InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
 
Butlletí número 549 (dilluns 07/11/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Pau Vidal - Per salvar-vos els molls
 
2) Ferran Suay - Sí, jo en dic 'espanyol'
 
3) Isabel-Clara Simó - Sanchis Guarner
 
4) Taller de cultura occitana: Iniciació a la literatura occitana
 
5) Manuel Cuyàs - Castellà en la intimitat
 
6) Agustí Bordas - No hablo catalán
 
7) Pere Bosch i Cuenca - Avenç o frustració?
 
8) Vicent Partal - Amb Mallorca
 
 
 
 
 
13) XXIII Premis J.M Batista i Roca
 
14) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
 
 
1)
Per salvar-vos els molls
Pau Vidal
 
 
A casa hi havia una habitació grossa que es va dir, correlativament, quarto dels mals endreços, del ping-pong i biblioteca. Ara els pares no sé com en diuen, però segurament biblioteca ja no, perquè quan em vaig emancipar (això que ara es diu, de manera una mica grandiloqüent, independitzar-se) me’n vaig endur la meitat. Uns quants exemplars em tocaven per dret de compra, altres d’ús (només els havia llegits jo) i altres de llegat. Llegat sense testament, això sí, perquè els pobres no en fan. D’ençà que m’havia capbussat en el primer recull de patufets que conservava l’àvia, ja no en vaig sortir mai més, i des d’aleshores sempre he viscut ensumant paper.

El cas és que una de les capses que em vaig endur era la del tresor. Una quinzena de volumets ni prims ni gruixats, cadascun d’un color diferent, amb un dibuix a la coberta i el títol, ben gros, al capdamunt: Rondaies mallorquines. Per a un marrec que no havia sortit de Gràcia, l’exotisme d’aquell mot deformat, rondaies, es multiplicava fins a l’infinit en llegir unes històries tan desbordants de fantasia com aquelles, i potser és per això que no he sabut mai quina cara fer quan ensopego un d’aquells viatgers de guia turística que tornen de Mallorca i et diuen: “És que als mallorquins no se’ls entén de re”.

No recordava, o potser ni tan sols ho havia mirat, de qui eren editades. No ha estat fins avui que, en saber que l’Editorial Moll també està patint les atzagaiades de la crisi (i, encara pitjor, les dels enemics que ara manen a les Balears), els he visitats (
www.editorialmoll.cat/) i he descobert que eren seves. I més coses, he sabut: que se’n va fer un enregistrament en casset i després en cedé (tots dos disponibles), que fins i tot n’existeix una versió en còmic, que hi ha un fum de bona novel·la negra mallorquina… De passada, he retrobat les traces d’alguns dels meus ídols de joventut: el filòleg Joan Veny i el seu supervendes Els parlars catalans, o infinitat d’obres i obretes de Francesc de B. Moll (fundador de l’editorial) i de mossèn Alcover (l’inspirador). No en va l’obra magna d’aquesta editorial, el buc insígnia de la casa, continua essent el Diccionari català-valencià-balear engegat per l’altre i enllestit per l’un. Aquells deu totxets vermells tan llaminers que també es poden consultar, i es consulten molt, per internet.

Servidor, ni que sigui per agrair a can Moll els milers de cerques que he fet i faig a la versió electrònica, m’he afanyat a passar una primera comanda: els cedés de les rondaies. Ara ja sabré què contestar als viatgers de pa sucat amb oli.
 
 
2)
 
Publicat en EL PUNT dimarts 25 d'octubre del 2011

Quan faig referència a l'idioma, en dic 'espanyol'. I a vegades també en dic 'castellà'. Perquè aquesta —com moltes altres llengües— té més d'un nom. Quan algú diu que parla andalús, s'està referint al mateix idioma. I en alguns lloc de l'Amèrica central li diuen 'castilla'. I ningú no s'enganya; tothom sap de quina llengua parla, tant amb un nom com amb un altre.

I jo li dic espanyol perquè és com li diuen els espanyols, fins i tot, en la seua constitució que —de moment— ens afecta i molt. I si ells volen dir-li espanyol, qui sóc jo per negar-m'hi? L'espanyol és la llengua dels castellans igual com Espanya és la nació dels castellans. I —tot i que no els conec tots, i no voldria ser massa prejudiciós— diria que en conjunt, és l'únic idioma que els espanyols volen i que són capaços de reconéixer com a propi.

I ja sé que —per terra, mar i aire— ens diuen que tots som espanyols: ells, que ho són netament per origen i vocació, i també nosaltres —els que tenim unes altres llengües— que ho hem de ser per vocació libèrrima, derivada —això sí— del just dret de conquesta. No diré que no vulguen que siguem espanyols. Sí que ho volen, però només en la mesura en què renunciem a ser qui som i ens avinguem a ser uns castellans de segona divisió. No oblidem que ells són el poble que ha encunyat conceptes com el de 'puresa de sang', o el d''hidalgo' que significa 'hijo de algo', suggerint que tots els altres, els que no són castellans vells no són fills de res que puga meréixer un nom propi.

És ben evident com organitzen ells les seues divisions de ciutadans. N'hi ha de primera, com —per exemple— les tres famílies que —a Catalunya— exigeixen l'opció els seus fills s'escolaritzen en la seua llengua materna: l'espanyol. El sistema judicial espanyol (que és el que —de moment— és vigent) els dóna la raó. I n'hi ha de segona, com —també per exemple— els milers de famílies valencianes que demanen l'escola en valencià per als seus fills. El sistema polític i judicial espanyol se'ls pixa damunt. I se'n riu. I —si voleu— proveu de queixar-vos-en al Síndic de Greuges. Milers de famílies valencianes són un zero a l'esquerra al costat de tres famílies d'espanyols de veritat; dels que parlen espanyol.

Algú necessita més proves que no ens consideren tan espanyols com ells mateixos? Si el que volen dir és que volen els nostres diners, que els necessiten per a poder seguir jugant a ser rics i moderns, que ens volen súbdits i no conciutadans, doncs que ho diguen així. El que ens imposen és un sistema ben conegut al llarg de la història. Se'n diu colonialisme. I —tal com ells ho expliquen quan no necessiten ser políticament correctes— es basa en el dret de conquesta.

Així que sí, jo li dic espanyol o castellà, a l'idioma. I en dic —amb absolut respecte— espanyols d'aquells que, tant si es proclamen “no-nacionalistes” com si no ho fan, identifiquen Espanya com la seua nació. I tant em fa com en diguen ells del meu idioma o del meu país, o si consideren que jo sóc un nacionalista, un idealista o un optimista consagrat. Només aspire a viure en un sistema polític i judicial que no em tracte com a escòria de segona categoria. Que no es burle cada dia de mi, de la meua gent, del meu poble i de la meua cultura, a través de funcionaris i polítics generosament pagats amb els nostres diners. I em sembla que això, en Espanya, és perfectament impossible.

 

3)
 
Publicat a
 
 
Isabel-Clara Simó
 

De vegades la mort embelleix, i tendim a veure només qualitats en la persona traspassada. Però de vegades la mort porta un silenci implacable que cau sobre persones l'obra de les quals havíem celebrat tant en vida. A casa nostra el fenomen és freqüent i per això hom diu que tenim mala memòria històrica.

Una vegada vaig conèixer un savi. Era Manuel Sanchis Guarner, que, amb la seva erudició i la seva immensa bonhomia ens ensenyava fora de les aules de la universitat el valor de la llengua, la seva història, les seves intricades variacions, la seva gramàtica, el seu lèxic. Per això celebro que les universitats de València, Castelló, Alacant i Palma de Mallorca dediquin sengles jornades a glossar la personalitat proteica del filòleg valencià, en el seu centenari.

El franquisme li va fer tot el mal que podia, per exemple, empresonar-lo o negar-li un càrrec que semblava dissenyat per a ell: cronista de la ciutat de València.

No cal dir que el llibre, en diversos volums, que devoràvem amb fruïció era La llengua dels valencians, gràcies al qual vam aprendre les bases d'una llengua que, arraconada a l'oralitat, menystinguda pels mateixos parlants i colonitzada fins al paroxisme, ressuscitava a l'harmònic claustre de l'antiga Universitat de València.

De clauer, portava, penjant de la seva generosa panxa, un peix articulat, d'un metall argentí, i caminava a poc a poc, aturant-se en tots els grups on veia alguna espurna d'intel·ligència, entre la desconcertada i exaltada massa estudiantil del moment (ai! els anys seixanta!). Un dia ens va agafar un grapat –dotze, crec– i ens va fer escriure uns versos en valencià. A mi em van haver d'ajudar: era analfabeta. Universitària i analfabeta en la meva pròpia llengua. El llibre es diu Poetes universitaris valencians, avui pura arqueologia, però fruit dels esforços d'un home bondadós. L'any 1975 van assaltar el seu domicili i el 78 hom hi va perpetrar un atemptat amb bomba frustrat. Els autors avui parlen de democràcia. Impunes i ocupant cadafals.

El meu record emocionat a aquell savi generós i plàcid, sense el qual els valencians ja no tindríem identitat. Seríem, definitivament, una colònia, conquerida per les armes des d'Almansa.

4)
 
Taller de cultura occitana:
 
Iniciació a la literatura occitana
 
Un tast de descoberta d’alguns dels seus autors
 
Pensat tant per a persones que no coneixen la llengua d'oc com per a aquelles que ja en tenen coneixements, el taller vol ser una porta d'entrada a aquesta rica literatura, i fer una pinzellada d'alguns dels principals autors i la seva obra. No és un taller per a especialistes sinó per a tothom.

Es llegiran i comentaran textos en occità i també algunes traduccions catalanes, amb l'aportació de dades que ens ajudaran a comprendre i situar les obres. També es treballarà sobre poesia musicada o textos llegits pels mateixos autors.Més informació i inscripcions:

SESSIÓ 1:

Dijous, 10 de novembre 2011

18h30 - 20h00

Dels trobadors al segle XVIII:

Veurem la lírica trobadoresca, hegemònica a Europa durant dos segles, i el renaixement de la literatura occitana durant el segle XVI.

SESSIÓ 2:

Dijous, 17 de novembre 2011

18h30 - 20h00

Mistral, el felibrisme i la seva època:

Al segle XIX Frederic Mistral i algun dels seus seguidors renoven la literatura occitana i la insereixen dins els corrents europeus.

SESSIÓ 3:

Dijous, 01 de desembre 2011

18h30 - 20h00

Narrativa contemporània:

Una nova narrativa occitana que neix a partir de 1930 ens parla dels problemes de la societat i la cultura occitana.

SESSIÓ 4:

Dijous, 15 de desembre 2011

18h30 - 20h00

Poesia i cançó:

Com a Catalunya, els poetes occitans més moderns són musicats pels artistes de la Nòva Cançon per arribar a un públic més ampli.

-------------------------

Lloc: Providència, 42 (Hotel d’Entitats de Gràcia. Barcelona)

Import del taller: 25 euros

Professor: Joaquim Beseran

Assistència: cal que feu una prèvia inscripció al taller

* El curs es desenvoluparà amb un mínim d’inscrits (10 persones)

** Fer l’ingrés a La Caixa al c/c 2100-1006-57-0200061117

-------------------------

Més informació i inscripcions:

CERCLE D'AGERMANAMENT OCCITANO-CATALÀ (CAOC)
Hotel Entitats. Providència, 42. 08024 BARCELONA
Tel : 93 284 36 34 // e-mail:
caoc@caoc.cat // web: www.caoc.cat
 
 
5)
 
Publicat a
 
 
 
 
Manuel Cuyàs
 
Va sortir en Gerard Quintana al programa El convidat de TV3 parlant en castellà amb les filles, i alguns seguidors del cantant, com és natural, van quedar decebuts. Dic que és natural perquè ho és, si tenim en compte que aquests seguidors consideren Quintana un referent del nacionalisme català que ells practiquen. Doncs bé, això que és natural i comprensible ha estat titllat d'intolerant tant per part d'opinadors nacionalistes com pels que no sent-ho de cap manera han aprofitat per dir que si una hipotètica Catalunya independent ha d'estar habitada per intransigents com els decebuts d'en Quintana, no comptem amb ells a l'hora de lluitar per la sobirania. És bo saber que hi podíem comptar, com és una pena que els hàgim perdut per un programa de televisió.

Els que han deixat els decebuts com un drap brut diuen que a casa i en la intimitat tothom pot fer el que vulgui. Sí, és clar, només que la gràcia del programa de què parlem és entrar a la intimitat de les cases. Per tant, així que l'amfitrió obre la porta al convidat, o sigui a l'hàbil Albert Om, s'exposa a veure comentada i jutjada la casa i la intimitat per sagrades que siguin. Afigurem-nos que la monja Teresa Forcades hagués celebrat misses negres a la cel·la o que el científic Eduard Punset es dediqués a l'alquímia al garatge de casa seva. Hauríem callat tots com morts per mor de la intimitat? Jo encara no m'he refet del dia que vaig veure que Joan Miró seia a casa seva en un tresillo i que Tàpies, el de Núvol i cadira i els matalassos crucificats, va descartar que Le Corbusier li construís la casa, la llar, la intimitat, per por que li fes “una cosa rara”.

Després de Quintana, el convidat ha estat el ginecòleg Santiago Dexeus. També parla en castellà amb els fills. D'aquests en sabíem la existència. Santiago Rusiñol ja els va retratar als anys deu del segle passat en el sainet Gente bien. Va fer malament, Rusiñol, ficant-se en la intimitat dels catalans que parlen castellà perquè fa fer fi? Entre aquests i els que hi parlen perquè fa hippy i obert de mires i encara troben defensors que no ens pensàvem, jo em manifesto i dic que estem ben atrapats.

 
6)
 
Article publicat en elSingulardigital.cat divendres 14 d'octubre del 2011
 
 
Agustí Bordas
 
"Mai com ara han calgut les polítiques de discriminació positiva envers la llengua catalana"
 
 
Mentre, en matèria lingüística, la premsa espanyola es dedica a difondre insídies i calúmnies contra les polítiques de la Generalitat, una visita a Barcelona és suficient per esvair qualsevol dels malentesos escampats pels virtuosos, “no-nacionalistes”, cosmopolites i, sovint, monolingües prohoms madrilenys. Mai com ara han calgut les polítiques de discriminació positiva envers la llengua catalana.

Malauradament, durant la meva darrera visita a Barcelona, vaig experimentar el lamentable estat de la llengua catalana a la capital del País. Més enllà dels resultats idíl·lics obtinguts en les enquestes d’usos lingüístics de la població catalana, la veritat és que el català és ignorat per una part significativa de la població barcelonina. Més encara, amb totes les honroses excepcions que vulguin, el català parlat per molts barcelonins suposadament “bilingües” –producte, en part, de la precària immersió lingüística– està esdevenint un catanyol horrorós, mancat de qualsevol genuïnitat. Tanmateix, és en l’àmbit turístic en què, sovint, és impossible ser atès, fins i tot, en el malastruc catanyol. Els en donaré tres exemples, mostra del surrealisme patètic patit pels visitants catalanoparlants a BCN:

1) Registre a l’hotel Murmuri, al bell mig de l’Eixample. Mentre esperava el meu torn, vaig sentir com el viatger precedent finalitzava els tràmits d’ingrés tot comunicant-se en francès amb el recepcionista. En arribar el moment d’adreçar-me a l’empleat, vaig observar com la fesomia se li transformà en una ganyota irreverent, accentuada per les seves gruixudes ulleres de disseny. “No hablo catalán” és la resposta que vaig rebre, pronunciada amb una condescendència insultant, pròpia de qui sent una demanda en arameu arcaic. Malgrat haver demanat l’assistència d’un recepcionista alternatiu capaç d’entendre el català, vaig decidir completar el registre en francès.

2) Restaurant Tragaluz, entre el Passeig de Gràcia i la Rambla Catalunya. Després d’haver fet la comanda dels plats principals en un català ben vocalitzat (rebent la resposta del servei en castellà), vaig demanar un “cafè amb llet” per acompanyar les postres, ja que prefereixo la combinació igualitària entre ambdós components. Després d’un retard de 20 minuts, em portaren un cafè amb gel. Davant l’evident confusió del cambrer, vaig haver d’aclarir la meva particular preferència pel “cafè amb llet” després dels àpats. Com a resposta inesperada, el cambrer –incapaç fins llavors d’articular un mot en català– pretengué alliçonar-me tot dient que “cafè amb yèt” (sic) sonava igual que “cafè amb yel” (sic) i que, si pretenia fer servir “el catalán”, li havia d’haver demanat “un tayat” (sic). Malgrat sentir-me emprenyat com una mona, vaig contenir-me, donant el cas per perdut tot evitant explicar-li que els tallats contenen menys llet que cafè i són servits en un got petit. Certament, caldria copiar el sistema de propines per bon servei existent a Nord-Amèrica.

3) Vestíbul de l’hotel W, al costat de la Barceloneta. Mentre esperava l’hora de sopar, se’m va acudir sortir a la terrassa de l’hotel per fer un cop d’ull al mutant paisatge litoral. De sobte, un empleat de l’establiment Starwood se m’acostà per demanar-me, en castellà, que li fes mostra de la clau de l’habitació per poder accedir al recinte. En respondre-li que “tot plegat estava passant l’estona abans de fer l’àpat”, l’empleat em va obsequiar amb una llambregada confusa, pròpia de qui acaba de sentir la recitació d’un haiku en japonès. Veient la seva confusió després de reiterar la frase catalana amb precisió logopèdica, li vaig haver de repetir el missatge en anglès, tot rebent una càlida demostració d’aprovació.

La llengua catalana no és presa seriosament i encara no s’ha recuperat de les dècades de prohibició i posterior marginació imposades per la dictadura “no-nacionalista” del General Franco. Malgrat l’exigència teòrica de proveir els serveis, com a mínim, en català, hi ha massa situacions quotidianes que impedeixen aquesta pràctica. Així doncs, donat l’activisme de la jerarquia judicial ultra-espanyolista i la passivitat d’una part de l’empresariat català, el foment real del multilingüisme i la possibilitat de viure plenament en català només seran possibles quan l’única llengua oficial sigui la catalana; òbviament, en un estat propi.
 
 
7)
 
Publicat a
 
 
 
 
Pere Bosch i Cuenca
 

Fa uns dies, el Departament de Cultura i Llengua va presentar un acord amb el Gremi d'Empresaris del Cinema i Fedicine amb l'objectiu d'impulsar el cinema en català i arribar a una quota de mercat (segons les projeccions que l'acompanyen) del 7% per al 2012. L'acord utilitza el procés de concertació previst per la llei de cinema, impulsada pel conseller Joan Manuel Tresserras durant l'anterior legislatura, i representa, si ens atenem a la tradicional precarietat del cinema en català (amb un 3% de llindar infranquejable) i a la situació de bloqueig imposada per les anomenades majors per la llei del cinema, un avenç indubtable. Però, al mateix temps, planteja alguns dubtes preocupants: ¿Quantes còpies circularan de la mateixa pel·lícula en ambdues llengües (sabem les que hi haurà en català, però no el seu pes en el global)? ¿Quina proporció es donarà en el territori, en cada complex de cinema? ¿Resultava impossible garantir la paritat total català-castellà en algunes temàtiques (com ara les pel·lícules infantils) i comprovar, d'aquesta manera, quina és la reacció del públic davant un escenari d'igualtat absoluta? ¿Quines garanties tenim per arribar a la paritat l'any 2017, tal com preveu la llei del cinema? I, finalment, ¿era realment impossible aconseguir que les anomenades majors fessin un gest i assumissin el cost econòmic d'aquest acord, igualment com fan al Quebec, a Espanya i a l'Índia, on doblen a més de 100 llengües sense necessitar cap llei ni cap acord?

Aquests dubtes serien menors si no fos que l'acord es presenta (i voldria remarca-ho especialment, perquè em sembla un element fonamental) com un test que totes dues parts es fan per demostrar o comprovar (segons des de quin costat es miri) si hi ha un mercat per al català al cinema. En definitiva, passem de la garantia de les quotes a la incertesa de les projeccions. A partir d'aquest axioma, l'acord es presenta conjuntament amb una sèrie de suposicions més o menys optimistes sobre el públic que assistirà a les projeccions de cinema en català, que haurien de permetre arribar a una quota de mercat del 7% el 2012, i fins i tot s'aventura a apuntar-ne una altra del 35% el 2017. I no dubto que existeixi aquest públic o que hi hagi un milió i mig d'espectadors disposats a veure cinema en català, però és evident que no podem demanar als ciutadans que cada vegada que van al cinema iniciïn una autèntica gimcana per trobar una projecció en català en una sala perduda en el desert, en un horari intempestiu i enmig d'una oferta abassegadora en l'altra llengua. Allò que ens cal és que la geni visqui el cinema en català com un acte de normalitat i no exclusivament com un gest de patriotisme. En els darrers anys, alguns mitjans de comunicació escrits (precisament les dues capçaleres més llegides al país) han posat en evidència què vol dir exactament la paritat: vol dir oferir els mateixos continguts, a la mateixa hora i al mateix lloc. Quan es fa així, la gent respon.

En qualsevol cas, més enllà dels dubtes raonables sobre el contingut de l'acord, allò que ens interessa, sobretot, és comprovar fins a quin punt a través d'aquesta via que s'ha encetat (la de l'acord escrit) podrem arribar, d'aquí a cinc (o set) anys, a la paritat absoluta que estableix la llei del cinema i a la qual ens vam comprometre el 90% de les forces polítiques representades al Parlament de Catalunya (ERC, el PSC, ICV-EUiA i també CiU). Només amb informació transparent sobre aquest procés i amb un pla que no només englobi el període d'un any, serem capaços de valorar si aquest acord representa un veritable avenç (que ens condueixi a la normalització del català al cinema) o ens situa, novament, en el camí de la frustració. Esperem, pel bé del país, que es tracti del primer supòsit.

 
8)
 
Editorial publicada en VilaWeb divendres 14 d'octubre del 2011
 
 
Vicent Partal
 
L'Obra Cultural Balear crida a formar assemblees per la llengua als pobles de Mallorca i als barris de Ciutat. És la reacció a una situació d'extrema duresa. El president Bauzá ha eliminat en pocs mesos tots els departaments i serveis del govern que afavorien el català i ha retirat tota ajuda a la llengua. En vist d'aquest atac desfermat, no podem pas deixar sols els mallorquins ni els ciutadans de la resta de les illes.

Els governs del PP no s'han estat de res, en cap institució de l'illa. En cosa de setmanes han fet desaparèixer les direccions generals de política lingüística, han tancat la Ràdio Televisió de Mallorca, han eliminat els lingüistes d'IB3, han retirat totes les subvencions, fins i tot les que ja eren atorgades, a institucions o mitjans que s'expressen en català, han anunciat un avantprojecte de llei de la Funció Pública en què la llengua del país és simplement inexistent i han deixat en no res els doblers destinats a ensenyar català als nouvinguts. Un programa tan clar i contundent com radical.

Tot això, ho han fet des de la legitimitat que els dóna haver guanyat les eleccions, és clar. Però guanyar unes eleccions no legitima qualsevol política. I el PP ha actuat sol, violant tot consens o entesa, i posant contra la paret una part de la societat que circumstancialment pot ser minoritària, com minoritaris eren ells, també circumstancialment, fa un any.

Contra tot això cal dreçar una resposta també clara. I la proposta de l'Obra Cultural Balear de mobilitzar l'illa sencera barri a barri i població a població és un primer intent que ha de rebre el suport de tothom, de les Illes i de la resta del país. De les Illes perquè ja en pateixen i de la resta perquè el programa Bauzá és el que el PP té reservat també per als ciutadans valencians... o de Badalona.
 
9)
 
Publicat en indirecte.cat dimecres 19 d'octubre del 2011
 
 
Joan Lladonet
 
La idea no és meva, però la compartesc; és de Joan-Lluís Lluís, que va publicar un excel·lent article a la revista Presència del 9 al 15 de setembre, titulat De les fidelitats incompatibles. Tot d’una que el vaig haver llegit vaig pensar que m’agradaria escriure i divulgar la idea central que desenvolupava en el títol de l’escrit. No sé si me’n sortiré, però ho vull intentar. També sé que aquesta idea la tenen clara moltes persones, especialment totes les que han arribat, per aquest motiu i altres, a la conclusió que l’única sortida que tenim és la independència. És una llàstima també el fet que només sigui molt significatiu el nombre de persones amb pensament independentista al Principat. Aquest escrit compliria un gran objectiu només que fos capaç de fer entendre a uns quants la necessitat de la independència.

Crec que som multitud els que sabem que el Govern de les Illes Balears, els dirigents del Partit Popular i molts d’afiliats han optat per anteposar la fidelitat a Espanya per damunt de la fidelitat a la llengua catalana, sense cap remordiment ni temença. Tenen clar que si Espanya els demana que sacrifiquin la llengua, ho faran com Isaac ho volia fer amb el seu fill, segons conta la llegenda. De fet, ja fa estona que Espanya els ho ha demanat i és per això que no li adjudiquen cap valor; alguns fins i tot la menyspreen i altres l’odien fins a tal punt, que l’aniquilarien a l’instant.

És per totes aquestes raons que quan han arribat al poder un conjunt de persones que no estimen la llengua, en lloc de posar-se a governar i prendre mesures contra l’atur i la crisi (també s’han dedicat a augmentar el nombre d’aturats fins que han arribat a batre el rècord), s’han posat a desfer tot el que s’havia fet fins ara per la llengua catalana; era molt però no era suficient, i ara la volen fer retrocedir a la velocitat d’hora per llegua. Són fidels totalment a la llengua espanyola, fet que implica ser fidels a l’Espanya de la unitat de destí dins l’univers, i la seva infidelitat a la llengua catalana i als qui la parlen és tan gran que no quedarà més remei que demanar-los el divorci.

El delicte comès contra nosaltres, indígenes catalanoparlants, és un dels pitjors que es poden perpetrar perquè ens priven dels nostres drets lingüístics; és un fet tan greu que mai no els ho podrem perdonar. Però, a més, hem d’impedir d’una manera democràtica que facin desaparèixer la llengua catalana, cosa que pretenen; per això serà necessari descavalcar-los del poder. No queda més remei que convèncer milers dels seus votants, perquè siguin capaços de canviar el vot. L’han de modificar aquells que creuen que poden ser fidels a la llengua catalana i a Espanya al mateix temps, fet impossible. Com pot ser que hi hagi votants i dirigents del PP que diguin que estimen la llengua catalana i la política lingüística genocida del PP? Doncs, Joan Lluís Lluís diu que quan no es vol triar entre llengua catalana o Espanya, quan es creu que les dues fidelitats són compatibles, actuen amb mentalitat infantil, com un infant que encara no ha après que en aquesta vida no es pot tenir tot. Ha quedat demostrat centenars i milers de vegades que Espanya no vol la llengua catalana. Per tant, és necessari que molta gent es convenci que l’únic camí que tenim és aconseguir atorgar a l’Estat espanyol l’estatus de país veí. Des del mateix moment que assolíssim la independència, Espanya començaria a respectar la nostra llengua pròpia.
 
10)
 
 Publicat en elSingulardigital.cat dilluns 24 d'octubre del 2011
 
 
Forcen Obiols i Vidal-Quadras a votar sobre l'oficialitat del català a tres dies del 20-N
 
Els eurodiputats de CiU, Ramon Tremosa, d'ERC, Oriol Junqueras, i d'ICV, Raül Romeva, s'han unit per presentar una esmena conjunta per reclamar l'oficialitat del català a la Unió Europea (UE) aprofitant la revisió dels tractats a causa de la pròxima adhesió de Croàcia.

Segons un comunicat de CDC, l'ingrés de Croàcia, previst per a l'1 de juliol de 2013, comportarà l'entrada del croat com a llengua oficial d'Europa, la número 24, de les quals només la meitat tenen més parlants que el català.

La moció demana que aprofitant la modificació, "els Estats membres acceptin incloure com a llengua oficial de la UE el català, que és la tretzena llengua més parlada a nivell europeu, amb més de 10 milions de parlants".

Els únics representants catalans a la comissió d'afers exteriors són Raimon Obiols (PSC) i Alejo Vidal-Quadras (PPC). En aquest sentit, els eurodiputats de CiU, ERC i ICV forcen els dos representants socialista i popular a donar una opinió sobre l'esmena del català a tres dies del 20-N

Per aquesta raó, han emplaçat el PSC i el PP a demanar a la resta dels seus companys de partit europeus que donin suport a l'esmena "per demostrar el seu compromís amb la llengua catalana".

També han reclamat a l'Estat que actuï per aconseguir l'oficialitat del català a Europa perquè, segons la seva opinió, si no ho fan "més catalans tindran incentius racionals creixents per demanar un Estat propi". Al juny els eurodiputats van signar un manifest instant a l'Estat espanyol a demanar l'oficialitat del català.
 
 
 
11)
 
 
Butlletí de la Secretaria de Política Lingüística

Número 80, 2 de novembre del 2011

 
12)
 
XXIII Premis J.M Batista i Roca
 
Divendres 11 de novembre del 2011
 

Guardó de reconeixement a la tasca que duen a terme els catalans i catalanòfils de fora per mantenir i projectar la cultura catalana a l'exterior.

L'acte de lliurament dels XXIII Premis Josep Maria Batista i Roca a 10 catalans i catalanòfils d’Europa i Amèrica, tindrà lloc el divendres 11 de novembre del 2011 a les 6 de la tarda al Saló de Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona (Plaça de Sant Jaume). Degut a l'aforament limitat de la sala, per assistir-hi és imprescindible demanar la reserva a l'IPECC amb antelació, subjecte a confirmació. Només s'hi podrà accedir amb invitació.

Seguidament, a les 9 del vespre, tindrà lloc un sopar en honor dels premiats a l'hotel Catalonia Plaça Catalunya (Ex Ducs de Bergara, carrer Bergara 11) de Barcelona, obert a tots aquells que hi vulguin participar. El preu del sopar és de 40 euros per persona i cal fer la reserva a l'IPECC i ingressar l'import abans del 09/11/11 indicant-nos els noms complets en el mateix ingrés.

C/C IPECC a la Caixa d'Estalvis i Pensions: 2100-1006-50-0200066059

Els guardonats d'enguany:

John Dagenais

Resident a Culver City (Califòrnia, EUA)

Joan Dorandeu

Resident a París (França)

Stephan Koppelberg

Resident a Bonn (Alemanya)

Pasqual Mellai

Resident a l’Alguer (Sardenya, estat italià)

Charles Merrill

Resident a Roma (Estat italià)

Patricia Petherbridge

Resident a Culver City (Califòrnia, EUA)

Patrizio Rigobon

Resident a Venècia (Estat italià)

Anna Sawicka

Resident a Cracòvia (Polònia)

Tomàs Soler Pereyra

Resident a Madrid (Estat espanyol)

Marià Suana

Resident a Wettingen (Suïssa)

Assistiran a l'acte diverses personalitats.

Cal que els interessats per assistir al sopar i a l’acte s’inscriguin ràpidament per telèfon (93 213 76 48) o bé per e-mail (ipecc@ipecc.cat).

Podeu consultar el programa: http://www.ipecc.cat

 
 
Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana - Providència,42 2a - 08024 Barcelona - Telèfon: 932137648
 
 
14)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 18).
 

21. Els qui parlam català podem estar espargits en diversos estats, en diverses autonomies. La nostra llengua podrà esser oficial en uns indrets i marginada en altres. Podem viure al continent  o a les Illes, però som una sola família i sentim una profunda solidaritat entre tots nosaltres. La pluralitat i la diversitat, constant al llarg de la nostra història, ens uneix i ens fa més forts. Recordant l’exemple de Ramon Muntaner, un infant pot rompre un jonc. Però ni l’home més fort podrà mai rompre un feix de joncs. Cada un dels pobles de llengua catalana és un jonc fràgil. Tots junts som  un feix indestructible.

 

Francesc Antich

President del Govern de les Illes Balears

 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací