Col·loquialment,
mamella.
|
¿Te’n recordes de la roja aquella que venia amb nosaltres a
l’institut que tenia un cul enorme i unes bufes grandíssimes. Quina
exuberància, tu. ¡Quin goig i quina alegria,
mare! |
La
paraula bufa, amb el significat especificat, era d’ús habitual en el
parlar de la ciutat de València dels anys 50 i 60 del segle xx. Era tan corrent que s’emprava fins i
tot quan es parlava castellà. En l’actualitat encara s’usa, però no tan com en
aquella època, ja que, per desgràcia, la paraula castellana teta cada
volta guanya més terreny. És veritat que la paraula teta, amb el
significat de mamella, és una paraula catalana genuïna, pròpia de la zona
del Rosselló, però no ens enganyem, si els valencians usem cada volta més el
vocable teta no és perquè siga genuí del Rosselló –que això no ho sap
ningú–, és perquè es diu en castellà.
La
paraula bufa, en l’accepció definida, no la recull cap diccionari català
ni valencià, antic ni modern. Cap ni un.
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 222)
Pàmfils i místics
Antoni Llull Martí
Potser el lector haurà
pensat, llegint el títol d’aquest article, que vull parlar de persones apàtiques i
donades a misticisme, però no és així, sinó que em referesc als noms de dos
tipus d’embarcació d’altre temps que en la forma coincideixen amb aqueixos
aplicats a persones, però que, segons sembla, no hi tenen res a
veure.
Pàmfil és un nom d’home que prové del grec Pánphilos, que significa
‘amic de
tothom’, ‘amorós’, però que en català, com a nom comú, és diu a un home indolent, apàtic,
indecís, potser un poc curt d’enteniment, usant-se també en femení, i místic
es pot dir de qualcú que estudia el misticisme o de qualcú que té experiències
místiques, però vulgarment, de vegades, s’aplica a persones molt devotes que
sembla que tenen poc interès en les coses d’aquest món.
D’altra banda, el pàmfil, era un vaixell medieval de guerra i de
comerç, amb veles i rems, i un castell a proa i un altre a popa, des dels quals els
tripulants llençaven fletxes i altres projectils contra les embarcacions enemigues.
I com s’explica
que un vaixell així tingués un nom que s’adiu tan poc amb el seu homònim aplicat a persones?
Idò perquè no es tracta del mateix nom, per molt que hagin vengut a
coincidir. El de l’embarcació prové del de la regió de l’Àsia Menor anomenada antigament
El místic era una embarcació costera de tres pals que s’usà, sobre tot a les costes d’Espanya, fins al segle XIX. Potser que el mot provengui de l’àrab, però els possibles ètims no acaben d’encaixar. Els francesos n’adaptaren el nom amb la forma mistic o mistique, agafada, segons sembla, del castellà, i que diferencien gràficament de la forma mystique, corresponent al llatí mysticus. Hi ha un tipus de vela de barca que es diu mística, possiblement perquè és com, o semblant, a les que duien els místics.
(I espera’t, que no s’ha acabat. Quan entra al menjador, aquest que conec
ja sap que veure la padrina i rebre la sentència serà tot u. Però és una padrina
molt benèvola, trobo: que et facin veure la padrina és sinònim de dolor físic,
no pas moral. Que potser les padrines d’abans eren més feréstegues i llançaven
les escudelles al cap dels néts baliga-balagues?)
«Això em va fer pensar que el Nepomuceno Andrade m’havia mentit. Però
vaig ser massa lent de reflexos i vam
fer salat» (Jaume Fuster, Les claus de
vidre, 1984).
Adagis
Fa més qui piula que qui
xiula.
Fa més qui vol que qui pot.
Favor, amb favor es paga.
Febrer ventós, cara de gos.
Feina feta no té destorb.
Feliç el diner que a casa ve.
Feliços els fills que tenen el pare a
l’infern.
Fent i desfent, l’aprenent
aprèn.
Fer cara de mal pagador.
Fer més soroll que un sac de nous
fullades.
Fer més voltes que un molí de
vent.
Fer un fred que pela.
Fer-ne més que el Macot.
Fermar els gossos amb
llonganisses.
Fes bé i no facis mal, que altra cosa no
cal.
Fes favors a bèsties, que te'ls pagaran amb
guites.
Fes negoci de comprar i vendre, que es pot robar i
prendre.
Festes em fas i no me’n solies fer, o m’has de
fotre, o m’has de
menester.
Feta la llei, feta la trampa.
Filar més prim que el forat d’una
agulla.
Fill de vell, poc cervell.
Fill sense dolor, mare sense
amor.
Filla després de fill, mare en
perill.
Flor de gener, no omple el
graner.
Fonoll i ruda fan la vista aguda
6)
ESMOLET DE PARAULES
L'hem retrobat com cada any amb aquella mica de claustrofòbia d'haver quedat atrapats en El dia de la marmota. Té a dins tots els fantasmes de Nadal i ens posa al davant un mirall que permet poques idealitzacions: sap massa bé qui som i d'on venim.
N'hi ha que s'hi senten com peix a l'aigua. D'altres, en canvi, noten l'opressió d'aquesta gran muntanya d'identitat mentre fan cagar el tió. Pot ser un bany regenerador però també remoure brases d'un foc de gelosia mal apagat.
La seva alegria, però també el seu malestar, són una prolongació del nostre estat d'ànim. I ens apuntem com a nostres bona part dels seus èxits i fracassos.
En certs moments de la vida pots tenir la temptació de baixar-ne en marxa, però saps massa bé que vagis on vagis la portaràs a sobre. És una assignatura que si la deixes penjada et força a repetir curs, per més bona nota que treguis en les altres.
Intentem formar-la com un refugi d'amor i tendresa contra l'hostilitat del món extern, i no ens adonem que estem posant-hi una càrrega que abans aguantava tota la comunitat.
Hi hem dipositat tantes il·lusions que si mirem enrere és fàcil tenir la sensació que ens ha fallat, però mai podem dir que ha sigut un desastre si ens ha sabut acollir tal com som.
Fa molts anys que diuen que s'està desfent i cada dia costa més de definir en termes convencionals, però és aquest nucli de solidaritat incondicional, ple de petits i de grans defectes, l'únic que ara com ara està parant el cop de la crisi.
ESMOLET DE PARAULES
A principis del 2010 en sortíem i ara hi tornem a ser: segona caiguda en aquest viacrucis de la crisi. Però si l'altra duia al bec quatre brots verds, aquesta té l'aire greu i circumspecte d'un empleat de pompes fúnebres.
Mirant-se-la des de la seva talaia, De Guindos en diu "perfil relativament desaccelerat", però sap de sobres que, a peu pla, és una caiguda lliure cap a la pobresa de les famíliesque exhaureixen el subsidi d'atur.
Rere la seva fredor tècnica -unes dècimes de retrocés del PIB durant dos trimestres-, hi ha el drama de veure, amb impotència, com se'ns fon un benestar que donàvem per segur, i la vida pot tornar a ser tan dura com la dels nostres pares.
És un drama que no viuen els que van prendre possessió del càrrec per Sant Esteve sota la sinistra mirada d'Aznar. Ni tampoc els que ahir van aplaudir entusiasmats algú que és prou cínic per proclamar la igualtat de tothom davant la llei des d'una impunitat absoluta.
Per ells la recessió és també una oportunitat per fer marxa enrere en democràcia i cohesió. Van obrir les portes a l'especulació perquè buidés els bancs i ara faran tot el que calgui per recapitalitzar-los desmantellant l'estat del benestar mentre milers de milions evadits prenen daiquiris.
Però la recessió té males bromes. Si anant sobre el cavall desbocat de la bombolla immobiliària un atac de dignitat col·lectiva els va descavalcar del poder, ara que anem enrere com els crancs podrien acabar sent víctimes d'un esclat d'indignació primaveral.
ESMOLET DE PARAULES
És l'adhesió a la doctrina establerta en qualsevol camp del saber i, més concretament, del saber que ho relliga tot: la religió. Partint de la creença que en un punt del passat hi va haver una revelació divina, l'ortodox fa el que pot per mantenir-s'hi fidel de la manera més escrupolosa, és a dir, literalment.
Com al mite de la Torre de Babel, l'ortodòxia veu en la diversitat una desviació d'una unitat primigènia.
Però l'estudi de la història mostra el contrari: solem partir de diverses doctrines, de les quals una ortodòxia posterior, que sol anar lligada a un fort poder polític, en tria una i titlla d'herètiques les altres.
És del tot impossible reconciliar l'ortodòxia estricta amb la modernitat, perquè la primera manté la mirada fixa en un passat mític on hi ha capturada la Veritat, mentre que la segona, confiant en la ciència, dóna respostes provisionals, convençuda que cap certesa pot ser mai definitiva.
L'ortodòxia és, de fet, una mena de resposta neuròtica al vertigen que provoca el relativisme: la sensació que tot és discutible i no ens podem agafar a res. Té tanta fòbia a aquest desconcert que renuncia a créixer guiada per l'espurna de veritat que tots portem a dintre.
Com a occidentals escèptics, ens creiem que ja l'hem deixat enrere, però els nostres valors essencials són molt mimètics i reflecteixen un alt grau de pensament únic.
Creure que no hi ha cap alternativa vàlida a la doctrina neoliberal no apel·la a un passat mític, però com a ortodòxia pot ser tan nociva com les altres.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Albert Pla Nualart
En grec clàssic vol dir aparició o manifestació i tant podia ser la del sol a l'alba, com la d'un déu o de l'enemic. En el cristianisme celebra la manifestació de Jesús com a déu entre els homes en l'adoració dels Reis, el baptisme al Jordà i les noces de Canà.
D'aquests tres fets, els cristians occidentals emfatitzen l'anomenada revelació als gentils , en què gentil vol dir no jueu , com ho eren Melcior, Gaspar i Baltasar. I els orientals, el baptisme, una de les poques ocasions en què el Pare, el Fill i l'Esperit Sant es manifesten plegats.
Però la paraula té un significat més general i secular: el de sobtada comprensió del sentit profund d'una cosa. S'hi sol arribar després d'un llarg esforç a les palpentes, que tot feia pensar que seria improductiu.
Ha permès salts espectaculars en la ciència que s'anecdotitzen amb la poma de Newton o amb la banyera d'Arquimedes. I la gran desproporció entre la transcendental descoberta i la irrellevància de l'incident que la provoca, crea la il·lusió que es tracta d'alguna intervenció divina.
James Joyce va triar aquest terme per descriure el moment en què un objecte, una persona o qualsevol altra experiència adquireixen una intensitat tan gran als ulls de l'artista que li revelen part de l'essència del seu jo interior.
Però si fos cert que la naturalesa de l'home està en una mena de trànsit entre l'animal i l'àngel, no sembla que aquesta epifania secular s'allunyi tant de la cristiana: en tots dos casos alguna cosa divina es transforma en humana.
----------------
RETRATS QUE PARLEN
Els seus monòlegs han sigut descrits com un exercici de prosa experimental en què les paraules queden flotant en un mar d'incertesa. Costa trobar algú que tenint-ho tan clar sigui tan críptic. Però la seva aura d'oracle obliga els hermeneutes del futbol a desxifrar els seus enigmes.
La xocant barreja de registres i un ús aleatori de la sintaxi fan que pugui deixar anar "Estas cosas del dinero me lo sudo " i amb un " La gente son muy bien " doni les gràcies als que ahir éreu a Montjuïc.
És un visionari que eleva l'evidència a principi filosòfic. L'estil de joc tiqui-taca que ara domina el futbol mundial parteix d'una afirmació tan òbvia que si la digués un altre faria riure: "Si tu tens la pilota, el rival no la té, perquè només deixen jugar amb una".
El seu holandès és gairebé tan caòtic i paradoxal com el seu castellà. Si en una llengua triomfa " en un momento dado " en l'altra s'ha fet famós repetint que "cada desavantatge té el seu avantatge".
Ell, com Guardiola, ho sap de sobres. Ser uns sardinetes, inútils per al joc de topada, els va obligar a pensar ràpid i inventar un migcamp prou tècnic, creatiu i esmunyedís perquè el jugador potent s'hi torni boig.
Autoinvestit consigliere , diu el que pensa pel broc gros amb l'arrogància d'un capo . Sigui o no president honorari, estima tant l'herència que ha deixat al Barça que la tutelarà fins que l'enterrin.
La bellesa en
l’expressivitat