InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 50 (divendres 26/08/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - bacallaret
 
2) Ressenya feta per Jordi Solé i Camardons del llibre El català em sedueix de David Vila
 
3) Enllaços d'interés
 
4) Antoni Llull Martí - La Candelera
 
5) Pau Vidal - Descuidar-se
 
6) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Locucions i frases fetes. Lletra H)
 
7) Articles d'Albert Pla Nualart
 
8) David Vila i Ros - Un motiu per a la independència: la llengua
 
9) CONFERÈNCIES DE LA UNIVERSITAT CATALANA D'ESTIU QUE PODEU ESCOLTAR O BAIXAR EN FORMA DE MP3
 
10) Ramon Sangles i Moles - La identitat es cotitza bé
 
11) Joan Tudela - Comunicació presencial: idioma
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

bacallaret

     Peix de l'orde dels gadiformes i de la família dels gàdids, espècie Micromesistius poutassou, amb tres aletes dorsals i dues d'anals, totes sense espines, boca terminal amb una o dos dents a cada costat del vòmer, de color gris blavós al dors, platejat als flancs i blanc al ventre. Fa entre 60 i 470 mil·límetres de llargària, encara que la majoria dels que es pesquen fan al voltant dels 250 mil·límetres. Es cria en el mar Mediterrani.

A mi m’agraden molt les espardenyes de bacallaret.

Micromesistius poutassou (Risso, 1827) és el nom científic que ara es dóna a aquesta espècie. En el segle xix se li varen donar altres denominacions, actualment desusades.

Els valencians donem el mateix nom al bacallà de l’Atlàntic, espècie Gadus morhua (denominació antiga Gadus callarias) i a l’abadejo o fals bacallà, espècie Pollachius pollachius (denominació antiga Gadus pollachuius). Mentres una part del valencià anomena els dos peixos bacallar, la resta els anomena abadejo (amb caiguda de la d intervocàlica i la j pronunciada com a prepalatal africada sonora o sorda, segons zones). Açò s’estén també al peix que ens ocupa que bona part dels valencians anomena abadeget.

En el diccionari del SALT3, les entrades maire i tabanc remeten a llúcera i les entrades llúcera i lluça remeten a llucet 2. Si cerquem llucet 2 trobem la definició de l’espècie Micromesistius poutassou, cosa totalment incorrecta. Els valencians anomenem llucet només a la cria del lluç. La primera accepció de llucet que dóna el SALT3 és correcta, la segona no. La confusió es produïx perquè en una part del domini lingüístic del castellà anomenen pescadilla al bacallaret mentres que en la resta del domini anomenen pescadilla al llucet. Si en lloc mirar sempre cap al castellà miràrem més cap a la nostra llengua no ens passarien aquestes coses tan lamentables.

En el DVal, lluça, maire i tabanc remeten a llúcera i en llúcera trobem la definició de l’espècie Micromesistius poutassou. En llucet diu: «Cria de lluç, que encara no s’ha desenvolupat totalment». La informació que dóna el DVal és correcta encara que incompleta, ja que no inclou les paraules bacallaret i abadeget, àmpliament usades pels valencians.

Joan Antoni Lluch m’informa que ell ha sentit que els pescadors de Xàbia usen el mot maire i la variant maira per a anomenar el peix que ens ocupa.

El Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l’AVL no arreplega la paraula bacallaret, malgrat que sí que arreplega bacallar, bacallarer i bacalleria. Tampoc arreplega abadeget, encara que sí que recull abadejo i abadeger, però no abadegeria.

Entenc que en el Diccionari Normatiu del Valencià de l’AVL l’entrada a on s’hauria de definir l’espècie Micromesistius poutassou hauria de ser bacallaret i totes les altres (abadeget, lluça, llúcera, maira, maire, mare de lluç, peix rei, tabanc) haurien de remetre a bacallaret.

 

En valencià també es diu: abadeget, maira, maire
La llengua estàndard sol emprar: maire. (També són normatives, encara que la llengua estàndard no sol usar-les, les denominacions següents: lluça, llúcera, mare de lluç, peix rei, tabanc)
En castellà es diu: bacaladilla
 
NOTA: Done es gràcies a Joan-Antoni Lluch i Hervàs per la seua ajuda. Gràcies a la informació que va enviar a la llista Migjorn el 25 de gener del 2007 he pogut elaborar aquesta entrada.
 
 
2)

 

Ressenya publicada en el núm. 75 de la revista Llengua Nacional (II trimestre del 2011)

 
Ressenya feta per Jordi Solé i Camardons del llibre El català em sedueix de David Vila
 
David Vila (coord.),

El català em sedueix,

edicions 7dquatre,

Sabadell 2011.

 

Aquest llibre inclou fins a cinquanta-tres reflexions de la gent de Tallers per la Llengua per a viure millor en català, i per a viure més en català. Val a dir que, abans de començar a llegir, si hi penso una mica, he de dir que el títol m’inquieta i em provoca algunes qüestions: fins a quin punt el català ens sedueix? Cal que ens sedueixi per a parlar-lo? Què podem fer perquè sedueixi més aquells a qui no sedueix prou? O fins i tot: hi ha alguna llengua que no ens sedueixi?
D’alguna manera, la dotzena llarga d’autors que hi participen contesten aquestes preguntes; però és bo que la gent se les faci almenys una vegada a la vida si volem deixar de ser simplement mamífers lingüístics, si volem ser “més lliures com a poble i com a individus”, com diu Rosa Calafat en el pròleg.
Destacaria la idea del català com a llengua comuna de la gent que viu en aquest racó de món que encara no és independent i lliure, la llengua de cohesió. Al llarg dels escrits s’hi van trobant arguments i recursos per a passar de la submissió a la fidelitat o, com ja deien en l’anterior llibre, de la consciència lingüística a la conducta fidel, al català.
Carles Palau es pregunta qui planteja els corpus de valors que es transmeten explícitament en l’educació als Països Catalans. M’interessa molt el tema, perquè fa anys que defenso la necessitat d’una educació sociolingüística o “per la llengua” com se’ns proposa aquí. L’únic dubte que tinc és en relació a l’afirmació que els efectes positius que es derivarien de treballar l’educació per  la llengua (que cal no confondre amb l’educació de la llengua, que ja s’ha demostrat insuficient) podrien ser més immediats que els de l’educació ambiental. En dubto, tant de bo fos així; però els hàbits, les actituds lingüístiques, les rutines i les normes d’ús de convergència cap a la llengua dominant de l’Estat o del marc internacional són molt més profunds i tenen menys reforçaments ambientals que els temes del medi ambient. L’estratègia de l’educació sociolingüística no pot limitar-se a uns tallers; hauria de formar part del currículum educatiu i anar reforçada en els mitjans de comunicació i arreu.
Cal parlar clarament, com es fa en aquest llibre, ja que si no ens adrecem als nouvinguts en català els discriminem; cal mostrar i demostrar que el bilingüisme que es presenta com a igualitari és insostenible i fa insostenible la normalitat d’ús del català. Jo encara diria més: cal apostar per la sostenibilitat lingüística, però també pel decreixement lingüístic de les grans llengües que van envaint massa àmbits d’ús i funcions socials que no els pertoquen, que fan recular i afebleixen les llengües nacionals.
Hem d’apostar per l’autoestima i dir, com es diu clarament en l’exposició i en el llibre Realitat i vitalitat de la llengua catalana, que el català és una llengua de primera, una llengua potent i alhora minoritzada políticament pels Estats que la mal acullen en el seu si; cal anar més enllà de les set legislacions diferents que emmarquen els nostre català i apostar per una estratègia unificada que apunti a la reintegració de la comunitat lingüística catalana.
Jordi Solé i Camardons
 
3)

Enllaços d'interés

Diumenge 14 d'agost
Serà l'únic diari d'esports pensat i escrit íntegrament en català
El 9 Esportiu de Catalunya, que va néixer com a publicació el 2 de gener del 2002, enceta una nova etapa com a diari d’esports independent i es podrà trobar a tots els quioscos de Catalunya a partir de diumenge, dia 14 d’agost. [...]
---------------------------
Dimarts 16 d'agost
Comença la XVIII edició de la trobada anual a la Catalunya Nord
---------------------------

Dijous 18 d'agost del 2011

Anul·la la subvenció a la premsa no diària en català · El consell de RTVM hauria de tirar endavant avui els tràmits per a aprovar un ERO
---------------------------
Divendres 19 d'agost del 2011
Ara es commemoren els cent anys del naixement de l'autor de 'La llengua dels valencians'
---------------------------
Dissabte 20 d'agost del 2011
El president de la Diputació de Lleida ha lliurat el premi Canigó de la UCE a l'Escola Arrels i Antoni Nughes
---------------------------
Diumenge 21 d'agost del 2011
Representants de 'La Vanguardia', 'El Periódico', l'ARA i el 'Diari de Balears' constaten a la UCE el moment dolç dels diaris en català
http://www.ara.cat/comunicacio/Magi_Camps-Albert_Saez-Carles_Capdevila-Miquel_Serra-premsa-diaris-catala-Diari_de_Balears-Ara-La_Vanguardia-El_Periodico-UCE_0_539346455.html
---------------------------
Diumenge 21 d'agost del 2011
---------------------------
Dilluns 22 d'agost del 2011
El canvi a la Generalitat obre un escenari més esperançador
http://www.vilaweb.cat/noticia/3921403/20110822/finalitza-termini-pagar-multes-dacpv.html
---------------------------
Dilluns 22 d'agost del 2011
Enric Valor, un cent de centenari
Us oferim una selecció de fragments memorialístics extrets del llibre 'Converses amb un senyor escriptor' (Tàndem)
http://www.vilaweb.cat/noticia/3915269/20110822/enric-valor-cent-centenari.html
---------------------------
 
 
4)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 198)
 

La Candelera

 

Antoni Llull Martí

La Candelera és la festa de la Purificació de la Mare de Déu, o de la seva Presentació al temple, ritus al qual les dones jueves que havien donat a llum havien de sotmetre’s quaranta dies després del part. Per commemorar aquest fet, en temps antic era costum a moltes esglésies fer una processó amb candeles i deixar-les després als peus de la imatge que representava la Verge Maria en el dia de l’acompliment d’aquella obligació de l’antiga Llei. El nom de la festa era en llatí, Festum Candelarum, ‘festa de les candeles’, adaptat amb lleugeres variacions a moltes de les llengües modernes. En el món anglosaxó aquesta festa, anomenada Candlemas, és pràcticament desconeguda, però en diversos llocs de les Filipines, on l’anglès és llengua oficial des que aquelles illes deixaren d’esser colònia espanyola, se celebra amb el nom de Our Lady of Candles, ‘Nostra Senyora de les Candeles’, nom coincident amb el portuguès Nossa Senhora das Candeias, però el nom més popular als països mediterranis és Candelera (en català i en castellà), Candelaria en castellà (quasi igual al portuguès Candelária); Candelara i Candelora en italià, i la Chandeleur en francès.

 

El dia en què s’esdevé aquesta festa, el 2 de febrer, és tingut per un temps propici per a una previsió meteorològica de caràcter popular: Si la Candelera plora (és a dir, si plou), l’hivern és a fora i si la Candelera riu (fa sol), lluny és s’estiu, però alguns diuen que tant si plora com si riu, lluny és s’estiu. També una dita castellana dóna a entendre que l’estiu és enfora, però amb altres mots: de la Candelera, cinco meses a la era. La citada en primer lloc té equivalents en altres llengües: está a Candelária a chorar, está o inverno a passsar; está a Candelária a rir, está o inverno para vir, diuen a Portugal, o sigui, que «si riu, l’hivern encara ha de venir», i a Itàlia que per la Candelora, o che névichi o che plora, dall’inverno siamo fuora; se gli é sole o solicello, siamo ancora a mezzo il verno, és a dir, ‘per la Candelera, si neva o si plora de l’hivern som a defora, i si fa sol o solellet, estam encara a mig hivern’, i en francès que á la Chandeleur, l’hiver se meurt ou prend vigueur ‘per la Candelera, l’hivern es mor o pren força’.

 

 

5)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 42)
 
 
Descuidar-se
Pau Vidal
 
 

Posem que el dia convingut vas a ca l’editor amb la teva llisteta de cent mots en perill d’extinció i ell, un cop repassada, et fa: “i coloraines?”. Si contestes: “Òndia, me n’he oblidat!”, et jugues que l’editor et despatxi immediatament, amb tota la raó, perquè no recordes l’existència d’un mot com aquest (encara que ara com ara, vés a saber per què, molts prefereixin colorins). Si en canvi contestes: “Òndia, me n’he descuidat!”, és probable que l’editor et proposi un segon volum sobre el tema, veient que de mots en extinció n’hi ha molts més de cent (i que et regali un dietari, de passada).

         Posem que el dia convingut vas a ca l’editor i ell, un cop saludat, et reclama la llista. Si contestes: “Òndia, me l’he descuidada!”, ja cal que arrenquis a córrer cap a casa, l’arrepleguis i vagis rumiant una bona excusa per fer-li passar el mal humor. Però si contestes: “Òndia, me n’he oblidat”, no cal que t’esforcis a córrer cap enlloc. Considera’t despatxat.

 

«Si la paraula expressa no arriba fins a nosaltres és perquè Proust ja s’adreçava al present. Per a ell, només el passat tenia una existència real. I en el tempo angoixós de l’obra en la qual va dibuixar de mà mestra la imatge d’aquell món que agonitzava, ens sembla de vegades que sentim la desesperada prolixitat del qui no es vol descuidar res perquè sap que, en l’hora que ell acabarà de parlar, tota la resta serà silenci» (Maurici Serrahima, Marcel Proust, 1971).

 

6)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Locucions i frases fetes

Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.

H 

Haver de fer carreró. Haver d’anar a casa a cercar més diners, per perdre en el joc.

           Si continues jugant, rai, com haurà de fer carreró.

Haver-hi maror. Haver-hi mar de fons.

          Hi ha molta maror, a l’Institut; tothom està nerviós.

Haver-hi més mànigues que jaquetes. Ser massa a despendre, malgastar.

         En aquella casa hi ha més mànigues que jaquetes.

Haver-hi moltes maneres de matar puces. Les coses es poden fer de moltes maneres.

           ─No sé com s’hi ha pogut fer, el murri...

           ─Home, hi ha moltes maneres de matar puces.

Haver-hi roba estesa. Haver-hi gent present que no ho poden sentir.

         No ho diguis ara, que hi ha roba estesa.

Haver-hi soroll. Haver-hi brou, cops, altercats.

        En aquesta reunió hi haurà soroll.

Haver-n’hi a tenti i potenti. A betzef, en molta abundància.

         Al món hi ha rucs a tenti i potenti.

Haver-n’hi per a llogar cadires. Un cas que fa riure molt.

         N’hi havia per llogar cadires, amb aquell pallasso, creieu-s’ho!

Haver-n’hi per donar i per vendre. Haver-n’hi molt.

         Enguany hi haurà figues per donar i per vendre.

Haver-n’hi per sucar-hi pa. Molt bo, el cas, extremadament graciós.

         Els dos vells enraonaven i n’hi havia per sucar-hi pa.

Hi ha ulls que s’enamoren de lleganyes. Mal gust a triar (company o companya).

          El Pau festeja amb la Cornèlia.  ─Hi ha ulls que s’enamoren de lleganyes.

Hi posaria les mans al foc. Estar tan segur d’una cosa.

          ─Vols dir que se l’han emportat ells? ─Hi posaria la mà al foc!

Home de Déu! Reny benigne quan hom ha fet malament.

         Has caigut marge avall? Home de Déu!

Ho pots ben dir! Ratificant una afirmació encertada.

         Estan tocats de l'ala!  ─Ho pots ben dir!

 

7)

 

Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Setmana del 8 al 14 d'agost)
 
----------------

 
Publicat en el diari ARA dilluns 8 d'agost del 2011

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Guillem-gisbert-fill-nha-sortit_0_532146829.html

RETRATS QUE PARLEN

Guillem Gisbert: El fill que se n'ha sortit

Albert Pla Nualart

Deu ser, després de Guardiola, el model de jove de la progressia catalanista que la bitlla. Intenta ser un més dins Manel, no sobresortir, però li sobren cames per tot arreu.

És un balú prim i baronívol que protegeix els llobatons i, si agafa la guitarra al foc de camp, fa brillar els ulls de les bagueres.

Té les faccions allargades d'un místic del Greco però s'ha ficat en un còmic de línia clara i fa de bard al poblat d'Astèrix. No tens clar si toca l'ukelele o una joguina que li van portar els Reis. L'èxit el va enganxar vestit de carrer i ha decidit fer-ne l'uniforme.

Pal de paller del grup, té vocació de germà gran. El Martí Maymó no sortiria a escena sense la seva ombra protectora.

Beu d'Antònia Font, el passa per Mecano i canta com Falsterbo 3, però sona nou de trinca. Posa colors i màgia a petits moments que la música que crida no deixa sentir. Explica històries petites amb regust d'esperança.

Reprèn ideals dels 60 sense cops de porta ni drogues. És la veu tranquil·la d'una generació que no calia que marxés de casa perquè la mare fa l'esmorzar a l'amiga després d'una nit de follar entre vells números de Cavall Fort .

Parla en un monotò una mica atropellat. Evita tant l'afectació que quasi subratlla el cohibiment. Sap què ha de dir i com per crear complicitat, per ser el paio de la taula del costat que pren una birra a la terrassa d'un bar de Gràcia.

 

----------------

Publicat en el diari ARA dimarts 9 d'agost del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Imma Mayol: El crim de la ingenuïtat

Albert Pla Nualart

En una foto a l'ARA de fa mig any, seu a l'escullera, calçada i d'esquena a Barcelona. No guaita l'horitzó ni busca l'illa on voldria tornar. Té la mirada buida i el cansament d'haver rebut massa puntades de peu jugant de visitant i amb l'àrbitre comprat.

"En Joan treu les caques del gat", titulava un diari fent escarni del seu in tent de canviar el món des dels pe tits hàbits. És fàcil fer-ne conya, però és més persona qui té la ingenuïtat d'explicar-ho que qui, fregant-se les mans, ho posa al titular.

El camí al liderat d'un dèspota l'empedren Mayols trepitjades. Qui farà política si qui en feia amb errors i incoherències, però certa bona fe, tira la tovallola avorrit del vilipendi d'un poder més fàctic que quart?

I que em perdoni el lector si no m'esplaio en el retrat de misèries, que en té. Ja hi han excel·lit tantes plomes sembrades d'enginy, que jo fa ria el ridícul i seria redundant. Quan atacar algú surt gratis o té pre mi, no hi sé veure la gràcia.

Té un català en què el balear no més treu el cap a la fonètica. I un to flower power que els anys fan més defensiu i amarg. Com tants progres coetanis, ha passat de neorural a por tar roba de marca però manté un punt d'okupa en el tallat de cabells.

Tot i que ara només vol l'oblit, potser el temps permetrà veure que els desfalcs milionaris no són comparables a un arbre de Nadal amb pedals.

 
---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 10 d'agost del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Albert Espinosa: La sort de perdre una cama

Albert Pla Nualart

Li han tret i posat tantes peces, n'ha passat de tants colors, que ni dissimula defectes ni fingeix perfeccions. En una flagrant subversió del dogma consumista que diu que només pot ser feliç qui ho té tot, els seus herois aprenen a ser-ho perdent amics i cames.

Això del cos danone se'ns ha ficat tan endins que veient-lo ens sentim incòmodes. ¿No es podria pentinar? ¿I si s'arreglés les dents? Potser que faci raigs UVA! Però ell s'explica com un mecànic que t'ha arreglat el cotxe i encara du el mono posat.

Quan parla palesa que no ha anat a Súnion. No sap sonoritzar enllaços fonètics. És una llengua de xandall amb caputxa que ens permet gaudir de tendresses . Però ha fet més per normalitzar el català que les obres completes d'algun poeta sublim.

La seva tècnica és ficar-nos en la pell de petits malalts que, voltats dels que els estimen, creixen i es fan forts superant dures pèrdues. I això fa que busquem en l'infant que tenim dins estratègies enterrades en rutina.

En el món d'Espinosa créixer ja és perdre un món màgic que amb els seus guions vol retenir. A ell l'han obert tantes vegades que fa que ens sentim de ferides que potser mai no han cicatritzat bé.

Deu anys d'hospital fan que soni autèntic on és difícil no ser tòpic. Haver sigut nen tan a prop de la mort li ha donat tantes ganes de viure que està condemnat a encomanar-les.

 
----------------

Publicat en el diari ARA dijous 11 d'agost del 2011
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Andreu-buenafuente-Linhibidor-mala-llet_0_533946629.html

RETRATS QUE PARLEN

Andreu Buenafuente: L'inhibidor de la mala llet

Albert Pla Nualart

És la calidesa còmica que trenca el gel a la festa on ningú es coneix. El paio que enviaries a l'enemic per evitar la guerra in extremis . No ofèn perquè riu de tu i d'ell, de la patètica (i entranyable) condició humana. És un inhibidor de la mala llet.

El seu humor és la punta d'un iceberg. Ningú és tan divertit sense ser una fàbrica de pensaments tòxics que obliga al reciclatge permanent.

Si fa molta bondat arriba a estar prim, però el cos li demana ser rabassudet. I les ulleres, una muntura gruixuda que emmarqui la seva mirada de Woody Allen demanant a Mariel Hemingway que no marxi a Londres.

Té l'enorme mèrit de fer entreteniment per a masses sense enfangar-se, sense que sigui, alhora, embrutiment. I per fer-li el salt a aquest model hauria de fer fora de l'equip directiu d'El Terrat companys de classe dels hermanos de Reus.

Com als del Baix Camp, de vegades li agafa "com a" una cosa, però no diu "aqueta". De tu a tu parla un català més còmplice que purista, i a TV3 feia barreges que els d'Òmnium no van apreciar gens. Ell intueix (i el share no ho nega) que a certa audiència només s'hi arriba sortint de la plaça forta i entrant en terra de ningú.

Pocs han fet més per carregar-se l'estereotip de català ensopit, tancat i garrepa. Però el nacionalisme radical de totes dues bandes porta malament que encara vulgui fer d'Espanya i Catalunya un matxembrat de diàleg i bon rotllo.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 12 d'agost del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Albert Om: El tímid atractiu

Albert Pla Nualart

Té una elegància que surt dels ossos i mira d'estar a l'altura de l'etiqueta de guapo que li van penjar a Malalts de tele. És aquell cosí de timidesa atractiva a qui mai no hauries d'haver presentat nòvies.

Manté l'accent d'Osona amb una fonètica exageradament clara per motius professionals. I quan no el senten, no crida: vocalitza més.

És càlid però desprèn certa formalitat, com un convidat que no es decidís a portar sabatilles a casa teva.

Ja de petit connectava molt bé amb la gent gran, que hi veien una bona influència per al fill tarambana. I quan els altres nens en fugien com gat escaldat, ell es quedava escoltant batalletes dels avis.

Pateix perquè l'entrevistat no pateixi i, si cal, n'omple els buits i dóna sentit a frases penjades. Quan un silenci s'allarga el trenca amb un riure nerviós i empàtic.

Sembla que es talla però, de cop i volta, fa una pregunta tan personal que si no la fes ell seria impertinent.

Li agrada exhibir que és una mica inútil per a moltes coses, i és dels que a la discoteca balla una mica rígid i perquè no hi ha més remei.

De tan educat no et queda mai clar què pensa. I de vegades no ho sap ni ell. Simpatitzar amb tants punts de vista no facilita la síntesi.

Però potser pensa massa i tot, i això l'empeny a ser més espectador de la vida que algú que salta al camp. Si el deixessin triar, potser faria d'àrbitre.

----------------

Publicat en el diari ARA dissabte 13 d'agost del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Montserrat Carulla: Autoritat en la presència

Albert Pla Nualart

La recordo en vigílies de les generals del 2004, petita i blanca entre indignats contra el PP. Se la veia feliç sumant-se, des de la base, al crit d'un poble. Tan fràgil entre la massa que feia patir. Tan fràgil i emanant tanta força.

La seva biografia és una revolta feminista per etapes: de la mare jove quasi esclava a la femella alfa que s'imposa sent-hi.

El teatre li va obrir la vida i es manté teatral per dir que passis la sal. En cada paraula hi posa la intenció que manté en tensió tota una platea.

Parla en un to sec que l'amabilitat s'esforça a diluir . I escolta amb els ulls blaus en alerta tensa. Riu i somriu molt perquè sap que, quan no ho fa, té el dramatisme de la dignitat davant l'infortuni. I intenta renyar suaument per no fer encara més intensa la severitat del seu ADN.

És una prova vivent que l'edat va afegint interès a qui no la fa servir de coartada per deixar-se anar, a qui té el coratge d'afrontar fins al final el repte de Viure. Està tan poc disposada a jubilar-se que l'hauran de treure a empentes dels escenaris.

Venint dels berenars a les fosques i un Pigmalió de veu meravellosa que arribava a casa a les 5 del matí, cada minut de present li sembla un regal. Ha hagut de lluitar massa per fer la cursi: el seu romanticisme, si se'n pot dir així, és una teranyina d'afecte que té el pragmatisme d'un comptable i l'esperit indòmit de la tramuntana.

----------------

Publicat en el diari ARA diumenge 14 d'agost del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Lluís Llach: La veu com a tacte

Albert Pla Nualart

 

Al principi li fumien empenta perquè sortís a escena. I encara ara, quan s'escolta i es veu, sent la incomoditat d'imposar una presència que exposa replecs que el pudor taparia.

Ser centre d'atenció d'una massa té alguna cosa de tortura per a algú nascut per a la tertúlia lenta d'un cafè de poble on les paraules es masteguen.

Fent consonants de les vocals i vocals de les consonants vol convertir la veu en tacte per arribar on la mà no gosa. Al seu univers amors i ideals tenen la potència del somni per realitzar. No li fa res que els altres vagin més lluny, perquè sap que anar-hi tenyeix de prosa el que només és poesia com a Itaca.

En alguns patis d'escola s'enriurien de com parla. Venim d'una cultura que no tolera que els homes siguin tendres. Però ell n'ha fet un ofici que fa que a molts mascles, quan ningú els veu, se'ls humitegin els ulls sentint-lo.

Li agrada deixar frases inacabades i fer pauses en què no saps si s'ha quedat en blanc o l'ennuega l'emoció. Tendeix a arrossegar el discurs i arriba a dir el que vol acumulant matisos.

Té un català que percaça, tranuita i s'obsedeix, que xuca pa en escorrialles de llengua tan verges de metròpoli com xopes de Verges i versos de Martí i Pol. Però si convé es deixa anar amb un què va i un gilipolles .

Ell mateix diu bromejant que és com una iaia, però el mateix que a ell el feminitza ens ha fet a tots una mica menys bàrbars.

----------------

 

8)

 

Un motiu per a la independència: la llengua

 

Per què ens cal la independència des d’un punt de vista lingüístic? La resposta es pot sintetitzar en una frase: disposar d’un estat propi és una condició sine qua non per poder normalitzar una llengua. Si ens fixem en la història, veurem que totes les comunitats lingüístiques minorades que han aconseguit normalitzar les seves llengües ho han assolit en accedir a la independència política. El txec o el polonès a principis del segle XX o les llengües bàltiques a finals del mateix segle en són només alguns exemples. Sense un estat que la recolzi en tots els àmbits, una llengua no disposa dels mitjans necessaris per poder normalitzar-se plenament.

El català no només està mancat d’un estat propi fort –Andorra, com a microestat, no disposa de la capacitat per assumir aquest paper–, sinó que, a més a més, té dos estats en contra: l’espanyol i el francès, els quals persisteixen en la seva voluntat d’arraconar la llengua catalana a un reducte “regional”. Així ho demostren les sentències dels tribunals constitucional i suprem espanyols contra la immersió lingüística, la nul·la presència del català en els mitjans de comunicació públics d’aquests estats, els impediments a la reciprocitat dels canals de televisió dels diversos territoris de parla catalana, o els atacs a la unitat de la llengua amb una intencionalitat exclusivament política. Accedir a la independència implicaria deslliurar-se del llast d’uns estats que són els principals responsables del retrocés en l’ús social del català.

En la mateixa línia, una llengua només té presència internacional si disposa d’un estat que la promogui i n’exigeixi el reconeixement. El català és comparable a llengües oficials d’estats de la Unió Europea, com el suec, el danès o el neerlandès, en àmbits tan diversos com internet o la producció editorial. Tanmateix, els estats espanyol i francès han optat per ocultar i fins i tot negar aquest potencial cultural. Per tant, un estat propi és l’única manera d’oficialitzar el català a Europa.

La normalització de la llengua va lligada intrínsicament a la independència política dels Països Catalans. Però per què és tan desitjable la normalitat del català? Una llengua no és només un instrument de comunicació, sinó que una llengua també és una manera genuïna d’interpretar l’entorn i un element d’identificació col·lectiva, d’integració de les persones nouvingudes i de cohesió social. La diversitat lingüística és un patrimoni cultural que cal preservar i la millor manera de fer-ho és que les llengües minorades disposin d’un estat propi que en fomenti l’ús.

David Vila i Ros

Publicat al bloc Malgrat la boira, 14/7/11

 

 

9)

 
 :
 
 
 

10)

Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 63)

La identitat es cotitza bé

Ramon Sangles i Moles
 
La identitat garanteix, de totes passades, que el nostre sí sigui i que el nostre no sigui no. La identitat fa que cada arbre del bosc sigui reconegut com a tal: una alzina com a alzina i no com a roure, un faig com a faig i no com a om, un arç com a arç i no com a ginebre. A més, la identitat és el suprem segell que fa que tot allò que hi ha dins el nostre ésser (cos-cervell) vagi esdevenint mentalitat (a) per un procés de sintetitzar en un concepte diversos significats; (b) per fer entenedor allò que és complex, i (c) per fer universal allò que és particular.
 
Sense el segell identitari la mentalitat podria ser oferta, si no fraudulentament, sí sense una garantia personalitzada. Som universals, no perquè parlem en una llengua de molts parlants, sinó perquè tenim identitat pròpia. Ningú no estima la seva pàtria perquè sigui gran, sinó perquè és la seva. I avui, en un món tan globalitzat, la identitat i la particularitat es cotitzen bé. Aleshores, la mentalitat no pot ser oferta sense una etiqueta personal ni d’una manera estereotipada o com qui sembra amb els ulls embenats, sinó que ha de ser expressada sabent que ha sorgit d’un cervell únic i irrepetible, ple d’identitat. Ultra això, cal dir que únicament hem de sembrar en camps ben preparats, ben dimensionats i ben adobats; en camps acollidors i disposats a fructificar, diríem.
 
Podem estar d’acord que una identitat clara i definida generi sovint repulsió, sobretot si hom depèn d’un Estat assimilista i movent-nos en un món unificador i globalitzador, aiguabarreig de múltiples sís i nos; però, si en aquella repulsió procurem mantenir educació, fermesa i bones formes, tindrem bona convivència i hi han de ser acatades, si més no mínimament, unes normes de conducta i hi ha d’haver respecte mutu.
 
Si sortosament la identitat genera atracció –que això hauria de ser la cosa més normal–, tindrem la germanor i l’ingredient per a ser jo i l’altre un tot en camí, amb espais on el fet d’anar units (i, per tant, de sumar forces) captivi i atregui, i parlo d’espais perquè la permanència en la unitat i en el sumar resulta molt difícil de mantenir si no va pas reforçada per una tensió-donació constant i gairebé diríem martirial.
 
 
11)

Comunicació presencial: idioma

 

Joan Tudela

 

Com tothom sap, el català i el castellà són, actualment, les dues grans llengües vives entre la gent de Catalunya. Com a ciutadans de Catalunya, però també, simplement, com a bons comunicadors, hem de diferenciar-ne dues coses: el coneixement i l’ús. En tots dos casos, els criteris a seguir són relativament senzills. Pel que fa al coneixement, hem de ser capaços d’entendre, llegir, parlar i escriure en totes dues llengües. Segurament, ja en som capaços a hores d’ara; si no és així, a la nostra societat existeix una àmplia oferta de formació que ens ajudarà a superar aquesta mancança, tot i que per aprendre’n el més important és la voluntat personal i la pràctica quotidiana. Pel que fa a l’ús, d’acord amb l’orientació general de la societat catalana, es tracta de fer avançar la normalització del català, cosa que significa, senzillament, que tot allò que es pot fer en català es faci, efectivament, en català.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 
 
______________________________________________________________________________________________________________________________
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net