En una despesa comuna, pagar cadascú la part que li pertoca.
–Jo vaig al dinar, però amb la condició que hem d’anar a cap
llavat ¿eh? – Sí, home sí, llavat i pentinat, no et
preocupes. |
Aquesta locució és pròpia del parlar d’Alcoi.
En el
programa Trau la llengua dedicat a la música, emés diumenge 19 de juny a
les nou i quaranta minuts de la nit per Canal 9, només començar el programa, el
presentador va dir: «[...] i vos dóna igual [...]».
Mal començament de programa. La primera en el front i amb un bon trinxet. En
valencià sempre hem dit “tindre igual” o “ser igual”, mai “donar igual”. Això de
“donar igual” és un castellanisme flagrant completament inadequat en qualsevol
circumstància, però molt més encara en un programa que és precisament sobre
llengua, sobre la nostra llengua.
El
valencians tenim locucions formades amb el verb donar totalment genuïnes
com ara: donar a beure, donar a conéixer, donar a menjar, donar a tastar, donar
ajuda, donar consell, donar corda, donar exemple, donar faena, donar fi, donar
idees, donar l’absolució, donar l’enhorabona, donar la benvinguda, donar la
comunió, donar la mà, donar la raó, donar les gràcies, donar ocasió, donar pas,
donar permís, donar què dir, donar quefer, donar raó, donar remei, donar una
lliçó o donar una sorpresa. Per desgràcia, actualment, per influència del
castellà, acostumem a formar amb el verb donar locucions que en valencià
s’han fet sempre amb altres verbs. En pose alguns exemples. A l’esquerra pose la
locució formada, per influència del castellà, amb donar, i a la dreta la
forma tradicional valenciana que hem d’intentar conservar i
potenciar.
Donar
el sol / pegar el sol
Donar
ganes de plorar / fer ganes de plorar
Donar
goig / fer goig
Donar
igual / ser igual, tindre igual
Donar
l’esquena / girar l’esquena
Donar
la volta (a alguna cosa) / capgirar, posar de cap per
avall
Donar
la volta al món / fer (o pegar) la volta al món
Donar
llàstima / fer llàstima
Donar
mitja volta / pegar mitja volta
Donar
palmes / fer palmes
Donar
por / fer por
Donar
un abraç (o una abraçada) / fer (o pegar) un abraç (o una
abraçada)
Donar
un bes (o una besada) / pegar un bes (o una besada)
Donar
un bot / pegar un bot
Donar
un xiulit / fer un xiulit, xiular
Donar
una galtada / pegar una galtada
Donar
una volta (o un passeig, o una passejada) / fer (o pegar) una volta (o un
passeig, o una passejada)
Donar-se pressa / afanyar-se
Donar-se un bany / banyar-se, prendre el bany
Algunes expressions, com ara donar una conferència, donar una
festa, donar un ball, donar un dinar, donar un recital
o donar classe, es poden admetre amb donar però és més genuí
construir-les amb fer. En el cas de la conferència, també seria adequat
emprar el verb dictar.
La
locució donar la llanda amb el significat de 'importunar algú a algú altre de manera insistent i reiterativa' és un
calc del castellà dar la lata però està molt arrelada en els parlars
valencians. Considere que es pot admetre, però fóra millor usar incomodar,
molestar, fer la guitza, fer la pruna o fer la
punyeta. Repertori tradicional, en tenim i molt.
A més
de fer llàstima també podem dir fer pena, però de cap manera –amb
eixe significat– donar pena. La darrera expressió existeix en valencià i
s’ha usat molt i encara s’empra, però té un significat completament diferent.
Donar pena significa 'impedir o dificultar de fer una cosa determinada' i
equival a 'molestar', 'fer nosa'.
Quan
Eugeni Alemany, el presentador del programa, era amb la coral de Borriana ens va
oferir un “mola mogolló” que ens va deixar bocabadats. ¿Quina és la llengua que
trauen en el programa? ¿Què dimonis és això de “mola
mogolló”?
També
li vaig sentir preguntar: «¿Quins grups dels que fan
rock en valencià te molen?». ¿Vol dir això que alguns grups musicals poden molar
–és a dir, esmolar, aguditzar– l’esperit de les persones amb la seua música i
fer-les més sensitives anímicament? Espere que ens ho explique en algun dels
programes pròxims.
També
va dir: «[...] la teua equipació [...]». Supose que
volia dir: «[...] el teu equip [...]». És al·lucinant, s’inventen paraules i
tot. ¡Quina meravella de programa! La creativitat que no
falte.
En el programa del diumenge següent, dia 26 de juliol, dedicat a l’amor,
Eugeni Alemany es va referir a un xicot i una
xicota que s’acabaven de casar com a “recent casats”. Dues persones que s’acaben
de casar, els valencians sempre hem dit que són novençans. ¿Té interés
Canal 9 que canviem les nostres denominacions tradicionals per calcs del
castellà?
Com que Trau la llengua no és un programa en directe sinó que primerament s’enregistra i després es munta, no estaria malament del tot que algú que sàpia valencià –vull dir que sàpia valencià de veritat– el supervisara abans d’emetre’l per televisió.
Enllaços d'interés
Cap a Cap
d’any
Antoni Llull Martí
Faltant pocs dies per a acabar l’any i començar-ne un altre, què us
sembla si
parlam un poc de l’etimologia d’aquest mot i d’alguns dels seus derivats? És
prou sabut que any prové del llatí annus, però el que no solen
explicar els nostres diccionaris etimològics és com i des d’on entrà aquest mot en el llatí i
perquè l’adoptaren els romans com a mesura de temps. Després de consultar
diverses obres de lingüistes espanyols i estrangers, em trob amb què
annus, devia
procedir d’amnus, mot que enclou l’arrel indoeuropea AM, que significa
‘temps’, i que encara s’usa, talment, en gaèlic (escocès) o formant
composts referits al
temps en altres llengües celtes, com en el gal·lès amser i en el bretó
amzer ‘temps’ (el que transcorre, no el meteorològic). Amnus / annus
fou adoptat en llatí
com a la mesura (unitat) de temps equivalent a un any
complet.
Al
començament d’aquest període, que no sempre ha estat el primer de gener, li deim Cap d’any (per cert, no digueu a la darrera nit de l’any
«Nit vella», imitant Nochevieja, perquè això és cosa pròpia de la
llengua castellana i em
sembla que de cap altra). D’altra banda, els mallorquins solem creure que
això de Cap d’any és cosa ben nostra i que no s’usa en altres llengües,
sobre tot perquè no ho veim usat en la castellana, però no és així. En italià,
referint-se al primer dia de l’any, diuen Capo d’anno, i en sard,
Cabuanno, que ve a esser el mateix. En castellà s’usa també cabo de año, però no referint-se
al començament de
l’any, sinó a un aniversari, generalment parlant de la missa que es fa per un
difunt al cap d’un any d’haver mort (missa de cabo de año),
significat que tenen igualment el gallec i portuguès cabo de ano, l’asturià cabo
d’añu, l’aragonès cabo d’ano
i el
francès bout de l’an, llengua en la qual diuen le jour de l’an per
referirse al
dia de Cap d’any. Un mot català ben curiós per a anomenar aquesta festa
és Ninou que s’usa des de temps molt antic a diversos llocs del
Principat i en alguns de València, mot que ja es troba en
No cal citar l’arxifamós rodolí per testimoniar que els cardadors
nacionals del regne són els olotins. A la Garrotxa es carda freqüentment i
joiosa, tant que en realitat el camp semàntic d’aquest verb envaeix un bon tros
del que a la resta del territori ocupa fotre (i son eufemisme fúmer): “No cardis!”, “Ja estem ben
cardats” o “Ens en cardaran quatre” són expressions perfectament corrents i
inequívoques en funció del context. En realitat, l’ús d’aquest verb tan
contundent és força viu a tota la Catalunya vella, i de retruc a Barcelona
gràcies a la presència d’estudiants. Però enmig de tanta polisèmia el que està
en retrocés és precisament el significat metafòric més conegut, el que al·ludeix
a l’acte sexual (allò que a Manresa en diuen pitjar i a Mallorca boixar). Els catalans fem l’amor en públic, fotem un clau a la biblioteca, ens tirem tot el que podem en família i
follem alegrement a la tele i al
carrer. Però de cardar cada dia cardem menys. I això no és sa. Com menys cardats
anem més cardats estem.
«Ara mateix, ha entrat una senyora –carregada de duros– amb la seva
filla. Doncs bé: a ella, a la noia, l’he haguda d’explorar pel darrera per a fer
veure que era verge. Ha estat cardant com una desesperada per aquest mons de déu però ara ha tornat al seny i
es casa amb un industrial que té vint anys més que ella. A la seva mare, li
agafaria un atac si sabés que la “nena” no és verge» (Montserrat Roig, El temps de les cireres,
1977).
«Alguna cosa tèbia em lliscava coll avall i vaig adonar-me amb
esgarrifor que duia ensangonats el muscle i la màniga esquerra. Vaig tocar-me la
cara: el fill de puta m’havia tallat l’orella. A la primeria vaig pensar:
“Arquimedes, el moro t’ha ben cardat, això és mortal”. Esgarrifat, vaig llençar el fusell i vaig començar a
córrer com un boig» (Jesús Moncada, Camí
de sirga, 1988).
Iepa-la!
És lògic suposar que les comarques on es carda més són les lligades
tradicionalment a l’explotació ovina, atès el significat originari del verb:
“pentinar la llana o el cotó amb la carda per poder-la filar millor”. La carda, al seu torn, és un instrument fet
a imatge i semblança del cardó, una
herba de flors amb aspecte de pinyes eriçades de pues (això sí, els germans
Carda, cèlebres jugadors d’hoquei sobre patins, són nascuts i residents a Sant
Sadurní d’Anoia). Ara, el que ja no sembla tan lògic és que un cardaire no sigui un treballador tèxtil
d’afecte generós sinó un peix, i encara menys un peix de
mar.
Locucions i frases fetes
Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.
Eh que...? Oi que...?
Eh que el feu vós, el pa,
avi?
O simplement Que...?
Que el feu vós, el pa, avi?
Compte a demanar, en català, sense usar cap de les dues
formes.
Eixerit com un gínjol, o com un pèsol. Simpàtic, alegre, trempat,
graciós.
És un elet, però també eixerit com
un gínjol.
El cuc de l’orella. Ésser com el mal del cuc de l’orella.
Aquet assumpte és el cuc de
l’orella.
El dilluns, pels difunts. Dilluns mal dia, post festum,
pestum.
Després de diumenge, em ve ben tort; dilluns pels
difunts.
El pecat ha fet forat. El pecat ha imposat la penitència.
Va treure’s els pares de casa i el
pecat ha fet forat.
Ell es pot dir. Hi ha base per a dir.
Ell es pot dir que el comunisme ha estat un
fracàs.
Ell + l'expressió d'un desig.
─Tan aviat penses
anar-hi? ─Ell hi pogués anar abans!
Em feu gràcia! Introducció sarcàstica a un reny.
Em feu gràcia, us enraono i feu el
posat de l’ensopit!
Em sentiràs! Si les coses no són com dius.
Si aquesta síndria no em surt dolça, em
sentiràs!
Embarrar-se a algú. Tenir un rampell, un antull, passar pel cap.
Ara se’ls ha embarrat de sortir a
mitja nit.
Empassar-s’ho. Creure fàcilment, generalment mentides.
És tan albat que tot s’ho
empassa!
En negatiu, no poder pair un contratemps.
La pobra mare no pot empassar-se
l’accident del fill.
Emportar-se’n la palma. Ser-hi el millor.
El Jordi se n’emportà la
palma.
En aquest cap. En aquesta estació de l'any.
En aquest cap el conill no és bo.
En pic. Bon punt. Així que.
En pic arribi, fes-lo
venir.
En rodó. Ben fet, ben acomplert, ben arrodonit.
Noi, això sí que és una feina feta
en rodó!
En un tres i no res. Molt ràpid, en un instant, en un dir Jesús.
Tots s’hi arrossegaven tant de
temps i ell ho ha fet en un tres i no res.
En venia...
(impersonal, plural).
En venia d’altres de més
eixerits.
En vista de. Comparat amb.
El Pere és molt fort, en vista de
tu.
Encara esperar ara. Anunciant un desengany respecte a algú.
Va dir que ens pujaria el dinar i
encara l’esperem ara. Em vas prometre venir a ajudar-me i encara t’espero
ara.
Encara n'hi ha més. No s'ha acabat, hi ha més coses.
Tot això que us dic... i encara n'hi ha més.
(Molts diuen: "i encara hi ha més", que és el calc servil de "todavía hay
más", el qual cal evitar.)
Encara portar la clasca al cul. Ser jove, inexpert, pipioli.
Es creu qui sap què, aquet murri,
i encara porta la clasca al cul.
Endavant les atxes. Senyal de partida, o encoratjament.
Llestos, nois? Endavant les
atxes!
Engegar a campistraus. Engegar a dida, a pondre.
Engegaren el fanàtic religiós a
campistraus.
Engegar a dida. Engegar a pastar fang. Engegar a pondre.
Engega'l a dida, aquest pudent, home!
Engegar a la porra. Engegar a dida. Engegar a pondre.
Engega’l a la porra, a aquet pesat!
Engegar barres avall. Dir-ho pel dret, amb cruesa.
El Ton demanà la paraula i ho
engegà tot barres avall.
Ensenyar el llautó. Ensenyar l’orella.
Volen presumir de llestos i
ensenyen el llautó com si res.
Ensenyar la ceba. Ensenyar la guilladura.
Ja ha parlat contra el govern, ja
ha ensenyat la ceba!
Ensenyar la de sota. Ensenyar quina en realitat hom en porta de cap.
Per fi ha ensenyat la de sota, el
falsari.
Ensenyar les vergonyes. Mostrar la nuesa del cos.
El vell anava pitof i ensenyant
les vergonyes.
Entrar per l'ull esquerre. Caure d'antuvi antipàtic, de bon primer ésser mal
vist.
És un bon escriptor, però ha
entrat per l’ull esquerra als crítics.
Entre naps i xirivies. Entre romanço i romanço.
Que si gira, que si tomba. Entre naps i cols.
Entre naps i xirivies t’has
descuidat de fer allò que més convé.
Enxumar-se. (de xumar). Beure el porró amb el broc petit dintre la
boca.
Nen, no t’hi
enxumos!
Errar el tret. Fallar el cop, l’intent.
Volia enganyar l’amo, però ha
errat el tret.
És aquesta! Aprovant un dit o un fet encertats.
─Malgrat que no ho vulguin, jo sec a la caixa. ─És aquesta,
noi!
És tard i vol ploure. Dit amb impaciència, davant ronseries.
Tu estàs molt d’ullera i és tard i
vol ploure.
Escampar la boira. Desaparèixer d’un lloc, escampar-se.
Apa, nois, a escampar la
boira!
Escolà, ratapà, menja rates per sopar. Subratlla la trapelleria
dels escolans.
Aquet escolà, ratapà, que minja
rates per sopar.
Escombrar cap a casa. Portar l'aigua al seu molí.
Fa el ruc, però sempre escombra cap a casa.
Escorre’s com una anguila. Esmunyir-se amb llestesa.
L’empaitaven quatre i se’ls va
escorre com una anguila.
Espantar la feina. Ser un gandul, un esquenadret.
No li faràs fer això, al Quadrat,
home, a aquet l’espanta la feina.
Esperar la vènia. Esperar-se massa a fer allò que convé.
Ningú no li treu la ronseria; sempre espera la
vènia per fer allò que cal fer.
Esperit de vi o simplement esperit. Alcohol vinícola.
Per als cops, no hi ha com l'esperit de vi.
Ésser allò que no hi ha. Elogiant o, generalment, vituperant.
Ets allò que no hi ha!
Ésser bugal. Ser molt generós.
El director és bugal, amb els
nens.
Ésser carn i ungla. Avenir-se molt. Ésser molt amics.
L'Arnau i el Pau són carn i ungla.
Ésser com si li diguessin Llúcia. Dit d’una dona que no fa cas del que li diuen.
Prou que ho he dit a la criada,
però és com si li diguessin Llúcia.
Ésser com tap i carabassa. Anar ben avinguts.
El Pere i l’Anton són tap i carabassa.
Ésser de la màniga ampla. Ésser molt ample i generós.
El nostre superior és de la màniga ampla.
Ésser de la mateixa estofa. Ésser bons o dolents, igual.
Aquest paio és de la mateixa estofa que aquell
brètol.
Ésser de la pell de Barrabàs. Ésser rebregat, murri, dropo, brètol, tifa.
Aquet brivall és de la pell de
Barrabàs.
Ésser de la pell del diable. Ésser dur de pelar, dolent.
El carboner és de la pell del
diable.
Ésser de l’any de
Una moda de l’any de
Ésser de l'any de la picor. Ésser molt vell.
Aquest barret és de l'any de la picor.
Ésser de mal empassar. Ésser malagradós un afer, una notícia. Difícil de
creure.
És de mal empassar que vulgui millorar el seu tracte.
Ésser de tretze són tretze. Ésser tossut. Intransigent.
No t'escoltarà; ja saps que ella és de tretze són
tretze.
Ésser de vida grossa. Ser molt menjador.
És que aquest nen és de vida grossa i, si no menja prou,
malalteja.
Ésser del temps de les Batueques. De l’any de la picor.
El vell sap moltes corrandes del
temps de les Batueques.
També es diu d’un
lloc molt distant.
Aquet fruit ve de les
Batueques.
Ésser d’hora. Ser aviat.
No te’n vagis, home, que és
d’hora, encara s’hi veu.
Ésser figues d’un altre paner. Ésser una qüestió molt diferent.
─M’has deixat arribar aquí; que em
deixaràs pujar dalt?
─Això ja són figues d’un altre paner.
Ésser la nata. Ser-hi absolutament bo.
Aquest xicot és la nata per a fer el ruc.
Ésser la pesta borbònica. (...la pesta bubònica?). Ser dolent.
Aquet galifardeu és la pesta
borbònica.
Ésser la riota. Ser l'objecte de burla de tothom.
El pobre Jepet és la riota de tothom.
Ésser l‘esca del pecat. Ser-ne la causa.
−Lo Pere de les Trompes ha saltat
la capterrera de l’hort de
Ésser llesta com una daina. Argent viu, molt espavilada.
La noia del Trau és més llesta que
una daina.
Ésser més boig que un dia de vent. Ésser estrabul·lat, molt esverat.
Tot ho desgavella, que és més boig
que un dia de vent.
Ésser més clar que l’aigua. Ésser patent, evident.
No hi hagué tal mastegot, és més
clar que l’aigua!
Ésser més dolent que la quera. Més dolent que el corcó.
Això és més dolent que la quera! (a un nen).
Ésser més dolent que la tinya. Ésser molt dolent.
És ignorant i més dolent que la tinya.
Ésser més eixut que el mes d’agost. Una cosa ser realment eixuta.
Fa un abril més eixut que el més
d’agost.
Ésser més gandul que el jeure. Ésser molt dropo. Esquenadret.
Aquet sí que no el faràs pencar,
puix que és més gandul que el jeure.
Ésser més just que un pany de cop. Ser molt just. Seriós en el càrrec.
Lo Solana és bo per a jutge de
pau, perquè és més just que un pany de cop.
Ésser més llarg que un dia sense pa. Llarg i difícil de passar.
Aquell drama va ser més llarg que
un dia sense pa.
Ésser més llarg que un Dijous Sant. Llarg, cansat.
Farà un discurs més llarg que un Dijous Sant.
Ésser més lleig que un pecat mortal. Ésser ben lleig.
La pobra no es casa perquè és més
lletja que un pecat mortal.
Ésser més llest que la gana. Ésser llest amb les exigències de l'estómac buit.
Aquell dropo és més llest que la gana.
Ésser més negat que l’allioli. Ser inconstant, de tarannà fràgil, infidel a la
paraula.
Lo Bordes és més negat que
l’allioli.
Ésser més ric que un grill. Ésser molt ric; (hi pot haver un sarcasme).
─Et sembla que em pagarà? ─Home,
és més ric que un grill.
Ésser més ruc que el pixar enlaire.
És de bona pasta, però més ruc que el pixar
enlaire.
Ésser més ruc que la patrusca. Ruc en gran manera.
Aquet secretari és més ruc que la patrusca.
Ésser més sord que una campana. No sentir-hi gens.
El jaio del Truc és més sord que
una campana.
Ésser més tova que una figa tova. Una dona ser massa blana i condescendent.
La tia tot li ho consent, és més
tova que una figa tova.
Ésser més vell que el cagar ajupit. Ser molt conegut, molt vell.
Són raons més velles que el cagar
ajupit.
Ésser més vell que l'anar a peu. Més vell que el pastar.
Això que et sembla tan nou, és més vell que l'anar a peu.
Ésser més vell que Matussalem.
Tenir molts d’anys.
El meu vesavi és més vell que
Matussalem.
Ésser més viu que la gana. Ésser molt llest.
Para compte que aquests gitanets
són més vius que la gana.
Ésser parents. Estar barallats per diners.
Lo Pauet del Soca i lo Toribi de
cal Ral no s’enraonen, perquè són parents.
Ésser pastat a... Assemblar-se-li molt.
El murri és pastat a sum
pare.
Ésser pell. Estar perdut. Ésser home mort.
Si t'arriba a veure l'assassí, ets pell.
Ésser porc de mena. Ser porc de naixença.
─Durant el discurs el Pau ha fet
un rot com una casa.
─No hi pot fer més, és un porc de mena.
Ésser un... acabat. Ésser-ho en grau superlatiu.
Ets un lladre acabat.
Ésser un cara girada. De dues cares, que canvia d’opinió segons la conveniència o els presents
a la conversa.
A mi m’atipen els caragirades, com
aquet dropo.
Ésser un escalfallits. Gandulot, dormilega.
El Joan no el faràs sirgar d’hora,
que és un escalfallits.
Ésser un esgarria cries. Aigualidor de propòsits, de festes.
No li vull a la feina, aquet
esgarria cries.
Ésser un cavall de batre faves. Ser molt fort, molt valent davant les dificultat. Un tot terreny de la
feina.
El noi del Poca és un cavall de
batre faves.
Ésser un cul de mal seient. Ser inestable. Volander. Rodamón.
Aquell no se sap estar quiet: és un cul de mal seient.
Ésser un dia de la setmana. Ser-ho nosaltres.
Avui som dijous i demà sirem
divendres.
Ésser un estornell. Ésser molt astut, molt viu.
Ell és un calçasses i ella és una
estornella.
Ésser un estudiant de peu de marge. Un pagès que no és estudiant.
Mireu-se’l, lo saberut,
l’estudiant de peu de marge.
Ésser un feix de garbons. Ser un gros batibull.
La reunió ha estat un feix de
garbons.
Ésser un fregallot. Ser un escarràs.
És un fregallot d’aquella casa i
encara se’n queixen.
Ésser un gallina mullada. Ser un covard. Aplanar-se davant un insult.
Tothom en diria qui-sap-què i és un gallina
mullada.
Ésser un gran què. Un gran positiu.
És un gran què que ell vingui amb nosaltres.
Ésser un home de palla. Ésser un ninot, sense caràcter.
No en faràs res, d’aquest, és un
home de palla.
Ésser un padellàs. Ser vell i arrossinat.
El pobre avi ja és un padellàs.
Ésser un panigroc. Ésser de bona aparença, com el panigroc que sembla la camallilla, i no
tenir qualitat.
Lo pintor de cal Borràs és un
panigroc.
Ésser un peix que es porta l’oli. Ésser murri, preparat, llest.
Vés-li darrere amb una fona, a
aquet, és un peix que es porta l’oli.
Ésser un pobre de mi. Ésser un infeliç.
Tu creus que aquest pobre de mi és capaç de
fer-ho?
Ésser un pot d’apotecari. Que és molt a comprar a la farmàcia (maniàtic?)
La vídua del Batall és un pot
d’apotecari.
Ésser un pou sense solera. Ser malgastador.
És un pou sense solera que a
tongades aguanta molta fam.
Ésser un ronsa. Ésser un cançons, un romancer.
Tinc un jornaler que és un ronsa i
n’estic tip.
Ésser un soca. Ésser toix, dur, totxo, tòtil.
No li faràs entendre, és un soca,
xiquet.
Ésser un sac de feina. Molt treballador.
El teu marit és un sac de feina.
Ésser un sac de gemecs. Que sempre gemega de mals reals o imaginaris.
La obra criada és un sac de
gemecs.
Ésser un sac de mal profit. Que es mou molt, inquiet, i no fa res.
Tant cercar feina i és un sac de
mal profit.
Ésser un treballador a malreu. Ser un escarràs.
El meu fill és un treballador a malreu.
Ésser un tros de pa. Ésser un bonarro.
El sogre del Jordi és un tros de
pa.
Ésser un savi Salomó. Dit amb ironia, d’un saberut.
Se les dóna de savi Salomó que ho sap
tot.
Ésser una bona sibeca. Ser curta, fava, ximpleta, pàmfila.
Ésser una cafetera russa. Ésser de mala qualitat, que no serveix bé.
Aquet sistema és una cafetera
russa. Ets una cafetera russa.
Ésser una llima sorda. Una cosa que sembla més cara que no hauria de ser.
La factura del telèfon és una
llima sorda.
Ésser una mica de la tarda. Ser un beneitó.
No és estrany que lo gran del Puça
faço ruqueries perquè és una mica de la tarda.,
Ésser una mosca morta. Murri, que fa veure que no fa res.
El veus tot coppiu i és una mosca
morta.
Ésser una post de planxar. Dit de la noia que no té pits.
La pubilla del Taca és molt
formosa; llàstima que sigo una post de planxar.
Ésser-hi a temps. Arribar-hi poquet abans de començar.
Haguérem de córrer molt, però hi
fórem a temps.
Ésser-ne una estona llarga. Ser-ne un bons tros.
Aquet paio, de murri, n’és una
estona llarga.
Estar a la que salta. El dropo espiar on hi ha una bona oportunitat...
És un gandul que només està a la
que salta.
Estar a l’aguait. Estar alerta.
A ell no el sorprendran, perquè
sempre està a l’aguait.
Estar a les resultes. Estar sotmès al resultat del que s’ha fet.
Bé, bé, fes-ho, però ja saps que has d’estar
a les resultes.
Estar a salt de mata. Estar a l’aguiat de la bona oportunitat, de feina,
etc.
El Roc està a salt de mata i aquesta no se
la deixarà pas perdre.
Estar al peu del canó. Sempre al lloc, vigilant.
El negoci li va bé, perquè ell sempre està
al peu del canó.
Estar als encants. Estar distret. Estar en desordre.
Mentre el ruc està als encants,
l’altre li fa la feina.
Estar als peus de Déu. Sentir-se protegit i emparat per Déu.
És un pobre reposat perquè està
als peus de Déu.
Estar amb l’aigua al coll. En una situació acabada, perillosa.
Ningú no li vol deixar diners,
perquè està amb l’aigua al coll.
Estar ben amanit. Estar ben aclaparat, en un mal pas.
Amb aquet amo estem ben
amanits.
Estar ben apanyats. Tenir-ho molt difícil.
Amb aquest personal aquí, estem ben
apanyats.
Estar carregat de romanços. Estar ple de ruqueries.
Aquet sempre està carregat de
romanços.
Estar carregat de punyetes. Estar carregat d’orgues, d’inutilitats.
El secretari de ca
Estar coll a coll. Anar a l'hora.
En aquesta feina el Tonet i jo
estem coll a coll..
Estar com arengades al casc. Estar massa estrets.
En la llotja s’està com arengades
al casc.
Estar com el peix a l’aigua. Estar en el seu element, sentir-s’hi a pler.
El Jordi, en aquest taller, hi
està com el peix a l’aigua.
Estar com la lluna al ple. Estar gras i rodó.
No fot re, s’atipa com un ruc i
està com la lluna al ple.
Estar com un cafè sense carbó. Estar sense feina.
Actualment l’empres està com un cafè sense
carbó.
Estar com una bassa d’oli. Estar quiet i en pau.
Després de les convulses
eleccions, el poble està com una bassa d’oli.
Estar de pega. Estar de mala sort.
Compro el tres i surt el quatre;
diga’m si no estic de pega!
Estar de xunga. Estar d’ullera.
No n’hi facis cas, que aquet
sempre està de xunga.
Estar d'ullera. Estar sempre d'humor. Ser absurd en alguna apreciació
d'interessos.
M'agrada aquest guia perquè sempre està
d'ullera.
─Quant me'n dónes, d'aquest auto?
─Cinc mil.
─Estàs d'ullera!
Estar fumut. Estar pioc. Està malicós.
El vell Jeroni està
fumut.
Estar guillat. Estar tocat del bolet.
El paio està guillat i en tot veu
amenaces.
Estar més content que un gos amb un os. Estar més content.
Amb el badall, la pobra vella està més contenta que un gos amb un
os.
Estar més sol que la una. Estar ben sol.
El pobre està més sol que la una i
s’ha de cuinar i fer-s’ho tot.
Estar en un terròs. Estar en un error.
Vas equivocat, home, estàs en un
terròs, creu-t’ho.
Estar peix. No saber la lliçó, a classe. No saber res.
El Manel avui estava peix i el
mestre l’ha posat de cara a la paret.
Estar pelat. No tenir-ne ni cinc.
─Em podries jicar deu euros? ─Noi, estic tan pelat com
tu!
Estar pels núvols. Estar els preus molt alts.
No compros, ara, que els pisos
estan pels núvols.
Estar ple com un ou. Ple de gom a gom.
La missa estava plena com un
ou.
Estar pelat. No tenir-ne ni cinc.
El gran potentat i ara està pela!
Estar ple de fums. Estar ple de pretensions.
Ha guanyat un premi de millor
cantant i ara està ple de fums!
Estar sec com una ascla. Estar molt magre.
El pobre Pau
està sec com una ascla.
Estar-hi fet. Estar-hi acostumat.
─Com t’ha escridassat! ─Va, ja hi
estic fet.
Estar-ne fins a la coroneta. Estar-ne ben tip.
De botiflers i de traïdors, els
catalans n’estem fins a la coroneta.
Estar-ne tip, o estar-ne fart. Estar-ne fastiguejat.
N’estic tip, de les seves
maneres!
Estar-se de fer una cosa. Per certes raons, no fer-la.
─Vol venir a casa teva. ─-Se n'estarà prou!
Estimar-se més un vagant que una rectoria. Estimar-se més no fer res.
─I aquests desvagats no fan re?
─Oh, aquests dropos s'estimen més un vagant que una
rectoria.
Estirar més el braç que la màniga. Quan hom despèn més que no pot fer-ho.
Amb aquesta festa han estirat més
el braç que la màniga i ara a veure com anirà casa seua.
Estiuet de Sant Martí. Període de bonança que fa a mitjan novembre, pels volts de Sant
Martí.
─Fa un bo que enamora. ─Som a
l’estiuet de Sant Martí.
(Estona) que tinguis... Aprofita allò que s'escaigui.
Quart que tinguis, fes llegir el teu nen, que ho necessita
força.
Excuses de mal pagador. Raons especioses de qui no vol complir.
Ara que és hora de donâ’m lo blat que em
toco, no em surtos amb excuses de mal pagador.
7)
Publicat a
Joan-Lluís Lluís
Vuit morts, setanta ferits i un sotrac polític de primera magnitud. Va ser la conseqüència dels aldarulls de protesta contra la traducció al grec modern dels Evangelis. Sembla, avui, bastant difícil d'entendre, però potser res del que sigui grec no ha de sorprendre'ns i menys allà on la religió i la llengua s'aiguabarregen. Anem a pams, doncs. Era l'any 1900 i el reialme de Grècia, encara traumatitzat per les guerres d'independència contra Turquia, cercava la seva identitat en els essencialismes nacionalistes clàssics, en un cert fonamentalisme religiós –no hi ha, a Grècia, separació entre Església ortodoxa i Estat– i en el purisme lingüístic. Es podria dir que existien tres formes de grec que competien entre elles. La koine, el grec antic comú, totalment caigut en desús però ensenyat com a tal i, sobretot, llengua gairebé sagrada pel fet de ser la llengua del Nou Testament. La katharevousa –llengua purista–, forma de grec modern molt allunyada de la llengua parlada majoritàriament però que va dominar la vida pública i l'ensenyament després de la independència. El demòtic –llengua del poble–, forma de grec modern popular, més simple, que de mica en mica s'ha anant imposant i que és avui la forma oficial.
El 1900, doncs, la reina Olga va decidir fer traduir el Nou Testament, que existia només en grec antic, en katharevousa. L'oposició de l'Església va ser immediata, ja que es considerava que aquesta traducció equivalia a «una renúncia a l'herència sagrada de Grècia». Va caldre tot el pes de l'autoritat reial per fer acceptar l'oportunitat d'una tal traducció que, de totes maneres, romania incomprensible per la gran majoria del poble. Encoratjat per l'exemple de la reina, un escriptor, Alexandros Pallis, va decidir traduir el Nou Testament també en demòtic. I va provocar un terratrèmol. Acusat d'haver traït, blasfemat, insultat tant Grècia com la religió, Pallis, amenaçat de mort, va haver de fer-se discret. Havia estat prou astut, però, per entendre que el govern no gosaria condemnar la seva traducció sense condemnar de retop la traducció anterior de la reina Olga. Una part de l'Església ortodoxa també va intuir aquest problema i va intentar mantenir una certa neutralitat, sense gaire èxit, ja que aviat els estudiants van manifestar-se, cada vegada més nombrosos i indignats, reclamant l'excomunicació de tots els traductors dels Evangelis. I, el 8 de novembre de 1900, la confrontació entre manifestants i policia va degenerar, provocant vuit morts i la dimissió del primer ministre.
Unes setmanes més tard, la jerarquia ortodoxa va publicar un decret d'excomunicació de qualsevol persona que vengués o llegís els textos traduïts. Aquesta excomunicació no esmentava els traductors ni els seus comanditaris, permetent així a la reina Olga de sortir més o menys indemne d'aquest afer... Durant el segle XX, aquest tema va perdre importància i la qüestió lingüística a Grècia va centrar-se en l'enfrontament entre llengua purista i llengua popular, amb la victòria final, pel que sembla, d'aquesta darrera. Aquesta baralla, també bastant violenta, va fer passar a un segon terme la qüestió de la traducció de textos sagrats. O potser no tant, ja que la Constitució grega, que data del 1975, diu que «el text de les Santes Escriptores ha de quedar inalterat. La seva traducció oficial en qualsevol altra forma lingüística sense autorització del Patriarca queda formalment prohibida».
8)
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Lavi-que-enten-nets_0_519548106.html
RETRATS QUE PARLEN: ARCADI OLIVERES
Albert Pla Nualart
Sembla un economista sortit del Cavall Fort i parla el català de l'Albert Jané: clar, genuí i poc cridaner. L'intent de fer-ne un líder topa amb l'essència del que és: societat civil, formiga de l'associacionisme que teixeix l'únic substrat en què és possible la democràcia. El potent focus mediàtic que li han posat a sobre l'enlluerna. Està fet per a l'agradable penombra d'un interior. Més que orador és moderador de debats.
Té el to impassible de qui va armat de raons. De tan neutre, si parla de pressa costa de seguir. I no para de donar dades per demostrar que podem canviar el que ens venen com a ineluctable i que l'economia sempre ha d'estar sotmesa a la política. No hi ha millor antídot contra les americanes virolades.
Sense ser cap geni, és el més semblant a un Chomsky català. Com ell, té l'aire discret i venerable del catedràtic que et rep al despatx i et deixa seure a terra. A tots dos els titllen de perillosos extremistes o vells sonats i en tots dos batega una profunda indignació, que ell ha mig domat gràcies al mestre Xirinachs.
Contra el que sol passar, els anys l'han radicalitzat i s'ha passat amb armes i bagatges als antisistema. Troba gràcies en okupes i quissoflautes que podrien ser els seus néts. Té, davant els indignats , la complicitat de l'avi que malcria. I no voldria morir sense constatar que el capitalisme no era la fi de la història.
----------------
Albert Pla Nualart
Estem davant una estètica monacal gens ascètica, que es complau sense fer excessos en els plaers terrenals. Iceta crea l'agradable sensació del bon vivant amb prou recursos dialèctics per evitar que la sang arribi al riu. Entre matines i vespres, la seva bonhomia li dóna accés a moltes cel·les i això li permet moure els fils per fer abat el monjo amb qui té emparaulada la intendència del rebost.
Al cap hi té una calaixera plena de fitxes on escriu, amb pulcra cal·ligrafia, les dèries i debilitats de cada germà. Quan fra Nadal fa els anys, li porta dolços de les oblates i ratafia. (Pel camí, si té ganona, en pica un.) I a fra Castells, que sap que es mortifica, li regala un cilici amb wifi incorporat.
Entrevistar-lo és poc excitant perquè diu, fil per randa, exactament el que toca. La severa moderació del to contrasta amb la mirada, que al final de cada resposta sembla dir "Entoma aquesta!" Camina sobre el conflicte sense trepitjar ulls de poll de barons i baronesses i aparenta una mansuetud que fa de qui l'ataca un exaltat.
Té un català polit que no plany la consulta al diccionari. Sense castellanismes estridents però prou relaxat per no estar-se de pues, buenos i ademés. No serveix per a l'èpica sinó per posar sordina al fragor de la batalla. És tan hàbil i eloqüent que inspira l'admiració i la desconfiança d'aquell que endevines que podria defensar qualsevol causa.
----------------
Albert Pla Nualart
Pocs saben que amb 11 anys, prima i espigada, ja feia això d'acampar a la plaça Catalunya. En la dura postguerra, a casa no podien pagar el lloguer i els feien fora del pis. Ho explica com si fos La vita è bella i ara en recorda estrelles i parrups de colom.
Té un català que estulvia, una mica peruc, de pues i des de luegu, de jugar a l'ajedrés i treure sobresalients. Dingú la faria tan cosmopolita. Però ho és. I per això canta amb l'Al Bano a Peralada i troba exagerat que l'amor a la llengua ens hagi portat a imposar el català al proïsme. A diferència de l'espanyol, que s'imposa naturalment. El seu model és Suïssa, on va viure de jove sense adonar-se que allà cada llengua té el seu territori.
Es proclama, agradi o no, espanyola de soca-rel, tot i haver tingut la gran sort (per raons familiars) de tenir domicili a Andorra, cosa que li ha permès fer més obres benèfiques.
I és, a més, un prodigi de la natura: la unió de la Callas i la Tebaldi. Cap veu tan pura i potent havia fet els seus pianíssims. Tampoc és tan estrany, doncs, que s'hagi cregut que era un àngel.
RETRATS QUE PARLEN: EDUARD PUNSET
Albert Pla Nualart
Aquest savi té un trilingüisme tan promiscu que de vegades no saps en quina llengua et parla. El peatge que paga l'Eduard/Eduardo per haver negligit l'estudi de la materna és que ara se li fica per tot arreu, com si es vengés de sentir-se menyspreada. Ni Dalí ni Pla parlaven l'anglès i l'espanyol amb un accent tan empordanès.
Els seus cabells són com una aura que fa joc amb la bohèmia bufanda que feia arrufar el nas a Tarradellas. Parla un català creatiu, que veu el cap humà semblable a un crustacé: la closca fora i la carn a dins. I hi intercala frases en castellà, com per fer-se més intel·ligible. Té els bioritmes tan baixos que s'ha adormit a classe buscant una paraula.
Aquest fill de metge rural de batxillerat californià ha passat del materialisme històric a l'etereïtat científica. Seria injust demanar-li que toqués de peus a terra: l'un el té en la utopia i l'altre en la immortalitat.
Sap quines tecles pitjar al cervell per ser feliç, però manté un posat tristoi, entre melangiós i desvalgut. És gat vell i sap que, en un país d'envejosos, val més fer cara de màscara mortuòria.
S'ha posat al costat dels indignats perquè això el rejoveneix i no fa cap mal a la venda dels seus llibres. I, tanmateix, quan se'ls mira, no pot evitar que se li escapi un aaaiiii entre comprensiu i resignat, el mateix amb què clou un genial espot. I és que ja se sap: gent jove, pa tou.
----------------
RETRATS QUE PARLEN: Carme Ruscalleda
Albert Pla Nualart
Parla bé, i comunica molt, perquè no pontifica sobre el que ignora. La seva veu de falset sostingut s'imposa als xups-xups dels sofregits. I, quan convé, endolceix el timbre estrident amb un somriure. Gasta el català del pagès que va per feina. Queda a les dotze i quart (no a un quart d'una) per evitar malentesos i va dient "I tant!" per acabar abans.
És una àvia amb pentinat de vailet que en comptes de fer aiguagim no para mai. Els cabells els va sacrificar perquè no caiguessin a la sopa però, sobretot, perquè en fer-se cuinera de clausura va renunciar a les vanitats mundanes.
Més que per als rics, cuina per als "un dia és un dia" de gent amb inquietuds. D'aquí i de l'altra punta del món. En el seu món família i feina es fonen en un suflé de sinergies. La família és el millor empleat i la feina no deixa espai a les crisis matrimonials. Voldria anar a les reunions dels workalcohòlics anònims però no troba mai temps.
L'èxit d'aquesta xef dóna al país una recepta infal·lible contra la còmoda queixa: fes el que saps fer tan bé com puguis i no t'amoïnis, que ja et vindran a buscar.
----------------
RETRATS QUE PARLEN: FERRAN MONEGAL
Albert Pla Nualart
Monegal està abonat a la sornegueria emfàtica. Es defineix com a pollastre atrotinat però fa d'ornitòleg que, en l'immens podrimener televisiu, classifica tots els ocells que hi piquen: de la cadernera al còndor passant pel puput. Ho fa amb un català tremendo, que desvetlla trampes d'aus que planegen, salvo excepcions, en canals privats.
Para la gàbia a rapinyaires que, oh miracle, hi entren tots sols i fan, davant seu, mig acte de contrició. Els té una estona a la picota i els mossega, però algun cop fa curt de mala llet i el mossec acaba en massatge.
Té una cara quevediana, de tronera que s'ha fet mossèn, i assegura que llegeix clàssics de 5 a 7 del matí, just abans d'anar a dormir. L'acusen de telepredicador i costa entendre que pugui remenar tanta merda sense embrutar-se, sense que el mateix vídeo que critica, i ensenya, li apugi l'audiència.
Aspira a formar el teleespectador fins al punt d'aconseguir que el lliure mercat, sense cap mena de control, faci programes de qualitat. No sé si és optimisme delirant o és que defensa el lloc de treball, però sempre he pensat que Berlusconi no hauria estat tants anys manant si abans no hagués intoxicat els electors amb tones de teleporqueria.
I temo que els seus lloctinents a la Pell de Brau, Vasile i Carlotti, no estiguin aplanant el camí a la Moncloa, tot i el meritori esforç de Monegal, a un ocell de semblant plomatge.
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 24 de juliol del 2011
Albert Pla Nualart
Ens parla des d'una certa asimetria. La inclinació del cap crea una línia de llavis ascendent, d'empresa que va bé. La profunda entrada, que alguns confonen amb clenxa, tira a l'esquerra el que era tupè. Una cella s'aixeca més que l'altra. I la barbeta es manté al davant, com per parar els cops.
Quan escolta, té alguna cosa de màscara oriental, però als ulls hi brilla el recel de qui pot ser objecte de burles cruels. Se'l veu una mica cansat i la presidència l'aprima, com si les retallades comencessin per ell.
Parla un català a quilòmetres del de Montilla. Que sobreïx de pas negatius i pronoms en, que puja al darrer vaixell i manté estabbble el jo palatal. Però és un català que, per més que ho intenta, no es despentina en els girs populars ni té aquell trèmolo que feia èpics alguns discursos de Pujol.
Mas no és explosiu, aguanta els canvis de ritme serrant les dents. El seu fort és ser didàctic i no tenir un gram de frívol. L'assignatura pendent: l'autenticitat. Ens ha de fer creure que la seva aposta és visceral i no estratègica i que els camins de dos joves càrrecs d'un govern convergent, Mas i Piqué, van divergir per profundes conviccions.
O potser només cal que demostri que el camí transforma, i a ell, com a Companys, el pot fer president de tots. Per aconseguir-ho, sobra l'ombra del PP, falten impostos als rics i cal que la i que uneix la C amb la U no faci gran el petit.
----------------
9)
Publicat en el diari Levante-EMV divendres 22 de juliol del 2011
http://www.levante-emv.com/panorama/2011/07/22/doblar-i-doblegar/826416.html
10)
Presentació de 500 raons per parlar català de David Pagès i Cassú
11)
Siguem competents en la nostra llengua
Comunicació
presencial: gestió de l’emotivitat
Joan Tudela
A la nostra societat, es gestiona tot. També l’emotivitat. Està comprovat científicament que, de tot allò que escoltem, el que més retenim és el que ens arriba al cor. És a dir, el que ens provoca emocions (que poden ser tan diferents com l’alegria o la indignació). Ens interessa allò que ens emociona, no pas allò que, en teoria, hauria d’interessar-nos. Per tant, si volem ser convincents, a més a més de parlar amb convicció, hem d’emocionar, poc o molt, l’interlocutor o el públic. La millor manera d’emocionar és transmetre els nostres propis sentiments (ei!, si és possible, que ja sabem que no sempre ho és). Així, si hi sumem l’amenitat expositiva i les pinzellades d’humor, arribarem a assolir els nostres objectius en qualsevol situació comunicativa. Si no és, és clar, que tenim un interlocutor impossible (que també n’hi ha): ni el més brillant dels oradors és capaç d’emocionar una pedra.
Del llibre Llengua i
comunicació.