2)
Publicat en el blog Sant
Tornem-hi divendres 18 de novembree del 2011
Xavier Rull
A la
Universitat Rovira i Virgili tinc
els alumnes de 1r del Grau de Llengua i Literatura
Catalana. També hi assisteixen estudiants
d'altres carreres d'idiomes (anglès i castellà). Són una canalla la mar de
trempada, amb potencial, amb ganes d'aprendre, amb capacitat per a absorbir el
que els explico (no tan sols qüestions lingüístiques), preocupats per la
societat i el seu futur. En fi, un grup eixerit. (Un cop vaig sentir dir a la
ràdio a l'Andreu Mayayo, professor d'Història, que el millor de la universitat
són els alumnes. Doncs això.)
A cops em
trobo que algun alumne diu que el mot X el corregiria perquè no és als
diccionaris. Aleshores dic que, si és un derivat predictible (és a dir,
si s'hi ha adjuntat un sufix determinat), no cal que l'esmenin. Que
deixin fluir la llengua.
El
català té una gran capacitat per a crear de mots. Com qualsevol altre
idioma. Ens pot semblar que el francès, l'italià o l'anglès tenen una gran
capacitat neològica; i la tenen, de fet (la gandula es diu transat en
francès, de transatlàntic; els italians anomenen el mòbil
telefonino, si bé també tenen la solució més formal cellulare; en
anglès van crear el mot workaholic ‘feinaddicte'; etc.). Però el català
està a la mateixa altura. Una altra cosa és que, al català formalitzat que
aprenem a l'escola i que es vehicula pels mitjans de comunicació importants,
això no es vegi (o es vegi molt poc). Però capacitat per a créixer en té, i
bastant més de la que sembla a primera vista.
En poso
alguns exemples; segur que xalareu:
Com n'hem de dir, dels participants al ral·li Dakar? (encara que es corri
per l'Argentina i Xile, es diu així, el Dakar). Doncs dakarians,
tal com fa el diari Regió 7 (“Tots els dakarians ja són a casa”,
any 2010). No és als diccionaris, però no hi fa res. Ens cal
l'adjectiu? Doncs avall.
El mot deixalleria. S'ha format a
partir de deixalla ‘resta, residu', derivat del verb deixar. És un
mot que llisca força bé, creat des de dins de l'idioma (tot i que pot haver-hi
hagut influència del francès), tan de dins que no hi ha manera de traduir-ho al
castellà.
Qui no ha sentit a parlar d'una maragallada? En Pasqual
Maragall, president de la Generalitat (2003-2006), per
les seves pensades, va permetre que s'encunyés aquest terme que evoca una idea
impregnada de genialitat.
Hi ha una antiga moneda castellana,
l'ochavo (és a dir, que valia una vuitena part d'una altra moneda). Això
va donar el català xavo, que diem en frases com Això val quatre
xavos ‘val molt poc'. El sufix -alla és col·lectivitzador, de manera
que xavalla va acabar designant un aplec de monedes. (Algun lingüista va
arribar a proposar, per a mi encertadament, que havíem de difondre
xavalla per tal de substituir el castellanisme estrident
suelto.)
Quan hi ha una OPA, és a dir, una oferta
pública d'accions, molts economistes parlen d'opar, de l'empresa
opant i de l'empresa opada. Aquest joc derivatiu -que també es troba
en castellà- és necessari per a designar tots aqueixos conceptes.
Hi ha establiments de restauració que
ofereixen truites. És una alternativa nostrada als búrguers ianquis. D'això se'n
diu truiteria. N'hi ha a manta. Als anys 90 del segle XX, a Lleida, vora
el Rectorat de la Universitat de Lleida, van posar-n'hi un (no sé si encara hi
és; si algú hi passa que m'ho digui). També hi ha la truitera L'Ou d'Or, de
Figueres; i la truiteria Flash-Flash, de Barcelona. Certament, la primera té un
nom més adequat que la segona pel tipus de producte que s'ofereix; però tal
volta a Barcelona necessiten menjar més de pressa que a
Figueres...
Si tens com a gana entre hores pots fer un
mos. Si el mos és consistent rai; però sovint mengem una coseta de no-re.
Llavors el que ens posem a la panxa és... com ho podem dir? Jo aposto per
enganyaventres. Tant hi fa que no figuri als diccionaris: si s'entén (i
s'entén perfectament) ja n'hi ha prou.
En català es creen força noms d'acció amb
el sufix -ment adjuntat a verbs: agermanament, enfosament,
seguiment, moviment, acabament, agraïment,
enviament, etc. Però quan es vol donar una idea d'exageració se sol posar
en femení. Així, podem dir enfadament, emprenyament o
empipament (tots tres sinònims) però també podem dir enfadamenta,
emprenyamenta o empipamenta, que és més grossa. Aquesta distinció
pot ser útil. Ma tia Mercè, de Falset, un cop va dir-me que No és el mateix
el despiste que la despistamenta. I, efectivament, té raó.
El món de les festes juvenils permet crear coses noves ben imaginatives.
A l'associació juvenil vallenca La
Fàbrica, per la festa de cap d'any del 2010-2011, van
muntar la Capdanyada. I al poble de Ponts (Noguera) el jovent fa anys que
organitza Lo Festeto (masculinització de festeta ‘festa
petita').
Els valencians tenen els térmens
menfot i menfotisme, creats a partir de l'expressió Me'n fot
(d'això). Ja sabeu que el verb fotre vol dir de tot. Aqueixos mots
poden servir per a fer fora els castellanismes passota i
passotisme. Podem dir passo d'ell (com es diu en els jocs de
cartes), però el sufix -ota (de valor despectiu) és vingut de fora i, si
us hi fixeu, en català no creem nous derivats amb aquest sufix. Per tant, no
siguem menfotaires i utilitzem el vistós menfot (Aquest paio és un
menfot) i el més elaborat menfotisme (El menfotisme és una
xacra).
Fa molt temps que es parla de canviar les
províncies per vegueries. Ara no entro a discutir-ho (de fet, és un canvi més
que necessari, però els polítics solen ser reacis a canviar les estructures de
poder, per obsoletes i afuncionals que siguin). Sí que m'agradaria fer notar
que, en parlar de les vegueries, cal fer-ne un adjectiu. El que m'agrada més és
veguerial.
Un cop vaig sentir dir a una responsable
d'un organisme governamental que, “en un atac de pidolància extrema”, havia
demanat diners a un altre organisme per tal de sufragar una despesa. A
pidolar ‘demanar caritat' hi va afegir el sufix -ància, i d'aquí
pidolància. Aquesta paraula tenia una formalitat aparent, bé que, de fet,
era una manera d'accentuar la graciositat de l'acte.
Si hi ha moltes coses podem usar el sufix -am (Quin
cabellam!, vaig sentir dir al meu amic Bartomeu) o -ada (Quina
cotxada!, va dir un cop la meva dona en veure una corrua de cotxes). Són
sufixos corrents. La massa de seguidors del Barça rep el nom col·loquial de
culerada, a partir de l'adjectiu culer ‘seguidor del Barça'.
Aquest mot ha passat al castellà. Igualment, els diners també s'anomenen
col·loquialment calés. Aquest mot evoca els gitanos, el poble caló,
perquè hi havia unes monedes més fosques que d'altres (els gitanos tenen la pell
més morena que la majoria d'europeus). Quan parlem de molts diners, doncs, diem
calerada o caleram (els seguidors del Barça sovint diuen que tal
jugador “ha costat un caleram” o “una calerada”). I en Jordi Salvat, a
l'article “Idea empresarial!”
(DelCamp.cat, 24-9-2009), usa el nom bitlletada (“Avui em sento
generós i us plantejaré un projecte empresarial que, si el tireu endavant, en
poc temps us farà navegar enmig d'una bitlletada indecent sense haver de
recórrer a mètodes com els emprats per Fèlix Millet”). (En aquest mateix article
d'en Salvat hi veiem el mot facturot: “Abans d'esmorzar ja el tens fet
però el lliures al cap d'unes quantes setmanes passant un facturot del quinze”.
És un altre cas de creació neològica expressiva, ara amb el sufix augmentatiu i
sovint despectiu -ot.)
El sufix -ada de ‘gran quantitat', que acabem de veure, és
especialment útil en tecs. Quan es vol dir una ‘gran menjada' solem posar-hi el
sufix -ada: una calçotada, una arrossada, una
botifarrada, etc. Fins i tot fideuada, que en pronúncia valenciana
és fideuà (com mascletà per mascletada, llauraor per
llaurador, maür per madur, etc.). A les Terres de l'Ebre
tenen les baldanes, i els estudiants de Catalana de la URV, quan fan una
calçotada, alhora fan una baldanada. I això ho podem fer amb qualsevol
menja (sempre que hom no estigui a règim, és clar). La Colla Pessigolla va fer
una menjada de pizzes el 2009 i en van dir pizzada; ho podeu veure al seu
blog, on un diu: “Espero q tornem a repetir això de la pizzada, perque també esteu
fets uns artistes amb les masses de pizza!!”.
Com que avui dia has de presentar un
currículum brillant (si no, no ets res), ha aparegut una nova malaltia: la
curriculitis. Consisteix a posar-hi tantes coses com sigui possible
(també si tens gat). En el món acadèmic hi ha una variant d'aquesta malaltia, la
publiquitis (cal publicar molt i en llocs destacats, per tal d'omplir el
currículum).
La darrera setmana de novembre i primera setmana de desembre del 2010, el
diari satíric i canyer El Triangle alertava d'una
Catalunya Ciucialista. Una altra manera de referir-se a la
sociovergència, una aliança tàcita entre CiU i el PSC.
Hi ha gent que consideren que, en certes coses, o s'hi va a totes o més
val no anar-hi. És el que se'n diu tot o res. De l'actitud d'aquesta
gent, com se n'ha de dir? Fàcil: totorresista. Aquest derivat apareix
fins i tot en àmbits formals. Per exemple, al Diari de Sessions del Parlament de
Catalunya del 4-3-2010 hi apareix una intervenció
d'en Javier de Lucas Martín, un expert convidat a la cambra. Va començar la seva
intervenció en català i acte seguit va dir: “Jo em trobe molt més còmode en
castellà i, per tant, seguiré en castellà”, i dit i fet. Però a mitja
intervenció diu: “yo creo que el argumento universalista que yo utilizo es un
argumento que no es, si me permite la incorrección -es una incorrección
aceptable, creo-, «totoresista», en el sentido de que nos coloca ante una lógica
de o tot o res”. O sigui que l'home, tot i sentir-se més còmode parlant en
castellà, per a expressar aquesta idea va haver de recórrer al
català.
El nadal del 2010, la cadena de botigues de congelats La
Sirena va fer una campanya publicitària (com fa sovint,
val a dir). Els tríptics (i també la ràdio i la tele) deien Aquest Nadal,
Sirena't, surt a compte. Feien un joc de paraules amb asserenar-se
(joc que llisca més bé en castellà: serénate versus
sirénate).
El sufix -era permet designar les
‘ganes de fer una cosa'. Així, diem que tenim pixera ‘ganes d'orinar',
caguera ‘ganes de defecar' o xarrera ‘ganes de xarrar'. A les
Illes, tal sufix s'utilitza moltíssim, fins al punt que diuen que hom té
casera ‘ganes de casar-se'; que el temps no té ploguera ‘sembla
que no plourà'; o fins i tot podem llegir dormiguera ‘ganes de dormir'
(“es teu llit fa dormiguera”, fotolog d'Ezgaradeus, de Palma, maig del 2009).
I n'hi ha molts més exemples. Si algú té exemplifiquera, que posi exemples a
l'apartat de coments.
Al llibre Se sabrà tot, d'en Xavier
Bosch (2010), hi llegim (pàgina 21) “Endreçava les seves coses fins a la
collonèsima”. A la collonèsima: un nou numeral.
Per a feminitzar oficis i càrrecs (i altres conceptes) disposem del sufix
-essa. Així, tenim alcaldessa, jutgessa, sastressa,
deessa, vampiressa, tigressa. (Als noticiaris de TV3
s'entossudeixen a dir la jutge, usant una solució ben allunyada de la
parla popular, on es diu jutgessa. I això que a TV3 mateix empren el
terme sastressa als crèdits dels programes. En fi.) Com que vivim en
l'era de la correcció política, els patges dels Reis Mags també poden ser dones.
D'aquí que es creï el mot patgessa, com fa servir l'Ajuntament de Campdevànol
(3-1-2011).
Si us passegeu per l'avinguda Catalunya de
Tarragona veureu que hi ha un establiment de menjar que té per nom La
Picateca. Un nom així convida a fer un tast!
El català crea molts noms d'acció amb el participi de passat (en femení)
d'un verb. Així, una frenada ‘fet de frenar', una encaixada de
mans ‘fet d'encaixar les mans', una caminada ‘fet de caminar,
excursió', una abraçada ‘fet d'abraçar-se', una cantada
d'havaneres ‘fet de cantar havaneres', fer una telefonada ‘trucar per
telèfon', la portada d'aigua de Sant Magí ‘fet de portar aigua',
una badada ‘fet de badar', una bona rebuda ‘fet de rebre bé
algú o alguna cosa', fer una ferida a algú ‘ferir', fer una llegida
ràpida ‘llegir ràpidament una cosa', la caiguda de les accions ‘acció
de caure', la fosa de neu ‘acte de fondre's la neu', la represa
‘acció de reprendre una cosa', una bestreta ‘allò que es bestreu', etc. A
partir del verb quedar ‘fet de trobar-se dues o més persones' hom pot dir
una quedada. Al fotolog de Cheltenham07 hi llegim: “Aquí una foto de
l'última quedada” (setembre 2008). És magnífic.
El novembre del 2010, el Consell Comarcal
de l'Alt Camp va editar uns fulls amb motiu d'una campanya perquè hom posés xip
al gos. L'expressió posar xip és llarga, certament. Doncs al Consell
Comarcal de l'Alt Camp ho van resoldre per la via ràpida (i encertada): el full
tenia per títol Xipa'm i censa'm. No es van quedar
aquí: al revers hi ha una mica més d'informació i hi llegim:
“omple la sol·licitud pel xipatge del teu
gos”. Aquesta mena de verbalització és d'allò
més productiva. Així, jo a voltes uso el verb cafeïnar-se (dic “Anem a
cafeïnar-nos?”), una manera lúdica de dir que em cal prendre un cafè per tal
d'eixorivir-me, perquè puc estar una mica abatut. També hi ha el verb
clicar, a partir de l'onomatopeia clic ‘acte de pitjar el botó del
ratolí informàtic'. Aquest verb existeix en totes les
llengües de la vora, però els xiquets catalans i andorrans n'han estès el
significat: ara ja “cliquen” els botons de l'ascensor o els la pantalla del
caixer automàtic. Per tant, podem dir que, en un futur molt proper, en català
clicar també serà sinònim de pitjar, prémer. Semblantment
es fa servir el verb lincar ‘fer un enllaç entre pàgines web' i ‘establir
una connexió entre idees', a partir de l'anglès link ‘enllaç'. Potser no
cal, ja que podem dir enllaçar, connectar... Finalment, tenim
l'aplicació del Twitter, que ha donat el verb tuitejar
(calcat de l'espanyol) però també piular i el derivat piulada (del
qual he parlat adés) ja que l'anglès twitter significa ‘un ocell, cantar;
piular; el fet de piular'. Aquest nou significat de piular més enllà dels
moixons se suma a un altre, ‘explicar alguna cosa', ja usual en català de fa
temps (Si ta mare et pregunta què fem, tu ni piulis,
entesos?).
Al programa Els Matins de TV3 (30-11-2010), a l'espai de la tertúlia, es parlava d'en José Montilla
(president de la Generalitat sortint) i de n'Artur Mas (president entrant).
Vegeu què es va dir quan els tertulians volien crear adjectius: en Vicenç
Villatoro va dir montillà (i montillanament); en Josep Cuní va dir
montilià (llatinitzant-ne un xic el nom), arturista i
masista; i en Juan Carlos Girauta va dir arturí. Més diversitat és
gairebé impossible.
I si ens cal dir que una cosa es pot fer?
Cap problema: posem el sufix -ble a l'arrel verbal. Molts d'aquests
derivats ja són als diccionaris: desitjable ‘que és de desitjar',
inservible ‘que no serveix', imprimible ‘que pot ser imprès', etc.
Però sovint en necessitem de nous; doncs els creem i els diem. Així,
agafable (“Aquest xicot és escorredís: és poc agafable”). O
votable: bé hem de poder dir que “tal opció política és invotable” perquè
no ofereix solucions als problemes socials.
A Andorra, una de les primeres línies de
busos urbans va ser coberta per l'empresa Clípol. És un acrònim de Climent i
Pol, els dos propietaris de l'empresa. Per això avui els andorrans (sobretot la
gent més gran o de mitjana edat, no tant el jovent) anomena clípol
l'autobús (podeu sentir una frase com “Agafem el clípol?”).
El sufix -aire indica generalment una ‘persona que fa una cosa';
també dóna adjectius (és el seu sentit original). Així, dansaire,
escombraire, etc. A la Catalunya Nord fins i tot diuen pescaire
‘pescador', caçaire ‘caçador' per influx de l'occità. Tot i ser un sufix
aparentment poc usat, es fa servir prou. Per exemple, a Tarragona hi ha una de
les primeres xarxes ciutadanes d'internet, Tinet; els seus usuaris
s'anomenen tinetaires. En altres àmbits d'internet també s'utilitza:
blocaire ‘persona que fa blogs'. En altres camps n'hi ha més mostres. La
maionesa Hellmann's va emetre un anunci per televisió el juny i juliol del 2011.
L'anunci consistia en una tirallonga de mots en -aire, com
maionesaire i quetxupaire. Igualment, al número de novembre del
2010 de la revista Súpers!, del Club Super
3, en parlar de diversos llibres infantils, escriuen:
“Tres contes preguntaires per abordar els teus dubtes existencials”. L'adjectiu
preguntaire és adequat pel context: fa referència als infants que
formulen preguntes a sons pares.
Ma filla, quan tenia 6 anys (any 2010), va
demanar si compraria una colònia en una colonieria. Ja té raó: si hi ha
papereries, copisteries i floristeries, per què no hi ha
colonieries?
A l'Ordal (Penedès) hi ha una barana que,
el novembre del 2010, tenia guixada una inscripció següent:
ordalencament. Ni més ni menys. Una afirmació identitària concisa i per
això mateix impactant. Som nosaltres, i aquí som. Hom no pot reivindicar-se amb
més impacte i alhora precisió.
I qui no s'ha sentit alleujat quan, en
voler dir una cosa i no li surt el nom de la cosa, ho resol amb un
daixonses o un dallonses?
I
per què és important inventar paraules (a partir dels recursos propis, com
adjuntar-hi sufixos, crear compostos, fer truncacions, etc.)? Doncs perquè
una llengua ha de poder créixer per si sola. Malament si l'encotillem.
Malament també si només creix perquè rep interferències de llengües superposades
culturalment (en el cas català, avui serien el castellà, el francès i l'anglès).
Fem-la créixer des de dins; i deixem-la créixer quan creï brots per iniciativa
pròpia. Que no es torni mústia! Com deia l'enyorat Joan Solà, que no se'ns
revollin les paraules al diccionari, que el diccionari no faci pudor de
resclosit. Avant amb la creació nostrada, avant!