Algú –no recorde qui– va dir una cosa així com que el nacionalisme és una malaltia que es cura viatjant.

Aquesta sentència, a part de reduccionista, sempre m'ha semblat una mica falsa; o si més no, caldria matisar-la i fer-la ben explicada.

Per començar diré que entre les meues amistats hi ha molta gent, de totes les edats, nacionalista; jo mateix ho sóc. També he conegut i conec nacionalistes de diferents llocs geogràfics com les Illes, el Principat, el País Valencià, Catalunya Nord, Euskadi, Galícia, Occitània, etc. I tots ells, a banda de ser si fa no fa d'esquerres, tenen essencialment un punt en comú: a tots, absolutament tots, els agrada viatjar; i de fet, viatgen molt.

Aquesta constatació sembla convertir en una fal·làcia la sentència que he esmentat al principi d'aquest text. Ací, però, caldria fer referència a la matisació o explicació que també he mencionat adés.

Considere que existeixen, en realitat, dues classes de nacionalismes tan radicalment oposats que mereixerien tindre noms diferents si no fóra perquè un és conseqüència o reacció directa de l'altre; o si més no, en bona mesura.

Per una banda tenim el nacionalisme que s'expandeix més enllà de les seues fronteres, diguem-ne naturals o originals, i tracta d'imposar la seua llengua, cultura, religió o concepció de la vida a altres territoris o nacionalitats. Això quan no elimina directament els habitants d'aquests llocs dissortats.

El podríem anomenar també imperialisme invasor, centralisme jacobí o amb qualsevol altra denominació que a moltes orelles ens poden sonar ben negativament, ja que en la seua essència sempre hi trobem la imposició per la força o la mentida, la immoralitat i l'extermini d'altres pobles.

Per l'altra banda tenim el nacionalisme que naix, precisament, com a reacció i rebuig de l'altre nacionalisme. És a dir, del sentiment i moviment que intenta defensar-se d'una agressió exterior.

Entre els primers –és ben fàcil de veure– tenim, per exemple, el britànic o anglosaxó, que fou anglés en el seu origen i que, després d'estendre's cap al País de Gal·les, Escòcia i Irlanda, va travessar els oceans fins Amèrica, Oceania i la resta del món. Com a conseqüència d'açò, veurem que no trobarem enlloc actualment cap persona més pagada i orgullosa de la seua cultura i llengua i més cega i sorda per a les dels altres, que el típic ciutadà anglés que fa turisme per a conèixer terres, però no gent. Per descomptat que sempre n'hi ha excepcions.

El nacionalisme nord-americà seria, en certa mesura, un fill gran, privilegiat i una mica bèstia de l'anterior. USA ha agafat el relleu de la seua mare europea i després ha imposat la seua llengua i cultura (o American Way of Life) sobre indígenes, afroamericans i mexicans, i ha repetit la gran proesa dels seus avantpassats britànics sobre el planeta sencer. El terrorisme islàmic es podria considerar, si més no en part, com una resposta nacionalista contra el domini expansionista d'Estats Units.

Un altre exemple ben escaient ací seria el del nacionalisme francés, tan insuportable i  perillosament voraç, que ha donat paraules al nostre diccionari com xovinisme, xovinista i jacobí. La voracitat francesa, no sols ha acabat (o gairebé) amb cultures i llengües com l'occitana, la bretona, la basca, la catalana, l'alsaciana o la corsa, sinó que com l'anglesa, ha anat més enllà dels mars i ha intentat el mateix a Amèrica, Àfrica i la resta dels continents.

I com a darrer exemple hi posarem el del nacionalisme espanyol, una de les màximes del qual és, curiosament, negar la seua existència. La seua terra d'origen, com bé sabem, és Castella, que amb el temps s'imposà a bascos, lleonesos i gallecs, per a més tard annexionar-se (o reconquistar, segons la terminologia oficial) els territoris de religió musulmana del sud de la península. Després ja vindria l'intent de dominar i castellanitzar (o espanyolitzar) els petits estats que integraven la corona d'Aragó o Confederació Catalano-Aragonesa, entre els quals, el Principat de Catalunya, les illes Balears i el regne de València.

Com els anglesos i els francesos (però també holandesos i portuguesos), els castellans també participaren en la seua particular expansió i explotació d'Amèrica (o Descobriment, segons la terminologia oficial) i d'altres parts del món.

A hores d'ara, doncs, els ciutadans espanyols, perdudes fa temps, les colònies ultramarines, no tenen més remei que fixar-se exclusivament en les seues reduïdes fronteres europees i és ara on naix un altre conflicte. Dins de la seua Espanya també hi ha gent que pretén ser diferent. Intolerable, no?

Siga com siga, i per acabar ja aquesta reflexió que volia ser breu, diré que allò que uneix espanyols, francesos o anglesos és precisament el seu passat colonial i l'actual ineptitud dels seus ciutadans per a viatjar amb els ulls oberts i la ment sense els prejudicis de la curiositat i la necessitat de conèixer altres pobles i persones.

Cosa, aquesta, que ens diferencia radicalment de nosaltres, ciutadans de petits pobles que ens considerem nacionalistes i que viatgem per amor a la nostra terra, a la nostra llengua, però també a la dels pobles veïns. Nosaltres, quan viatgem, sempre intentem aprendre els idiomes i els costums de les terres que visitem i ells, en canvi, els ignoren. No en volen saber res, perquè els molesta la diferència i la pluralitat humana.

Aquesta és la matisació que volia fer respecte a la sentència que ha iniciat aquest text.

Sico Fons

Joan Tudela

I arriba el moment de l'escriptura pròpiament dita. Si hem fet els deures de la preescriptura, no patirem cap atac del famós pànic davant la pantalla en blanc de l'ordinador. Si realment vivim tota l'escriptura com un procés, el fet d'escriure les primeres paraules serà un pas més i prou. De tota manera, no ens enganyem: no podem negar que l'esborrany o primer redactat és la part més difícil de tot el procés de l'escriptura. Que consti que no és la part que ens ocuparà més temps, però sí la que ens demanarà més concentració i més esforç. Val a dir que no podem comptar amb cap recepta màgica: només podem comptar amb la feina feta en la fase de la preescriptura i amb la nostra traça acumulada en la pràctica de l'art de redactar. Així i tot, sí que existeix un criteri que ens ajudarà força a l'hora d'escriure el primer redactat del text que hem de fer. És aquest: mentre escrivim l'esborrany, fixem-nos sobretot en el contingut i deixem per a més endavant –per a la fase de la reescriptura– totes les coses relatives a la correcció de la forma. Per exemple, quan estem escrivint la primera redacció d'un text, ben concentrats en el contingut que volem  transmetre, si ens assalta un dubte ortogràfic, el que no hem de fer és aixecar-nos a consultar el diccionari, perquè ja tindrem ocasió de fer-ho després i, més que res, perquè –fatalment– perdrem el fil del que estàvem escrivint. Un altre criteri útil, sobretot en el cas d'escrits d'una certa extensió, és, si se'ns acaba la corda, tornar al començament del que hem escrit i rellegir el text fins al punt on ens hem encallat i, d'aquesta manera, amb una mica de sort, retrobarem la inspiració. En qualsevol cas, un cop hem completat l'esborrany, podem dir amb la cara ben alta que ja hem fet el cim, dins del procés de l'escriptura; per tant, el que vindrà després ja farà baixada.

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org