InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
 
Butlletí número 546 (dimarts 01/11/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Jaume Corbera Pou - Interrogació i admiració (I)
 
2) Jaume Corbera Pou - Interrogació i admiració (II)
 
3) Jaume Corbera Pou - Interrogació i admiració (III)
 
4) Ferran Alexandri - En català també posem els signes d'interrogació i admiració inicials
 
5) Ramon Sangles i Moles - El signe d'interrogació
 
6) Albert Pla Nualart - ¿Està ben escrit això que he escrit?
 
7) La IV Mòstra de Cinèma Occitan Llanterna Digital 2011 arriba a Barcelona amb 6 creacions cinematogràfiques
 
8) Mas i Bauzá refermen la col·laboració en l'Institut Ramon Llull
 
9) Mes de les Lletres i Taula de les Lletres i dels Menjars
 
10) XIII Edició PREMI de TEATRE BREU en VALENCIÀ Evarist Garcia
 
11) Els Octubre premien una biografia del policia que va detenir Companys
 
12) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
 
 
1)
 
Publicat en el blog EL DO DE LA PARAULA diumenge 10 de juliol del 2011
http://dodeparaula.blogspot.com/2011/07/interrogacio-i-admiracio-i.html
 
Interrogació i admiració (I)

Jaume Corbera Pou
 
La interferència d'una llengua damunt una altra no sempre es manifesta diguem "en positiu", sinó que també ho fa "en negatiu". És a dir, no sempre la interferència consisteix a afegir a la llengua interferida qualque element propi de la llengua interferent, o a remodelar l'estructura interferida d'acord amb l'estructura interferent, o a calcar qualque ús o significat de la llengua interferent en la llengua interferida; moltes de vegades la interferència es manifesta en el fet de ser rebutjat qualque element ben genuí de la llengua interferida només perquè tal element existeix també en la llengua interferidora. Per exemple, hi ha qui rebutja tirar amb el sentit de "desfer-se d'una cosa inservible" ("si està espanyat, el pots tirar") només perquè també existeix en castellà, i prefereix "llençar". Qui així actua ho fa, naturalment, sota la interferència del castellà, perquè si no hi estigués sotmès no rebutjaria aquest ús ben genuí d'aquest verb tan antic com la llengua mateixa. La llengua catalana ha de ser considerada independentment de les seves coincidències i dissidències amb totes les altres llengües veïnes, i una forma, una construcció o una grafia ha de ser analitzada com a bona o dolenta, convenient o inconvenient, per al català, en referència al seu sistema propi i als seus elements genuïns ja existents, però no necessàriament excloents. Són rebutjables tots aquells elements forans que no tan sols no aporten cap sentit o matís nou al sistema català, sinó que, ben al contrari fan que aquest sigui més pobre (com quan reduïm la diferenciació entre tastar / assajar / provar a aquest darrer) o en canvien el caràcter tradicional, en transformen la personalitat original, sense aportar-hi cap classe d'enriquiment (com quan substituïm padrí per abuelo o cambra per cuarto). No són però rebutjables (excepte per a aquells que rebutgen tot allò que és d'origen extern pel sol fet de ser-ho, els xenòfobs) aquells elements que ens poden aportar qualque matís, significat o ús nou i útil. Per exemple, en mallorquí distingim clarament xupar (un caramel·lo, per exemple) de xuclar (una orxata amb una canyeta, per exemple), són per a nosaltres dues accions ben diferents, i per això em sembla molt bé que el primer verb, independentment del seu origen possible castellà (possible, però no segur), sigui acceptat dins el nostre patrimoni lèxic, la qual cosa fins ara no ha fet la normativa catalana.
 
Anem més concretament al tema que avui vull exposar: la qüestió dels punts d'interrogació i d'exclamació, aquests signes que s'usen en l'escriptura per a indicar al lector que la frase que llegeix és una interrogació o una exclamació o admiració. El senyal d'interrogació (?) no existeix en llatí clàssic, en el qual la interrogació és marcada per partícules a posta situades a l'inici de la frase, o per pronoms interrogatius; va aparèixer en el llatí escrit a finals del segle VIII a l'imperi de Carlemany, com un punt amb una ziga-zaga superior, segurament insinuant el moviment ascendent de la veu. Feia part d'un sistema de signes (positurae) que marcaven les inflexions melòdiques i les pauses oratòries de la veu als texts destinats a ser llegits a la litúrgia o la declamació, i, segons pareix, va inspirar alguns neumes (signes primerencs de notació musical). El punt d'admiració (!) és encara més modern que el d'interrogació: devers el 1360 apareix en un Ars punctuandi ('Art de la puntuació') de l'italià Iacopo Alpoleio da Urbisaglia, i inicialment eren dos punts inclinats cap a la dreta amb una barra igualment inclinada a damunt. Tant el senyal d'interrogació com el d'admiració tengueren una gran difusió immediata, primer per tot el món romànic, però després també per altres àmbits culturals, i arribaren a sistemes d'escriptura molt diferents, com el xinès, l'àrab i l'hindi.
 
Un i altre, el punt d'interrogació i el d'admiració, són originalment només situats al final de la frase, i és així que encara ara són utilitzats en quasi totes les llengües, però el 1754 la Real Academia Española de la Lengua va recomanar que el punt d'interrogació girat (¿) s'usàs també en castellà a l'inici de la frase. En parlarem, d'aquest nou senyal, en el pròxim article.
 
2)
 
Publicat en el blog EL DO DE LA PARAULA diumenge 11 de setembre del 2011
http://dodeparaula.blogspot.com/2011/09/interrogacio-i-admiracio-ii.html
 

Jaume Corbera Pou
 
 
A l'article anterior vàrem veure que els punts d'interrogació i exclamació nasqueren a l'Edat Mitjana, primer el d'interrogació i després el d'exclamació, i que es posaren només al final de les frases, ús que continua sent el majoritari avui en dia, però que l'Acadèmia Espanyola el 1754 va recomanar l'ús també en castellà del punt d'interrogació girat (¿) a l'inici de la frase. Aquesta recomanació durant molts d'anys, encara dins bona part del segle XIX, no va ser més que això, una recomanació vacil·lant, que ni la mateixa Acadèmia seguia sempre. A l'Ortografía de la Lengua Castellana, arreglada á la última de la Real Academia Española, impresa a Girona el 1823, només es prescriuen els punts finals: “si la proposicion es interrogativa, se pone en el fin esta señal (?) llamada punto interrogante ó interrogacion; y si es admirativa, se cierra con esta (!) que se llama admiracion” (pàgina 92). En canvi, al Prontuario de ortografía de la lengua castellana, dispuesto de real órden para el uso de las escuelas públicas (Madrid, RAE, 1857), la norma és: “La interrogación se pone al fin de una cláusula en que se hace alguna pregunta, v. gr. ¿Dón-de vas? – A qué vienes? – Te veré mañana? Cuando el período interrogatorio es largo, ó pasa de un renglon á otro, debe ponerse al principio la nota ó signo de interrogacion en orden inverso (¿), lo cual se hace a fin de que el lector tome desde luego la entonacion conveniente á la pregunta; v. gr. ¿Serán perdidos tantos ejemplares y escarmientos como presenciamos cada dia, para persuadirte á mudar de vida y entrar en la senda del honor y de la virtud?” Vet aquí el perquè d'aquesta recomanació: en una llengua com la castellana (i com quasi totes les romàniques) no hi ha a la frase cap element inicial que la senyali com a interrogativa, només ho sabem pel punt d'interrogació inicial; si aquest signe no hi és, tendirem a llegir la frase com a afirmativa, fins que arribant al final ens temerem que és interrogativa i l'haurem de rellegir. Això no passa en les llengües germàniques, en què el subjecte sempre va darrere el verb en les interrogacions (i en anglès sol aparèixer l'auxiliar do), ni en francès, en què la frase interrogativa o bé és com en germànic (Es-tu dejà allé en Suïsse?) o comença per Est-ce que...? (si no és introduïda per pronoms o adverbis interrogatius). Si ara escric “Demà vendràs amb mi a pescar i anirem en aquella penya on fa uns mesos, aquell dia que venien els teus cosins, vàrem trobar tant de peix?” sé cert que la interrogació final us ha sorprès, que heu començat llegint una frase afirmativa; en canvi, si començam la frase amb “¿Demà...” és ben segur que ja des del començament sabeu que li heu de donar l'entonació interrogativa. És que no hi ha res que distingeixi aquests dos tipus de frases més que el signe inicial escrit. El fet és que els espanyols proposaren aquesta innovació que ells mateixos no consolidaren fins el segle XX, i no només per a les frases curtes, sinó per a totes. En català hi ha hagut la mateixa vacil·lació que en castellà, amb la diferència que la nostra no ha estat més que un reflex de l'espanyola, perquè els catalans començaren a posar punt d'interrogació i d'admiració inicials també dins el segle XIX, seguint la recomanació de l'Acadèmia. És per això, segurament, que l'ús d'aquests signes és vist com una concessió més a l'espanyol i que des d'una posició ideològica catalanista es rebutja aquesta opció, però la realitat és que el punt d'interrogació inicial (¿) (no tant el d'exclamació) és ben útil en l'escriptura catalana i facilita molt al lector la identificació de la frase interrogativa. Pompeu Fabra, a qui no es pot qualificar d'“espanyolista”, acceptava aquest signe en les frases llargues, però el trobava innecessari en les curtes i els monosíl·labs interrogatius: qui? què? on? El problema a l'hora de distingir frases curtes i llargues és que en això ningú té el mateix criteri i, per tant, no pot servir de norma. En continuarem parlant.
 
 
3)
 
Publicat en el blog EL DO DE LA PARAULA diumenge 16 d'octubre del 2011
http://dodeparaula.blogspot.com/2011/10/interrogacio-i-admiracio-i-iii.html
 
 
En la tradició gramatical catalana la qüestió dels punts d'interrogació i d'admiració pareix una qüestió absolutament secundària, de la qual parlen ben pocs tractats. Així i tot, al llarg del segle XX es va anar mig imposant una praxi molt peculiar, ja esmentada a l'article anterior, espècie d'arranjament entre la proposta definitiva castellana (¿...?, ¡...!) i la més general (...? ...!): posar els dos punts quan la frase és llarga i només posar-ne un quan la frase és curta, especialment en les frases interrogatives. Així ho explicava el 1962 Badia i Margarit, a la Gramática Catalana de l'editorial Gredos (II, p. 133), i així ho recollien la majoria de gramàtiques i tractats de llengua d'aquells anys i dels posteriors. Els anys 70, però, hi hagué com a mínim dos estudiosos que es plantejaren la qüestió amb la intenció de posar-hi orde: Joan Solà (malauradament desaparegut el 2010) i Josep Ruaix. Tots dos n'analitzaren l'ús històric, hi reflexionaren i en proposaren una norma, diferent en cada cas, però coincident en una cosa: la utililitat (almanco en alguns contexts determinats) del punt d'interrogació inicial. És impossible en aquestes línies resumir els arguments de cada un, per això em cenyiré a donar-ne la recomanació final. De Solà: “Si no volem caure en l'anarquia de la casuística i hi volem guanyar indiscutiblement en claredat, el millor que podem fer és usar els signes d'interrogació i admiració al començament i al final de qualsevol fragment interrogatiu o admiratiu. I que no es cregui ningú que això és un castellanisme. Respon, senzillament, a les característiques internes del català...” De Ruaix: “posar l'interrogant inicial només quan la frase interrogativa és d'entonació complexa i no comença amb cap partícula interrogativa... recomanar per al català l'ús exclusiu del signe d'admiració o exclamació al final de la frase o expressió que volem marcar com a admirativa o exclamativa.” Com veim, tant un com l'altre accepten el punt interrogant inicial, però el segon només de manera restringida a unes estructures molt concretes. L'argumentació de Josep Ruaix per a aquest ús és molt coherent, però topa amb un realitat: la impossibilitat per a la gran majoria d'usuaris, no experts en gramàtica, de discernir quan han de posar els dos signes o quan només n'han de posar un. Allò que Ruaix veu tan clar, l'escrivent normal difícilment ho percep. En canvi, la norma de Solà és claríssima: sempre s'han de posar els dos signes, i no cal fer anàlisis gramaticals. En el punt d'admiració, però, les dues propostes són diferents. Finalment, el 1995 la Secció Filològica de l'IEC es decidí a dir-hi la seva i va aconsellar [sic] “amb finalitat simplificadora” només posar els punts finals, tant d'interrogació com d'admiració, consell que ja anava precedit per la recomanació de Badia, a la seva nova gramàtica de 1994, “d'abstenir-se d'usar aquest signe” [¿]. ¿Què hem de fer, doncs, amb els punts d'interrogació i d'admiració? Per a començar, fixem-nos que la Secció Filològica només “aconsella”, no “imposa” normativament, l'ús exclusiu dels punts finals; per tant, usar el punt inicial no va contra cap norma de l'IEC; just no fa cas d'un consell. Jo crec que podem diferenciar el cas de les frases interrogatives de les admiratives. Aquestes darreres solen ser introduïdes per qualque mot que n'indica l'entonació exclamativa i, a més, solen ser relativament curtes. Per tant, en aquestes frases l'ús del punt final és suficient, i ometent-lo a l'inici feim la lectura menys carregada de signes. En el cas de les interrogatives, però, crec que, per les raons ja indicades, la proposta de Ruaix és complicada i, per això, inconvenient. En canvi, la proposta de Solà em pareix la millor, la més clara i més fàcil, i per això la més convenient: posar sempre els dos signes, independentment de la llargària, sempre subjectiva. En qualsevol cas, podem tenir present que una obra tan important com la Gramàtica del català contemporani (2002), fa servir sempre els signes d'interrogació i d'admiració al començament i al final de la frase, per curta que sigui. És clar que la va dirigir el malaguanyat mestre Joan Solà.

 
4)
 
Publicat en el blog de Ferran Alexandri diumenge 11 de setembre del 2011
http://ferranalexandri.blogspot.com/2011/09/en-catala-tambe-posem-els-signes.html
 
En català també posem els signes d'interrogació i admiració inicials
 
Tediosa és ja la pregunta si cal o no cal posar els signes d'interrogació i admiració a l'inici de la frase, però el cas és que aquesta qüestió continua sent controvertida i encara és causa de polèmica i de llargues discussions i explicacions per part dels que ens dediquem a l'ofici de la llengua. És per això que m'agradaria deixar clar d'una vegada quin és l'estat de la qüestió.

La majoria de gramàtiques que circulen en l'àmbit escolar no fan cap referència a l'ús d'aquests signes, si no és que diuen que en català només s'usen en posició final, com aconsella la normativa. Em fa l'efecte que és l'obra de Joan Abril Español, Diccionari pràctic de qüestions gramaticals (Edicions 62, "El Cangur Diccionaris", 249) publicat l'any 1997, la que exposa una explicació contundent d'aquest assumpte (pàg 211-213). Vegem a continuació les propostes diverses.

Proposta de l'Institut d'Estudis Catalans

"La Secció Filològica (Acord d'11 de juny de 1993 sobre l'ús dels signes d'interrogació i d'admiració) aconsella amb finalitat simplificadora, d'usar aquest signes exclusivament al final de l'oració, la qual cosa es pot entendre en el sentit que no té un caràcter estrictament prescriptiu i, per tant, permet triar altres opcions possibles, com ara la solució de Pompeu Frabra o la de Joan Solà."

"L'Acord de la Secció Filològica, que faria renunciar als signes inicials, té relació amb el fet que només el castellà els fa servir, a més de justificar, a part, el criteri de simplificació. Aquesta recomanació no té en compte que moltes oracions interrogatives i exclamatives no presenten cap tret que les identifiqui com a tals fins al signe d'interrogació i exclamació de tancament. Si marquem només al final les clàusules interrogatives i exclamatives pot obligar el lector a rellegir la clàusula sencera (en el cas de les clàusules llargues)."

La solució de Pompeu Fabra

"En l'època de Fabra i en l'anterior a la normativa fixada pel mateix filòleg, l'aplicació dels signes d'interrogació i exclamació ha estat un desgavell, provocat sobretot pels criteris que guiaven la pràctica. És a dir, s'havia d'usar el signe inicial només quan la frase fos molt llarga i/o si no cabia tota sencera en una línia impresa."

La proposta de Joan Solà

"Davant d'aquest embolic, Joan Solà va proposar el 1975 d'adherir-se al sistema castellà. Aquesta és la proposta més coherent i funcional, ja que no presenta la dificultat d'haver de decidir cada vegada si la clàusula és prou llarga per posar-hi el signe inicial o no i elimina qualsevol problema de comprensió, fins i tot encara que s'hagi de posar els signes inicials en clàusules curtes o encapçalades per pronoms interrogatius (què, qui, per què...). Aquesta proposta avui dia és seguida per algunes editorials, alguns mitjans de premsa o per algun escriptor de prestigi com ara Quim Monzó."

EXEMPLES

[1] Renegar de la pròpia classe per defensar els interessos dels qui, al capdavall volien destruir-la, ¿anava més enllà d'una entremaliadura de nens capriciosos o –com afirmaven alguns obertament– era una manera d'assegurar-se un peu a cada banda per trobar-se a recer bufés d'on bufés el vent? (Jesús Moncada. Camí de sirga).

Si només emprem el signe de tancament, hem de llegir la frase dues vegades.

[2] Quan em veuen arribar em miren amb cara estranyada, com si em preguntessin "Aquest ¿qui és?", o "¿Què hi ve a fer, ara, aquí?". Jo em pregunto: "¿Què fan aquests, aquí, d'on surten, què fan al meu pis? (Quim Monzó. Mil cretins).

Tot i l'evidència dels pronoms interrogatius en aquestes frases, tampoc no passa res si emprem el signe d'interrogació inicial.

[3] Llavors Príam, bé que ja és veia envoltat de prop per la mort, no es pogué, però, refrenar ni retenir la veu o la ira: ¡'Ah, per aquest forfet!', crida, '¡per aquesta gosadia, vulguin els déus, si n'hi ha al cel un de pietós que té cura de venjar-nos, pagar-te amb guardó escaient i concedir-te el premi que mereixes, tu que m'has fet veure amb els meus ulls l'assassinat del fill i has sollat amb el seu cadàver l'esguard del pare! (Virgili. Eneida II, trad. Miquel Dolç).

Fixem-nos també en aquests cas: si només posem el signe d'admiració al final (que és el que feia el text original; fins i tot estalviava el de tancament de la primera exclamació), segurament no només haurem de llegir la frase dues vegades, sinó que tal vegada no sabrem on comença veritablement l'exclamació.

[4] *No!!! No ho facis!!!

És totalment incorrecte, cursi i infantil repetir el signe d'admiració al final per augmentar l'èmfasi.

[5] ¿La Roser, vindrà?
[6] La Roser, ¿vindrà?

Els exemples [5] i [6] són especialment interessants en la utilitat d'usar el signe d'obertura: en el cas 5 es fa una pregunta que expressa sorpresa pel fet que ens han confirmat que vindrà la Roser; en canvi, en l'exemple 6 només es demana si la Roser vindrà o no vindrà.
 
 
5)
 
Publicat en el llibre COMPENDI DE NORMES D'ESTIL (3a edició) de Ramon Sangles (Editat per Llengua Nacional, Barcelona, 2009, pàg. 72)
 
El signe d'interrogació
 
Ramon Sangles i Moles
 
L'interrogant és un signe ortogràfic que simbolitza l'entonació d'una frase interrogativa directa. Segons l'autoritat acadèmica, en català l'interrogant solament s'ha de posar a final de frase. Tanmateix, seguint altres autoritats, aconsellem de posar-lo també a començament de frase quan aquesta és d'entonació complexa (contenint alguna coma entremig) i no comença amb partícula interrogativa. Exs.:
• Què vols? / Vols ballar? / T'ha agradat la pel·lícula? Podries ajudar-me? (entonació simple i sense comes; per tant, interrogant sols al final)
• D'on ho treu, doncs, ell, tot això? (amb partícula interrogativa al començament; per tant, interrogant sols al final, tot i haver-hi comes)
• ¿Creieu que ho puc fer, això? (entonació complexa, sense partícula interrogativa al començament i una coma; per tant, interrogant al començament)
• Aquell noi que va venir l'altre dia a casa és una mica especial, oi que sí?
 
Puntuació de les frases interrogatives
 
Com que el to interrogatiu té una durada limitada, convé separar amb una coma la part no interrogativa d'aquella que pròpiament ho és. Exs.:
• En aquest cas, hi aniríeu?
• I el personal, que hi voldrà col·laborar?
Si la interrogació correspon sols a una part de l'oració, però no és fàcilment detectable on comença, aleshores recomanem de posar també el signe d'obertura al lloc on cal. Ex.:
• Així que estàs decidit a canviar de pis, però ¿ja t'ho has pensat bé?
De vegades una pregunta pot precedir-ne una altra. Llavors, el punt interrogatiu es posa sols en la pregunta final. Exs.:
• On vols anar de vacances, a la platja o a la muntanya?
• Què vols prendre, cafè?
• Què penses, que és massa tard?
 
Notes
 
La presència o no de la coma aporta alguns matisos. Exs.:
• Aquesta frase, s'ha d'analitzar? (to interrogatiu «neutre»)
• Aquesta frase s'ha d'analitzar? (to de sorpresa, estranyesa o queixa)
• Que ha vingut l'avi? (No esperàvem pas la seva vinguda.)
• ¿Que ha vingut, l'avi? (És l'hora en què sol venir cada dia.)
 
Puntuació
 
Els punts suspensius s'escriuen davant el signe d'interrogació (o d'admiració):
• Que no ho saps...? / Vés-te'n a...!
No s'ha d'escriure mai punt darrere un signe d'interrogació o d'admiració:
• Quants exemplars es publiquen? Pocs, una vintena. / Vés-hi, Maria! T'hi esperen.
• Sempre hem pensat el mateix (realment pensem?). No canviarem [...]
En general, no s'ha d'escriure més d'un signe d'interrogació o d'admiració, si no és que ens vulguem expressar d'una manera exagerada:
• Dius que ja han arribat tots??? Caram!!!
• Jo ho faig sovint!!!, vós, no?????
 
 
6)
 
Publicat en el diari ARA dilluns 20 de desembre del 2010
http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Esta-Fabra-Ruaix-Generalitat-Barrejar_0_393560703.html
 
¿Està ben escrit això que he escrit?
 
Albert Pla Nualart
 

Si poseu la frase del títol davant els ulls de molts catalans, simplement us diran: "En català el signe interrogatiu no es posa al davant". Què hi diuen els experts? Fabra aconsella posar el signe d'obertura quan la llargada i l'estructura de la frase indueixen a una errònia lectura enunciativa. Ruaix és del mateix parer. I Solà, per evitar la vacil·lació en l'ús, abona que s'hi posi sempre. Pocs lingüistes de prestigi han defensat que el signe d'obertura no s'hi posi mai.

I què hi diu la normativa? Si entenem per normativa l'actual doctrina de l'IEC, i per doctrina de l'IEC l'esborrany de gramàtica normativa penjat a la seva web, diu (amb una concisió digna de millor causa): "El signe d'interrogació (?) i el signe d'admiració (!) s'escriuen al final del període d'entonació interrogativa, l'un, i exclamativa, l'altre". I el mateix diu la fitxa de l'Optimot (el portal lingüístic de la Generalitat) dedicada al tema.

El pobre ¿ no és cap malfactor. És, només, un humil signe d'interrogació: un signe auxiliar tipogràfic que ajuda a la lectura.

No posar-lo mai indueix a errors. Barrejar el seu ús amb qüestions d'identitat és haver perdut el nord. Si fóssim pescadors i el poble veí descobrís un sistema de pesca millor, no copiar-lo argüint motius de tradició i identitat seria, literalment, estúpid. No totes les tradicions són dignes de conservar. Una llengua que s'ancora es condemna a perdre vitalitat.

 
7)
 
La IV Mòstra de Cinèma Occitan Llanterna Digital 2011 arriba a Barcelona amb 6 creacions cinematogràfiques
 
El dia 3 de novembre se'n farà la presentació, que presidiran la directora general de Política Lingüística, Yvonne Griley, i el vicesíndic primer d'Aran, Luís Carlos Medina
 
La Mòstra de Cinèma Occitan Llanterna Digital es presenta a Barcelona després d'un circuit d'exhibició que va començar a Lleida el mes de juny i que ha continuat per diferents localitats catalanes i occitanes, tant en territoris sota administració francesa com italiana. En concret, s'ha projectat a Lleida, la Seu d'Urgell, Vielha, Ostana, Tolosa i Montalban. La Mòstra, que consistirà en tres sessions a l'Ateneu Barcelonès, acollirà la projecció de tres llargmetratges i tres curtmetratges en occità, subtitulats en francès i en català.
 
El dia 3 de novembre, a les 19 hores, tindrà lloc la presentació a la mateixa seu de l'Ateneu. Serà presidida per la directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Yvonne Griley, i el vicesíndic primer d'Aran, Luís Carlos Medina, i comptarà amb l'assistència del director del llargmetratge programat per a la sessió, Stéphane Valentin, i la responsable de la idea original i protagonista, Sophie Jacques. Les projeccions encarregades d'inaugurar aquesta primera sessió a Barcelona seran el curtmetratge Bufola e lo lop blanc, faula rural basada en un conte popular occità, del realitzador Francis Forcou, i el llargmetratge documental Bodega. Buf de vida!, sobre la recuperació de la bodega, instrument tradicional gairebé desaparegut i ara ben representatiu de la música occitana. La vetllada es clourà amb una mostra musical de l'instrument bodega, a càrrec de Sophie Jacques.
 
La Mòstra vol contribuir a la difusió de la llengua i de la realitat occitanes a través de les creacions cinematogràfiques que s'hi produeixen i aspira a esdevenir una plataforma de promoció de la creació audiovisual en occità, tant a Catalunya com a Occitània.
 
La Mòstra de Cinèma Occitan Llanterna Digital és una iniciativa de la Coordinadora de Serveis Lingüístics de Lleida, que està integrada per representants de la Direcció General de Política Lingüística; del Consorci per a la Normalització Lingüística, CNL de Lleida; dels serveis territorials d'Ensenyament, de Salut i de Justícia de la Generalitat de Catalunya; del Servei Lingüístic de la Universitat de Lleida; de l'Escola Oficial d'Idiomes de Lleida, i del Servei Lingüístic de Comissions Obreres, i compta amb la col·laboració d'una vintena d'entitats i associacions públiques i privades, tant catalanes com occitanes.
 
Més informació:
http://www.llanternadigital.cat/mostra
 
8)
 
Publicat en VilaWeb dimecres 26 d'octubre del 2011
http://www.vilaweb.cat/noticia/3942779/20111026/noticia.html
 
Mas i Bauzá refermen la col·laboració en l'Institut Ramon Llull

Els consellers català i balear de Cultura no descarten de fer-hi retallades

Els presidents del govern balear, José Ramón Bauzá, i de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, han presidit avui la reunió de la junta rectora de l'Institut Ramon Llull (IRL), tinguda a Palma. 'Ara som en un punt en què refermem l'aposta per la presència comuna en l'Institut Ramon Llull, que vol situar llengua i la cultura comuna i compartida a tants països com puguem', ha dit Mas. I Bauzá: 'L'Institut Ramon Llull ens permetrà de definir la col·laboració futura en què defensarem els nostres interessos des de la identitat pròpia de Catalunya i de les Balears'.

A la reunió d'avui, hi han participat el conseller d'Educació, Cultura i Universitats balear, Rafael Bosch, el conseller de Cultura català, Ferran Mascarell, i el director de l'IRL, Vicenç Villatoro.

Un dels aspectes importants de la reunió de la junta rectora és el de l'aplicació dels plans d'austeritat dels governs balear i català a l'Institut. Cal tenir en compte que ni el conseller d'Educació, Cultura i Universitats balear, Rafael Bosch, ni el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, no han descartat que s'haguessin d'aplicar retallades a la institució, com en tota l'administració.

Tot i amb això, pel conseller Bosch és un 'motiu de satisfacció poder obrir un futur profitós i uns projectes engrescadors de l'Institut per a les dues entitats que hi donem tot el suport'.

 
9)
 
 
Mes de les Lletres i Taula de les Lletres i dels Menjars

 
El 2 de novembre, en el Col·legi Sant Andreu, comença el XIII Mes de les Lletres, 13 anys promocionant "El plaer de llegir, el gust d'escriure". Activitat que pretén acostar l'escriptor al lector. A més enguany, amb motiu del centenari del naixement d'Enric Valor, Dani Miquel el recordarà amb "Els barrets de Valor". A més com el grup Al Tall compleix 35 anys, presentarem el divendres 4, en la Casa de la Cultura, el llibre de Víctor Mansanet "Al Tall. Música per a un poble", i el divendres 18 concert "Al Tall, 35 anys".

I per rematar el mes, el divendres 25 pararem la Taula de les Lletres i dels Menjars a l'escriptor Alfons Llorenç.

Ricard Avellan
Coordinador del Mes de les Lletres
 
 
 
Bloc de Progrés Jaume I
Sant Jaume, 31
46250 L'ALCÚDIA
--------------------------
www.blocjaume.com
------------------------------
blocjaume@mesvilaweb.cat
----------------------------------------
Adreça Postal: Bloc de Progrés Jaume I
Apartat de Correus 111
46250 L'ALCÚDIA
-----------------------------------------------------------
Telèfon del BLOC: 660519774
--------------------------------------------

Els dijous, de 8 a 9 de la nit, es reunix la junta al Casal

 
10)
 
 
XIII Edició PREMI de TEATRE BREU en VALENCIÀ Evarist Garcia
 
Representació de l'obra guanyadora
TANTES HISTÒRIES, LA MATEIXA HISTÒRIA de Josep Lluís Roig Sala.
 
Dijous, 3 de novembre del 2011 a les 20.00 hores.
 
TEATRE ARNICHES
Avinguda d'Aguilera, 1
ALACANT
 
 
11)
 
Publicat en EL PUNT dijous 27 d'octubre del 2011
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/468594-els-octubre-premien-una-biografia-del-policia-que-va-detenir-companys.html
 
Els Octubre premien una biografia del policia que va detenir Companys
 
La periodista Gemma Aguilera descobreix Pedro Urraca, un agent triple al servei del franquisme, la Gestapo i el règim de Vichy
Daniel O'Hara aconsegueix el guardó de narrativa amb un melodrama social i sexual
El llarg poema narratiu de Jordi Llavina es fa amb el premi Vicent Andrés Estellés
 
El Principat ha fet ple en la 40 edició dels Premis Octubre, donats a conèixer aquest matí a València. I el món del periodisme ha demostrat una ocasió més que la literatura és un bon refugi quan l'actualitat sembla estar sobrada dels seus professionals.

La investigació de la periodista Gemma Aguilera sobre Pedro Urraca, el policia que havia detingut el president Companys li ha servit per aconseguir el premi Joan Fuster d'assaig, dotat amb 6.000 euros. Aguilera ha dedicat un any a la recerca.

La periodista catalana es va trobar amb un personatge més complexe del que havia pogut imaginar en un principi. A Agent 447, l'assagista ens descobreix un agent triple —va treballar per al règim franquista, el govern de Vichy i la Gestapo—, un oportunista que va passar de ser un repressor de republicans, jueus i comunistes a perseguir presumptes membres d'ETA durant la Transició.

“Era un home amb moltes ànsies de poder, que va saber adaptar-se a les circumstàncies del poder i, que va bolcar en la seua funció repressora el repudi que li havia mostrat la seua família”, ha explicat Aguilera.

Una foto de l'expresident

En la investigació ha sigut cabdal la col·laboració del fill d'Urraca, que va rebre el rebuig del seu pare per no voler dedicar-se “a la diplomàcia”. El fill no va conèixer fins la telefonada d'Aguilera a què s'havia dedicat realment el seu pare. “Va ser un gran xoc, sobretot quan vam començar a revisar tota la documentació que Urraca conservava, entre ella moltes fotografies. La instantània de Companys en la frontera d'Hendaia abans de ser lliurat al govern feixista, la feia servir de punt de lectura en un llibre sobre la mort de l'expresident”, ha detallat la periodista.

Els dietaris i la resta de documents, on Urraca relata les seues activitats, han sigut donats pel seu fill a la Generalitat de Catalunya. “Dels dietaris jo destacaria l'única pàgina, que va escriure mentre es dirigia a l'encontre que anava a tindre lloc entre Franco i Hitler, en què dóna detalls de les seues víctimes, i que està dedicada a Companys, de qui destaca la seua dignitat perquè és capaç de mantenir les seus conviccions fins a la mort”, ha subratllat Aguilera.

Rebutjada per les editorials

Daniel Muñoz i Prades, de Barcelona, ha obtingut, amb el pseudònim que signa tots els seus llibres, Daniel O'Hara, el guardó Andròmina de narrativa amb la novel·la El poder excloent de l'essa sorda, dotat amb 12.000 euros. Una obra que va ser rebutjada per totes les editorials catalanes a què l'autor la va acudir. Es tracta, com ha descrit O'Hara, d'un “melodrama social i sexual entre un marieta xarnego de Cornellà de 22 anys i un advocat catalanista que contracta un professor perquè ensenye el seu jove amant a pronunciar l'essa sonora”.

A l'obra hi ha moltes pàgines de “sexe explícit”, que en cap moment resulta “prescindible”, ja que, segons ha argumentat la presidenta del jurat, Raquel Ricart, serveix per a reflexionar sobre el poder, el domini i la submissió entre d'altres temes. “És una obra de gran coratge i amb un punt d'escandalosa”, ha reblat Ricart.

Una novel·la feta poema

En poesia, el premi Vicent Andrés Estellés, dotat amb 5.000 euros, ha recaigut en el poemari Entrada de fosc, de Jordi Llavina, de Vilafranca del Penedès. Llavina, col·laborador de la revista Presència, relata la pèrdua de la innocència a través d'un llarg poema narratiu que combina tres elements: una novel·la situada en 1984 en què una noia regala un llibre a un noi; una crònica que relata alguns dels episodis d'aquell any i que serveixen d'educació sentimental i intel·lectual del personatge; i un llibre de poemes basat en el llibre de la novel·la. “És una obra més ambiciosa que els anteriors. Em dóna una gran satisfacció el premi aconseguit, ja que porta el nom d'un dels m eus poetes favorits”, ha assenyalat Llavina.

 
 
12)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 18).
 

18. La llengua permet donar el millor de cadascú i contribueix a la igualtat de drets i deures.

 

Oriol Amorós

Secretari per a la Immigració (2006-2010)

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací