InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 45 (divendres 22/07/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - ¡amunt!
 
2) Eugeni S. Reig - ¿Morir-se de gana o morir-se de fam?
 
3) Enllaços d'interés
 
4) Antoni Llull Martí - Neules i torrons
 
5) Pau Vidal - Cal
 
6) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Locucions i frases fetes. Lletra C)
 
7) Joan-Lluís Lluís - Parlem, un «poch», de la hac
 
8) Articles d'Albert Pla Nualart
 
9) J. Leonardo Giménez - Enredrats amb l'embolic
 
10) Presentació a Palma del llibre 500 raons per parlar català de David Pagès i Cassú
 
11) Màrius Serra - Contra- rellamp?
 
12) Ramon Sangles i Moles - I per què és tan potent el llenguatge humà?
 
13) Joan Tudela - Comunicació presencial: rol
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

¡amunt!

Interjecció que s’usa per a encoratjar algú a fer alguna cosa difícil.

Sí, tu molt ¡amunt!, ¡amunt!, però no et meneges de la cadira. ¿Per què no ho fas tu, rei?

 

En valencià també es diu: ¡amunt i força!, ¡vinga!
La llengua estàndard sol emprar: ¡amunt i fora!, ¡amunt i crits!, ¡pit i fora!
En castellà es diu: ¡pecho al agua!, ¡suerte y al toro!
 
2)
 
Article publicat en EL PUNT dilluns 27 de juny del 2011
 

¿Morir-se de gana o morir-se de fam?

Eugeni S. Reig

 

En el capítol 10 de Senyor Retor –la sèrie que Canal 9 ens oferix cada dimecres a les deu de la nit– titulat Elisa, in love, emés el 25 de maig del 2011, el protagonista principal, el capellà don Horaci, organitza una col·lecta per a ajudar els pobres de Rwanda. En diversos moments del capítol podem sentir algunes frases del tipus “a Rwanda la gent es mor de gana”.
¿Què significa gana? Gana significa, en general, desig o impuls de fer alguna cosa i, de manera especifica, desig de menjar, és a dir, apetit. Per a expressar la idea de la 'falta dels aliments imprescindibles per a sobreviure' i també del 'sofriment produït per la falta d’eixos aliments' hem de recórrer, necessàriament, a la paraula fam. Una persona pot morir-se perquè li falten durant molt de temps els aliments que cal ingerir per a poder sobreviure i, per desgràcia, això passa cada dia a moltes persones. Però hem de dir que eixes persones s’han mort de fam, de desnutrició, d’inanició, no de gana. Una persona és impossible que es mora de gana. És completament impossible morir-se d’apetit. Per moltes granes que tinguem de menjar, per molt apetit que tinguem, això mai ens causarà la mort. Només ens pot causar desfici i malestar.
Si cerquem la paraula gana en el DIEC –l’únic diccionari normatiu de la nostra llengua, per ara– trobem que la primera accepció d’aquest vocable és “desig, voluntat de fer alguna cosa” i la segona és “desig de menjar”. El citat diccionari il·lustra la segona accepció amb els exemples següents: És tard, i tinc gana. Perdre la gana. Agafar gana.
Si busquem en el mateix diccionari la paraula fam trobem que diu: “ganes intenses de menjar”. I posa els exemples: Patir de fam, passar fam. Morir de fam.
Tots els valencians diem coses com, per exemple, “ara no tinc gana de dinar”, “el xiquet ha perdut la ganeta de menjar”, etc., però diem i hem dit sempre “morir-se de fam”, mai “morir-se de gana”. ¿Per quin motiu s’encaboten en Canal 9 en difondre paraules i locucions que són estranyes als parlars valencians –i en el cas que ens ocupa, damunt, incorrectes–? Fent això es lesiona de manera important l’autoestima dels valencians el quals, al sentir paraules i expressions que no són les que ells usen, pensen que parlen malament, que parlen un mal valencià, quan en realitat són ells els que parlen bé, els que conserven una llengua viva rica i digna.
És totalment impossible morir-se literalment de gana perquè gana és “desig de menjar” i ningú és mor de desig. Ara bé, podem usar el verb morir hiperbòlicament, amb el significat de 'tindre moltes ganes d’una cosa', i podem dir que algú es mor de gana de menjar gambes o esclata-sangs com podem dir que es mor de gana de tindre un cotxe de tal marca, d’anar a París o de ser encarregat de negociat. Això és completament diferent. És un sentit figurat del verb morir que tothom entén i diferencia del sentit real.

 

3)

Enllaços d'interés

Publicat en VilaWeb dijous 14 de juliol del 2011
--------------------
Publicat en EL PUNT dijous 14 de juliol del 2011
Publicat a
Avui 15-07-2011 Pàgina 30
El Punt Barcelona 15-07-2011 Pàgina 34
El Punt Barcelonès Nord 15-07-2011 Pàgina 34
El Punt Maresme 15-07-2011 Pàgina 34
El Punt Penedès 15-07-2011 Pàgina 34
El Punt Vallès Occidental 15-07-2011 Pàgina 34
--------------------
Publicat en EL PUNT divendres 15 de juliol del 2011
Ferran Suay - Cultura i pistoles
--------------------
En el web del Projecte IVITRA (http://www.ivitra.ua.es) hi ha disponible la informació sobre el Congrés Internacional d'experts sobre “Dones i Literatura entre l'Edat Mitjana i el Renaixement”, en el context de l'“Any Sor Isabel de Villena”, organitzat per la Institució Alfons el Magnànim, amb la col·laboració, entre altres institucions, de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
--------------------
Vols estudiar en valencià?
-Estudis en valencià a la Universitat d'Alacant per al curs 2011/12
http://spv.ua.es/va/dinamitzacio/docencia.html
--------------------
Aprovat el Pla Pluriennal de Política Lingüística de la UA per a les
llengües oficials
http://www.boua.ua.es/pdf.asp?pdf=1804.pdf
--------------------
Informe de la UA sobre la proposta de Decret de Plurilingüisme de la
Conselleria d'Educació
http://spv.ua.es/va/documentos/informe-sobre-decret-pluringue.pdf
--------------------
Publicat a
Avui 18-07-2011 Pàgina 4
--------------------
Publicat a
El Punt Barcelona 18-07-2011 Pàgina 14
El Punt Comarques Gironines 18-07-2011 Pàgina 14
--------------------
 
4)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 194)
 

Neules i torrons

 

Antoni Llull Martí
 
 
L’any passat per aquest temps us vaig parlar de la significació del mot Nadal i dels noms d’aquesta festa en algunes llengües no llatines, noms que no s’assemblen gens al nostre perquè tenen altres procedències, com els anglesos Christmas i Yule, l’alemany Weihnacht, el nòrdic Jul, etc. Avui us parlaré de dos elements indispensables en els nostres àpats nadalencs: les neules i el torró.
 
El mot neula prové del llatí nébula, que significa ‘boira’ (del qual sortí el castellà niebla) i també ‘full de metall prim’. En català antic, neula tenia el mateix significat que el seu germà castellà niebla, però actualment no s’usa amb aquesta accepció, havent estat arraconat per boira, broma o calitja. Des dels orígens de l’idioma, neula ha significat també ‘fulla prima de pasta de farina, amb sucre o sense’, i durant l’edat mitjana en tot banquet se servien com a postres neules i piment. El piment era un vi preparat amb espècies i endolcit amb mel o sucre.
 
El torró, que a Mallorca i fora Mallorca es deia, antigament, terró (quasi tothom li deia, a Manacor, quan jo era al·lot, i sembla que no anàvem desencaminats), puix que segons opinió de l’eminentíssim lingüista Joan Coromines és molt probablement derivat de terra, i terró (germà del castellà terrón) era el nom que també es donava en temps molt antic a un terròs, i és possible que ho diguessin igualment a la pasta d’ametla torrada amb mel i sucre, capolada o no, pel seu aspecte de terròs, o de conglomerat de terra i maquets si l’ametla només era trossejada, però no capolada. Ja hi ha receptes de torrons a receptaris catalans del segle XV, i quasi sempre els anomenen terrons. Es degué canviar la e per la o per creure la gent que el mot provenia de torrar les ametles o avellanes amb què es feia aquest dolç, cosa no del tot impossible, però sembla aquesta etimologia més insegura que l’anteriorment esmentada.
 
Del català, el mot torró (supòs que per la seva pronúncia «turró»), passà al castellà amb la forma turrón, i també a l’italià, en aquell temps que Nàpols formava part de la Corona d’Aragó, amb les formes terrone i torrone, i al francès com a touron, mot inusual actualment, reemplaçat per nougat, i també al portuguès torrão, mot, però, que sempre ha estat poc conegut pels mateixos
portuguesos. En francès, el nougat era en principi una coca feta amb farina i nous, però avui en dia es diu a una casta de torró fet amb ametles o avellanes i sucre i mel, i del francès, el mot nougat ha passat a l’anglès amb la mateixa forma escrita.
 
5)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 33)
 
 
Cal
Pau Vidal
 
 
Ca’l Pantano. C’al Ton. Ca’n Punyetes. C’an Isidre. Aquestes i altres formes encara més rocambolesques demostren que la creativitat popular en matèria ortogràfica no té fronteres. Però això rai: mentre hi hagi gana hi haurà afartapobres i per tant la contracció de casa del/casa d’en té la vida assegurada.

         No, els que estan a un pam de perdre la casa són els oficis: hem deixat d’anar a cal metge, a cal fuster, a ca l’oculista... I qui sap si no deixarem d’anar a demanar sal a cals veïns, a buscar els reis a ca la padrina o a avisar de pegues a la fàbrica a ca l’amo. A ca vostra passa, això?

 

«Els nens jugaven a pilota i de tant en tant feien un gol. El qui feia de porter va donar-li una ullada i prou. Eren nens que anaven ben vestits, i cridaven molt. En Roc pensà en la seva roba deslluïda, però si l’haguessin convidat a jugar amb ells, no s’hi hauria pensat pas gens. Ell havia practicat, al barri, amb algun altre xicotet, i xutava amb força punteria. Fins i tot tenia una pilota, que havia anat a parar a cal drapaire un bon dia» (Josep Vallverdú, En Roc drapaire, 1971).

 

«Esclau 1: Com pots anomenar tassons les bacinilles de can Trigeu? El nostre amo, ni coneix la vergonya, ni té consciència» (Rodolf Sirera, La pau (retorna a Atenes), 1975).

 

 
6)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Locucions i frases fetes

Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.

C 

Ca barret! Negació rotunda.

         T'ha pagat el deute?  ─Ca barret!

Cabra boja. Difícil de controlar. Esverat, renover, estrabul·lat.

          Ara ve aquet cabra boja i m’ho desgavellarà tot.

Cabrer de raïm o cabreret. Gotim.

         M'he menjat un cabreret i m'ha fet passar la set.

Cagar-se a les calces. Morir-se de por.

         A tu no t’hi vui aquí, que sempre et cagues de por.

Caigui qui caigui. Peti qui peti.

         Cal fer-ho, i caigui qui caigui.

Cametes ajudeu-me! Fugint d'un perill.

          En veure que la casa s'ensorrava, jo cametes ajudeu-me!

Camí de Sant Jaume. La Via Làctia.

           Goita que bonic lo camí de Sant Jaume!

Campi qui pugui! Espavil, nois! O vol dir que tot va a l’ample.

          ─Això s’ha fet malbé, eh, noi? ─Home, campi qui pugui!

Cansalada viada. Cansalada amb vinces de magre, (anglès bacon).

        Els americans, per a esmorzar, fan ous ferrats amb cansalada viada fregida.

Canta perdius. Terra dolenta, de mal conrear.

          El tros de la pubilla és un canta perdius.

Cantar les quaranta. Dir a algú les veritats a l’ample.

           M’agrada, perquè a aquet pòtol li has cantat les quaranta.

Cantin papers i mentin barbes. Proves, documents, no paraules.

          Pel que fa als seus assoliments escolars, cantin papers i mentin barbes, eh?

Cantar-hi els àngels. Ésser un recapte d'una qualitat excel×lent.

          M'he cruspit un plat de fesols i botifarra que  hi cantaven els àngels.

Canviar la pesseta. Vomitar.

           Després de l’àpat, l’Andreu hagué d’anar a canviar la pesseta.

Cap a casa, que plou. Anar-se’n, per no complicar-se la vida.

           Deixa-ho estar, i cap a casa, que plou.

Cap a... falta gent! Invitant i forçant a una acció.

         Fent entrar tothom: Cap a casa falta gent!

Cap a recer! Salut que es repartien els pagesos, tornant de la feina al foscant, quan els cants ressonaven pels nostres trossos.

         Ep, cap a recer, noi!

Cap de ruc, capderuc. Beneit. Ximple. Babau. Capsigrany. Totxo.

         Que ets cap de ruc! No ho veus que et rifen?

Cap de trons, capdetrons. Tarit-tarot, baliga-balaga, tocacampanes.

          D’aquet capdetrons no n’esperos res de bo.

Cap gros, capgrós. Que fa el cap gros i és ruc, llondro, totxo.

           Calla tu, capgrós, que no en saps re, d’això, i vols enraonar de tot.

Cap verd. Immadur, lleuger d’enteniment.

          No ho entens perquè ets un cap verd.

Cara de pa tou. De poc caràcter.

           Aquet pobre de mi fa cara de pa tou.

Cares llargues. Cares de murris, d’empipats

           Perquè els digués les veritats pel seu nom, l’endemà tot eren cares llargues.

Carregar el mort. Culpar-ne un altre, injustament.

         ─Si tinc tan mala cal·ligrafia és per culpa del mestre.

         ─Tu sempre carregant el mort a un altre.

Carregar els neulers. Donar la culpa.

         No t’hi ficos amb aquesta barjaula que, si hi ha res,  et carregaran els neulers a tu.

Carregar-se-la. Pagar-ne les conseqüències.

         Si els ajudes, te la carregaràs.

Carregar-se-la amb tot l'equip. Assumir-ne les duríssimes conseqüències.

         Els autors d'aquest contraban se la carregaran amb tot l'equip.

Carregat com un ruc. Excessivament carregat.

         A més de ser l’escarràs d’aquella casa, sempre ha d’anar carregat com un ruc.

Castell de foc. Celebració de pirotècnia.

         La festa major acaba amb el castell de foc.

Caure a la ratera. Caure en un parany.

         Tant espavilat com és, i ha ben caigut a la ratera.

Caure de paternes. Caure de nassos.

          El xicot del Blai empaitava la noia i ha caigut de paternes

Caure del ruc, de l’ase. Donar-hi, hom adonar-se del seu error, parar ment en la pròpia niciesa.

          El bèstia no ha caigut del ruc fins que s’hi ha estavellat de nassos.

Caure la bava. Sentir-se però molt cofoi.

        Mentre el brivall deia el vers, als pares els queia la bava.

Caure-hi. Adonar-se del sentit de quelcom.

         No has entès l'acudit...!  ─ Ah, ara hi caic!

Caure-hi de quatre potes. Deixar-se enganyar com un albat.

         Els va clavar aquesta gallofa i el Tòfol hi caigué de quatre potes.

Caure (a algú) la cara de vergonya.. Avergonyir-se en gran manera.

         Així has tractat ta mare? T'hauria de caure la cara de vergonya!        

Cèntim de pobre. Peça d'un centimet, d'aquells d'abans de la guerra.

         Dóna un cèntim de pobre a aquell captaire.

Cercar els tres peus del gat. Sobre un afer, anar-hi amb romanços capciosos i inútils.

         Ara que he guanyat el premi, aquet envejós  ve a cercar els tres peus del gat.

Cercar la lluna en un cove. Cercar, o somniar, l'impossible.

         L'han perdut al mercat i ara cerquen la lluna en un cove.

Cercar les pessigolles. Cercar el punt flac a algú.

         Cercava les pessigolles al seu contrincant i no se'n sortí.

Cervell de gat. Pedra mitjaneta, plana, llisa per un costat i per l'altre grofolluda, granulosa, molt forta, emprada molt en la base de les tàpies..

         Una paret feta de cervell de gat.

         Sauló molt dur i integrat.

          El solament de la casa s’aguanta sobre un cervell de gat.

Cirereta de pastor. Drupa, petita i vermella, de l'arç, comestible.

         Hem portat cireretes de pastor a la padrina.

Clavar una pana. Vèncer per una colla de gols.

          Quina pana que els hem clavat, set a un!

Coig, coig! Dit al porc i a qui, menjant, fa soroll i  s'enllardufa.

         Uiteu lo porc, com minja: coig, coig!

Coll avall! Cal empassar-s’ho, ara, pit al que s’ha decidit o s’ha fet.

         Li surten molts entrebancs, en el negoci, però ell coll avall amb tot!

Com aquell que res. Fer fàcilment una cosa. Dissimular. Com si res.

         Com aquell que res, ell ha fet la bastida.

         S'ho ha afartat tot, i com aquell que res.

Com cal. Recte, de bona moral, tal com ha de ser.

         Si fos una noia com cal, no hi aniria sola.

Com el cul del Jaumet. Que és mou molt.

         Ets com el cul del Jaumet, que mai no està quiet.

Com gat i gos. Estar sempre a mata-degolla, barallar-se sempre.

        Aquet parell sempre estan com gat i gos.

Com més anem, menys valem. Queixa davant un deteriorament.

        Ja no fan aquell pa tan ben cuit; com més anem, menys valem!

Com més aviat millor. Així que puguis. Ràpid.

         Arriba't a la feina com més aviat millor.

         Molts diuen "quant abans", calc servil de "cuanto antes".

Com més serem, més riurem.

          Lo Pep del Gros també s’ha apuntat al viatge en carro.

          ─Home, com més sirem, més riurem

Com prova? Demanant com va una cosa, com s'assenta.

         Com prova la festa major?

Com que no... No te n'alegris, que no has fet res.

         Té, aquest clatellot perquè no hi tornis. ─Com que no m'has fet mal!

Com si res. Com aquell que res. Com si no es fes res. Fàcilment.

          Ho ha pujat tot dalt, com si res. Ha deixat el mestre plantat com si res.

Com s'entén això? Demanant explicacions, protestant.

         No volen pagar? Com s'entén això!

Com tres i dos fan cinc! Amb tota seguretat. Ara mateix.

          Si et plantes damunt la trapa, aniràs avall com tres i dos fan cinc.

Com un frare convidat a nosses. Anar-hi de pressa, amb deler.

     Oi, el Ramon anava a la festa del Vinyes com un frare convidat a nosses.

Com un tro en la nit serena. Causar-ne la sorpresa, l’alarma.

       −Goita, la noia del Betes, escapant-se amb lo Pau del Torna!

       −Dona, com un tro en la nit serena!

Combregar amb rodes de molí. Beure’s com un babau les gallofes que et diuen.

         Sempre em ve amb les seves gallofes i poc sap que jo amb rodes de molí no hi combrego.

Complir amb la parròquia. Confessar-se i combregar una vegada l’any.

         He complert amb la parròquia i a fe que em sento descarregat.

Confessar-se malament. Cordant-se, equivocar-se de trau amb el botó.

         Tens la jaqueta mal botonada: t'has confessat malament.

Contar sopars de duro. Contar excel·lències i avantatges, falsos.

         No en facis cas, d’aquet paio, que sempre conta sopars de duro.

Cop de... Vol dir fer bon ús de quelcom.

         El metge per curar-lo, cop d'injeccions. Per  distreure'ls, cop de rondalles. Ell, per a engreixar, cop de faves.

Cop d’aire. Tenir enravenada una part del cos, o enravenat un membre potser per tocar-hi l’aire fred durant un lapse.

          Em fa mal l’espatlla i la tinc enravenada. ─Això és un cop d’aire!

Cornut i pagar el beure. Doblement enganyat, perjudicat.

         Amb aquet merder, jo cornut i paga el beure.

Córrer la rateta pel ventre. Tenir ganeta.

        Noi, a mi em corre la rateta pel ventre.

Córrer la Seca, la Meca i la Vall d'Andorra. Fer moltes voltes.

         El Joan ha corregut la Seca, la Meca i la Vall  d'Andorra.

Correu-hi tots! Dit quan hom troba exagerada una queixa o la vindicació d'un mèrit.

         T'ha pres la baldufa? Ui, correu-hi tots!

Cosa de. Engir de.

         De Bellpuig als Omells hi ha cosa de vint quilòmetres.

Costar més el suc que els moixons. Una cosa més cara que el rendiment.

         Així com ho fas, et costa més el suc que els moixons.

Costar un ronyó. Costar qui-sap-lo.

         Noi, fer-te mirar la boca costa un ronyó.

Creu-t'ho! I un pa calent! Mira on balles!

         Has de venir a ajudar-me.  ─Creu-t'ho!

Cridar ous a vendre. Oferir un producte debades.

          Si, amb aquet enciam, vés a la plaça i pots cridar ous a vendre.

Curt de gambals. Curt com una cua de conill. De poca  intel×ligència. Llondro.

         Ets un curt de gambals!

 

7)

 

Publicat a

Parlem, un «poch», de la hac

 

Joan-Lluís Lluís

 

La pràctica quotidiana d'una llengua pot crear un conformisme que ens impedeix recordar-nos de les preguntes que ens fèiem quan érem infants. Per exemple: «Mama, a què serveix, la h?». Se sap prou bé que aquesta lletra pul·lulava en la nostra catalana llengua fins que Pompeu Fabra va procedir a un desherbatge despietat. Abans de la seva ferrenya intervenció, hauríem pogut llegir, per exemple: «El meu amich Enrich, vehí de Montblanch, ha obehit a una veuheta que l'exhortava al suhicidi». La supressió de la h al mig i al final de la majoria de paraules va ser una tasca complicada, que, pel que sembla, va esgotar prou Fabra perquè aquest ajornés l'altra supressió: la h inicial.

Segons ell, en la immensa majoria de casos, la pervivència de la h s'explicaria només per «criteris etimològics i sentimentals», la qual cosa podria fer entendre, de manera general, les dificultats a reformar l'ortografia de qualsevol llengua. Fabra va haver de lluitar per aconseguir suprimir la h final –foch, sach, artístich, heroich, Joseph...– de la qual va dir, el 1906: «És una convenció ortogràfica com no en conec d'igual en cap altra llengua neollatina, una antigalla inservible, la qual no saben decidir-se a arraconar molts escriptors catalanistes». La seva pervivència es justificava només, segons ell, per un «respecte supersticiós» cap a les formes ortogràfiques llegades pel passat.

Eliminades la h final i la h mitgera, que semblen avui tan elegants com poc pràctiques, va atacar-se la h inicial, amb poc èxit, com se sap. El seu model per argumentar aquesta supressió era l'italià, en què la h ha gairebé desaparegut, i en tot cas sistemàticament de l'inici dels substantius. I tot i que sorprèn llegir uomo, istoria, erboristeria, epatitis, ospedale, cal suposar que els italians ho troben del tot natural. Així que si Fabra hagués lluitat més, i si els editors de L'Avenç, que era la punta de llança de la modernització de la llengua, no haguessin dubtat, avui escriuríem ome, istòria, erboristeria, epatitis, ospital i també ho trobaríem normal. El respecte a l'etimologia és sempre, per sort, relatiu, sinó caldria respectar l'etimologia grega i escriure philosophia, elephant, geographia...

Sí, la h és un animal curiós de l'alfabet –alphabet?– llatí, una raresa que sorprèn perquè, tot i ser aparentment innòcua, de llengua en llengua es comporta de manera diferent. Així, en francès, existeixen dues formes de h. La h llatina, dita muda, que funciona com en català i permet l'apòstrof: «l'humain». I la h germànica, dita aspirada, que no permet l'apòstrof: «la hache» (la destral). A la pràctica, avui, ja gairebé ningú no aspira cap h, a França, excepte a les classes socials més altes, i a certs racons d'Occitània, per la influència del gascó. I d'aquí uns anys pràcticament ningú no es recordarà que la h aspirada no s'apostrofa (l'hache, diran), però per ara aquesta distinció encara s'ensenya com una d'aquestes perles que donen encant al francès... Pel que fa a la h anglesa, em fascina per la manera diferent com es pronuncia d'un lloc a l'altre. He de confessar que, quan no vaig amb compte, la influència francesa m'indueix a tractar-la com una h muda i puc arribar a dir, doncs: «Ollywood» i «Arry Potter». Ara bé, m'estranya molt també la pronúncia molt sentida al Principat que consisteix a dir aquesta h com si fos una j espanyola. La qual cosa significa que un parlant d'una llengua A utilitza, per pronunciar un mot d'una llengua B, un recurs propi d'una llengua C. Que els espanyols diguin «Robin Jood» em sembla perfecte, però que tants catalans semblin no fer la diferència entre j espanyola i h anglesa no deixa de desconcertar-me.

 

8)

 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Setmana del 4 al 10 de juliol)

 

 

Publicat en el diari ARA dilluns 4 de juliol del 2011
 

Josep Antoni Duran i Lleida: Una pulcritud crispada

 

Si m'obliguessin a definir el to amb què parla Duran i Lleida, diria que és el d'algú a qui li deuen i no li paguen. No és fàcil saber si el que li deuen és el fons de competitivitat o un ministeri, però la imatge que ens arriba de l'home que, reprimint la pressa, s'enfila a la tribuna d'oradors és d'una pulcritud crispada i vigilant.
 
Què el crispa? Que mèrits sobrats no hagin trobat, encara, el premi que mereixen. Què vigila? Que el de la tercera fila no li espatlli el discurs tirant-li un coet de paper. Duran sempre se la tem i et frena amb una mirada severa abans no et passis ni un pèl. Sap que tard o d'hora l'hi faran, perquè el respecten però no l'estimen.
 
En Duran tot és a lloc: la calba brilla, la pell té el punt just de torrat i el trajo s'ajusta com un guant a una magror esculpida amb sopars frugals i bicicleta fixa. Des del cardenal Ricard Maria Carles, cap prohom de càrrec vitalici havia anat tan fet un maniquí. Ell és l'antítesi de l'escabellat i rogallós Pujol. Mai, ni enmig d'un naufragi, durà l'americana a tres quarts de quinze.
 
Té l'instint depredador del polític nat i les habilitats florentines d'un animal de franja: la que separa Catalunya d'Espanya, el PSOE del PP, CDC d'Unió. És prou espanyol perquè el seu flagrant accent català no li impedeixi jugar en totes les lligues. Estar a mig camí li obre un munt de portes però la clau té un preu molt alt: ser el sospitós habitual.

 

------------------------

 

Publicat en el diari ARA dimarts 5 de juliol del 2011
Quan Monzó obre la boca saps que és una víctima més dels monòlegs de Capri. Per això si l'ajuntes amb Pujol es fan les rèpliques millor que Tip i Coll. És un humor tardofranquista que neix de constatar que l'amor se'n va però ella es queda i la vida, com la Renfe, no anirà mai bé. Monzó, com Capri, tira salfumant de sentit comú a la crosta de correcció política que embussa tants cervells.
 
El pitjor que pot fer un humorista és riure's l'acudit. Per això intenta mantenir una expressió greu, gairebé tràgica, tot i la irresistible comicitat del que ens diu. Però li fa tanta gràcia que per no trair-se emmascara la rialla amb un festival de tics i ganyotes. I aquest parlar sincopat que alguns confonen amb quequeig només pretén amagar la intenció i agafar-nos amb la guàrdia baixa. (I els neuròlegs que diguin missa.)
 
Com a tants catalans, el sentit del ridícul se'l menja de viu en viu. No vol ser obvi ni pedant, i el seu pitjor malson és que algú el confongui amb Antonio Gala. Això, a més d'impedir-li portar gos, l'obliga a triar obsessivament paraules normals i limitar les literàries a un ús irònic.
 
Però ser planer sense ser obvi exigeix que res digui exactament el que sembla. Monzó proposa sempre un joc de complicitats en què, si hi entres, tens la inquietant sensació -no del tot infundada- que t'estàs tornant intel·ligent. No convé a tothom i fa de mal compatibilitzar amb la presidència d'una AMPA.
 

------------------------

Publicat en el diari ARA dimecres 6 de juliol del 2011
La Sílvia Pérez Cruz és a tot arreu com un miracle que ens envolta. Quan la sents parlar, tan tímida i nena, penses que hem tingut sort que ningú li hagi fet mal. Amb 28 anys i una filla de quatre, es manté tan vulnerable a la vida que mereix i necessita que només li passin coses bones.
 
La Sílvia parla el català com una gasela que beu aigua i, quan ho fa, l'arrela en el regne de les coses que simplement són i són, per tant, inqüestionables. El parla bé? No en tens ni idea. L'empordanès té en la seva veu la sensualitat d'un saxo i et desconnecta el cervell de les neurones mestretites. Només pots dir que mentre el parli algú com ella qui el troba provincià et fa partir de riure.
 
L'artista és un mèdium que ens reconnecta a la dimensió màgica de la realitat. Si un altre il·lustre palafrugellenc ho feia amb la ploma, la Sílvia ho fa amb la veu. Un instrument fet de llengua i llavis, de xiuxiuejos i gemecs. Tan orgànic que no el pot tocar sense compondre i convertir la partitura escrita per algú en una torbadora intimitat.
 
Jazz i flamenc, català i andalús, Serrat i Raimon, perden contorns. Molts anys d'estudis i grans mestres han fet del seu talent un totterreny que tasta totes les olles, però l'impuls que la mou és el de la nena que per no perdre el pare cantava amb ell havaneres a les tavernes. La que feia plorar els rics. La que, amb peus descalços, ens transforma en algú que vam ser i que era digne de viure.
 

------------------------

Publicat en el diari ARA dijous 7 de juliol del 2011
 
 
Quan sents el Cuní tens ganes de dir-li que no vocalitzi tant, que no estàs sord. Sort que t'hi vas tornant i ja falta poc perquè l'hi agraeixis. Cuní és un ressonador de l'actualitat que forada cervells amb espesses teranyines. En vocalitza la forma i el contingut i té la discutible virtut de mastegar-te-la tant que no deixa sencera cap complexitat.
 
Li agrada portar al plató gent del carrer amb més passió que eloqüència. I quan es forma un guirigall, els fa callar amb un "Senyors! Sisplau!" o el mític "Prou!" i els explica què volien dir. El seu afany pedagògic l'empeny a interrompre - "Si l'he entès bé...", "Deixem-ho clar...", "Per esvair dubtes..."-, i empeny més d'un a dir de casa estant: "Calla una mica i deixa que s'expliqui".
 
Cuní ha sabut crear un pluralisme que, com un trenet de joguina, va donant voltes. És el guardaagulles d'uns opinadors que bufen i xiulen però rarament surten de la via. I si algú amb el cap ben moblat diu el que no toca i el tren descarrila, l'endemà fa que la Rahola, havent-s'ho preparat, es baralli amb aquell vídeo i, tall rere tall, li canti les quaranta.
 
No és fàcil ser tants anys un crac mediàtic sense anar sintonitzant, gairebé sense adonar-te'n, amb el que va bé que pensis si no vols que et moguin la cadira i t'enviïn a un exili daurat. La pressió de ser al centre no es pot resistir indefinidament. El nou destí de Cuní és una gran oportunitat: tant per a ell com per a TV3.
 

------------------------

Publicat en el diari ARA divendres 8 de juliol del 2011
 
 
"Que ben conservada que està!", exclamen les tietes. No dirien mai que tan tocada i posada es dedica a "donar-li al sac de kick-boxing" -se suposa que trompades- i que està en ple "aprendissatge" de tocar la bateria.

Té l'estètica de vestit jaqueta i cabellera llarga d'una Cospedal i parla el català "de qui té que ser molt curós perquè hi ha molt toma i daca". I n'hi deu haver, però ella es manté molt honorable havent-se fet passar per llicenciada sense tenir cap títol. Però el més greu és que ara faci passar per "error de transcripció" el que ha constat anys en diversos llocs, incloent-hi el blog que escriu en primera persona.

Li agrada parlar de crisi de valors i ha donat suport a l'Institut Català de la Dona en èxits tan notables per al feminisme com que el Col·legi Oficial d'Òptics Optometristes passés a dir-se Col·legi Oficial d'Òptics Optometristes i Òptiques Optometristes.

Aquesta fita en la visibilització femenina contrasta amb un silenci sepulcral quan Duran la va humiliar revelant, "perquè em dóna la gana", el seu no a la independència.

I mira que el tenia ben guardat! Fa nou mesos, punxant-la sobre el tema al programa 59 segons , només li van treure: "A Convergència i Unió hi ha persones que són independents i altres que no". El temps ha demostrat que ella és de les que no. I tot fa pensar que això no l'ha perjudicat per arribar fins on és.

------------------------

Publicat en el diari ARA dissabte 9 de juliol del 2011

 

Anna Roig. La Noia de Sant Sadurní

 

No em fa vergonya confessar que el català d'Anna Roig és millor que el meu. Amb unes neutres que t'emocionen i uns pronoms febles que floreixen en els llocs més insospitats. És un català que s'alimenta de la cohesió social. Hi sents la noia que frega els trenta i l'àvia entremaliada que serà. És un català que "disfruta" i, en la intimitat, tot i ser confrare del cava, deu beure xampany. Per francès, sí, i perquè és el que sempre s'havia dit.

Si voleu sentir com parla poseu-ne un disc. Canta o parla? Fa de mal dir. La catifa d'orfebreria que els chiens li posen sota els peus no ho deixa distingir. L'únic segur és que ens explica una història amb la pell exageradament naïf, certa acidesa a la polpa i una nàusea al pinyol que és menys Sartre que Camus.

L'Anna ens pot dir les coses més terribles amb la veu més innocent. Cada dia fa classe a nens de 5 o 6 anys i sap imitar-ne la màgica crueltat. A les seves cançons, com als films de terror, cauen gotes de sang sobre flors i violes. N'hi ha prou amb una brusca escala descendent per fer de la Caputxeta una psychokiller .

Enmig de tant cantant originalment adotzenat, ha sigut prou humil per buscar la seva veu partint d'un gènere que ja no és le dernier cri. L'acusen d'Amélie però rere la joie de vivre de Charles Trenet exhibeix el desvergonyit desemparament de l'Édith Piaf. I si això encara no us en dóna una imatge prou exacta, imagineu-vos la Barbara amb un bigoti vermell.

------------------------

Publicat en el diari ARA diumenge 10 de juliol del 2011
 

Joan Herrera. La serietat del jove profe nou

 

Té Joan Herrera alguna cosa vagament ornitològica. D'au de rapinya tendra i una mica bonifàcia. Manté la fingida severitat del profe nou que sap que si abaixa la guàrdia li pujaran a cavall. Però tampoc li costa tant perquè l'han ensinistrat a trobar motius per viure en la permanent indignació ètica.

Parla molt de pressa i a glopades, amb un petit atropellament. Com si el que volgués dir fos gas a pressió que se li escapa o una empollada que ha de vomitar. (Una estenotipista del Congrés va demanar la baixa.) Com a orador, sembla convençut que val més entatxonar informació que un bon efecte dramàtic. No li faria cap mal una classe de pauses retòriques de Llamazares.

Combina un ieisme semicorregit amb el jo gironí, i un ús constant de major amb la precària sonorització dels enllaços consonàntics. De tant en tant fa un "mmm?" que ve a dir "oi que tinc raó?" I, en tot moment, sembla tenir clar que diu veritats que clamen al cel. De tan noble i ecològic voreja la contradicció d'estar contra el sistema sent-hi. Anar de verd no l'ajuda a cridar l'atenció en la selva del capitalisme.

Abans veia passar tot el trànsit per la dreta, però des de fa un temps ha de tenir un ull a banda i banda. El que es pensava que era un voral d'emergència s'ha omplert d'uns indignats que no el veuen com un dels seus i l'empenyen al mig d'una calçada per on passen Mercedes rabent. Ho portaria més bé si no anés en bici.

------------------------

 

9)

 

Publicat en el diari Levante-EMV divendres 8 de juliol del 2011

http://www.levante-emv.com/panorama/2011/07/08/enredrats-amb-lembolic/822549.html

 

Enredrats amb l´embolic

 

J. Leonardo Giménez

 

Alguns ara tot ho emboliquen. I algunes sèries televisives en valencià, a pesar del seu bon model lingüístic, més encara. Ara enrotllen (i s'enrotllen) i enredren (o s'enredren) poques coses. Per la via del reductor terme castellà «liar», que quasi sistemàticament el traduïxen per «embolicar», van atribuint-se al verb «embolicar», ben nostrat, però que té els seus límits de significats, uns sentits i uns matisos que ben bé poden expressar-se amb els verbs mencionats i amb altres. Ocorre com en els deprimits «acostar» i «arrimar» que, potser per la influència del castellà acercar, són també sistemàticament substituïts, en el model lingüístic de llibre, per l'artificiós «apropar». O com «creuar», que sembla un calc del castellà «cruzar», que s'ha apoderat més del compte del tradicional «travessar».


En un capítol d'una sèrie de televisió hem pogut sentir «eixos dos estan embolicats», referint-se a un xic i una xica que es veien d'amagat. No cal tant. De segur que la parella esmentada s'embolicava i es feia un bolic amb cames, braços i cossos en moltes ocasions, però no sempre devien estar així. Millor seria dir que «estan enrotllats», encara que, també, en sentit figurat, és clar. També hem pogut escoltar, «de les paraules han passat als fets, i s'han embolicat a galtades». Si s'embolicaren poques se'n pegarien, de bufetades. Més ben dit estaria «…s'han agarrat a galtades», «…l'han mamprés a arrear-se galtades» i altres expressions més apropiades per al cas.


També es pot usar «enredrar» (o «enredar») en comptes d´«embolicar» en una frase com «el van enredrar i ara no sap com eixir-se'n del negoci». I hi ha qui embolica un cigarret, en comptes d´«enrotllar-lo» o de «rotllar-lo», com tota la vida. I també podem «plegar un cigarro (o cigarret), com fan i diuen en molts pobles valencians». És a dir, emboliquem els regals, els paquets i tot allò que siga necessari o emboliquem-nos quan calga, però no renunciem a enredrar(-nos) ni a enrotllar(-nos), si fa al cas.


 

10)

 

Presentació de 500 raons per parlar català de David Pagès i Cassú

 

Obra Cultural Balear i  CCG Edicions es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre de David Pagès i Cassú 500 raons per parlar català
 
L’acte tindrà lloc el proper dimecres 27 de juliol,  a les 20 h, a Can Alcover-Espai de Cultura (C. de Sant Alonso, 24) de Palma.
 
Hi intervindran:
Gabriel Janer Manila, escriptor i catedràtic d’Antropologia de l’Educació a la UIB.
David Pagès i Cassú, autor del llibre.

 

11)

 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 14 de juliol del 2011
 
Motacions
 
Contra- rellamp?
 
per Màrius Serra
 
Joaquim Ventalló va aportar una dosi massiva d’indignació a la lexicografia catalana transformant un munt de mots contundents en insults per a la traducció catalana dels àlbums de Tintin. Gràcies a Ventalló, el capità Haddock ha passat llampat a la nostra història. Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! és ara el títol del ventall de renecs que Ventalló imaginà. Acontravent n’edita ara la llista completa, inclosos els descartats, tal com la conservà la seva filla Eulàlia Ventalló. L’edició inclou textos de Salvador Garcia-Arbós, August Rafanell i Pau Vinyes que contextualitzen d’una manera esplèndida un llistat sorprenent i heteròclit, que comença molt a prop del nom de l’editorial (A prendre vent) i acaba amb un sonor xitxarel·lo escarransit. Una lectura en veu alta de la llista insultívola demostra que Ventalló té molt en compte la fonètica. Nyèbits de catracòlics del mal rellamp!!! va prenent gruix mentre ho sentim. Aquest és el gran secret de l’alquímia ventallosca: que els mots semblin gruixuts. És així, justament, com prenen gruix: esgarrapacristos, miriàpode, sòmines de l’estratosfera, centrosimètric, mastegatatxes, tastapellofes, necròfag... Bon estiu.
 

12)

 
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 59)
 

I per què és tan potent el llenguatge humà?

Ramon Sangles i Moles

El llenguatge humà és potent, primer, perquè amb la llengua podem parlar de tot, tant si es tracta de coses físiques i concretes com si es tracta d’idees o de conceptes abstractes; segon, perquè per la paraula expressem el pensament, i, com veurem, per la llengua diem les coses d’una manera diferent de com ho fan els parlants d’una altra llengua.

I, doncs, què passa quan ens comuniquem amb algú? És clar, aquí ens trobem ja en el procés de transmetre el nostre pensament a un altre, procés que òbviament pot tenir forma d’escriptura, car paraula i escriptura van lligats: generalment, qui sap parlar bé sap també escriure bé. L’escriptura és codificar el so en signes. Quan ens comuniquem, doncs, fem tres operacions quasi instantànies:

 

1. Cerquem un contingut i mirem de fer-nos-el clar a nosaltres mateixos: lògicament, hem de tenir clar què volem expressar.

 

2. Hem de trobar l’expressió capaç de comunicar aquell contingut. D’aquí la importància de saber bé la nostra llengua i de tenir un repertori lexical ben ric. Per tant, hem d’estudiar la nostra llengua; hem de tenir sentit lingüístic per a saber si construïm bé o no les frases; hem de tenir assumida la saviesa dels avantpassats, generalment empaquetada en forma de proverbis, aforismes i frases fetes. A més, hem d’anar aprenent cada dia noves paraules i hem de saber entendre qualsevol mot; hem de preguntar-nos sovint: què vol dir tal mot?

 

3. Un cop trobada la manera justa de manifestar el contingut del nostre pensament, aleshores hem d’exercir un control sobre nosaltres mateixos per a detectar si aquella manera d’expressar-nos és capaç de dir, d’una manera adequada, aquell contingut, i, encara, hem de descobrir si allò que direm serà entès per l’interlocutor. Fixem-nos que hem seguit un procés comunicatiu que va de la part emissora interna (pensamentmentalitat) al conducte transmissor (un element extern, anomenat aparell fònic, capaç d’emetre sons) per a concretar-se en un missatge que s’adreça a un interlocutor (el qual ha de descodificar-lo i entendre’l).

 
13)

Comunicació presencial: rol

 

Joan Tudela

 

En un curs de formació, hi ha dos rols: el del professor o professora i el de l’alumnat. En una reunió ordinària d’una comissió executiva, hi ha dos rols: el de la persona que, a causa del càrrec que ocupa, condueix la reunió i el de la resta d’assistents. En una negociació entre dues persones, l’una en representació de la Direcció de l’empresa i l’altra com a portaveu del comitè d’empresa, hi ha dos rols. En un míting, hi ha tres rols: el públic, el presentador de l’acte i l’orador que intervé en cada moment. Etcètera. Al llarg d’un dia qualsevol de la nostra vida, fem papers diferents (en l’àmbit familiar, en el professional, en el sindical...) i, en general, no ens equivoquem de rol. No exercir el rol que ens pertoca o exercir un paper que no ens pertoca és un error realment greu, però que és relativament fàcil d’evitar.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net