InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 44 (divendres 15/07/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - ¿altra volta pum?
 
2) Eugeni S. Reig - Mascota
 
3) Enllaços d'interés
 
4) Antoni Llull Martí - Els noms de la festa de Nadal
 
5) Pau Vidal - Cabòries
 
6) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Locucions i frases fetes. Lletra B)
 
7) Joan-Lluís Lluís - Matar mots per matar idees
 
8) Articles d'Albert Pla Nualart
 
9) J. Leonardo Giménez - Germanastres i germans
 
10) Francesc Vila i Femenia - La fragmentació lingüística i mediàtica del País Valencià
 
11)  Ressenya feta per Víctor Iñurria Montero del llibre Des del rovellet de l'ou d'Elx de Joan-Carles Martí i Casanova
 
12) El secret de l'oreneta de Shaudin Melgar Foraster
 
13) Ramon Sangles i Moles - El llenguatge humà: una potència
 
14) Joan Tudela - Comunicació presencial: escolta activa
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

¿altra volta pum?

Expressió que s’usa per a manifestar contrarietat quan una mateixa cosa s’ha dit o s’ha preguntat en repetides ocasions.

Per exemple, imaginem que algú telefona a una casa particular i pregunta “¿és l’hospital?” i la persona que respon al telèfon li diu: “no, s’ha equivocat de número”. La mateixa persona telefona de nou al mateix número i fa la mateixa pregunta i qui respon li explica que s’ha tornat a equivocar. Suposem que la mateixa persona telefona per tercera vegada:

– Escolte, ¿és l’hospital?

–¿Altra volta pum? ¿No li he dit ja dos voltes que no és ací, que s’enganya de número? Faça el favor de mirar bé a quin número toca.

En aquesta construcció, l’adjectiu altra no va precedit de l’article una. Dir alta volta equival a dir novament, de nou. Dir una altra volta equival a dir en una altra ocasió.

Aquesta expressió és pròpia del parlar d’Alcoi.

 

En valencià també es diu: ¿altra vegada?, ¿altra volta?
La llengua estàndard sol emprar: ¿altra vegada?, ¿altra volta?
En castellà es diu: ¿otra vez?
 
2)
 
Article publicat en el número 75 de la revista Llengua Nacional (II trimestre del 2011)
 
Mascota

 

Eugeni S. Reig

 

Darrerament –fa només uns quants anys– s’ha posat de moda emprar la paraula mascota per a denominar un animal de companyia, com ara un gat, un gos, un ocell, etc. No sé per quin motiu s’ha assignat a aquesta paraula eixa accepció que considere totalment inadequada i molt desafortunada. Però ¿què significa la paraula mascota? En primer lloc mirarem què diuen els diccionaris. El Diccionari Valencià diu: «Persona, animal o cosa que es té com a símbol, ja que es considera que porta sort». El DIEC diu: «Persona, animal o cosa que hom considera que porta sort». El GDLC diu: «Persona, animal o cosa que hom té com a símbol, per tal com considera que porta sort». Aquest diccionari ens diu que el seu origen etimològic és: «1233; del fr. mascotte, íd., i aquest, del prov. mascoto 'el qui dóna sort, sortilegi', der. despectiu de masco 'bruixa', del b. ll. masca 'bruixa'». El DCVB diu: «Persona o cosa a la qual s'atribueix la propietat d'atreure la bona sort envers els qui la posseeixen o porten en llur companyia; cast. mascota». Vejam què diuen sobre aquesta paraula els diccionaris de la llengua castellana. En el Diccionario del español actual trobem: «Pers., animal o cosa considerados como portadores de suerte para quien los tiene». En la 21a edició del Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española trobem: «Persona, animal o cosa que sirve de talismán, que trae buena suerte». En la 22a edició del DRAE diu, com en l’anterior edició, «persona, animal o cosa que sirve de talismán, que trae buena suerte», però afig una nova accepció «animal de compañía». Observem que en la 21a edició del DRAE que és de l’any 1992 i en el Diccionario del español actual que és del 1999 no apareix l’accepció «animal de compañía», però en la 22a edició del DRAE que és de l’any 2001 ja hi apareix. És, doncs, una accepció nova, que s’usa des de no fa massa temps i que, molt probablement, ha nascut en el castellà peninsular.

Jo, que conec la paraula mascota, tant en valencià com en castellà, de tota la meua vida, he de dir que considere que totes les definicions que he copiat en el paràgraf anterior són inadequades i incompletes. La definició que considere adequada és la següent: «Ésser –habitualment un animal– o cosa –normalment la figura d’un animal, humanitzat o no– que s’associa amb una col·lectivitat o amb un esdeveniment, que el representa i que es considera que li porta bona sort». Una mascota sempre s’associa amb un col·lectiu de persones com ara un regiment, una empresa, una associació, una institució, un club, una universitat, etc., o, més modernament, amb un esdeveniment com ara uns jocs olímpics, una exposició universal, un mundial de futbol, etc. Una persona pot tindre un amulet, un talismà, un esperit protector o un àngel de la guarda, però no una mascota. La idea de mascota sempre s’associa a un conjunt de persones o a un esdeveniment, però no a una persona individual. Una mascota és, per exemple, el boc que porten els legionaris quan desfilen, que l’associem a la Legión Española, o el lleó de la Metro que l’associem amb la Metro-Goldwyn-Mayer. També són mascotes alguns ninotets com ara: Cobi, que associem als jocs olímpics que es varen celebrar a Barcelona l’any 1992; Naranjito, que associem a la Copa Mundial de Futbol organitzada per Espanya l’any 1982; Curro, que associem a l’exposició universal que es va celebrar a Sevilla l’any 1992; Fluvi,  que associem a l’exposició sobre l’aigua que es va celebrar a Saragossa l’any 2008; etc. I també són mascotes el brau d’Osborne, que associem amb Espanya, i el ruc català, que associem amb Catalunya.

Cal aclarir que el mot mascota està emparentat conceptualment amb un vampir d’aspecte femení citat per diversos autors llatins amb un nom que es refereix a un mite grec. El vocable mascota resulta documentat per primera vegada als arxius electrònics de la Real Academia Española l’any 1911 (Pío Baroja, Las inquietudes de Shanti Andía). Baroja havia manllevat el mot francès mascotte, documentat per primera vegada en el Trésor de la langue française l’any 1867 (Émile Zola, Les Mystères de Marseille). La paraula es va popularitzar a França pocs anys més tard quan l’opereta “La Mascotte” d’Edmond Audran es va estrenar a París el 30 de desembre de 1880 i va estar més d’un any en cartell a causa del gran èxit que va tindre. Zola havia manllevat el mot occità mascota que significa 'sortilegi, encanteri, mal d’ull, mala sort', derivat de la paraula occitana masca 'bruixa'. Masca també significa 'bruixa' en piemontès. En llatí tardà (segle vii), masca era sinònim de lamia. En la mitologia grega, Lamia era filla de Posidó i Líbia. Zeus se’n va enamorar; Hera, la muller del déu, la va obligar, per venjança, a devorar els propis fills. Embogida de dolor i feta salvatge, es va retirar a una cova i va viure, des d’aleshores, menjant-se els nens que aconseguia de robar a les mares. Els romans, que coneixien el mite de la filla de Posidó, donaven el nom de lamiæ (nominatiu plural de lamia) a dimonis femenins imaginaris que, de nit, xuplaven la sang i la llet de les parteres i esquarteraven els xiquets acabats de nàixer. L’occità i el piemontès varen adoptar per a la bruixa un mot (masca) que remetia als dimonis femenins xupladors de sang i de llet maternes i esquarteradors de nadons. L’italià diu strega a la bruixa, amb la qual cosa remet al mateix diable femení designat pels mots llatins lamia i masca. De fet, strega deriva del llati vulgar striga(m), derivat de strix, strigis, sinònim llatí de lamia. La paraula mascota es remunta, doncs, a un mite en què la dida, que dóna vida, és associada a un ésser diabòlic que la lleva.

Això d’utilitzar la paraula mascota per a denominar els animals de companyia és una moda molt recent, però que va escampant-se ràpidament. Jo, personalment, ho considere una falta de respecte cap als animals. Això correspon a una visió antropocentrista del món i de la vida. Com que les grans religions monoteistes diuen que Déu va fer l'home a imatge i semblança seua, els éssers humans ens ho hem cregut, ens considrem déus i, per tant, estem convençuts que la resta d'éssers vius són en el món únicament i exclusivament per a servir-nos a nosaltres. Considerem que nosaltres ho som tot, som com Déu, i que ells no són res, són només matèria primera per al nostre benefici.

Els diccionaris de la nostra llengua encara no han inclòs 'animal de companyia' com una accepció de la paraula mascota. Espere que no ho facen mai. No fer-ho seria un signe de sensibilitat i respecte cap a eixos animals que compartixen la vida amb nosaltres. Per exemple, anomenar mascota un gos policia o un gos guia d’eixos que ajuden tant les persones que tenen la desgràcia de no veure-hi ho considere, a més d’un insult al gos, un insult a l’intel·ligència.

NOTA.- Done les gràcies a Jordi Minguell i Roselló per la informació tan valuosa que m’ha aportat.

 

3)

Enllaços d'interés

Grup de llengües amenaçades (GELA)
------------
Publicat en EL PUNT dimecres 6 de juliol del 2011
------------
------------
Publicat en el blog de Víctor Alexandre dimecres 6 de juliol del 2011
------------
Publicat en el diari ARA dijous 7 de juliol del 2011
Publicat en el diari ARA dissabte 9 de juliol del 2011
------------
Publicat en EL PUNT dissabte 9 de juliol del 2011
------------
Publicat en el diari Levante-EMV dissabte 9 de juliol del 2011
Podeu traduir el text amb www.internostrum.com
------------
Publicat en el diari AVUI dilluns 11 de juliol del 2011
------------
Publicat en la pàgina web del TERMCAT dilluns 11 de juliol del 2011
------------
-----------
Publicat a
-----------
 
4)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 193)
 

Els noms de la festa de Nadal

 

Antoni Llull Martí

 
Encara que no hàgiu estudiat cap idioma estranger, segurament haureu observat, per les fórmules de felicitació tan abundoses a les postals nadalenques, que el nom de Nadal és molt semblant en totes les llengües llatines: Nadal, Natal, Natale, Noël, Navidad (abreviació de Natalidad), etc., però que en les llengües germàniques el nom d’aquesta festa és molt distint del que li donam nosaltres, i que en molts de casos no se li veu res que sembli que pugui tenir cap relació amb la paraula «naixement».

 

Comencem per la més coneguda arreu del món, l’anglesa Christmas, que literalment traduïda és ‘missa de Crist’, significant el dia en què a les esglésies es diu la missa que commemora el naixement del Fill de Déu (nom coincident, en significació, amb el neerlandès Kerstmiss). Mass, ‘missa’, reduït a mas es troba en anglès formant part d’altres noms de festes: Candlemas, ‘la Candelera’; Michaelmas ‘Sant Miquel’, etc. De vegades Christmas es troba abreujat amb la forma Xmas, en la qual la X representa la lletra grega amb què comença el nom de Christ.

 

El complicat nom alemany Weihnacht, generalment usat en plural, Weihnachten (talment com en castellà usen Navidades), és compost pel mot weih, ‘beneït, consagrat’, i Nacht, ‘nit’, però ho diuen al dia de la festa, el 25 de desembre, havent format, per a la Nit de Nadal el compost Weihnachtsabend, o Christnacht. En algunes regions d’Alemanya també diuen al Nadal Jul (llegiu yul), nom usat sobre tot en les llengües nòrdiques, que en principi no tenia res a veure amb el naixement de Crist, sinó que designava la festa pagana amb què els pobles germànics celebraven el solstici d’hivern, mot d’origen obscur, però molt estès pel nord d’Europa. Fins i tot es troba en anglès, si bé no hi és tan corrent com Christmas, amb la forma Yule, grafia diferent però amb pronunciació idèntica a la indicada per a la forma alemanya.

 

 

5)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 31)
 
 
Cabòries
Pau Vidal
 
 

De cabòries se’n tenen, se’n passen, se’n donen o se n’agafen. Fins i tot se’n pot estar ple, perquè les cabòries són preocupacions, pensaments, i encara, afinant més, cavil·lacions. Però d’on vénen, exactament, les cabòries? (no vull dir qui les causa, que cadascú se les sap, sinó de quin ètim ha sorgit un mot tan curiós). Doncs, contràriament al que sol ser habitual, el substantiu cabòries prové d’un verb, encaboriar, format probablement de la unió de cap i bòria, que és una forma dialectal de boira; així hauria sorgit encapboriar, ‘posar boira al cap’. D’aquesta manera s’entén la part final de la definició de cabòries que figura al diccionari: “cavil·lacions, especialment sense fonament”. Perquè una cosa és tenir maldecaps sòlids, tangibles, que volen remei, i una altra tenir-hi boira, que s’escampa tota sola (sempre que no hi enviem algun emprenyador a dar-li un cop de mà, és clar).

 

«Bé, sí, però... ¿de quín apuro’t trèu? ¿Quína feyna’t pot fer? Menjar, menjar, trencar y portar gasto, vetaquí. Y ademés, que si heu de tenir un baylet, ¿per què ha de ser negre? ¿Per fer bonich? ¿per fer rich? ¿per fer l’amaricanu?... ¡Vaya unas caborias més tontas!» (Narcís Oller, La febre d’or, 1891).

 

«Y aquestas esgarrifosas caborias encara voleyavan com fantasmas d’ombra pel pensament de mossen Llátzer, quan els avis, acabada ja l’oració mortuoria, se varen alçar tot senyant se sobre’l front, sobre‘ls ulls, sobre la boca» (Raimon Casellas, Els sots feréstecs, 1901).

 
 
6)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Locucions i frases fetes

Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.

B 

Ballar-la magra. Viure primparat. Passar-les crespes.

         Si no plou, la ballarem magra.

Baixar calces. Acovardir-se, cedir per por.

          Tan valent, lo Mingot, i davant lo Carol baixà calces.

Ball rodó. Ball que es feia de Sant Antoni a Carnestoltes.

          La filla del Rauric es desmaià al ball rodó.

Ballar els goigs de sant Prim. Ballar-la magra.

         A cal Brossa ballen els goigs de sant Prim.

Banyut i paga el veure. Mal vergonyós sobre mal.

         Al Ton, la dona li xucla tots els cèntims. ─Sí, aquet babau banyut i paga el beure!

Barra de torrons. Peça de torrons.

         S'ha menjat tot sol una barra de torrons.

         (Ni 'tauleta', ni "tableta".)

Barret de cop. Barret que fa bony tot al voltant del cap, que posen als nens que comencen a caminar, amortidor dels cops de cap a terra.

          El nen s’ha fet aquest nyanyo per no portar el barret de cop.

Barret de rialles. Tarit-tarot, riota dels altres, home ridícul.

           Es creu qui sap què i l’infeliç és un barret de rialles.

Bé de Déu. Bona abundància.

         Hi ha un bé de Déu de peres, a l’hort, que enamora.

Beneit del cabàs. Ximplet. Babau. Tanoca. Pallús.

         Aquest murri t'ha xollat, beneit del cabàs!

Bé, va!  Atura-ho aquí! Ca barret!

         Portaré la sogra a dinar.  ─Bé va!

Beure a galet. Sense xumar o amorrar-se al broc.

         Nen, beu a galet!

         Ésser babau. Dormir a la palla.

         Com te n'has adonat?  ─Et creus que bec a galet?

Beure en bones fonts. Assabentar-se’n bé. Documentar-se’n com cal.

          Ho ha dit el Pauet i aquet beu en bones fonts.

Bleda assoleiada. Bo per a no gran cosa, dropo i inútil.

          No el contractis, aquet, que és un bleda assoleiada.

Bitxo coralet o simplement coralet. Bitxo petit, vermell i molt coent.

         En un plat de verdura amb un coralet escalivat, un pessic de sal i una gota d'oli, hi canten els àngels.

         Dir "bichos" a cuques i bestioles és barbàric.

Bo + adjectiu. Indica una circumstància, una qualitat.

         Bo i dolentes, se les ha menjat.

         Això no ho faràs bé, bo i dret.

Boca de rap. Boca lletja i que tot sovint diu males paraules.

         Quina boca de rap que fas!

Bon un!  Ponderant un inepte i fins un dolent. Remarcant una qualitat. En general, sarcàstic.

         L'Andreu vetllarà perquè ningú no s'embriagui.Sí, bon un, aquest!

         Bon un per a tornar els diners!

         Ara molts diuen "vaia un!", pres escandalosament del castellà "vaya uno!". Cal suprimir-ho.

Bon vent i bona barca. Que bé que te'n vagis i no amoïnis.

         Aquell carronya ha marxat.  ─Bon vent i bona barca, dona!        

Bona l’hem feta, Jeroni! L’hem ben pastada, Jeroni!

         L’amo Ciurana ens ha vist que li pispàvem les figues.  ─Bona l’hem feta, Jeroni!

Bufar i fer ampolles. Dit d’una cosa fàcil de fer. També amb sarcasme, d’allò que hom creu  fàcil de fer.

        Arregla’m el fre de la bicicleta.Si, bufar i fer ampolles!

 

7)

 
Publicat a

Matar mots per matar idees

Joan-Lluís Lluís

 

Crec que no és exagerat dir que 1984, de George Orwell, podria ser la novel·la més asfixiant i més desesperada del segle XX. La seva descripció de l'univers totalitari és implacable, sense fissures, mortal. I, és clar, ja que l'ambició del totalitarisme és d'ocupar-se, literalment, de tot, és coherent que Orwell faci que la llengua també participi d'aquesta asfíxia global. La novaparla que es practica almenys en part en aquesta novel·la és prou coneguda i ben explicada ja que un annex, al final de la novel·la, en fa una descripció detallada, i corglaçant. El principi d'aquesta llengua artificial és relativament simple: els conceptes no poden existir si no existeixen les paraules per descriure'ls. Així, en el món totalitari de 1984, no només es prohibeix d'inventar conceptes nous, sinó que també es treballa a eliminar-ne d'antics i, per aconseguir-ho, s'eliminen els mots que els designen. L'exemple que sol ser escollit sempre per il·lustrar aquest principi és el de la paraula llibertat. Si aquest mot, i els seus derivats, desapareixen del tot, algú aconseguirà conceptualitzar la llibertat i, doncs, quedarà algú per tenir ganes de ser lliure?
 
Aquesta teoria representa un punt extrem –extremament esfereïdor– de la hipòtesi dita de Sapir-Whorf, segons la qual la llengua determina la manera de pensar el món: «Dues llengües mai no són prou similars perquè es consideri que representen la mateixa realitat social», segons el lingüista Edward Sapir. En aquesta novel·la, la castració de la llengua és tal que, progressivament, esdevé gairebé incomprensible. Aquesta simplificació radical del vocabulari afecta tots els camps, entre altres el de la justícia, en què, per exemple, impera un únic terme –crimsex– per descriure tota relació sexual no autoritzada (és a dir totes les relacions sexuals excepte aquelles destinades estrictament a la reproducció, i a condició que la dona no hi trobi cap plaer). Els pensadors del món de 1984 consideren que anar més enllà d'aquest concepte genèric –precisar la natura exacta del crim– equivaldria ja a acceptar l'existència d'aquests crims. En la realitat del nostre món, aquest procediment va ser emprat de veritat per la Inquisició, la qual, en condemnar els sospitosos, mai no explicitava la natura del seu crim i tant el públic com el mateix condemnat havia d'acontentar-se d'una vaga etiqueta: heretge, relapse, etc.
 
Orwell, en la seva descripció de la novaparla, posa com a exemple aquesta frase, en anglès corrent, extreta de la fraseologia del poder: «Les persones les idees de les quals es van formar abans de la Revolució no poden tenir una plena comprensió emocional dels principis del socialisme anglès». La versió en novaparla diu, simplement: «Vellpensadors inentranyasentir Socang» (traducció al català de Lluís-Anton Baulenas)... Un altre exemple prou famós en el món real de la dificultat d'integrar conceptes pels quals no existeixen paraules és donat pels jesuïtes, els quals, en arribar a la Xina, no van aconseguir fer entendre el concepte de Déu als xinesos, ja que la llengua xinesa no coneix aquesta paraula. O serà que l'absència de concepte hagi fet que no es creï mai el mot? En qualsevol cas, els jesuïtes, una mica vexats, van haver d'inventar-se l'apel·lació d'Amo del Cel per fer-se'n entendre. I per això, més tard, Friedrich Nietzsche va poder dir que l'existència de Déu rau dins la gramàtica. De Déu, i del dimoni també, probablement.
 

8)

 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Setmana del 27 de juny a l'1 de juliol)

 

 
Publicat en el diari ARA dilluns 27 de juny del 2011
http://www.ara.cat/ara_premium/debat/demostra-Sola-no-hi-pronom_0_506949342.html
 
Com demostra Solà, no hi va el pronom
 
A la frase del títol, el pronom que no hi va és ho . A "Com ho demostra Solà, no hi va el pronom" hi ha una duplicació innecessària. Però si ara jo digués "Hi va el pronom, com ho demostra el fet que el trobem a faltar", ben pocs trobaríeu que aquest ho és redundant i sobrer. I això que, des d'un punt de vista sintàctic, són estructures paral·leles. Girades, l es dues frases diuen: "Solà demostra que no hi va el pronom " i "El fet que el trobem a faltar de mostra que hi va el pronom ". En tots dos casos aquest ho representa l'oració principal.
 
Ara comparem "És el noi a qui vaig dir que tornés" amb "És el noi a qui, després de donar-hi moltes voltes, li vaig dir que tornés". Sintàcticament, el li és igual de necessari o redundant en les dues frases, però l'incís de la segona crea dubtes estructurals que el li resol. Frases impecables sintàcticament poden ser impossibles de descodificar a partir d'un cert grau de complexitat i, en alguns casos, hi ha petits trucs que ens hi ajuden.
 
No és habitual que "el fet que el trobem a faltar" sigui l'agent d'un verb transitiu i sí que ho és que ho sigui l'hiperactiu Joan Solà. Per això en el primer cas hi afegim un ho que és una empenteta -si voleu una trampeta- que esvaeix el desconcert inicial. Sé que els caps quadrats no ho trobaran gaire científic, però obliden que, com diu Noam Chomsky, el llenguatge és el mirall d'un cervell, l'humà, que té, agradi o no, certes limitacions.
 
-------------
Publicat en el diari ARA dimarts 28 de juny del 2011
 
 
La intuïció ens dóna pistes sobre la gramàtica profunda (biològica) de la llengua, que és sempre més complexa i subtil que la que atrapa el lingüista. A l'època de Fabra, per exemple, no es percebia amb claredat la crucial diferència entre un circumstancial i un complement de règim, entre "Plou a Reus " i "Vaig a Reus ". I, encara menys, les conseqüències gramaticals que se'n desprenien.
 
Aquesta llacuna feia que, en alguna construcció, la gramàtica fabriana contradigués la intuïció. Quan passa això, el mal lingüista corregeix la intuïció, mentre que el bo afina la gramàtica tant com calgui per explicar-la. El mal lingüista convertia "En aquest pis no hi toca el sol" en "En aquest pis no toca el sol" forçant la llengua a satisfer la teoria. I el bo, Gabriel Ferrater, forçava la teoria a comprendre la llengua, i explicava per què aquest pronom hi no només no era incorrecte sinó que era imprescindible.
 
Pensava això fent l'article d'ahir i constatant que filòlegs i traductors il·lustres han escrit "Aquesta etimologia és cèltica, com ho indica X" o bé "Resta encara, tal com ja ho hem dit, parlar d'aquest tema". ¿No els feia nosa aquest ho ? Segurament que sí. Però acostumats a dur la gramàtica com un cilici corregien la seva intuïció per escriure més bé, sense saber que els bons lingüistes del futur, explorant l'estructura profunda de la llengua, els deixarien en fora de joc.
 
 
-------------
Publicat en el diari ARA dimecres 29 de juny del 2011
 
 
"Si posem en dubte les regles, ens carreguem l'idioma tot retrocedint a èpoques prefabrianes", deia el comentari d'un lector ("o li traiem la pols i el posem al dia", diria jo). I un altre lector li feia aquesta sucosa rèplica: "Una cosa que m'ha cridat l'atenció, i que constata la por amb què tots plegats solem escriure, és el tot de la teva frase, un entranyable dispositiu per a desactivar el gerundi de posterioritat o, dit d'una altra manera, un pastorívol certificat de simultaneïtat".
 
Molta gent que no diria mai aquest tot l'escriu per fer el gerundi més català. No sóc gaire partidari d'escriure el que no diem, perquè si no ho diem tampoc tenim intuïció sobre el seu ús. No intuïm, per exemple, que el tot expressa simultaneïtat i exigeix, per tant, gerundis estrictament temporals. No ho és el de l'exemple: entre carregar-se l'idioma i retrocedir a èpoques prefabrianes hi ha una clara relació causal i, a sobre, aquí el gerundi expressa la conseqüència.
 
S'assembla a "Cau del terrat trencant-se la cama". Alerta, però, amb els gerundis de posterioritat, perquè -contra el reduccionisme normatiu- només són incorrectes quan l'acció que expressen és marcadament posterior i no se solapa amb la del verb principal. A "Va posar fi al seu exili establint-se a Vic", l'exili s'acaba just quan s'hi estableix. I la millor prova que el gerundi és correcte és que, si l'anteposes, la frase continua sent gramatical.
 
-------------
Publicat en el diari ARA dijous 30 de juny del 2011
 
 
Si hagués d'explicar a un nen l'ofici del poeta li diria que crea llengua: girs, metàfores i fins i tot paraules. En aquest sentit, tots ho som una mica, només cal llegir el Diccionara. Tots, en algun moment, inventem paraules. Tinc un amic que de les volves de pols i cabells que voleien pel pis en diu arizones. Però el més difícil és que quedin i entrin als diccionaris. En això, fracassen fins i tot els grans poetes.
 
Per exemple, Pere Quart. Ho explicava Josep Lambies dissabte: als anys 60 el poeta de Sabadell va recrear un gal·licisme per donar nom a una col·lecció de novel·les de suspens. El seu enjòlit , sinònim de suspens, era un nom. Però l'únic enjòlit que trobareu al diccionari és un adverbi. Et permet estar enjòlit mirant un film però no que el film sigui d'enjòlit. I sap greu perquè els de suspens a mi sempre em sembla que no arriben a aprovat.
 
Carner, en canvi, és un triomfador. El seu entotsolar-se té tots els avals desitjables. I triomfa fins i tot amb tocom, que en origen és un error. El DIEC recull tocom com a "lloc o indret en llenguatge poètic". I l'error, que compartia amb Ruyra, ve del fet que quan ells sentien "Ho he deixat ontocom", que en certs dialectes vol dir "en algun lloc" i és adverbi, entenien "en un tocom". Ruyra va arribar a conjecturar que venia de "ço que toc hom" i que era tota cosa que es pogués tocar. Per estranys camins, doncs, ço que era adverbi ara és nom i ço que aspirava a nom ha quedat en adverbi.
 
-------------
 
Ara fa un any, una aula magna atapeïda escoltava l'última lliçó de Joan Solà. Si no hi éreu, ara la podreu llegir en un llibre acabat d'editar. A la portada, girat cap a nosaltres, amb una expressió de complicitat, Solà ens somriu mentre darrere seu la sala bull i busca lloc per seure: "Ei, que t'he guardat seient!"
 
La vida de Solà és com l'últim coet d'un castell de focs: fendeix l'espai amb un xiulet i puja i puja i, quan sembla que ho ha donat tot, esclata en milers de colors i tots fem "Ooooh!" És l'ooooh que farà ara el lector llegint les espurnes vives d'un últim any d'activitat frenètica. Ens el serveix un escuder fidel, Xavier Folch, l'editor que ha apreciat millor la gran talla del lingüista de Bell-lloc.
 
Solà ens somriu sabent que es mor. Als 70 anys i en plena joventut. Ho ha fet tot per donar sentit a una vida. No ha parat de sembrar i ara en recull els fruits. El llibre n'atrapa l'energia, el llegat polític dels últims discursos, i una poesia. Però el pinyol, com el de la gramàtica, és sintàctic.
 
Solà sap prou bé que la seva sintaxi no serà la de l'IEC, i ens en mostra els cantells perquè ningú la deixati. Ell abandonaria el purisme antiintuïtiu. I ens ho diu en l'últim punt de l'última lliçó: la caiguda de la preposició. Sabent que s'hi juga el prestigi, qüestiona el nucli més dur i irrenunciable de la norma. Morir jove deu ser això.
 
------------

 

9)

 

Publicat en el diari Levante-EMV divendres 1 de juliol del 2011

http://www.levante-emv.com/panorama/2011/07/01/germanastres-i-germans/820609.html

 

 
J. Leonardo Giménez

 

La xiqueta d'un amic arriba a casa tota tufada perquè la mestra de pràctiques, valencianoparlant novel·la, li ha dit que coneix els seus germanastres (de més de 25 anys). La menuda, coneixedora dels noms dels parentius en valencià, pel seu cas, li replica que ella no té germanastres, té germans. Entre ells sí que són germanastres, però que d'ella són germans.

«Germanastres», segons la tradició cultural valenciana, almenys en general, són els fills dels dos cònjuges per separat, com corrobora el Diccionari valencià de la GV i de l'IIFV (Bromera, Lacreu), que definix el terme com a «fill (o filla) d'un dels dos cònjuges respecte al fill (o filla) de l'altre» de la mateixa manera que ho fan els diccionaris del SALT, mentres que «germans» són els fills dels mateixos pare i mare, i també quan només se'n té en comú un dels dos, de progenitor/a. Eixos sentits són també els que arrepleguen el Diccionari general de Ferrer Pastor, el Diccionari multiús (Bromera, Lacreu), el Gran diccionari de l'Enciclopèdia Catalana i el Termcat i altres.

En castellà, «hermanastros» poden ser tant els fills de cada cònjuge per separat com els germans sols de pare o de mare, encara que els mitjans de comunicació utilitzen més el terme «hermanastro» per a referir-se a germans d'una sola part progenitora.

El diccionari de l'IEC, sembla que contradient a Fabra, definix el terme «germanastre», en la primera accepció, com a «germà només per part de pare o de mare», i de manera pareguda ho fa el DCVB.

Humilment crec inapropiat utilitzar el despectiu i/o negador sufix -astre per formar el nom d'un parentiu carnal com el de germans, encara que siga només d'una part. Vaja, com empastre, poetastre, politicastre i altres desastres. Si eixe sufix en «padastre», «fillastre»… indica que «no és el pare», «no és el fill», el terme «germanastre», ¿què ha de voler dir? El que tradicionalment diem, no? I si volem precisar tenim «germans de pare», «germans de mare».

jesusleonardo.gimenez@gmail.com
 
 

10)

 

Publicat en el blog d'ESCACC dimecres 22 de juny del 2011

 

 

 

Francesc Vila i Femenia

 

 

11)

 
Ressenya publicada en el blog Extrem Sud del País Valencià: d'Elx a Guardamar divendres 1 de juliol del 2011
 
Ressenya feta per Víctor Iñurria Montero del llibre Des del rovellet de l'ou d'Elx de Joan-Carles Martí i Casanova

 

Víctor Iñurria Montero

 

Martí i Casanova, Joan-Carles

Des del rovellet de l’ou d’Elx

Pròlegs de Miquel Adrover i Mascaró i de Jordi Solé i Camardons

Voliana Edicions

Argentona, 2011

ISBN 978-84-615-0929-4

15x21 cm - 214 pàgines

 

Es pot llegir un llibre pensant en què ens aportarà documentació i coneixements de determinada matèria, o tal vegada sensacions íntimes pel seu contingut humà; o també com a exercici d'humilitat aprenent més sobre la llengua en què està escrit i els ensenyaments que ajuden a millorar el nostre coneixement i facilitat d'expressió.

 

Tal vegada el que cerquem siga la consolidació de les nostres creences i convenciments, gràcies als coneixements que l'autor puga traslladar-nos, encara que també podríem llançar-nos al buit del desconeixement, per a omplir-lo amb el que les seues pàgines ens aporten.

 

Així doncs, per a qui vulga saber quina és la meua opinió sobre un llibre que he acabat de llegir, “Des del rovellet de l'ou d'Elx”, escrit per una “biblioteca amb cames, ànima i cervell”, qui des que va nàixer és conegut com Joan-Carles Martí i Casanova, i que completa la seua formació amb una sensibilitat gens corrent entre els investigadors, de manera que des de “el seu Elx”, ens fa enamorar-nos d'aquelles terres.

 

Valora lingüísticament el seu entorn, (diríem la seua redor), les seues gents que mantenen la llengua des de fa segles i lluiten, encara que tan sols siga de forma instintiva, per la seua permanència en una zona “rodejada de pressions castellanes”, però que es mantenen fidels a la tradició i la història.

 

Manté erecte i palplantat el pavelló de la catalanitat d'aquelles terres front els dubtes de tants i tants valencians espaordits, que confonen el reconeixement de la Unitat de la Llengua amb un homenatge esclavitzant davant altres zones i pobles.

 

Tan sols és esclau, qui accepta ser-ho, però l'honor i la història d'una llengua, és la que és, i no la que alguns voldrien.

 

Joan-Carles ens manifesta de forma clara i palesa el seu amor pel sud del País Valencià. Ho fa aportant no tan sols dades inqüestionables, sinó movent-se amb una alegria i dedicació immenses (pareix que de nit i dia), per totes aquelles zones i també per la resta del món en què, valent-se dels seus dots poliglots, planta la bandera de la nostra llengua allà on es troba.

 

No sols transmet aquests coneixements i sensacions sinó que, amb un llenguatge perfecte, farcit de paraules que des de la meua infància més tendra no havia tornat a sentir (rotlle, alforrar, nial, cormull, etc.), ve a recordar-me els meus anys de la “mili” allà pel 1.961, en què un company, natural, com ell deia, de “l'Elx Industrial”, ens parlava i enamorava d'aquelles terres, terres a les què posteriorment he tornat, podent constatar tot el que Joan-Carles ens transmet.

 

Podreu il·lustrar-vos amb coneixements nous o enrobustint els que ja posseïu, però el més important serà el gaudi d'una prosa magnífica, d'un coneixement meravellós de la llengua, d'una sensibilitat que sura en els seus exemples i anècdotes, que vos faran feliços i il·lusionats, fent brollar en la vostra ànima una “enrònia” de conèixer aquell sud, tan valencià o més que la resta del país, si no el coneixeu, o de tornar a gaudir-ne com a centre cultural d'un alt valor inqüestionable.

 

El meu consell no és tan sols demanar-vos que llegiu el llibre sinó que us endinseu per les seues pàgines, històries, experiències, sensacions estimulants, alhora que us afermeu en la vostra nacionalitat a través de la nostra llengua meravellosa, anomenant-la com més vos agrade, valenciana o catalana, però lluitant per ella, parlant-la i cobejant-la.

 

Vííctor Iñúrria (Arquitecte)

Des de la vora del Barranc de Mandor (Camp de Túria)

 

12)

 

El secret de l'oreneta

 

de Shaudin Melgar Foraster

 

 

Ressenya publicada en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 7 de juliol del 2011
 
Presentació del llibre El secret de l'oreneta que es farà a la Llibreria Catalònia el 18 de juliol del 2011
http://www.llibreriacatalonia.cat/cat/noticias/noticia.php?codigo=9
 
Vídeo sobre el llibre El secret de l'oreneta
 
 

13)

 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 59)

El llenguatge humà: una potència

Ramon Sangles i Moles

 

Els governs i els Estats imperialistes saben prou bé com és de fort el poder de la llengua. Per això, aquesta ha sofert tan sovint vertaderes manipulacions polítiques i són diversos els intents de lingüicidi aplicats a nacions i a pobles sencers. Sense indagar gaire en trobaríem exemples eloqüents i ben actuals si mirem Espanya, França, Itàlia i molts altres països, i, si mirem el passat, trobaríem casos que fan feredat per la manera com es dugué a terme la persecució lingüística en la hispanització d’Amèrica i també en la implantació del colonialisme a l’Índia i a l’Àfrica per part d’Anglaterra i més recentment al Tibet per part de la Xina.

 

Els cabdills d’aquest món, sabedors que la llengua és poder, no dubten a marginar tota llengua que no vagi de bracet amb l’imperi i el simbolitzi. Què fan si no, molts Estats, com ara l’espanyol, respecte a les llengües minoritzades? I, per què, essent la llengua un tresor a preservar, la seva defensa no ocupa un lloc prioritari en l’agenda dels partits polítics que tant s’omplen la boca de sostenibilitat i d’ecologisme?

 

Per part de la política, la llengua hauria de ser sols un element a protegir i a defensar, i mai un factor polititzat. La llengua, sempre, hauria de ser únicament l’instrument a través del qual un poble determinat es relaciona, s’expressa i es reconeix com a tal.

 
14)

Comunicació presencial: escolta activa

 

Joan Tudela

 

En la comunicació presencial, escoltar bé és tan important –o més– que parlar bé. Hi ha ocasions (per exemple, una conversa interpersonal) en què, alternativament, escoltem i enraonem. En altres ocasions, d’acord amb el nostre rol de públic o d’oradors, només escoltem o només parlem (per exemple, en una conferència). Hem de tenir clar que escoltar no és una cosa passiva. És activa. Saber escoltar vol dir practicar l’escolta activa. I l’escolta activa significa, senzillament, escoltar de veritat i demostrar que escoltem (a través, per exemple, de la mirada). Tothom vol ser escoltat. Gairebé tothom agraeix que l’escoltin. És per això que, molt sovint, aconseguirem més ràpidament els nostres objectius escoltant més que no pas parlant.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net