -si no, l'aversió- envers les llengües diferents del castellà amb
una redacció fal·laç: «respeto y protección», en deien. El resultat, aquest: un
laissez-faire incontrolat al servei sempre de la monolítica madre
patria. De tolerància, la justa; de respecte, ni gota; de
contraplanificació, tota la possible. Si amb la mitificada LUEV es
despenalitzava l'ús del valencià, els anys han demostrat que una llei no era
suficient i que calia concretar-la contínuament per desestigmatitzar la llengua
i donar-hi prestigi, cosa que no han sabut fer els diversos governs dels partits
majoritaris que, cadascú des de la seua idiosincràsia ideològica, han
instrumentalitzat la qüestió a la seua raó de ser, és a dir, als seus interessos
electorals.
En els darrers anys, l'interés creixent dels
il·luminats en l'extensió entre nosaltres d'altres idiomes d'ús mundial
només ha agreujat el problema. Abans ens volien monolingües en la societat, tots
igualets i igualats; ens volien bilingües en la intimitat, i ara, ves per on,
ens volen multilingües funcionals. La caverna ha refet l'argumentari, tot i que
l'estructura profunda continua sent la mateixa: per què dedicar temps a les
coses inútils si podem aprofitar eixe temps en altres de més productives? I
eixos són els que ens governen, sí, abans de i després en democràcia. Així no és
estrany que, qui en els anys 80 lluitava en contra de l'ús del valencià a les
aules, es postulara com a responsable de la mudíssima «Ciudad de las Lenguas» de
Castelló de la Plana, que dubte molt que es dedique a ensenyar valencià al món
si mai no es construeix.
Al meu parer, el pragmatisme dels governants ha estat sempre
molt per damunt de les discussions de la denominació i de la normalització de la
llengua. Evidentment, no pot estimar-se una llengua qui no l'ha tinguda mai com
a pròpia, qui no ha tingut la voluntat ferma d'aprendre-la o quan el que volen
és desempallegar-se'n (autoodi, se'n diu, d'això). La dinàmica
sociolingüística valenciana és tan conservadora i immobilista que no mira cap
arrere, sinó tan sols cap a davant per veure com pot desfer-se per sempre més
del llast de l'herència que exigeix esforços. Per què cal refer-se com a poble?
Refer-se de què? De res, absolutament de res. Qui se sap vençut o qui vol ser
com els vencedors, no cal que faça res sinó assemblar-se tant i tan prompte com
puga a la imatge de prestigi que emanen les altes esferes. No ens enganyem:
¿volen dir que si ara diguera la comunitat científica que valencià i català no
tenen res a veure, guanyaria adeptes (fidelitat) la llengua? Jo diria que no;
que ni u, ni mig, ni cap. La cosa va per un altre cantó. La invenció del País
Valencià -en termes de Ferran Archilés- fou això: una hipòtesi que no s'ha
confirmat encara, venint com venim d'una minusculització tan exagerada
(minoració en termes sociolingüístics).
Com diuen amb molt d'encert les autores, «la pregunta que
haurien de respondre els responsables de la política lingüística al País
Valencià no és quina classe de valencià s'ha d'utilitzar, sinó si es vol fer del
valencià un instrument pràctic de comunicació, un element de dignificació
social, d'afirmació, d'autoestima i de cohesió social », atés que «sense una
voluntat política ferma no pot haver-hi una planificació lingüística
normalitzadora». I com hauria de ser aquesta intervenció, aquesta gestió? Doncs,
responsable des d'una perspectiva social, amb la transversalitat i la cohesió
social com a estratègies fonamentals. Sobre els detalls de tot plegat, vos remet
al darrer capítol del llibre, que llegireu amb fruïció, n'estic segur.
9)
Queixa a Carrefour i resposta de
l'hipermercat
CARREFOUR - País
Valencià
Distingits senyors / Distingides
senyores:
Els manifeste el meu rebuig per
l'eliminació del valencià en els rètols dels seus caixers de pagament automàtic.
Els demane que, com fan altres establiments i cadenes comercials, contribuesquen
a l'avanç i la normalització de la nostra llengua amb una actitud positiva,
moderna i oberta. Confie que rectifiquen i tornen a incorporar el valencià en la
retolació dels seus caixers.
Atentament,
Josep
Agustí
El 20 de gener, Carrefour li envia la resposta
següent:
Estimado Sr. Josep:
En primer
lugar, desearía darle las gracias en nombre de Carrefour, por haber tomado la
iniciativa de escribirnos, ya que a través de la valiosa información que nos
proporciona, esperamos poder mejorar nuestro servicio y poder ofrecerle a Vd. y
a todos nuestros clientes un servicio eficaz y un trato
profesional.
En
relación a su mail, le informamos de que la lengua que se estaba utilizando en
las pantallas de las cajas de libre servicio instaladas en los hipermercados
Carrefour de la Comunidad Valenciana era el catalán. Para poder ofrecer un mejor
servicio a todos nuestros clientes se están realizando mejoras en el software
utilizado, incluyendo en la selección del idioma el valenciano pese a que la
normativa vigente no lo exige, y lógicamente dicha adaptación, llevará un tiempo
que se intentará acortar en la medida de lo posible.
Reiteramos nuestra gratitud por sus comentarios y tenga la seguridad
de que nuestro espíritu es aprender de nuestras experiencias y seguir trabajando
para ofrecerle a Vd. y a todos nuestros clientes un servicio eficaz y un trato
profesional.
Por todo
ello, esperamos seguir contando con su confianza para poder ofrecerle en el
futuro el servicio que Vd. merece y al que nosotros aspiramos.
Atentamente,
Centro de Atención al Cliente Grupo
Carrefour
902.20.20.00
www.carrefour.es
10)
Ja està ací Humors agres,
de Sico Fons, obra guanyadora del darrer Premi Soler i Estruch de narrativa
curta
Aquest divendres es presenta a la Casa de la Cultura
de Tavernes de la
Valldigna.
Aquest divendres, 27 de gener, farem la presentació de
la darrera obra
guanyadora del Premi Soler i Estruch de narrativa curta, Humors
agres, de Sico Fons. Serà a les 20 hores a la Casa de la
Cultura de Tavernes de la Valldigna, i comptarà amb la presència de l'autor i de
Rosa Magraner, professora de l'IES Jaume II de
Tavernes.
També
hi haurà actuació musical del quartet de saxofons So de Sax,
format per Josep Castelló Juan (Saxo Soprano), Fran Grau Picot (Saxo Alt), David
Felis Alberola (Saxo Tenor) i Miguel Clar Escrivà (Saxo
Bariton)
Com deia
Jacinto Benavente “La ironia és una tristesa que no pot plorar i somriu”. I això
és el que trobem en aquests relats. Tant és que s'hi relate el desig de no
fer-se vell ni morir, com qui s'enamora perdudament d'un home molt especial, la
ironia és omnipresent i com mig amagada darrere de cada frase, cada situació,
cada personatge. Moltes vegades és l'escut o el recer que fa servir la ment
humana per a protegir-se de l'absurd, el dolor o la dissort de la vida
quotidiana. Tot això és, el que es pot trobar en aquest recull de relats que va
guanyar el 56é Premi Soler i Estruch de narrativa
curta.
Punxa
ací per llegir el primer capítol del
llibre.
Sico Fons (Tavernes de la
Valldigna, 1963), ha exercit múltiples oficis, com ara muntador de
mobles, collidor de taronja o apicultor –activitat que encara practica, per
herència familiar-. Té publicats diversos llibres, entre els quals destaquem
L'udol de la sirena (2001), Els crits de la follia (2004), Infants adormits (2005), Parelles imperfectes (2006)., El desfici dels herois (2008) o Un estiu a l'infern (2010). I ha
guanyat, entre altres el III Premi
Literari de Constantí de Tarragona, el VII Certamen de Cuentos “al margen” i
el Premi Nacional de Microrelats “El
Basar”
També ha
col·laborat en premsa a Turia, el Diari Levante, el Temps,
l'Avui o L'Avanç i és col·laborador habitual a La Veu de la Valldigna, Quinzedies de la
Safor i Gandia Express.
Punxa
ací per vore a l'autor parlant sobre el
llibre.
Dades del
llibre:
ISBN: 978-84-9904-085-1 - Preu: 12,50 EUR
13 x 19 cm ·
176 pàgs
Col·lecció
Miratges,
23
11)
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
32).
68. En les relacions amb
els clients, el català facilita la comunicació, afavoreix un tracte personalitzat i proper, millora
la imatge de l'establiment, genera una bona experiència de compra, atorga
confort comunicatiu, comporta la fidelització del client, millora el servei. En
definitiva, suposa un valor afegit per a l'empresa, que es desmarca de la
competència perquè el seu producte o servei obté una millor
imatge.
Cambra de Comerç de
Girona
12)
Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
Sumari
1) Eugeni S. Reig - bunyolada
2) Albert Jané - Sobre
I'omissió indeguda i I'ús abusiu del pronom
«hi»
3) Antoni Llull Martí - Orientar-se dins
un vaixell
4) Pau Vidal - Feta
5) Pere Ortís - La parla de l'Urgell
(Adagis. Lletra H)
6) David Pagès - Grans
dones
7) Entrevista a Rafael Nadal, guanyador del premi
Josep Pla 2012
8) Articles d'Albert Pla
Nualart
9) Ramon Sangles i Moles -
Planifiquem
10) Joan Tudela - Comunicació escrita: revisió final des del punt de vista de l'objectiu de
l'escrit
Si voleu rebre cada
divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de
manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a
l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça
electrònica on voleu rebre'l.
El preu de la subscripció al
butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a
l'any 2012 és de 25
euros.
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els
butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn
Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us preguem encaridament que feu arribar
aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí
InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones
interessades en la llengua catalana.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací