InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 68 (divendres 30/12/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - botjonjo
 
2) Albert Jané - Més sobre el complement del nom
 
3) Antoni Llull Martí - Nau, lleny, fusta, bastiment
 
4) Pau Vidal - Feredat
 
5) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Adagis. Lletra D)
 
6) David Paloma - Sa parla moribunda
 
7) Articles d'Albert Pla Nualart
 
8) David Vila i Ros - Fidelititat lingüística i poliglotisme passiu
 
9) Ramon Sangles i Moles - Siguem persones ben enraonades
 
10) Joan Tudela - Comunicació escrita: l’extensió
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

botjonjo

Molt gros, exageradament gros en relació a la seua altura.

¿El botjonjo eixe dius que t’agrada? ¡I quin gustet de poma sirga que tens, filla meua!

La paraula botjonjo s’usa a Alcoi. És un derivat de botja.

 

En valencià també es diu: betgetjo, getjo
La llengua estàndard sol emprar: boterut, rodanxó, rabassut
En castellà es diu: gordinflón, orondo, rechoncho, rollizo
 
 
 
2)
 
Article publicat en el núm. 34 de la revista Llengua Nacional (I trimestre del 2001)
 
 
 

3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 221)

Nau, lleny, fusta, bastiment

 

Antoni Llull Martí

 

He parlat abans dels vaixells, i avui desig fer-ho d’altres noms que antigament es donaven a les embarcacions grosses. Pel segle XIII es parlava, en termes genèrics, de naus i llenys o fustes, però dins els segles següents s’especialitzà el terme nau per indicar un tipus de vaixell d’una o vàries cobertes, amb una tripulació de 40 a 80 mariners, a més d’altre personal de servei i de guerra. N’hi havia que duien la part visible del casc folrada de cuiro, per aguantar millor els cops de pedres que els fossin llençades. D’aquestes antigues naus cuirassades ha sortit el nom dels moderns navilis de guerra anomenats cuirassats. Un altre terme genèric, un poc més tardà, fou bastiment, germà del francès bâtiment, però ni en aquesta llengua ni en la nostra aquest mot ja no s’usa, per a designar una embarcació. En canvi en italià, sembla que encara es diu bastimento a qualsevol nau grossa de càrrega, com en castellà li diuen barco.

 

Dins les darreries de l’edat mitjana i gran part de la moderna s’empraren diversos tipus de naus de vela amb noms específics, com la carraca, molt grossa i voluminosa i, conseqüentment, molt lenta, i per això d’un vehicle que marxa molt a poc a poc i amb dificultat se’n diu una carraca. Seguien usant-se les galeres, vaixells antiquíssims i els únics que, per la força dels rems moguts pels galiots tingueren la mobilitat assegurada fins que s’inventaren els motors. Del nom de la Galera, més antigament galea, provenen els d’altres noms de naus mogudes per vela i rems, com la galiota, un poc més petita que la galera, i la galeassa, més grossa, i per devers el segle XVII apareixen els galions, vaixells grossos impulsats per grans veles que substituïren amb avantatge les caravel·les en les travessies transatlàntiques.

 

Cap al segle XVIII aparegué un altre tipus de vaixell molt perfeccionat en el seu buc i aparell, molt més ràpid que els anteriors, la goleta, nom agafat del francès goélette, nom d’una casta de gavina de per les costes de Bretanya. En anglès l’anomenaren schooner, pronunciat quasi com a SCUNA en el mot cadascuna. Navegaren per totes les mars fins bastant de temps després d’haver aparegut els vaixells de vapor.

 

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 70)
 
 
Feredat
 
Pau Vidal
 

En Pere era un marrec de por: ni bèsties ni diablons li feien basarda, no coneixia el pànic de la foscor... Ni temor de Déu, tenia! Ara us en faríeu creus: qualsevol animaló li fa terror, el món li sembla un espant i per no res li agafa el cangueli. Fa feredat de veure com ha canviat, en Pere sense por!

 

«Treu el cap a la finestra,

bella mossa de l’hostal,

que t’esperen tres missatges

al dessota l’emparrat.

Treu el cap a la finestra,

compareix sense brial,

compareix al clar de lluna

amb els ulls endormiscats,

amb les trenes desfermades

com la cua d’un cavall,

desfermada la camisa

com un llenç de malvestat.

Compareix a la finestra,

bella mossa de l’hostal,

amb ta boca besadora

que fa goig i feredat

i esclafeix una rialla

que ressoni sot avall.

Esclafeix una rialla

que desvetlli el veïnat,

que et desvetlli a tu mateixa

encenent la teva faç».

 

(Jaume Bofill i Mates, Selvatana amor, ‘Romanç de la bella hostalera’, 1920)

 

Iepa-la!

 

Misteris de la ciència: les contalles que s’explicaven a la vora del foc per esporuguir els menuts de casa eren contes de por, i les peripècies d’en Frankenstein i en Dràcula en sessió doble, pel·lícules de por; però resulta que els totxos de 400 pàgines plens de matances i escabetxines són novel·les de terror, i els films de sang i fetge, cinema de terror. Així doncs, la diferència és qualitativa o quantitativa? El terror espanta més que la por o és que esquitxa més espectadors?

 

 

5)
La parla de l'Urgell
Pere Ortís

Adagis

 

En aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests ja no eren específics de l'Urgell.

Els adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran conveniència de recopilar-los i  d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. Podríem aplicar-hi allò dels  clàssics de intelligenti pauca.

D

D’arbre caigut tothom en fa llenya.

De calent en calent es pelen.

De covards no hi ha res escrit.

De dos mals, el menor

De fer bé, mal te’n pervé.

De fora vindrà qui de casa ens traurà.

De gota en gota s'omple la bóta.

De la càrrega i del ruc, en trec el que puc.

De les grans cases surten els grans ases.

De les rialles, en vénen les ploralles.

De malagraïts, l’infern n’és ple.

De manies els metges no en curen.

De menjar poc, de parlar poc i de llevar-se de matí, ningú no se n’ha hagut de penedir.

De mica en mica s’omple la pica.

De moliner pots canviar, que de lladre no canviaràs.

De núvies n’hi ha per tots els cantons, belles i dolces com els torrons.

De Pallars a Morella, una meravella; de Morella al Pallars, no en tastaràs.

De Peres, Joans i ases n’hi ha per totes les cases.

De Ponent, ni gent ni vent.

De porc i de senyor se n’ha de venir de mena.

De Santa Caterina a Nadal, un mes cabal.

De tal buc, tal eixam.

De vell enllà no es pot passar.

D’això és que plora la criatura.

D’arbre caigut tothom en fa llenya.

De jove en marxa algun, de vell no en falla cap.

De Santa Caterina a Nadal, un mes cabal.

De tant d’anar el càntir a la font, ve un dia que es trenca.

Deixar morir un albat als peus.

Del germà, comença-te'n a anar; del nebot, vés-te'n del tot.

Del malalt a l’aconsolador, hi ha molta distinció.

Del meló i del casar consell no és bo donar.

Del prometre al complir, hi ha bon tros per penedir.

Del que els ulls no veuen, el cor no en dol.

Del que els ulls no veuen, el cor no en dol.

Del que ha de venir, no te'n cal alegrar ni penedir.

Del sembrar i del casar, consell no en vulguis donar.

Del treball en diumenge, ningú no se n’ha fet ric.

Del treball no en surt cap ruc gras.

Dels errors dels metges n’estan plens els fossars.

Dels pecats dels pares els fills en van geperuts.

Dels que fugen, algun se n’escapa.

Dels teus, mal en vols dir, però no en vols sentir dir.

Després d’un temps, un altre en ve.

D’estudiants, molts de petit i pocs de grans.

Déu dóna faves a qui no té queixals.

Déu dóna nous a qui no sap rosegar.

Déu té un bastó que pega sempre amb raó.

Deslliureu-me, Déu, dels amics, que dels enemics ja ho faré jo.

D’ell, qui se’n calça, no se’n vesteix.

D'estudiants, molts de petits i pocs de grans.

Dient les veritats, es perden les amistats.

Dijous, la setmana als sòls.

Divideix, per regnar.

Dol d’una tia, una nit i un dia.

Dona de l’Urgell a la Segarra, argelaga; dona de la Segarra a l’Urgell, un clavell.

Dona i vi al celler, no pot ser.

Donar beure amb una orella de ruc.

D'on no n'hi ha, no en pot rajar.

Dues cases, dues plagues (flagells).

 

6)
 
Ressenya feta per David Paloma del llibre El parlar salat: descripció, àmbit geogràfic i ús de Núria Busquet publicada en el núm. 2075 de la revista Presència (del 2 al 8 de desembre del 2011)
 

«El parlar salat: descripció, àmbit geogràfic i ús»

Autora: Núria Busquet Isart

Editorial: Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Pàgines: 280

PVP: 18 euros

Sa parla moribunda
 
Una visió actualitzada sobre el fenomen de la desaparició del parlar salat.
 
Núria Busquet estudia la substitució de l’article salat pel literari en una àrea geogràfica que delimiten els rius Tordera i Ter, i que s’estén entre Blanes i Begur. Es tracta d’un canvi lingüístic que s’ha accelerat els últims anys.
 
La majoria d’especialistes considera que el parlar salat, actualment, és un subdialecte del català central. Maria Pilar Perea, per exemple, va escriure fa pocs anys que tal subdialecte era “moribund”. Perea és la directora de la tesi doctoral que el 2010 va llegir Núria Busquet i que ara s’ha publicat en una edició comercial. En aquest llibre Busquet descriu amb precisió el parlar salat, caracteritzat per un tret morfològic arcaic: l’article derivat del demostratiu llatí ipse (es, sa).
 
L’autora també situa el parlar salat sobre una estreta franja del litoral que s’estén entre Blanes i Begur, i que apareix de manera aïllada a Cadaqués. Gràcies a la recerca de Busquet, basada en 125 entrevistes a ciutadans de totes les poblacions gironines en les quals s’ha documentat l’ús de l’article salat durant el segle xx, la descripció i l’àmbit geogràfic són ara molt més afinats: tan afinats que, al final de l’obra, s’afirma que aquest dialecte “ja no existeix” i que cal “reestructurar el mapa dialectal del domini lingüístic del català”.
 
Que no existeixi el dialecte no vol dir que l’article salat hagi desaparegut. De fet, es conserva de manera molt residual a Begur, Calella i Tossa, i l’utilitzen a Cadaqués de manera força sistemàtica, per bé que hi ha hagut un trencament en la transmissió generacional. “És probable que en els propers cinquanta anys l’article desaparegui d’aquest poble altempordanès”, perquè els joves nascuts després de 1983 ja no l’utilitzen. Són molt interessants els capítols dedicats a la cronologia de l’ús de l’article salat (per exemple, a la toponímia o a la llengua escrita), l’anàlisi minuciós de les dades i els resultats, un impecable marc teòric i, finalment, la comparació amb l’ús de l’article salat a les Illes Balears i també a dues zones valencianes que salaven des del segle xvii: Tàrbena i la Vall de Gallinera.

 
7)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Setmana del 12 al 18 de desembre del 2011)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 12 de desembre del 2011

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Emprenedor_0_607739281.html

ESMOLET DE PARAULES

Emprenedor

Albert Pla Nualart

En diem de qui crea, desenvolupa i implanta un projecte empresarial. En origen, el va definir la seva capacitat d'afrontar la incertesa i estimar-se més els riscos que comporten grans guanys i terribles pèrdues a l'estabilitat d'un salari que permet fer la viu-viu.

Modernament, però, l'accent no s'ha posat tant en el risc com en la innovació. Gràcies a ells, els invents i les noves idees es converteixen en millors tecnologies i serveis que, en ser acceptats pels mercats, fan obsolets els que hi havia fins aleshores.

S'entén, doncs, que el més essencial d'un emprenedor no és el desig d'assumir riscos ni el d'obtenir grans beneficis sinó la genial visió que fa que triomfin innovacions que canvien substancialment tot un sector econòmic o fins i tot la societat sencera.

El que el diferencia o l'hauria de diferenciar del simple empresari és que no treballa només per fer diners sinó per fer la vida més fàcil a tothom i, per tant, sense que sigui un filantrop, hi té algunes coses en comú.

A partir d'aquí, correm el perill de confondre'l amb un sant. Però alguns emprenedors no són precisament els reis de l'empatia. I, en l'obsessió de complaure el client i dur a bon port el projecte, acaben convertint en un infern la vida dels seus treballadors.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 13 de desembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Monarquia

Albert Pla Nualart

La seva essència històrica són els privilegis.L'elecció baixa de Déu i fa del tot inqüestionable la idoneïtat del designat per més que el limitat judici humà no hi vegi cap dels atributs que haurien d'adornar un líder.

L'anomenada monarquia constitucionalés un intent de fer compatible aquesta casposa romanalla de l'Antic Règim amb la democràcia, i aspira a ser legítima afirmant que s'ha buidat de poder i ja només té prestigi.

Diuen que la necessitem perquè som com nens que encara creuen en el país on de nit plou suaument i de dia brilla el sol sota el regnat d'un monarca noble i just que estima els seus súbdits.

Volem reis com si fossin escuts, invulnerables a les febleses humanes. Sempre a punt per sortir engalanats a rebre mandataris i fer discursos plens de tòpics i bones intencions.

Però aquest format de rei calcomania hauria de comportar moltes servituds. La primera i més important: tenir en constant observació la seva riquesa personal, és a dir, saber d'on ve i com ha crescut.

Poder fer negocis amb l'avantatge que dóna el càrrec de rei s'assembla massa a donar l'ocasió que fa el lladre. Estar privat del dret de vot no pot ser l'únic sacrifici que compensi tants privilegis. Constitucional no sembla compatible amb fortuna personal opaca.

Urdangarin s'ha presumptament forrat valent-se del fet que pertany a la família reial, però cal molta més transparència per estar segurs que no s'ha limitat a imitar l'exemple del seu sogre.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 14 de desembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Traducció

Albert Pla Nualart

És una gran veritat que el traductor viu condemnat a trair.És tant així que, si en el pas d'una llengua a una altra no es perd res, o bé és un text hipertècnic o una de les llengües no té cap personalitat.

El traductor recrea perquè no es limita a buscar equivalències sinó que intenta reproduir l'impacte que causa en els lectors el text original. És una feina que demana temps, perquè les presses porten als calcs: aquells usos estranys en la llengua d'arribada que només tenen sentit si tens al cap la de sortida.

Com més mecànica és la traducció, més erosiona identitat. Com més consumim productes traduïts d'una altra llengua, més deixem que ens colonitzi. Una muntanya de merry Christmas i feliz Navidad fan que enguany l'ajuntament de la capital del país ens desitgi feliç Barcelona.

Però el més important és que es mantingui invisible, que sintonitzi tan bé amb el to i l'estil de l'autor que ens creï la il·lusió que és la seva veu la que ens parla. No pot ser mai bon traductor qui menysprea l'original i decideix millorar-lo.

Traduir és crear a l'ombra d'un escriptor i ajupir-te on ell s'ajup perquè el teu perfil no sobresurti: trobar l'equilibri entre ser fidel -dir el mateix que diu l'original- i transparent -dir-ho com si s'hagués escrit en la llengua d'arribada.

I això, que és difícil en qualsevol llengua, passa a ser funambulisme quan traduïm del castellà al català. Però els riscos que l'autor vol assumir, el traductor no és ningú per esquivar-los, per molt que cregui que se la fotrà.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 15 de desembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Crisi

Albert Pla Nualart

Es produeix quan coses com la relació de parella o l'economia es deterioren molt de pressa sense que hi hagi causes concretes que ho expliquin. Només es dóna en sistemes complexos: aquells en què el funcionament del tot no deriva de la suma de les parts.

El que la provoca és tan divers i imprecís que no sabem combatre-la amb decisions ordenades i racionals. Tot falla per tot arreu i quan sembla que una cosa s'arregla se n'espatlla una de més greu.

Obre un abisme entre un present que se'ns enfonsa sota els peus i un futur que encara no trepitgem. El que crèiem ja no val i el que creurem està per formular, de manera que si avancem ho fem a les palpentes.

És un procés irreversible que fa insostenible el sistema vigent. Però abandonar-lo ens provoca tant de vertigen que aferrats a la desferra ens entestem a creure que és només una avaria que podrem reparar.

Ens aboca a canvis radicals si us plau per força. Fa que res torni a ser com era. I ens provoca la perplexitat i la sensació d'absurd que deixa la mort d'un ésser estimat.

La nostra incapacitat d'afrontar-la quan encara podia ser canvi gradual s'explica per la necessitat humana d'ignorar els perills no imminents per no haver de viure en el neguit constant.

La crisi va néixer el mateix dia que vam sortir de l'anterior. En les certeses provisionals on ens vam instal·lar ja hi havia les clivelles que ens hem negat a veure fins que el temps les ha convertit en esquerdes que amenacen ruïna.

---------------

Publicat en el diari ARA divendres 16 de desembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Feina

Albert Pla Nualart

Asseguren alguns economistes que anem cap a un futur de subsidiats. El desenvolupament tecnològic permetria, en teoria, que només treballin uns quants i la resta malvisquin amb engrunes.

La feina s'està convertint en un bé escàs, com si el progrés ens digués: "Si has perdut el meu tren, queda't a casa i viu de la sopa bova!"

Però de feina n'hi pot haver tanta com vulguem: els boscos estan bruts, els mars contaminats i ens enfrontem al repte tecnològic inajornable de fer sostenible l'economia abans que es carregui el planeta.

Si no n'hi ha és perquè la nostra societat no entén la feina com una quantitat d'esforç que redunda en el bé comú, sinó com un negoci que ha de generar una plusvàlua i enriquir a qui la crea. Un negoci que, per acabar-ho d'adobar, ha de competir amb els que vulneren drets humans i no saben què és democràcia.

Abans que sigui tard haurem d'entendre que el motor econòmic no pot ser la cobdícia individual i que una feina ha de ser molt més que fer d'esclau unes hores per un salari. Haurem d'aprendre a treballar pensant en tots i vivint com un més.

Mentrestant, una bona part de la generació més ben formada que hem tingut mai és a casa de braços plegats, totalment desmoralitzada. No han parat de fer màsters que garantien un futur brillant. Els hem entrenat per ser competitius i menjar-se el món.

Però si no volen que el món se'ls mengi a ells, hauran de redescobrir la feina coml'esforç solidari que ens ha permès, com a espècie, arribar fins aquí.

----------------

Publicat en el diari ARA dissabte 17 de desembre del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Francisco Camps: Untuositat mel·líflua

Albert Pla Nualart

L'astut Zaplana hi va veure l'home de palla ideal per marxar a fer de ministre a Madrid tenint València ben lligada. Però el rosegaaltars conegut com el Curita , tot i que la Rita jurava que era bon xiquet, va encetar de seguida la guerra bruta per ser l'amo del PPV.

Té un somriure mel·liflu i és capaç de dir a un xoriço amiguito del alma i te quiero un huevo. S'envolta d'éssers angèlics com Ric Costa i, en un atac de sinceritat, ha arribat a confessar a un associació de mestresses de casa que parla amb la seva mare un mínim de tres cops al dia.

L'advocat que el defensa assegura que és incapaç d'evitar l'adjectivació tendra i carinyosa, incloent-hi algun hijo de puta, i fa passar com a virtut de l'acusat la seva fama de racanillo .

I per fer-lo més simpàtic, diu que la dona l'administra i li dóna sempre els diners justos, de manera que si compra un trajo no necessita factura.

Els blaveros hi veien un submarí catalanista però han acabat admirant idees seves tan genials per rematar el valencià com ensenyar ciutadania en anglès. I tanmateix, quan s'emociona, la llengua del país li sobreïx i el fa passar per la vergonya que el jutge li ofereixi un traductor.

En el seu èpic adéu a la presidència va afirmar que "en el meu cor sempre anidarà la idea que el meu treball va ser honorable". Però el judici a què l'ha abocat creure's tan sant podria acabar provant que també hi aniden altres pàjarus .

----------------

Publicat en el diari ARA diumenge 18 de desembre del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Iñaki Urdangarin: Massa semblant a un príncep

Albert Pla Nualart

És prou hieràtic i inexpressiu perquè costi distingir-lo de la figura de cera. El seu posat de noi de casa bona sembla ideal per a un discret segon terme. Respon tant al tòpic de nuvi perfecte que diries que és un nino de pastís de noces de mida natural.

L'elecció de la Cristina va ser de manual. Si hi havia un tros d'home amb pinta de príncep blau era aquell jugador d'handbol que va conèixer a Atlanta. Tenia nòvia formal, però no va dubtar a deixar-la plantada per subscriure una assegurança d'impunitat en forma d'infanta.

Des de molt jove s'havia sentit cridat a viure per sobre del bé i el mal, a saltar-se olímpicament els deures ciutadans. El 1993 es va lliurar de fer la mili a Ceuta al·legant ser sord com una campana mentre triomfava com a esportista d'elit.

I el 1997, dies abans del bodorrio , el van haver d'obligar a saldar un deute d'unes 400.000 pessetes amb l'Ajuntament de Barcelona per multes acumulades i impagament d'impostos. No sorprendria, doncs, que sent tan poc terrenal guardés uns quants milions en paradisos.

Fa 20 anys tothom hauria dit que qui era un perill per a la monarquia era el seu company de selecció, germà d'etarra i actual líder d'Amaiur: Xabier Mikel Errekondo. Però aquest dijous, quan el rei li va donar la mà, no va poder evitar pensar: "Tant de bo s'hagués enamorat d'aquest, la Cristina".

 
8)
 
Ressenya del llibre Poliglotisme passiu i altres escrits de Delfí Dalmau i Gener feta per David Vila i publicada en la revista L'Escletxa (tardor 2011)
 
 

Fidelititat lingüística i poliglotisme passiu

 

Poliglotisme passiu i altres escrits

Delfí Dalmau i Gener

Voliana Edicions, octubre de 2010

 

Amb la reedició del clàssic de la sociolingüística Poliglotisme passiu, de Delfí Dalmau i Gener, la nova editorial Voliana fa tota una declaració de principis, evidenciant la seva voluntat de publicar obres que ajudin a fer del català una llengua normalitzada, desacomplexada i sobirana.

Poliglotisme passiu fou publicat per primera vegada fa prop de vuitanta anys i l’eix central de l’argumentació que s’hi fa és la defensa aferrissada de l’aprenentatge passiu de diverses llengües, és a dir, aprendre a entendre altres llengües, en contraposició a l’habitual poliglotisme actiu, que pretén que aprenguem a parlar-les. I és que, segons l’autor, difícilment podrem arribar a dominar una llengua com ho fa un parlant nadiu i, a més, l’aprenentatge d’aquestes llengües provocarà interferències en la manera com parlem la pròpia. Dalmau introdueix el concepte de superposició lingüística, existent en territoris que no disposen d’estat propi i en els quals una llengua forastera s’ha sobreposat a la pròpia, relegant-la a una posició de submissió lingüística. Amb un munt d’exemples, l’autor demostra que hi existeix una forta pertorbació lingüística, ja no només sobre la llengua minorada, sinó també sobre la  dominant. Les interferències mútues empobreixen, doncs, ambdues llengües. Per tant, si volem preservar la genuïnitat de cada llengua hem de donar preferència exclusiva, en un primer estadi, a l’aprenentatge de la llengua pròpia i, posteriorment, afavorir la comprensió d’altres, sense pretendre’n el domini actiu. És, en certa manera, el mateix plantejament que actualment fa el professor catalanòfil Til Stegmann amb el seu programa Eurocomrom. Si aprenguéssim els mecanismes que ens ajuden a entendre llengües properes, no ens caldria saber parlar-les per poder comunicar-nos amb els nadius d’aquestes llengües; nosaltres els parlaríem en la nostra llengua, ells en la seva, i ens entendríem perfectament.

L’assaig introdueix també altres reflexions la vigència de les quals és del tot indubtable. Denuncia, per exemple, la indignitat anticatalana que solen oposar els catalans als estrangers que volen aprendre el català, parlant-los sempre castellà per més que els estrangers puguin comprendre el català i vulguin aprendre’l, (...) aquest fet vergonyant que revela fins a quin punt ens havem junyit i avesat a l’imperialisme castellanista. I parlant d’una persona d’origen sud-americà, es donava el cas monstruós que ell parlés en català amb gran esforç i els catalans li parlessin en castellà. L’autor, enutjat davant d’aquest fet, es demana ¿Quan serà que una mal entesa cortesia, un excés ridícul i indigne de provincialisme, deixarà de trair els nostres deures de poble amb llengua pròpia?. Una pregunta plenament vigent.

Poliglotisme passiu i altres escrits es complementa, com el títol indica, amb una sèrie de textos addicionals de l’autor, entre els quals destaca el Document del professor català Delfí Dalmau al polític espanyol Manuel Azaña, en el qual li proposa que l’estat espanyol imiti el model belga i assumeixi directament la política lingüística del català, reconeixent-lo com a única llengua oficial a Catalunya. Aquest centralisme lingüístic resoldria les mancances del que ell anomena la solució federalista que s’està aplicant en aquell moment i, alhora, evitaria la solució separatista, que és la que hom reclama quan no es presenta cap solució raonable per a salvar la personalitat. Gairebé vuitanta anys després, s’ha demostrat que Espanya no està disposada a buscar aquesta solució raonable, de manera que la independència és l’única sortida possible si volem normalitzar la llengua. Tanmateix, les reflexions de Delfí Dalmau i Gener continuen sent ben vàlides. Si volem que el català tingui preferència en tots els espais d’ús, hem d’aprendre a practicar el bilingüisme passiu, és a dir, encara que no ens parlin en català, nosaltres no hem de deixar de fer-ho.

David Vila i Ros

 

 

9)

 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 74)

Siguem persones ben enraonades

Ramon Sangles i Moles
 
Hem encapçalat la secció anomenant-la «La senyoria de la paraula». Aleshores, anar dient vulgaritats, això fa ser senyor? Ja n’hem parlat i ja hem dit com els mitjans de comunicació solen ser mestres a servir massa sovint vulgaritats, pensant-se potser que així fan més gràcia.

 

Nosaltres, però, hem d’anar més amb compte: posem sovint el fre, no sigui cas que volent-nos fer simpàtics fóssim titllats de rucs i necis (segur que arribaria aquest moment si anéssim lliscant pel pendent de les paraules buides i banals).

 

Entenguem-nos; ara no hem pas de caure a l’extrem de no saber fer una broma entre amics en moments de distensió i de gresca o mentre prenem una copa. El sentit de l’humor no ens ha pas de faltar; al contrari: és saludable. Nosaltres ens queixem de la vulgaritat «institucionalitzada» que malmet el nostre cervell.

 
 
10)
Comunicació escrita: l’extensió
 

 

Joan Tudela

 

L’extensió d’un text escrit ha de ser l’adequada. Val a dir que el problema, en l’expressió oral, del descontrol de la durada d’una intervenció és poc freqüent a l’hora d’escriure. Això és així pel fet que molt sovint existeix una extensió predeterminada que hem de complir. Això, en certa manera, és una sort; però demana un esforç, normalment en el sentit de retallar el text per adaptar-lo a l’extensió requerida. De vegades, es tracta d’una extensió emparaulada de forma explícita; per exemple, hem d’escriure un article per publicar en un diari o una revista i ha de tenir tres-centes paraules. De vegades, actua la força del costum; per exemple, la convocatòria d’una reunió sempre ocupa un full i la gent convocada s’estranyaria si n’ocupés tres o  quatre. Però és cert que hi ha ocasions en què tenim una certa llibertat per decidir l’extensió de l’escrit. En aquests casos, cal que, un cop ens trobem en la fase de la reescriptura, fem una reflexió sobre l’extensió del text que estem revisant. Amb independència de l’extensió de l’esborrany, hem de pensar quina hauria de ser l’extensió ideal d’aquell escrit i, tot seguit, allargar o escurçar el primer redactat i encaixar-ne la llargada a l’extensió ideal.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net