InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
 
Butlletí número 531 (dimecres 05/10/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
2) Magí Camps - Sobren 5.800 llengües?
 
3) Carles Ribera - Espanya contra el català
 
 
5) Víctor Alexandre - Si us plau, parla'm en català
 
6) Nou llibre: Gramàtica pràctica del català
 
 
 
 
 
 
 
 
 
15) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
 
1)
 
Publicat en indirecte.cat dimecres 14 de setembre del 2011
 
 
Joan Lladonet
 
La directora general de Cultura i Joventut, a qui li han encarregat de gairell la política lingüística, va afirmar que amb els enfrontaments lingüístics l'únic que aconseguiríem seria carregar-nos la llengua. Segur que la destruirem si no sabem usar-la, segur que ho farem si “carregar-nos” la llengua pertany a una modalitat lingüística balear. És el mateix que va fer la presidenta del Consell Insular de Mallorca, la qual en el discurs institucional de la Diada del 12 de setembre (que es varen inventar fa un cert temps) va canviar una sèrie de paraules de les que tenia escrites quan el llegia, i així es va poder sentir que deia: “algo”, “apoiar”, “desarrollar”, “estanteria”, “disfrutar”, etc. En quina modalitat lingüística balear (que tant defensa el president de la Comunitat) parlava?

A la directora general li demanaria on ens l'hem de carregar, la llengua: a l'esquena, damunt les espatles, damunt el cap, a la cintura, on? No crec que ens hàgim de carregar sobre cap part del cos la llengua, sinó que l'hem d'usar, i ho hem de fer correctament, perquè si no la usam bé, també la farem desaparèixer. Carregar-se la llengua no és fer-li cap mal, és, per exemple, posar-se-la a l'esquena. No sé si ens hi hem de posar els diccionaris, les enciclopèdies, els llibres de sintaxi, els de morfologia, els de semàntica o quins, ni tampoc no sé amb quina intenció. L'únic que sé és que usar la llengua catalana, amb paraules, el significat de les quals pertany a la llengua castellana és una manera d'anorrear-la, de substituir-la i de fer-la no res.

Si la directora general de Cultura i Joventut, Isabel Cerdà, volia especificar que els enfrontaments causen un determinat perjudici a la llengua no podia utilitzar el verb “carregar-se”, ja que no existeix aquest verb amb aquest significat en català, ni en mallorquí, ni en pollencí. Si es referia al mal que poden fer uns enfrontaments a la llengua catalana, crec que aquests no existeixen. Hi ha un govern, del qual ella en forma part per mínima que sigui, que ataca frontalment la llengua catalana i tot el que s'havia fet de positiu per a normalitzar-la durant els darrers trenta anys. Amb aquests atacs, aquest Govern demostra que vol eliminar-la, que vol esborrar-la del mapa, que vol concloure la tasca feta durant segles i especialment durant el franquisme, temps en què segons es veu governaren els mateixos que ho fan ara, només que aquests intenten seguir l'estratègia de Felip V “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.

Aquesta és la situació: elements del Govern que es neguen a usar-la, bilingüisme només per a una part de la ciutadania, política lingüística desapareguda, dinamitzadors lingüístics foragitats, disposicions per anar marginant-la a l'escola, voler esmicolar-la parlant de modalitats quan el que volen és amagar la seva desconeixença (dins qualsevol d'aquestes modalitats hi volen dissimular la seva parla carregada de barbarismes) com han fet a València, i el fet més letal per a la llengua pròpia de les Illes Balears, la mateixa que també ho és de la resta dels PPCC, és voler fer-la desaparèixer de l'Administració, facilitar que els funcionaris no la necessitin com a requisit per a la funció pública. Aquest és l'estat actual de la qüestió. On són els enfrontaments? L'únic que existeixen són atacs unilaterals de persones que tenen el poder i volen eliminar la que és i ha estat la nostra llengua durant els darrers 800 anys. Les persones que estimen la llengua, que la volen a l'escola i a la societat, que la hi volen perquè així és com es fa a tots els pobles lliures del món i les organitzacions que defensen la cultura i la identitat d'aquest poble maltractat per molta gent amb esperit colonitzador, l'únic que fan és defensar-se, delatar la indignitat que vol fer qui ostenta el govern, i si no és suficient, denunciar-ho a l'autoritat pertinent, a la justícia, la nacional, l'estatal o la internacional.

Això no són enfrontaments. Això és una defensa numantina, que molts estam disposats a dur a terme, si el Govern s'entossudeix a corrompre la convivència que hem mantingut després que desaparegués el gran dictador i que ens atorgassin aquesta migrada democràcia. D'això s'hauria de preocupar una directora general a qui han traspassat de biaix la problemàtica lingüística i la complicitat en la destrucció de la llengua.
 
 
2)
 
Article publicat a LA VANGUARDIA dilluns 19 de setembre del 2011
 
Sobren 5.800 llengües?
 
Magí Camps

A Jesús Tuson, la jubilació li permet algunes “sortides de to” plenament encertades

Diu el professor Jesús Tuson que quan “els rondinaires” volen imposar una llengua, recorren a tres arguments de pes: la seva és una llengua internacional –per anar pel món i entendre-s'hi, vaja–; és una llengua “de cultura” –com si la cultura fos patrimoni d'una llengua i no de la humanitat, expressada de mil maneres diverses–; i té molts milions de parlants –de llengües amb més de cent milions de parlants només n'hi ha nou al món: ¿mirem de fer amb aquestes i prou?

A aquests rondinaires, sempre emparats per l'aplanadora de l'Estat, els molesta tot el que no sigui uniformitzador i, en nom de la comunicació i del pensament únic, volen anihilar l'univers social, cultural i històric que hi ha en les llengües no estatals, siguin pobres en parlants o milionàries. Són aquells rondinaires que, amb el ronyó lingüístic propi ben cobert –a prova d'estats i d'unions europees–, somien en “una religió, una llei, una llengua”.

El professor Tuson els anomena rondinaires perquè, tot i tenir la paella pel mànec, sempre en volen més, fins al punt que són capaços de capgirar els arguments i presentar-se com a víctimes dels sistemes que les llengües minoritzades estableixen per poder sobreviure en bona companyia amb el germà gran i totpoderós. Davant de pseudoarguments com “esteu fent com en la dictadura, però al revés”, Tuson argumenta: “Doncs, sí: estem fent exactament a l'inrevés. Si abans es feien esforços per anihilar la llengua, ara els estem fent per fer-la viure, redreçar-la, transmetrela en bones condicions (...) sense que calgui anul·lar cap altra llengua”.

Tot això ho explica el professor en el seu últim llibre: Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to) (Ara Llibres). Jubilat de fa tres anys, Jesús Tuson presenta aquesta mena de memòries professionals de quaranta anys de docència. Ja té més llibres al cap: sobre els orígens del llenguatge o el llenguatge políticament correcte... Amb el present volum, vol passar a una altra època menys acadèmica. Per això, en aquest llibre de transició, ja es permet elucubrar sobre una humanitat sense llenguatge o sobre com seria el món amb una sola llengua: unes “sortides de to” de lectura apassionant.

L'actual onada d'atacs a la immersió lingüística troba reflexions com aquesta: si hi ha dos centenars d'estats i a cada estat li hagués de correspondre una sola llengua, els lingüicides serien feliços: en sobrarien 5.800 de les més de sis mil llengües que hi ha al món. Una fotesa, equivalent a perdre el 96,6% de la biodiversitat del planeta.

 
 
3)
 
Publicat a
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/455868-espanya-contra-el-catala.html

Espanya contra el català

Carles Ribera

 

Si ens hem de creure els informes i les conclusions del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, el principal problema que té actualment la llengua catalana es diu Estat espanyol. Sense subterfugis ni eufemismes: és Espanya. Aquesta Espanya única i homogènia que finalment s'ha acabat imposant en la mentalitat dels nostres veïns d'una manera generalitzada. Els atacs contra la nostra llengua (que, curiosament, per a ells també hauria de ser seva tot i que la maltracten) tenen una explicació històrica cada cop més clara.

Abans del franquisme, a Catalunya el català era la llengua que, amb diferència, tenia més parlants. En moltes zones el nombre de catalanoparlants d'origen s'acostava al 100 per cent i els monolingües en aquesta parla no eren pas, encara, una espècie extingida.

Va arribar el franquisme i, gràcies a la combinació d'una immigració massiva i una política de genocidi lingüístic que va permetre arrelar als immigrants exigint que els locals els parléssim la lengua del imperio, una vuitantena d'anys després la salut del català és crítica, i si no ho és més és perquè molts d'aquests nouvinguts d'origen espanyol han volgut i sabut entendre'ns. Tanmateix, les mateixes dades aportades per Mascarell revelen que entre la gent més jove s'està equilibrant la relació amb el castellà, la qual cosa demostra un cert èxit de la immersió. Està clar, doncs, que la lluita de l'Estat espanyol, de la senyora Alícia Sánchez Camacho i de tota la tropa d'opositors a la immersió, no fa altra cosa que voler preservar no pas el castellà, que té una salut de ferro, sinó l'herència genocida del franquisme.

 
4)
 
Publicat en VilaWeb divendres 23 de setembre del 2011
http://www.vilaweb.cat/noticia/3931009/20110922/tsjib-avala-lexigencia-catala-treballar-ladministracio.html
 
 
El TSJIB avala l'exigència del català per treballar a l'administració
 
Desestima el recurs del sindicat USO i recorda que el català és la llengua pròpia dels ciutadans i entitats de les Illes
 
 
Superior de Justícia de Balears (TSJIB) ha avalat avui l'exigència del català per treballar a l'administració a les Illes. El tribunal ha emès una sentència que desestima el recurs que va presentar el sindicat USO, reitera una resolució judicial anterior de 2010 i sosté que el decret és constitucional. Diu, a més, que la supressió del decret suposaria 'un retrocés natural del procés de normalització lingüística'.

El sindicat USO denunciava que l'exigència del coneixement del català trencava 'el principi constitucional d'igualtat'. En aquest sentit, la sentència recorda que el català és la llengua pròpia de les Illes, de tots els ciutadans i entitats i que, per tant, 'és plenament constitucional que se n'exigeixi el coneixement per accedir i promocionar l'àmbit de la funció pública de la comunitat'.

Convé recordar que segons l'esborrany de la modificació de la Llei de funció pública que prepara el govern de José Ramon Bauzá, el coneixement de la llengua pròpia passa de ser un 'requisit' a ser només un 'mèrit', de manera que quan la llei entri en vigor ja no caldrà acreditar coneixements de català per poder ser funcionari. L'única excepció serà per als docents, que sí que hauran de saber la llengua.

 
 
5)
 
Publicat en el blog de Víctor Alexandre dijous 22 de setembre del 2011
http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/si_us_plau_parlam_en_catala.html
 
Si us plau, parla'm en català
 
 
Cada cop són més les persones que, conscients que la llengua catalana no sobreviurà si no és necessària a Catalunya, fan una cosa molt positiva: senzillament la parlen. Per això és tan encertada la campanya Parla'm en català, promoguda per diverses entitats, en què nouvinguts d'arreu del món ens demanen que els parlem en català recordant-nos que per dominar una llengua cal practicar-la amb normalitat. Vegem-ne alguns exemples:

Hauríem de reflexionar sobre aquests testimonis, perquè, per paradoxal que sembli, som els autòctons el principal escull amb què es troben a l'hora d'aprendre català. Som nosaltres els qui, amb la tendència a parlar-los en espanyol, els convertim en immigrants permanents. Immigrants que no tindran problemes de convivència, però que mai no seran vistos com a catalans. Parlem-los en català. Un nouvingut no és un disminuït psíquic. No ofenguem la seva intel·ligència, respectem la seva dignitat.

www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat

 
6)
 
Nou llibre
 
Gramàtica pràctica del català
 
 
 Us comuniquem que Editorial Teide acaba de publicar la Gramàtica pràctica del català, un manual que recull la teoria gramatical corresponent als nivells A1-B2 del Marc europeu comú de referència per a les llengües i es completa amb més de quatre-cents exercicis, amb les solucions corresponents, que en propicien la seva aplicació.
Editorial Teide
ISBN: 978-84-307-3396-5
Preu: 27,4 euros (28,5 euros IVA inclòs)
Autors: Núria Bastons, Cristina Bernadó i Llorenç Comajoan
 
1 - Les característiques principals de la Gramàtica pràctica del català són:
• Explica el sistema de la llengua tenint en compte les formes i els usos.
• Les reflexions gramaticals es complementen amb explicacions i dibuixos il•lustratius dels exemples que es proposen.
• Els exercicis són autocorrectius i permeten fer pràctiques de cada un dels punts tractats a la teoria.
• Les mostres de llengua són properes al català col•loquial. Quan cal, es fa referència a distincions entre els usos orals i escrits, i els formals i informals.
 
2 - La gramàtica conté 87 unitats que s'agrupen en diferents parts: noms i adjectius; determinants; pronoms; verbs; adverbis, preposicions, conjuncions i connectors. Al final del llibre hi ha un índex analític que facilita l'accés als continguts.
 
3 - Cada unitat consta d'una secció on s'expliquen diversos punts gramaticals i d'una altra secció amb exercicis. Un quadern de vint-i-quatre pàgines conté les solucions dels més de quatre-cents exercicis del manual.
 
4 - La gramàtica va adreçada als següents usuaris:
• Aprenents de català dels centres de normalització lingüística, de les escoles oficials d'idiomes, de les universitats del país i de fora, i de les escoles d'adults.
• Alumnes de català de secundària i batxillerat de les aules d'acollida.
• Usuaris que vulguin aprendre el català d'una forma autònoma.
• Usuaris que vulguin preparar-se pel seu compte un certificat de català.
• Professors de català que vulguin presentar, aprofundir i practicar amb els seus alumnes diferents aspectes de la llengua.
 
Estem convençuts que aquesta gramàtica esdevindrà una eina molt útil tant per al professorat com per als aprenents de llengua. Podeu llegir la introducció de la gramàtica, l'índex i una unitat de mostra a l'enllaç següent: http://www.editorialteide.es/cat/educacio/adults/catala.asp?id0=&id1=2&id2=1.
 
 
7)
 
Article publicat en indirecte.cat diumenge 18 de setembre del 2011
http://in.directe.cat/toni-fernandez/blog/6490/els-arguments-dels-bilinguistes
 
Els arguments dels "bilingüistes"
 
Toni Fernández
 
Acabo d'escoltar els arguments d'una de les tres famílies que van presentar la querella perquè el castellà sigui, juntament amb el català, llengua vehicular a l'escola catalana. Uns arguments pobres d'una mentalitat tancada i nacionalista. Una senyora que malgrat haver nascut a Catalunya, mai no ha volgut parlar català.

Una entrevista que fa aflorar els prejudicis que tenen la minoria espanyolista a casa nostra, que tot defensant un suposat bilingüisme, demanen de fet un monolingüisme espanyol. El que em sap més greu de tot plegat és l'efecte que aquesta mena de pares poden tenir en els seus fills: seran ells tan intolerants i culturalment inadaptats com ells, o obriran els ulls i veuran que si ets a Roma has de fer com els romans?

Diu aquesta senyora que els seus fills tenen un nivell deficient d'espanyol. I de català, com el tenen de català? i d'anglès? Ella bàsicament demana escoles catalanes en què el català hi sigui testimonial, com per exemple a l'
escola alemanya d'Esplugues, on els nens reben una classe de català a la setmana, i cinc d'espanyol, amb nens nascuts a Catalunya que no saben la nostra llengua. És això el que vol ella? Quan la Sílvia Còppulo l'hi pregunta, ella diu que vol una escola en català i en espanyol però, sincerament, no penso que se la cregui ningú quan diu això. El seu menyspreu per la nostra llengua i pel que el nostre Parlament ha decidit molt majoritàriament durant els darrers 30 anys no tenen pas cap valor. Ella vol a Catalunya el que tots els colons volen quan són fora del seu país: imposar el seu idioma i costums i la seva llei, així ells poden continuar vivint aquí com si ho fessin a Valladolid.

També comenta que els seus fills barregen el català i l'espanyol. I això la fa esverar. Aquesta senyora desconeix que les persones bilingües barregen inicialment els idiomes, sobretot quan saben que l'interlocutor comprèn les dues llengües. És la llei del mínim esforç. També la desespera rebre notes dels mestres de l'escola amb faltes en espanyol. Guaita, com fa també l'Esperanza Aguirre, potser ella també ha anat a una escola catalana?

Amb persones que per motius ideològics no dubten a imposar el seu criteri a tot un poble, que democràticament ha decidit unes lleis de protecció de la nostra llengua que el seu Estat ha reprimit i perseguit durant segles, què més hi podem dir? Se m'acut una cosa, políticament incorrecta, però moralment justificable: si no li agrada viure a Catalunya, ja sap on ha d'anar, oi?
 
 
8)
 
 
 
http://www.federacio.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=32:tota-la-tdt-catalana-i-amb-qualitat&catid=1:catala-a-lespai-public
 
9)
 
Publicat a
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/457200-un-pas-enrere-per-anar-endavant.html
 
 
Un pas enrere per anar endavant
 
Xevi Xirgo
 
Té raó Joan Puigcercós d'indignar-se per l'acord que va anunciar ahir el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, amb les majors. Perquè suposa, certament, que la llei del cinema que va aprovar el tripartit queda definitivament en un no-res. CiU, gairebé l'endemà de guanyar les eleccions, ja va deixar anar que no assumiria aquesta llei, de la qual va fer bandera l'exconseller Joan Manuel Tresserras i tot Esquerra Republicana, i tots vàrem tenir clar que això del 50% de les pel·lícules en català al cinema per imperatiu legal acabaria malament. El que va fer ERC tenia mèrit, perquè va convèncer el PSC que havia de votar a favor d'imposar una quota de català al cinema que anava en contra de tots els seus principis. Però ho va fer. I va acabar en res i ara no tindrem el 50%.

Té raó Ferran Mascarell quan diu que l'acord que ha signat amb les majors és un pas endavant. La llei del cinema, és cert, preveia una quota obligatòria del 50% del català a les sales de cinema, però això era molt complicat de tirar endavant si es feia amb l'oposició de les grans productores de cinema i, sobretot, dels exhibidors. El tripartit –govern, majors i exhibidors– ha signat un acord que preveu un 25% de pel·lícules en català fins al 2014 i un increment fins al 35% fins al 2017. És molt difícil estar-hi en contra. Perquè venim del no-res. El mèrit de Mascarell és haver sabut desbloquejar la situació. Però no ho fa per llei i això té els perills que té, per allò bo i per allò dolent. Tindrem més català al cinema. Segur. Però continuarem lluny de les xifres que serien normals en un país normal.

 
10)
 
Publicat a
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/457399-qui-ha-abolit-la-llei-del-cinema.html
 
Qui ha abolit la llei del cinema?
 
Vicent Sanchis
 
 
La llei del cinema va ser aprovada al Parlament amb els vots a favor del PSC, Esquerra i Iniciativa –és a dir, del govern del moment–, més els de CiU. I amb l'oposició del PP, Ciutadans i el sector. Un dels seus articles més polèmics –polèmic per als qui l'havien de complir– exigia que en el termini de cinc anys la meitat de les pel·lícules doblades i subtitulades a Catalunya es distribuïssin en català. La llei va entrar en vigor el gener d'aquest any, però sense el reglament que l'hauria de fer efectiva. Ahir, el conseller de Cultura va anunciar un acord amb la part més potent del sector pel que fa precisament al punt més costerut. El Gremi d'Empresaris de Cinema accepta una escala gradual de doblatges que suposarà que la quota del mercat per al català l'any vinent sigui de l'11 per cent. Si tots els déus bufen en la bona direcció, l'“escenari òptim” –és a dir, sempre que la demanda respongui i aguanti– pel 2017 possibilitarà que aquesta quota arribi al 35 per cent. La pregunta és òbvia i obligada: qui ha abolit la llei del cinema?
 
 
11)
 
Publicat en VilaWeb dimarts 27 de setembre del 2011
http://www.vilaweb.cat/mailobert/3932338/article.html

Si esquivem la llei, de què ens val el Parlament?

Vicent Partal

 
I ahir el conseller de cultura i uns personatges nefastos, que no han parat de boicotar durant anys la presència del català al cinema ,van presentar un acord, molt celebrat per ells, que ampliarà la presència dels films doblats a les sales del Principat. I?

Home!, no dubte que el conseller Mascarell prova de fer créixer el nombre de films doblats al català. Però trobe que hi ha un detall que ni ell ni els altres no podien, ni poden, passar per alt: que hi ha una llei aprovada sobre la matèria i que, per tant, s'ha de complir. Sorprèn enormement que ell no tan sols permeta que les persones concernides per la llei la boten, sinó que en faça celebració pública i tot. Sincerament, no ho entenc. Les lleis són fetes per a ser complides, no per a esquivar-les. CiU, el partit d'ara del conseller i el PSC, el partit d'aleshores del conseller, tots dos van votar eixa llei. Esquerra la va impulsar i ICV la va abonar també. De què ve ara aquesta apologia de la infracció? De què val fer lleis al parlament, si després no s'han de complir? Per què el tenim, el parlament?

Si, al conseller, no li agradava la llei, que pot passar i fóra legítim, hi ha una via de procediment marcada: fer que el parlament la canvie. Per sort, nosaltres no som dels qui es pensen que una norma ha de durar segles i ens hem avesat prou a això de moure el marc legal, una miqueta cap ací, una miqueta cap allà.

Per això no entenc el perquè d'aquest pacte d'ara. Més i tot. Hi ha una pregunta que em ve al cap d'una manera automàtica: i aleshores per què prohibim els toros? O és que el govern també pactarà ara amb els propietaris de la plaça? Podrien fer servir els mateixos arguments de què se servien ahir aquests foscos personatges que seien al costat del conseller. Amb unes fotocòpies de l'argumentació ja farien...

director@vilaweb.cat
 
 
12)
 
Editorial del diari ARA de dimecres 28 de setembre del 2011
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/perque-catala-negoci-tambe-cinemes_0_562743779.html
 
Un acord perquè el català sigui negoci també als cinemes
 
L'acord firmat entre la conselleria de Cultura, el Gremi d'Empresaris del Cinema i la Federació de Distribuïdores (Fedicine) ha de servir per demostrar que a la pantalla gran el català també pot ser negoci. Si la llengua s'ha anat normalitzant en sectors com el teatre, la ràdio i la premsa, res no hauria d'impedir que també ho faci a les sales de cinema. L'èxit de pel·lícules com Pa negre - una producció per la qual la conselleria va fer una forta i exitosa aposta financera- ho demostra i sens dubte deu haver ajudat a arribar a l'acord. Igual com també hi ha ajudat el fet de disposar d'una llei aprovada amb un ampli suport al Parlament. El conseller Ferran Mascarell, doncs, ha pogut negociar des d'una posició de força: la força de la legalitat i la força d'un mercat cultural i d'una societat on el català va conquerint nous espais de forma lenta però constant.

Exhibidors i majors van fer un tour de force amb l'anterior Govern en una lluita de la qual ningú va sortir guanyador. L'únic perdedor va ser, llavors, el públic, el país. Ara, davant els fets consumats de la llei, davant l'evolució del mercat i davant l'existència d'un nou interlocutor governamental, han mogut peça perquè finalment han cregut que hi tenien més a guanyar que a perdre. Al capdavall, l'assistència a les sales no deixa de baixar i el català, més que un problema, pot ser una oportunitat de recuperar terreny perdut, de connectar millor amb una societat que és plural i que no fa de l'idioma un problema.

Com va dir ahir el president Artur Mas, l'acord és un primer pas per avançar en el compliment ple d'una llei que aspira a una oferta igualitària en el terreny idiomàtic. Un primer pas que, si funciona, haurà d'acabar en la normalitat de veure com el doblatge ja no va a càrrec del Govern. Un primer pas que en cap cas no ha de diluir-se en el temps, com ha passat històricament amb altres acords similars. I un primer pas que ha de comptar amb una resposta favorable del públic.

 
13)
 
Publicat en el diari ARA de dimecres 28 de setembre del 2011
http://www.ara.cat/ara_premium/cultura/majors-veuen-negoci-catala_0_562743806.html

Hollywood vol treure profit del cinema en català

Les 'majors' veuen negoci en el català

El cinema en català surt de l'UVI. L'acord entre conselleria, distribuïdores i exhibidors suposa un punt d'inflexió després d'una dècada d'escasses estrenes en català. N'examinem les claus claus que han desencallat el conflicte entre Hollywood i la conselleria de Cultura. Què hi surt guanyant cadascú?

La llei del cinema heretada del tripartit havia de ser una de les patates calentes d'aquesta legislatura. Els exhibidors s'havien oposat radicalment a la llei i els distribuïdors de Hollywood havien interromput el doblatge al català en senyal de protesta. Els ànims, doncs, estaven calents. Què ha canviat perquè ahir tot fossin flors i violes? Aquestes són les claus d'un acord, segons Ferran Mascarell, "sense guanyadors ni perdedors".

Què hi guanya el públic?
Cinema de Hollywood en català: un mínim de 25 pel·lícules a l'any

L'acord que es va signar dilluns, a banda de refredar els ànims, reactiva la presència del català als cinemes. De les 5 pel·lícules de Hollywood estrenades el 2010 es passa ara a 25 títols. Del 3% de quota de mercat de l'any passat per al cinema en català s'espera arribar el 2012 a un 11%, amb l'objectiu d'assolir el 35% de quota de mercat el 2017. Cinquanta cinemes de tot Catalunya s'adhereixen a la proposta i, en resum, augmenta l'oferta i l'accés del ciutadà al cinema català. Més cinema en català, a més sales, i els exhibidors asseguren que en els horaris i espais adequats.

Què hi guanya Hollywood?
Evita les sancions, millora la imatge i obre una via de negoci

Hollywood no té cap interès d'augmentar el doblatge als territoris estrangers. Abans d'arribar a l'acord, els distribuïdors van amenaçar d'estrenar totes les còpies en versió original i, fins i tot, fer boicot a Catalunya. L'acord actual evita als distribuïdors nord-americans, de moment, les sancions que determina la llei del cinema -tot i que continuen vigents i obliguen a obtenir resultats d'aquí set anys- i neteja la imatge de Hollywood davant del públic. Però el que ha provocat el canvi de xip és, sobretot, el convenciment argumentat a partir d'exemples d'altres sectors culturals (premsa, llibres, teatre) que el català és un negoci. La llengua deixa de ser una imposició política per convertir-se en una necessitat del mercat. Les distribuïdores, llavors, no fan cap obra de caritat, sinó una aposta de futur.

Què hi guanyen els cines?
Allunyen la possibilitat del boicot de les 'majors' i atreuen nou públic

El conseller Mascarell va agrair fins a tres vegades dilluns al representant del Gremi d'Empresaris de Cinemes, Camilo Tarrazón, la incorporació dels exhibidors a l'acord subscrit amb els distribuïdors. Els cinemes sempre han defensat amb xifres i arguments que les pel·lícules en català suposen un llast i pèrdues per a les sales que les programen. En temps de crisi, afegien, la imposició del català escanyava del tot un sector endeutat fins a les celles. L'acord no estableix cap compensació per a les sales: la conselleria paga les còpies i el doblatge a les distribuïdores, però els exhibidors no en veuen ni un cèntim. Què hi guanyen, doncs? D'entrada, s'evita el boicot de les majors , que podria haver tingut conseqüències catastròfiques per al sector, el cop de gràcia definitiu. A banda d'això, la conselleria ha convençut els exhibidors que l'augment de l'oferta incrementarà la demanda, i que les xifres que manegen no són representatives, perquè l'oferta era abans molt minsa. S'ha girat la truita de l'argument de la crisi: en un moment com l'actual, ningú es pot permetre menysprear l'oportunitat d'atreure nous espectadors als cinemes.

Què hi guanya el conseller?
Pacta un acord escrit i comença el desplegament de la llei

Mascarell ha començat el desplegament de la llei per la via de l'acord, cosa que no semblava possible fa un any. Del pacte entre cavallers del 99 es passa a un contracte escrit i signat amb Fedicine, entitat que representa el 80% de la facturació del sector a Catalunya. El context, a més, és favorable: en dos anys es preveu que la digitalització de les sales elimini el cost de les còpies i faciliti que el català i el castellà siguin compatibles en una mateixa pantalla, per exemple programats a hores alternes. L'únic dubte, ara mateix, és la reacció del públic. El conseller Mascarell, però, no imagina l'opció del fracàs.

14)
 
Entrevista publicada en el diari ARA diumenge 25 de setembre del 2011
http://www.ara.cat/ara_premium/cronica/Jaume-Cabre-escric-mobliga-millor_0_560943939.html

Jaume Cabré: "Cansa respondre preguntes sobre la llengua, m'empipa perquè no ho tenim resolt"

L'autor de 'Jo confesso' explica en una entrevista a l'ARA que la independència permetria als catalans, "com a poble, estalviar-se el psiquiatre i ser feliços". Sobre l'èxit literari, diu: "Jo escric i prou. Cada elogi m'obliga a fer-ho millor"

Passats els primers vint dies de la publicació de 'Jo confesso', Jaume Cabré es confessa amb el director de l'ARA, Carles Capdevila. "Jo escric i prou. Cada elogi m'obliga a fer-ho millor", assegura en resposta a les preguntes sobre el seu èxit internacional. L'autor recupera una frase del pintor Isidre Nonell, "jo pinto i prou". En trobar-se en la voràgine actual, Cabré es diu: "Nano, t'ha tocat i has de continuar treballant també pel col·lectiu".

I les reflexions sobre la vida col·lectiva dels catalans també són matèria de la conversa. "M'empipa respondre preguntes sobre la llengua perquè no ho tenim resolt. És un argument més a favor de la independència, per estalviar-nos el psiquiatre, com a poble, i poder ser feliços", explica.

Entrevistador: CARLES CAPDEVILA

Superats els vint primers dies amb Jo confesso al carrer, com ho porta?

Estic eufòric i cansat. Eufòric per una recepció tan agradable; cansat perquè, per desgràcia, les preguntes que m'han de fer són referides a la situació de la llengua i a la mania espanyola d'intentar escanyar tot el que té a veure amb el fet de ser normals i no haver de parlar sempre de la llengua. M'empipa perquè no ho tenim resolt. És un argument més a favor de la independència, per estalviar-nos el psiquiatre, com a poble, i poder ser feliços.

Veig que s'ha hagut de justificar molt.

Sí, i estar a la defensiva. Els que ataquen la immersió es posen noms pacífics, de convivències i de llibertats, però van a carregar-se la línia de flotació. No sé quina és la raó, perquè al castellà no li pot anar més bé, no sé quin és aquest odi.

El fatiga la promoció?

L'editorial ha llançat la casa per la finestra i he de correspondre a una gent que hi ha cregut molt, s'hi ha arremangat i ha aconseguit que a la roda de premsa hi hagués 50 periodistes. Cansa però és l'hòstia.

El màxim alliberament és quan dóna la novel·la a l'editor?

Sí, el moment en què dius: avui no vaig a la feina, avui llegiré tot el dia i no passa res!

Quan Jo confesso va anar a la impremta, quanta gent havia llegit la novel·la?

Fa anys que compto amb vuit o nou persones generoses, entre les quals ara també hi ha els meus fills, que em fan un examen. No sempre els faig cas, però m'ajuden moltíssim.

Del que li estan dient els primers que han acabat les mil pàgines, què el satisfà més?

El que diu que hi ha quedat enganxat, el que avisa a casa: "No em passa res, és que estic llegint Jo confesso , perdoneu però anirem de pizzes quinze dies". Que hi practiquen el que també en po dríem dir immersió.

És un desafiament publicar mil pàgines ara que estem avesats als 140 caràcters del Twitter?

La novel·la passa del milió de caràcters! No decideixo les pàgines, però sí que la idea és apujar el llistó. Saps que pots perdre algun lector, però també en guanyes. Abans sabia una cosa, que el lector és intel·ligent; ara en sé dues, el lector, a més, és curiós i té moltes raons per girar cada full si hi has posat elements que el conviden a fer-ho. Ell fa un esforç i tu mires de compensar-l'hi.

Li pesa molt que el país estigui tan orgullós del seu èxit a Alemanya, la responsabilitat de dignificar la nostra llengua i literatura al món, els elogis i els premis?

Em sembla que parlen d'un altre, em fa aquest efecte, penso que estan exagerant i no em dono per al·ludit. He de mirar de no espatllar-ho, perquè és agradable quan et diuen coses positives, però sobretot he de continuar treballant.

Però assumeix la responsabilitat social de l'escriptor...

Aquí citaria el Nonell; ell deia: "Jo pinto i prou". Jo dic: jo escric i prou, i cada elogi m'obliga a escriure més i millor. T'has de dir: nano, t'ha tocat i has de conti nuar treballant també pel col·lectiu.

Estar vuit anys fent una novel·la vol dir ser molt exigent i perfeccionista.

Pots dir-ne obsessiu. L'exigència ve quan has rellegit una obra teva i te n'has avergonyit, has pensat que t'havies precipitat. Aquesta idea em persegueix com un malson, abans d'anar a impremta he d'haver fet la feina al taller.

Guardiola, perfeccionista, exigent i obsessiu, va dir que el seu ofici tenia moments acollonants, per exemple quan descobria com guanyar el rival. Quins són els seus?

Hi ha moments en què dius això funciona, quan trobes elements d'estil o de construcció, en la línia aquella d'apujar llistons, d'aconseguir que es faci llegir de manera més dinàmica. Ho fas sabent que no pots demanar impossibles al lector: si el convides a fer un salt ha de confiar que hi ha xarxa, que el recolliràs.

Europa té més passat que futur?

Té futur, m'agrada imaginar una Europa repensada en què els estats no siguin una llosa. No sé si això és molt idealista...

Es considera idealista?

A mi em sembla que sí, potser perquè m'agrada somiar, tenir un horitzó que hi ha allà i et fa caminar, al marge de si hi arribaràs.

És optimista sobre el progrés global?

Això surt a la novel·la. ¿Hi ha d'haver poesia després d'Auschwitz? Sí, perquè és la manera d'explicar-nos-ho, però el plantejament optimista que diu "després de l'Holocaust aquest horror no es repetirà mai més", cagada pastoreta, perquè tens la neteja ètnica a la guerra dels Balcans, el tracte amb els kurds, el genocidi a Armènia i dius: ostres, quin camí que hi ha per córrer, avancem però costa un colló i mig!

Què li dóna la música?

Tot. És l'art que té més avantatges perquè entra en l'individu sense demanar permís, i quan et quedes amb la boca oberta i no penses en res més que en allò és un moment màgic, un regal. L'art aconsegueix que t'agenollis davant d'obres o fins i tot davant de persones quan tu només t'agenolles si t'ha caigut una cosa, per agafar-la. Però té aquest poder, i m'agrada no poder-me'l explicar sinó viure'l. És acostar-se a la felicitat. Amb la literatura també: quan llegeixo un llibre que s'apodera de mi estic molt content.

No li fa ràbia no haver-lo escrit vostè?

Sí, m'ha passat molts cops, però aquesta ràbia m'agrada.

Em pot descriure la seva jornada laboral quan està escrivint?

M'hi poso a quarts de deu fins a l'hora de dinar, i el dia ideal plego a les sis per llegir un parell d'hores. Fa molt temps vaig decidir que no podia treballar de nit perquè després no dormia.

Des que és avi és més feliç?

Oooh... i tant! Estic molt impa cient perquè el meu nét té un any i encara no li puc explicar contes, tot just comença a veure que els llibres es poden obrir. Com a pare vaig implicar-m'hi molt, però escriure volia dir passar moltes hores tancat. Sí que era a casa, però no hi era.

Què és millor com a escriptor, ser estimat o ser admirat? Què gratifica més?

No ho sé, no hi reflexiono perquè em fa certa angúnia. Percebo afecte, certa admiració, potser sí... I agraïment! Molta gent em dóna les gràcies.

I a qui admira?

Schubert em sembla que me l'estimaria molt, però potser després de viure quatre dies amb ell, vés a saber. Sé que amb alguns d'a quests a qui admiro tant seria impossible passar-hi ni una tarda perquè eren gent insuportable, i no perquè fossin malvats, sinó per les manies. Thomas Mann mantenia unes distàncies. Admiro la gent més permeable al que l'envolta, que sap estimar els seus, que sap respectar.

És ambiciós literàriament, admet que li va la vida quan escriu i a més és perfeccionista. Costa pensar que una persona així pugui ser feliç.

Al contrari, estàs fent una feina que t'apassiona i et sents bé, i gran part de la felicitat és sentir-se bé. Hem començat la conversa parlant de quina llàstima que estiguem fatigats per una situació política que no ens agrada. Aquest tram de felicitat no el tinc cobert, i treballo perquè això no em converteixi en un amargat. La mare de l'Adrià, protagonista de la novel·la, li diu: "Ei, que no hem vingut a la vida a ser feliços", però és una dona molt especial. Jo crec que sí, que hem vingut a la vida a mirar de ser feliços i a quedar-nos amb el tros de felicitat que ens ha tocat, i tampoc ambicionar-ne gaire més, perquè deixaríem de ser feliços.

 

15)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 13).
 
 
3. Volem que tots, catalanoparlants i nous-catalanoparlants, hi sortim guanyant, perquè l'àmbit de la renda lingüística no és pas en la confrontació sinó en la convicció. Voluntat, empenta i mà esquerra, vet aquí una esperançadora recepta de cuina lingüística.
 
Joan Abril i Español
Filòleg
 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací