InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 71 (divendres 20/01/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - bufar cullera
 
2) Albert Jané - Sobre l'ús del possessiu «llur»
 
3) Antoni Llull Martí - La grandària d'una nau
 
4) Pau Vidal - Fer via
 
5) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Adagis. Lletra G)
 
6)  Salvador Pardo - El vistiplau, una vegada més
 
7) Albert Rossich - El nom de les lletres
 
8) Articles d'Albert Pla Nualart
 
9) Ramon Sangles i Moles - Vestim-nos bé
 
10) Joan Tudela - Comunicació escrita: l'exactitud de les dades
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

bufar cullera

Menjar de calent en taula, és a dir, menjar plats que es mengen calents i amb cullera.

Xe, ja està bé de xarrar. ¿Per què no deixeu tots els romanços eixos per a la vesprada i ara dinem, que ja és hora? Jo ja tinc ganes de bufar cullera.

 

Això de la coca amb tomaca i les olives trencades hauràs de guardar-ho per a sopar. El meu home, a migjorn, ha de menjar de calent. Si no bufa cullera és com si no dinara.

Aquesta expressió és pròpia del parlar d'Alcoi.

 

En valencià també es diu: menjar de calent
La llengua estàndard sol emprar: menjar calent, menjar de cullera
En castellà es diu: comer de cuchara
 
 
 
2)
Article publicat en el núm. 75 de la revista Llengua Nacional (II trimestre del 2011)
 
Sobre l'ús del possessiu «llur»
 
 
3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 223)

La grandària d'una nau

 

Antoni Llull Martí

 

Podem fer-nos una idea de la grandària d'un vaixell si ens en diuen el pes total o les mides de la sega longitud, amplària i altura, però convé saber com solen expressar-se aquestes dades.

 

En primer lloc tenim l'eslora, mot que prové del neerlandès sloeri, nom que antigament es donava a la peça de fusta que reforçava l'embarcació de proa a popa, i que al seu torn era derivat del verb sloeren, ‘amidar un vaixell'. Llavors tenim la mànega, amb el sentit d'amplària del buc amidada transversalment a la part més ampla de la coberta, i el puntal que és l'altura des de la quilla fins a la coberta, o fins a la coberta principal en cas de tenir-ne més d'una.

 

Pel que fa al pes, sol esser donat pel de l'aigua desplaçada pel vaixell quan es troba flotant, cosa que pel principi d'Arquimedes equival al seu pes real. Com és natural, no és el mateix si la nau està buida o carregada. S'expressa sempre en tones mètriques, que com sabeu equival, cada una, a mil quilograms. Aqueix mot, tona, prové del llatí tardà tunna i aquest del cèltic tunna, que significava ‘pell' i ‘odre', i quan aquest tipus de recipient per a líquids (oli, vi, etc.) fet amb el cuiro sencer d'un quadrúpede, generalment una cabra, fou substituït per un recipient de fusta, més durador i resistent, seguiren dient-li tona. En francès antic sortí el derivat tonel (actualment tonneau) per designar un tipus de bóta grossa, que passà al castellà amb la forma tonel¸ en català tonell. El mateix mot francès passà, en l'edat mitjana, a l'anglès, amb la forma tunnel, que en principi significà només ‘bóta grossa' i finalment ‘cova de forma rodonenca excavada al subsòl', i amb aquesta accepció tunnel passà, amb idèntica grafia, al francès i a l'italià, i una mica transformat, a altres llengües: túnel, en català, castellà i portuguès; tunel en romanès.

 

La mesura de capacitat d'un vaixell de transport comercial, durant l'edat mitjana, solia expressar-se pel nombre de tones (bótes) que podia transportar. Amb el sistema mètric s'establí la tona com a mesura equivalent a mil quilograms. En castellà se li donà el nom de tonelada, que en principi es deia de l'espai dins la bodega del vaixell on es col·locaven dues bótes o tonells. L'arqueig és el càlcul referit a la capacitat del vaixell amb relació al volum de les coses que pot transportar, és a dir, l'espai interior disponible per a càrrega.

 

4)

 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 75)
 
 
 

Fer via

Pau Vidal
 
Per fer via no cal afilerar travesses de fusta perquè hi passi el tren: es fa via senzillament caminant, o afanyant-se quan triguem massa i ens demanen que fem via (o que passem via, també). En canvi, si som un gos o una criatura massa empipadors és probable que ens despatxin al crit de ‘passa via!' (i si ens diuen ‘Via!' i prou, o és la mòmia del rei en Jaume rediviva o es tracta d'un toscà). Al capdavall, quan engeguem el bestiar a pasturar (literalment i metafòrica: en el primer cas, les vaques als herbeis de Prullans; en el segon, algun emprenyador) què estem fent si no aviar? En honor de la veritat, també passa de tant en tant que ens engeguin a cagar a la via, però això ja són figues d'un altre paner.

 

«El sol ixent, la frescor de la matinada, lo agradable del lloc y la ilusió de la pròxima cassada m'omplíen d'alegría y dolç ben estar. No hi havía remei; per molta vía que féssem sempre eren passats els primers esbarts de sól·leres quant tot estava a punt. De tot d'una, fins devês les nou, no‘ns cansávem gens ni mica perque veníen aucells sempre seguit y eren les millors hores per agafar ne» (Joan Rosselló i Crespí, Manyoc de fruita mallorquina, 1903).

 

Iepa-la!

 

Parlant de ferrocarrils. “Això que has escrit és de can passavia”, em van dir als Hostalets de Balenyà, per donar-me a entendre que estava fet de qualsevol manera, amb una sabata i una espardenya. Que era un llibre de pa sucat amb oli, vaja, d'estar per casa. “I doncs?”, vaig preguntar, temeràriament. “Perquè tu ets un lingüista de via estreta”.

 

 

5)
La parla de l'Urgell
Pere Ortís

Adagis

 

En aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests ja no eren específics de l'Urgell.

Els adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran conveniència de recopilar-los i  d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. Podríem aplicar-hi allò dels  clàssics de intelligenti pauca.

G

Gallina vella fa bon brou.

Gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou.

Gat escaldat ja no rata.

Gat escarmentat amb aigua tèbia en té prou.

Gat vell, rateta tendra.

Geni i figura fins a la sepultura.

Gent del camp, gent del llamp.

Gent jove, pa tou.

Girar sempre on bufa el vent.

Gos que lladra no mossega.

Gossos i gats vetllen pels descuidats.

Gotetes fa, mal camí tindrem. (També ho digué un agonitzant, quan l'aspergien).

 

 

6)
 
El vistiplau, una vegada més

 

No hi ha llibre d'estil o repertori d'aclariments lingüístics que no s'hi referisca (vegeu l'Infomigjorn 576, del 22-12-2011).

 

Si es limiten a distingir la forma nominal (el vistiplau) de la verbal (vist i plau) no hi ha res a dir, i sembla que és clar que la forma nominal apareix al text del document i la verbal al peu.

 

En el llenguatge general, el vistiplau equival a la conformitat, l'autorització, la vènia, el permís, etc.

 

Però on s'erra sistemàticament és en el significat del vist i plau del peu del document. En efecte, eixa fòrmula, tècnicament, en sentit jurídic i administratiu, és d'un ús força freqüent en l'àmbit de l'administració pública i, singularment, en el de l'administració local on proliferen els certificats (no les certificacions) que fa el secretari de la corporació per ordre del president (l'alcalde), i que acaben amb la fòrmula: “I perquè conste i tinga efecte on convinga (o davant la Diputació Provincial, o la Conselleria, o el Tribunal de Justícia, o de part interessada, etc.), estenc aquest certificat per ordre i amb el vistiplau del president”, o una de semblant.

 

Doncs bé, eixe vist i plau del peu del document no es referix (com es repetix a tort i a dret) a la verificació o conformitat del contingut material del document, sinó exclusivament al fet que el funcionari que certifica (el secretari) és qui exercix legalment el càrrec en aqueixa corporació. El DIEC no contribuïx a aclarir-ho, ans al contrari :” Verificació o conformitat d'un certificat”.

 

A aquest propòsit es reporta el cas de l'Ajuntament de Madrid, ja fa anys, en què l'alcalde tenia el costum de llegir els certificats que el secretari li posava a la firma i la reacció del funcionari que tot seguit presentà la dimissió per tal com considerava que això era una mostra de desconfiança, ja que l'únic responsable del que es diu en el certificat és qui certifica, és a dir, el secretari i no pas l'alcalde o el president.

 

Salvador Pardo

 

 
7)
 
Publicat en el número 27 de la revista CAPLLETRA (tardor 1999) (pàgines 65-86)
http://www3.udg.edu/ilcc/Eiximenis/html_eiximenis/rossich_nom_lletres.htm
 
El nom de les lletres
 
Albert Rossich
 
 
8)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Setmana del 2 al 8 de gener del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 2 de gener del 2012

UN TAST DE CATALÀ

"I més, i més, i més"

Albert Pla Nualart

Encetem l'any recuperant el tast del català després d'uns mesos d'esmolar conceptes perquè, com deia l'altre dia un lector, continua havent-hi molta desorientació en l'ús de la llengua i, com diria Cruyff, és bo que cada jugador posi al camp el que sap fer millor.

Sense moure'ns-en, del camp, comentarem avui la peculiar manera que té en Puyal de cantar els gols de Messi -el seu "I més, i més, i més"-, tan èpic com interessant per analitzar un aspecte fonètic del català que sovint ens passa per alt.

En català, la s final d'un mot seguida de pausa només pot ser sorda, però si l'enllacem amb la vocal inicial del mot següent, només pot ser sonora. A "I més", dit tot sol, és sorda. Però a "I més, i més, i més", dit seguit, és sonora. I, per tant, sense ser-ne conscients, estem dient "Mesi, Mesi, Mesi", amb una s tan sonora com la de casa .

Per dir Messi, caldria enllaçar una s final amb una s inicial. Podríem dir, per exemple, "Més, sí, més, sí, més, sí", una petició potser més pròpia d'un film eròtic. Els manuals de català, poc apassionats, ho solen exemplificar oposant "les ales" a "les sales".

I això no ho dic per esmenar en Puyal. El seu "I més, i més, i més" és una troballa que no té sentit qüestionar per motius tan subtils. Ho dic per parlar d'algunes formes ortogràfiques del català que poden sobtar i que s'expliquen per aquesta particularitat fonètica. Demà ho veurem.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 3 de gener del 2012

UN TAST DE CATALÀ

"Anem's-en, barca meva"

Albert Pla Nualart

Potser perquè l'escriptura s'ha vinculat tradicionalment a l'ús formal de la llengua, si demaneu a algú escolaritzat en català que escrigui certes formes tal com les diu no sabrà com posar-s'hi.

Demaneu-li, per exemple, que escrigui anem-nos-en tal com es diu en dialecte central. Després de rumiar-hi molt, potser escriurà anem-se'n . Però escrivint-ho així, la s està en posició inicial i sona, per tant, sorda, contradient l'ús majoritari.

Una llengua ha de poder reflectir trets de parla en l'escriptura si vol estar viva de debò. Ningú qüestiona que un anglès, en un diàleg o una cançó, prefereixi I'm here o I'll go a I am here i I will go . I ningú hauria de qüestionar Verdaguer per haver escrit un vers com el del títol.

Fabra, que era un pioner en aquest sentit, va donar solucions per al que ell anomenava estil familiar. Per exemple, com a alternativa familiar d' anem-nos-en va proposar anem's-en , una forma en què la grafia s és tot el que queda de nos i el guionet fa que la pronunciem sonora perquè l'enllaça amb la vocal del mot següent. Igual que la del "I més, i més..." que comentàvem ahir.

El problema és que com més ens acostem a la parla, més hem de triar un dialecte en concret, en aquest cas el central, i això crea recels. Però quan aquests recels ens impedeixen reflectir la col·loquialitat, fem el nostre estàndard menys flexible i competitiu.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 4 de gener del 2012

UN TAST DE CATALÀ

L'Estat espanyol o l'estat espanyol?

Albert Pla Nualart

Els canvis de criteri mereixen una explicació. Hi som contraris i en fem molt pocs, però quan mantenir una convenció és clarament incoherent, preferim fer el pas i assumir el risc de crear un cert desconcert inicial.

Fa uns mesos, a l'ARA hi trobàveu sovint "Estat espanyol", ara hi hauríeu de trobar "Espanya", "l'Estat" i, en casos molt excepcionals, "l'estat espanyol".

Un cop decidit que no escrivim sempre Estat quan vol dir país per diferenciar-lo d'altres sentits de la paraula, i que, per tant, escrivim "els estats europeus", "un estat en fallida" o "una qüestió d'estat", l'únic que justifica escriure l'Estat és que es tracti d'un nom propi equivalent a l'estat espanyol.

En totes les llengües, certs noms comuns es fan servir com a nom propi per designar l'exemple més proper i emblemàtic del concepte per a aquella cultura. I així en català escrivim la Península, el Delta, la Guerra Civil o la Transició.

Ara bé: com que la Transició ja vol dir la transició espanyola, no té cap sentit escriure la Transició espanyola. Com tampoc en té escriure, com trobem sovint, la Guerra Civil espanyola. I per aquest motiu parlarem de l'Estat (o Espanya) en clau de política espanyola, i d'Espanya en clau internacional.

Perquè cap ideologia justifica que fem el ridícul, i el fem quan escrivim "els ministres de França, Alemanya i l'Estat" o bé "l'atleta etíop supera l'estatal".

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 5 de gener del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Minusvàlues i minusvalideses

Albert Pla Nualart

La història del Soufian, emesa dilluns passat per TV3, a més del gran coratge d'un nen de Manlleu d'origen magribí, mostravacom podria arribar a ser aquest país si reforcés la cohesió social i l'estat del benestar que ara aguanten com poden magnífics funcionaris.

També mostrava un ús lingüístic vacil·lant que barreja minusvàlua , minusvalidesa i minusvalia .

Direm, primer, que el nom valia , tot i que l'Alcover-Moll en recull usos del segle XV, és considerat avui de manera unànime un castellanisme.

De fet, la majoria dels parlants saben que no han de dir valia sinó vàlua , però amb el minus al davant la paraula agafa un aire erudit que fa que passi inadvertida.

Les altres opcions, minusvàlua i minusvalidesa , són correctes totes dues, però a diferència dels que vénen a ser els seus equivalents formals en castellà, minusvalía i minusvalidez , no són sinònimes sinó que volen dir coses clarament diferents.

Una minusvàlua , una paraula que el DIEC2 encara no recull, és una minva en el valor que té alguna cosa,sobretot la que provoca vendre accions a un preu inferior al de compra. El seu antònim és plusvàlua.

Una minusvalidesa , en canvi, és una discapacitat que limita algú en la seva interacció amb l'entorn, i li fa més difícil integrar-s'hi i desenvolupar el rol social que li pertoca.

En el cas del Soufian, el seu esperit de superació fa que una greu discapacitat gairebé no li suposi cap minusvalidesa i acabi sent, en termes de ganes i resultats, més aviat una plusvàlua.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 6 de gener del 2012

UN TAST DE CATALÀ

El joc juganer de la joguina

Albert Pla Nualart

Sempre que en derivats del que sembla una única arrel lèxica hi alternen diferents grafies, topem amb un problema ortogràfic que crea força maldecaps.

Sovint això passa perquè part dels derivats són, de fet, pseudoderivats, és a dir, no provenen del lèxic comú: els agafem directament del llatí.

Això explica asimetries com ara tol però titular o jove però juvenil o avortar però abortiu. I no falta el que assegura que titola els llibres, cosa que resulta força xocant.

Altres asimetries, però, s'expliquen perquè un nom i un verb del mateix origen han acabat divergint. És el cas de joc i jugar .

Ahir mateix, mentre corregia el Criatures, vaig detectar amb horror un tipus de pare joganer que, ràpidament, vaig convertir en juganer .

Per acabar-ho d'embolicar, hi ha parlants occidentals que diuen amb u tant juganer com joguina. I és que aquest camp semàntic, tan de Reis, és molt lúdic.

Al costat de la joguina hi tenim el joguet, que n'és un sinònim secundari, tot i que si aneu a Figueres podreu visitar el Museu del Joguet de Catalunya. I de qui fabrica joguines en diem joguinaire .

En canvi, del lloc on les podem comprar la norma actual no ens en deixa dir joguineria . Diu que n'hem de dir botiga de joguines. Tenint el sufix -eria i tenint fruiteries, camiseries i sabateries , no hi ha raons per pensar que la joguineria serà sempre incorrecta.

És un mot disponible en català que si se'ns fes molt necessari podria acabar entrant al diccionari.

----------------

Publicat en el diari ARA dissabte 7 de gener del 2012

ESMOLET DE PARAULES

Joc

Albert Pla Nualart

És com un assaig de la vida, una preparació que ens fa forts per suportar tota mena de frustracions i dificultats. Servint-se de la imaginació, ens posa davant situacions insòlites i ens obliga a afrontar reptes que la quotidianitat no és capaç de plantejar.

A diferència d'una feina, és gratuït. No en traiem cap profit material i, sobretot, no el fem per obligació. "Juga!" és una demanda impossible perquè el joc neix de l'espontaneïtat igual que tota força creativa.

Només juguem quan ens sentim mínimament protegits i estimats, i és potser l'activitat que més entrena a ser feliç perquè genera comunicació, confiança i alegria i foragita els mals esperits que coven la depressió.

Té unes fronteres invisibles de temps i espai i unes regles tàcites. Crea un univers paral·lel on tot té sentit i, com que hi sabem qui som i què hem de fer, viure es torna una aventura emocionant que exorcitza pors i conflictes creant complicitats.

Avui, l'endemà de Reis, hauria de ser l'activitat dominant, però la progressiva intrusió dels adults en l'espai de la infantesa fa que alguns nens n'hagin perdut l'esma.

Quan una joguina és tan intel·ligent que només s'hi pot jugar tal com ella mana, passa a ser un producte de consum que deixa un intens regust d'insatisfacció.

No hi pot haver oci creatiu sense un avorriment previ que torni a connectar cada nen amb el seu desig. Res no pot ser màgic si no ha sigut llargament cobejat. El pitjor enemic del joc és la saturació d'estímuls.

----------------

Publicat en el diari ARA diumenge 8 de gener del 2012

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/RISTO-MEJIDE-borde-que-cau_0_623937606.html

RETRATS QUE PARLEN

Risto Mejide: El 'borde' que cau bé

Albert Pla Nualart

S'amaga rere un personatgeamagat rere unes ulleres. Seu tirat enrere, una cama damunt l'altra i la mà davant la boca.

És uns ulls vius que, travessant el dégradé dels vidres fumats, es claven, escrutadorament, en una presa jove i inexperta, i amb una intel·ligència sense pietat es disposa a devorar-la dient-li la veritat.

El seu èxit beu del plaer morbós de la humiliació pública, però potser l'expliquen millor els excessos de la pedagogia progre, que per no frustrarno posa notes. Esclar que és difícil, si no cínic, instar a la cultura de l'esforç flirtejant amb la teleporqueria.

Deixeble pijo de Don Cicuta,és l'amargat que amarga refregant pels morros misèries personals. Fingeix l'aire retret d'un superdotat que se sent desplaçat entre la xusma, però quan relaxa el posat d'inquisidor en un somriure, revela l'home tendre sota la closca del dur.

És un borde que cau bé perquè té alguna cosa d'aquell professor que el primer dia de classe feia por i amb el temps aprecies més que els altres.

En les coses que diu, quan en treus la desmesura que només busca fer pujar l'audiència, hi ha molta veritat entre la mala bava.

I és que la veritat, dita breument, rarament és amable. Potser per això la publicitat, on el tempsés or, explica mentides.

No és estrany, doncs, que qui s'hi dedica professionalment vulgui equilibrar-se caient en l'altre extrem.

 
9)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 75)
 

Vestim-nos bé

 
Ramon Sangles i Moles
 
Cada activitat demana una determinada manera de vestir (els comercials, els paletes, els obrers, els gerents de banca, els mestres, els capellans, els cossos de seguretat, els atletes, les assistentes de vol...). Necessàriament, cada activitat professional exigeix una forma de vestir ben concreta i especial. El vestit fa l'home i simbolitza el servei. A part, hauríem de procurar seguir, en la mesura del possible i dins una certa moderació, les modes. El que no podem fer és anar vestits d'una altra època o com uns perdularis.

 

Tanmateix, dins la personal faisó de vestir, allò que principalment compta, a més del que ja hem dit, és mantenir un estil propi en el qual ens sentim de gust i còmodes. I sempre hauríem de fer per manera que, qui ens vegi, pugui dir: «Quin goig que fa, en Tal!» Per tant, ni massa presumits ni deixadesa: elegància i bon gust!

 

Si fóssim persones solitàries en un desert, a qui hauríem d'atraure? Potser no caldrien tants miraments. Però vivim en societat, en comunitat. Aleshores, ser atractius és un deure, precisament perquè també desitgem que les altres persones ens atreguin. La persona que tinc al davant s'ha de sentir atreta per mi, ha de descobrir que és important per a mi; jo, doncs, l'he de captivar. I ara no es tracta pas d'anar enjoiats o pintats. És qüestió, com acabem de dir, d'elegància i de ganes de fer goig.

 
10)
Comunicació escrita: l'exactitud de les dades
Joan Tudela
 
No només de paraules viu el text. Les xifres també existeixen. Les que serveixen per numerar les pàgines d'un escrit llarg, però sobretot les que trobem a l'interior del text, convivint amb les paraules. Les xifres –sobretot si es refereixen a diners– són tan importants que val realment la pena seguir aquest criteri: dedicar una relectura del text, abans de donar-lo per bo, exclusivament a comprovar l'exactitud de les xifres de tota mena presents a l'escrit. Un error en una xifra acostuma a tenir conseqüències més greus que una falta d'ortografia. No val a badar!
 
Del llibre Llengua i comunicació.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net