InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 48 (divendres 12/08/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - armariada
 
2) Carles Riera - Un nou diccionari (Ressenya del Nou diccionari auxiliar de Josep Ruaix)
 
3) Enllaços d'interés
 
4) Antoni Llull Martí - Els Reis Mags, màgics o, simplement, «els Reis»?
 
5) Pau Vidal - Confits
 
6) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Locucions i frases fetes. Lletra F)
 
7) Joan-Lluís Lluís - El «llur», encara és nostre?
 
8) Articles d'Albert Pla Nualart
 
9) J. Leonardo Giménez - Faena i feina
 
10) Lletra de convit. Cinc anys de compromís comú pel català
 
11) Ramon Sangles i Moles - Estabilitat lingüística
 
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: condicions ambientals
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

armariada

1)

Conjunt d’armaris.

En la cuina de casa de ma mare hi havien unes armariades de fusta de faig que eren un goig. Hui ja no es fan mobles com aquells.

L’escriptor Joan Francesc Mira usa aquesta paraula en la seua prosa literària. En la novel·la Els treballs perduts podem llegir:

Ací hi ha unes armariades plenes que fan goig.

2)

Quantitat de coses que cap en un armari ple.

En casa tinc cinc armariades de llibres. Quan em canvie al pis nou no sé com m’ho arreglaré, perquè és molt xicotiu.

 

En valencià també es diu: 1)   2)
La llengua estàndard sol emprar: 1) sèrie d’armaris  2) armariat
En castellà es diu: 1) serie de armarios   2) contenido de un armario
 
NOTA: Mira Casterà, Joan Francesc Els treballs perduts. (Editorial 3 i 4, València 1989, pàg. 35).
 
2)

 

Ressenya del Nou diccionari auxiliar de Josep Ruaix publicada en el núm. 75 de la revista Llengua Nacional (II trimestre del 2011)

 

 
Un nou diccionari

 

El gramàtic moianès Josep Ruaix i Vinyet és l’autor d’un Nou diccionari auxiliar, el qual conté un extens repertori lexicogràfic d’interferències en el català d’avui i de dubtes, incorreccions, preferències i remarques lingüístiques, seguint l’ordenació alfabètica d’entrades. La intenció de l’obra és oferir, en un sol volum, un diccionari de barbarismes posat al dia i elaborat amb criteris moderns (d’acord amb una informació objectiva i matisada) i alhora un diccionari de dubtes lingüístics que es presenten a l’usuari de la llengua.
Han passat quinze anys d’ençà que el mateix autor publicà el Diccionari auxiliar (1996), llibre que, durant tot aquest temps, ha fet un bon servei a la correcció i millora de la llengua catalana. Ha estat una eina útil. La nova edició és una reelaboració, actualització i ampliació d’aquella obra ja exhaurida.
Avui un diccionari de barbarismes i de dubtes posat al dia continua essent necessari, perquè conté informació que no es troba ni en un diccionari general ni en cap diccionari bilingüe. En podríem donar molts exemples; en posarem tan sols una petita mostra d’entre el reguitzell dels començats amb la lletra a. Imaginem que el qui parla o escriu dubta si, en català, és correcte el mot abasteixement, mot que no apareix en un diccionari general (i que, per tant, sospita que no és correcte, però no encerta a trobar el mot corresponent) i no li ve al cap l’originari mot castellà; el Nou diccionari auxiliar li resol la qüestió: “(cast. abastecimiento) m abastament, abastiment, proveïment, etc.”  Un altre exemple: es pot dir roba d’abric? (de fet, se sent a dir, sobretot en alguns mitjans de comunicació); però està bé de dir-ho així o hi ha una altra forma més tradicional i preferent? Vegem aquest diccionari: “d’abric. És un castellanisme l’ús d’aquesta locució determinativa (cast. de abrigo) en lloc de la combinació d’abrigar. En català, el subst. abric té un sentit més concret, de cosa, i no s’ha de fer servir com a nom d’acció.” Encara un parell d’exemples més: 1) autentificar o autenticar? Segons aquest diccionari: “autentificar, autentificació  Variants secundàries (la primera, admesa pel DIEC i el GDLC; la segona, pel GDLC) de autenticar, autenticació (cf. cast. autenticar o autentificar, autenticación).” 2) ¿És Azerbaitjan i, el gentilici, azerbaitjanès –esa?  Doncs, d’acord amb aquest diccionari, no: “Grafies incorrectes per Azerbaidjan, azerbaidjanès -esa.  I així podríem anar continuant.
Resumint: en el Nou diccionari auxiliar hi trobem la correspondència correcta de molts barbarismes (tenint en compte les obres més importants publicades darrerament), la solució de molts dubtes, d’una colla d’incorreccions, les preferències entre variants o sinònims i l’explicació sintètica i remarques sobre molts aspectes lingüístics.  
Josep Ruaix és un mestre de la llengua; ho avala el reconeixement de la seva extensa bibliografia (de 1968 ençà), elaborada amb intel·ligència i perseverant dedicació. 
Com ja vam assenyalar en un altre article, el nostre autor té una forma de treballar cíclica, ordenada, metòdica. Passa de l’anàlisi a la síntesi, i viceversa: primer observa i anota els punts conflictius o, simplement, nous de la llengua; a continuació els estudia detingudament, en profunditat i amb tot luxe de detalls i des de diferents angles o punts de vista; després de pensar-s’hi molt, publica el resultat de la seva continuada recerca, el fruit madur de les seves investigacions lingüístiques (sempre en documentats articles o llibres). Un cop acabada l’anàlisi (val a dir, la divisió de les les dificultats que hom examina en tantes parts com calgui per a resoldre-les millor), l’autor cerca la síntesi, la concreció, les solucions pràctiques i operatives —tasca en la qual reïx com un gran mestre, reconegut ja de bona hora, concretament d’ençà de la seva primera aportació, El català en fitxes. Ara torna a demostrar la seva habilitat per a la concreció en aquest Nou diccionari auxiliar.
Quan té la síntesi feta, sorgeixen nous elements —la llengua és en evolució constant— que demanen nous estudis analítics, i és el mateix observador atent que els detecta el qui els estudia, en llur complexitat, fins a treure l’entrellat del problema, abans de servir-los, ja resolts, al gran públic; aquest lingüista no publica dubtes (els té al calaix, o dins l’ordinador), sinó que sols publica solucions. 
Amb discreció, tenacitat i lucidesa, Josep Ruaix treballa cada dia per la llengua catalana, per una llengua noble, no embastardida ni adulterada per mots o expressions forasters innecessaris, però alhora posada al dia perquè sigui un mitjà expressiu útil en els moments actuals . La seva obra és el resultat eficaç i oportú d’una gran dedicació.

 

Carles Riera

 

3)

Enllaços d'interés

 
 
Dijous 28 de juliol del 2011

El PP apaga Ràdio i Televisió de Mallorca

Els 13 vots en contra de PSIB i de PSM-IV-EM no han pogut fer res contra els 19 representants dels populars al Consell

http://www.directe.cat:80/noticia/166667/el-pp-apaga-radio-i-televisio-mallorca

--------------------

Diumenge 31 de juliol del 2011

Òmnium combat l'atac contra el nivell C a la Universitat

L'entitat ja s'ha personat en el recurs que l'entitat espanyolista Convivencia Cívica Catalana va presentar a final de febrer davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en contra del decret del Govern que estableix que els professors universitaris que tinguin plaça fixa al país han d'acreditar el nivell C de català.

http://bit.ly/pwjTPK

--------------------

Diumenge 31 de juliol del 2011

Les sentències en català cauen als nivells del 2007

L'ús escrit del català per part de jutges i magistrats a Catalunya continua baixant any rere any. L'última dada coneguda –i a què ha tingut accés El Punt Avui– conclou que el nombre de sentències redactades en català a Catalunya durant el 2010 va ser inferior a les que es van emetre el 2007, en total 350 menys.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/439921-les-sentencies-en-catala-cauen-als-nivells-del-2007.html

--------------------

Dilluns 1 d'agost del 2011

'El Punt Avui' ja és una realitat

http://www.tribuna.cat:80/noticies/comunicacio/el-punt-avui-ja-es-una-realitat-01-08-2011.html

--------------------

Divendres 5 d'agost del 2011

El cap de Política Lingüística del govern aranès diu que el Conselh farà 'totes les accions necessàries' per a protegir la llengua
--------------------
Divendres 5 d'agost del 2011
Entath president der Institut d'Estudis Aranesi er atac deth govèrn espanhòu ar occitan ei un atac a totes es lengües petites, minoritaries
--------------------
Dilluns 8 d'agost del 2011
300 persones van participar en la trobada anual per la llengua i l'amistat catalanooccitana, en què es van sentir veus crítiques amb el recurs d'inconstitucionalitat presentat contra la llei de l'occità
http://www.ara.cat/cultura/Pujada-Port-Salau-reivindica-preferent_0_532146942.html
--------------------
 
4)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 197)
 

Els Reis Mags, màgics o, simplement, «els Reis»?

 

Antoni Llull Martí

 

Quan jo era al·lot, a aquells misteriosos personatges que segons l’Evangeli de Sant Mateu anaren a Betlem a adorar el Bon Jesús ningú a Manacor els deia «Reis Mags» ni «Reis Màgics», sinó, simplement, «Els Reis». Després, amb la castellanització impulsada pel règim franquista i incrementada pels moderns mitjans de comunicació començàrem a dir-los «els Reis Magos», però la denominació tradicional a Mallorca i altres terres de parla catalana era, si es volia especificar més, «els Reis d’Orient». Però, eren realment reis aquests mags?

 

La Bíblia Vulgata diu que Magi ab Oriente venerunt (Mateu, 2, 1), «uns mags vinguts d’orient» en la traducció dels monjos de Montserrat, però enlloc, al sagrat text, diu que fossin reis. Els mags, o màgics, no eren en aquell temps persones que practicaven el que posteriorment fou conegut per màgia, sinó que a Pèrsia i altres països d’aquell entorn geogràfic era el nom que es donava a homes honorables i savis, generalment rics i poderosos, entesos en astrologia i altres ciències del seu temps. Durant l’edat mitjana, la gent, en general, no tenia cap noció de geografia i no coneixia el nom de més regnats que aquells amb els quals es mantenien relacions directes, i la gent, tant al nostre país com a altres, començà a atribuir a aquells personatges la dignitat reial: os Reis Magos els diuen a Portugal, les Rois Mages a França, Die Heilige Drei Könige ‘els tres Sants Reis’, a Alemanya, mentre que a Anglaterra solen esser anomenats the Wise Men ‘els homes savis’.

 

Els noms d’aquests «reis» o «savis» o «mags» no són citats als llibres sagrats, i ens han arribat a través de narracions evangèliques apòcrifes conegudes a partir del segle IV. Sobre la significació dels seus noms, sembla que les opinions més fiables són que Melcior és un nom semític compost pels mot melk ‘rei’, i ur ‘llum’, i es podria interpretar com a ‘rei de la llum’; Gaspar podria provenir del persa Kansbar ‘tresorer’, i Baltasar pot esser el mateix nom fenici, una mica transformat, que dugué el darrer rei de Babilònia, Belshazzar, que pot esser interpretat com a ‘que Déu protegeixi el rei’. Però en tot això no hi ha res segur.

 

 

5)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 38)
 
 
Confits
Pau Vidal
 
“...i a darrere la porta hi ha un sac de confits, que tots els llaminers se’n llepen els dits”. La confiteria per canalla ha evolucionat al mateix ritme vertiginós que la roba pel jovent o la telefonia, i així confits, garrapinyades i peladilles han deixat pas a dolços multicolors de noms impossibles, agrupats sota l’etiqueta de llaminadures (pronunciat ‘mimadurez’ fins als quatre anys). El confit basa el seu poder de persuasió en la dolçor del sucre, fins al punt que no es limita a envoltar un gra d’anís o de comí, o una fruita seca, sinó que de vegades dissimula un medicament massa amargant i es converteix així en dragea; quan la cosa va de taronja, pera o codony, llavors tenim la celebradíssima fruita confitada, que ateny el grau màxim de sofisticació amb la confitura (especialment, ja se sap, si el pot és petit).

 

«Hi van fresques, eixerides, / quan les ombres són humides, / quant els herbeis atapits / són brufats de margarides, / que estrafan amb llurs florides / grans solades de confits» (Maria-Antònia Salvà, Espigues en flor, 1926).

 

Iepa-la!

 

Per què mostrem disgust envers algú que no ens vol deixar o ni tan sols ensenyar alguna cosa amb l’expressió “Ja t’ho pots confitar!”? Doncs perquè la finalitat del procés de confitar fruita és conservar, mitjançant la substitució del suc natural per una solució concentrada de sucre. Així, l’avarícia ostentosa (el nano carregat de joguines que no ens deixa que l’ajudem a trencar-ne cap o el milhomes carregat de duros que es vanta de cotxe nou) desperta una reacció irònica i despectiva (i envejosa, segurament), per desitjar-los “que s’ho confitin”. I bon profit els faci.

 
 
6)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Locucions i frases fetes

Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.

F 

Faltar-li un bull, com a les guixes. No ser-hi tot, necessitar més maduresa.

          A aquet betzol li falta un bull, com a les guixes.

Fart d'olla. Fart. Fartanera. Golafre.

         El fart d'olla s'ho ha acabat tot.

Fer. Cordar, lligar, trossar.

          Nen, fes-te les sabates, que les tens descordades.

Fer a... Suposar a algú a alguna banda.

         Jo et feia a Reus.

Fer abaixar el cap. Humiliar.

         La Roser ha fet abaixar el cap a l’amo del mas Soques.        

Fer anar. Utilitzar una eina, etc.

         Quin martell fas anar?

Fer anys i panys. De temps immemorial.

          Feia anys i panys que segàvem amb falç i amb dalla.

Fer arrencar a córrer. Espantar.

         És tan lletja que fa arrencar a córrer.

Fer atots. Morir-se.

          El malalt ja ha fet atots.

Fer ballar el barret.  Atabalar, amoïnar.

         Aquí jo sóc el responsable i no hi vull ningú que em faci ballar el barret.

Fer ballar el sandó. Manipular algú, dominar-lo.

         És un calçaces i la núvia li fa ballar el sandó.

Fer barrila. Fer gresca, fer xerinola.

        Els marits se’n van al mas i fan barrila coma  lladres.

Fer beure algú amb una orella de ruc. Ensarronar. Engalipar.

          T'ha fet beure amb una orella de ruc!

Fer bo.   Fer bon temps, més aviat escalfadet.

         Quin bo que fa, eh? ─Fa un bo que enamora.

Fer bondat. Creure, no ser díscol.

          Ja has fet bondat amb la iaia, tu, galifardeu?

Fer bugada. Fer safareig. Xafardejar.

          Allà, al rentador, les dones fan bugada.

Fer burilles. Fer mandonguilles, treure's els taps del nas.

          Mira, el porc, com fa burilles.

Fer caca. Defecar.

         On és el nen? ─Fa caca.

Fer campana. Amagar-se d’estudi, fer rodó.

        Si tornes a fer campana, t’espavilaré, ho sents?

Fer cap.  Acudir. Deixar-se caure en un lloc.

          Demà fem festa a casa; ja hi faràs cap.

Fer cara de prunes agres. Fer cara de disgust.

           El jutge feia una cara de prunes agres indigna d’un magistrat.

Fer carbó de palla. De no res, traure’n profit.

           El paio sap bé com fer carbó de palla.

Fer caure. Tirar a terra.

          El defensa ha fet caure el davanter.

Fer com si se sentís ploure.  No fer cas d’algú que et parla, que et demana.

           Li demanava ajuda i ell feia com si sentís ploure.

Fer córrer la bola. Propagar una gallofa.

           És fals que ho hagi fet ell i tothom en fa córrer la bola.

Fer cosa de. Fer engir de.

         Fa cosa de dos anys.

Fer costat (a algú). Donar suport.

         Ella li feia costat en tot el que deia.

Fer de bon, de mal dir. Difícil o fàcil d’opinar.

          Fa de mal dir, si se’n sortiran o no.

Fer de bon veure. Fer bona cara, tenir bon aspecte de salut.

         El padrinet fa de molt bon veure.

Fer de cos. Anar de ventre.

         S'amagava darrere l'arbust per fer de cos.

Fer dentetes. Fer dalir, (delir).

         El galifardeu s’afarta i fa dentetes a la nena.

Fer el borinot. Moure soroll, amoïnar fent rucades.

          Au, que ja ets massa gran per fer tant lo borinot, home!

Fer el botet. Fer les ganyes precursores del plor.

         Mentre la mare el renyava, el nen feia el botet.

Fer el buit. Mostrar-se fred, indiferent, desatendre algú.

         A aquesta gent aquí els feien el buit, i per ambaixò ara no vénen.

Fer el pirandó o tocar el pirandó. Tocar el dos. Escapolir-se.

         Veient que el panorama es deteriorava, ell va fer el pirandó. Veient que el ball s’embrutava, la Rosa tocà el pirandó.

Fer el ploricó. Rondinar, queixant-se.

         Mira, no m’atabalis, tu, fent lo teu ploricó davant darrere meu.

Fer el podall.  Fer el préssec. Fer el mec. Ensenyar l’orella, el llautó.

         Has fet el podall, mencionant la Cisqueta entre les xafarderes.

Fer el ronsa (ronso). No voler prestar atenció al que se sent, dissimular.

         D’aquet dropo no en trauràs res, sempre et farà el ronsa.

Fer el salt. Ésser infidel.

         La dona ha fet lo salt al Costelles.

Fer els ulls grossos. Fer veure que no ho veus.

          El grandolàs afartant-se del berenar del nen i ella fent-hi els ulls grossos.

Fer embuts. Fer els sanglots del plor.

          La mare l’havia renyat i el galifardeu feia embuts.

Fer entrar el clau per la cabota. Voler fer allò que és impossible.

          Au, no vingos a fer entrar el clau per la cabota, tu, ara!

Fer esgarrifar. Benignament irònic.

         Quina filla més bonica que tens! ─Ui, fa esgarrifar!

Fer esgarrifor. Causar aversió al sentit, ser-hi al·lèrgic.

           A mi em fa esgarrifor que mosseguin cartró, o que rasquin dos ferros o que freguin la  mà sobre el mosaic amb pols.

Fer esquella. Fer befa, esventant-la.

          Fan esquella del pobre Simó, que fa tot el que pot.

Fer esqueneta. Vinclar un xic l’esquena perquè algú hi pugi.

          Fes-me esqueneta perquè pugui guaitar a l’hort per sobre la capterrera.

Fer estrany. Ser estrany.

          Fa estrany que no diguin res.

Fer feredat. Fer esgarrifor. Esbalair. Fer impacte.

          Fa feredat el munt que hi van.

Fer festes. Fer carícies.

          La dependenta ha fet una festa al nen.

Fer figa. Col×lapsar. Ensorrar-se. Claudicar. Empanar-se.

         Per fi l'home valent ha fet figa. Es volia carregat la saca de farina i ha fet figa.

Fer florir. Fer perdre la paciència.

          Mireu, aquesta somera em fa florir, a mi.

Fer goig. Veure’s bé. Fer patxoca

         Quin goig que fa el nen amb el seu uniforme!

         Pejoratiu.

         Faré goig, jo, fent de manobre tot el matí.

Fer herba. Collir herba per a les bestioles.

         Avui anirem a fer herba.

Fer la figuereta. Fer s’uiastre esbrancat, com diuen a Mallorca.

         Sóc molt seriós, però si convé et puc fer la figuereta al mig de la plaça.

Fer la farina blana. Fer sirgar com cal, fer passar per l’adreçador.

         A soldat, a aquet li faran fer la farina blana.

Fer la guixa. Clavar les dents al front d'algú, de riure o per fer-li mal.

         Aquest tararot m'ha fet la guixa!

Fer la guitza. Fer la patota. Fer la pim-pam.

         Aquet paio ha vingut per fer-me la guitza a mi.

Fer la guitza. Fer la contrària, perjudicar.

         Aquet murri m’odia i em fa la guitza sempre que pot.

Fer la mona. Donar la mona per Pasqua. (Compte, no el qui la confecciona i la ven.)

         El padrinet m'ha fet la mona!

Fer la patota. Fer la guitza. Fer la pim-pam.

         El ruc es pensa que em fa la patota, parlant mal del llibre, i encara me’l propaga.

Fer la pelatxa. Escabellar algú, passant-li la mà pel cap amb força.

         No li faços la pelatxa, al nen, que el despentines.

Fer la pell. Matar, liquidar.

         S’acolla amb aquets perduts que li ho prendran tot i  encabat li faran la pell.         

Fer la pim-pam. Fer la traveta, destorbar un afer, perjudicar. Fer la patota.

         M'has ben fet la pim-pam!

Fer la rateta. Enlluernar, amb un mirall, a distància.

         L'Arnau fa la rateta a la Roser.

         Quan no hi havia telèfons, ni mòbils, els xicots tiraven floretes d’amor a la xicota fent-li la rateta des d’un solà o d’una finestra estant.

Fer la santíssima. Fer emprenyar.

         Amb la teua tossudesa em fots la santíssima.

Fer la viu-viu. Anar tirant.

         Tot i la seva feridura, el padrí fa la viu-viu.

Fer l’ànec. Ofegar-se, a l’aigua.

         Es tirà a la bassa, sense saber nedar, i com feia l’ànec, xiquet!

Fer l’indiot. Fer el ruc, fer el ximple.

         Tu a fer l’indiot rai, en això sí que ningú no et guanya!

Fer-la bona. Fer un nyap. Fer un esguerro. Fer una atzagaiada.

          T’han vist al seu hort? Tu sí que l’has feta bona!

Fer-la petar. Xerrar, enraonar, amb calma.

          Els dos vells prenen el so,l asseguts al pedrís,  i la fan petar

Fer llit. Jeure per malaltia.

         La padrina està empiocada i ha de fer llit.

Fer llum (amb una espelma, un llum d'oli).

         Fes-me llum, que no vec la clau.

Fer l'orni. Fer el desentès.

         Prou que li ho deia, però feia l'orni.

Fer majors. Fer de cos.

         Vai a fer majors.

Fer mal el clot del bast. Fer mal l’esquena.

         El vell va jup perquè li fa mal el clot del bast.

Fer mala espina. Causar males sospites.

         No m’agrada aquet merder, fa mala espina tot això.

Fer mala pinta. Fer mal aspecte. Fer mala espina.

         No m'agrada, aquest paio; fa mala pinta.

Fer malícia. Fer ràbia.

         Aquet em fa malícia, amb la seua mauleria.

Fer malves. Criar malves, a la tomba.

         Ui, quines malves que faré jo aleshores!

Fer mandonguilles. Fer burilles.

         És d'un gust pèssim, fer mandonguilles davant els altres!

Fer marxar a fum de sabatots. Fer tocar el dos de mala manera.

         Els visitava amb tota la bona voluntat i el feren marxar a fum de sabatots.

Fer menjucs. Menjar sovint i poquet.

         Al diabètic li convé molt fer menjucs.

Fer menors. Fer un riu.

         Tan sols vull fer menors.

Fer més badalls que rots. Passar gana, misèria.

         A casa seva fan més badalls que rots, pobra gent.

Fer més mal que el fred tardà. Fer molt de mal.

         Aquest tifa, murmurant, fa més mal que el fred tardà.

Fer més mal que una pedregada. Causar molt de mal.

         Aquí aquestes idees teues faran més mal que una pedregada.

Fer més nosa que servei. Ser un destorb.

         Aquet emplastre aquí fa més nosa que servei.

Fer més por que goig. No poder fiar-se'n.

         Aquell nyeu-nyeu em fa més por que goig.

Fer més por que una pedregada. Fer témer molt de mal.

         Aquesta activitat contra el govern fa més por que una pedregada.

Fer molt o fer més. En un joc, en un esport, ser-hi eficient.

         El Pere fa molt. El Joan fa més que el Jordi.

Fermar els gossos amb llonganisses. Indica gran abundància.

          Ui, al mas vivíem com reis, fermàvem els gossos amb llangonisses!

Fer net. Menjar-s'ho tot.

         El nen ha fet net, s'ho ha cruspit tot.

Fer nyigui-nyego. Fer soroll de desllorigat.

         Aquesta taula fa nyigui-nyego.

Fer-ne cent per un diner. Fer moltes bestieses.

         Aquest nofri en fa cent per un diner.

Fer-ne cinc cèntims. Contar-ho. Escudellar-ho.

          Què dius, ha fracassat? A veure, fes-me’n cinc cèntims!

Fer-ne un gra massa. Sobrepassar-se.

          L’has renyat que no s’ho mereix; n‘has fet un gra massa.

Fer-ne una com un cove. Fer-la grossa.

          El vostre fill ens n’ha fet una com un cove: mos ha deixat plantades.

Fer-ne una de les seves. Fer una bestiesa de les avesades.

         El tabalot, n'ha hagut de fer una de les seves.

Fer-ne una de sonada. Fer-la molt bona o famosa.

          El noi del Tulla n’ha fet una de sonada, insultant el sometent.

Fer passar per l’adreçador. Obligar a complir la llei.

         L’Andreu és un llibertí però, a la feina el fan passar per l’adreçador.

Fer pudor de socarrim (figurat). Un afer, causar sospites.

         Aquesta oferta, ara, fa pudor de socarrim...

Fer pam i pipa. Triomfant sobre algú, gaudir-se'n befant-lo.

         Li vai fer pam i pipa, perquè a aquella noia ell li anava darrere.

Fer Pasqua abans de Rams. Sortir amb gravidesa abans de casar-se.

          La Quima ha fet Pasqua abans de Rams.

Fer passar amb raons, o amb cançons. Acontentar amb bestieses a qui reclama.

          El cabaler sempre ha reclamat a l’hereu la  legítima, però aquell el fa passar amb raons.

Fer patxoca. Anar mudat i fer goig.

          El pubill fa patxoca, sobre el cavall.

Fer petar la claca.  Enraonar, xerrar.

          Les padrines seuen a la fresca i fan petar la claca.

Fer ploure. És dit a qui canta malament.

          Calla, tu, no cantis, que faràs ploure.

Fer quam-quam. Fer festa. Fer platxèria

         Avui, per comptes de classe, farem quam-quam.

Fer que... Comportar-se malament i propiciar que...

         Fes que vingui el meu marit i sabràs què és bo!

Fer riure a les pedres. Ser molt graciós.

         És un pallasso que fa riure a les pedres.

Fer salat. Fer tard.

          Noi heu fet salat, i heus aquí què hi heu guanyat.

Fer ser. Fer quelcom que revela una mala qualitat.

           Dir això fa ser ruc, home.

Fer-se barba d’or. Fer-se ric.

          Lo Seques, amb les pomes daurades, s’ha fet barba d’or.

Fer-se repicar. Fer-se fúmer.

          No t’agrada el peix? Doncs fes-te repicar, que no hi ha res més!

Fer-se'n. Pagar-ne.

         Quant te n'has fet d'aquest rellotge?Me n’hai fet dues-centes pessetes.

         Afectar-se'n, en bé o en mal.

         Se n'ha fet molt, del teu regal. Se'n va fer molt, que l'ignoressis.

Fer-se'n creus. No poder avenir-se'n.

         Encara es fa creus de la barra del bandarra.

Fer sirgar dret. Fer reballar com cal.

          Pla que el nou amo us farà sirgar drets.

Fer-se repicar. Fer-se retratar.

          Els demanava massa sou i li digueren que es fes repicar.

Fer-se retratar. Fer-se fúmer o anar-se’n a passeig.

          Què esperes, que t’ho pagui jo? Fes-te retratar!

Fer-se un tip de riure. Trencar-se de riure.

          Ell prenent-s’ho a la calenta i ells que s’hi feien un tip de riure.

Fer-se veure. Exhibir-se. Fatxendejar.

         Uiteu com es fa veure, la vanitosa!

Fer-s’hi veure. Fer quelcom, exhibint-s’hi.

          S’hi ha fet veure molt, el lleter.

Fer-s'ho anar. Expressar-ho d'una peculiar manera.

         Ara no recordo exactament com s'ho va fer anar.

Fer taula de maig. Fer net amb el recapte preparat.

         Amb tant de recapte i han fet taula de maig!

Fer taules. Restar tant a tant, empatats.

         Amb aquesta jo fai taules, amb tu, xiquet.

Fer temperi. Fer soroll, moure fressa.

         Astigos quiet i no faços temperi!

Fer temps. Esperar-se per una raó de conveniència.

         Els forners ara fan temps perquè la pasta pugi i la puguin enfornar.

Fer trenquis. Trencar una cosa, més aviat delicada.

         Para compte amb aquesta porcellana, no faços trenquis.

Fer ulleres. Fer ulls malmirrosos, de malalt.

         Aquest nen té febre, fa ulleres.

Fer un bisbe. Coincidir dos, o més, a dir el mateix mot.

         Nois, heu fet un bisbe!

Fer un bo que enamora. Fer bonança, agradosa.

         Fa un bo que enamora!

Fer un ciri. Fer un xut recte enlaire.

         La seva rematada va ser un ciri imponent.

Fer un cluquissó. Fer una becaina.

         L’avi no et sent perquè fa un cluquissó.

Fer un fred que pela. Fer molt de fred.

          Tapa’t bé, que fa un fred que pela.

Fer un gall. Sortir de to, fer un esgarip, cantant.

         Tan cantaire i ha fet un gall imponent.

Fer un goig que enamora. Fer un goig que enamora. Ésser molt bonic. Encantar.

         Aquests albis (àlbers) fan un goig que enamora.

Fer un mos. Fer una queixalada.

         Seu, que farem un mos.

Fer un nas com un pebrot. Fer una nas gros, lleig i vermell.

         Tant de bo que l’home dels nassos no els faci com un pebrot.

Fer un nas de lloro. Fer un nas prominent, i ganxut.

          Que faci el favor de callar, aquet nas de lloro!

Fer un nas d’apagallums. Fer un nas gros i ganxut.

          L’amo del banc fa un nas d’apagallums.

Fer un nus a la cua. Sarcasme, ja em vindràs darrere.

         Això em proposes? Ja em faràs un nus a la cua!

Fer un pa com unes hòsties. Fer una matusseria, un nyap.

         Si poseu aquesta estàtua aquí, fareu un pa com unes hòsties.

Fer un pet com una gla. Rebentar, sonant. Ferir-se, col·lapsar un home gros.

         El Simó de cal Potes farà un pet com una gla de gras que està..

Fer un petó. Fer un bes. Estimar.

         Fes-me un petó, manyac.

         "Donar un petó", "dar un beso", és d'importació.

Fer un riu. Orinar.

         Nen, amaga’t per fer un riu.

         Pares i mestres haurien d’ensenyar els nens a dir aquesta expressió per comptes de pixar. Fer un riu és una expressió metafòrica, boniquíssima.

Fer un quant temps. Fer un cert temps.

         Fa un quant temps que no es deixa veure.

Fer un salipàs. Fer cops d’ull a uns quants llocs.

          Hai fet un salipàs a uns quants tallers de mecànica.

Fer un tomb de pobre. Anar a veure mercaderies i no comprar res.

         Hai anat a fer un tomb de pobre pels aparadors del carrer Major .

Fer un airet que talla. Fer un vent molt fred.

         Tapa’t bé, que fa un airet que talla.

Fer una caparrada. Fer una becaina.

          La mare fa una caparrada.

Fer una cosa sense voler. No fer-ho exprés.

          ─Has fet mal a la nena!  ─Ho he fet sense voler.

Fer una lluna. Causar un forat negre en els béns domèstics.

          L’hereu del Salla ha fet una lluna a casa seua que Déu n’hi do.

Fer una pudor que empesta. Fer fortor.

          Aquesta entrada fa una pudor que empesta.

Fer uns ulls com fanals. Fer-los molt oberts davant un cas.

          Davant l’oferta tan barata, ell feia uns ulls com  fanals.

Fer uns ulls com un xoriguer. Obrir bé els ulls, esbatanar-los.

          Davant l’estenall de joies, l’usurer feia uns ulls com un xoriguer.

Fer, o tenir, una ràbia que alça. Realment alterar-se amb un fet.

          Aquesta guilla, amb les seves fleumeries, em fa una ràbia que m’alça!

Fer verd. Fer herba.

          Anem a fer verd per als conills.

Fer vagues. Fer vacances.

         Ella fa vagues al setembre.

Fer veure. Simular.

          Ell volia fer veure que l’ajudava, però el ben deixà a l’estacada.

Fer veure el blanc, negre. Enganyar, imposant.

         Educa el pobre fill fent-li veure el blanc, negre.

Fer veure garses per perdius. Ensarronar algú distorsionant-li la visió de les coses.

         Féu veure garses per perdius al pobre albat.

Fer veure la padrina. Causar greu dolor.

         Tinc un galindó que em fa veure la padrina. Un queixal que em fa veure la padrina

Fer xim-xim. Fer un plugim.

          Fent aquest xim-xim no podem pas jugar.

Fer-s’hi l’arròs. Fer-hi guanys. Aprofitar-se’n.

          En aquest batibull de preus, els especuladors s’hi fan l’arròs.

Fes-li un nus a la cua! I un pa calent!

         Em vols manllevar diners? Fes-li un nus a la cua!

Fet i dret. Ser-ho de va debò.

        És un fadrí fet i dret.

Fica-m’ho aquí, que no tinc butxaques. Sarcasme per deixar quelcom fora de lloc.

         Ves, quin lloc de deixar-ho! Fica-m’ho aquí, que no tinc butxaques!

Ficar els peus a la galleda. Fer una  planxa, delatar-se d’un nyap. Fer una atzagaiada.

         Dient-ho, es pensava qui sap què i ha ben ficat els  peus a la galleda.

Ficar la banya. Entestar-se en un afer, en una feina.

         Si ell hi ha ficat la banya, prou que se'n sortirà.

Ficar la banya en un forat. Decidit a acabar-ho o trencar amb tot.

         En aquesta qüestió el Pau ja ha ficat la banya en un forat.

Ficar la pota. Intervenir maldestrament, en una conversa, o ficar-s’hi sense ser-hi demanat.

         Au, no vingos a ficar la pota aquí, que no n’has de fer re, tu, d’això.

Filar prim. Ésser acurat, detallista en les coses, en els sentits.

          És una noia molt llesta i que fila prim.

Flors i violes. Que tot va bé, felicitat.

          A la vida no tot és flors i violes.

Forc d'alls. Trena de cabeces d'all.

         Dels alls, en fem forcs i els desem al rebost.

Fotuda la gràcia! Està ben espatllat.

         Ho ha olorat tot, el lladre! Fotuda la gràcia!

Fugir de fam i de feina. Ser gandul, dropo.

         No n’esperis res, d’aquet, perquè fuig de fam i de feina.

Fugir d’estudi. Canviar de tema, no escoltar quan no convé.

         Sí, ara no fugis d’estudi i contesta el que et diuen.

Fuig, home, fuig! Vilipendiant un punt de vista, una opinió.

         ─Els pobres també haurien de pagar!  ─Fuig, home,  fuig!

Fullar nius. Afollar nius, prendre'n els ous o els pelatxos.

         Avui anirem a fullar nius de garses.

Fumbre's d'oros. Fumbre's de trompis.

         No corros tant, que et fotaràs d'oros.

         Fumaràs i fotaràs infantils, de casa.

 

 

7)

 

Publicat a

 
El «llur», encara és nostre?

 

Joan-Lluís Lluís

 

Quan, adolescent, vaig adonar-me que el català normatiu utilitzava la forma possessiva de la tercera persona del singular (el seu / la seva...) també per la tercera persona del plural, em vaig atabalar una mica. Si diem: «Han celebrat la seva festa de casament» es pot entendre que «la seva» es refereix a més d'una persona, però una frase com: «A davant dels acadèmics, l'orador ha subratllat els seus errors», em sembla que no aclareix ben bé de qui són els errors en qüestió... Tot i que permeti més precisió, llur cau en desús. De fet, sembla que faci tant de temps que hagi caigut en desús que Pau Vidal, al seu llibre En perill d'extinció, 100 paraules per salvar (ed. Empúries) inclou la paraula llur però ho fa reconeixent implícitament que no serveix de res fer cap esforç per salvar aquesta paraula, i explica que de les cent paraules que proposa salvar és l'única que no ha sentit mai emprar espontàniament. Un viatge per les terres cremades de la Catalunya Nord li podria valdre d'esmenar aquesta cruel mancança (a condició, és clar, de trobar catalanoparlants, cosa cada vegada més complicada, aquí dalt). A la Catalunya Nord, el llur és estès i generalitzat a la llengua parlada. Al punt que sovint, per analogia amb les altres formes possessives, inclou l'article preliminar: «S'ha mort el llur gos», «Han venut la llur casa». També per analogia es pot sentir fins i tot, en certes comarques: «Ha vingut la llura filla».

Antoni Maria Badia i Margarit, a la seva Gramàtica de la llengua catalana (ed. Proa) explica que la recuperació acadèmica moderna de llur s'ha fet a partir de textos antics i no de l'ús corrent. I afegeix que «hi ha motius per creure que 'llur' no fou mai una forma arrelada de manera pregona i universal al nostre domini lingüístic: la filologia forneix abundoses mostres de 'llur' emprat erròniament». Reconeix que la Catalunya Nord constitueix una excepció a aquesta situació però afirma que «el possessiu rossellonès s'explica pel poderós influx del francès oficial». He de confessar que aquesta afirmació, sobretot pel fet de venir d'un dels gramàtics catalans més notoris i influents de l'època contemporània, va ferir-me una mica. Em va fer pensar que, vist del sud, es podia creure amb una certa facilitat que qualsevol tret particular del català septentrional ve, de manera mecànica, de la influència del francès. Com si no tinguéssim, aquí dalt, cap geni propi, cap capacitat d'invenció, cap peculiaritat que no fos importada. La nostra manera particular d'usar el llur que, justament, no s'adiu a la manera francesa d'emprar el leur, em fa intuir que en aquest cas la influència francesa no té res a veure amb aquest ús. I, de fet, Joan Coromines afirmava la mateixa cosa al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana: «No és menys mancada de fonament la suposició d'alguns que la conservació de 'llur' hagi estat deguda ni ajudada per la influència francesa».

Tot i això, els entesos expliquen que la substitució de llur per el seu / la seva ja es pot notar a l'edat mitjana i, és clar, mai no m'atreviria a negar que es tracta d'una evolució profunda de la llengua. Ara bé, malpensat com sóc, em dic que la situació contemporània d'aquest pobre llur agonitzant seria diferent si l'espanyol tingués pronoms possessius diferents per a les terceres persones del singular i del plural. I fins i tot diria que si una mica arreu existeix un intent potser desesperat però tossut de salvar aquest llur deu ser perquè es percep que la seva desaparició té alguna cosa a veure amb la influència asfixiant que exerceix la llengua espanyola sobre la llengua catalana.

 

8)

 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Setmana del 25 al 31 de juliol)

 

 

Publicat en el diari ARA dilluns 25 de juliol del 2011

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/corco-ulls-gat_0_523747699.html

 

RETRATS QUE PARLEN

Mònica Terribas: un corcó amb ulls de gat

Albert Pla Nualart

Alguna cosa felina la vincula a la nit. En la foscor, les pupil·les se li dilaten. Ella ho té tot controlat i, en canvi, l'entrevistat contesta a les palpentes.

Té un petit descompassament entre veu i gestos, com si les mans anessin per lliure, que neguiteja. Sentir-la no relaxa i fa impensable arrepapar-se al sofà.

Ella, en tot cas, tot i disposar d'una gran butaca, es manté incorporada, a l'aguait, a punt de saltar. I amb un petit balanceig del cos rebla arguments que van tapant sortides a l'oponent.

Parla com si el telepròmpter s'hagués disparat i el volgués seguir a risc d'ofegar-se. Mira el convidat com si fos un objecte que cal desxifrar. Té en els ulls la freda fixesa escrutadora de qui per dins és extraterrestre. I només atura l'escaneig si el pacient diu, impensadament, una cosa graciosa. Llavors, de cop, s'humanitza i se li escapa el riure per sota el nas. De fet, la dominàtrix és amable i respectuosa amb l'equip.

Com a directora de TVC, mira de mantenir la qualitat de la llengua navegant contra corrent entre queixes de l'audiència i el territori. I almenys ella dóna exemple amb un català excel·lent per ser barcelonina de menys de 45.

En temps de retallades, no és el blindat que alguns podien témer. Té ànima de comitè d'empresa i dóna sempre la cara. Jo, com a espectador, només tinc un retret a fer-li: que la nostra faci tanta pudor de benzina els caps de setmana.

 

----------------

Publicat en el diari ARA dimarts 26 de juliol del 2011

Albert Pla Nualart

És tan conservador que no es dutxa. Si una cosa respecta és el pòsit del temps. La tisi li va permetre fer llit amb el Dant, Shakespeare i Nietzsche, sense que la sobredosi de cultura matés la fe del carboner.
 
Sent lúcid als 91 anys, prova un cop més que la gimnàstica del cervell manté més jove que el Pilates . És un savi camuflat que del tronxo només en té la primera pell. L'humil mossèn no et mira amb aquells ulls de fura.
 
La seva llengua és un intent de destruir l'estàndard. I algú hauria de fer un diccionari Ballarín-Català que fes llum sobre mots que, dur d'orella, mig ha sentit mig s'ha inventat.
Tradueix la teologia al col·loquial: explica la mort com un "Ja hi som, Pepitu!" i l'elecció de Joan Pau II com "Cagada Gironella!" S'ho passa bé dient-la gruixuda, però si veu que la cosa és clara diu: "És de cajón ".
 
Fa d'anarquista reaccionari, de carlí. Accepta els gais deixant clar que ell és dels normals a qui agraden les dones. I ser partidari del celibat sacerdotal no li ha impedit mantenir, des de fa 25 anys, una parella de fet, no carnal, amb santa Emília.
 
Eclesiàsticament fracassat i mediàticament milionari, vol passar per boig inofensiu, però fa bitlles. Defuig el tracte de cardenals i papes, Montilla li agrada tan poc com Companys, però casa els prohoms de la pàtria i un seient a la llotja del Camp Nou li fa fer amistats poc recomanables.
---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 27 de juliol del 2011

Albert Pla Nualart

Diuen els de les enquestes que té ganxo, però al personal del país que no se sent gaire espanyol li costa molt apreciar-lo.

Parla un català que, si tot va com ara, serà el del futur. Hi conviu el mestissatge del Baix Llobregat amb un tancament de boca nasalitzat que és típic dels pijos. És un català de pro noms febles aleatoris, en què el vocalisme, "per suposat", no deixa cap que neutre "malgrat ho intenta".

I és que Carme Chacón no para de "donar salts endavant", defensa el "compartiment de tasques" i veu en l'embaràs "quelcom a normalitzar".

Quan fa un discurs al Congrés, el to (sempre seriós i formal) arriba a adoptar aquella rigidesa severa de la Fernández de la Vega, com volent-se fer perdonar la joventut.

Mai és natural, com si se sentís en fals. De tant dir bé la lliçó, té un punt de repel·lent. I és que de petita ja volia que s'acabessin les vacances "per tornar el col·le". Però, tot i això, és el trumfo del PSC a les generals. De tots els seus ganxos l'important és ser catalana i sentir-se espanyola.

L'agermana amb Zapatero un avi víctima de l'Alzamiento que, en el seu cas, va viure fins al 2002 i és com l'heroi de Soldats de Salamina. Per això n'esperàvem rotllo Labordeta i no aquesta gravetat institucional.

Ens queda l'esperança que un dia, tenint ja el màxim poder, li surti l'ADN an arquista i, en lloc de fer-nos posar ferms, ens ordeni trencar files.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 28 de juliol del 2011

Albert Pla Nualart

Vol fer la impressió que té una mala llet còsmica. Parlant, és de l'escola tremendista. I no te'n pots enfotre perquè mai no l'hi diràs tan grossa com se la diu ell mateix. Si insinues que no té èxit amb les dones, t'assabenta que fa més d'un decenni que el sexe ni el tasta ni se'l veu.

És exhibicionista per protegir la intimitat. Portar en públic la persona -que ve del grec màscara - i mantenir el rictus emprenyat del perdedor, permet al tímid i sensible que hi ha al darrere fer la viu-viu sense entomar els tomàquets de l'audiència.

El Sergi nen, amb pare del PSUC resistent i mare escriptora del morro fort, va ingerir si us plau per força tanta emoció subversiva que es va prometre que de gran seria normal: el ciutadà gris, l'antiheroi. No ho és, però ho dissimula tant com pot.

Una de les seves armes és no sortir mai del català de sobretaula, que serveix -quan s'és tan puta com ell- per dir-ho gairebé tot. L'horroritza mostrar que té cultura, i si una cosa no la pot dir que soni normal, s'estima més callar o cagar-se en tot.

Fa la crònica del desencant adult que veu estafa en la Vida que li van vendre. Fill d'utòpics, ningú com ell pot dir "companys, no era això" i oposar-hi l'hedonisme de la rutina, el que troba en petits plaers bescantats l'única Ítaca per al bastonejat supervivent del segle XX. Els pares anaven de Quixot, ell va de Sanxo Pança.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 29 de juliol del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Antoni Bassas: Una veu que cohesiona

Albert Pla Nualart

És una veu d'aquells dies de ràdio evocats per Woody Allen que tenien la màgia del teatre invisible. És el timbre greu i embolcallant amb què tantes dones, en la fosca postguerra, modelaven un galant que sortint de les ones les faria reines per un dia.

D'aquella època també n'ha heretat els valors d'un concili que va acabar en Primavera de Praga. I és que en certs temes està tan xapat a l'antiga que pot creure que una emissora institucional és un servei públic.

Veure'l el fa entranyable però resta glamur a l'imaginat. I alguna senyora, més xerraire que prudent, li ha dit: "A la ràdio estàs més guapo".

Entrevista apsicòlegs en l'esforç per pronunciar la pe i té alguna cosa del petit saltamartí que diu al mestre: "No corri tant, que no puc prendre apunts". Però aquesta bona fe en va fer un líder d'opinió envejat per uns polítics que, de tan sectaris, veien crosta en la seva independència.

I ja sé que no és mort: que el tenim a Nova York i aquí a l'ARA, però molts enyorem aquella pluja fina que durant 14 anys va fabricar ciutadans enmig del diluvi de banal morbositat. I encara fem el dol d'aquell "Bon dia, són les 8" que ens carregava les piles.

S'ha guanyat l'exili daurat, i és bo que escrigui, però el seu fort -ell ho sap- no és ser una cara ni unes ratlles: és ser la veu que t'acompanya dutxant-te, planxant, conduint, i et fa creure, quan la sents, que no tot està perdut.

----------------

Publicat en el diari ARA dissabte 30 de juliol del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Empar Moliner: La Mrs Hyde de la Mary Poppins

Albert Pla Nualart

Tot i el seu passat cabareter, és la nostra mediàtica més circense. Fa triples salts sense xarxa i triomfa com a contorsionista que allibera nervis cargolant-se.

Amb un nas vermell, es confondria amb la Pepa Plana. Li brillen els ulls com a Jaimito quan és tard per tapar-li la boca. Té incontinència d'enginy i si no el deixés anar se'l faria a sobre.

Parla amb nervis, com tement que la interrompran. Repeteix paraules com qui t'agafa el braç. I amb alguns girs arcaïtzants hi posa la ironia.

Llepa el personal i, en el moment que s'estarrufa, li penja la llufa. Una barreja d'àcids de la boja joventut l'ha condemnat a veure els motivats pel costat més patètic. Davant les dones que alleten en grup al parc hi posa un vagabund fent-se una palla. És com la Mrs Hyde de la Mary Poppins.

Aspira a bufó de la cort ben pagat que riu per sota el nas del seu rei. I si li queda ràbia l'aboca als llibres.

Punxa globus de felicitat inflats amb aire d'anuncis, i ens refrega pels morros que els que tenen barra lliure de daiquiris a la piscina caribenya no solen ser gaire més feliços que els que malviuen a uns quants metres.

No per això renuncia als còctels ni als bons vins. I t'explica el seu últim descobriment enològic amb la sobreexcitació de qui ha trobat la clau del paradís. No sé quan fa vacances: surt a tot arreu. Tractant-se d'ella, ho diré amb poca correcció política: o té negres treballant o treballa com una negra.

----------------

Publicat en el diari ARA diumenge 31 de juliol del 2011

Albert Pla Nualart

Núñez té la dolçor sinistra d'un osset de pelfa de film de terror. No pot parlar sense que se li esquerdi la veu i l'ennuegui una emoció de sanglot i mocador. Viu en l'ambivalència emotiva d'un Tony Soprano, que després d'enviar dos sicaris a matar l'amic se li humitegen els ulls veient volar uns ànecs.

Cal remuntar-se al Capità Garfi per trobar algú que arribi al seu nivell d'autoparòdia. Té un català de lis vai dir , sànvix i cese i un castellà de se llovía , llambordins i arengada , però prou cultura per saber que la ciutat on és rei dels xamfrans copia el nom de l'equip.

Un ardor filantròpic de nou-ric el va dur al cim de la república culer, on en lloc de ciutadans hi ha sosssis . El sosssi és una raça que mentre l'equip guanya tant li fa si el pesident és man gui . Quan diu "Ho haveu vist!" parla de l' àrbit . Només s'emprenya si li roben el partit.

Poc avesat, doncs, a retre comptes, Núñez plora perquè se sent màrtir. I se'n sent perquè en coneix de pitjors amb creu de Sant Jordi. Perquè sap que si no fos per una mala conjunció astral -haver d'eixalar Josep Borrell- mai no l'haurien empaperat.

Per entendre'l només cal passar de l'això no està bé, i punt, a l'això ho fa tothom. La corrupció és un bany maria on estafar s'acaba confonent amb fer bullir l'olla. La seva ha esclatat tard i prou suaument perquè ja no ens pugui entendrir plorant entre barrots .

----------------

 

9)

 

Publicat en el diari Levante-EMV divendres 29 de juliol del 2011

http://www.levante-emv.com/panorama/2011/07/29/faena-i-feina/828276.html

 

 
J. Leonardo Giménez

 

Hi ha paraules que durant alguns anys, en el model lingüístic «de llibre», han sigut titlades d'incorrectes o d'invàlides per ser considerades castellanismes, barbarismes o localismes; per tant, indignes de ser integrades en el valencià culte i, particularment, en l'ensenyament. Una d'estes és el substantiu «faena», sistemàticament substituït en els textos escrits per «feina». Ha ocorregut com en «buscar», «enguany», «firmar» i més de tres mil vocables i expressions comdemnats a l'ostracisme en nom d'un inviable (per a la majoria de parlants) estàndard únic.


Però succeïx que la forma «faena», «allò que s'ha de fer, que es fa, treball o quefer que ens ocupa», és la tradicional valenciana (apareix en la Crònica de Jaume I) i la que usem de manera espontània i natural la immensa majoria de valencianoparlants. I ocorre també que, com en tantes paraules o expressions anatemitzades, no és un castellanisme, sinó justament el contrari: és un valencianisme (o catalanisme) admés en castellà. Vegeu les precises explicacions sobre este mot en El valencià de Bernat i Baldoví, d'Abelard Saragossà, i en Valencià en perill d'extinció, d'Eugeni S. Reig, en què s'argumenta la genuïnitat valenciana d'eixa forma i s'explica el préstec que en fa el castellà.


El Diccionario de la lengua española de la RAE, a més, en l'entrada «faena», aclarix: «(Del cat. ant. «faena», hoy «feina», cosa que se ha de hacer)». Per tant, no és cap castellanisme, sinó que és una paraula ben nostrada. Així ho veia Ferrer Pastor, que la va incloure en el seu Diccionari general, i així ho veuen els autors del Diccionari valencià (IIFV, GV, Bromera, Lacreu), dels diccionaris del SALT i, naturalment, l'AVL. La forma «faena» també apareix en el DIEC 2 i en el GDLC d´Enciclopèdia Catalana, però remetent a «feina».


Si un vocable té un ús de segles, i és actual i comunicatiu, ¿quina necessitat hi ha de substituir-lo sistemàticament per un altre? I sobretot, ¿quina és la raó per a no integrar-lo plenament en el valencià culte?

jesusleonardo.gimenez@gmail.com

 

 

 

10)

 

 
Cinc anys de compromís comú pel català
 

 

 

11)

 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 61)
 

Estabilitat lingüística

Ramon Sangles i Moles

L’important, tanmateix, és la inalterabilitat lingüística en tots els àmbits del territori on la llengua fa de pal de paller; i, a Catalunya, aquesta funció la fa, des de segles i segles, el català. Catalunya, gràcies a la llengua, és un país. Aleshores, l’evolució de la llengua en aquestes terres ha d’anar de bracet amb la fidelitat lingüística dels seus parlants. Ja ho sabem, que tota llengua és un element vivent (no pas fossilitzat) que avança seguint unes modes, unes noves tècniques, uns determinats fets socials..., però aquesta dinàmica exigeix que es faci ús habitual de tal llengua i que s’hi sigui competent. No cal dir que en una societat normal els temps i les modes canvien, però els mots perduren. I, on perduren més –en podem veure exemples a cabassats– és en la toponímia.
 
Sobre el concepte «estabilitat lingüística» existeix un triangle famós, dit «triangle d’Ogden i Richards», la finalitat del qual és donar fonament i consistència a tota unitat expressiva, que per motiu de canvis culturals o moviments polítics podria dur a un canvi conceptual. Així, si tenim, per exemple, el significant taula (que no és més que una seqüència de sons d’allò que volem expressar), no podem anar directament al referent (és a dir, a l’objecte no lingüístic i palpable taula), sinó que hem de passar forçosament pel significat (és a dir, per la noció «taula», per la imatge que tenim dins el cap d’allò que volem expressar), que va lligada a la cultura i a la ideologia del nostre temps.
 
De tot això que desgranem es deriva, doncs, que en la parla hem de primfilar molt pel que fa a precisió (adequant cada paraula al lloc, al tema i a la situació) i quant a correcció (seguint unes normes o pautes establertes). Si la paraula es corromp, si perd els seu nexe triangular de connexió, si s’embastardeix, aleshores la mentalitat és falsejada o mal expressada, i tota atracció-compromís se’n va en orris. Un missatge mal expressat no convida a ser escoltat amb atenció ni a ser seguit.
 
 
12)

Comunicació presencial: condicions ambientals

 

Joan Tudela

 

Les condicions ambientals també tenen la seva importància en la comunicació presencial. Això és evident. Però passa una cosa curiosa i és que només adquireixen protagonisme si són deficients. Si són com cal, passen feliçment desapercebudes. Ara, si fa massa calor o massa fred, si falla la megafonia, si el local fa pudor, si no hi ha prou claror, si el retolador amb què escrivim a la pissarra no guixa bé, aleshores la mancança en qüestió passa a primer pla i pot arribar a perjudicar o, fins i tot, a arruïnar la bona marxa de la comunicació presencial. Conclusió: hem d’esforçar-nos per tal que les condicions ambientals siguin òptimes o, si més no, prou bones.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 
______________________________________________________________________________________________________________________________
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net