InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 55 (divendres 30/09/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - barraco
 
2) Màrius Serra - Visca la llengua viva! (En els 100 anys de la Secció Filològica del IEC)
 
3) Josep Daniel Climent - Un homenatge permanent: la Fundació Enric Valor
 
4) Francesc Viadel - Estellés, un poeta de talla universal
 
5) Antoni Llull Martí - Pasqua, temps de pas
 
6) Pau Vidal - Engavanyat, cruixit, rebregat...
 
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Locucions i frases fetes. Lletra N)
 
8) Entrevista a Joan-Daniel Bezsonoff
 
9) Articles d'Albert Pla Nualart
 
10) J Daniel Bezsonoff - El lleó de la muntanya
 
11) Ramon Sangles i Moles - La ironia forada plaques d’acer
 
12) Joan Tudela - Comunicació escrita: reunir les dades pertinents
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

barraco

Dent que ix per damunt d’una altra. Es diu, especialment, dels claus.

Té una careta molt boniqueta però els dos barracos eixos que té fan molt lleig.

La paraula barraco, d’ús habitual en el parlar tradicional d’Alcoi, es pronuncia fent caure la força de la pronúncia sobre la segona síl·laba, és a dir, és una paraula plana. Podem trobar-la en el Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea que el definix com «Diente ó muela que nace encima de otra». En el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll trobem com a tercera accepció del mot barracó (amb accent damunt la o): «Dent que creix damunt una altra (Val.); cast. sobrediente». És, evidentment, una errada del DCVB. En el Diccionari Ortogràfic Valencià-Castellà Castellà-Valencià de la RACV es repetix exactament el mateix error del DCVB perquè, sense cap mena de dubte, s’han limitat a copiar l’entrada de l’Alcover-Moll sense fer cap tipus d’investigació.

 

En valencià també es diu: sobredent
La llengua estàndard sol emprar: sobredent
En castellà es diu: sobrediente
 
 
2)
 
Parlament fet per Màrius Serra l'11 de setembre del 2011 amb motiu dels 100 anys de la Secció Filològica del IEC
 
Visca la llengua viva!

 

Màrius Serra
 
 
En català, el número cent sona com la tercera persona del verb sentir, de manera que els centenaris acostumen a ser de caire sentimental. El de la Secció Filològica del IEC ho és. Recordem-ne els seus primers membres: Alcover, Carner, Clascar, Fabra, Guimerà, Maragall i Segalà. Però una institució científica sap que el cor és només una vàlvula i que els sentiments també els regeix el cap. L’eminent lingüista britànic David Crystal, en una conferència a Barcelona, va dir que ell comprenia els catalans perquè era gal·lès. "L’anglès —afirmà— és la meva llengua del cap i el gal·lès la del cor". Els presents vam aplaudir per cortesia, però estic segur que cap dels membres de la Secció Filològica no hi estava d’acord. Perquè el llegat lingüístic de Pompeu Fabra es fonamenta en la unió de cap i cor. L’any 69, Josep Pla va escriure un paràgraf que hauria de fer reflexionar tots els dirigents que ara mateix ens escolten: "Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, d’aquesta època, que, havent-se proposat obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s’hi pugui comparar". Naturalment, l’any 69 el senyor Josep Guardiola encara no havia nascut, però quin va ser el propòsit de Fabra? Doncs el mateix que té la ja centenària Secció Filològica: fondre el cap i el cor a través de la paraula viva. Busquem un exemple de paraula ben viva: futbol. Prové de l’anglès football (paraula plana la segona síl·laba de la qual té una o oberta i llarga). Fabra en va proposar l’adaptació al català. Ara fa cent anys en podíem haver dit fútbol, com en castellà, però aleshores els parlants de català oriental tendiríem a pronunciar fútbul, igual com diem tèrbol. Hi havia una altra possibilitat: desplaçar l’accent a la segona síl·laba, com el portuguès futebol, i així la o es pronunciaria oberta en tots els dialectes, com en l’original anglès. La forma aguda del futbol ja sorgia espontània entre molts catalanoparlants futbolers. Fabra va parar orella i va influir perquè se n’aguditzés la pronúncia. Així, doncs, ara tenim futbol tothora i també en tots els àmbits del català, inclosos els amics valencians. Un encert estratègic, el cas del futbol. Anys després Badia i Margarit ens va fer veure que en català abans identifiquem una paraula pel timbre vocàlic que no pas per l’accent d’intensitat.
 
La connexió entre el cap i el cor em fa acabar aquesta glossa celebratòria del centenari de la Secció Filològica amb un record al doctor Joan Solà. L’any 87 Solà va proposar 11 conceptes que explicaven la reconstrucció del català com una llengua moderna, rica, de cultura, nacional, referencial, composicional, reflex de la parla, clara, lògica, autònoma i germana de les altres llengües d’Europa. En aquest solemne centenari, convé recordar unes paraules poc conegudes de Fabra que Solà sovint reivindicava: "Contràriament al que vostès podrien pensar de mi, he de manifestar-los que quan es tracta de l'ensenyament del llenguatge jo no sóc partidari d'una gran profundització en la gramàtica, perquè la cosa interessant és l'adquisició del llenguatge per part dels infants (...), l'adquisició de l'ús corrent de la llengua que s'anomena literària; per això es necessita gramàtica però no massa gramàtica". D’això avui en diem immersió lingüistica. Necessitem que el cor i el cap siguin capaços de submergir-se alhora, junts, en la mateixa investigació, i no pas en dues línies. En aquest segon segle de Secció Filològica del IEC necessitem més immersió lingüística que mai per tenir un futur capicua, amb el cap i amb el cor. Només si vehiculem del dret i del revés el nom de la nostra llengua en traurem l’entrellat: CATALÀ A L’ATAC! Visca la llengua viva! I visca el submarinisme!
 
 
Podeu sentir el discurs de Màrius Serra ací.
 
-----------------------
 
 
-----------------------
 
Publicat en el diari ARA dilluns 12 de setembre del 2011

Màrius Serra: "El discurs el vaig preparar abans de l'estiu i hi vaig afegir la reivindicació a la immersió a darrera hora”

El palíndrom “català a l'atac” de Màrius Serra es converteix en 'trending topic' a Twitter i portada d''El Mundo'

-----------------------

 
3)
 

Un homenatge permanent: la Fundació Enric Valor

 

Josep Daniel Climent [1]

 
Al llarg del 2010 i del 2011 han estat prolífics els homenatges duts a terme per a commemorar el desé aniversari de la mort de l’escriptor de Castalla i posteriorment per celebrar el centenari del seu naixement. La figura d’Enric Valor ha estat capaç d’aglutinar un ampli ventall iniciatives procedents dels més diversos sectors de la societat valenciana.
El personatge bé que s’ho mereix; autor d’una sòlida obra literària, tant de novel·les com de narracions curtes, de centenars d’articles periodístics, de significatives gramàtiques i, sobretot, d’una constant i decidida defensa de l’ús del valencià, la societat valenciana actual està agraint la feina callada i l’esforç tenaç d’un dels grans homenots valencians del segle XX, d’un excel·lent divulgador i estudiós del valencià i d’un dels nostres millors narradors de tots els temps.
Certament, la relació d’homenatges a Enric Valor celebrats en els darrers dos anys és impressionant, i és del tot impossible ni tan sols fer esment dels més significatius. Institucions com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat d’Alacant, entitats civils com Acció Cultural del País Valencià o Escola Valenciana, centenars de centres d’ensenyament, associacions culturals o musicals, ajuntaments, biblioteques, revistes..., s’han implicat de valent en homenatjar Valor i mostrar-nos les múltiples vessants de la seua personalitat i la seua obra.
Vistes totes aquestes iniciatives que han estat molt ben rebudes per la societat valenciana, hom no pot deixar de plantejar-se la possibilitat de dur a terme actuacions més ambicioses en el temps i en el contingut. En concret em referesc a la creació de la Fundació Enric Valor, amb l’objectiu d’aproximar la figura de Valor als seus lectors i de difondre la seua obra gramatical i literària. Exemples a seguir en tenim molts sense abandonar el nostre àmbit lingüístic: a Benassal, la Fundació Carles Salvador; a Binissalem, la Casa Museu Llorenç Villalonga; a Folgueroles, la Fundació Jacint Verdaguer.
En el nostre cas, Castalla hauria d’acollir la seu de la Fundació Enric Valor, que podria ubicar-se en la seua casa natal, convertida en la Casa Museu Enric Valor, amb una exposició permanent sobre l’escriptor, amb documentació i objectes originals, com ara fotografies, cartes, manuscrits,... La Fundació promouria la recerca i l’estudi sobre l’escriptor i la seua obra, alhora que, inserida en el teixit cultural i econòmic de la Foia de Castalla, s’hauria de convertir en un centre d’activitats de promoció literària, que fomentaria el turisme cultural a la comarca, tant dels milers de xiquets i xiquetes que cada any lligen les seues Rondalles com dels lectors de la seua obra novel·lística, interessats en conèixer els espais naturals tan minuciosament descrits en les seues narracions.
És clar que una iniciativa d’aquesta mena necessita el suport de la totalitat de la societat valenciana, d’institucions públiques i privades, des de la Generalitat, Ajuntament de Castalla i altres de la comarca, les Universitats valencianes, els familiars i hereus d’Enric Valor, els editors de la seua obra gramatical i narrativa, representants del món cultural i educatiu valencià,...
El moment actual és l’oportú, per la rellevància social del personatge, per la necessitat de conservar la seua memòria i projectar-la sobre el futur dels valencians i pels consensos que s’han aconseguit en als darrers anys al voltant de la seua figura. Sens dubte, aquest seria el millor regal d’aniversari que podria rebre Enric Valor i amb ell tots els valencians.

 

[1] Autor del llibre Enric Valor. Estudi i compromís per la llengua (AVL, 2011)

 
4)

 

Publicat en el Quadern d’El País (núm 563) dijous 8 de setembre del 2011

 
 

Reduccions 98/99

Editorial Eumo

324 pags.

Portada Rafael Armengol

 

Estellés, un poeta de talla universal

 

 

Quasi vint anys després de la mort de Vicent Andrés Estellés la impressió és que la seua popularitat, lluny de decréixer, és cada vegada més notòria. Curiosament, el fet també ha tocat la figura d’un altre personatge no menys estellesià que el de Burjassot com és Ovidi Montllor. Aquest renovellat interès i estimació per la seua obra, tant des d’un punt de vista popular com acadèmic, caldria potser interpretar-lo amb totes les precaucions que es vulguen com un esperançador indici de vitalitat cultural.

 

La revista Reduccions s’ha sumat ara a aquesta oportuna i rigorosa revisitació. Lluís Roda ha estat l’encarregat de coordinar un monogràfic que s’enceta amb una suggerent coberta de Rafael Armengol, precisament un dels principals traductors en el llenguatge pictòric de l’univers d’Estellés. Nou poetes, entres els quals es compten Enric Cassasses o el mallorquí fa poc desaparegut Bertomeu Fiol, obren un especial que compta també amb un aplec d’articles d’especialistes com Jaume Pérez Montaner, Vicent Salvador, Dominic Keown, Francesc Parcerisas o Ernest Farrés, entre d’altres. La intenció no pot ser altra que resituar d’alguna manera el coneixement d’un poeta de talla universal, segons el parer de Roda, rotundament convençut que ara, per primera vegada,  “és possible dur a terme una lectura total i crítica no condicionada per factors extraliteraris”.  Lectura minuciosa i diversa de poetes i especialistes de distintes generacions, tots d’una enorme solvència, d’una obra que és “serralada dins d’un altiplà” i que calia posar en relleu després de tants anys d’interpretacions esbiaixades. No en va, Roda, es lamenta que haja circulat la impressió d’Estellés “com un poeta d’una irregularitat caòtica, amanida amb components bròfecs i frívols, en paral·lel a un compromís polític seu de conjuntura immediata i local”. Lluny d’aquest tòpic un punt odiós, Roda reivindica un autor universal on fins ara només s’havia vist al poeta valencià més important des d’Ausiàs March, amb una trajectòria literària d’una solidesa extraordinària, un poeta que innova partint, però, des de la base d’uns coneixements previs, senzill i alhora profund, d’un “treballador de la paraula”, generós, amb un corpus poètic no suficientment escodrinyat pels especialistes i, per tant, amb zones d’ombra.

 

En definitiva, un monogràfic estimulant, únic, amb la missió de descobrir i incitar que arriba just quan membres de la societat civil de desenes de pobles i ciutats valencianes i catalanes, amatents a la crida de l’escriptor Josep Lozano, es disposen a celebrar la segona festa dedicada a Estellés, una commemoració a la manera de la que els escocesos celebren per a recordar el poeta Robert Burns.               

 

Francesc Viadel

 
5)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 202)
 
 

Pasqua, temps de pas

 

 

Antoni Llull Martí

 

El mot Pasqua, nom de la festa més antiga en el món cristià, prové del llatí vulgar Pascua, que al seu torn és una modificació del llatí clàssic Pascha (llegiu páska), mot corresponent al grec Paska procedent de l’hebreu pesah ‘pas, trànsit’, nom de la celebració amb la qual els jueus commemoraven la seva sortida d’Egipte. En català antic es troba escrit Pascua, Pasca, Pascha i Paschua (ch sonant-hi com a k) i a Mallorca li deim Pasco. En les altres llengües romàniques el nom d’aquesta festa té la mateixa procedència, i en molts de casos una total coincidència gràfica: Pasqua és la forma corresponent al català, a l’italià i al portuguès, quasi igual al castellà, Pascua, i una mica més diferenciades són les formes corresponents al francès Pâques i a l’occità Pascos. Per cert que en aquesta llengua tenen una dita molt semblant a una de les nostres, i amb el mateix significat: fè Pascos abans les Rams.

 

El nom de la Pasqua en anglès, Easter, ens remet a temps anteriors a la cristianització dels països germànics, en els quals, al voltant del solstici de primavera, se celebrava una festa en honor de la deessa Ostara, Eostre o Eastre, del nom de la qual, segons sembla, provenen tant l’anglès Easter com l’alemany Ostern. Com en altres casos, molt probablement l’Església posà en una important festa cristiana en el mateix dia en què fins aleshores s’havia celebrat una notable festa pagana, però de vegades la coincidència no era del tot cercada, sinó que ambdues celebracions coincidien en el temps per estar basades en moviments del sol i de la lluna. En altres idiomes germànics el nom té el mateix origen que en el nostre, com ocorre amb el suec Påsk, amb el danès i noruec Påske, i en el neerlandès Paasfeest.

 

Els articles satírics, sobre tot de caire polític, anomenats pasquins, es diuen així perquè antigament a Roma els penjaven d’una estàtua que representava un gladiador a qui la gent havia posat el nom de Pasquino, potser relacionat amb Pasqua. Avui en dia el mot pasquino ja no s’usa en italià, reemplaçat per pasquinata. Una accepció curiosa de pasquí, no recollida en el diccionari d’Alcover i Moll, és la de ‘programa de mà, il·lustrat, d’una pel·lícula’, usual a Manacor (no sé si també a altres pobles), pels anys quaranta del segle passat.

 

 

6)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 50)
 
 
 
Engavanyat, cruixit, rebregat...
 
Pau Vidal
 
Duia un jersei massa petit, que no em deixava ni bellugar: em tenia tot engavanyat. Mirant de donar-lo una mica, l’he estireganyat pertot i al final ha quedat tan rebregat que fa pena de veure; m’hi he fet tant que l’he volgut penjar de l’aranya i tot, però m’he fotut daltabaix i ara qui està rebregat sóc jo, com si m’haguessin clavat una pallissa, una allisada, una atupada; per fer-me passar el neguit he sortit a córrer: dues hores de marxa m’han deixat cruixit. Conclusió: m’he arrupit al sofà i amb l’escalforeta m’he anat quedant ben engorronit.

 

«Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda que vibra malament! Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent àtona, corrompuda, corda desafinada, la meva ànima ment. Quants cops l’hauria volgut muda per no sentir la música falsa del seu accent!» (Màrius Torres, Poesies, 1947)

 

«Vull dir que no cal que la ‘imatge’ actuï com una comparació tàcita: pot fer el seu paper per altres camins. Per caricaturitzar la tímida inseguretat d’un vell home famós, Josep Pla el descriu engavanyat mentre, a peu dret, es posa els pantalons, i no se li acut d’asseure’s» (Maurici Serrahima, La crisi de la ficció, 1965).

 

7)
La parla de l'Urgell
Pere Ortís

Locucions i frases fetes

Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.

N 

 

Nas cagat. Brut de mocs secs, de taps.

     Au, fuig d’aquí, tu, nas cagat!

Navegar entre dues aigües. Moure’s en la incertesa.

      No ho veu clar, això de la clínica o de l’hospital, navega entre dues aigües.

Néixer amb la flor al cul. Ser un afortunat.

         Aquest paio va néixer amb la flor al cul; totes li ponen.

Néixer de cara a la paret.  Néixer de mal estel.

         A mi sempre m’ha tocat el rebre, ves; vai néixer de cara a la paret.

Ni cinc. Ni  cinc cèntims de pesseta.

         Una feina tan bona que li he fet i no me n’ha donat ni cinc.

Ni en pampa ni en pols. Ni en forat ni en finestra. No mostrar-se algú que hom esperava veure.

         No l'hem vist ni en pampa ni en pols.

Ni mai.  Tant se me'n fum d'una cosa, d'un favor.

         No t'hi vol, a tu. ─Ni mai!

Ni menys. Poc.

          Amb la poca claror ni menys s'adonà que el seguien.

Ni mica ni molla. Gens.

          D’aquestes promeses no me’n fio ni mica ni gota.

Ni xerric, ni merric. Gens ni mica.

          Escolta, d’allò que deies a la meva filla, ni xerric, ni merric, eh?

No agradar molla. No agradar gens.

           A mi, el caqui, no m’agrada molla.

No anar a l'hora. No funcionar bé. No lligar bé.

         Aquest microones no va alhora.

         El Jaume i l'Amàlia no van alhora.

No cabre a la pell. Està molt cofoi.

         ─Està content del resultat? ─No cap a la pell!

No cal patir-hi. No val la pena d’amoïnar-s’hi.

         Estic molt amoïnat per la progressiva degradació de la llengua.

         ─Bah, no cal patir-hi!

No cauen totes les peres per Sant Joan. No tots els mal vénen al mateix dia.

         Ara només cal que em s’inflo l’altre peu!

         ─Home, no totes les peres cauen per Sant Joan.

No caure-hi. No donar-hi.

        Ell no va caure en l’acudit.

No créixer ni méixer. No fer-se, un cos vivent.

         Aquest arbre no creix ni meix.

No creure. No obeir.

         Aquest murri no creu mai.

No deixar ni astes vives. Assolar-ho tot.

        Un tifó a les Filipines que no ha deixat ni astes vives.

No dir ni piu. No dir res.

         El vellet es desmaià sense dir ni piu.

No donar-hi. No caure-hi. No capir-ho.

         Quina endevinalla! No hi dónes?

No donar-ne ni cinc. No confiar-hi, no inspirar solvència.

         D'aquest escaldavins, no en dono ni cinc.

No em fumbràs pas! No m’ensarronaràs.

           Que salti la capterrera? No em fumbràs pas!

No es mereixen. Educadament, quan et diuen gràcies.

          Gràcies. ─No es mereixen.

No es pot parlar d’un ruc, que no tregui les orelles.

           Parlaven del bèstia del Pep Ribot i vet aquí que el ruc treu les orelles.

No ésser bo ni per treure un ruc del sembrat. No ser bo per  a res.

         És tan tòtil que no és bo ni per a treure un ruc del sembrat.

No ésser-hi tot. No tenir el seny complet. Alienat.

         El pobre repapieja, és vell i no hi és tot.

No estar de brocs. No estar per jocs. No anar de romanços. No estar per camàndules.

         Al Pere no li vagis amb ruqueries que no està de brocs.

No estar-se de res. Donar-se tots els gustos.

         Aquesta gent viuen a l'ample, no s'estan de res.

No et dic re! Donant-ho per ben obvi.

         ─Amb la joguina, el nen se n’anà ben torrat.  ─No et dic re!

No fer-ne, o dir-ne, d'altra.  Tan sols fer aquella cosa.

         Vols dir que tots diuen anar al "cole"?  ─No en diuen d'altra!

No fer-se. No enraonar-se.

         La Rosa i la Mireia no es fan.

No fiar-se de barques de canyes. Ser sempre prudent.

          T’invita a participar en el seu negoci? No et fïos de barques de canyes, creu-me.

No ficar en sac foradat. No oblidar un greuge, per a esperar rescabalar-se’n.

          Mira com t’ha tractat de lladre; no ho fiquis en sac foradat.

No filar. No simpatitzar, no avenir-se, no fer-se.

         El rus i l'alemany no filaven.

No gastar embuts. Parlar pel dret, dir les coses clares, pel seu nom.

         Mira, jo no gasto embuts, les coses pel dret i endavant!

No gosar dir que l’ànima és meva. Restar callat, per apocament.

          És tan babau que no gosa dir l’ànima és meva.

No haver començat que... s’esdevé el fet.

         No hagué començat el discurs, que el mataven.

No haver-hi un pa a la post. Pobresa extrema.

         Què menjarem avui, fill, si no hi ha un pa a la post?

No haver-ne de fer res. No importar a algú, una cosa. No ser de la seva incumbència.

         Amb qui festeges?  ─No n'has de fer res!

No hi farà res. No hi farà nosa, hi serà més aviat bo.

         No hi farà res que tornis a regar-lo, aquest arbre.

No ho era, allò de... (plural). No ser allò que semblava.

         No ho era, allò, de patates fregides, era macarrons.

No ho volia fer. Excusa sincera, d’infant, per a quan ha fet un mal o una malesa.

          –Et castigaré perquè has fet mal al nen!  –No o volia fer!

No lluir-li el pèl. No veure-se’l aumon.

           Tant que deia que vindria i no li lluu el pèl aumon.

No mirar prim. No patir-hi gaire.

         Me'n deus vint d'exactes? No cal que miris tan  prim!

No moriràs de brou de polla. No tinguis tantes manies.

         No t'amoïnis tant pel menjar, que no moriràs de  brou de polla.

No n'hauràs. Bo i avisant que no aconseguirà quelcom.

         Hi ha uns albercocs boníssims; si no calles, no n'hauràs.

No passar quimera. No preocupar-se'n. No amoïnar-s'hi.

         No el puc trobar! ─-No passeu quimera!

No plànyer. No compadir.

         T'ha pegat la mestra? Jo no et planyo.

No plànyer-hi. No estalviar-hi.

          No els planyis l'aigua, a aquestes tomateres.

 No poder anar. Una cosa, no poder continuar malament com va.

         No poden anar, les classes d’aquest mestre.

No poder avenir-se'n. Una cosa no caber a la barretina.

         No me'n puc avenir, que hagi mort.

No poder sofrir. No poder suportar.

         Mira, no el puc sofrir, aquest falsari.

No poder veure algú. Odiar-lo.

         El Pep no pot veure el Ramon perquè les hi canta clares.

No saber on es té la mà  dreta. Ser ignorant,. Ser un pobre de mi.

          ─Han nomenat cap de personal lo Ton del Guipa.

          ─Aquet? Si el pobre no sap on té la mà dreta!

No saber per on tirar vores. Estar desorientat, no saber on anar.

         La pèrdua del plet la deixat que ara no sap per on tirar vores

No saber-se aguantar un pet. Ser bocafluix, no poder aguantar un secret..

         Ja ho has hagut de xerrar, no et saps aguantar un pet!

No sé on arribarem a parar! Dit davant unes actituds o una situació, deteriorades, que hom fustiga o escarneix amb benignitat.

        No t’han volgut creure? No sé on arribarem a parar!

No ser cuca ni moixó. No ser ni carn ni peix.

         Aquet paio es creu una gran cosa i no és cuca ni moixó.

No ser-hi tot. Faltar un bull, estar tocat del bolet.

         Aquet nen no hi és tot, no faria allò que fa.

No s’ho val. Educadament, quan et diuen gràcies.

         Gràcies. –No s’ho val.

No t'amoïnis. Invitant a no passar quimera.

         No t'amoïnis, que ja els posarem a rotllo.

         Ara diuen molt: "No et preocupis", "No es preocupi", que són calc del castellà "No se preocupe". Val més usar el típic nostrat.

No tenir cap ni peus. No estar ben fet, no tenir estructura bona.

         La seva novel∙la no té cap ni peus.

No tenir-hi part ni quart. No tenir res a veure, en absolut.

          Jo no hi tinc part ni quart, en aquest merder!

No tenir-les totes. Tenir por, poc control de si mateix.

         Va veure els focs follets i no les tenia totes.

No tenir ni so ni arri. Sense solta ni volta.

         La teva opinió no té ni so ni arri.

No tenir padrina. Dit a qui s’auto enalteix amb poc fonament.

         De llatí, sóc el més bo de la classe. ─Noi, que no tens padrina?    

No tenir pesquis ni mesquis. Una persona no tenir seny, o gràcia; una cosa no tenir suc ni bruc.

         Aquest ruc no té pesquis ni mesquis.

No tenir peu. Una nuvolada no tocar els horitzons.

         No plourà, que aquesta bromada no té peu.

No tenir res a pelar (en alguna cosa). No tenir-hi acció.

         Tu, en això, no hi tens res a pelar.

No tenir res de més avant. No tenir conseqüències, no tenir importància.

          El seu refús no té res de més avant.

No tenir res més que la creu del front. Ésser molt pobre.

         No pot donar educació als fills perquè no té res  més que la creu del front.

No tenir solta ni volta. No tenir cap gràcia.

         Una sortida que no té solta ni volta.

No tenir virtut. No tenir empenta, no tenir buf, tremp.

         Aquest esquifit no té virtut.

No tenir-ne ni per a ensalivar. No tenir-ne per a res, ni per a començar.

         On vas amb aquesta marranadeta de guix, no ho veus que no en tinc ni per a ensalivar?

No tocar el mall ni l’enclusa. Anar errat d’osques.

         Amb la seva resposta, el conferenciant no ha tocat el mall ni l’enclusa.

No tocar quarts ni hores. Estar alienat, no tocar-hi.

         D’ençà que ha perdut el marit, la pobra no toca quarts ni hores.

No totes han de caure a la borrassa. No tot ha d'anar sempre tan bé.

         Has perdut una assignatura? Tampoc no totes han de caure a la borrassa.

No treure’s la feina dels dits. Ser ronser en la feina, no acabar-la ràpid.

         Aquesta has llogat? No es treu mai la feina dels dits!

No trobar-se bé. No sentir-se bé.

          No em trobo gens de bé: tinc molt mal de ventre!

No val a badar! Cal vigilar, parar compte.

          ─M’ha clavat carxot! ─No val a badar, noi!

No valdre una pepa de deu. No valdre res.

         Aquesta criada no val una pepa de deu.

No valdre un futre de poll. No valer res.

         No t'amoïnis pel que diu, que no val un futre de poll.

No venir d'aquí. Ésser poca cosa, no importar.

         Has perdut un vis? No ve d'aquí, home!

No venir d'un, de dos, d’un pam.. No fer-hi gran cosa.

         També volen venir el Jaume i la Núria. ─No ve d'un, home!  

         No ve de mitja hora.

No veure-hi a tret de carxot. En boira, no es veu gens lluny.

         S’ha aclatat una boira que no s’hi veu a tret de carxot.

No veure-hi de cap ull. Estar cec.

          Sembla que no hi vegis de cap ull, no t’adones de res.

No veure-hi més enllà del nas. Tenir poc ull, poca visió.

          Li ha dit que sí? No hi veu més enllà del nas!

No voler estar a la pell d’un altre. No voler compartir la sort d’un altre.

         Lo Tarot ha pres la dona al Pubill, però jo no voldria estar a la seva pell!

No voler-ne més, d'aquest color. No voler el tenor de la conversa.

         Prou, no en vull més, d'acudits d'aquest color!

 
 
8)
 
Entrevista a Joan-Daniel Bezsonoff
 
 
http://www.vilaweb.cat/noticia/3925276/20110906/bezsonoff-torna-ficcio-novella-guerra-dalgeria.html
 
 
9)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Setmana del 12 al 18 de setembre del 2011)
 

----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 12 de setembre del 2011

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Idiota_0_553144685.html

ESMOLET DE PARAULES

Idiota

Albert Pla Nualart

La paraula idiota té una història més llarga i sucosa del que ens imaginem. Tal com explica l'últim Sàpiens , en la polis grega eren idiotes els ciutadans que no podien compaginar la feina amb la política.

Hi havia els polites , els ciutadans políticament actius, i els idiotes , que es limitaven a ocupar-se dels seus afers privats. No tinc la intenció d'ofendre ningú, però ja veieu que si de vegades ens hem sentit una mica idiotes no és perquè sí.

En sentit etimològic, és idiota el que no coneix cap ofici i, com a conseqüència, fa una feina prou alienant i marginal perquè quedi fora de l'es fera pública.

El llatí el fa sinònim d' ignorant . I a finals del XIX, quan la psiquiatria era políticament incorrecta i l'eugenèsia encara no s'associava al nazis, l'idiota va passar a ser el retardat que tenia una edat mental de menys de tres anys. El grau inferior a l'imbècil.

Ens passem el dia criticant polites però tenim una empedreïda vocació d' idiotes , de no-ciutadans.

La democràcia grega patia unes enormes mancances però si alguna cosa tenia clara és que al ciutadà se li ha d'exigir l'activitat política.

Molts de nosaltres, fins i tot quan ens toca per sorteig ser presidents d'escala o busquen gent per al comitè d'empresa, mirem tant com podem de passar el mort al veí.

Quan ens acorralen, sortim amb el típic "És que jo no serveixo per a aquests coses. Si discuteixo després no dormo".

I ja sé que queda fatal, però en un cas així el més honrat seria dir: "No, mira, és que sóc idiota".

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 13 de setembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Llengua

Albert Pla Nualart

Llengua funciona com a metàfora en gairebé totes les llengües: el múscul del cos més important per parlar dóna nom al complex sistema que associant sons a significats crea infinites frases partint d'un conjunt finit.

Fins i tot l'anglès, que té tongue i language , parla de la mother tongue. Però, en canvi, no té una paraula per referir-se a la llengua com a facultat humana i una altra per referir-se a un codi lingüístic concret. Nosaltres sí: en diem llenguatge i llengua , una distinció que si no es té prou clara genera grans malentesos.

El llenguatge és una realitat natural, com l'òrgan de la visió. L'estudia la lingüística, que encara que sembli que estudiï llengües, l'únic que li interessa és el codi que subjau a totes. Les pren només com a miralls d'una dotació biològica universal.

Per contra, una llengua concreta -el francès o el català- és un fenomen social i polític de base natural i, per tant, no pot ser l'objecte de la ci ència entesa en el sentit més propi i restrictiu, el del mètode experimental tal com s'aplica, per exemple, en física.

Preguntar-li a un lingüística si el portuguès i el gallec són la mateixa llengua és -i ho caricaturitzo una mica perquè s'entengui- com demanar a un geòleg que dibuixi la línia per separar dos països.

És evident que una alta serralada o un ample riu són llocs adequats per posar-hi la frontera, però factors socials i polítics imprevisibles modelen arbitràriament el que semblava tan lògic, i els mapamundis en van plens.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 14 de setembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Agnosticisme

Albert Pla Nualart

En sentit popular, és agnòstic qui, a diferència de l'ateu, no afirma ni nega Déu. Però si filem més prim, és algú que creu que les preguntes més transcendents seran sempre misteris, perquè desborden els límits de la raó.

El terme, creat pel biòleg anglès T.H. Huxley el 1869, expressa un "no ho sé" tan humil davant tot el que queda fora de la ciència com desafiant amb els dogmes religiosos.

L'agnòstic, com Sòcrates, afirma saber que no sap, i enfonsa el xi rin guito als que trepitjant misteris pro clamen certituds inventades que s'aprofiten de la por i la ignorància.

S'obliga, doncs, a viure en el neguit de no saber on anem i d'on venim. Però dir que la raó no hi pot fer llum no impedeix creure, íntimament i de manera irracional, en alguna cosa que ajudi a viure.

Si certes creences ens fan més feliços i ens milloren com a persones, no tenir-les perquè no són racionals és un mal negoci. Kant deia: "Limita el saber per deixar espai a la fe". L'ateu no en deixa: afirma que el misteri no existeix. I el dogmàtic tampoc: assegura que el coneix.

Sempre he pensat que el dogma catòlic, en el seu sentit més carca, és tan poc compatible amb la fe com l'ateisme. Per poder tenir fe cal ser una mica agnòstic, perquè la fe és justament creure en el que res ni ningú pot garantir que existeixi.

"I per què hi hem de creure?", pregunta algú. "Si a tu et va bé no fer-ho, endavant", li respondria jo.

Però n'hi ha que som tan poca cosa que sense una mica de fe no ens en sortim.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 15 de setembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Suburbi

Albert Pla Nualart

Entenem per suburbi un barri perifèric. Però un barri que està con notat negativament: amb gent humil i edificis lletjos. En llatí la paraula ho deixa clar: suburbs vol dir, literalment, sota la ciutat . La ciutat es feia en un turó i el suburbi quedava sota, fora de la muralla.

L'urbanisme anglosaxó, amb un downtown col·lapsat, els ha convertit en àrees residencials: carrers amb casetes iguals i jardinet per a classes mitjanes.

Però el mot reté un sentit negatiu. I és que el que oposa suburbi a ciutat o a poble no és que sigui perifèric, el tipus de casa o el nivell de vida sinó, sobretot, l'absència de societat civil. Ho poden ser barris nous de trinca al mateix centre d'una ciutat.

Suburbi és una suma d'individus que viuen a prop sense fer mai res junts. Separats per unes barreres de confort, van amunt i avall en un tanc que en diuen totterreny .

Si l'urbanisme de ciutats i pobles aboca la gent a conviure, el d'un suburbi, incloent-hi les urbanitzacions reconvertides en primera residència, aïlla en la perniciosa autosuficiència que mata la vida social i desarrela de la tradició. Els únics veïns de l'home suburbà no viuen allà: són els concursants dels reality shows .

La degradació de la democràcia és inseparable d'una suburbialització que arrenca el teixit social i fa dels ciutadans residents. Restaurar-la exigeix urbanitzar suburbis.

Calen clavegueres, escoles, mercats i transport públic, però cal, sobretot, deixar de teleresoldre la vida perquè ningú es pugui escapar de fer de ciutadà.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 16 de setembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Culpa

Albert Pla Nualart

Intentava fer-li veure a un amic, amb tot el tacte, que no s'havia portat gaire bé amb algú, quan ell, intuint el que estava a punt de dir-li, em va interrompre: "Val més que no continuïs que em faràs sentir culpable, i el psicòleg m'ha dit que no em convé". Vaig callar pensant que qui no et deixa fer-lo sentir culpable t'està expulsant de l'amistat.

¿És útil sentir-se culpable? ¿Ens ajuda o ens fa mal? ¿És una moral d'esclaus, com deia Nietzsche, o una brúixola per no perdre'ns?

El sentiment de culpa el tenim en el llenguatge. La locució saber greu no expressa altra cosa. El pecat potser ha passat de moda perquè es basa en la desobediència a Déu. Però mantenim una altra fe igual d'irracional: creure que som lliures. És la fe que sustenta la moral i té com a inevitable derivat el sentiment de culpa.

Mentre seguim aspirant a coses tan sofisticades com ara estimar, no estarem mai a l'altura. Sentir-nos culpables, sense caure en l'excés, ens hi pot ajudar.

Ha de ser, això sí, una culpa que no aclapari. El malestar suficient perquè surti a compte obrar bé. I si ho trobeu antic, penseu que alguna cosa bona té la culpa que no sentir-ne gens és típic dels psicòpates.

L'associàvem a la moral repressiva que prohibia masturbar-se i amenaçava amb el foc etern. Però quan el foc etern és, com a molt, un estat d'ànim i la masturbació l'exercici dos del manual d'iniciació al se xe, no hem trobat cap estratègia més efectiva per millorar com a persones que sentir-nos, de tant en tant, una mica culpables.

----------------

Publicat en el diari ARA dissabte 17 de setembre del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Rivaldo: Desemparat mentre l'aclamen

Albert Pla Nualart

L'home que fa deu dies vam veure al telenotícies de TV3 marcant el gol del triomf del São Paulo és un fantasma del passat. Enterrat sota munts de Ronaldinho i muntanyes de Messi, és el millor exemple del Sic transit gloria mundi .

Durant cinc anys es va carregar el Barça a l'esquena com un cirineu resignat i solvent. En recordo la xilena inversemblant davant el València que va donar a uns culers desnonats el passaport a Europa. I encara veig l'excessiu Gaspart aixecant els braços al cel, com si el sever Déu de l'Opus li hagués fet aquell regal per allargar-li la presidència.

Va tenir altar major en l'efímer santoral blaugrana, però la seva humilitat trista i una dentadura devorada per la pobresa feien que el confonguessis amb el sagristà.

Sense les cuixes d'acer d'un Ronald Koeman, xutava amb tot el cos i l'esforç el desmuntava com si fos un ninot articulat. Però la pilota sortia amb alguna cosa viva a dintre que la feia tan difícil de caçar com una papallona.

Escoltava les ovacions amb l'aire desorientat d'un esclau llançat al circ romà. Enmig de l'adoració massiva, semblava que encara busqués la mà tendra que quan era només un menino da rua l'havia d'acotxar.

Un dia els representants, moderns negrers de faveles, no es van posar d'acord amb el Barça, i el vam esborrar del nostre paisatge sentimental com qui oblida un cromo perdut en una mala ratxa.

----------------

Publicat en el diari ARA diumenge18 de setembre del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Joan Ridao: Impavidesa de bronze

Albert Pla Nualart

Posat en una medalla seria l'efí gie noble d'un prohom que recorda Francesc Cambó. Tot ell respira aristocràcia i un intel·lectualisme que malda sense èxit per ser empàtic. Amb aire desmenjat, parla com els llibres, fent ús d'una re tòrica tan monòtonament eficaç que acaba fent que desconnectis.

Dóna respostes llarguíssimes a preguntes concises, però és difícil de tallar perquè no fa ni un punt i a part. Entra al drap de la broma equívoca, i més si és sexual, però té tan bona oralitat que ni així es mulla.

Dalt del faristol, diu coses més fortes que el Tardà amb tanta flegma que ses senyories ni es desperten. Si diu "Mori el Borbó" té el to de "Demà plourà", i encara hi afegeix una cita que fa oblidar si ha dit mori o visca.

És l' empollon autosuficient que sap que, encara que no caigui gaire bé, tots li hauran d'acabar demanant els apunts.

L'actual Estatut ha sortit tant de la seva ploma que Pasqual Maragall li deia "el Joan de l'Estatut".

Ve a ser el Duran d'Esquerra. El polític de raça que transacciona als passadissos i té destresa cortesana per coure les esmenes al punt just.

El repugnen els exaltats i, amb el traspassat Barrera, és del polítics d'ERC amb més sentit institucional.

Però avui li han tocat els virolais allunyant-lo dels dos lleons de bronze, Daoíz i Velarde. Solidaris en la impavidesa, li donaven una calma que no té preu.

 
 
10)
 
Publicat en e-notícies dimecres 14 de setembre del 2011
http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/el-lleo-de-la-muntanya-57039.html
 
Publicat en Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff dimecres 14 de setembre del 2011
http://mitrophane.vefblog.net/71.html
 
 
 
El lleó de la muntanya


Fa uns quants anys sa Graciosa Majestat va encunyar l'expressió ' annus horribilis. ' No es pot definir millor que en llatí l'any que travessem. Ens han deixat per anar-se'n a jugar al Gran Casino personalitats importants de la cultura catalana com Joan Solà, Vicent Iborra, Jordi Barre, Elisa Revilla, Lluís Marquet i ara Jordi Pere Cerdà. El lleó de la muntanya ja no rugirà. En Jordi Pere Cerdà, (el seu nom real era Antoine Cayrol) tenia una presència física inoblidable. Unes mans de gegant com la seua poesia còsmica, i quina cara! Una cara a la Michel Simon, un germanastre de Charles Laughton amb una veuassa sobrenatural. Comunista francès de llengua catalana, carnisser que s'havia convertit en llibreter, amb una cultura vastíssima que no devia res a les modes de la universitat francesa —com els grans autoditactes que tant envegi— l'home no tenia pas por de les paradòxes. Entre la seua obra variada i desigual, el temps sabrà esbrinar el que cal conservar. Us confessaré que la seua prosa no m'agrada cap bri. El seu teatre entusiasma molts amics meus. Ara, la seua poesia, mineral i sonora, on s'endevinen les ombres de tants poetes occitans com Frederic Mistral, Bernart Manciet, Miqueu de Camelat amb qui tenia tants punts comuns (el Pirineu i la poesia de la salvatgeria) assolia uns accents tel·lúrics.

' No sé perquè la Cerdanya al setembre em fa pensar en un gra de raïm verdal. '

Com el millor Jacint Verdaguer, el Mistral del Poema del Roine, Cerdà tenia les seues entrades a la internacional dels poetes. Esperi que Virgili l'acollirà, amb un ramell a la mà, al Paradís en que no creia.

J Daniel Bezsonoff
 
 

11)

 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 66)
 

La ironia forada plaques d’acer

 
Ramon Sangles i Moles
 
En general, les persones intel·ligents fan força ús de la ironia; saben extrapolar el contingut d’un context, relacionant-lo amb un altre de natura totalment diferent; saben explicar entre línies, facilitant-ne l’entesa, allò que de per si seria massa complicat; saben produir un cop d’efecte, donant amb poques paraules un tomb a situacions difícils.
 
Hi ha fets de la vida, no agradables, que en ser tractats d’una manera irònica no prenen la dimensió tràgica que podria caracteritzar-los i, en canvi, no hi ha fuga de la veritat. I és que la ironia ben emprada, deixada anar en el moment just, respectuosament, és capaç de foradar fàcilment una placa d’acer on, altrament, fóra necessari gastar-hi moltes energies.
 
 
12)

Comunicació escrita: reunir les dades pertinents

Joan Tudela

 

Una altra de les tasques pròpies de la preescriptura consisteix a reunir les dades pertinents. Com més dades, millor. Encara que, després, algunes de les dades que hem reunit es quedin al tinter. De dades, val més que en sobrin que no que en faltin. Si hem d’escriure la convocatòria d’una reunió, ens serà fàcil d’identificar les dades pertinents: l’organisme que es reuneix, el dia de la reunió convocada, l’hora, el lloc i l’ordre del dia a tractar. Les dades prèvies a l’escriptura d’un petit correu electrònic poden ser només dues, però no val a badar: si ens equivoquem en l’adreça electrònica, encara que només sigui en una lletra, aquell correu no arribarà mai al destinatari; si ens equivoquem a l’hora d’escriure el nom o el cognom del nostre interlocutor, encara que només sigui una mica, aquest s’enfadarà, perquè ho viurà –amb raó– com una desconsideració personal. Per tant, reunir les dades pertinents abans de començar a escriure és una cosa que cal fer sempre. Encara més en el cas d’escrits llargs o d’una certa complexitat. Ah! Si les dades que hem de fer servir són xifres –sobretot si són euros– l’exactitud és particularment important per raons òbvies.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net