InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
 
Butlletí número 537 (dilluns 17/10/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Jornada a Alcoi de la Secció Filològica de l’Institut d'Estudis Catalans amb motiu del seu centenari i dels de Llorente, Maragall, Valor i Sanchis Guarner
 
2) Joan Lladonet - Batles contra els drets lingüístics dels seus votants
 
3) Dimiteix la presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua per presentar-se a les eleccions amb el PP
 
4) Sal·lus Herrero - Cròniques del valencià a les comarques d'Alacant
 
5) David Valls i Botet - Sobre la immersió lingüística a les escoles
 
6) Número 21 de la Revista Treballs de Sociolingüística Catalana: “La sociolingüística catalana, balanç i reptes de futur”
 
7) Butlletí d'informació del TERMCAT
 
8) Assumpció Cantalozella - El català: l'única llengua pròpia (1)
 
9) Isona Passola: "Vull creure que hem acabat amb el malefici que el català fa nosa "
 
10) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
 
 
1)
 
 
Jornada a Alcoi de la Secció Filològica de l’Institut d'Estudis Catalans amb motiu del seu centenari i dels de Llorente, Maragall, Valor i Sanchis Guarner

 

El centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, creada el 1911, coincideix amb els centenaris de la mort de Teodor Llorente i Joan Maragall i del naixement d’Enric Valor i Manuel Sanchis Guarner, figures del màxim relleu en les nostres lletres. Teodor Llorente va ser el principal impulsor de la recuperació de la llengua literària al País Valencià. Joan Maragall, Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor van ser membres de la Secció Filològica.

Amb aquest motiu, la Secció Filològica de l’IEC, a part de participar en l'homenatge a Manuel Sanchis Guarner a la Universitat de València el matí del mateix dia 20 d’octubre, ha volgut desplaçar-se a Alcoi per celebrar-hi una de les seves reunions ordinàries i ha organitzat, amb el suport de l’Ajuntament d’Alcoi, una jornada commemorativa de tots aquests centenaris.

Aquests actes constitueixen l’obertura formal del centenari de la Secció Filològica en terres valencianes, després que s’hagin celebrat altres actes inaugurals a Palma, Barcelona i Perpinyà. Les activitats del centenari s’estenen a tot el territori lingüístic i volen incloure tots els nivells, des dels més institucionals i acadèmics fins als més populars i participatius.

Així, la coincidència dels centenaris de la Secció Filològica i de Joan Maragall preconitzador de la paraula viva en el seu Elogi de la paraula ha impulsat la convocatòria de l’acció participativa 2011, l’any de la paraula viva, que convida els mitjans de comunicació, els creadors, els ensenyants, les entitats, les empreses i tothom en general a promoure tota mena d’iniciatives que contribueixin a descobrir, compartir, exercitar i celebrar la vitalitat, la creativitat expressiva i el dinamisme innovador de la nostra llengua.

Podeu veure el conjunt d’aquestes activitats a l’adreça http://taller.iec.cat/filologica/centenari

 
Data: dijous 20 d'octubre del 2011
 
Lloc: Sala de Graus de la seu de la Universitat Politècnica de València a Alcoi (Plaça de Ferrándiz i Carbonell, s/n)
 
 
Programa de la sessió acadèmica i commemorativa
 
18:30 Obertura a càrrec de les autoritats locals i dels representants de l’IEC.
 
18:50 Lectura de poemes de Joan Maragall, a càrrec de Mariàngela Vilallonga (professora de la Universitat de Girona i vicepresidenta de l’IEC), i de Teodor Llorente, a càrrec de Josep Piera (escriptor i membre de la Secció Filològica de l’IEC)
 
19:00 Vicent Pascual (pedagog): Un model d’educació plurilingüe i multicultural al País Valencià
 
19:25 Joan Borja (professor de la Universitat d’Alacant): Semblança de Jordi Valor
 
19:40 Dramatització d’una rondalla d’Enric Valor, a càrrec de l’actor Joan Gadea i la xiqueta Marina Rozalén
 
19:50 Manel Rodríguez-Castelló (professor i poeta): Semblança de Joan Valls i Jordà
 
20:05 Eugeni S. Reig (lingüista): L’aportació lèxica al català de Joan Valls i Jordi Valor
 
20:20 Lectura d’un text de Manuel Sanchis Guarner, a càrrec d’Antoni Ferrando (professor de la Universitat de València i membre de la Secció Filològica de l’IEC)
 
20:30 Semblança d’Ovidi Montllor, a càrrec de Jordi Botella, i interpretació d’una cançó seua, a càrrec del cantautor de Cocentaina Andreu Valor
 
 
Organitzen: Ajuntament d’Alcoi i Secció Filològica de l’IEC
 
Aquesta activitat compta amb el suport de l’Obra Social "la Caixa"
 
 
2)
 
Article publicat en indirecte.cat divendres 12 d'agost del 2011
http://in.directe.cat/joan-lladonet/blog/6328/batles-contra-els-drets-linguistics-dels-seus-votants
 
Batles contra els drets lingüístics dels seus votants
 
Joan Lladonet
 
Els drets lingüístics són els “drets d’una comunitat lingüística a poder organitzar la seva vida pública, cívica i oficial en la llengua pròpia dins del territori considerat tradicionalment com a seu. No es tracta, doncs, dels drets dels individus com a éssers aïllats, sinó d’aquelles garanties necessàries per a assegurar l’existència de la comunitat, de la cohesió en una determinada llengua.” (Definició extreta del Diccionari de Sociolingüística de Francesc Ruiz, Rosa Sanz i Jordi Solé). Si ens cenyim al territori format per les Illes Balears, parlarem de la llengua catalana i de la necessitat de guardar la cohesió de la comunitat lingüística existent. Per tant, és lògic i natural pensar que a les Illes Balears s’organitza la vida pública, cívica i oficial en la llengua catalana.

Doncs, ves per on aquest territori compta amb un govern del PP (elegit pel poble), el qual no es deu considerar pertanyent a aquesta comunitat lingüística, perquè està disposat a eliminar els drets lingüístics dels i de les indígenes d’aquest país, ells en diuen regió. Es disposen a legislar en contra del dret dels administrats a poder ser atesos en la llengua pròpia i oficial del territori. Si eliminen el requisit de conèixer la llengua catalana per poder accedir a llocs de feina de l’Administració, a més de deixar mal parats a tots els que han estudiat tota la seva vida aquesta llengua, priven dels drets lingüístics a tota una població, que ja ha sofert segles de repressió i ignomínia contra la seva llengua.

Davant aquesta situació, el Diari de Balears va enquestar els batles del PP dels pobles de l’interior de Mallorca, on l’onada immigratòria i turística no ha impedit que segueixi havet-hi més parlants en la llengua pròpia, és a dir, on no és possible trobar batles que intervenguin en els plens de l’Ajuntament en altra llengua que no sigui la catalana, com passa a Palma o a Calvià. Davant la pregunta sobre si el català ha de ser un mèrit o un requisit, dels 22 batles als quals se’ls va demanar aquesta qüestió, només un o dos, perquè les respostes eren bastant imprecises i ambigües, varen defensar que fos un requisit; cinc o sis més varen opinar que depenia del lloc de feina, ja que defensaven que la gent que es trobava cara al públic havia de conèixer obligatòriament la llengua catalana i els 14 o 15 restants, trobaven que era suficient considerar-lo com a un mèrit. Fins i tot, el de Santanyí no va voler ni parlar-ne, perquè és un dels que té ben clar què és allò que defensa el president José Ramón Bauzá, és a dir, obediència cega. Així són certs batles mallorquins d’esplèndids. Fins i tot poden regalar la llengua. Són ben igual que algun d’aquests fills que a certs hospitals robaven a les seves mares, dient-los falsament que havien mort, mares que no havien volgut morir sense saber si els seus fills vivien. Imaginau-vos doncs, que es troba un d’aquests fills i quan es demostra amb l’ADN que realment és fill d’aquest mare que tota la vida l’ha cercat, renunciàs a ella, no volgués saber-ne res, perquè es conformava amb la que l’havia adoptat. Aquesta gent ha adoptat el castellà i s’avergonyeixen de la seva llengua, per això no la defensen. El poble que els vota algun dia descobrirà l’engany. Esperem que encara hi siguin a temps i que la seva mare no sigui morta.

Les seves contestacions feien pena. No són comparables ni tan sols a les respostes dels negrets que avorrien el color de la seva pell, quan se’ls demanava si estaven satisfets essent així com eren. Tanta sort que encara queda molta gent d’aquest poble, que defensarà amb tota la força de la raó i de la justícia, si n’hi ha, allò que defensen tots els pobles del món: que les persones que pertanyen a l’Administració pública dominin la llengua pròpia del poble.
 
 
3)
 
Publicat en VilaWeb divendres 14 d'octubre del 2011
http://www.vilaweb.cat/noticia/3938489/20111014/dimiteix-presidenta-lacademia-valenciana-llengua-presentar-eleccions-pp.html

Ascensió Figueres ha presentat la dimissió com a presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, després de deu anys en el càrrec, per a presentar-se a les llistes del PP a les eleccions espanyoles. Ocuparà el número tres dels populars per la circumscripció de Castelló. La vacant de Figueres, l'ocuparà l'actual vice-president, Manuel Péres Saldanya, que farà de president en funcions fins a les pròximes eleccions a la presidència de l'organisme, previstes per al mes vinent.

 
4)
 
Article publicat en el diari Levante-EMV dissbte 20 d'agost del 2011
 
 
 
Sal·lus Herrero
 
 
Després de la incidència d´intel·lectuals de l´alçada de Fuster, Sanchis Guarner, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, etc. i més de trenta-cinc anys d´activisme lingüístic d´un grup prou nombrós a la ciutat de València, l´Horta i els seus voltants i algunes de les ciutats importants del nostre país, s´ha aconseguit que almenys la majoria de la gent siga prou respectuosa amb el valencià a la majoria de les ciutats grans i pobles de les comarques de Castelló i de València; no obstant, sembla que a les comarques d'Alcant, -tret d´Alcoi i d´alguna altra ciutat més que mantenen un nivell de valenianització considerable-, continuen sent, -sobretot en això de la llengua-, "un cas a banda", on la castellanització fa estralls i el valencià s´invisibilitza fins a l´extrem de la seua quasi desaparició progresiva. En els millors dels casos, a les comarques d´Alacant, hi ha gent que parla en valencià i et diu que és tan ´valenciana´ com "espanyola", sense advertir cap contradicció en situacions de conflicte flagrant posem per cas quan l´espanyol es menja del tot el valencià a les Corts de Madrid on no deixen parlar encara en altra llengua que no siga el castellà, en la programació castellanitzadora de RTVV, en el tancament de TV3, en el cas de la supressió de les línies en valencià a l´escola, l´escassetat de valencià als mitjans de comunicació, etc. I és que la majoria d´espanyols castellanoparlants (valencians espanyolitzats inclosos), per desgràcia, normalment, van per la vida com si al seu Imperi no es ponguera mai el sol i des de l´exclusió cregueren que els altres els han de rendir pleitesia; s´agenollen davant els altres imperialistes més grossos (anglesos, nord-americans, xinesos, alemanys), però cerquen que els de "províncies" s´humilien davant la magestuositat imperial espanyola i molts "valencians" ho fan a gust això de reprimir el valencià fins fer-lo desaparèixer del tot perquè no s´ofenguen els intolerants (forasters o nadius).

Des fa uns mesos que he tornat a mudat de pell i visc a una ciutat de la costa del País Valencià, tinc la "sort" d´habitar al costat d´una caseta de la Creu Roja, no de Verger, ni de Xàbia, ni de Dènia, ni de Moraira, ni d´Altea ni de Calp o de Les Marines o valenciana, sinó, per supost, "espanyola", no se n´obliden mai en els seus missatges de remarcar que es tracta de l´"espanyola", si no diuen el nom del vaixell dels pirates de L´Illa del tressor", d´Stevenson, no es queden a gust i es nota el to de solemne banalitat i de prepotència quotidiana plenament assumida; els he sol·licitat algunes vegades, -de totes les formes possibles-, que ja que diuen els missatges en espanyol i en anglés, podrien allargar-se una mica i arribar a fer-lo també en valencià, al cap i a la fi, és la llengua pròpia i oficial del nostre país, ´evidentment´, valencià, (a no ser que sigam només una trista colònia de Madrid,cosa que sovint sembla); no s´oposen, i d´entrada et diuen que sí, que ho haurien de fer i et donen tot tipus d´excuses de mal pagadors, que si es posen "nerviosos" quan han de dir-ho en valencià per l´altaveu, que si s´ha de traduir primer el text abans de dir-ho i s´ha de dir correctament, que potser es farà massa llarg fer-ho en tres versions, que si es fa en valencià, no s´hauria de fer també en francés o en alemany?… Ja els pots contraargumentar que no hi ha cap llengua per sobre d´altra, que no hi hauria d´haver jerarquies lingüístiques excloents encara que estiguen acostumats a les jerarquitzacions paramilitaristes i proguvernamentals, que totes les llengües són belles i dignes, que totes són excel·lents i que la nostra llengua també ho és, a pesar dels anys d´opressió i marginalitat que ha patit, que no passa res per dir les coses en la nostra pròpia llengua, que això enriqueix i no costa més diner, que ser més valencians no és roïn -si no s´arriba a la xenofòbia excloent del nacionalisme espanyolista-, sinó millor, perquè suposa expressar-nos com som i fer que la gent d´altres països (i del nostre poble), el coneguen, el valoren, donar-li l´oportunitat perquè l´aprenguen i s´interessen per la nostra cultura i respecten més la nostra terra, que s´han de superar els complexes d´inferioritat, que haurien d´estar al servei de la societat valenciana que els subvenciona i dóna treball per potenciar-la i no imitar l´escàs ús del valencià que fan els "nostres" polítics …; no hi ha manera, sempre en espanyol i en anglés, quasi mai o mai en valencià i mai "Creu Roja valenciana", sempre "Cruz Roja" espanyola (ai quina creu!); en aquest cas, l´espanyol és sempre exclusiu i excloent, mai inclusiu (federal o confederal); és el model de l´exconseller d´Educació, que quan el vaig vore per primera vegada en persona, a meitat dels anys vuitanta, al seu apartament del Portet de Moraira, s´estava encara llepant les ferides causades per la victòria socialista el 1982; jo hi era allà invitat pel seu cosí, Pep Font de Mora, un dels fundadors de la llibreria Railowsky, hi érem al costat, de balcó a balcó, i el meu amic Pep va tenir la delicadesa de no presentar-me a tan funest personatge, així que ni ens vam saludar ni creuàrem cap mot ni mirada, com si aquell fos una pedra de gel o el fantasma de Canterbury; llavors, aquell militava a les joventuts de la UDC, i ja estava profundament amargat, trist, deprimit i abatut maquinant rancorosament de quina manera es venjaria i suprimiria el valencià de l´escola i de la societat valenciana; lo de l´anglés o el xinés, només era l´excusa adient, com els de la Creu Roja de La Marina que l´imiten com si foren aprenents o acòlits d´Alejandro Font de Mora… Així la regiduria de joventut de Xàbia, quan fa la programació de cinema d´estiu debades a la platja (Como entrenar a tu Dragón, Tenías que ser tu, Enredados, Tron Legacy, Niños Grandes, Furia de Titanes, Primos…), no conec cap d´estes pel·licules però em sembla que només són films per a l´idiotització massiva, i mai posen cap film en valencià-català, tot i que fora subtitulat, ni "Pa negre", ni "Vicky, Cristina, Barcelona", ni "Momo", ni la "Història interminable", ni films per a tots els públics que tinguen una mínima qualitat fílmica.

Més coses "alacantines" de sociolingüística que aquest estiu he tingut el plaer de gaudir, observar, escoltar i viure; l´altre dia estava lligant la bicicleta a meitat del camí entre el Port de Xàbia i Xàbia ciutat, on s´hauria de fer un llarg passeig ajardinat que unira el port amb el poble de Xàbia i vaig tenir un diàleg de Kafka; se m´acostà un home d´uns quaranta anys, amb els cabells lissos i negres i em preguntà on hi estava un supermercat; la veritat és que no em vaig fixar si m´ho deia en castellà, en anglés, en valencià, en francés o en alemany, perquè són les llengües que més es parlen per aquesta zona; de fet crec que només li vaig oïr "Mercadona" i deixí de lligar la bici i li responguí, amablement i més enllà del que era el meu deure li expliquí: "Mire, hi ha dos Mercadones, un allà baix i un altre ací dalt, assenyalant respectivament amb el braç a una banda i l´altra, supose que voste pregunta pel del poble de Xàbia que està més avant, tot recte"; aquell individu, irat i orat m´atacà furiós i imperatiu: "Le he hablado en español!, Ahhh, i què? li preguntí perplex; "Como? -s´esverà rabiós-, si le hablo en español, me tiene que responder en español!"; on hi està això escrit, vosté parle com vulga, però jo parle la meua llengua, és la que sempre gaste!... Més enrabiat encara em va soltar: "Pues aprenda el español, para cuando le hablen responder bien porque estamos en Espanya y tiene ´la obligación´; aprenga vosté el valencià perquè estem al País Valencià, és vosté un mal educat i un espanyolista (afegir intolerant, seria sobrer per redundant), a més Espanya està allà ben lluny, a Madrid! I se´na va anar exclamat un crit de fúria i posant la darrera paraula: "Sí, Hala Madrid, Hala Madrid! No te jode!" No sé si ho diria perquè la nit anterior havien jugat un partit de futbol Madrid-Barça en la Supercopa, on els jugadors del Madrid entraven a pegar puntellons com si volgueren trencar-los les cames als del Barça, sense que l´arbitre els fera fora, on hi havia un entrenador que és un autèntic perill públic que incita els seus jugadors i els seus hooligans a la violència i on els periodistes de TVE li preguntaven tres vegades més a Manolo Sanchis, exjugador del Madrid que a Gerad López, exjugador del Barça, quan se suposa que haurien de tenir un tracte equitatiu per a ambdós i observem l´enorme parcialitat en els comentaris sempre agranant a favor del Real Madrid, (i tot sempre en castellà, com si el català no existira)… No vaig vore sencer el partit de futbol, només veient els comentaris inicials, els escarafalls teatrers de l´entrenador del R. Madrid que fa apologia de l´agressió, les pancartes contra Catalunya dels espectadors de l´estadi madrileny i els puntellons violents dels jugadors del Madrid, etc. en vaig tenir prou, per desconnectar la tele i posar-me a llegir, passant de ser cómplice de la infàmia i d´"una sensibilitat de masses, multitudinaria i unanimista", com assenyalava Juan Carlos Onetti, en "Cartas de un joven escritor", així que si l´altre es pensava que li anava a respondre-li a l´"Hala Madrid" amb alguna frase enginyosa, es va quedar amb dos pams de nas; pensí després que ni hauria d´haver entrat al drap, i després de contar-li-ho a la meua companya, em va suggerir que quan aquell em va dir cridant que ell m´havia parlat en espanyol, l´hauria d´haver vist vindre i li hauria d´haver respost: "excuse´m, però no l´entenc!"; potser és el que es mereixia; com un entrenador que ensinistra en la violència i es capaç de barallar-se i posar-li el dit a l´ull d´un altre entrenador, hauria de deixar de ser entrenador de qualsevol equip; que aprenga esportivitat o que deixe un càrrec per al qual no aprofita perquè només fa que encendre els ànims més violents dels seus jugadors, dels seus hooligans i treure els pitjors instints dels més bandarres, com es va vore al partit Barça-Madrid que vaig vore sencer; un fulano que només entén el futbol com a destrucció de l´altre equip, sense importar els mitjans ni les formes; un entrenador que només que sap jugar delinquencialment... Perquè estan tan rabiosos i agressius aquesta gent? Potser si aprengueren i conrearen el valencià-català i civisme, estarien més calmats, serien més respectuosos i feliços i, de pas, aprendrien a saber perdre?
 
 
5)
 
Article publicat en el blog SO DE LLENGÜES dimecres 28 de setembre del 2011
http://sodellengues.blogspot.com/2011/09/sobre-la-immersio-linguistica-les_28.html
 
Sobre la immersió lingüística a les escoles
 
David Valls i Botet
 
 
6)
 
Publicat en la web de la Xarxa CRUSCAT dijous 29 de setembre del 2011
http://blocs.iec.cat/cruscat/2011/09/29/apareix-el-numero-21-de-la-revista-treballs-de-sociolinguistica-catalana-la-sociolinguistica-catalana-balanc-i-reptes-de-futur/
 
Des de la Xarxa CRUSCAT - IEC us volem informar de l'aparició del número 21 de la revista Treballs de Sociolingüística Catalana, editada per la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS - IEC). En els darrers temps la Xarxa CRUSCAT - IEC ha tingut una participació molt activa en les labors tècniques de la revista, i aquest número compta també amb la participació d'un nombre ben important de membres de la Xarxa: M. À. Pradilla, B. Montoya, A. Mas, E. Pons, I. Marí, M. Strubell, E. Querol, J. Torres, F. X. Vila, E. Boix i L. Comajoan. Esperem que siga del vostre interès.

Núm. 21 de la Revista Treballs de Sociolingüística Catalana:
 
“La sociolingüística catalana, balanç i reptes de futur”
 
 
 
7)
 
 
Butlletí d'informació del TERMCAT
 
Butlletí núm. 2 (setembre del 2011)
 
http://www.termcat.cat/docs/Butlleti/Butlleti.html
 
 
8)
 
Publicat a
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/448911-el-catala-lunica-llengua-propia-1.html
 
 
El català: l'única llengua pròpia (1)
 
 
Assumpció Cantalozella
 

És hora que siguem conscients i que ho escampem arreu. La llengua catalana és l'única llengua pròpia de Catalunya. Es va originar al llarg de dos mil·lennis per consolidar-se com a sistema independent fa més de mil anys dins la Romània lingüística. Just en aquestes terres que tots nosaltres trepitgem i que sentim nostres. No se n'hi va originar cap altra. Per tant, és l' única llengua pròpia de Catalunya. Si exceptuem l'occità, llengua pròpia de la Vall d'Aran.

A Catalunya, en aquests moments, s'hi parlen una munió de llengües diferents. De totes elles, només la catalana és la pròpia del territori. Ja sé que alguns de vostès em saltaran a la jugular de seguida: “Les terres, els llocs, no tenen llengua”. És cert, les terres no tenen llengües, però les llengües humanes han sorgit dels pobles establerts en llocs concrets –algunes en comunitats nòmades–. Si volguéssim ser més precisos, diríem: la llengua catalana és l'única pròpia dels catalans. És clar que és fàcil d'imaginar el batibull que s'originaria entorn d'aquesta afirmació. Tot i així, és l'únic enunciat vàlid.

En un moment de la nostra història recent, un eminent polític va formular la màxima següent: “És català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya”. La màxima contenia un parany consistent a captar com a catalanes les noves comunitats residents a Catalunya. Ara, desproveït de la intenció pristina, l'enunciat llisca suau cap a la vulneració del dret de pertinença. Amb quin permís considerem català aquella persona japonesa que viu i treballa a Catalunya per casuístiques vàries? És català aquell madrileny que viu i treballa a Catalunya perquè la seva empresa l'ha traslladat aquí per motius de feina? I el metge nord-americà que s'hi ha establert per una temporada més o menys llarga? És català Tom Sharpe? Uff! Pensar i escriure aquesta mena de preguntes, que haurien de ser retòriques, fatiga.

En el món actual, el trànsit de llengües d'un costat a l'altre del planeta és un fet incontrovertible. Dins d'aquest context s'hauran de replantejar les situacions lingüístiques i la pertinença a una determinada cultura. Potser algun dia hi haurà una sola llengua universal. Mentrestant, hem d'analitzar el fet lingüístic com a fet social dins la conjuntura d'aquest segle nou.

L'actual situació de la majoria de països ofereix un fet de comunitats migratòries –per pobresa o per altes funcions administratives– de llengües i cultures en contacte. Per això, a Catalunya, s'ha matisat l'antiga màxima: “És català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho”. Tan clar. Tan complex. Quin és el fet bàsic de pertinença a un país, un poble, una cultura? L'estudi és encara pendent.

Tanmateix, dir que els alemanys que viuen a les Illes són mallorquins és una gran bajanada, oi? Només et pots sentir amb una pertinença concreta a un poble si n'assumeixes la cultura, les formes actuals de vida, els projectes comuns, la llengua. Si quan arribes a Catalunya només et relaciones amb les persones de la teva cultura i llengua d'origen, ets català pel sol fet de viure aquí? Mirin, ja he dit que fatiguen molt aquestes preguntes, i segurament els fatiguen a vostès. La resposta és clara: no.

Que algú no vol participar en un projecte comú i elaborat conjuntament amb els originaris més antics o més nous de Catalunya? Que hi ha persones que no estan interessades a fer aquest pas? Escoltin, no passa absolutament res. Però no es deixin entabanar. Senzillament, vostès no són catalans. I, amics per sempre, ei!!

 
9)
 

Publicat en el diari ARA diumenge 2 d0octubre del 2011

http://www.ara.cat/ara_premium/cronica/Isona-Passola-Vull-acabat-malefici_0_565143547.html
 
Isona Passola: "Vull creure que hem acabat amb el malefici que el català fa nosa "
 
Entrevista del director de l'ARA, Carles Capdevila, a la productora de 'Pa negre', el gran èxit del cinema català que podria arribar als Oscar. "Ens faltava aprovar l'assignatura del públic i provar que el cine català dóna diners"
Filla de l'activista cultural Ermengol Passola, la productora de Pa negre, enmig de l'èxit reivindica la filosofia del seu pare. "Deia que és agradable, enriquidor i gratificant treballar no només per a tu i la teva vanitat, sinó amb una idea col·lectiva". Així s'explica Isona Passola en la conversa amb Carles Capdevila, director de l'ARA.
Passola prepara l'últim assalt a les nominacions dels Oscar, després d'haver passat el sedàs de Madrid. La pel·lícula d'Agustí Villaronga també va triomfar als Goya, i la productora vol creure que "s'ha acabat amb el malefici que el català fa nosa". Però té clar que "hi ha uns 5 o 6 competidors forts" per aconseguir que Pa negre sigui finalista com a film de parla no anglesa.
De moment, diu que s'ha fet un pas important amb l'èxit, de crítica i de públic. "Ens faltava aprovar l'assignatura del públic i provar que el cine dóna diners".
 
 
Fa un any que vau estrenar Pa negre , i no para de donar-te alegries, i feina.

És com a la cançó del Raimon, quan veus que tot s'acaba, torna a començar. És una situació tan bèstia! Estic molt contenta, si l'objectiu màxim és donar a conèixer al món el que fas i la llengua amb què ho fas, l'opció dels Oscars ens deixa molt ben posicionats.

I ara, què?

He de triar els millors assessors de màrqueting, mirar que ens ajudi tothom aquí, les institucions catalanes i espanyoles, fer el que convingui. He de començar a pensar en americà i fer una estratègia per passar la primera criba. Hi ha uns cinc o sis competidors forts, ens hem de moure molt bé.

Et fa por alguna pressió o trava pel camí cap a l'Oscar?

Vull creure que hem acabat amb el malefici que el català fa nosa, perquè entre el Premio Nacional, els Goya i els premis internacionals, ens hem fet grans abraçades i la gent em deia: " Qué bien lo del catalan, ¿no? " Però potser sóc massa optimista, perquè la infecció que ha creat l'Espanya negra i els seus mitjans és tremenda, i els socialistes no l'han contestada. Hem tornat a les cavernes, les fòbies col·lectives són primitives.

T'han dolgut, les acusacions de ser afavorida per lobis...

És divertit perquè amb els Goya ens van dir que ens havia votat el lobi gai i el català, i ara els tres directors a la final eren gais, o sigui que un lobi ja el descartem. Però els del cine sempre van per davant, van votar sense el prejudici dels mitjans que infecten.

Ara tindràs més glamur?

Que la gent em tracti diferent perquè han sentit la paraula Oscar m'atabala. Sóc poc mitòmana. El valor afegit del glamur i la catifa vermella i els vestits i les joies m'és ben igual! Però qui no vulgui pols que no vagi a l'era, forma part de l'ofici, si estàs al ball has de ballar, i ens divertirem.

Notes el pes d'un país que necessita un èxit?

El meu pare va estar tota la vida treballant per la llengua i per a mi és natural, sé que el que compta és el valor col·lectiu.

Penses més en el teu pare, Ermengol Passola, aquests dies...

Ell va promoure la Cova del Drac, la Nova Cançó, la Llibreria Ona, el disseny. El pare deia que és agradable, enriquidor i gratificant treballar no només per a tu i la teva vanitat, sinó amb una idea col·lectiva. No estàs sol, tens darrere el país. Això dóna sentit a la feina que fas i sobretot dóna molt sentit a la vida. Em van donar el premi Lluís Carulla i vaig dir al Quim Triadú i la Mariona Carulla: el pare hauria estat content. I em van contestar: els pares. Els nostres pares van lluitar per restituir les llibertats i la llengua, que havia estat trepitjada i robada. Els fills trobem natural contribuir a resoldre aquest país inacabat.

Som un país emprenedor, perquè aquí tot és més difícil.

Tenim un subsòl que no té carbó com els bascos, i això ens ha obligat a liderar la industrialització i tot plegat. Ahir era a Madrid, i veia amb quina facilitat tenen metro i aeroport, i com ens costa aquí. Per força hem de ser més pencaires.

La feina de productor de cinema s'assembla a la de Déu.

El meu ofici és meravellós, jo els dic als estudiants que si tots volen ser directors, qui els produirà? En un rodatge em vaig enfilar a les golfes de la casa i veia a baix els maquilladors maquillant, els altres muntant els focus... i pensava: tot això ho has generat tu! Et sents totpoderós.

Et toca barallar-te amb el director...

La funció del productor és mirar-se la pel·lícula amb els ulls del públic. Hi ha directors que ignoren que han de presentar la pel·lícula al públic. N'hi ha que diuen: la nostra obligació és anar arruïnant els productors.

Amb l'Agustí Villaronga no us discutiu?

Ens barallem, però ens entenem, ja hem fet tres pel·lícules. Ell és boníssim, jo m'he posat al seu servei. Havia fet una pel·lícula que estava molt bé i la segona va ser un fracàs, i va estar set anys a casa, treballant de pastisser. Li vaig dir: tira, que ets molt bo. Ell diu que el vaig treure del pou. M'agrada intervenir molt en el guió i en el muntatge. Amb Pa negre vam fer tests amb públic, no suporto aquesta idea europea que l'autor té tota la veritat. Tinguem una mica d'humilitat.

Digue'm els teus directors de referència.

Jo arrenco amb el teatre, de Sòfocles i Eurípides, i ja me'n vaig al Shakespeare i d'ell al cinema nòrdic, de l'Ibsen, de l'Strindberg, el Dreyer, el Bergman, un cine enormement espiritual, metafòric, molt heavy , marcat pel sentit de la responsabilitat. També em va la comèdia i sóc gamberra i m'agrada divertir-me, però el sentit tràgic el tinc. M'ha seduït moltíssim el cine rus, i l'italià, més que el francès.

Voler produir cinema català els últims anys vol dir que ets molt molt optimista...

Quan una cosa la veig claríssima no m'equivoco, no són tossuderies internes, tenen connexió amb la realitat. Barcelona havia estat una ciutat productora de cinema molt important, fins que es van cremar els estudis Orfea. Qui els va cremar? Es va desplaçar tota la indústria a Madrid. Després hi va haver una revifada interessant que reivindico: Bellmunt, Ventura Pons, Antoni Ribas..., però de cop això s'acaba. Al cinema ens faltava aprovar l'assignatura del gran públic i demostrar que dóna diners. Els distribuïdors ens han dit molts cops: " Que no se vean taxis de Barcelona ", sobretot, que ha de poder arribar a Madrid... I a Pa negre li ha donat públic la llengua. Som l'última branca de la cultura que ens falta per normalitzar.

La veus a prop, la normalització?

La situació ajuda, el país ha perdut complexos. L'altre dia a Madrid em vaig donar un gust a la roda de premsa, quin gust parlar amb una llengua que contribueix a la diversitat, però quin mal pot fer una llengua? Qui s'hi pot oposar? Vaig llegir un article boníssim del Cardús a l'ARA, el de les dues ànimes independentistes, jo sóc de la segona, sóc una ànima emancipada, jo vull la independència un minut, com deia en Pedrolo, per l'endemà abraçar-me amb qui calgui però d'igual a igual.

Hi ha moltes dones productores?

A Madrid normalment són les dones dels directors, la dona del Trueba, la dona del Colomo, és molt de dona posar-se al servei del marit.

I dones fortes com tu?

Els que em coneixen saben les meves febleses. Jo he notat discriminació però he tirat pel dret, i he creat la meva pròpia productora. No tinc una ambició personal i això és molt de dona, tinc una manera de manar que deixo una enorme llibertat, intento convèncer i en cap cas imposo. Hi ha prejudicis i quan una dona s'expressa d'una manera vehement, automàticament se li crea un rebuig, he rebut algun linxament d'algú que no em coneixia, però he fet la meva.

Ara que el cinema català comença a anar bé s'acabarà el cinema per culpa de la pirateria? Seria mala sort...

Trobarem noves formes, però és terrible. A l'ARA vau vendre 60.000 devedés de Pa negre , que és moltíssim, més dels que ha venut Harry Potter, però sense pirateig n'hauríeu venut 100.000. Hi ha d'haver algú que ho reguli, hem de buscar nous codis.

Però la nova generació està viciada al tot gratis. Aconseguiràs que el teu fill pagui?

Quan vénen els amics i es posen a veure una cosa, veig que se la baixen. De moment no paguen, però ho acabaran fent, hi ha d'haver una llei que ho penalitzi.

Pa negre s'ha de veure al cinema?

Ara la reestrenen, i té tots els elements perquè es vegi amb Dolby i amb pantalla gran: les passes dels nens pel bosc, els ocells que canten, per on entren els ecos de les coves, la llum, la fotografia...

El Monzó em va dir que les sèries en devedé eren més centrals que el cine.

Creen addicció, el cap de setmana hi ha gent que veu una temporada seguida, és un plaer. Però res no substitueix res, no pateixo gens per quedar- me sense feina.

 

10)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 15).
 

9. Hem de saber que la llengua és important. Allà on s’evidencia que som un poble és en la llengua.

 

Víctor Alexandre

Escriptor

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací