InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 51 (divendres 02/09/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - baciner
 
2) Enllaços d'interés
 
3) Quim Gibert - És com demanar als ocells migratoris que no tornin...
 
4) Antoni Llull Martí - El Dijous llarder
 
5) Pau Vidal - Dida (a)
 
6) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Locucions i frases fetes. Lletra I)
 
7) Articles d'Albert Pla Nualart
 
8) Ressenya feta per David Valls i Botet del llibre Des del rovellet de l'ou d'Elx de Joan-Carles Martí i Casanova
 
9) L’obra Humors agres, de Sico Fons, guanya el 56é Premi Soler i Estruch de narrativa curta
 
10) Ramon Sangles i Moles - Saber parlar és un art
 
11) Joan Tudela - Comunicació presencial: contingut
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

baciner

   Aquell que tot vol saber-ho, que es clava en tot, que es fica allà a on no el demanen, que procura indagar i saber les coses del proïsme, que es fica en els afers dels altres.

Als baciners que fiquen el nas a on no deuen, més prompte o més tard, els l’esclafen.

En el relat curt de l’escriptor xativí Toni Cucarella titulat Si té fe, guanyarà milions podem llegir:

Tomàs Tomàs corre a la sala d’estar. El segueixen el presentador del concurs, el càmera i uns quants baciners dels més atrevits.

L’origen d’aquesta accepció de la paraula baciner es troba en els metges de segles passats que miraven atentament la femta i l’orí dels seus pacients amb la intenció d’aclarir la malaltia que patien. Quan algú ficava el nas en alguna cosa que no li importava deien d’ell que era un dotor baciner, és a dir un doctor (= metge) d’aquells que ficaven el nas en els bacins dels malalts. La locució ha sobreviscut fins els nostres dies, encara que sovint, per a expressar el concepte definit, s’usa únicament, o bé la paraula dotor, o bé la paraula baciner.

L’accepció ací definida del mot baciner l’he trobada només en el Diccionario general valenciano-castellano de Jaquim Martí i Gadea que el definix com «El que se entromete en asuntos que no le pertenecen» i en el Diccionari Valencià-Castellà de la RACV que diu «entrometido, entremetido (qui té per costum ficar-se a on no el criden. Cap altre diccionari, valencià o català, antic o modern, l’arreplega.

 

En valencià també es diu: dotor, dotor baciner, furó, furoner, sorier
La llengua estàndard sol emprar: manefla, tafaner, xafarder, xafarot
En castellà es diu: entremetido, entrometido, fisgón, metiche, meticón, metomentodo
 
NOTA: El fragment que he transcrit del relat curt Si té fe, guanyarà milions el podem llegir en el llibre titulat Llet agra i altres històries com sagrades de Toni Cucarella, (Brosquil edicions, València, novembre 2002, pàgs. 81 i 82).
 
2)

Enllaços d'interés

Divendres, 19 d'agost

Tomeu Martí: 'El govern vol que perdem tot el terreny que havíem guanya'

El coordinador de l'Obra Cultural Balear creu que el tancament de RTVM és un gran pas enrere i diu que Bauzá 'és un titella del PP de Rajoy'

http://www.vilaweb.cat/noticia/3920831/20110818/tomeu-marti-govern-vol-perdem-terreny-haviem-guanya.html

---------------------------
Divendres 19 d'agost
Es compleixen 100 anys del naixement de l'autor de 'La llengua dels valencians'
--------------------------- 

Dimarts 23 d'agost

El govern balear continuarà a l'Institut Ramon Llull, però amb una aportació menor

Segons Villatoro, els comptes del 2012 indicaran la mesura de la voluntat dels governs català i balear · L'Espai Mallorca, en dubte.

http://butlletins.partal.cat//lt.php?id=Kx4IWAUGVgMFB04JAwQKTVAEClJT

--------------------------- 

Dijous 25 d'agost

L'Aragó plural 

"A l'Aragó no s'acorrala el català per una impossibilitat fàctica: ningú no hi parla català." Heus ací l'argument més terminant, i el més consistent amb l'oferta ideològica del PP, amb què Bermúdez de Castro, portaveu del govern aragonès, hauria pogut replicar les acusacions de Joan Reñé, president de la Diputació de Lleida, a propòsit de presumptes assetjaments lingüístics enllà de Fraga. [...]

http://www.tribuna.cat:80/cronica/politica/larago-plural-25-08-2011.html

---------------------------
 
 
3)
 
És com demanar als ocells migratoris que no tornin...
 
Els iupik han viscut tradicionalment a ambdós costats de l'estret de Bering (i en illes del voltant), en aigües de l'Àrtic, just allà on Amèrica i Àsia gairebé es freguen la mà. En el decurs de dècades el poble iupik de totes dues ribes ha entonat cançons ancestrals, ha pregat generositat als déus abans d'anar a la caça de la balena, ha demostrat la seva fortalesa en competicions sempre amistoses. I és que els iupik prioritzen la pau per damunt de qualsevol altra cosa.
 
A les darreries del segle XIX, a la banda siberiana van començar a sovintejar-hi russos armats amb uniformes i cara de pocs amics, més tard hi van desembarcar vaixells de guerra i no van tardar a construir-hi un camp d'aviació. Quan les unitats militars nord-americanes, a mitjan segle XX, van apuntar cap al continent asiàtic, el govern rus va prohibir l'entrada a Sibèria de cap veí d'Alaska i tampoc de cap moviment en sentit contrari. Jean Fritz, escriptor, diu que «era com demanar als ocells migratoris que no tornessin la primavera següent».
 
Amb el pas dels anys, els jocs competitius dels iupik d'Amèrica van quedar en l'oblit en favor del bàsquet i part d'aquesta comunitat de l'estret es va agrupar amb altres habitants d'Alaska, del Canadà i de Grenlàndia. Així i tot, subratlla Fritz que quan «en dies clars miraven cap als turons siberians, sentien una fiblada d'enyorança».
 
Les disputes d'Estat, especialment les bèl·liques, han esdevingut un magnífic factor de cohesió intern. L'antropòleg Albert Sánchez Piñol diu que «a les trinxeres de la I Guerra Mundial no hi ha bretons, bascos o catalans, només francesos».
 
Això explica que als diferents governs aragonesos els vagi com l'anell al dit el conflicte de l'art sacre amb Catalunya. I, sobretot, que el litigi es vagi eternitzant (fa més de 20 anys que dura) amb periòdics rebrots de fúria anticatalana alimentada per polítics i premsa saragossana.
 
L'objectiu és que els iupik de la riba americana no es reconeguin amb els de la riba asiàtica com a membres d'un mateix col·lectiu. Aragó també fa mans i mànigues perquè els catalanoparlants de la Franja no comparteixin la mateixa identitat comuna que la resta de catalanoparlants. I, fins i tot, tinguin motius per mostrar una certa hostilitat envers el fet català.
 
Aquesta divisió territorial, sigui regional o estatal, a l'interior d'un àmbit lingüístic no pretén altra cosa que fer-nos diferents. En aquest sentit, Lluís Garcia Sevilla, primatòleg especialista en homo sapiens, diu que per a la nostra oïda, molts rossellonesos presenten contaminació acústica francesa: «característicament en la pronúncia gutural de la consonant líquida /r/, com també podem detectar la pèrdua de la típica pronúncia catalana velar de la /l/ en favor de la pronúncia espanyola en catalans de la Catalunya espanyola». Garcia Sevilla afegeix que l'efecte de canvi de domini, també és detectable entre Portugal i Galícia: «de manera que si hom desambula a l'atzar pel camp, fent ziga-zaga per la frontera lusogallega, hom té la sensació que s'ha volatilitzat la gradualitat de les isoglosses perquè en trobar un pagès hom sap perfectament si és portuguès o gallec, just per l'entonació nasal».
 
Fa uns anys el poble iupik es va poder retrobar amb motiu de la conferència interpolar. No van dubtar a ballar les cançons de sempre. I en acabat, diu Fritz, es van asseure per menjar carn de ren i un plat de peix cru.
 
Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Autoestima i Països Catalans
 
4)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 199)
 

El Dijous llarder

 

Antoni Llull Martí

En el dijous anterior al començament de la quaresma, quan aquesta era rigorosament observada, la gent acostumava a fer menjars amb gran profusió de greix: saïm, trossos de xulla, sobrassada, i altres ingredients substanciosos. Era per assaciar-se, amb els àpats també extremadament greixosos del dimarts següent, per envestir una mica preparats el llarg període de quaresma durant el qual no es podria menjar carn sense fer un pecat gros. El nom de dijous llarder (a Mallorca deformat en jarder) i que a alguns llocs li diuen dijous gras, de forma semblant a com anomenen els francesos el dimarts següent, el mardi gras, prové de llard, que a Mallorca li deim saïm. El castellà lardero prové de lardo, nom usual en castellà antic pel greix del porc, germà del català llard derivats un i altre del llatí lardum, que significa ‘llard’ i també ‘xulla’, i que com en castellà, ha passat, amb la forma lardo, a l’italià i al portuguès, i al francès com a lard. Al darrer dia de Carnestoltes, o Carnaval, li deien popularment, a la nostra illa, el «darrer darrer dia».

 

Diverses cançons populars mallorquines fan referència a aquest llarg període d’abstinència de carn i de penitència. Una diu que Ja s’acosta sa corema; / demà és es dijous jarder / qualsevol qui xuia té / és hora de dar-li empena. I una altra, semblant, que A sa xuia da-li empena / ara que hi ha llibertat; / llavò entra sa corema / i es porc ha d’estar tancat. I a alguns llocs de Catalunya diuen que pel dijous llarder, botifarra menjaré. Això de donar empena a qualcú o a qualque cosa, per pegar o atacar, crec que ja no s’usa. Empena era el nom que es donava a la ploma que es posava a cada banda de la part de darrera d’un dard o sageta, i també era una espècie de calçat, i finalment es donà aquest nom a la peça de cuiro que forma la part principal de la sabata que cobreix el voltant del peu i va cosida a la sola.

 

En italià hi ha algunes dites gracioses relacionades amb el llard: cercare il lardo dalla gata ‘cercar el llard de la moixa’ que vol dir que qualcú s’aferra a coses insignificants, de forma avariciosa, i tanto va la gatta al lardo che ci lascia lo zampino, ‘tant va la moixa al llard, que s’hi deixa la poteta’, significa que qui s’avesa a fer coses dolentes més tard o més d’hora en paga les conseqüències.

 

 

5)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 44)
 
 
Dida (a)
Pau Vidal
 
 
D’entre els moltíssims indrets o activitats on ens poden engegar per treure-se’ns de sobre, sens dubte un dels més plaents és a dida. D’acord que ens estaran tractant de criatures de pit, però escolta, comparat amb fer la mà, fer punyetes, cagar a la via, pastar fang o fregir espàrrecs, vols un racó més acollidor i una dedicació més reposada?

         Per cert: dida és una sinècdoque, car és l’adaptació d’un terme infantil de base imitativa, igual que meta, teta o popa.

 

«En Cuenca i en Ruiz, per indisposició natural o amb l’empresa, foren substituïts per en Gonzàlez i en López. No hi mancava més que un Sànchez que els engegués a dida. Al pobre Matias també el varen enredar (ja en som més), i sort que va aixecar el braç fent veure que tenia ganes de dallonses. Els jutges, sempre atents, li ofereixen tres papers i el noi se’n va cap a l’adamcuatori, i no en diem evacuatori perquè ens pensem que no en tenia prou amb un riuet» (Papitu, 1923).

 

 
6)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Locucions i frases fetes

Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.

I 

I ara! Refús, indignació, sarcasme

          Agafa aquells diners i compra-t’ho. ─I ara!

         Cal advertir que a aquesta exclamació tan bonica li ha pres el lloc el castellà “Qué va!”

I encara gràcies. Amb prou feines si hi arriba.

         Només n’hi toquen tres, i encara gràcies.

I fora! I prou! I no n’hi ha d’altra!

      Tu no et rebel·lis, tu obeir i fora! Allò que han de fer és pagar i fora!

I... (nom, pronom), també! Renya.

      ─El nen m’ha pegat. ─I tu, també, tornant-hi!

I un pa calent! I un be negre!

         -Penso arribar al cim. -I un pa calent que hi arribis!

Inventar la sopa d'all. Creure's dir una gran cosa.

          Oh, sí, tu sempre inventes la sopa d'all!

.... (substantiu) i tot. Fins i tot.

       Són tan treballadors que treballen el vespre i tot.

       D’aquesta cansalada rostideta, jo me’n menjo cotna i tot.

 

 

7)

 

 

Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Del 15 al 21 d'agost)

 

----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 15 d'agost del 2011

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Rosa-maria-sarda-Humor-dunhappy_0_536346407.html

RETRATS QUE PARLEN

Rosa Maria Sardà: Humor d''unhappy end'

Albert Pla Nualart

És una còmica de les d'abans. Quan ser-ho passava de pares a fills més com un estigma que una vocació. Portar-ho a la sang li ha permès trobar sempre la frase justa i el to tallant perquè l'imbècil de torn s'adoni que estava més bufó calladet.

Té l'eloqüència de la venedora d'enciclopèdies i l'humor àcid d'haver-les passades de tots colors. Encarna, com l'Espert, aquell coratge de bellesa de barri que al Terenci, mitòman i amic entranyable, li agradava comparar amb la Scarlett O'Hara.

La seva veu, massa prima, no ens arribaria tan clarament si no posés en cada frase un subratllat malèvol que intenta fer-se perdonar amb un somriure.

El seu control de la pausa i l'entonació ha hagut de donar intenció a guions tan impossibles que al final no ha tingut més remei que posar-se a escriure i a dirigir.

Viu en la tortura de creure que decebrà i encadenada al perfeccionisme. I això l'ha dut a la insòlita proesa de presentar i, alhora, rebre premis. Però l'èxit li ha creat una addicció que no ajuda a viure, sobretot si sotmets el cos a la seva llei.

Els anys l'han fet més interessant que cordial. Guarda l'actriu solidària per als cercles íntims i mostra la diva altiva als vulgars mortals. Ser tan competent i estar farcida de records li bloqueja l'empatia.

Però té prou recursos estilístics per fer un gir de guió que l'allunyi de Sunset Boulevard i l'orienti a un final de Humphrey Bogart.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 16 d'agost del 2011

Té el to de l'amic que t'atura un moment al carrer. La seva falta de solemnitat contrasta amb els aires transcendents d'altres divulgadors del petit món mediàtic català per dir coses sense substància. I és que ell en sap tant més, que pot il·lustrar a peu pla sense perdre autoritat i, a sobre, fent-te creure que el que aprens ho heu descobert plegats.

Va tant com una moto que parlant fa derrapades. El cervell no li para i la feina és triar entre el que hi amuntega. I aquest festival de neurones, connectat a unes TIC que ha integrat com una pròtesi, crea la il·lusió que és ubic i omniscient.

És com un personatge de Lewis Carroll enderiat per la pressa que crea un univers màgic jugant amb les paraules. Les patilles unides a la sotabarba li donen aire de jòquer que et premia amb partides gratis si soluciones l'enigma que planteja.

Mastega la informació perquè la digereixi l'oient més dropo. Ho diu tot posant-hi una passió que faria innecessari l'interès intrínsec. Reté tan bé l'atenció que, posat al mercat, només la decència li impediria fer-se ric venent un elixir de llarga vida.

El seu virtuosisme treu so a tecles del català que ja pocs toquen, i en fa un ús tan precís i pertinent que no sembla que s'adorni.

Si parla del "delit d'es catir", no desenterra res. Només fa viva llengua moribun da com pertoca a un crac dels mots encreuats deixeble del Tísner.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 17 d'agost del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Oriol Pujol: El noi de la Ferrusola

Albert Pla Nualart

Seria tòpic dir que se sent part d'una dinastia destronada que, quan torna al poder, veu usurpadors en l'oposició. Però el to i les maneres no ho acaben de desmentir.

Parla el català quasi modèlic de qui de petit jugava amb la Norma i brilla amb una eloqüència enèrgica que seria més eficaç si fos menys agressiva. El seu currículum sembla inspirat per Aristòtil. Si l'home és un animal polític, primer va fer la teoria -és veterinari- i ara fa les pràctiques.

És tan nerviüt que no para quiet. Masega l'amic o el periodista: li pessiga l'esquena o li serra la mà deixant-lo adolorit i amb el dubte de si allò és cordialitat o un desig velat de fer-li retre acatament.

Es proclama més Ferrusola que Pujol amb el perill que sembli més de sentir-se molest perquè l'andalús José arriba a president, que no pas de veure-hi un èxit d'integració. És dels nacionalistes que branden la senyera perquè en l'elit no s'hi vegin privilegis sinó els líders d'un exèrcit.

Crida i es fa notar perquè se sent múscul d'una nació que arriba a ser prou desagraïda per escopir el pinyol.

És audaç com el benjamí d'un ranxo del Far West que, sense avisar ningú, decideix batre's en duel amb el cacic local que els roba vaques.

I de vegades ha tingut la sensació que si fos alt com el David Madí, les seves patilles de Curro Jiménez farien tals estralls en les dones del PP que en quatre dies tindria el concert al sarró.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 18 d'agost del 2011

Albert Pla Nualart

Té una presència tan senzilla que seria gairebé mongívola si no desprengués la bellesa serena amb què el Dant i Petrarca van construir la donna angelicata.

De les lletanies del rosari, li es cau més consolatrix afflictorum que la speculum iustitiae a què l'empeny la militància a ICV, però la seva gran virtut mariana és fer de mitjancera.

És la noia que si pren la paraula en una assemblea tothom fa xxssst. Primer perquè parla fluixet però, so bretot, perquè té el crèdit ètic que concilia posicions irreductibles.

Ho diu tot molt suaument, com si li dolgués ser protagonista, i al final de cada afirmació exhala un "noo..." interrogant i dubitatiu que en treu el poc ferro que hi ha posat. Hi pots no estar d'acord però per tenir-li mania la maldat l'has de posar tota tu.

Al faristol, tendeix a emetre una sonsònia que, havent dinat, és ideal per fer la becaina. Però si atrapa un diputat dormint li fa un somriure de complicitat. Com a mare jove, sap massa bé què és anar curt de son.

Pujada en el barri benestant, però molt barri, que envolta el mercat de Galvany, ha fet de l'associacionisme una família que li ha permès arribar sense cops de colze al Parlament.

Li sobra disciplina i bona fe per creure en causes que la mandra i el cinisme ja donen per perdudes, però com que les defensa en un to més p lanyívol que enrabiat, frases de gran duresa acaben sonant a música celestial.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 19 d'agost del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Carles Rexach: Un crac amb sang d'orxata

Albert Pla Nualart

Parla amb el desmenjament amb què ho fa tot. Ser superdotat li va permetre jugar al Barça amb sang d'orxata. És, potser, l'últim esportista d'elit que ha viscut bé. I ho sap i està agraït a la vida.

Entendre que l'èxit no és només mèrit seu el fa senzill i assequible. El seu heroisme particular el resumeix molt bé el lema que seguia damunt la gespa: "Córrer és de covards".

Sentir-lo fa una gran companyia, et fa sentir com a casa. Diu sempre assenyades generalitats, i ho té tan assumit que la seva frase favorita és "Jo sempre dic el mateix".

El seu català és autèntic i prenormatiu, ple de castellanismes i girs genuïns que els joves ja no diuen. I es mou com peix a l'aigua en les tertúlies d'homes sols dels clubs de golf, plenes d'implícits, bromes gastades i comentaris vagament libidinosos.

Es va casar grandet i havent gastat més energies amb dones que al camp, però l'ha atret poc ser adúlter, perquè dóna massa maldecaps.

Barallar-s'hi és quasi impossible perquè en tot veu parts de raó. Però també costa fer-s'hi amic, perquè no es mulla ni a la dutxa. És aquell paio a qui voten delegat el primer dia de classe. La innata facilitat per caure bé a tothom el fa un pèssim aliat per a qui funciona a base de capelletes.

Té tanta pau interior que pot viure sense fer res i no patir-hi gens. Més que fent d'entrenador podria tenir un gran futur com a mestre zen.

----------------

Publicat en el diari ARA dissabte 20 d'agost del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Najat el hachmi: La catalana que ens veu

Albert Pla Nualart

Dinamita estereotips. Tant els islamofòbics com aquell que assegura que només diuen els pronoms febles els pagesos de l'Empordà. Sentir-la dóna una idea de la facilitat amb què l'immigrant parlaria en català si en lloc de ser la llengua de l'aula, fos la del pati.

Les ulleres li matisen la frescor juvenil. Són l'estigma d'haver construït el jo cremant-se la vista llegint. Un jo revoltat contra una tradició que odia, estima i coneix prou per saber que el món islàmic, rere els vels, està ple de brots verds.

Oposa les faltes genuïnes del parlar de Vic als flagrants castellanismes del seu ben pagat entrevistador, català de vint generacions.

Parla una mica incòmoda, com l'espia infiltrada en l'enemic que tem que un petit detall la delati. Haver tingut el coratge d'esquinçar afectes per fer-se catalana no la farà renegar del bagatge que ha salvat.

Ha fet dos llibres honestos però amb morbo, on gairebé es fa servir de carn de canó. Tenia molt clar que només pouant en les entranyes del seu agònic viatge guanyaria prou per poder-se dedicar a escriure.

Ara té una mirada més neta que la nostra, perquè és ella la que s'ho ha hagut de qüestionar tot. Escriu en una pàgina en blanc que nosaltres ja tenim plena de màximes i principis. Enfilar-se a la seva talaia ens podria portar a descobrir que alguns dels nostres valors no són més que prejudicis.

----------------

Publicat en el diari ARA diumenge 21 d'agost del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Josep Guardiola: La passió per fer les coses bé

Albert Pla Nualart

En plena temporada, li fan 800 preguntes al mes que busquen titular. Les sentim en off mentre ell mira intensament qui parla, buscant el parany que li para. El Pep dels mitjans és tens perquè sap que en cada resposta hi ha el perill d'una pilota a la frontal de l'àrea.

Amaneix sequedat amb humor per no ser antipàtic. La mala fe la desvia amb ironia; i les punyalades, fugint d'estudi. S'estima més pixar colònia que posar-se a segons quina altura.

Enmig d'un discurs fred i racional, la veu que es trenca en petits galls ens diu que viu perquè tot l'afecti. Parla un català genuí per aproximació, que està amb peus a terra en lloc de tocar-hi, però el parla a tot arreu i el sent tan seu com el Barça.

Fill del treball com a valor sagrat, li repugna guanyar sense esforç. I el sentit del ridícul el fa ser un antixulo que mai ens farà passar vergonya.

Una nació que té set d'èpica l'està convertint en heroi. Però és, només -i és moltíssim-, un malalt del futbol que beu fins a l'última gota del calze de la responsabilitat i no exigeix mai el que no s'ha exigit a ell.

Abans que el fem semidéu, seria bo recordar que entrena un club que per massa social ha de ser un dels primers del món. I que l'altra cara d'aquests èxits és un país obsessionat per la pilota i un jovent de nivell escolar lamentable que pot descriure, amb pèls i senyals, les ziga-zagues de l'últim fitxatge.

----------------

8)

 

Ressenya publicada en el blog SO DE LLENGÜES diumenge 3 de juliol del 2011

http://sodellengues.blogspot.com/2011/07/des-del-rovellet-de-lou-delx.html

 

David Valls i Botet

 

Martí i Casanova, Joan-Carles

Des del rovellet de l’ou d’Elx

Pròlegs de Miquel Adrover i Mascaró i de Jordi Solé i Camardons

Voliana Edicions

Argentona, 2011

ISBN 978-84-615-0929-4

15x21 cm - 214 pàgines

Sens dubte un llibre impressionant, l'he acabat ara mateix dins d'una tarda plujosa en un poblet de la meva Segarra estimada. L'impuls m'ha fet encendre l'ordinador i escriure aquestes ratlles. Unes ratlles que ja m'agradaria que fossin al nivell que escriu en Joan-Carles Martí! Buf! He somniat tantes vegades tenir un domini de la llengua com el que ell té! Em penso que no ho aconseguiré mai! Sempre hi ha aquell mot nou que mai havia sentit dir! aquest gir...

El llibre és un relat poètic meravellós sobre la llengua i la cultura catalana des d'Elx estant, per a Elx, per a seva rodalia, però per a la resta dels Països Catalans. Un llibre que només podia sortir d'una persona d'una cultura i un bagatge immens com és el seu autor, Joan-Carles Martí i Casanova. Un enamorat de la seva (nostra) llengua, com també un enamorat del seu rovellet, Elx. Perquè no hi ha rovell sense clara, o potser, no hi ha clara sense rovell, però en tot cas, tot pertany a una sola entitat que se sustenta per si sola. He de dir que ha estat un goig de llegir aquest llibre, que he après molt, que he gaudit amb la riquesa del seu vocabulari escrit per un ver cathalà que parla e escriu del bell catalanesch del món. Que és immens llegir i rellegir com en Joan-Carles Martí acarona els mots i com els fa bellugar a dojo en un llibre que es fa curt. Un llibre ple d'idees i reflexions genials d'una persona que ho ha donat tot pel català i que ens fa veure la nostra llengua i la seva situació d'una altra manera. Que ens diu que sí, que la situació és la que és, però que val pena de lluitar i de tirar endavant. I sí, cauré en el típic tòpic de dir que si hagués estat escrit en anglès seria un best-seller.

Podeu visitar el seu blog: http://extremsud.blogspot.com/ des d'on, si ho voleu, podreu comprar-li el llibre.

Gràcies pel llibre!

 

9)

 
L’obra Humors agres, de Sico Fons, guanya el 56é Premi Soler i Estruch de narrativa curta

Humors agres comença amb una cita de Jacinto Benavente “La ironia és una tristesa que no pot plorar i somriu”. I això és el que trobem en aquests relats; Tant és que s'hi relate el desig de no fer-se vell ni morir, com en el relat "La immortalitat", com en el de la protagonista de "L'home de pedra", que s'enamora perdudament d'un home molt especial, la ironia és omnipresent i com mig amagada darrere de cada frase, cada situació, cada personatge.

Segons declaracions de l’autor sobre l’obra:Si ens hem d'atenir al que ens diu el diccionari, la ironia és una figura de llenguatge que consisteix a dir el contrari d'allò que hom vol donar a entendre. O si hem de citar a l'escriptor Jacinto Benavente –com jo he fet al principi del recull– direm, d'una forma molt més poètica, “La ironia és una tristesa que no pot plorar i somriu”.

I si he de dir la meua, expressaré que aquesta em sembla moltes vegades l'escut o el recer que fa servir la ment humana per a protegir-se de l'absurd, el dolor o la dissort de la vida quotidiana.

I si busquem el sentit del mot "humor", ens trobarem als diccionaris que entre altres sentits, hi trobarem el de ser qualsevol líquid del cos d'un animal o d'una planta i també, per descomptat, la definició de "facultat de descobrir i expressar elements còmics o absurdament incongruents en idees, situacions, esdeveniments, actes".

Doncs tot això és, si fa no fa, el que vaig creure trobar en aquest recull de relats que una persona, molt especial per a mi i a qui li estic mot agraït, em va convèncer perquè el presentara a aquest premi, el Premi Soler i Estruch.


L’autor: Sico Fons és el nom literari de Francesc Antoni Asensio Fons (Tavernes de la Valldigna, 1963). Deu aquest nom als seus companys d’escola “Sico per Francisco i Fons pel meu segon cognom, clar; i també, supose, perquè en aquell temps estava de moda el corredor de motos anomenat Sito Pons. Coses de xiquets”.

Refereix sobre ell mateix que va “ingressar en el món del proletariat fent diferents treballs (en tota mena de fàbriques, com a apicultor -cosa que continue sent per herència familiar-, muntador de mobles per tota la geografia espanyola o collidor de taronges), vaig fer el servei militar en cavalleria ensinistrant poltres salvatges”, sense haver acabat els estudis secundaris. Més tard, tampoc va acabar els estudis d’Història i Història de l'Art en la UNED. Pel que creu que allò que més ha marcat la seua formació i gustos intel·lectuals va ser una hepatitis que el va mantindre al llit durant un any i en el qual es va convertir en un lector voraç de literatura i enciclopèdies i en un cinèfil sense remissió.

Ha publicat els següents llibres: L’udol de la sirena (Edicions La Xara, 2001), Històries de la Vall (Ediciones Bonet Sichar, 2003), La mort de la sirena (Edicions La Xara, 2003), Els crits de la follia (Edicions La Xara, 2004), Infants adormits (Edicions La Xara, 2005), Parelles imperfectes (El Taller del Poeta, 2006)., Portes tancades (La Busca Edicions, 2006), El desfici dels herois (La Busca Edicions, 2008), Un estiu a l'infern (La Busca Edicions, 2010).


I ha guanyat alguns certàmens literaris, com ara l’XI Concurs de Narrativa de Capdepera, III Premi Literari de Constantí de Tarragona, el VII Certamen de Cuentos "al margen" i el Premi Nacional de Microrelats "El Basar".


També ha fet col·laboracions puntuals a diversos mitjans de comunicació, com Turia, el Diari Levante, el Temps, l’Avui o L’Avanç i és col·laborador habitual a La Veu de la Valldigna, Quinzedies de la Safor i Gandia Express.

 
 

10)

 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 64)

Saber parlar és un art

Ramon Sangles i Moles
 
Parlar no és tenir xerrameca, fer discursos, voler demostrar que sabem coses. L’art de parlar demana, per una banda, ser conscients de quin és el nostre interlocutor i, per l’altra, endevinar quina comunicació hem d’establir entre el seu tu i el meu jo. Per tant, allò que diu l’altre és meu, i no podem admetre que ens entabani o ens dugui a pasturar; i, allò que li diem, han de ser paraules que el motivin, que l’interpel·lin, que el facin ser més persona, més gran; no pas paraules buides i supèrflues. És a dir, no li podem anar explicant històries de la vora del foc (o admetre que ell ens les expliqui a nosaltres). Es tracta d’un intercanvi de paraules dites d’una manera justa i al moment just. Hem de voler sempre paraules concretes i clares: qui?, què?, quan?, on?, per què?, com?
 
Qui es disposa a parlar, de bell antuvi s’ha de traçar, per anar bé, tres objectius essencials: ordre, prudència i saviesa. Aleshores, l’art de la paraula està en el fet de lligar la bona manera de dir les coses amb l’interès del seu contingut. L’antítesi d’aquest art es troba, dia sí dia també, en les nostres cadenes de ràdio i televisió, quan, per divertir, només saben dir paraules buides, rucades i ximpleries, malauradament massa seguides i aplaudides.
 
 
11)

Comunicació presencial: contingut

 

Joan Tudela

 

Hi ha entre nosaltres una idea desafortunada que ha fet fortuna: que el contingut és el més important de tot. I no.  Aquesta mala idea tan estesa fa que molta gent, a l’hora de preparar una intervenció, treballi només el contingut. I si es tracta d’improvisar, doncs també es preocupa sobretot del contingut. I no. La lectura sencera d’aquest apartat dedicat a la comunicació oral demostra clarament que el contingut no és tan important. Ara bé, tampoc no hem de caure en l’extrem contrari i dir que el contingut no té cap importància. En té. Documentar-se i preparar el contingut de les nostres intervencions, evidentment, és necessari i és positiu. Però com que, de la importància del contingut, tothom n’és conscient, no cal insistir-hi. Sí que cal dir que un bon contingut ha de tenir una bona estructura narrativa, ha de tenir riquesa expressiva i ha de respectar el lèxic, la morfologia i la sintaxi de la llengua en què parlem. I el més important de tot: el contingut (i tota la resta de factors que formen el mapa de la comunicació presencial) ha d’estar sempre al servei del nostre objectiu. Això mai no ho hem de perdre de vista.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 
______________________________________________________________________________________________________________________________
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net