InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 52 (divendres 09/09/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - ballesta
 
2) Antoni Llull Martí - Carnestoltes, Carnaval, «darrers dies»
 
3) Pau Vidal - Embafat
 
4) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Locucions i frases fetes. Lletra J)
 
5) Presentació a Barcelona del llibre Removent consciències
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) David Vila i Ros - Llibertat d’expressions
 
8) Xavier Rull - Què coi!? Sí, home, sí, digueu-ne ‘tarja’!
 
9) Joan Garí - La venjança de la llengua viva
 
10) August Bernat i Constantí - Odi o por? Qui tem el català?
 
11) Ramon Sangles i Moles - Qui pensa és mestre del bon dir
 
12) Joan Tudela - Procés de l’escriptura
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

ballesta

    Dispositiu de ferro –vara llarga amb una corriola en l’extrem o peça formada per dues vares paral·leles unides per dalt per una altra curta i perpendicular a elles– que utilitzen els vehicles de tracció elèctrica, com ara els tramvies o els troleibusos, per a prendre del cable conductor el corrent elèctric que fa funcionar el motor que arrossega el vehicle.

–¿Te’n recordes dels tramvies de la nostra infància? N’hi havia de grocs i de blaus.

–Sí, clar que me’n recorde. I quan et descuidaves, la ballesta se n’eixia i allà anava el tramvier corrents a tornar-la a posar bé.

La paraula ballesta, amb el significat especificat, era d’ús habitual a València en els anys en què funcionaven els tramvies elèctrics per la ciutat. Després varen eliminar els tramvies i els varen substituir per autobusos. Ara, molts anys després, tornen a haver tramvies a València, però no estic gens segur que ningú torne a usar la paraula ballesta.

 

En valencià també es diu: tròlei
La llengua estàndard sol emprar: tròlei
En castellà es diu: trole
 
2)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 200)
 

Carnestoltes, Carnaval, «darrers dies»

 

Antoni Llull Martí

Una denominació del breu període que precedeix el temps de quaresma, usual a gran part de les terres de parla catalana, és Carnestoltes, que en principi es deia als tres dies anteriors al Dimecres de Cendra, però que la gent normalment els allarga fins molt abans del dijous llarder, al qual ja em vaig referir la setmana passada. Carnestoltes és germà, lingüísticament parlant, del castellà carnestolendas, que pròpiament significa ‘que s’han de llevar les carns’ (se sobreentén ‘del menjar’), i que prové del nom del diumenge en el qual comencen aquests darrers dies, anomenat en llatí dominica ante carnes tollendas, és a dir, ‘diumenge abans de llevar les carns’, i carnestoltes ja vol dir, literalment, ‘carns llevades’. El mot carnaval sembla que ens entrà a través del castellà, llengua que al seu torn l’havia agafat de l’italià carnevale, que és una abreviació de carnelevale, deformació del llatí carne levare, ‘llevar la carn’. En castellà antic, aquest període tenia un nom ben particular: antruejo, que és com encara li diuen a alguns llocs d’Espanya (i en llengua asturiana antruexo), que, amb tot i que no ho sembli, prové, a través d’entroido, del llatí introitus, del que també n’és derivat el portuguès entrudo. La denominació italiana és la que ha produït més derivats en les llengües europees: carnaval, talment, en francès, en castellà, en portuguès, en neerlandès, i en català; carnival en anglès, Karneval en alemany, i d’altres.

 

Quan jo era al·lot la gent anomenava aquest temps es darrers dies, potser pensant en què el llarg i mal de passar període de la Quaresma marcava un abans i un després en el transcurs de l’any. Record una cançó popular que diu: Sa Corema ja se’n ve / com un cavall an es cós / sobrassades adiós,/ ja mos vorem l’any qui ve. L’autor de la glosa segurament exagerava, però hem de tenir en compte que l’any no sempre ha començat el primer de gener. En el calendari romà antic el pas d’un any al següent s’esdevenia el primer de març, i entre el segle XII i mitjan segle XIV als països integrats dins la Corona d’Aragó l’any començava el 25 de març (festa de l’Encarnació), i des de 1350 fins ben entrat el segle XVIII era la festa de Nadal que en marcava l’inici. No és rar, per tant, que els nostres rebesavis no ho tinguessin encara del tot clar.

 

 

3)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 45)
 
 
Embafat
Pau Vidal
 
La xocolata embafa. Els licors dolços embafen. Els sermons dels polítics encara embafen més. I tants exemples del verb embafar... bufa!, sembla la cançó de l’embafós.

 

«Per aquells temps vingué l’aplech del Coral tant desitjat. Me presentà a la seva tanta que la rebé plorant y menjànt se la a petons, dels que me’n tocaren també una bona tanda, segons la costum francesa. Casi tot el matí se’l passà la noya resant a sa patrona. Al dinar, ella y jo forem obsequiats com uns nuvis per tota la seva conexensa, qu’era gran. Algun rezel que jo duya tement impressions desagradables per part de la molta fadrinalla que, a pretext de li ‘souaiter le bonheur’, l’enrondava com les mosques a la mel y que ja’m comensava a embafar, fou desvanescut pel bon comportament d’ella que may me dexà desayrat. A les balles se negà a dansar ab cap solter y sols per atenció a antigues amistats de familia, ho feu ab algun casat» (Marià Vayreda, La punyalada, 1904).

 

 

4)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Locucions i frases fetes

Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.

J 

Ja baixareu ─i potser fa pujada. Ja fareu cap.

            Ja baixareu, per la Festa Major.

Ja cal que. És imprescindible que.

           Ja cal que vagis a veure el metge!

Ja comença a ser hora. Renyant.

           Apa, home, que ja comença a ser hora que posis seny!

           Referent a un acte que està al caure.

            Ja comença a ser hora que ens cridin a la consulta.

Ja és prou per tu! Meravellant-se que ho hagis dit o ho hagis fet.

           Li he cantat les quaranta. ─Ja és prou per tu!

Ja és prou que. És estrany que.

           Ja és prou que l'hagi deixat anar al ball.

           Ja és prou per tu que t'hagis deixat rifar.

Ja estàs... més gerundi. Quelcom que urgeix.

           Ja l'estàs bullint, aquesta llet!

Ja et ben dic jo...! Compadint benignament un víctima.

           Quin xivarri, aquesta patuleia, noia! Ja et ben dic jo!

Ja ha begut oli! Ja és pell, o ja està llest, ja no té remei, la fi al caure.

            Una serp s’ha colat al niu dels pelatxos del picot!

             ─Doncs ja han begut oli!

Ja hi som! Davant la reiteració d'una mania, de l'acte d'un vici constant.

          -Mira-te'l com escridassa la veïna! ─Ja hi som!

Ja hi tornaràs! Renyant pel que ha estat fet.

           Mare, hai anat a cal Quim i ell m’ha pegat! Doncs, ja hi tornràs!

Ja ho pots tornar a dir! Invitant a repetir un comentari ben encertat.

           Quina mala llet, dissimulada! ─-Ja ho pots tornar a dir!

Ja ho trobarem. El creditor, a l'hora de cobrar un producte, indulgent amb la urgència.

           Quant et dec? ─Ja ho trobarem, home!

Ja n’hi ha prou d’aquest color! Per tallar una conversa indecent.

           S’enfilaven pel cantó verd i els vaig dir que ja n’hi havia prou d’aquest color.

Ja per la por. Per simple prudència.

           Ja per la por que caigui, no el deixo sol.

Ja pots anar a cagar a l'hort! Dit després d'un tec, d'un fart.

           Alça, noi, quin badall! Després ja podràs anar a cagar a  l'hort!

Ja pots comptar! o pots comptar! Rebaixa el valor d'un elogi.

           Cantes com un serafí!  ─Ja pots comptar!

           No augurant res de bo d'una perspectiva.

           ─I què faran aquests dolents al bosc?  ─Ja pots comptar!

Ja pujareu ─i potser fa baixada. Ja us deixareu veure.

           Ja pujareu, al berenar de la Font Baixa.

Ja pots cridar ous per vendre.  Perds el temps, si no ho millores.

           Si no n’abaixes el preu, ja pots cridar ous per vendre.

Ja tenir-li el peu al coll. Dit amb goig a les acaballes d’un afer riscós, d’un tràngol amarg o  pesat.

           ─Costa desenrunar aquest pou tan brut!  ─Però ja li tenim el peu al coll!

           ─Quins exercicis espirituals més llargs! ─Però ja els tenim el peu al coll!

Ja us vagarà. Ja hi haurà temps.

          La meva mare: ─Som Tots Sants: vols vindre al cementiri?

          El meu pare: ─Dona, ja em vagarà d'estar-m'hi.

Ja va! Quan truquen a la porta.

      Truc, truc! ─Ja va!

      ( Fa pena de sentir: “Ja vaig!”, servilisme de “Ya voy”!).

 Jo de tu. Si jo fos tu. Jo en el teu lloc.

       Jo de tu a aquet pòtol el portaria al jutjat.  

Jo te n’hi afegiré. Amenaçant amb doble càstig.

            Si el mestre et pega, jo te n’hi afegiré.

Jugar-se’l al senyalet. Ser irresponsable amb el perill, amb la salut d’altri.

           El metge se’l jugà al senyalet i per poc no el mata.

Jugar-s’hi el coll. Estar-ne ben segur.

      ─Vols dir que em pagarà? ─M’hi jugo el coll que sí!

Justa la fusta! Molt oportú, ben fet, ben dit.

         Li ha clavat dos mastegots.  ─Justa la fusta!

 

 

5)

 

Barcelona, Arc de Triomf, Onze de Setembre

Presentació del llibre Removent consciències

a cura de Ramon Serra, periodista, i Quim Gibert, coautor.

Lloc: Fira d'Entitats dels Països Catalans

Dia: Diumenge 11 de setembre del 2011

Hora: Dos quarts de 12 del migdia

Organitza: Gent de la Terra

 

6)

 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Setmana del 22 al 28 d'agost)

 

 

----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 22 d'agost del 2011

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Joan-margarit-tristesa-consoladora_0_540545948.html

RETRATS QUE PARLEN

Joan Margarit: Una tristesa consoladora

Albert Pla Nualart

Per bé o per mal ja ha tancat caixa. I parla amb la serenitat, una mica fúnebre, de l'hora del balanç. Alguns hi veuen superioritat moral, però en aquesta veu greu i cansada hi ha alguna cosa semblant a la saviesa que et fa escoltar-la en recollit silenci.

Repeteix tòpics moralistes que el progrés material ha fet subversius. Mentre Barcelona és presa pels turistes de barret mexicà, diu que l'únic ferri que porta a llocs d'interès és la fèrria disciplina. I és tan aixafaguitarres que entén la joventut com l'etapa que prepara per ser vell.

Ven la poesia com un joc interactiu que en lloc d'alienar humanitza, perquè t'ordena per dintre. Veu en el poema una partitura que el lector interpreta fent-se servir d'instrument que com més toca més afina. Ell, per raons biogràfiques, la sap fer en català i castellà i fa bé d'aprofitar-ho.

El poeta, per Margarit, fa la cosa més oposada a l'entreteniment que ens assetja des de tota mena de pantalles. És algú que entrena a patir, a gestionar la tristesa, perquè no ens guanyi la por que porta a l'enveja i la crueltat. Per no deixar de ser, i ser cada cop més, plenament humans.

Però aquesta sofisticada teràpia del consol respira claredats dels bar ris alts i no deixa de ser un luxe per a una gran majoria, que, abans, necessita justícia. La cultura, tal com ell l'entén, potser només la fa possible un cert nivell de benestar.

----------------

Publicat en el diari ARA dimarts 23 d'agost del 2011

"Les meves pel·lis em donen com vergonya, perquè sento que tothom em veu". Però veiem la Sarah Polley o la Pe. I val més. No ajudaria gens veure-la a ella rere les ulleres d' Un, dos, tres versió moderniqui. Diu que al cap hi té 16 anys i tens la sensació que part del look i la manera de parlar hi han quedat atrapats.

Té un bilingüisme prou cosmopolita perquè li surti el castellà. Jo ho diu ella: "Per molt que vulguis amagar-te, todo sale ". Però encara és pitjor si es decanta per "ho que surt". En el seu català gracienc, de pronoms febles ben posats "han quedat pocs".

S'ho passa pipa treballant per onegés que "si recauden algo, collonut". I quan li dius que es veurà en un vídeo, exclama "¡Cielos!"

L'esforç per no semblar vulnerable fa més fàcil estimar-la de prop que en la distància. Quan veu que li tenen mania, diu: "Què hi farem! La vida es así ". Però ho explica un punt de carrincloneria, certa prepotència pijo progre i ser molt més 15-M que 10-J.

Al principi ens commovia amb històries simples, però grans pressupostos han evidenciat que al seu talent per crear emocions se li veu la trampa quan intenta espaterrar-nos capbussant-se en les profunditats de l'ànima.

Sap embolcallar missatges amb músiques guais i imatges xulis, però quan vol fer art sublim, de vegades li surten films que, com els núvols, són formes imponents que no fan cap olor.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 24 d'agost del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Moisès Broggi: Doctorat en l'art de viure

Albert Pla Nualart

Contesta amb un "no ho sé" a preguntes que algú menys savi aprofitaria per lluir-s'hi. És massa racional per barrejar certeses amb misteris. Des d'una tribuna senyorial orientada cap al passat, va completant peça per peça l'immens puzle que dóna sentit a un segle.

Viu fluint tranquil cap a la mort. Obrir cossos li ha fet veure que la ma tèria limita amb la ment al cervell, i amb l'esperit abans i després de la vida. Als 103 anys la matèria és prou lleugera perquè la ment accepti, sere na, fondre's amb l'esperit.

Ha curat més amb paraules que amb bisturí. És especialista en l'humanisme que no veu òrgans sinó persones. I no sabria ser l'impàvid funcionari de la medicina massificada.

És prou prefabrià per dir grupus sanguinis i prou verge de sons forans per anomenar emingwey a qui el va descriure com un petit i valent cirurgià a Per qui toquen les campanes .

Creu en déu però no combrega amb rodes de molí. Legalitzaria la droga per fer-la barata i desactivaria el terrorisme anant a l'origen del conflicte. La memòria li allarga prou per veure en ETA una resposta a la bàrbara conquesta de Bilbao.

Curant un jueu fugitiu de Hitler, va rebre una gran lliçó. Li parlava del franquisme com a negra nit quan el pacient, que venia dels camps d'extermini, li va dir: "A la vida, només s'ha de creu re perdut el que ho està de debò". D'aleshores ençà, sempre somriu.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 25 d'agost del 2011

Albert Pla Nualart

Era rossa, alta i guapa entre la Gauche Divine i ha envellit deixant al temps marcar la seva empremta. Nena nudista a França i filla del pecat en l'Espanya fosca, va créixer salvatge contra la caritat de la misèria i un avi ogre.

Parla un català nu de maquillatge, que ignora l'excés normatiu. Haver-lo après als sis anys des del francès fa que no se'l senti pell. Tampoc ho és el castellà, però s'ha fet escriptora mamant d'aquesta teta literària.

Anar dient que sí a tots els reptes l'ha obligat a reinventar-se tants cops que de vegades li sembla que els seus amics morts els ha deixat xerrant a Bocaccio amb la noia de cames precioses que va ser ella.

Cada any fa un intensiu de juliol per alliberar-se del complex d'àvia absent. Però ni així pot fer vacances la mirada que converteix les coses petites en novel·les, i els estius de Llofriu en Abuela de verano .

S'ha llançat a escriure tard, sent massa editora perquè intentar-ho no fos una tortura. Dominar els trucs de l'ofici fa que ni ella tingui clar quina part d'èxit és estricte mèrit literari.

Com a articulista té el progressisme desinhibit que arriba a explicar el món amb teories conspiratives. És paradigma de tot el que el fatxa ibèric odia, incloent-hi el socialista.

En alguns comentaris que li deixen hi batega la passió amb què la Inquisició cremava bruixes i l'avi de més d'un futur ministre obligava a beure oli de ricí.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 26 d'agost del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Gerard Quintana: Energia per a l'entusiasme

Albert Pla Nualart

Al final dels seus missatges et desitja llum, molta llum. I té la casa plena de budes perquè transmeten un pau genial i, al contrari d'un santcrist, tenen feng shui .

Com tants fills de perdedors de la guerra, el van orientar a ser esclau de seguretats grises, però l'estela de Dylan i Cohen l'ha portat a fer tot el contrari: a travessar la vida surfejant.

De petit el van rapar tants cops que va créixer amb el desig de ser pe lut, i pelut s'ha quedat, desafiant els anys i la higiene, mentre els altres Sopa es feien grans.

Parla amb un tempo lent, paladejant les paraules. Tot ve de 4t d'EGB, quan es va tornar queco perquè el cap va posar la directa i la llengua no el podia seguir. Se'n va sortir cantant i aprenent a dir les coses amb l'aire transcendent d'una revelació.

Li agrada viure on the road però busca vents favorables, incloent-hi la llengua en què canta. I no estalvia parades al món mediàtic, on ser enrotllat li ha fet fer molts col·legues.

Ha fet bones cançons i sap interpretar, però tendeix a ficar-se en embolats on, més que passió per comunicar, has de tenir coses a dir si no vols que els focus t'enganxin fent passar tòpics per idees interessants.

Però això no afecta el seu club de fans, que fins i tot li perdona haver-se hagut d'escurar la butxaca per un concert que venia com a únic i està tenint tantes seqüeles que acabarà traient feina a l'Orquestra Malavella.

----------------

Publicat en el diari ARA dissabte 27 d'agost del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Julio Manrique: Fragilitat entremaliada

Albert Pla Nualart

Som davant un actor orgànic que com l'Orson Welles no coneix fronteres entre interpretar i dirigir. Tot el que ens presenta ho pareix des del crit. Tot el que transmet ho treu de tan endins que no ens deixa distància per fer d'espectadors.

Té la fragilitat entremaliada que pot girar cap a l'humor gamberro o el suïcidi. Podria viatjar en una troupe alternant el Hamlet torturat amb el Falstaff borratxo i el Macbeth brut de sang.

Injecta el verí que desperta de l'anestèsia. Del seu teatre fins i tot un zombi en surt sensible. És una descàrrega d'adrenalina que es buida en el present. Més efectiva en l'impacte que en la lenta digestió dels continguts.

Parla un català que defuig la correcció: tant la mestretites que imposta i falseja, com la que, evitant l'artifici, ressegueix la identitat que se'ns esborra. El purisme ridícul ha generat tant rebuig que alguns dels nostres millors actors agafen la llengua tal com raja: barrejant barbarismes i ultracorreccions.

Treballa amb amics tan amics que algun acaba en dona i fill. Viure moltes vides no fa la teva estable. Si poses la passió a la feina, val més que hi posis el que més estimes.

El mou tant l'instint que no planifica. I si ni l'obra, abans d'entrar als assajos, no té ni idea de com serà, imagineu-vos què pot fer amb la vida, que no parteix de cap guió i on cada assaig és, per desgràcia, la primera i l'última funció.

----------------

Publicat en el diari ARA diumenge 28 d'agost del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Joaquim Nadal: Poder empelfat

Albert Pla Nualart

Ha fet política des de la proximitat dels antics metges de capçalera. Rebent a la cara la queixa i l'esgarip després de 40 anys de silenci humiliat. Però llegint també, als ulls del veí amb qui s'aturava a parlar, l'orgull creixent de veure com la Girona sòrdida i grisa es vestia amb els colors de les cases penjades sobre l'Onyar.

Potser perquè és el primogènit d'onze germans -els pares, sí, són de l'Opus- té l'instint protector d'una lloca i la calidesa empelfada i juganera de l'ós Yogui. I aquesta cultura de clan l'ha fet centre d'una teranyina on res no escapa al seu radar.

Dorm poc i no sap fer vacances, com si en lloc de càrrec públic fos el botiguer que apuja la persiana i se'n va l'últim. No delega, té empleats. I si els pot exigir tant és perquè els cuida però, sobretot, perquè treballa més que ells.

Dins el PSC, és el rei del pujoleig. Té sempre a punt la broma o el detall que fa d'un lleuger contacte relació personal. I quan s'hi concentra pot arribar al grau de seducció que transforma una granota en príncep.

Lector voraç, fa tantes subordinades parlant com escrivint. L'excedent de cultura l'aboca en una prosa amb notes líriques i li serveix per tirar pilotes fora fent de portaveu. Respon amb tantes giragonses que ningú recorda què li ha preguntat.

Més de 32 anys manant l'empenyen a fer mutis, però sap que deixarà tants empleats en actiu que es morirà fent de polític.

----------------

 

7)

Llibertat d’expressions

 

L’any 1905, una guarnició de l’exèrcit espanyol va assaltar la redacció del setmanari satíric Cu-cut! i del diari La Veu de Catalunya com a resposta als comentaris humorístics sobre els militars que havien estat publicats en el setmanari. Calia evitar, de totes totes, qualsevol mena de crítica pública envers Espanya i el seu exèrcit. Un quart de segle més tard, les joventuts hitlerianes animaven els alemanys a cremar llibres “prohibits”, és a dir, llibres d’autors crítics amb el nacionalsocialisme. Poc després, a l’estat espanyol, la dictadura franquista imposava la censura en els mitjans de comunicació, els quals havien de tenir com a única finalitat la difusió del missatge polític del règim. Després de l’anomenada “transició”, i fruit de la manca de cultura democràtica, alguns vells costums espanyols han persistit, com ho demostra el tancament de diversos diaris d’Euskal Herria que només defensaven el dret d’aquest poble a decidir lliurement. El control directe dels mitjans de comunicació continua sent també una pràctica habitual a països com la Xina, Cuba o gran part del món àrab, com s’està veient en el transcurs de les revoltes del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. I, sense haver de sortir del país, la Generalitat valenciana ha fet gala del seu alt concepte de la llibertat d’expressió i ha decidit deixar els ciutadans del País Valencià sense Televisió de Catalunya. La història continua.

En tots aquests casos, i en molts altres que he hagut d’ometre, el detonant és el mateix: la por. Por a la diferència, por a les opinions crítiques o oposades, por a l’altre, entès com aquell que no forma part del teu “jo” col·lectiu. Una por que és, d’altra banda, la llavor del feixisme. El feixisme sorgeix pel pànic a allò que és desconegut, per la falsa creença que tot el que ve de fora ha de ser, per força, enemic. La diversitat en tots els sentits, en lloc de ser percebuda com una oportunitat d’enriquiment, és copsada com una amenaça, davant la qual sols queda l’ús de la força, la prohibició, l’aniquilació de l’altre. Els militars que van assaltar la redacció dels mitjans catalanistes són els mateixos, en essència, que uns anys més tard es van revoltar contra la República votada democràticament, els mateixos que van institucionalitzar el feixisme sota la fórmula franquista, els mateixos que van guiar la falsa transició democràtica i els mateixos que ara fan tancar els repetidors de TV3 al sud del país.

Si rellegim la història, però, ens adonarem que la lluita per la llibertat d’expressió acaba donant uns fruits gens menyspreables i que de res serveix intentar frenar-la. Els fets de 1905 van desencadenar la creació de la coalició electoral Solidaritat Catalana i van empènyer Francesc Macià cap a l’independentisme; el nazisme va ser derrotat a la 2a Guerra Mundial, un fet que va permetre arraconar el feixisme durant diverses dècades; la premsa nacional basca s’ha reinventat una vegada rere l’altre i ha esdevingut la veu de la societat basca; i, aquests dies, cap règim àrab està sent capaç d’evitar que el poble prengui consciència que cal canviar les coses.

Fixant de nou la mirada als Països Catalans, veiem que els carrers de moltes poblacions del País Valencià s’han omplert amb milers de ciutadans exigint la represa de les emissions de Televisió de Catalunya, i que els blocs i les xarxes socials en van plenes. L’actitud aberrant del Govern valencià no ha passat per alt a cap persona amb una mínima consciència democràtica. Estem parlant de llibertat d’expressió i, també, de normalitat lingüística. La normalitat que representa poder disposar d’uns mitjans de comunicació lliures i en la llengua pròpia. Hem de saber aprofitar, doncs, aquesta onada reivindicativa per anar establint, de mica en mica, uns mitjans de comunicació d’abast nacional, centrats i sense complexos. I és que, a l’hora de construir un país, els mitjans de comunicació hi tenen un paper decisiu.

David Vila i Ros

Publicat a L’Escletxa, estiu 11

 

 

8)

 

Article publicat diumenge 4 de setembre del 2011 en Sant Tornem-hi, blog d'en Xavier Rull sobre societat, política, economia, comunicació, llengua, etc.

Què coi!? Sí, home, sí, digueu-ne ‘tarja’!

Xavier Rull
 
Tothom que assisteix a un curs de llengua catalana, o que és assessorat per un tècnic lingüístic, o que consulta un manual d’estil, rep la instrucció que, en català, no es pot dir tarja de crèdit (o de dèbit), sinó que cal dir targeta de crèdit. La correcció també s’aplica a les targes de vídeo o so dels ordinadors i a les cartolines de color groc o vermell amb què els àrbitres sancionen els jugadors de futbol amb actituds violentes. Tal instrucció es troba arreu: a més dels llibres d’aprenentatge del català, la trobareu a l’És a dir (un portal de TV3 i Catalunya Ràdio sobre dubtes lingüístics, adreçat en principi als professionals d’aquests mitjans de comunicació, però obert a tothom); a les píndoles de l’emissora de ràdio RAC1 titulades “El català correcte”; i fins i tot a la xarxa, com es veu a l’apunt “N’hi ha que en diuen tarja” del blog d’en Miquel Colomer. Vaja: que dir tarja de crèdit o tarja de so és poc menys que un pecat...

Doncs ja va sent hora de despenalitzar aquests usos de la paraula tarja.

D’arguments en tinc un grapat. Fixem-nos, d’entrada, que la instrucció esmentada, repetida a tort i a dret, no ha aconseguit que la gent deixi de dir tarja. Davant això, els tècnics lingüístics i els professors de català, més que entossudir-se a continuar flagel·lant els parlants, potser s’haurien de plantejar com és que no reïxen a desterrar aquest ús de tarja. I segurament no és per incapacitat pròpia (altres paraules poc aconsellables sí que s’han aconseguit arraconar, en favor de solucions més adequades); per tant, deu haver-hi alguna raó més de fons, de tipus sociològic.

Diguem d’entrada que, per a anar bé, hauríem de dir-ne carta de crèdit (o dèbit). És així com en diuen totes les llengües europees excepte l
espanyola. Només cal saber una mica d’anglès, francès o italià per a veure-ho. En francès es diu carte de paiement (o carte de crédit, o carte de débit). En italià es diu carta di pagamento (o carta di debito, o carta di credito; també en diuen tessera). I com que -teòricament- a Catalunya tothom de 40 anys o menys sap anglès, se suposa que tothom de 40 anys o menys sap que en aquesta llengua s’anomena card. És més: si hom ronda una mica per les autopistes de França i Itàlia, acaba dient carta de crèdit només pel fet de llegir els cartells dels peatges on hi diu carte i carta (cosa que demostra que als catalans ens aniria bé saber dues o tres llengües romàniques a més del català, i no com ara).

Aquesta opció (dir-ne carta) està
argumentada detalladament al blog d’en Gabriel Bibiloni, professor de la Universitat de les Illes Balears. Ara bé: tot i que seria l’opció més ecològica per a la llengua catalana, avui tenim que la gent en diu targeta o tarja. Un cop es donin les condicions per a estendre el mot carta no tinc res a dir-hi, al contrari (tampoc cal gaire cosa: basta que caixes, bancs, TV3 i alguns diaris passin a usar aquest terme, i en poques setmanes seria d’ús general). Però ara per ara la gent es mou entre targeta i tarja, i és en aquest context que em sembla que, el millor per a la llengua catalana des del punt de vista ecològic, és deixar via lliure al mot tarja.

Miro d’argumentar-ho. L’ús del mot tarja amb el sentit de ‘cartolina petita rectangular’ (com les de visita) o ‘placa menuda de plàstic per a transaccions, certificacions, etc.’ (com les de dèbit o crèdit o els carnets d’identitat electrònics), i encara d’altres sentits (en electrònica, en esports, etc.), és una innovació dels catalanoparlants. És a dir, una innovació de la llengua catalana feta des de dins. És evident que no és una influència de l’espanyol (l’expressió tarja de crédito pràcticament no es diu, i si es troba és a Sud-amèrica).

Si és una innovació pròpia de la llengua catalana vol dir que és una solució genuïna. I tota solució que crea el català per si sol ens singularitza respecte de l’espanyol i d’altres llengües veïnes. Un exemple d
això que dic seria el mot cap per a indicar una destinació: Vaig cap allà. Aquesta solució ens separa de l’espanyol, on es diu hacia: Voy hacia allá. És un ús especialitzat del mot cap ‘testa, part superior del cos humà’. Abans de fer aquesta innovació es deia vers, igual que en francès. (Per cert: us imagineu algú criticant l’ús del mot cap de destinació perquè en català original és vers?)

Singularitzar-nos per mitjà de paraules o expressions pròpies és una manera d’evitar que, a la llarga, el català acabi esdevenint un dialecte de l’espanyol (el catanyol), tal com li ha passat al gallec. Per tant, des d’una perspectiva de planificació lingüística hauríem de donar la benvinguda a qualsevol innovació feta des de dins. És més: francament, anem justos d’innovacions pròpies (se’n fan, però també copiem totes les que fa l’espanyol o, en el cas del Rosselló, les que fa el francès). Tan bé està la llengua catalana perquè ens permetem de renunciar a una innovació feta des de dins?

I per què s’ha produït aquesta innovació? Per què els catalanoparlants es van posar a dir tarja espontàniament -en contra, fins i tot, de la pressió en sentit contrari dels tècnics lingüístics-? Tot i que és difícil trobar una resposta a aquesta mena de fenòmens, podria estar relacionat amb la reacció diferenciadora espontània que explica el sociolingüista Francesc Xavier Vila. Aquest autor, professor de la
Universitat de Barcelona, va presentar fa anys la ponència “La dinàmica del contacte lingüístic en relació amb la llengua catalana”, publicada dins el llibre Ecosistema comunicatiu. Llengua i variació (editat per Miquel Àngel Pradilla i publicat el 1998 per Alambor -una editorial de Benicarló-, pàg. 133-160). En aquesta ponència explica que els parlants d’una llengua coneixedors d’una altra, quan hi ha un contacte entre les dues llengües, poden activar mesures diferenciadores de manera espontània. Per això els mots dar i vas, catalaníssims, han reculat enfront de donar i got. I tot perquè en espanyol existeix dar i vaso (en espanyol el verb donar existeix, però té un sentit especialitzat: s
aplica a donar sang, donar béns per mitjà d’un testament, etc.). Podria ser, doncs, que el mot tarja s’hagués estès com a reacció espontània: seria vist com una solució més pròpia que targeta, mot idèntic formalment -salvant la fonètica- a l’espanyol tarjeta.

Hi ha altres factors del camp morfològic. El mot targeta té un sufix diminutiu -et; i hom pot ‘recrear’ -per dir-ho d’alguna manera- l’original. Així es recrea tarja. En el llenguatge popular tenim alguna altra mostra d’aquest procés. El grup de pop-rock
Gossos té una cançó titulada “Pilar”, la lletra de la qual diu així: “Que guapa estàs amb la teva samarra dels Rolling Stones...”. És evident que una noia fan dels Rolling Stones no du una autèntica samarra, és a dir, un gec tipus armilla fet de llana (la pellissa) o de vellut, propi dels segles XVIII o XIX. En realitat, els rockers del Bages es refereixen a una samarreta (la T-shirt dels anglesos), estival i festiva; però n’han llevat el sufix diminitiu -et i ho han convertit en samarra. Un truc estilístic per a marcar que es tracta de llenguatge col·loquial.

Els remugaires encara em retrauran que els diccionaris (els sants, sagrats i reconsagrats diccionaris) no recullen aquest sentit per al mot tarja. I que, au: a fer bondat. Que cal seguir els diccionaris com a doctrina sagrada que són. Si els diccionaris no recullen tal sentit, no es pot dir i punt. Fer una altra cosa és heretgia.

Als qui argumentin això se’ls pot contraargumentar que els diccionaris deixen la porta oberta a usar tarja en tots els usos en què teòricament només es pot dir targeta. D’entrada, el Gran diccionari 62 de la llengua catalana, d’Edicions 62, té una accepció de tarja que remet a targeta (amb l’etiqueta ‘impropi’, val a dir). Però és que el
Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans també permet aquesta interpretació. Segons el diccionari normatiu, una tarja és una “Placa rectangular o ovalada on hi ha escrit un nom, una indicació”. Diria que una tarja de crèdit o dèbit és una “placa rectangular amb una indicació” (la indicació és el número de tarja, la data de caducitat, el tipus, l’entitat emissora, la persona titular...). I, de fet, segons aquest mateix diccionari una placa és una “Làmina rígida de metall, de vori, de fusta, de plàstic, etc., generalment destinada a ésser aplicada sobre una superfície plana”. Tot i que la tarja de crèdit no va enganxada enlloc, hi diu “generalment”; per tant, també pot tindre altres usos que no sigui anar enganxada. El Gran diccionari de la llengua catalana, d’Enciclopèdia Catalana, du una informació similar. En fi: sí, segons els diccionaris tarja pot aplicar-se als sentits que té targeta. I si no, mireu la definició de targeta, en totes les seves accepcions: realment és tan diferent de la definició de tarja?

Els vigilants de la puresa encara em diran que, als diccionaris, hi ha d’haver una remissió clara entre targeta i tarja; i que, si no és així, la meva intrepretació és fora de lloc. Recórrer a aquesta limitació, però, fa més mal que bé: perquè llavors deixa fora del llenguatge general i culte qualsevol cosa que no figuri expressament i degudament al diccionari. I, si anem en aquesta direcció, el català deixarà de ser una llengua de cultura (és a dir, usada en les comunicacions formals, en els mitjans de comunicació, etc.) i passarà a ser una llengua d’elucubració (és a dir, només útil per a parlar sobre si mateixa). Per exemple, ni al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ni al de l’Enciclopèdia Catalana hi ha el verb tutoritzar, a pesar que és usat constantment pels docents, incloent-hi els de llengua catalana. I què hem de fer? Deixar de tutoritzar? O continuar tutoritzant però sense referir-nos mai a tal acció?

Els qui advoquen perquè un mot, perquè sigui usat, ha de figurar als diccionaris explícitament i expressament amb totes les seves lletres i tots els seus significats, sense deixar marge a la reinterpretació i als nous usos, en realitat laminen la capacitat expressiva d’una llengua. Són molts els que es consideren ‘patriotes’ i que, per això, com que la llengua catalana necessita protecció, cal seguir escrupolosament el que diu l’autoritat lingüística (l’Institut d’Estudis Catalans, el
Termcat, etc.). Hi ha fins i tot qui considera que el terme espoli fiscal no s’ha de dir perquè els diccionaris catalans antics només recollien espoliació per a aquest sentit, mentre que espoli es reservava als béns que deixava un prelat en morir (i això que avui dia els diccionaris recullen espoli com a sinònim d’espoliació!). Aquesta actitud és en realitat miop: es talla les ales a la pròpia llengua i per tant cada dia és menys expressiva. L’any 2004, quan vaig publicar el llibre La formació de mots (Eumo), a la introducció vaig escriure-hi que “si no sortíssim de les quatre parets del diccionari la llengua quedaria estancada en una irrealitat” (pàg. 24). Em sembla que aquesta frase manté tota la seva vigència.

La Inquisició Lingüística encara podria treure com a argument la precisió semàntica. És a dir, que cada mot ha de tindre el seu significat. En aquest sentit, com que tarja ja vol dir ‘escut militar medieval de forma rectangular’ (que és el seu sentit original) i ‘obertura rectangular practicada a la part superior d’una paret o d’un envà, sobre una porta, generalment de tancament fix o de fulla abatible’, doncs no ha de referir-se a res més. Bé: deixant de banda que -com hem vist- els diccionaris generals recullen un sentit que permet usar tarja com a sinònim de targeta, em podeu dir quanta gent realment usa tarja en els dos sentits antics?

Un darrer apunt. En espanyol s’usa el mot tarjetón, que fa referència una mena de tarja gran. En català es va estendre targetó, un calc clar de la paraula espanyola i que no figura als diccionaris catalans. Doncs bé: si s’hagués deixat tranquil el mot tarja, ara potser no tindríem targetó. Però no: havíem de qüestionar tarja per espuri, i ningú no va preveure que hauria pogut servir per a evitar l’extensió del castellanisme targetó. Realment, els puristes en saben un niu, d’estratègia... (Sobre el tema del mot targetó podeu consultar aquest
apunt de l’Institut d’Estadística de Catalunya, que va en la línia del que dic jo.)

Per què sóc tan bel·ligerant amb els repatanis guardians de la puresa? Si la gent diu de manera generalitzada tarja de crèdit i els tècnics lingüístics ens encaparrem a impedir que s’usi aquest terme, sense un argument clar més enllà de les quatre parets del diccionari, estem alimentant aquella creença (falsa però prou estesa) que “el català és difícil” (en comparació a l’espanyol, representa). És clar: si quan la llengua catalana desenvolupa un ús per si sola la frenem, com no ha de ser difícil? Noteu que el diccionari de la
Real Academia Española de la Lengua no recull mots tan estesos com tutorizar, expertizar o el mateix tarjetón... I no veig que cap guardià de les essències s’esquinci les vestidures perquè siguin vocables corrents en aquest idioma. No hauríem de començar a ser igual de normals que els espanyols?

En fi: deixeu en pau la tarja i dediquem-nos a fer créixer el català amb brots propis (i no a empetitir-lo).

Perdoneu, però algú ho havia de dir.

 

 

9)

 

Publicat en el número 1413 de la revista El Temps (12 de juliol de 2011)
 
La venjança de la llengua viva
Joan Garí
 
 
Albert Pla fou, durant un quart de segle, el gran guru lingüístic del diari Avui. En l’actualitat (des del 2010) és el màxim responsable dels mateixos assumptes al diari Ara, un mitjà nascut en plena crisi econòmica que ha protagonitzat la història d’èxit més estimulant, amb relació a l’impacte mediàtic de la llengua catalana, dels últims temps. Amb aquest currículum, és obvi que les seues opinions sobre la matèria que l’ocupa no poden deixar ningú indiferent. Pla sap de què parla i les conviccions que hi modula són pensades i repensades, lluny de qualsevol efectisme improvisador o tacticisme del curt termini.

Això del català és el resultat de tots aquests anys de reflexionar en veu alta sobre la llengua i de buscar-hi solucions pràctiques a problemes concrets. El llibre du per subtítol un interrogant que és tota una declaració d’intencions: “Podem fer-ho més fàcil?”. Pla parteix de la constatació que la nostra llengua té dificultats per a imposar un estàndard viable. Com alguns altres autors, creu que Pompeu Fabra hi va fer una feina molt destacada, però que la praxi institucional subsegüent (amb la secció filològica del IEC com a vòrtex del problema) ha entrebancat una consolidació efectiva de l’estàndard a partir de “l’ús genuí més estès”.

Albert Pla identifica el conflicte en la voluntat institucional de patrocinar un estàndard “composicional” (únic per a totes les varietats dialectals). Segons ell, això és “d’una ingenuïtat comparable a l’ideal esperantista tan en voga a principis del XX”. Sense poder polític per a imposar una normativa unitària no es pot inculcar un únic estàndard per a tots els parlants del català. Per això Pla advoca per un model d’estàndards autònoms i, més enllà (usant el terme de Carod-Rovira), una normativa “postnacionalista”. La qual cosa legitimaria, per exemple, la tasca regionalitzadora de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El que vindria a dir aquest autor, doncs, és que el famós consell de Pompeu Fabra als valencians i als balears a la revista Nostra Parla (1918) s’hauria d’aplicar, també, als propis catalans. Que cada territori, doncs, dispose un estàndard com més acostat millor a la parla real de la gent real. I després, com diria Pompeu Fabra, “sense sortir-nos els uns i els altres del nostre català, ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d’una sola llengua literària”.

Aquesta música –és la meua opinió– no sona malament. Caldria comprovar, en tot cas, què va dient la lletra de la cançó. Pla fa algunes propostes concretes, com acceptar el lo neutre, substituir li ho i li’n per l’hi i n’hi, simplificar l’ús de la dièresi, prescindir de la distinció entre per i per a davant infinitiu o eliminar l’excepció de no apostrofar l’article femení la davant i, u àtones. Algunes d’aquestes propostes (l’hi i n’hi, per/per a) són pensades per a Catalunya; les altres, per al conjunt de l’idioma.

En realitat, orientar-se cap a la llengua viva sempre és un encert (ja ho era en temps de la Verinosa llengua). El problema, però, és un altre. Al País Valencià, per exemple, moltes empreses ofereixen versions d’impresos i de webs en “català” (estàndard IEC) i en “valencià” (estàndard AVL). Així ho vaig denunciar en un article al diari Levante, sense pràcticament cap eco. No és la normativa el problema, sinó l’univers simbòlic. I contra això, què més podem fer?

 

 

10)

 

Odi o por? Qui tem el català?
August Bernat i Constantí
 
 
Espanya ha practicat sempre la persecució política de la llengua catalana, odi?, por? o potser una barreja de les dues coses a la vegada?
 
El Decret de Nova Planta (que encara és vigent) ja recomanava als seus corregidors que per tal de castellanitzar Catalunya era molt convenient “dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.
 
Uns segles més tard i ja en els nostres dies, Espanya encara malda per anorrear la nostra llengua, però ara han decidit aconseguir-ho com sigui, els és igual que “se note el cuidado”.
 
Efectivament, al País Valencià el seu president autonòmic Francisco Camps (PP), ha decidit posar fi a la immersió lingüística en català suprimint les línies que fins ara funcionaven a les escoles valencianes. Això per no parlar del tancament dels repetidors de TV3.
 
En el govern balear el seu president José Ramón Bauzá (PP), ha fulminat la Direcció General de Política Lingüística argumentant que cal donar llibertat a les famílies per a escollir la llengua d’educació dels seus fills. Darrerament ha retirat la subvenció a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada.
 
I com no podia ser d’altra manera, el govern aragonès en la figura de la seva flamant i nova presidenta Luisa Fernanda Rudi (PP), ja ha avançat que derogarà la llei que reconeix la llengua catalana a la Franja.
 
També el PP català en la persona de la seva presidenta Alicia Sánchez Camacho ha volgut contribuir a la creuada anti-catalana demanant la supressió de la immersió lingüística a Catalunya i poder així escollir la llengua d’escolarització dels seus fills.
 
Però la cosa no s’acaba aquí. No fa gaires dies que el PSOE va tombar una petició de CiU perquè el català podés entrar a les institucions europees. I posteriorment el Parlament Europeu, com per castigar les pretensions catalanes, es va treure de la màniga una directiva que amenaça la possibilitat d’etiquetar en català els seus productes.
 
Que aquestes coses puguin succeir a l’Europa del S-XXI, ja és prou galdós, però pitjor és encara que aquesta Europa que es vanta de democràtica, sigui capaç de rebaixar-se fins al punt de seguir-li el joc a una Espanya obsessionada en el genocidi d’una llengua i una cultura mil·lenària que, agradi o no a alguns, és un patrimoni d’aquesta Europa.
 
Espanya es mou per odi, és, per a ells intolerable que ni amb el Decret de Nova Planta, ni amb la dictadura de Primo de Rivera, ni amb la dictadura de Franco que imposaven el castellà en tots els àmbits i prohibien expressament el català, no s’hagués aconseguit la total desaparició de la llengua catalana. Per a ells és el fracàs del seu projecte d’homogeneïtzar Espanya, per tant cal anar a totes.
 
Però què li passa a Europa? els motius d’Espanya no són pas els seus, és potser que un país petit com Catalunya li fa por a la poderosa Europa? Si Catalunya arribés a tenir cap incidència a Europa poden estar segurs que seria a favor de la llibertat dels pobles, i això és el que espanta els Estats, posar en perill la seva sobirania damunt les nacions que tenen oprimides sota el seu jou, per això Europa s’apunta al genocidi i depredació dels pobles.
 
Però Catalunya ja ha emprès el camí cap a la seva llibertat, cada vegada més catalans s’adonen que fer camí amb Espanya és no anar enlloc, en darrera instància és morir, desaparèixer i Catalunya vol viure lliure i en plenitud.

 

 

11)

 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 64)
 
 
Qui pensa és mestre del bon dir
 
Ramon Sangles i Moles
 
Qui pensa, aprèn, i, de retop, ensenya; qui no pensa, sempre ha de ser arrossegat i esperonat. Pensar no és anar recordant coses o inventar, sinó aprofundir en una cosa concreta, dissecar-la, analitzar-la, voler saber com ha estat ja coneguda i tractada per altres persones sàvies; en resum, pensar és investigar, raonar i intercanviar coneixements. De la perícia en tot això ve l’art de conversar, de comunicar, de ser mestres i de fer de pares i mares del bon dir.
 
El pol oposat a aquestes qualitats és la xerrameca, la verbositat, la superficialitat a l’hora de tractar temes. Per molt bé que es parli, si es parla massa, s’acaba no dient res de bo. L’excés en la parla o en l’escriptura no fa progressar ningú ni fa millorar la humanitat; és temps mort i malaguanyat per a qui ens escolta o llegeix.
 
Si volem trobar-nos bé i de gust amb nosaltres mateixos, si volem viure com a persones satisfetes, hem de ser artistes de la parla i procurar que aquestes condueixin sempre a fer coses útils i amarades d’amor. Amb punxó d’or i disposició serena i amorosa, doncs, hem de gravar pensaments virtuosos en la ment i en el cor dels altres.
 
 
12)

Procés de l’escriptura

 

Joan Tudela

 

No hi ha res més pràctic que una bona idea. A l’hora d’escriure, la idea de l’escriptura com a procés és bàsica. I és vàlida per a tota mena d’escrits, des de la convocatòria d’una reunió fins a una novel·la. L’escriptura és un procés, que comença molt abans d’escriure la primera lletra i que no acaba fins que allò que hem escrit és llegit per una altra persona. A més a més, hem de recordar que la comunicació escrita i la comunicació presencial funcionen de manera ben diferent. En la comunicació escrita, un emissor fa arribar un missatge escrit a un receptor i la comunicació es produeix entre l’escrit i el lector. En canvi, en la comunicació presencial emissor i missatge són percebuts pel receptor –amb raó– com una mateixa cosa. Per tant, quan escrivim hem de saber que, un cop hem enllestit l’escrit, aquest ha de tenir vida pròpia (nosaltres no hi serem, al costat del lector, per precisar el sentit del que hem volgut dir). Tant és així que avui dia llegim llibres d’autors que fa segles que han mort, obres anònimes i multitud d’escrits dels quals ignorem l’autoria. També hem de reconèixer que, en general, escriure és una cosa que fa respecte. Més encara: fa por. És natural. Tot i que vivim en una societat plenament alfabetitzada, llegir és relativament fàcil i, en canvi, escriure requereix sempre un cert esforç i una certa traça. Solució? La pràctica, com en tot. Acompanyada, això sí, de bons criteris.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 
______________________________________________________________________________________________________________________________
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net