2 Més enllà de la definició de l’anticatalanisme com a l’aversió a l’existència d’una nació catalana o a la mateixa llengua i cultura catalana, els darrers anys s’han afegit alguns matisos, bàsicament en relació a les característiques que aquest adopta entre valencians. Així, Vicent Bello l’ha definit com un feixisme local (vegeu de Bello, La Pesta blava (1988). Francesc Viadel l’ha radiografiat com un moviment reaccionari que ha simbolitzat el triomf de l’hispanovalencianisme autoritari del PP sobre les esquerres i que fa el mateix paper que l’antisemitisme o l’odi als jesuïtes al segle XIX (Vegeu de Viadel, No mos fareu catalans (2009). L’historiador Xavier Casals s’inclina per la visió aportada per l’antropòleg Joan Francesc Mira segons la qual el blaverisme s’adscriu a un populisme autoctonista que combina entre d’altres elements la necessitat d’autosatisfacció i identificació d’un enemic exterior. (Vegeu de Xavier Casals, El oasis catalán (2010) i de Joan Francesc Mira, Sobre la nació dels valencians (1997)).  

3 Juan Cotino Ferrer (Xirivella, 1950) és un dels polítics més influents del PP i una persona molt vinculada als sectors més conservadors del catolicisme. De fet, és membre de l’Opus Dei. El 1991 fou tinent d’alcalde de València. El 1996, el ministre de l’Interior,  Mayor Oreja, el nomenà Director de la Policia. Des del 2002 fins el 2004 fou delegat del Govern al País Valencià, càrrec que deixà per formar part del Govern del president Camps on ha estat des de llavors una peça clau. La seua família és propietària del grup constructor i de serveis Sedesa. L’empresa està participada en quasi un 40% en Gerocentros del Mediterráneo, adjudicatària del Pla del conseller Rafael Blasco (PP) de construcció de 9.000 places residencials per a majors. Així mateix, el PP ha adjudicat a Sedesa projectes del Pla Eòlic Valencià, la construcció de 2.200 habitatges en les Salines de Calp, la construcció d’un camp de golf i 2.006 xalets a Llíria. Participa també com a soci en Cabanyal 2010, societat mixta que executarà l’obertura de València al mar amb la consegüent destrucció del barri mariner, en l’ampliació del port de València i en part de les obres de la Ciutat de les Arts i les Ciències entre moltíssimes altres. (Vegeu, “Los negocios de la familia Cotino”, Levante, 31 d’agost de 2009 i “Rèprobe Cotino”, El Temps, 25 de març del 2008 de Violeta Tena.)

4 Reflexionant detingudament sobre el fons d’aquestes declaracions és quasi inevitable pensar en una advertència vetlada per part de la dirigent sobre el caràcter conspiracionista de la manifestació. El lector trobarà elements d’anàlisi sobre aquesta mentalitat en La casualidad diabólica. Ensayo sobre el origen de las persecuciones, de León Poliakov (1982).

5 Totes les declaracions referenciades foren exactament recollides per les agències de notícies EFE i Europa Press i abastament difoses per la premsa escrita valenciana.

6 El local del Bloc fou atacat el 9 d’octubre del 2007 i el d’ERC, el 29 de novembre del mateix any. En tots dos casos, s’utilitzaren artefactes explosius de fabricació casolana. Fins a la data, i com en la immensa majoria dels actes d’aquesta naturalesa, no s’ha detingut ningú. Des de fa dècades, són atacades amb impunitat les seus d’altres partits com el PSPV-PSOE, Esquerra Unida del País Valencià o d’entitats com la Universitat, Acció Cultural del País Valencià, Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament o llibreries... Les declaracions institucionals de condemna són escasses i normalment venen impulsades des dels partits progressistes. Cal notar que en aquest sentit es varen manifestar per unanimitat les Corts valencianes en juny de 2008 i l’abril de 2009.

7 Sobre els nombrosos actes de violència anticatalanista mai no s’ha fet una relació exhaustiva tot i que trobareu aproximacions en nombrosos treballs de caire periodístic. Entre aquests vegeu de Jordi Sebastià, “Un atac subvencionat” (1994) i “Sense proves” (1996) números 515 i 608 del setmanari El Temps.  

Sobta comprovar el poc interès que aquesta qüestió ha suscitat entre sociòlegs o politòlegs no tan sols valencians, sinó de la resta de l’Estat espanyol.   

8 Vegeu el subcapítol “Producción social de la distancia” en Modernidad y Holocausto de Zygmunt Bauman (2006). El sociòleg polonès fa una lectura comprensiva i, alhora, reivindicadora del treball del psicòleg nordamericà Stanley Milgram sobre l’Holocaust. Milgram fou durament criticat per la comunitat científica perquè va defensar que el genocidi jueu havia estat comès per persones normals que actuaven per obediència. El psicòleg mantenia la tesi que un genocidi similar era possible de nou si de cas es donaven unes condicions determinades.

9 Al País Valencià s’han donat des de l’arribada al poder autonòmic del PP el 1995, algunes de les condicions típiques dels règims autoritaris com ara el domini d’un partit sobre l’esfera de les relacions polítiques i socials; el suport d’aquest partit a grups d’interès afins en aquest cas lobbys empresarials amb els seus propis grups de comunicació o sectors oficials de l’Església; respecte sols formal dels mecanismes democràtics de control de l’executiu; gestió pública opaca; control ferreny dels mitjans de comunicació públics etc... Tot i que durant els darrers anys sociòlegs, politòlegs o periodistes han anat apuntant la sospita d’una configuració política com l’esmentada ( vegeu Rafa Xambó, Toni Mollà, Francesc Viadel, Gil Manuel Hernández, Josep Vicent Marquès, Joan Francesc Mira, Adolf Beltrán, Gustau Muñoz, Martí Domínguez, Emili Piera, Joan Josep Pérez Benlloch, Josep Torrent i altres), manquem encara d’una radiografia exhaustiva, empírica, que la confirme més enllà de les evidències. 

10 Vull recordar ací un episodi recent ni que siga de passada en relació a aquesta visualització activa que d’aquests enemics es fa quotidianament al País Valencià per part dels dirigents del PP. El 25 d’abril de 2009, en un míting el president de la Diputació de València, alcalde de Xàtiva i president provincial del PP, Alfonso Rus, insultava i amenaçava els professors de valencià. Rus va titllar-los de “gilipollas” per emprar un valencià correcte i va amenaçar en “rematarlos” si de cas mantenien una actitud crítica contra el seu partit. La seua invectiva es dirigia pel que sembla contra tres professors que s’haurien manifestat davant del Palau de la Generalitat contra la política de Camps. L’entitat Escola Valenciana i el Sindicat de Treballadors del País Valencià (STEPV) varen presentar denuncia davant la fiscalia. Al cap d’uns mesos la justícia declarava innocent Rus. Els insults  i les pressions polítiques al col·lectiu de mestres de valencià han estat una constant durant els darrers anys. Las Provincias encapçalà en nombroses ocasions aquesta croada anticatalanista contra el professorat de valencià. Alguns articles resulten antològics com el de Maria Consuelo Reyna en la secció La Gota, “Sectarios y mentirosos”, publicat el 23 de febrer de 1998. La directora del diari titllava els mestres de valencià d’”iluminados y sectarios”.

11 Ja he assenyalat abans el raonament del sociòleg Rafael Xambó segons el qual l’actual situació de desmobilització social enfront de la corrupció i les pràctiques antidemocràtiques té molt  a veure amb una opinió pública valenciana molt precària. La qüestió ens fa pensar immediatament també amb Elisabeth Noelle-Neuman i el seu assaig,  La espiral del silencio. Opinión Pública: nuestra piel social (1991). Pensar amb el silenci com a mostra de conformitat social sobre unes qüestions determinades. Amb la por a l’aïllament com a inductora principal d’aquest silenci.  

12 Per tenir una panoràmica completa de la història de la premsa valenciana durant les darrers dècades recomane la lectura de tres llibres. Al cierre. El periodismo tal como lo he vivido. Memorias (El Tábano-L’Eixam edicions, 2005), de Joan Josep Pérez Benlloch; Dies de premsa. La comunicació al País Valencià des de la transició política (L’Eixam, 1995) i Comunicació, política i societat. El cas valencià (Tres i Quatre, 2001), tots dos del sociòleg Rafael Xambó.

13 La destitució de Reyna el 14 de setembre de 1999 ordida des de Presidència de la Generalitat i per la pròpia família de la periodista després d’uns anys de radicalització del diari i de mala gestió econòmica, fou rebuda jubilosament entre els sectors progressistes convençuts com estaven que la destitució obria una nova etapa en l’orientació ideològica del diari. Les formes, en efecte, s’assuaviren en comparació a l’època immediatament anterior, però al poc es comprovà que aquell viratge cap a un cert moderantisme havia estat molt moderat. 

14 El dirigent del partit Unió de Centre Democràtic (UCD) –assassinat per l’organització terrorista ETA el 1992- tingué un paper clau en l’articulació del blaverisme social i polític. El desaparegut dirigent socialista i historiador Alfons Cucó, protagonista polític de la Transició, el responsabilitzà directament del decantament de Las Provincias cap a posicions anticatalanistes. Escriví Cucó en Roig i Blau. La transició democràtica valenciana. (2002): “La seua influència decisiva sobre Las Provincias decantaria aquest diari a convertir-se en el màxim impulsor d’un regionalisme regionaloide i xenòfob, al qual no han mancat nombrosos ingredients filofeixistes, per a la potenciació del qual es va prescindir de qualsevol sentit de deontologia professional. El resultat final d’aquesta acció fou l’intent de crear una noció de ‘poble valencià’ que havia de coincidir al mateix temps amb els interessos de la UCD i amb els interessos del diari, fent absoluta abstracció de la voluntat popular expressada a les urnes”. El mateix Brosseta el 1991, amb motiu dels 125 anys del naixement del diari, reivindicaria en un llarg article el triomf del blaverisme en la coneguda com Batalla de València.   

15 Després de la seua destitució de Las Provincias, Maria Consuelo Reyna i la seua parella, Jesús Sánchez Carrascosa, adquiriren la capçalera del Diario de Valencia desaparegut durant la transició. El diari tornà als quioscos durant els primers mesos del 2000. El ressuscitat mitjà mantingué una actitud del tot agressiva contra Las Provincias com a part de la seua estratègia empresarial. Altrament, inicià la seua nova singladura amb el repartiment del llibre Breu historia de Valencia. Didactica elemental per amar i defendre a Valencia, escrit pel líder ultra Juan García Sentandreu amb pròleg de Reyna mateixa. Per a l’ocasió Reyna reconegué els lligams que mantenia amb l’assenyalat activista anticatalà procedent de les files de Falange alhora que assegurava coincidir amb ell en què “jamás teniamos que bajar la guardia porque, a poca rendija que se dejara, el catalanismo político e ‘intelectual’ trataría de colarse. Como las termitas. Como lo que son. Termitas destructoras.” L’experiència empresarial finançada des de l’ombra del que quedava de zaplanisme contra Camps acabà el 26 de juny de 2007 poc després de la seua abassegadora victòria electoral.   

16 Valencia Hui. El diari del nostre regne, nasqué a l’ombra de l’empresari i militant anticatalanista, Juan Lladró. L’acte de presentació, amb una nodrida presència tant de líders del PP com de cares conegudes del socialisme local, tingué lloc a l’Hemisfèric de la Ciutat de les Arts i les Ciències el 28 de novembre de 2006. La direcció recaigué sobre el periodista Baltasar Bueno, un dels ideòlegs més importants del blaverisme. La capçalera tancà el 24 de setembre de 2008 sense que mai hagués arribat als 2000 exemplars i després d’uns mesos intentant sobreviuré en la xarxa. 

17 Des de sempre l’anticatalanisme ha justificat la seua pròpia existència en defensa del poble valencià. Els notables del bloc conservador han justificat no poques de les seues actuacions contra enemics de tota mena invocant a la defensa i el servei d’aquest poble. El poble ha resultat ser finalment una coartada de ferro. El 9 de novembre de 2009 El País publicava la transcripció de part de l’interrogatori al qual va ser sotmès el 20 de maig del mateix any el president Camps atesa la seua relació amb alguns membres de la trama Gürtel. En un moment donat el jutge José Flors li va preguntar que què li devia a l’imputat Àlvaro Pérez conegut amb l’àlies d’El Bigots. La resposta del president fou taxativa: “Todos los valencianos me deben mucho porqué he sacado adelante a la Comunidad Valenciana. Los valencianos me gritan “presidente, presidente” cuando me ven por la calle.” El jutge insistí. Camps llavors respongué: “Todos reconocen mi empuje como presidente”.

18 Notes sobre un segle de vida valenciana, Lluís Vicent Aracil, Serra d’Or, número 6, Barcelona 1966.

19 Teodoro Llorente i Olivares (València, 1836-1911). Aquest burgés fou l’iniciador de la Renaixença valenciana. El 1866 fundà Las Provincias. Sobre el seu paper en la cultura catalana vegeu Lluís Guarner i el seu llibre, La Renaixença valenciana i Teodor Llorente (1985). D’aparició més recent és Escrits polítics (1866-1908) (2001) recopilació comentada d’articles de l’escriptor a cura de Rafael Roca Ricart.

20 Joan Fuster i Ortells (Sueca, Ribera Baixa, 1922-1992). L’assagista  està considerat el pare del nacionalisme modern valencià. Les seues idees li valgueren en vida una acarnissada persecució per part de l’anticatalanisme. El 1963, després de la publicació d’alguns dels seus llibres entre d’altres Nosaltres els valencians, fou cremat en efígie per algunes Falles de la ciutat. L’11 de setembre de 1981 patí un atemptat amb bomba en el seu domicili de Sueca del que eixí sa i estalvi. El filòleg Manuel Sanchis Guarner, contra qui també es va perpetrar un intent d’assassinat amb bomba el 1978 o els escriptors Vicent Andrés Estellés o Enric Valor també han estat motiu de l’odi anticatalanista. (Vegeu La pesta Blava (1988) de Vicent Bello; No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (2009) de Francesc Viadel; Papers públics (1983) d’Alfons Cucó; Manuel Sanchis Guarner 1911-1981. Una vida per al diàleg (2002), de Santi Cortés. )

21 Em referesc a l’article “Un periódico para todos los valencianos”, publicat el 30 de gener de 1966 per Ombuena en l’edició especial amb motiu del centenari de la capçalera. He inclòs un fragment d’aquest text al capítol Las Provincias o la croada contra el catalanisme del llibre No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (Universitat de València, 2009). (València, 1915-1992). José Ombuena Antiñolo s’inicià en el periodisme el 1931. El 1934 s’incorporà com a redactor a Las Provincias. El 1939 fou redactor d’Avance i posteriorment de Levante, on dos anys després fou redactor en cap. El 1959 fou nomenat director de Las Provincias. Exercí una gran influència sobre la futura directora, María Consuelo Reyna. 

22 Vegeu Las Provincias del 11 d’octubre de 2007, “Carod-Rovira y Antich apoyan en Fráncfort integrar la cultura valenciana en la catalana”; del 15 d’octubre de 2007, “Gandia, Sueca y Morella patrocinan la Feria de Fráncfort que presenta las Fallas y la paella como catalanas”; del 16 d’octubre de 2007, “L’Academia Valenciana de la Llengua ensalza la Feria de Fráncfort que ha promocionado la cultura catalana”.

23 Vegeu Las Provincias del 23 de novembre de 2008, “Con Poblet hemos topado”.

24 Vegeu Las Provincias del 17 de febrer de 2007, “Los futuros socios del PSPV insisten en la tercera república”.

25 Vegeu Las Provincias del 31 de març de 2007, “El acto de Poblet de homenaje a Jaume I sirve para reivindicar la lengua catalana”.

26 Els principals episodis d’aquesta estratègia es varen donar durant la precampanya electoral de les legislatives del 2007. Un dels incidents més greus el protagonitzà el secretari general del PP, Ricard Costa Climent quan, durant un míting celebrat a Castelló el 10 de novembre de 2007, fingí sentir-se sorprès pel fet que “un andaluz que habla catalàn” ocupara el primer lloc per la província d’Alacant en la llista dels socialistes. Es referia al ministre Bernat Sòria, científic de reconegut prestigi internacional. Es dóna el cas que Sòria, nat en 1951 a la població valenciana de Carlet, ha estat vinculat a organitzacions com Acció Cultural del País Valencià (ACPV). La seua relació amb Andalusia ha estat estrictament professional. L’estiu de 2005, el científic deixà la Universitat Miguel Hernández d’Elx després dels impediments posats pel Consell a les seues investigacions. Aleshores acceptà l’oferta de la Junta d’Andalusia per a dirigir un centre mixt d’investigació molecular i medicina regenerativa. Costa també atacà la vicepresidenta Maria Teresa Fernández De la Vega per haver signat la derogació del transvasament de l’Ebre i inclús –tot i que ell mateix no parla valencià– féu mofa dels noms valencians del llavors dirigent socialista, Joan Ignasi Pla. Pocs dies després el seu company de files, Esteban González Pons, dubtà públicament també de la valencianidad de la socialista, cap de llista per València, nascuda a Xàtiva. Vegeu l’article publicat a Levante, “Zaplana, Trillo y el 50 % de la lista no han nacido en Valencia” del 14 de novembre de 2007 detallant l’origen dels candidats del PP i el de Francesc Viadel, publicat al mateix diari dos dies després, titulat “El senador X es un chicano”, en què reprova l’actitud xenòfoba del dirigent del PP.

27 Vegeu Las Provincias del 4 de gener de 2008, “Catalunya recibe 524 millones del Gobierno para financiar a los Mossos de Esquadra. La Comunitat Valenciana no obtendrá ayuda económica del ejecutivo de Zapatero para desarrollar la policia autonómica”.

28 Una de les teories nuclears de l’anticatalanisme és la negació del valencià com a varietat del català. Els blavers defensen una llengua valenciana que perd els seus orígens en l’iber, posteriorment assimilada pels mossàrabs, això és, cristians de ritus visigòtic que haurien mantingut la seua llengua romanç o neollatina durant l’ocupació musulmana de la península. Aquest mossàrab, del que a penes se’n sap res, s’hauria enriquit amb els parlars dels repobladors que arribaren al segle XIV amb Jaume I. Sense negar les influències catalanes mai no admetran, però, la preponderància lingüística de Catalunya en la conformació de l’antic regne medieval valencià. El PP ha defensat aquestes teories amb major o menor convicció, segons el moment, contradient-se amb la pròpia legislació de la que és garant. La defensa d’aquestes teories sol anar vinculada a un bilingüisme asimètric, decantat per l’ús prioritari del castellà. La bibliografia sobre el tema és extensa, aixó no obstant, recomane la lectura de Conflicte lingüístic valencià (2002) de Rafael Lluís Ninyoles; Dir la Realitat (1983) de Lluís Vicent Aracil; La llengua catalana al tombant del milenni (1999), diversos autors, edició de Miquel Àngel Pradilla. 

29 Vegeu l’editorial de Las Provincias del 31 de març de 2008, Respeto al Estatuto valenciano.

30 Vegeu de Francesc Viadel, “Catalunya/País Valencià, relacions enverinades en País Valencià, segle XXI Vint-i-una reflexions critiques” (2009).