botja
1)
Mata de qualsevol planta de forma més o menys arredonida i de qualsevol
grandària. És diu, fonamentalment, de les mates una mica secalloses que s'usen
per a encendre el foc. El diminutiu botgeta s'aplica a les mates de
plantes medicinals com ara el timó, que són més aïna
menudes.
Enric Valor i Vives usa aquest mot en la seua
prosa literària. En la novel·la Sense la
terra promesa podem llegir:
–Xe, un llaurador com tu!... –prosseguí tot persuasiu el traficant–. ¿No has podat vinya,
descimalat oliveres i ametlers, arrancat botges dels marges?... Si és la
mateixa feina! |
En la novel·
–I els
xics? –Els he
enviats a fer botges i a dur garbons de sarments d'una garbera bona que
n'hi ha més amunt de l'aljub, arran de bosc, perquè demà farem
forn. |
Toni, que era
a fer botges per a la fornada, m'havia deixat fora de la seua habitació
l'escopeta i mitja dotzena de cartutxos: cinc de perdigons i un de bala,
com solia fer. |
–Com tens el
forn, Amèlia? –va fer David–. Nosaltres també en fem, com cada
diumenge. –Encara no
l'he encés, so David; espere les botges sequetes que durà
Toni. |
Els dos
xicons balejaven el blat amb molta traça amb dues escombres de botja i
bandejaven nucs de tija i petites pedres blanques que havien saltat del
sòl de l'era. |
I en la novel·
Damunt que
era festa, feines agrícoles se'n podien fer ben poques. Llaurar,
impossible: la rella no podia rompre la terra glaçada. Podar ceps, fer
garbons de sarments, anar als tossals a fer llenya, collir botges per al
forn... coses així. Era la temporada de repòs del muntanyès. Ja vindria la
sega! |
En la rondalla Nabet d'Enric Valor podem
llegir:
Nabet,
agosarat però astut, enfilant-se per un regallador ple de botges que
baixava per la fita del tros, i sempre a cavall del ruc, puja prop del
capdamunt de la lloma, deixa l'ase amagat dins el regall, i ell, a peu,
s'acosta al bancal on havia sentit els
lladres. |
També trobem el mot en l'obra de l'escriptor
alcoià Jordi Valor i Serra. En el llibre De la muntanya i de voramar
trobem:
–Ha estat el
Mellat. Li ha pegat una cantalada. S'han barallat per una botja per a
encendre el foc |
Tenim la cançoneta popular alcoiana:
Serra de Mariola, tota a floretes. Tota a floretes, sí, tota a floretes, no, tota a floretes. A on van les socarrades a fer botgetes mentres els fadrins canten per les casetes. |
Cal aclarir que les socarrades que diu la cançó són les dones de
Cocentaina, no les de Xàtiva. És lògic que siga així perquè Cocentaina està ben
prop de la Serra de Mariola i Xàtiva està a uns 50 quilòmetres. Xàtiva va ser
cremada per Felip V l'any 1707 i Cocentaina va ser-ho pel mercenari magrabí
al-Abbas l'any 1304, així és que els de Cocentaina es socarraren quatre segles i
escaig abans que els de Xàtiva. Al-Abbas era un guerrer de sang reial, molt
eficaç i bastant brutal, que a Cocentaina es va enfrontar a Roger de
Llúria.
2)
En
sentit figurat, cabellera abundant i estufada.
Vaig anar a casa de la
tia Gustava i me la veig que portava una botja de monyo blanc grandíssima.
No vaig poder aguantar-me, vaig agarrar unes estisores i tas-tas, tas-tas,
tas-tas, li vaig deixar un cabet la mar
d'arregladet. |
3)
Enreixat de branquetes que es posa en les andanes a on es cria el cuc de
seda perquè aquest hi puge a filar el capoll.
Martí Domínguez
Barberà, natural d'Algemesí (la Ribera Alta), usa aquest mot en aquesta
accepció. En la novel·la Els
horts escriu:
A l'interior del seu front ample i aparentment tranquil, els
pensaments de Begonya seguien filant com els cucs de seda en la botja.
Començava a prendre consciència de la transformació fonda per què estava
passant. ¿Per què, si no, aquelles impaciències, aquells colps, aquelles
punxes en el seu esperit, ella, tan asserenada sempre, tan sense problemes
sentimentals? |
Cal
aclarir que la paraula botja es pronuncia amb o
tancada.
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 220)
L'estol del rei En
Jaume
Antoni Llull Martí
Estol
és el
nom que es donava en temps antic a un conjunt de naus preparades per a
la guerra, això del que avui en diríem armada. En el Llibre dels
feits, que ve a
esser un llibre de memòries del rei En Jaume I, en el qual el Conqueridor
conta els principals fets de la seva vida, entre els quals la conquista
de Mallorca, tenim
una descripció de com era l'estol reial amb el qual vingué a lluitar contra
els moros illencs: «E la quantitat de l'estol fo aital que hi hac XXV
naus complides, e
XVII tarides, e XII galees, e entre buces i galiots, C.» (Capítol 55). Estol
és
un mot que procedeix del grec stólos que tenia el mateix significat. Amb el temps, estol també passà a significar un exèrcit o un conjunt de guerrers i finalment un conjunt de persones generalment aplegades per a realitzar alguna acció.
Les naus complides devien esser embarcacions grosses, amb tot el seu aparell i armades amb tots els instruments de guerra de l'època. Podien esser d'una o vàries cobertes i solien dur com a tripulació entre quaranta i vuitanta mariners. La tarida, mot d'origen àrab, era un tipus d'embarcació planera, grossa, sense cap tipus d'aparell, destinada al transport dels cavalls, armament i coses voluminoses difícils de carregar en les altres naus, i solia esser remolcada per una galera.
La galera (o galea) era una nau que en aquell temps ja feia milers d'anys que era coneguda, propulsada a rems i a vela. Com a vaixell de guerra tenia l'avantatge sobre els de vela que per a avançar no depenia solament del vent. Sembla que el seu nom prové del grec galéa, que en la llengua clàssica significava ‘mostel', una casta de peix semblant a tauró, i en el grec medieval prengué el significat de ‘nau llarga i estreta propulsada per rems'. El galiot era un tipus de galera més petita, i també el nom que es donava al qui remava en una galera, quasi sempre un condemnat a aqueix treball forçar. El conjunt d'aqueixos condemnats era anomenat xurma, i eren comandats pel còmit, oficial encarregat de mantenir l'ordre i que remassin sense defallir, anc que fos a base de fuetades. El qui tenia la màxima autoritat sobre el cominal (tripulació), d'un vaixell, era anomenat senyor de la nau.
La buça era un tipus d'embarcació molt ampla, de procedència nòrdica, usada en els segles XII i XIII. El seu nom prové del nòrdic bûza, nom que li donaven als països escandinaus, probablement per conducte del francès buse.
«L'escandall d'equipatges s'aná fent poch á poquet, desapareguent d'un á
un los viatgers, qui acompanyat d'un home ab lo fato al coll qui deixant lo arrimat en algun recó del hostal ab encárrech de
que l'entreguessin á qui vindria á cercar lo» (Narcís Oller, Vilaniu, 1885).
«Ens trobàvem a Furú, al mig dels elefants i altres bèsties, quan
començaren d'arribar-nos males noves. Les unes es referien a la dificultat de
trobar porteurs per traginar, amb la rapidesa necessària, tot el nostre
fato. Les altres, a la inseguritat de què una piroga que el
chef de Dialakoto ens havia de tenir a punt fos al lloc marcat el dia
convingut» (Nicolau M. Rubió i Tudurí, Caceres a l'Àfrica tropical,
1926).
«Allà la mare s'ajupia una mica i em feia un petó a la galta i jo sentia aquell perfum de sabó d'olor que feia sempre, i després s'abraçaven amb la Ció, la cunyada, i la mare marxava sola cap al poble, camí enllà, la passa lleugera, la faldilla llarga fins més avall dels genolls, amb el cabàs ple de fato –ous, farina, cansalada, llet...– que li preparava la Ció» (Emili Teixidor, Pa negre, 2004).
Adagis
En
aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més
específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els
llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i
també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet
de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en
els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests
ja no eren específics de l'Urgell.
Els
adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa
que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel
pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre
posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la
seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia
i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran
conveniència de recopilar-los i
d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de
l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o
refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont
entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit
fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu
esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i
al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més
diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és
una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de
treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. Podríem aplicar-hi allò
dels clàssics de intelligenti
pauca.
Cabra avesada a saltar, salta i saltarà.
Caçador i home de bé, no pot ser.
Cada casa és un món.
Cada olleta té la seva tapadora.
Cada ovella amb sa parella.
Cada tupí troba la seva cobertura.
Cada u tira l'aigua al seu molí i deixa sec el del
veí.
Cadascú a casa seva i Deu en la de tots.
Cal
tenir més vista que ànima.
Caldera vella, bony o forat.
Caminar amb peus de plom.
Cantar més que el gall de la Passió.
Cap
geperut no es veu el gep.
Cap
pare afillat no mor enfitat.
Cap
fred, ventre net i peus calents, riu-te de tots els
metges.
Caragol i dona, tot l'any és bona.
Cara pigada, cara estimada; la que passa de tres, ja no val
res.
Carn fa carn i vi fa sang, i els diners van on n'hi
han.
Càrrega que plau, no pesa.
Carrer mullat, calaix eixut.
Casa de dues portes, fa de mal guardar.
Casa pobra: qui res no hi porta, res no hi troba.
Casar o morir, només que un camí.
Casar-se amb el primer ase que brama.
Casat cagat, solter merder.
Castells més alts que tu han caigut!
Cavall vell, poca verdura.
Cerca-la prima i neta, que de grassa i porca ja se'n
farà.
Cercar la camisa d'un penjat.
Cols i fesols, què dimoni vols?
Com
els rucs de l'Urgell, que en veure la càrrega ja s'ajeuen.
Com
més amics, més clars.
Com
més cosins, més endins.
Com
més fred és el gener, més suc dóna el taronger.
Com
que tinc tan a prop les dents, no em recordo dels parents.
Comerciant i home de bé, no pot ser.
Comptes vells, baralles noves.
Content jo, content tothom.
Contra la força, no val la raó.
Convidat massa atent al plat, altre cop no és
convidat.
Córrer més que el vent.
Córrer més que una llebre.
Cosa privada, és desitjada.
Cria fama, i posa't a jeure.
La felicitat dels altres
«A nosaltres ens agrada fer feliços als altres». Un jugador de bàsquet justificava irònicament el mal joc de l'equip. Era just després d'haver encadenat un reguitzell de derrotes.
Els afroamericans que acceptaven l'esclavitud també van fer feliços a aquells blancs que els explotaven. Els defensors de l'esclavisme ho justificaven dient que el sacrifici d'aquest segment tan desprestigiat de la societat repercutia positivament en l'economia d'Estats Units.
Sense deixar Amèrica del Nord, l'historiador Josep Sort sosté que els quebequesos assumirien el paper de negres-blancs quan el XVIII van ser annexionats a l'imperi britànic. L'especificitat del Quebec dins del Canadà no gaudiria de cap reconeixement. La burgesia anglòfona els va titllar de «negres» o de «granotes». I «speak white» fou l'equivalent espanyol de «habla en cristiano».
Quedar incorporat a un entorn culturalment diferent, en el qual la teva identitat lingüística queda minoritzada, és absolutament devastador. També són equiparats a un subgrup dins l'àmbit aragonès i a una anècdota dins l'àmbit espanyol els catalanoparlants de la Franja de Ponent. Al tractar-se d'un fet tan insignificant, als franjatins sempre se'ls insta implícitament a tenir contents els castellanoparlants d'Aragó i de més enllà. Sigui just o no, la gent de la Franja han de renunciar sistemàticament als seus drets lingüístics a fi i efecte que la resta dels habitants de la comunidad autónoma no s'ofenguin. Com si es tractés d'un xantatge, l'oficialitat de la llengua autòctona d'aquesta llenca podria despertar temptacions d'enviar a l'oposició, amb un vot de càstig, el govern que la portés endavant. Així, doncs, estem parlant d'una minoria catalanoparlant que des de fa generacions continuen sent educats com si fossin castellanoparlants. Consegüentment, han interioritzat un univers castellà, el qual s'apliquen i comprenen més bé que el català. Allò aragonès és, per tant, un entorn alienador per als franjatins, que per raons de llengua han esdevingut els negres-blancs d'Aragó.
Tant és així, que altres col·lectius en circumstàncies semblants de seguida se n'adonen. «Als fragatins i altres catalanoparlants d'aquests topants us puc entendre, atès que jo sóc originària d'una contrada amb característiques similars. L'indret on vaig néixer, un territori hongarès pels quatre costats, després de la primera guerra mundial va passar a dependre de Romania». Qui parla així és la meva veïna, mare d'un xiquet tan ros com ella de pocs mesos d'edat, que aviat va constatar que la llengua autòctona de la Franja no és altra que la catalana. Es tracta de descendents d'aquells magiars que amb la desaparició de l'imperi austrohongarès foren annexionats a Romania.
Obligar-te a haver de fer feliços els altres origina una enorme dependència. Actuar amb la independència d'aquesta veïna de l'Est és entendridor: «en hongarès educaré el meu fill».
Quim Gibert, coautor d'Elogi de la transgressió
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Consumisme_0_603539710.html
És el conjunt d'actituds i comportaments que porten al consum repetit i indiscriminat de béns i serveis no imprescindibles. L'alimenta la il·lusió que posseir i fer més coses fa feliç, malgrat que tots sabem que l'efecte euforitzant dura poc i acaba en sensació de buidor.
La seva base antropològica, descrita per primer cop pel sociòleg Thorstein Veblen, són instints emuladors que ens impulsen a voler impressionar els altres amb un consum i un lleure ostentosos.
Basant la nostra autoestima en l'exhibició de riquesa, ja no treballem per cobrir necessitats sinó per enveja. I deixem d'intentar combatre unes desigualtats socials que garanteixen que hi hagi vencedors i fracassats.
L'economia el necessita tant que fins i tot ara, amb l'aigua al coll, segueix repetint com un lloro: només creixerem consumint més. I els llums de Nadal, com si fóssim pollets de granja, ens criden a tancar l'any patejant-nos-ho tot enmig de retallades i proclames d'austeritat.
I sí que notem que fa menys fred, però anem massa atrafegats per relacionar-ho amb el consum compulsiu. Encara que els experts assegurin que el consumisme destrueix el planeta, els mitjans privats i públics es barallen per difondre la publicitat que hi indueix.
De totes les refundacions la més urgent és un sistema econòmic que no depengui del consumisme. Ara mateix la revolta més efectiva és un consum sostenible, i depèn de cadascú. I si això ens obliga a replantejar-ho tot, fem-ho, abans que sigui massa tard.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
És l'estat emocional que ens fa creure que el que desitgem es farà realitat i el que pot anar bé hi anirà. A diferència de la fe, que pressuposa convicció i fidelitat, és només un sentiment que empeny cap endavant. La vida només té sentit si pensem que el futur serà millor.
L'esperança religiosa és escatològica: la recompensa a l'altre món fa suportables les misèries d'aquest. És molt humà creure en el Cel quan la Terra és un infern. Només hi ha una estratègia efectiva per rebaixar el fonamentalisme: fer créixer les expectatives terrenals.
Però l'esperança escatològica no transforma la realitat, només la fa vivible. Com deia La Rochefoucauld, per enganyadora que sigui, serveix almenys per portar-nos per un camí agradable. Aquesta esperança, pel marxisme, és una forma d'alienació.
L'esperança laica, per ser virtut, exigeix tenir uns objectius i uns plans per assolir-los. No espera res de la gratuïtat divina ni de l'atzar. I no s'ha de confondre amb teràpies basades en el pensament positiu limitat a la subjectivitat.
El cinisme rebutja l'esperança com una fantasia que ens té contents i enganyats. La història demostra, en canvi, que és en els terrenys que ha adobat on creix tot el que associem amb progrés i llibertat; i que allà on ha mort, hi ha caos i injustícies.
Però no és necessari ser cínic per rebutjar-la, n'hi ha prou sent gandul. Sovint la defugim perquè tenir esperança, al contrari de fer-se il·lusions, obliga a esforçar-nos. Gran part del cinisme imperant és mandra disfressada.
ESMOLET DE PARAULES
És l'operació de l'enteniment que permet formar-se idees dins la ment, i també la nostra manera d'entendre abstraccions fent servir la imaginació i la intel·ligència. La vida o la mort es conceben de tantes maneres com persones hi ha. Cada concepció que en tenim és filla nostra i explica qui som.
És també el moment en què un òvul i un espermatozou es troben i comença un projecte de persona. Demà celebrem la d'una dona en qui l'Església ha volgut encarnar la idea de puresa fent que no tingui la tara de fàbrica que el dogma catòlic ens pressuposa a la resta dels humans.
Un òvul i un espermatozou que ara mateix podrien simbolitzar la Merkel i el Sarkozy, que aquest dies estan en plena concepció de la nova Europa, envoltats de llevadores i amb els ciutadans de l'euro cagadets de por perquè si el nen no surt bé hi podem perdre bous i esquelles.
Però, per a sort de tothom, cap concepció no és puríssima. No ho és la que va concebre la Constitució que celebràvem ahir, enaltida també a dogma fins que la despòtica pressió dels mercats la va canviar en dos dies. Ni ho és, menys encara, la manera neoliberal d'entendre l'economia que ens volia convèncer que havíem arribat al final de la història.
En cada concepció, sigui mental o biològica, s'enceta una pàgina en blanc que ens està donant una altra oportunitat. Per això quan sentim que la realitat ens oprimeix i no deixa cap espai per ser optimista, tinguem clar que està en les nostres mans canviar-la concebent-la d'una altra manera.
ESMOLET DE PARAULES
Aquest dilluns d'aqüeducte un informe de l'OCDE denunciava que la bretxa que separa rics i pobres no para d'augmentar. Ja ho feia en la majoria de països durant l'etapa de creixement, i fa por pensar què passarà amb la crisi.
En el cas de Catalunya, aquesta bretxa incideix en una altra de tan o més preocupant: la lingüística. Quan assegurem que el català és la nostra arma secreta per cohesionar -la via més directa perquè s'integri un immigrant de qualsevol racó del món-, obviem que perquè això sigui veritat cal que segueixi funcionant un cert grau de mobilitat social.
Si som impotents políticament per fer que el català sigui important per obrir-se camí, no hauríem de trobar sorprenent que les capes de població més deprimida hi acabin veient un luxe prescindible.
És tan cert que en molts punts del territori no hi ha integració possible sense el català com que en bona part de l'àrea metropolitana -on viu el 70% de la població- es pot acabar percebent com una llengua pija.
La cohesió social passa pel català en la mesura que sigui la llengua dels sectors més dinàmics de la classe mitjana. Si aquesta classe es dissol, la part que vagi cap avall corre el risc de castellanitzar-se, i la que vagi cap amunt, farà el català més elitista.
Somia qui creu que la immersió normalitza en una escola pública guetitzada. La immersió només la fa efectiva que el català sigui de debò llengua d'ascensió social. Amb l'ascensor avariat, pot acabar passant d'instrument de cohesió a simple marcador social.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Albert Pla Nualart
És el neguit que ens domina quan tenim sentiments catastròfics anticipants. El sol acompanyar un intens malestar psicològic i petites alteracions de l'organisme, com una pujada del ritme cardíac, tremolors, suor en excés i sensació d'ofec.
A diferència de la por, no hi ha res en concret que la provoqui. Per ser més exactes, la pot provocar el no-res que trobem quan ens fem preguntes sobre l'últim sentit de l'existència.
És l'abisme irreconciliable entre la nostra finitud i la set d'eternitat. El que sempre tenim al fons i només aflora quan som incapaços de distreure'ns amb res.
En un sentit menys metafísic i existencial, és l'estat d'ànim que ens provoca un perill que sentim com a imminent però no podem precisar. Un perill davant el qual ens sentim impotents, com ens hi sentim davant aquesta crisi, que ens situa en una perspectiva que molts de nosaltres no havíem hagut mai d'afrontar: la d'anar enrere.
Estàvem programats per ser cada cop més rics, per viure més i més bé. Enteníem la vida com un procés d'acumulació de coses, i haver-nos-en de desprendre i passar amb menys ens provoca una sensació de vertigen, com si llisquéssim per un tobogan que ens va despullant de les senyes d'identitat.
L'angoixa que ens provoca la crisirevela cruament fins a quin punt l'actual sistema de valors ens ha fet bàsicament materialistes. Per primer cop, afrontem el repte de buscar seguretat en el que som, perquè el que tenim es pot evaporar en qualsevol moment.
----------------
RETRATS QUE PARLEN
Ho fa tot perquè l'estimin. Sent que està plena d'amor i té la immensa sort de trobar-se cada dia coses boniques i agradables. Parla obrint poc la boca, amb els ulls de miop sempre extasiats. És tan tolerant i positiva que acaba les frases sense descens tonal i ens deixa sempre penjats d'una revelació a mig dir.
No té registres i et demana que li passis la sal o li obris la porta com si t'expliqués un secret íntim. Li encanta resar i tracta de "tio" a un déu a qui cantava d'adolescent en misses progres de guitarres, adorava disfressat de Che a la selva boliviana i ara imagina com un metec frondós que la bressola cada nit.
La nena d'ulleres gruixudes en qui ningú es fixava ha sobreviscut a la grolleria ambiental inventant-se un món que mola i pocs són prou cruels per aixafar-l'hi. La seva veu expressiva i afinada afirma bondats i belleses que si ets una mica cínic acaben embafant.
Algun cop triga tant a reaccionar que tens ganes de reiniciar-la. Els seus silencis prenyats d'emoció s'eternitzen mentre busca inspiració en olors, sons i mantres que una excel·lent memòria sensual li guarda en calaixets.
Alimenta l'expectativa que dirà coses sublims, però rarament es desenreda dels tòpics. Amb el seu art s'ha construït un refugi protegit dels mals rotllos i s'estima infinitament més passar per pàmfila que abandonar-se a la intel·ligència dels mals sentiments.
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 11 de desembre del 2011
RETRATS QUE PARLEN
Als ulls li balla una ironia que fa de mal lligar amb el seu to solemne. Fa la impressió de no ser del tot res del que aparenta. Però aquesta falta d'autenticitat i contundència acaba jugant a favor seu. És cert que genera poca adhesió però garanteix l'absència de rebuig visceral.
L'hem vist aquests dies entre els líders europeus amb aquella cara neguitosament afable d'alumne nou que vol caure bé. Com a bon cap de govern espanyol, va prou peix d'anglès per contestar "Yes" si li pregunten "What's your point?" Però el que encara no saben a Brussel·les és que en castellà no especifica gaire més.
La caverna mediàtica hi veu un figaflor i el jacobinisme socialista un mariposón, però els que el coneixen a fons asseguren que el seu fort són uns silencis que deixen fora de joc la loquacitat dels altres, sobretot la d'Aznar.
Parla amb retòrica sentenciosa i té l'aire vetust d'una autoritat provincial. Però el seu didactisme és prou càlid per no resultar prepotent. Manté la calma davant els exabruptes i s'esmuny de les qüestions difícils arrapant-se a tòpics de sentit comú.
Ha arribat a president per no fer i no dir, esperant amb paciència el moviment ascendent del pèndol. Però la crisi a què s'enfronta demana molt més que una sàvia administració dels temps. O descobrim aviat un Rajoy amb reflexos, o cremarà en setmanes el crèdit que ha trigat 30 anys a acumular.
Vessament cerebral
Pere Ortís
9)
Trobar la paraula
justa
Voler
parlar amb paraules massa recercades no sol donar gaire bons resultats. Mirem de ser sempre molt planers i assequibles (encara que es
tracti d'una conferència de nivell mitjà-alt) i procurem que tot el que
diem pugui
ser entès. Altrament, la culpa serà
nostra.
Joan Tudela
En el camp del llenguatge no verbal, sabem que hem de dur
la roba, el calçat i els complements adequats a cada situació comunicativa.
Sabem que no podem comparèixer en una cerimònia solemne vestits de la mateixa
manera que ens vestim per anar a buscar bolets. En el terreny de l'expressió
oral, és evident que un diputat no fa servir el mateix registre lingüístic quan
parla des de la tribuna del Parlament i quan es troba a la barra d'un bar. És
per tot plegat que l'adequació és una necessitat clau en la comunicació
presencial. En la comunicació escrita també? Sí. Sovint, a l'hora d'escriure,
ens haurem de preguntar si tal cosa és correcta o és incorrecta (per exemple, en
qüestions d'ortografia). Però, encara més sovint, ens caldrà preguntar-nos si
tal cosa és adequada o és inadequada. Per fer-ho bé, en aquest apartat, hem de
tenir present sobretot el tipus d'escrit que estem redactant i la relació que
tenim amb el futur lector. No és el mateix una carta d'amor que una factura. El
llenguatge de la primera ha de ser radicalment personal i subjectiu; el
llenguatge de la segona ha de ser absolutament impersonal i objectiu. Una bona
manera d'aprendre a afinar l'adequació dels nostres escrits és identificar bé
els errors d'adequació que trobem en els textos que rebem com a lectors; per
exemple, el típic encapçalament “estimat amic” o “estimada amiga” en una carta
comercial signada per algú que no tenim el gust de conèixer de
res.
Del llibre Llengua i
comunicació.