InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
 
Butlletí número 541 (dilluns 24/10/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Presentació a Alacant del llibre DES DEL ROVELLET DE L'OU D'ELX de Joan-Carles Martí i Casanova
 
 
3) Jaume Corbera Pou - Versemblança
 
4) Jaume Oliveras i Costa - El gallec, una llengua resistent
 
 
6) 2a Jornada de Consum i Llengua
 
 
 
 
10) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
 
 
1)
 
Presentació a Alacant del llibre DES DEL ROVELLET DE L'OU D'ELX de Joan-Carles Martí i Casanova
 
 
Hi intervenen: Joan-Carles Martí i Casanova, autor del llibre i Brauli Montoya Abat, professor de la Universitat d'Alacant i delegat de l'IEC a Alacant.
 
Presenta el llibre: Emili Rodríguez Bernabeu.
 
Lloc: Seu Universitària d'Alacant. C/ Ramón y Cajal, 4
Data: Dimecres 26 d'octubre del 2011
 
Hora: 20.15 h
 
 
2)
 
Publicat en indirecte.cat dimecres 28 de setembre del 2011
 
 
Joan Lladonet
 
 
Quan el TSJC va instar el Govern de la Generalitat del Principat de Catalunya a fer del castellà també llengua vehicular de l'escola, cosa que suposava acabar amb el model educatiu existent de començar l'ensenyament per immersió lingüística, model que no s'ha duit a terme en molts de centres, i davant les declaracions de membres del seu Govern i de diferents dirigents de partits polítics que deien que no llevarien el sistema d'immersió lingüística, el conseller d'Educació Rafael Bosch, en representació del Govern de les Illes, es va afanyar a sortir als mitjans per dir que ells sí que farien cas a aquella resolutòria i eliminarien el decret de mínims, aprovat per un govern del seu partit, i en farien un de nou que acabaria amb la immersió lingüística existent (s'ha de dir que sempre ha estat escassa). Va aprofitar l'escletxa d'aquesta sentència per poder dur a terme la seva política lingüística anorreadora de la llengua catalana, la seva política de bilingüisme discriminatori i de potenciació dels monolingües que parlen l'espanyol, és a dir, afavorir tot el que ens dugui cap al camí d'aconseguir un Estat espanyol monolingüe, un estat on no hi càpiga cap cultura, cap tradició, cap llengua, cap bandera, ni cap senyal identitari, que no sigui purament de signe espanyol i centralista.

En canvi, quan el poder legislatiu, el Congrés de Diputats, va votar el suport a la immersió lingüística, no va sortir cap membre del Govern ni del partit, a dir que acatarien la votació del màxim òrgan de representació de la voluntat popular. Ells només volien saber que hi havien votat en contra. Quan al Parlament Balear es demanà al president del Govern de les Illes Balears que digués una sola mesura adoptada per a reduir la crisi econòmica existent, després d'haver-se vanat en la propaganda electoral de tantes que en prendrien per a eliminar l'atur i solucionar els problemes existents, el Sr. Bauzá no va saber què respondre i va acabar fent-ho el vicepresident, que realment no sabia què dir perquè no han fet res més que desfer la calça que hi havia feta, especialment contra el català.

Han decidit fer totes les passes que siguin necessàries perquè la llengua catalana no pugui convertir-se en la llengua normal en el territori d'on és pròpia, i per això no dubten a actuar fregant la il·legalitat de les lleis existents, de l'Estatut i de la mateixa Constitució. I fins i tot, quan el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears desestima el recurs presentat per USO contra certs articles d'un decret aprovat el 17 d'octubre de 2008, en el qual s'exigia el català per a l'accés a la funció pública, quan aquest tribunal superior nostre avala que el català sigui requisit i que anul·lar aquest supòsit aniria contra gran part de les lleis existents que en parlen, ells han aprovat en el Parlament Balear que el català deixi de ser requisit i es converteixi en mèrit tan sols, una manera més d'apunyalar la llengua. Tornen a callar com a morts davant aquestes disposicions legals, quan abans fins i tot s'havien atrevit a fer recomanacions al Govern de Principat i a la Generalitat. No estan avergonyits, aquests parlamentaris de tots els pobles de les Illes Balears de votar en contra de la llengua pròpia d'aquest territori, fet que ha avalat una vegada més el TSJIB. És una vertadera vergonya i una pura hipocresia anteposar els interessos personals i de partit a satisfer el deute de reparar el mal que s'ha fet al més gran senyal d'identitat que tenim, la llengua catalana i n'hi volen seguir fent, fins a exterminar-la.
 
3)
 
Article publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 2 d'abril del 2011, a la secció "La llengua a l'abast"
Article publicat en el núm. 76 de la revista Llengua Nacional (III trimestre del 2011)
 

Versemblança

 
Els guionistes i lingüistes de la televisió pareix que estan obsessionats per un concepte que en diuen "versemblança". Volen que tots els diàlegs de les produccions dramàtiques que ofereixen "semblin ver", és a dir, siguin sentits quasi com a reals per l'espectador. En teoria, aquesta preocupació per la versemblança és positiva, perquè ha de permetre que una conversa entre personatges del segle XXI localitzats a un indret i amb una determinada formació cultural parlin efectivament com a persones del segle XXI d'aquell indret i amb aquella formació, i no com a persones d'una altra època o d'un altre indret o d'una formació que no els correspon. Sonaria estrany, per exemple, que un jove mallorquí urbà actual de cultura bàsica parlàs com un aristòcrata madur il·lustrat del segle XIX, com sonaria estrany que un senyoret madur refinat d'aquest segle parlàs com un jove descuidat d'escassa cultura. El problema és quan la televisió ofereix produccions que representen un país com el nostre, en què la genuïnitat lingüística està absolutament condicionada per la supeditació a una modalitat lingüística no autòctona, que és la que vehicula les modes i proposa els patrons de llengua. Aleshores la versemblança no sol coincidir amb la genuïnitat ni amb la correcció acadèmica, i els guionistes han de triar entre aprofitar els recursos exclusivament propis, i d'aquesta manera promoure dins les seves possibilitats un model autòcton i genuí (que de vegades pot parèixer inversemblant), i fer servir recursos clarament deguts a la interferència, i d'aquesta manera promoure encara més aquestes interferències (que sonen versemblants a aquells que les han assumides). En el cas del català, TV3 mostra tal obsessió per la suposada versemblança, que no ha dubtat a propagar tot un enfilall de castellanismes i construccions simplíssimes, fugint -en sentit contrari- de formes genuïnes i construccions un poc més complexes, tot i que tan realitzables com les altres. El problema de TV3 és que la seva versemblança està localitzada a l'entorn de la Barcelona moderna, i que ben sovint els diàlegs que presenta són ben poc versemblants fora d'aqueix entorn. Ara no entraré a analitzar aquest pretès model versemblant, sinó que em fixaré en la paradoxal inversemblança d'una producció pròpia de la televisió de Catalunya que va ser oferida fa ben poc: Ermessenda, la història de la dona catalana més poderosa de tots els temps, segons la propaganda.
La història d'Ermessenda és de la primera meitat del segle XI, una època en què la llengua catalana ja estava conformada, però amb una fesomia bastant allunyada de la llengua moderna, i per això qui en fos responsable s'hauria pogut preocupar de donar una mica de versemblança lingüística als personatges. No es tractava, és clar, de fer-los parlar com al segle XI, però sí que s'haurien pogut tenir en consideració uns mínims detalls. Per exemple, és inimaginable que en aqueix segle els nobles es tutejassin entre si o ho fessin amb un abat, o que la comtessa Ermessenda fos tutejada pel seu nebot. Tractant-se de "vós" la història no hauria perdut gens d'interès ni hauria estat més mala d'entendre, i en canvi l'aire medieval hauria estat més patent. Tampoc no és creïble que en el català d'aquell temps es digués buscar o habitació en lloc de cercar i cambra; buscar és un castellanisme total no anterior al segle XVII, mentre que habitació era fins al segle XIX sinònim de "casa" i és només dins el segle XX que substitueix cambra per la influència del castellà. Sé ben cert que usant cercar i cambra la història hauria guanyat en versemblança sense deixar de ser perfectament comprensible pels espectadors, igual que si en lloc de dir "no em puc refiar de ningú" hagués dit "no puc confiar en ningú", evitant un refiar insòlit en aquells temps primerencs de la nostra llengua. Ara, el súmmum d'incongruència lingüística d'aquest miniserial és que Ermessenda parli en català oriental i el seu germà Pere ho faci en català occidental. No és que la diferència dialectal entre germans sigui impossible, si s'han criat en entorns diferents, però són casos excepcionalíssims, i em fa l'efecte que aquest cas és, senzillament, una badada.
 
Jaume Corbera Pou
 
 
4)
 
Publicat a
 
 
Jaume Oliveras i Costa

 

Feia anys que no havia estat a Galícia i, encara, coneixia poc les comarques de l'interior, que han estat per a mi una descoberta més que interessant. De fet, la primera sorpresa ha estat constatar l'estimulant presència del gallec en els espais públics, tant en senyalitzacions de circulació o en els serveis com en la vida comercial i en la documentació oficial. El gallec és viu i en molts llocs n'hi ha constància. És veritat que quasi sempre en doble grafia, cosa que fa de la cooficialitat moneda de curs normal, i és bo notar que fins les cartes dels restaurants són respectuoses amb la llengua del país i presenten la doble versió, no pas totes però en un percentatge més que acceptable. D'altra banda, en l'ús normal de la parla existeixen diferències notables segons la zona geogràfica, de tal manera que escoltant les converses del teu entorn descobreixes que, tot i detectar diàlegs en gallec, són molts més els que mantenen el castellà com a llengua vehicular. I als mitjans de comunicació la batalla per la normalització és quasi perduda, quan en premsa, ràdio i televisió, la presència de la llengua del país no deixa de ser testimonial.

La batalla per mantenir la llengua ha estat, a Galícia, força difícil, quan la burgesia i la cultura urbana renunciaren a la seva defensa, i no només en els grisos anys del franquisme. L'experiència de l'avi d'una família amiga de Lugo, amb noranta-tres anys de vida i una envejable clarividència, em situava en uns anys en què la gent dels llogarets anaven a mercat a la capital de comarca i, acostumats a parlar la llengua pròpia i mancats de fluïdesa en castellà, eren motiu de riota i tractats d'analfabets pels de ciutat. Parlar gallec era sinònim de baixa cultura i la uniformitat franquista acabà de complicar la vida d'una llengua resistent contra tota adversitat. Després, la incoherència d'una babel familiar, on els pares parlen gallec entre ells, les filles parlen gallec amb el pare, castellà amb la mare i també castellà entre elles, i els néts parlen castellà amb els avis i gallec amb els pares i entre ells.

Ara, el gallec ha arribat a les escoles i nens i nenes el coneixen i el poden parlar i escriure. Però, al carrer o al joc, els infants usen normalment el castellà, lluny de normalitzar la llengua pròpia. A part d'això, als cercles resistents de la Galícia interior es considera el gallec normatiu, aquest que té el títol de cooficial i s'ensenya a les escoles, diferent del que s'ha mantingut oralment i utilitza la gent del carrer. En terres de frontera, com El Bierzo o Os Ancares, en territori lleonès, es defensa aferrissadament el gallec, que s'estudia a les escoles de primària i secundària, encara que la normalitat del carrer imposa el castellà, mentre els dialectes del burón i l'ancarés quasi queden restringits a l'àmbit dels filòlegs i estudiosos.

Entre els bells paisatges de la Galícia interior el gallec és una llengua que vol viure, mantinguda per la fidel voluntat de la gent que es sent arrapada a la terra. Escoltar-lo et retorna a una cantarella amb sabors de paraules conegudes, de gustos compartits, i, contra la congruència de dos països força allunyats i separats per una llengua dominant, endevines moltes paraules i expressions germanes entre gallec i català, cosa que no deixa de sorprendre. Res a veure amb la història de resistència ni amb la necessitat d'imposar-se a l'adversitat, sinó fruit d'aquell tronc comú que, segur, deixà petja. Al final del camí, sempre hi ha alguna cosa per aprendre.

 
5)
 
Publicat en indirecte.cat dimarts 30 d'agost del 2011
 
 
Pau Alabajos
 
En resposta a l'article La música en valenciano enmudece (Burguera), publicat en el diari Las Provincias el 23 d'agost de 2011.

Partim de la base que el valencià i el català són una mateixa llengua amb dos noms homologables. Per tant, no pense entrar en el debat estèril i sense trellat sobre quin és el sexe dels àngels. Considere que el consens de la romanística internacional, els corresponents dictàmens de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i més d'una vintena de sentències judicials han fet ja d'aquesta polèmica una absoluta redundància i una visceral pèrdua de temps. Ho demostra també l'existència innegable d'un desacomplexat mercat cultural compartit entre valencians, catalans i balears, que deixa sense fonament la tesi principal de l'article de Burguera.

Però anem a pams: l'Agència de l'ISMN (International Standard Music Number) és una institució ubicada en el Centro de Documentación de Música y Danza, que pertany al Ministeri de Cultura de l'Estat Espanyol, i que s'encarrega de “registrar aquelles publicacions amb partitures musicals notificades pels editors, independentment del seu suport (paper, electrònic, etc.)”.

Abans de res, el primer que hem de tindre en compte és que no és estrictament obligatòria la inscripció de TOTES les obres en aquest registre, com sí que ocorre, de fet, en el cas dels llibres i el seu corresponent registre bibliogràfic, l'ISBN. Això implica, necessàriament, que les estadístiques que Burguera ha utilitzat per a la seua argumentació ens les hem d'agafar amb pinces. Més encara, si ens assabentem que són els mateixos editors els encarregats de classificar les partitures per criteris lingüístics i que, a més a més, existeix una categoria “multilingüe” en la qual el valencià també apareix representat: segons les dades que directament aporta l'agència de l'ISMN, “de les 211 obres publicades per 15 editorials, 4 són en valencià, 4 en català i 77 multilingües, amb el valencià inclós. Per tant serien 85 obres de 211, un 40,28%” en la nostra llengua.

Però, sobretot, si escric aquest article, és perquè vull desmentir una presumpta davallada de la música feta en valencià durant els últims anys. El periodista de Las Provincias fa una contraposició entre l'eclosió “bestial” dels anys 70 (amb Lluís Miquel, Raimon, Pavesos, Paco Muñoz, Carraixet, Al Tall, Bustamante o Remigi Palmero) i un “pronunciat descens a partir de 2008”, que equivaldria a la darrera fornada de grups i solistes (amb, per exemple, Obrint Pas, La Gossa Sorda, Miquel Gil, Orxata Sound System, Pep Gimeno “Botifarra”, Feliu Ventura i un llarguíssim i injust etèctera).

No puc estar més en desacord amb aquesta tesi: no ens diuen això les engrescadores xifres de les sis darreres convocatòries dels Premis Ovidi Montllor. Des de la primera edició (2005), no ha deixat de créixer exponencialment el nombre de discos publicats, fins a sobrepassar la barrera dels 69 treballs editats (l'edició de 2010).

Si teniu oportunitat, voldria recomanar-vos el llibre La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns, obra de l'imprescindible Josep Vicent Frechina: en aquesta dissertació, publicada per l'AVL, l'autor de Massalfassar explica, de manera exhaustiva, l'excel·lent moment creatiu en el qual es troba actualment l'escena musical autòctona i aporta més dades i estadístiques que contextualitzen l'augment indubtable de la nostra producció discogràfica.

Però encara n'hi ha més arguments, altres indicadors que demostren que la música en valencià gaudeix avui d'una salut de ferro: cada vegada hi ha més públic, cada vegada hi ha més concerts i festivals, cada vegada hi ha més vendes, cada vegada hi ha més descàrregues, cada vegada es publiquen més compilacions, cada vegada hi ha més discogràfiques, cada vegada hi ha més grups i solistes censats en el Catàleg del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM). Associació de Músics i Cantants del País Valencià, cada vegada el ventall estilístic és més ample, cada vegada la presència internacional és major i cada vegada els mitjans de comunicació parlen de nosaltres amb major naturalitat i coneixença.

No obstant, i amb la voluntat de ser el més constructius possible, haurem de fer una miqueta d'autocrítica i convindrem que de l'article La música en valenciano enmudece es desprén un fet indiscutible i ben il·lustratiu: encara n'hi ha interferències a resoldre. Constatem encara certs prejudicis, per part d'un sector importantíssim de la societat valenciana, cap a la nostra llengua com a vehicle d'expressió cultural de primera magnitud i, per tant, hem de seguir treballant per tal d'aconseguir una major (i millor) visibilització mediàtica, una de les nostres assignatures pendents.

Seguirem sintonitzant.

 
 
6)
2a Jornada de Consum i Llengua

 

El proper 27 d'octubre, la Plataforma per la Llengua participarà en la 2a Jornada de Consum i Llengua, que organitza l'entitat Consum Català – Associació Catalana de Consumidors, i que tindrà lloc a partir de les 9 del matí a la Sala 1 del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (C. Montalegre 5, 08001 Barcelona). Podeu veure'n la situació aquí. Des de la Plataforma per la Llengua us recomanem l'assistència a aquest acte.

La inscripció és gratuïta per als socis de Consum Català i de la Plataforma per la Llengua, però cal que confirmeu la vostra assistència. Creiem que pot ser una molt bona oportunitat per conèixer les novetats del sector. Per formalitzar la vostra inscripció heu de fer-nos arribar el formulari d'inscripció que trobareu més avall a l'adreça de correu administracio@plataforma-llengua.cat.

Programa

2a Jornada de Consum i Llengua

Barcelona, 27 d octubre del 2011
 
Lloc: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona - C. Montalegre, 5 - 08001 Barcelona - Sala 1
 
Hora: de 9:00 a 13:30 h
 
9:00 h Recepció i acreditacions
 
9:30 h Inauguració a càrrec d'Alfons Conesa, director de l Agència Catalana del Consum
Martí Gasull, portaveu de Consum Català
 
9:50 h Presentació de l exposició d etiquetatge
 
10:00 h Conferència inaugural: Tenim el català al cistell? Inèrcia empresarial i nova llei del consum. A càrrec de Xavier Albertí, administrador gerent de La Selva
 
11:00 h Pausa cafè
 
11:30 h Ponències sobre consum i llengua
-
Queixes lingüístiques. Resum anual de Consum Català. A càrrec d Albert Torras, de Consum Català
-
El Codi de consum i l etiquetatge. A càrrec d Eloi Torrents, de la Plataforma per la Llengua
-
El pes econòmic del català i l empresa responsable. A càrrec de Bernat Gasull, de la Plataforma per la Llengua
-
El Codi de consum un any després. A càrrec d un tècnic de l Administració
-
Ponències obertes a organitzacions de consumidors (per definir)
 
12:30 h Debat
 
13:00 h Clausura de les jornades. A càrrec d Yvonne Griley, directora General de Política Lingüística
 
Fitxa d'inscripció
 
 

NOM

 

 

COGNOMS

 

 

INSTITUCIÓ

 

Empresa, departament o associació a la qual pertany

 

CORREU ELECTRÒNIC

 

TELÈFON

 

DESITJO PRESENTAR UNA PONÈNCIA

TÍTOL DE LA PONÈNCIA:

 

Breu descripció de la ponència (4 línies):

Plataforma per la Llengua
Via Laietana, 48 A. Principal 2a
08003 Barcelona
93 321 18 03
---
YouTube: http://www.youtube.com/PlataformaxLlengua
 
7)
 
Publicat en VilaWeb dimecres 12 d'octubre del 2011
 

El govern demana a Twitter per carta que es faci la traducció al català

S'adreça a Dick Costolo per fer-li avinent la campanya #twitterencatala
 
El govern s'ha sumat al clam perquè es tradueixi Twitter al català. El Secretari de Comunicació, Josep Martí, ha difós avui la carta que va enviar el passat 20 de setembre al conseller delegat de Twitter, Dick Costolo, en què li comunicava el suport a la petició de la comunitat catalana a Twitter perquè es faci la traducció amb la campanya #twitterencatala.
 
A la carta, Martí remarca que el català 'ocupa una posició particularment forta al món d'internet i de les xarxes socials' i assenyala que és la vuitena llengua més poderosa a la blocosfera i la catorzena a Google, a més de disposar ja d'una versió en català de Facebook i de Youtube.
 
A la carta, Martí diu que 'la llengua catalana és entesa per 11 milions de persones i parlada per 9 milions, convertint-la en la 88a llengua més parlada del món'. I recorda que Catalunya 'va ser la primera nació sense estat a tenir el seu propi domini'.
 
'Confio que aviat els usuaris catalans de Twitter veurem complertes les nostres esperances', conclou.
 
 
8)
 
Publicat en tribuna.cat dijous 6 d'octubre del 2011
 
 
 
 
La Plataforma per la Llengua i la Fundació Vincle han publicat una guia de conversa pensada per al personal de restaurants, bars i granges, amb la qual es pretenen donar eines als treballadors del sector amb coneixements insuficients de català.
 
Que la llengua pròpia sigui present en el dia a dia de qualsevol societat i el seu ús sigui preferent i diari és allò que s'espera d'un país normalitzat. La realitat catalana, però, de vegades és curiosament contradictòria. La dificultat amb què molts dels catalans topen a l'hora de fer les seves comandes als establiments de restauració del país -especialment a les grans ciutats com pot ser Barcelona- han portat la Plataforma per la Llengua i la Fundació Vincle a impulsar una nova iniciativa.

Ambdues entitats han publicat 5.000 petites guies de conversa en forma de targeta de butxaca pensades per al personal de restaurants, bars i granges. Sota el títol Vocabulari bàsic en català per als treballadors i les treballadores de restauració, la iniciativa busca donar eines als treballadors del sector amb coneixements insuficients de català que els ajudin a garantir el dret dels consumidors de ser atesos en aquesta llengua.

Se n'han editat cinc models diferents, totes en català i traduïdes a 5 llengües diferents: àrab, urdú, xinès, castellà i anglès. Les entitats pretenen distribuir-les principalment entre els treballadors de restaurants, bars i granges i donar-los una eina per poder atendre els consumidors catalanoparlants en la seva llengua. Alhora, la campanya s'adreça també als consumidors, amb l'objectiu que puguin repartir aquestes targetes cada cop que, com a clients d'aquest tipus d'establiments, es trobin en situacions de baixa o nul·la comunicació en llengua catalana.
 
9)
 
Publicat a
 
 
 
Núria Puyuelo
 

Quan José Mourinho va posar el dit a l'ull al segon entrenador del Barça, segur que no es podia imaginar que els catalans, d'ulls, en tenim molts. L'ull de bou, l'ull de poll, l'ull de peix, l'ull de gat, l'ull de l'escala, l'ull de vidre... Això ho sap molt bé el paremiòleg Víctor Pàmies, autor d'un dels reculls de dites i refranys més llaminer que tenim en català, lingüísticament parlant. És el diccionari Amb cara i ulls, un laboriós i exhaustiu treball de camp que recopila més de 700 dites i refranys sobre l'ull. Fullejant el llibre trobo dites i refranys ben curiosos: n'hi ha que sentencien (a uns els falta llum per a creure; a altres, ulls per a veure o la mort està més a la vora nostra que la pestanya de l'ull); d'altres recullen creences populars (divendres, dia d'ullprendre, perquè està considerat un dia negatiu); de meteorologia (cel d'ulls de peix, per quan el cel està ennuvolat, o com un ull de gat, per quan està serè i transparent). D'altres dites ens ofereixen bons consells, sobretot per a l'amor (no t'enamoris d'una bòrnia, que a l'últim fins li veuràs dos ulls o hi ha ulls que s'enamoren de lleganyes), però també n'hi ha de cacera (al conill per l'ull, a la perdiu pel cul) i de menjar (el pa ullat i el formatge serrat).

Una altra de les peculiaritats d'aquest diccionari és que s'ha convertit en el primer llibre en català finançat a través de la plataforma Verkami, que permet impulsar projectes creatius a través del mecenatge de moltes persones.

 
10)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 16).
 
 

13. Si (a Catalunya) hi ha alguna llengua en perill, seria el català.

 

José Álvarez Junco

Catedràtic d'Història de la Universitat Complutense de Madrid

 

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací