InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 53 (divendres 16/09/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - barallamenta
 
2) Sico Fons - La mala educació
 
3) Josep Ruaix - La fórmula de la datació
 
4) Antoni Llull Martí - La Quaresma
 
5) Pau Vidal - Emmascara
 
6) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Locucions i frases fetes. Lletra L)
 
7) Albert Jané - La forma li i variants
 
8) Articles d'Albert Pla Nualart
 
9) David Paloma - El que l'ull veu
 
10) Joan Valls Jordà - Sotmesos
 
11) Ramon Sangles i Moles - L’humorisme requereix traça
 
12) Joan Tudela - Comunicació escrita: preescriure
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

barallamenta

    Acció de barallar-se dos o més persones o animals de manera violenta i sorollosa. Baralla tumultuosa.

Varen començar insultant-se i pegant-se espentons i allò va acabar en una barallamenta tremenda.

 

Anit hi havien en el carrer uns gossos que tenien una barallamenta de por i no em deixaven dormir

La paraula la conec del parlar d’Alcoi, encara que crec que és d’ús bastant general.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: baralla
En castellà es diu: riña
 
2)
La mala educació
 
Quan vaig jo pels carrers del meu poble o de qualsevol altre del País Valencià (o dels nostres veïns del nord i de l'est) sempre, indefectiblement, m'adrece a la gent –coneguts o desconeguts– en valencià; em sembla la cosa més lògica i natural del món, és clar. Però sovint he detectat –o he cregut detectar–  que, sobretot en èpoques estivals, hi ha persones de procedència occidental, moltes vegades de Madrid, que em mostren una certa ganyota continguda que sembla una estranya barreja de perplexitat, menyspreu, enuig, rebuig i fàstic. És com si els costara de creure que algú s'hi adrecés en una llengua diferent a la que van aprendre ells a la seua terra.
 
 Si analitzem aquesta ganyota no serà difícil arribar a la conclusió que aquesta reacció  ve donada del següent pensament: per a ells Espanya no és més que una prolongació desmesurada de Castella, i si l'idioma natural d'aquest país és el castellà o espanyol, el més lògic és que tothom el parle dins de les seues fronteres a tot arreu i en tot moment.
 
 ¿Com pot ser que algú tinga la gosadia i mala educació de parlar-los en valencià? No hi tenim dret. Una cosa és parlar-lo dins de casa i una altra de ben diferent és utilitzar-lo amb total impunitat i desvergonyiment pel carrer. ¿Que no fan prou ja permetent-nos, amb tota la condescendència del món, que l'escrivim de vegades pel carrer i fins i tot i de manera optativa (of course!) a les escoles?
 Imagineu-vos la seua sorpresa quan descobreixen, consternats, que els seus fills han d'estudiar (si és que s'han traslladat ací) aquesta espècie de “dialectillo de campesinos”. Tantes coses importants que cal aprendre en aquesta vida i han de perdre el seu valuós temps estudiant una matèria que no serveix per a res?
 
 Doncs alguna vegada he tingut un canvi d'opinions (o discussió, si volem fugir d'eufemismes) amb castellans o castellanoparlants sobre el tema i la seua percepció del “problema” és que parlar-los en el nostre idioma, anomenat popularment valencià o català pels lingüistes, és senzillament una cosa de mala educació (i fins i tot -ai, mare!- de racisme, prepotència i xenofòbia). I que al capdavall açò no deixa de ser territori espanyol i, per tant, estem obligats per la Constitució a respondre'ls en aquest idioma. Arribats a aquest punt de la controvèrsia jo els solc contestar, ja tot sorneguer, que efectivament hi estem obligats per la SEUA Constitució, la seua policia, els seus jutges i el seu exèrcit. Però que no em vinguen parlant-me de pàtries i nacions, perquè jo, babau com sóc, no entenc d'administracions polítiques i no reconec més pàtria i més bandera que la meua llengua. Tots els que parlen el meu idioma són els meus conciutadans o els meus compatriotes, i els altres, persones veïnes (persones, però veïnes. Veïnes, però persones). Més clar: aigua de l'aixeta! I que conste que no sóc l'únic que ha afirmat açò.
 
Sico Fons
 
3)
 
Publicat en el llibre COMPENDI DE NORMES D'ESTIL (3a edició) de Ramon Sangles (Editat per Llengua Nacional, Barcelona, 2009, pàg. 114).
Publicat en el núm. 30 de la revista Llengua Nacional (pàg. 28)
 
La fórmula de la datació
 
Josep Ruaix i Vinyet
 
 
[...]
Amb motiu de l’arribada de l’any 2000 hom es va plantejar quina fórmula calia adoptar per a la datació de cartes, documents, etc.; concretament, si s’havia de dir i escriure de o del davant el numeral indicador de l’any. Exemple: Cervera, 1 de gener de 2000 o bé Cervera, 1 de gener del 2000.
 
Després de repassar uns treballs de Rovira i Virgili, Joan Coromines, Josep M. Mestres (als quals ja fèiem referència dins els nostres Punts conflictius de català, Barcelona 1989, pp. 104-106), com també tenint en compte dos articles de Joan Solà (Avui, 30-12-1999 i 6-1-2000), exposarem la nostra opinió.
 
De fet, la qüestió ja s’havia plantejat anteriorment –després de la guerra del 36 i en els anys de la transició a la democràcia– i s’havia aconseguit un cert consens en el sentit d’adoptar la fórmula amb la preposició simple, de (no la contracta, del). Aquesta opció (defensada per Coromines i divulgada pels tractadistes de llenguatge administratiu) havia triomfat perquè s’havia demostrat que era la més tradicional. Ara bé, era una tradició que reflectia un valor sintàctic primitiu que ha anat canviant i que s’ha mantingut, no sense dificultats, mentre ha anat lligada amb un context numèric diguem homogeni. Però, en el moment en què el context numèric ha canviat flagrantment, l’evolució del valor sintàctic de la preposició ha reclamat, diguem-ho així, els seus drets. I s’ha produït novament el dubte, la vacilació. Alguns (concretament, la Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu, CALA) han aconsellat (seguint també la recomanació de la Real Academia Española per al castellà) de seguir mecànicament la tradició; altres (com Solà) s’han decantat pel sentit lingüístic popular actual. Abans de dir per quina de les dues opcions s’inclina la nostra opinió, farem una succinta panoràmica de l’evolució de la fórmula.
 
[...]
 
Com dèiem, però, aquesta fórmula amb la preposició contracta va quedar frenada, a finals del segle xx, per la pressió normativa, basada en la tradició. Ara bé, també com dèiem, si la fórmula amb la preposició simple s’ha pogut aguantar és perquè anava acompanyada d’un context homogeni: mil tres-cents..., mil quatre-cents..., mil nou-cents... En el moment en què el context varia substancialment –a partir de l’any dos mil, anant endavant, però també des de l’any mil noranta-nou anant endarrere–, el sentit lingüístic actual, havent perdut ja la noció de la partícula de com a introductora d’una aposició (pel fet d’haver-s’hi elidit el substantiu any) o com a introductora d’un complement determinatiu també elidit (de nostre Senyor o de la nativitat de nostre Senyor), interpreta que, després de la menció del mes (gener, febrer, etc.), ha de venir la menció de l’any, introduïda per la preposició contracta del, equivalent a de l’any, i seguida del numeral.
 
La nostra conclusió, doncs, és la següent: en les datacions de cartes i altres documents, bo i mantenint la simple preposició de abans de la menció de l’any per als numerals que van de 1100 a 1999, creiem que val més usar, seguint el sentit lingüístic popular, la preposició contracta del per als anys 2000 i posteriors i també per als anys 1099 i anteriors.
 
4)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 201)
 

La Quaresma

 

Antoni Llull Martí

 
Us heu aturat mai a pensar amb com és de rar aquest mot amb el qual anomenam aquest període de prop de set setmanes que comença avui i que cent anys enrere, i no tants, era tan mal de passar pels dejunis, abstinències i altres sacrificis prescrits per l’Església? I encara més rar i més desfigurat és el nom que li donam a Mallorca, Corema. Qui diria, si ho hagués d’endevinar, que aquests mots provenen del llatí Quadragesima dies ‘quarantè dia’? Perquè en principi la Quaresma durava quaranta dies justs, des del sisè diumenge abans del de Pasqua fins al Dijous Sant, però després algun devotíssim sant pare hi afegí el dejuni ritual del triduum pasqual (dijous, divendres i dissabte sants), allargant-lo així dos dies, i un altre en feu retrocedir l’inici quatre dies més, instituint el Dimecres de Cendra, i així passà de fet, de tenir quaranta dies a tenir-ne quaranta-sis. Una denominació curiosa d’aquest primer dia de quaresma és la de Miercoles corvillo que li diuen a alguns llocs de la Península.

 

De Quadragesima, mot un poc difícil per a la gent del poble, sortiren formes més simplificades en les diverses llengües evolucionades a partir de llatí: Quaresma en català i portuguès; Cuaresma en castellà; Carême (antigament Caresme) en francès; Quarésima en italià, etc. En les llengües germàniques el nom sol esser compost sobre el mot fast que significa dejuni, o fasten ‘dejunar’, o les seves variants, segons la llengua, i en algunes amb un mot afegit (Zeit, lag, tid) que vol dir temps. És el cas de l’alemany Fastenzeit ‘temps de dejunar’, del suec fastlag, i del danès i noruec fastetid, ‘temps de dejuni’. El cas de l’anglès és més particular. Li diuen lent, denominació que prové d’un antic mot germànic del que en són derivats l’holandès lente i l’alemany Lenz, que signifiquen primavera, potser partint d’alguna locució que es referia al «dejuni de la primavera» (diferenciant-lo d’altres dejunis com el de l’Advent) i que al final, quan en anglès deixà d’usar-se lent per referir-se a l’estació de l’any (avui en dia se’n diu spring) quedà exclusivament per a indicar el període del dejuni.

 

 

5)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 46)
 
 
Emmascara
Pau Vidal
 
La llàntia és la taca material per excel·lència, sempre que no sigui meravellosa (quan ja passa de taca d’oli rep la consideració de medalla); la màcula, en canvi, afecta l’honor: és la taca moral. I l’emmascara? L’emmascara és la taca màgica, l’artística. Primer, per la proximitat quasi homòfona amb màscara, sobretot en la forma etimològica, mascara; segon, perquè és una taca facial per definició: no són els braços ni els genolls, que s’emmascaren, sinó el rostre, allà on es concentra l’expressivitat del cos; i tercer, perquè el material emmascarador per naturalesa no és sinó el sutge, el polsim negre de l’escuraxemeneies, aquest ésser d’un altre temps emparentat tant amb la Mari Poppins com amb la dona més fantàstica de l’imaginari infantil: la bruixa.

 

«Saltaven i movien mans i peus d’una manera tan polida que el cor se n’enamorava. Després feien jocs de mans prodigiosos, tot a compàs de dansa, tot mesurat i saltironejat: calaven foc a les cabanes i dansaven entre les falles, i, en acabat, les cases no mostraven ni una mala emmascara de fum, ni una sola llepada de flama...» (Lluís Ferran de Pol, Abans de l’alba, 1954).

 

«Abans de trucar a la porta del meu pis, vaig desembolicar la nina, per tal de revestir la sorpresa d’una certa brutalitat. Aleshores em fou possible descobrir que tenia a la cara, damunt del nas, una emmascara fosca» (Pere Calders, Cròniques de la veritat oculta, 1955).

 

 

6)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Locucions i frases fetes

Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.

L 

La cara que m'aguanta!, o que t'aguanta!

      Reprenent(-se) per un error gros.

      He trencat l'àmfora! La cara que m'aguanta!

La fi del cagalàstics. Execució, entre nens, per una malifeta en el joc, etc.

         Li farem la fi del cagalàstics.

La llei de l’embut. Abús de poder, la llei del despotisme, de l’egoisme.

          El Blai ha engegat de la feina el Pauet.

          ─ Besa a terra i calla!, la llei de l’embut.

La setmana del tres dijous. Quan les gallines treguin dens, és a dir, mai.

         Sí, tu em pagaràs la setmana dels tres dijous!

Les coses tal com siguin i els lladres a robar. Al·lusió sarcàstica a un conducta deshonesta.

         ─Té les mans ben llargues i vol fer veure que és molt honrat, saps?

         ─Les coses tal com siguin i els lladres a robar, home.

L’any de la picor. Fa molt, molt de temps.

          Aquesta gent vivien aquí de l’any de la picor!

L’any del “sicut erat”. L’any de la picor.

          Carat, Blai, vós parleu de l’any del “sicut erat”! 

L'és, l'era, etc. Referit a un subjecte concret.

         No l'és, aquell, el teu germà.  ─Sí que l'és!

         Ha fet dos gols al Barça i cap no l'era

Llamps i trons! Exclamació de sorpresa, de ponderació d’un fet interessant.

         ─Han clavat pana al Madrid!  ─Llamps i trons!

Llançar les campanes al vol. Entusiasmar-se per un fet.

         Han trobat aigua al tros i llancen les campanes al vol.

Llarg i prim, parent d’en Bufa. Espigat i esprimatxat.

          El teu xicot és llarg i prim, parent d’en Bufa.

Llepar-se'n els dits. D'un recapte deliciós.

         Tasta-ho, te'n lleparàs els dits!

Lligar caps. Mirar enrere i veure-ho tot alhora.

         Ah, ara m’ho explico, ara lligo caps!

Lloa’t, ruc, que a la fira et duc.  Dit de qui es prea i no val res.

         ─Ningú no és capaç de fer-ho com jo ha faig.

         ─Lloa’t ruc, que a la fira et duc.

Lo que no mata, engreixa. Excusa per a menjar-se un recapte sospitós.

         ¿Te'ls menjaràs els pèsols pollats?

         ─Tira, home; lo que no mata, engreixa.

 

7)

 

Resum d’un article d’Albert Jané dins Llengua Nacional, núm. 32, pp. 21-22

Publicat en el llibre COMPENDI DE NORMES D'ESTIL (3a edició) de Ramon Sangles (Editat per Llengua Nacional, Barcelona, 2009, pàg. 130)

 

 

La forma li i variants

 

 

La forma pronominal li de la llengua oral amaga algunes vegades, o força sovint, una segona forma pronominal, representant d’un complement directe o acusatiu: el, la o ho.

Dit d’una altra manera: es pot esdevenir que pronunciant li calgui escriure l’hi, la hi o li ho.

El conjunt l’hi és la combinació del pronom el, masculí singular, que representa un complement directe o acusatiu, i el pronom li, que és el datiu singular de tercera persona (masculí o femení), esdevingut hi en contacte amb un pronom acusatiu de tercera persona, o bé el pronom adverbial hi, que representa també complements d’objecte introduïts per preposicions altres que de (especialment a, en i amb).

El conjunt la hi és la combinació del pronom la, l’acusatiu de la tercera persona del femení singular, i de la forma pronominal hi, en els mateixos casos esmentats en el paràgraf anterior.

I el conjunt li ho és la combinació del pronom li, el datiu de la tercera persona del singular, masculí o femení, i el pronom neutre ho, que fa sempre la funció de complement directe o acusatiu.

El conjunt l’hi s’ha de pronunciar necessàriament li, exactament igual que el simple pronom datiu. Els conjunts la hi o li ho s’haurien de dir, pròpiament, en un discurs subjecte al rigor formal de les normes gramaticals, sense fer cap contracció.

Una anàlisi correcta de cada proposició revela clarament si cal escriure sim­plement li o bé l’hi, la hi o li ho. Aquesta anàlisi, però, en alguns casos, no deixa de presentar alguns paranys.

Ara bé, hi ha una guia tan segura com senzilla i eficaç que ens permet de veure, al marge de l’anàlisi que en puguem fer, o complementant-la, si cal escriure li o bé algun dels tres conjunts esmentats.

Aquesta guia consisteix, ben simplement, a canviar la forma de pronom personal (datiu o acusatiu) de tercera persona del singular per una forma, per exemple, de primera persona del singular (també podria ser de segona persona del singular o, encara, de primera o segona del plural). Dit altrament: a fer una frase parlant de mi en lloc de parlar d’ell (o d’ella). Aquesta guia no falla mai (si no ens demostren el contrari).

Comparem, així, les parelles d’exemples següents:

[1]   Li van regalar un rellotge però l’hi van prendre.

[2]   Em van regalar un rellotge però me’l van prendre.

[3]   No sé si li concediran la beca o no la hi (pronunciat, usualment, li) concediran.

[4]   No sé si em concediran la beca o no me la concediran.

[5]  
Li van dir que ho fes i li ho (pronunciat, usualment, li) van tornar a dir una colla de vegades.

[6]   Em van dir que ho fes i m’ho van tornar a dir una colla de vegades.

 

Considerem, ara, les tres parelles d’exemples següents:

 

[7]   Li van regalar un rellotge però no li va agradar.

[8]   Em van regalar un rellotge però no em va agradar.

[9]   Ha perdut el rellotge que li van regalar.

[10] He perdut el rellotge que em van regalar.

[11] Ell volia aquell rellotge i van decidir que l’hi regalarien.

[12] Jo volia aquell rellotge i van decidir que me’l regalarien.

 

Qui sap si, en els exemples següents, la guia que proposem seria encara més útil:

 

[13] Li ho (pronunciat, usualment, li) van dir i no en va fer cas.

[14] M’ho van dir i no en vaig fer cas.

[15] Se li va dir i no en va fer cas.

[16] Se’m va dir i no en vaig fer cas.

[17] En un concert de música moderna? No és pas fàcil que l’hi vegin.

[18] En un concert de música moderna? No és pas fàcil que m’hi vegin.

[19] Crec que és un error i no la hi (pronunciat, usualment, li) vull induir.

[20] Creuen que és un error i no m’hi volen induir.

 

És clar que tant el conjunt pronominal de l’exemple [17] com el de l’exemple [19] són generalment pronunciats li. En el primer cas, certament, li és no solament la pronúncia usual sinó l’única possible. De nou, m’hi vegin [18] ens faria escriure l’hi vegin [17] i no m’hi volen induir [20] ens faria escriure no la hi volen induir (parlant d’una dona) [19].

 

Perquè no sigui dit, arrodonim aquest comentari amb dos parells d’exemples més:

 

[21] No li agradava el luxe, però la seva muller l’hi va fer acostumar.

[22] No m’agradava el luxe, però la meva muller m’hi va fer acostumar.

[23] Si vèieu el perill, no sé per què la hi exposàveu, pobra noia!

[24] Si vèieu el perill, no sé per què m’hi exposàveu, pobre de mi!

 

8)

 

Articles d'Albert Pla Nualart
(Setmana del 29 d'agost al 4 de setembre)

 

----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 29 d'agost del 2011

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Joan-margarit-tristesa-consoladora_0_540545948.html

RETRATS QUE PARLEN

Neus Català: Memòria contra l'horror

Albert Pla Nualart

No té a l'armari cap vestit de ratlles, i el seu pitjor malson als 96 anys és despertar-se a Ravensbrück i, en lloc de ser-hi ella, veure-hi els dos fills que va tenir després.

Conserva intacte l'accent nord-occidental de Guiamets. I en aquest petit poble d'un Priorat tan agrari com injust, amb 8 anys ja treia el cap per la finestra de la barberia del pare i prenia partit en les agres disputes entre dretes i esquerres.

Volia ser actriu però la història que tant l'ha trepitjat la va fer infermera que treia bales en quiròfans de campanya i cuidava nens de pares desplaçats.

Va sortir viva dels camps d'extermini perquè se sentia infinitament superior als seus botxins i necessitava explicar al món fins on pot arribar el feixisme i com li va plantar cara el coratge d'unes dones.

En aquell infern va descobrir que hi ha d'haver alguna cosa molt valuosa en la naturalesa humana perquè, quan tot feia tornar boig i dolent, ella i les altres preses es cuidessin com germanes entre les urpes de l'horror.

Té clar que Stalin va ser un dictador i que el socialisme real és la perversió d'un comunisme que tard o d'hora, diu, s'imposarà. I només pot concebre l'esquerra, i la vida, com a lluita contra el capitalisme en què vivim.

Prenent-ne l'esperit més que la lletra, el seu testimoni el fa vigent una crisi sistèmica que posa a prova la nostra solidaritat mentre alguns esmolen ganivets llargs.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 30 d'agost del 2011

Té als ulls la perplexitat amb què fa 30 anys veia sortir el sol qualsevol nit. I fa tot el que pot per reaprendre una innocència que el salvi del ressentiment.

Podria ser vocalista d'un cabaret tirant a puticlub o el flabioler d'una cobla que es guanya la vida fent de barber. No haver passat mai per la universitat ni ser de cap cau, el va fer massa silvestre per poder tocar el cul de burgesetes emocionant-les amb cançons de protesta.

Beu de la multidimensionalitat de Dalí, té més diòptries que Pau Riba i ha fet hereus en els marcians d'Antònia Font i el torero d'Albert Pla. Montalbán deia d'això seu poètica narcisista, però el que ell veu és que la ideologia fa estèril la inspiració.

El seu català de Pitarra "té poc que veure" amb el Noucentisme. I el disc i el disco hi alternen amb l'alegre promiscuïtat amb què conviuen a casa seva el Popeye i la Ventafocs.

Era un friqui més d'aquell carrer Plateria que va ser l'hòstia quan el dictador la va palmar i la incipient democràcia no sabia res de disciplines de partit. D'aquell carrer que, en fer-se d'argent, va ser pres per franquícies que es barallaven com putes de luxe per tenir-hi aparador.

L'esperit olímpic va esclafar-li les ulleres de cul de got quan netejava Barcelona de xiringuitos i del substrat de ronya que alimenta els genis. Però, per sort, l'únic que cal per veure la dimensió galàctica és saber mirar.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 31 d'agost del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Alfons Arús: Reciclador d'insubstancialitats

Albert Pla Nualart

El seu somriure Profidén em fa pensar en un estel·lar Bugs Bunny que deixava en mera comparsa els altres personatges dels Looney tunes . I és que no només seu més amunt que ells, com els profes que peguen amb regle, sinó que viu un flirteig tan intens amb la càmera que hi parla sense mirar-los.

Que els altres es mirin i ell no, crea l'estranya sensació que és l'únic que sap que els estan filmant. I és que si no el veiessis dalt la tarima, t'arribaries a pensar que han posat una càmera oculta a la sala d'espera d'una clínica de depilació.

Subratlla els acudits amb èmfasi radiofònic, però no hauria de patir perquè un estol de senyoretes florero i crítics jovencells li fan de claca al ritme que marca la seva esposa.

Escura amb fruïció la poca-soltada insubstancial. Se'n riu del cantant que desafina i els mitxelins d'una exmodel en biquini. I t'acaba fent pensar que és més digne l'infeliç que fa el ridícul que el que viu de fer-ne burla des de la superioritat moral.

Tanta hilaritat no amaga que està fortament dolgut perquè certs canals públics no valoren prou el seu talent. I explica que, mentre hi va ser, li posaven tantes traves que ha hagut d'anar a un de petit per demostrar tot el que pot fer.

L'únic que lamenta és que col·laboradors tan edificants com el comte Lequio o la Carmen de Mairena se'ls acabin emportant els de Gestmusic.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 1 de setembre del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Teresa Forcades: Evangeli contra multinacionals

Albert Pla Nualart

És una veu que porta vel. Una eloqüència sòbria i didàctica que no es mou de l'andante ma non troppo per poder-ho passar tot pel seu rigorós nihil obstat.

Parla amb la modèstia d'una mitjancera, viu en la tensió de no immutar-se i el seu esforç perquè no aflori cap passió té un punt d'enervant si ets una mica bel·licós.

Ho té tot per dir tòpics conservadors, però amb calma beata diu veritats tan incòmodes i perilloses per a certs negocis milionaris que els periodistes independents han hagut de fer hores extres per desacreditar-la.

Moderns i feministes com són, li han arribat a dir que, seguint la regla benedictina, no hauria de parlar tant. Ignoraven que sant Benet només demana callar quan no tens res important a dir: un consell que ells farien santament de seguir.

Els sorprèn que seguir l'Evangeli obligui a dir sense embuts el que per a l'establishment és teoria conspirativa i per a la majoria una obvietat: que l'interès d'una multinacional no coincideix amb el bé comú.

Han esperat, en va, que la vanitat la convertís en un Pare Apel·les femení. Però manté un perfil baix amb el crèdit intacte. I no és probable que torni a ser mediàtica fins que la consciència la impulsi a parlar.

Als EUA va descobrir que la prioritat dels hospitals és fer diners. Que es trobi bé en un monestir no és aliè al seu rebuig visceral a la lògica del mercat.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 2 de setembre del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Eudald Carbonell: El do d'elucubrar

Albert Pla Nualart

Emulant Tartarí de Tarascó porta un salacot de selva tropical en un lloc tan poc exòtic com Capellades. No puc saber si és molt bo fent d'arqueòleg, però ho és, sens dubte, donant ressonància al que fa. És un exemple més que, en aquest país, certes professions sembla que tinguin un sol representant.

Tens la sensació que els jaciments on treballa són sempre a frec d'un descobriment que canviarà el curs del passat. I per propiciar un efecte dramàtic davant les càmeres, agafa un martell mecànic i torna a descobrir un aqüeducte romà que ja estava descobert.

El seu toc Indiana Jones en ressalta les virtuts com a dinamitzador que s'apunta a un bombardeig i sap vendre la moto que arrodoneix un pressupost , però el fa poc creïble en el paper d'un humil científic. El veus més de socialitzar la tecnologia que de socialitzar el protagonisme.

Compensa la grisa i pacient feina de paleontòleg amb salts mortals especulatius que contesten grans preguntes. Acostumat a moure's de milió en milió d'anys, li costa poc elucubrar sobre el futur fregant el gènere de la ciència-ficció.

Ha divulgat el suggerent contrast entre hominització i humanització. La selecció natural ens va hominitzar fins a arribar al sapiens i ara ens humanitzem cap a l'home que som lluny de ser. Saber que som encara tan micos posa una mica de llum al final del túnel.

----------------

Publicat en el diari ARA dissabte 3 de setembre del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Jordi Évole: L'humor com a esquer

Albert Pla Nualart

Ensenya l'emperador nu fent veure que s'ha perdut i no sap on es fica. És impertinent des de la franquesa del nen que no ha après a ser hipòcrita. Els poderosos hi flirtegen per treure'n rèdits però, quan se n'adonen, ja han fet el ridícul.

Els anys de guionista li donen reflexos per fingir la frescor del directe. Té la simpatia relaxada que fa que et confiïs i abaixis la guàrdia. I és prou fidel a les avorrides camises de quadros perquè sembli un fill dels veïns.

L'èxit l'ha fet ambiciós. De buscar l'emoció d'un moment televisiu ha passat a fer servir l'entreteniment per formar una audiència massa castigada pel fracàs escolar.

La broma poca-solta és l'esquer perquè algú que mai agafaria un llibre entengui què passa a Palestina. Tractant amb humor temes seriosos, el peix que pica no deixa anar l'ham.

Accentua l'aire de perplexitat perquè el menys intel·lectual se senti còmode en la seva mirada i, un cop atrapat, es plantegi preguntes que no s'havia fet mai.

Vol mostrar coses sense prejudicis, però treballa on treballa, i la neutralitat que exhibeix davant un sionista no la manté davant un líder del PP.

Si un dia el crida TV3, potser acabarà de polir el seu català interferit. Però si una cosa no l'amoïna és que les càmeres el cremin.

Sap que té prou talent per tornar a l'altra banda i prou amics perquè deixar de ser reconegut al carrer li suposi un gran descans.

----------------

Publicat en el diari ARA diumenge 4 de setembre del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Jordi Pujol: La saviesa del Yoda

Albert Pla Nualart

L' Espanya negra s'entesta a fer-lo independentista a la tercera edat. Arrossegant un hàbit d'anys, i en algun cas d'esquitllentes, tot Catalunya el mira. Quan l'home baix i grassonet tanca els ulls i es desenrogalla, els alienígenes per força d'aquesta pell de brau que vol ser plaça de toros escolten les paraules sàvies del seu Yoda.

Seguint-lo, hem travessat deserts malvivint del mannà del peix al cove. Però la terra promesa pel profeta Vicens Vives, el país que regalima mel i mató i parla en català als patis d'escola, ens l'hem de pintar a l'oli.

Manté la tensió quasi impossible entre botiguer i místic. Empeltant el tomista Maritain en el catolicisme de la ceba d'un Folch i Torres, va arrelar un arbret que es va fer frondós en el brot d'espiritualitat de la postguerra.

Haver plantat cara al dictador quan els demòcrates eren una pinya faltada de liderat, li va donar carisma. Encarna una síntesi insòlita i imbatible: banquer i torturat als sinistres calabossos dels germans Creix.

El crèdit guanyat amb un immens coratge el va fer el líder indiscutit 23 anys en un país que anava endavant dins l'Espanya avergonyida de ser una i gran. Però el còctel explosiu de neoespanyolisme i crisi sistèmica fa pensar ara que els seus ideals potser tenien els peus de fang.

Tot Catalunya el mira i el Yoda parla: "¿Sabeu què faig quan acabo la paciència?" Pausa dramàtica. "En vaig a comprar més!"

 

9)

Sotmesos
Joan Valls Jordà
 
 
«Portem sobre l’esquena una plomissa càrrega
que ens ofega els pulmons. Els manaments obliguen
a resistir la gràvida missió d’habitant
arrenglerat i dòcil. Manifestem la fúria,
l’amor i la tendresa. I resta el pòsit negre
d’un verí inextingible. No cabem en la nòmina
dels benaurats. Només podem plantar-li cara
a aquell silenciós ramader de boneses
que diuen que ens vigila sota un somrís custodi,
reiterant-nos, en boca d’uns corifeus, que un dia
la nostra trista cendra assumirà la carn
i dansarem la immensa sardana d’al·leluia.
Mentre, els ossos cruixen, l’esquena sosté el plom
i és difícil fruir el blau de primavera
i el foc de la creixença que ens mana, per humans,
seguir multiplicant esclavons, forrellats,
coltells i altres objectes de llos imprevisible.
Després rodolaran els blocs de l’oripell.
De bell nou pujarem fins al cim del suplici
i, estoics, acceptarem la fosca i eviterna
foscor inacabable d’un silenci.»
 
Aquest és un dels poemes més colpidors de Joan Valls Jordà. En ell ens parla del defecte físic que va arrossegar tota la vida i que li la va condicionar d’una manera molt notable. Joan Valls va patir, de xiquet, una desviació de la columna vertebral com a conseqüència d’una esclerosi la qual li va produir una convexitat exagerada tant de l’esquena com del pit i, a més, era d’estatura bastant baixa. Valls, com és lògic, es sentia presoner del seu defecte físic i ferit per ell, per això, en aquest poema ens parla d’esclavons, forrellats i coltells: els esclavons i els forrellats que l’empresonen i l’immobilitzen i els coltells que el ferixen.
El poema Sotmesos que forma part del poemari La rosa quotidiana (Edicions Bromera, Alzira, 1990)

 

10)

 
Ressenya feta per David Paloma del llibre Amb cara i ulls de Víctor Pàmies publicada en el núm. 351 de la revista Presència (del 17 al 23 de juny de 2011)
 
 
«Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l’ull»
Autor: Víctor Pàmies
Editorial: Víctor Pàmies
Pàgines: 144
PVP: 20 euros
 
Un diccionari amb 705 dites i refranys sobre l’ull, amb equivalències, explicacions i altres curiositats. El primer llibre en català finançat a través d’una plataforma de micromecenatge.
 
 
El que l’ull veu
 
David Paloma
 
Fa quinze anys que Víctor Pàmies va creixent com a paremiòleg, és a dir, com a estudiós de dites i refranys. Els lectors el poden trobar a la xarxa amb facilitat i potser recordaran una iniciativa seva, recent i prou interessant: el Top ten de refranys catalans. El diccionari de dites sobre l’ull, que ell mateix s’autopublica, parteix d’una idea innovadora: el micromecenatge bibliogràfic. Pàmies ha trobat més de 200 persones que li han subvencionat l’obra abans d’editar-la i de distribuir-la. El projecte ha funcionat i el resultat científic, que a priori podria semblar dubtós per la manca de criteri editorial, és digníssim. Són 705 refranys, locucions, frases fetes… tots numerats i relacionats amb el mot ull (el diccionari normatiu en recull només una setantena), que segueixen una estructura clara: definició, sinonímia, equivalència en castellà i notes diverses, que inclou tant informació del lloc on es fa servir la dita (“es diu a l’Alguer”, “es diu a Mallorca”…) com, sobretot, equivalències en altres llengües (hi sovinteja el francès), variants formals o comentaris de les fonts. Així, es descobreixen proverbis ben antics en català i fins i tot alguna rondalla popular que il·lustra la dita. Diu Joan Puigmalet, autor del prefaci, que els refranys “recullen ciència, història, ensenyaments i doctrina”. Potser per això la consulta d’aquesta obra és molt amena: “Aigua fresca fa bon ull”, “Hi ha ulls que s’enamoren de lleganyes”, “El que l’ull veu el cor creu”, etc. L’obra conté també un índex de termes en castellà, que facilita una altra via de consulta. Hi trobo a faltar, però, algun índex analític que permeti trobar les entrades amb més facilitat, tenint en compte l’alternança de formes verbals (“Portar quatre ulls”, “Dur quatre ulls”) o l’absència d’infinitiu (“Tenir els ulls secs” en comparació amb “Ulls secs”).
 

 

11)

 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 65)

L’humorisme requereix traça

Ramon Sangles i Moles
 
Hem de tenir clar que practicar l’humorisme no vol pas dir fer pallassades o expressar-nos d’una manera vulgar, com sovint hom fa, volent fer gràcia. Per a ser humorista, s’ha de ser artista i s’hi ha de tenir traça. Els vers humoristes són aquells que toquen l’ànima i saben produir felicitat; són aquells que treuen lloses del nostre pesat quefer diari i ens alleugereixen d’inútils farcells. L’humorisme és la traça d’arribar, amb una intel·ligent ironia, on un calculat sermó no tindria efecte.
 
Els acudits sempre s’han d’explicar amb mesura i sabent bé a qui van adreçats. És molt millor pecar de prudents que no pas deixar anar una facècia rere l’altra o una vulgaritat a cada pas, perquè, a vegades, per més que ens sembli que fem riure, en el fons estem fent el ridícul.
 
Ara bé, també dèiem que si a una persona li manca el sentit de l’humor, és com un esperit inacabat o mal conformat.
 
 
12)
Comunicació escrita: preescriure

 

Joan Tudela

 

El tradicional pànic davant el full en blanc s’ha convertit, avui dia, en el nou pànic davant la pantalla de l’ordinador en blanc: un pànic més tecnològic, però igualment espantós. Aquest pànic, que fa que molta gent escrigui el mínim possible o, fins i tot, que no escrigui mai res, és fàcil de vèncer. Més encara: és fàcil d’evitar. Es tracta de tenir clar que el procés de l’escriptura comença molt abans d’escriure la primera ratlla. Cal, simplement, treballar a fons la preescriptura i, d’aquesta manera, entrarem després en l’escriptura sense patir cap paràlisi.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

 
______________________________________________________________________________________________________________________________
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net