InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 39 (divendres 10/06/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - així mateix
 
2) Eugeni S. Reig - La lluna, la pruna
 
3) Joan-Lluís Lluís - La lluna, la pruna i totes les llengües del món
 
4) Quim Gibert - Ens calen contes d'ara
 
5) Màrius Serra - Beceroles?
 
6) Antoni Llull Martí - Almacabres i altres coses macabres
 
7) Pau Vidal - Barrabassada
 
8) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Lletra T)
 
9) Nova publicació:Diccionari de ramaderia
 
10) Lluís Barberà i Guillem - La comunicació i l'ús democràtic de la paraula
 
11) Ramon Sangles i Moles - L’escolta en el món de la salut
 
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: roba, calçat i complements
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

així mateix

En una quantitat o en un nombre considerable, relativament gran.

–¿I tenia prou diners per a fer front a tots eixos pagaments?

–Sí, en tenia així mateix.

Aquesta expressió és d’ús habitual a Alcoi.

L’escriptor Enric Valor i Vives l’usa en la seua prosa literària. Així, en la novel·la Sense la terra promesa podem llegir:

–Us ajuda així mateix el de Tivarri? –s’interessà Joan.

–Es porta molt bé –contà Roseta ja amb les llàgrimes quasi eixutes–; però ara, amb Toni a la presó... Quin poc coneixement això de la vaga?

En la novel·la Enllà de l’horitzó, del mateix autor, trobem:

–Quedava així mateix sulfat de coure, i els hem arruixats a temps –va comentar Llorenç devanit.

En la rondalla El xiquet que va nàixer de peus, també d’Enric Valor podem llegir:

La cosa va durar així mateix; de nit, encara hi havia crits, trons i barrafustades per tot el palau, perquè la seua ira es desfermava contra tot.

I en la mateixa rondalla, una miqueta més avant, trobem:

Descavalcà d’un bot, lligà el cavall en una soca, davall un pilot espés de fullatge que el defensava així mateix de la pluja que seguia caent, i ell es va acostar a la llum.

 

En valencià també es diu: bastant, no poc

La llengua estàndard sol emprar: bastant

En castellà es diu: bastante

 
NOTA:
- Valor i Vives, Enric; Sense la terra promesa (volum I, Editorial Prometeo, València, 1980, pàg. 367)
- Valor i Vives, Enric Enllà de l’horitzó (Tàndem Edicions, València, 1991, pàg. 307)
- Valor i Vives, Enric; El xiquet que va nàixer de peus dins Rondalles valencianes (3er volum, Edicions del Bullent, Picanya, 1991, pàgs. 69 i 80
 
2)

La lluna, la pruna

Eugeni S. Reig

 

Hi ha una cançó popular molt coneguda que fa:

La lluna, la pruna,

vestida de dol,

son pare la crida,

sa mare no vol.

¿Quin significat té aquesta cançó? Hi ha una interpretació freudiana que explica que “la lluna, la pruna” és una xiqueta, que son pare la crida perquè vol mantenir relacions sexuals amb ella i que sa mare el que no vol és que el pare mantinga aquestes relacions incestuoses amb la filla. És una interpretació que considera que eixes cançonetes populars són reminiscències d'una tradició oral antiquíssima, que es pot remuntar fins al neolític, moment en el qual comença a establir-se el tabú de l'incest que sempre s’ha considerat causa de degeneració de l’espècie humana. Aquesta explicació freudiana la trobe complexa, entravessada, rebuscada i estranya. Crec, francament, que eixa no és l’explicació, encara que té lògica.

L’explicació verdadera podem trobar-la en boca d’alguns vells camperols mallorquins que encara, quan canten la cançó, diuen “la lluna, la bruna”. Sense cap mena de dubte, la versió original era eixa. La paraula bru s’aplica al color que és fosc, obscur, negrós. Evidentment, la lluna, la bruna és la lluna fosca, la que no es veu, és a dir, la lluna nova anomenada astronòmicament noviluni. És la fase de la lluna en la qual els raigs del sol il·luminen la cara oposada a la que es veu des de la Terra i, per tant, la lluna no es veu, està fosca. ¿Què vol dir son pare la crida, sa mare no vol? ¿Qui són el pare i la mare de la lluna? Metafòricament, el pare és el Sol i la mare la Terra. Son pare, el Sol, la crida, és a dir vol il·luminar la cara visible de la lluna, vol que entre en la fase de lluna creixent i que, a poc a poc, avance cap a la fase de lluna plena en la qual, el pare Sol, la dominarà totalment. I sa mare, la Terra, no vol que això passe, vol que la cara visible de la lluna continue fosca, que el Sol no s’apodere d’ella. Considere que eixa és l’explicació i que, per consegüent, la versió correcta de la cançó és:

La lluna, la bruna,

vestida de dol,

son pare la crida,

sa mare no vol.

Cançoneta que, originàriament, es cantaria quan hi havia lluna nova.

Altres versions són: «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li crida / i son pare no ho vol», «La lluna, la pruna, / i el sol mariner, / son pare la crida, / sa mare també», «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li pega, / son pare no vol» i moltes més. Fins i tot he arribat a sentir: «La una, la pruna...».

Considere que els valencians faríem molt ben fet si ens esforçàrem a recuperar l’ús, tant en la llengua culta com en la parla quotidiana, del nostre vocable ancestral bru i, a poc a poc, deixàrem d’usar la paraula castellana moreno. Sobre la variant moré m’estime més no fer cap comentari.

 

NOTA: Done les gràcies a tots els membres de la llista Migjorn  per la seua ajuda i, de manera molt especial, a Miquel Adrover i Mascaró, a Pere Saumell i Lladó i a Eduard Verger i Hervàs.

 

3)
 
Publicat a

La lluna, la pruna i totes les llengües del món

Joan-Lluís Lluís
 

Si tot allò intangible, per la seva essència mateixa, és un camp infinit obert a l'especulació –la qual cosa deu explicar l'èxit del pensament religiós–, és evident que la qüestió de l'origen de les llengües afavoreix la multiplicitat de teories. I la seva extravagància. Una extravagància a vegades entranyable i gairebé fascinant pel seu contingut poètic, encara que sigui disfressat de recerca racional. Així doncs, sense poder desprendre'm d'una certa emoció, convido un tal A. de Vertus a fer aquí un breu resum de la teoria que va desenvolupar a La langue primitive basée sur l'idéographie lunaire, que va publicar a París el 1864. Aquest assaig de més de cent pàgines porta com a subtítol: Principi dels idiomes antics i moderns que conté un vocabulari redactat en caràcters francesos i també apunts diversos a propòsit de les objeccions de diferents lingüistes eminents. La idea principal d'aquest assaig és que les llengües, totes les llengües, han estat creades a partir de l'observació de la lluna. L'autor ho planteja amb un to solemne i auster que no deixa cap dubte sobre el seu grau de seriositat, però, conscient de la novetat de la seva teoria diu saber que, «no serà acollida immediatament i podrà ser rebutjada». Ara bé, no sembla tenir cap dubte sobre el seu futur, i afirma que aquest llibre garantirà al seus fills «el benefici d'una descoberta el valor de la qual tard o d'hora serà apreciat».

Així doncs, l'observació de la lluna, atenta, repetida de generació en generació, va ser el motor de l'aparició del llenguatge, el qual va estructurar-se, arreu del món, al voltant de les característiques visibles d'aquest tan útil satèl·lit. He de reconèixer que m'ha costat entendre aquesta teoria, al punt que ara mateix encara no estic segur de poder explicar-la sense cometre algun error d'interpretació. Anem a poc a poc. Segons Vertus, el primer dia de lluna ha simbolitzat tot allò que és únic, però també, per extensió, el jo, el pare, el cap, etcètera, i totes aquests paraules vindrien de la manera com, en temps primitius, s'anomenava aquest primer dia –o primera nit– lunar. I això, en totes les llengües, encara que de manera deformada. De fet, dóna molts exemples de proximitats sonores entre llengües de famílies diferents que, cal dir-ho, semblen servir-li exclusivament quan l'atzar d'apropaments més o menys encertats li permet de confirmar la seva teoria...

Ara bé, la seva voluntat globalitzant és tan gran que també afirma que les paraules que serveixen a anomenar conceptes abstractes vénen de la lluna. Per exemple, el mot «dèbil», del llatí debilis vindria del nom de la punta de la lluna quan és més prima. Com sap com s'anomenava aquesta punta en els temps remots? Com sap tota la resta: per associacions d'idees relativament obscures, per vaivens entre francès, basc i malgaix, per reduccions fonètiques i supressions autoritàries de vocals que li fan dir que l'italià és la llengua europea que s'ha mantingut més propera a la «llengua primitiva». Aquesta llengua primitiva, de fet, no seria simplement la mare de totes les llengües, sinó que, «vestida diversament, encara serveix entre els homes». I la feina que proposa als lingüistes és de treure la roba que la cobreix per descobrir-la, per fi nua i pura. Vertus predeia un gran futur a la nova lingüística del qual era el concebedor, que havia de substituir la lingüística antiga «com l'alquímia dels nostres pares ha deixat lloc a la química moderna». I va desafiar els escèptics a demostrar-li que la lluna no ha servit a tot allò que deia que ha servit. I jo, és clar, no m'atreviria a intentar-ho.

 
4)

Ens calen contes d'ara


Bagdad, segle IX, època dels califes. La ciutat es va convertir en un centre cultural i científic únic en el món. L'esplendor del califat s'explica perquè gaudia d'una situació geogràfica privilegiada: era la cruïlla de rutes entre Occident i Orient. Per tant, un eix comercial de primer ordre. Per Bagdad hi passava la ruta de la seda i un anar i venir de mercaders perses, xinesos, egipcis, turcs, indis, grecs, sirians... I de bracet d'aquests comerciants hi circulaven relats de princeses, genis, dimonis, mags, reis, esperits malèvols, esclaus... que el nadim, l'assistent del califa, contava quan sa majestat convidava a palau  amics, savis, artesans... Al cap i a la fi, l'actual capital de Iraq és coneguda també com la ciutat de Les mil i una nits. La protagonista de l'antologia, Xahrazad, entendreix Xahriar, rei que havia previst executar-la a trenc d'alba, per mitjà d'històries enigmàtiques i absorbents, inspirades en la quotidianitat d'aquell Bagdad. Aquests contes tan esplèndids, arribats dels llocs més remots, eren un dels elements imprescindibles de les festes califals. A fi i efecte d'immortalitzar les narracions, en els tallers de palau els cal·lígrafs transcrivien en bells caràcters el text d'Aladí i la llàntia màgica, Alí Babà i els quaranta lladres, Simbad el marí i piles de contes generalment d'autor desconegut. No oblidem que, tal com sosté el filòsof Francesc Torralba, «una gran constel·lació de relats es poden trobar en les grans savieses i tradicions espirituals de la humanitat» (en el llibre La gratuïtat). Tant cert és, que el califa Al-Mamun no va dubtar a fundar a Bagdad, aleshores la ciutat més poblada del món (amb més d'un milió d'habitants), La Casa de la Saviesa, una mena d'universitat medieval.

Si ens situem ara als Països Catalans d'avui, periodistes especialitzats coincideixen a afirmar que l'èxit de Manel i d'Els amics de les arts, dos dels grups emergents del nostre panorama musical, rau en la seva capacitat per narrar històries. Les d'ambdós quartets són històries amb les quals ens hi podem identificar perquè, en algun moment o altre, les hem viscut personalment. Un fragment de la lletra de Nit freda per ser abril de Manel diu: «Ai, Maria. Ai, Marcel. Qui s'acosta a parlar amb l'altre? Qui s'arrisca a fracassar? Qui saltarà sense xarxa? Ell la vol treure a ballar. Ella se'l vol endur a casa. Et convidaria a vi, seria dolç, seria amable. Si volguessis seure amb mi, quin moment més agradable!». A més, solen tenir un aire irònic, com ara la cançó Els binocles d'en Pere d'Els amics de les arts, que fa així: «Escoltes flamenco, t'agrada viatjar. No faltes mai a ioga i estudies italià. Vas a la filmoteca i puges a estendre al terrat. T'has fet vegetariana i balles txa-txa-txa. Et desplaces en bici per no contaminar, expliques a ta mare que és bàsic reciclar». El columnista Magí Camps apunta que la música ja la valoraran els entesos: «sobre la lletra, un aplaudiment» (La Vanguardia, 28-2-11). El crític musical Xavier Cervantes també pensa que la volada literària d'aquests petits contes sobre l'amor i el desig, es recordaran més per les històries que expliquen que per les tonades. Sobre el darrer disc de Manel, Cervantes diu que, definitivament, demostren que: «no són gent normal» (Ara, 27-3-11).

Entrant en l'òrbita dels lletraferits, l'escriptor Francesc Serés assenyala que allò important de la literatura succeix quan crea un món, un món propi: «una comunitat necessita un relat» (La Vanguardia, 23-4-11). En aquest sentit, la nació catalana sobreviurà i assolirà la plena sobirania si, entre d'altres aspectes, els relats que ens expliquem són prou motivadors. Així doncs, ens calen contes d'ara plens de màgia, emoció, magnetisme...


Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències

 

5)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 9 de juny del 2011
 
Motacions

per Màrius Serra
 
 
Beceroles?
 
Aquesta tarda es fa a L’Auditori de Barcelona l’última representació de la Cantània d’enguany, un encert educatiu que fa dues dècades que funciona. Cada any l’organització encarrega a un escriptor la lletra d’una cantata i un músic en fa una peça d’una hora que treballaran durant tot un curs els grups de quart a sisè de primària que s’hi apuntin. Això ha volgut dir uns vint-i-cinc mil escolars, poca broma. Els mestres de música en són els principals artífexs, però també hi col·laboren altres docents perquè la Cantània inclou vestuari i coreografia. Enguany he tingut el privilegi de veure com un text meu era musicat de manera magnífica per Enric Palomar, treballat a les aules i, finalment, representat en diversos auditoris. La història que em vaig empescar reivindica la importància del llenguatge verbal entès com a font de plaer, però si me’n faig ressò aquí és pel títol: Beceroles. Les beceroles són els primers rudiments d’una ciència i, específicament, llibrets o cartells per aprendre les lletres de l’alfabet. És a dir, l’abecé. El seu origen és ben curiós: d’abecedari van passar a abeceroles i d’aquí, segons Coromines “per contracció mig-infantil”, a beceroles.
 
6)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 186)
 
Almacabres i altres coses macabres
 
Antoni Llull Martí 
 
Per a la majoria dels lectors que no s’hagin interessat gaire per la història medieval segurament els resultarà estrany el mot almacabra, que és el nom que es dóna, en català i en castellà, a un lloc on antigament hi hagué un cementiri de musulmans, del que en trobam en portuguès una forma corresponent, almocávar. Provenen, una i altra, d’un mot àrab, almaqábir ‘tombes’.
 
Considerant la semblança entre els dos mots, i la coincidència, en part, semàntica, és molt comprensible que quan a finals del segle XIX entrà al castellà el mot macabro, alguns filòlegs espanyols que coneixien el terme almacabra, sense anar a cercar més declarassin que el nou mot provenia d’aquest, i així arribà a aparèixer al Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española. Una cosa que no tingueren en compte és que es macabro era un mot totalment nou a la llengua, mentre que l’altre era ben antic i pràcticament desusat. He consultat diversos diccionaris etimològics d’altres llengües en les quals és usual una forma del francès macabre (màcabro en italià; macabro en portuguès; macabre en anglès; makaber en alemany), i tots estan d’acord amb l’origen francès del terme, i generalment amb l’explicació etimològica, i Joan Coromines també. Sembla que la divulgació del mot a França fou deguda a les representacions a les esglésies de la Dansa de la mort, altrament anomenada Dance de Macabré o de Macabé en els segles XIV i XV. Era una dansa religiosa en la qual un grup de personatges representant gents de totes les classes socials, presidits pel que figurava la mort, després de dansar una estona desapareixien darrera l’altre, simbolitzant que arriba un moment en què tots hem de morir. Sembla que en principi aqueixos personatges havien representat els set germans Macabeus, herois del poble jueu, que sofriren martiri un darrera l’altre. Això ve recolzat pel nom que donaven, en llatí, a aquesta dansa, Chorea Maccabaeorum, ‘dansa dels Macabeus’, anomenada en el segle XV als Països Baixos Makkabeus-dans. Durant els segles XV i XVI se’n pintaren o esculpiren moltes representacions, i alguns escriptors la feren tema d’alguna de les seves obres, i l’any 1874 Saint-Saëns estrenà un poema musical titulat La danse macabre, que degué contribuir molt a fer popular el terme.
 
7)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 24)
 
 
Barrabassada
Pau Vidal
 
 

El banyeta ha estat batejat de moltes maneres diferents: diable, dimoni, el maligne, Llucifer, Satanàs, Mefistòfeles... Però la més contundent és la que va prendre el nom del malfactor jueu indultat en lloc de Jesús: Barrabàs. “Ets de la pell de Barrabàs!”, renyen els pares al minyó que no creu, i per això fer barrabassades mereix reprovació a qualsevol edat, ja que és sinònim de disbarats o accions insensates. La barrabassada té parentes igual d’expressives, com ara la bertranada (‘bajanada’) o la jeremiada (‘lament exagerat, plany sens fi’), però cap de tan descriptiva: fixeu-vos en la erra i la essa doblades, senyal de fortalesa, enmig d’aquesta exclusivitat d’as, senyal d’insistència i tossuderia. Els termes monovocàlics solen fer fortuna perquè impressionen més el negatiu de la memòria: a la babalà, tiquis-miquis, xup-xup.

 

«Coral, i fa riure, ha estat el meu amor sublim, pel qual ho he oblidat tot i pel qual no he estat a temps de fer una barrabassada més grossa amb diners del banc... perquè m’ha substituït a temps per un minyó amb braçalets. Dels diners de la casa, deu mil pessetes, n’ha sortit el brillant, els viatges a fora, els remeis de Dani i unes vacances negades a vosaltres i viscudes en cases suspectes, perquè el meu gran amor havia d’ésser una noia moderna, però decent, davant dels possibles amants que el temps li planti a l’entrada» (Mercè Rodoreda, Aloma, 1938).

 

Iepa-la!

 

L’etimologia és una ciència molt pròxima al joc de paraules. Com se’n diu d’un que fa barrabassades? Un barrabassaire, igual que un que renega és un renegaire? O un barrabassut, com un rabiüt és un que s’enrabia? Sigui com vulgui, no és un ‘rabassut fent dolenteries en un bar’ (tal com vaig llegir una vegada en un crucigrama un pèl imaginatiu), perquè si el rabassut és baixet i gros no és perquè les plantofades dels grans no l’hagin deixat créixer sinó perquè sembla una rabassa, una soca d’arbre.

 


 
8)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Vocabulari

En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.

 

T 

 

Tacó. Estomacada. Tupada. Estovat. Sumanda. Calent. Batan.

          Li han donat un bon tacó.

Taleia. Fal×lera. Dèria.

         Ves quina taleia que porta aquest home!

Talejar-se. Adonar-se de tal cosa.

         No em talejava que hi ha aquest pont aquí.

Tallacebes. Insecte grosset que viu sota terra i talla les cebes.

         Mira les galeries que han fet els tallacebes.

Tallar. Moure, amb enganyifa, la pilota jugant a futbol.

         No tallis tant, tu, i centra més!

Talla-robes. Esquinça-robes. Menja-robes. Dragó.

         Els talla-robes em fan mania i esgarrifor.

Tallisser. Que li agrada el tall.

         El meu noi és tallisser.

Talòs. Llondro. Pallús. Totxo. Curt de gambals.

         Au, entén-me, no siguis talòs!

Talúries. Molt tard, a deshores.

         Van arribar a les talúries.

Tap. Tros de moc sec, al nas.

         El llord s'escura els taps del nas.

Tapaboques. Bufanda ampla que tapa la boca.

         Pren el tapaboques, que gela.

Tapaforats. Persona que fan anar només per a cobrir necessitats espinoses.  

         El tenien a casa només de tapaforats i ell els digué adéu-siau.                          

Tapar-se. Abrigar-se bé.

         Tapa’t, que fa un ventet que talla.  

Tapàs. Estrat de roca arenosa, terrosa.

         Cal que caveu fins a arribar al tapàs.

Tapullar. Compactar, trepitjant-lo, un terreny moll.

         Els nens, jugant, han tapullat el tros.

Tardaó. Tardor.

         Les mangranes vénen a la tardaó.

Tarrabastada. Caiguda amb conseqüències.

          El noi ha fet una tarrabastada i va ple de sang!

Tarrabastall. Gros estrèpit, desori amb fort daltabaix.

          La canalla jugaven a la golfa i feien un tarrabastall que eixordava.

Tartall o tartany. Papaterra. Cuc gros i vermell, de terra.

         Aquest tartall per a esquer, noi!

Tartalló. Remolí. Tromba.

         Un tartalló ha fet destrosses a l'Espluga.

Tastaolletes. Que comença moltes coses i no n’acaba cap.

         A aquet no li encarreguis res que és un tastaolletes.

Tastorrada. Caiguda i cop a terra.

         Corria i ha fet una tastorrada que ha fet clot a terra!

Tatà, tata. Germà, germana, més grans.

         Que no l’estimes, el tatà?

Tatxar. Fer un tall quadrat i profund a un meló, a una síndria, per tastar-los.

         Si no tatxes la síndria, no la vull.

Taup. Talp.

         Els taups obren corredors al sembrat i el fan malbé.

Tavà. Tàvec.

         Li ha picat un tavà i porta un nas com un pebrot.

Té! (bé que a l'Urgell pronunciat tè) Dóna pas a un sarcasme.

         Tè, el dropo s'ha escarxofat a la poltrona i que treballin els altres!

         Som-hi, doncs, fem-ho.

         Tè, malgrat que ell s'hi oposi, jo el compro.

Tenir-ne. Ser ric.

         Aquest lladre en té, encara que ho dissimuli.

Terça. Pes de carn, o de peix, que fa uns quatre-cents grams.

         Dóna’m una llonza de bou que faci una terça, si fa no fa.

Terrerol. Bolet, semblant al xampinyó, que surt a la tardor i és comestible.

         El terrerol m'agrada més que el pebràs.

Terrol. Llim sec.

         El terrol és un adob excel×lent.

Test. Rígid, enravenat.

         Tinc els dits testos, pel fred.

Teulís. Tros de teula, padellàs.

         Aquets teulissos em faran de reble.

Tibar. Estirar bé. Tesar.

         Aquesta corda ben tibada!

Tiberi. Àpat fort, fartanera.

         Alça, noi, quin tiberi aquests pobres!

Timó. Farigola.

         Per sopar fem sopes de timó.

Tiragomes. Forqueta que té dues tires de goma lligades als extrems bessons, les quals, al seu altre extrem,hi tenen lligada una bosseta de cuir que les uneix, per a tirar pedres. A la Conca de Barberà en diuen bassetja.

         El Pep ha mort un pardal amb el tiragomes.

Tirants. Animals que tiren del carro davant de l'escaler.

         A un carro ben carregat hi enjovem tres tirants.

Tocacampanes. Tocatimbals, tarit-tarot, baliga-balaga, toca-sons.

         Aquet tocacampanes em te cuit amb les seves animalades.

Tocatimbals. Lleuger de cap, poca-solta, sense formalitat.

         No te’n fiïs d’aquet tocatimbals, que et deixarà a l’estacada.

Tòfol. Pàmfil. Ruc. Aturat. Talòs.

         Apa, tòfol, mou-t’hi!

Toia.  Ram de flors.

         La parella de cal Soler ha guanyat la toia del ball.

Toll.  Bassal. Bassiot.

         No et mullis, salta el toll!

Tombar. Tirar a terra.

         D'un cop de puny l'ha tombat.

         Girar.

         Tomba a la propera cantonada.

         Rondar.

         Aquet paio que dius tomba per aquí.

Tomet. (diminutiu de tomb). Volteta.

         Espera’t, que anem a fer un tomet.

Tonya. Beneita, infeliç, pàmfila.

         És una tonya, pobreta.

Torcar. Netejar amb un drap, un paper.

         Torca't els llavis amb el tovalló.

Tornall. Repartiment familiar de trossos de regadiu.

         S'han repartit els tornalls com a bons germans.

         En un camp, racó no llaurat.

         Fes per no deixar aquests tornalls tan amples.

Torra, torre. Habitatge a l'extrem del poble, o dins, o fora, més modern, més ornamentat.

         Són una gent de molts diners; tenen una torra al defora.

         Avui només saben dir "xalet", el qual és un gal×licisme flagrant.

         Mas, masia.

         Tenim una torra a la vora del riu.

Torracollons. Empudegador carronya, que a tot troba pegues i entrebancs.

        Lo Patxot diu que aquesta feina és una animalada.

        ─No n’hi feu cas, a aquet torracollons!

Torrat. Content.

         Li han donat una joguina i se n'ha anat més torrat!

Tortilló. Remolí, tartalló.

         Guaita, un tortilló i quin munt de pols!

Tossar. Clavar cop de cap l’animal banyegaire, brau, marrà.

         Nen, para compte, que aquest marrà tossa.

Tòtil. Encantat, badoc, saboc, ximple, babau, ruc.

         Au, mou-te, tòtil!

Tracalada. Colla. Grup. Trepa.

         Aquella tracalada de lladres s'emportaren les gallines del corral.

Traficó. Que es belluga molt.

         Iai, no siguis tan traficó i mira d’estar-te en un lloc i fer alguna cosa de bé.

Traginar. Portar inherent.

         Aquest paio tragina una mala bava que no et dic res.

Tramall o tremall. Filat. Xarxa.

         Pescar amb tramall.

Trast. Espai. Tram.

         Un trast de muralla.

Trebinejar. Trontollar.

         Tot el trebol trebinejava.

Trebol. Sostre.

         Fan molt siroll, dalt del trebol.

Tresiella o trisella. Giny, darrere el tractor, per a llaurar.

         Amb la tresiella nova faig una feinada, al tros!

Triadures. Peladures. Les deixes de la verdura triada.

         Aquestes triadures són per al porc.

Triança. Forca d'una branca, generalment de lledoner, de tres o més pollegons, per a triar el gra a l'era.

         Al cobert hi tinc una triança de tres forcons.

Tricot. Gipó per a abrigar-se els pastors.

         Amb tricot i samarra, ja m’anireu al darrere.

Tridolé. Boll. Cosa petita.

         Quan bufa el vent, el tridolé s’escampa, de l’era, i ho embruta tot.

         Talla’m un tridolé de butifarra.

Trillat. Dit del camí fressat, net de bardissa.

         Heu de seguir sempre el camí més trillat.

Trilles. Carrellades.

         Ha plogut molt i les trilles són plenes d’aigua.

Trinar. Estar irat.

         Està que trina.

Trincar. Fer sonar les copes, quan hom brinda.

         Apa nois, trinquem, trinquem!

Tríncola. Campaneta.

         Li ha regalat un tríncola i el pelat està que no hi veu de content.

Trinco-trinco. Amb diners, no a crèdit.

         Li vai pagar les dues-centes pessetes trinco-trinco, eh?

Trinquet. Sistema de vida, costums personals.

         A mi dixa’m amb lo meu trinquet, no em marejos amb altres romanços.

Trinxeraire. Captaire.

         Plou i el cancell és ple de trinxeraires.

Triscar. Trescar. Atrafegar-se.

         Triscaven com a bons per tenir-ho tot llest.

Trits. Les despulles de quarta i segó, una vegada mòlt el blat.

         Als porcs, cop de triadures amassades amb trits.

Trompada. Cop. Patacada.

         D’una trompada, el deixà sense sentits.

Tronat. Maixant, pobre, xaroner.

         Quin despatx més tronat, el d’aquet bon senyor!

Tropell. Cop sobtat de mal, atac de malura.

         Veniu corrents que la padrina ha tingut un tropell!

Tros. Camp, parada, terres, propietat.

         Avui hai de treballar tot el sant dia al tros.

Trossa.  Feix gros de llenya.

         Oh, encara tenim tres trosses per cremar!

Trossar. Cordar. Lligar. Ajustar-se al cos. Fer-se.

         Trossa't la jaqueta, que fa molt fred.

Truc. Esquella de les cabres.

         Aquet boc ha perdut lo truc.

Trucat. Dolent, mal fet, arranjat amb gens d’encert, impresentable.

         ─Què t’ha semblat el drama? ─Trucat, a fe de món!

Trufar. Xerrar. Anar-se'n de la llengua.

         Les veïnes trufen a la fresca.

Trumfa. Patata.

         La trumfa de muntanya és la més bona.

Trumfar-se. Burlar-se de. (Possible modificació de trufar-se arran de trumfa).

         El murri s'ha trumfat de nosaltres.

Tunda. Tacó. Estovat. Sumanda. Batan.

         El pare li ha clvat una tunda, per dropo.

Tupina. Carn de porc conservada en oli.

         A l'estiu mos fem uns bons farts de tupina.

 

 9)

 
Nova publicació:

Diccionari de ramaderia

ÀREA D’AGRICULTURA I PESCA. GABINET DE TERMINOLOGIA. Diccionari de ramaderia. Palma: Conselleria de Presidència. Govern de les Illes Balears, 2011. ISBN13: 978-84-614-7188-1
 
El Diccionari de ramaderia conté 2.148 termes catalans amb definicions i amb les equivalències en castellà sempre que ha estat possible. Tant els termes catalans com els castellans van acompanyats de les categories gramaticals. Així mateix hi ha termes amb notes aclaridores, que poden informar sobre aspectes lingüístics o poden ser una ampliació d’informació d’un concepte determinat. Els termes que s’hi recullen fan referència principalment a l’alimentació, a la cria, a l’explotació i als espais per al bestiar, als oficis i activitats ramaders. Per facilitar-ne la consulta, després del cos del diccionari hi ha un índex de termes catalans, un índex de termes castellans i un índex de noms científics. També es pot consultar, al final del llibre, la bibliografia que s’ha fet servir per elaborar-lo, tant les obres especialitzades, com les obres terminològiques i les lexicogràfiques.
 
El diccionari es pot consultar en línia a l’enllaç següent:


 
10)

La comunicació i l'ús democràtic de la paraula

 
 
Hi han persones que consideren que la comunicació és tot un art... a l'abast de poques persones, com si foren les triades o eixes que "per la G. de Nosequí" han assolit càrrecs de poder (uns fàctics, uns altres sense miraments ni reconeixements cap als que hi havien pel camí, etc.) o un respecte que, si parlem humilment, es tracta d'obediència.
 
I... ¡xe, també hi han allò que una àvia meua deia "l'estorba(d)oret", en al·lusió a eixa fitxa de dòmino que trenca els esquemes del joc! Això, en la vida pública, en reduïx, a la persona elitista o que obri moltes converses amb temes "d'actualitat" tipus "Gente", "Corazón", etc. És una forma de ser, perfectament respectable, i sense principis. Recorde que ella jugava així; el seu home, amb molta prudència; i jo, amb espontaneïtat. Com veieu, tres estils ben distants emocionalment.
 
També n'hi han, de persones, que preferixen llegir-nos "la cartilla de Palau" i embrutar-nos la festa mentres llegim, com ara, una històrica companya de dinar d'un centre públic de persones grans i pensionistes de l'Horta de València. Quan un dia li vaig llegir sobre com actuava, a partir d'un estudi de l'escriptora Rosetta Forner, de Borriana, "Pídeme la luna", canvià de xip i deixà de dir si calia una coma o si...
 
Igualment hi han persones que actuen des d'una base ben diferent a l'heretada pels pares (si no era democràtica) i que procuren, en la vida diària, participar socialment des d'allò que consideren sagrat i innegociable, és a dir, el que diem PRINCIPIS. Sí, així, en majúscules. Ara veuen abundància, esperit de cooperació i generositat... fins i tot en la paraula. Són creadores d'una nova manera de concebre la gramàtica, l'ús popular del llenguatge, qui fa el llenguatge, etc.
 
Continuarem, a partir d'ara, amb aquestes persones, les que adés hem esmentat. La gramàtica la fem totes les persones, des de la creativitat, la incorporació de térmens nous, de nous estils de parlar, des de l'escolta democràtica (que no d'oir i callar, com ens diuen alguns artistes de la comunicació), des de la recerca del diàleg entre persones amb centres vitals ben diferents i des de la paraula com a un mitjà que permet el benestar personal (reflectix les nostres emocions, el nostre grau de maduresa emocional, quins valors primem, etc), entre altres aspectes.
 
Montesquieu (s. XVIII) concep les persones amb diferents vares, fàcil de comprendre si partim de l'estat polític en què va nàixer i créixer: França, paternalista. Rousseau (s. XVIII), en canvi, partix del lema suís (encara que no l'explicite en l'obra "Contracte social o Principis de dret polític", publicat en març de 1762 a Amsterdam - fa quasi dos-cents cinquanta anys-): "Unus pro omnibus, omnes pro uno". És el lema dels mosqueters. Una pregunta, als artistes, com també fa Rousseau en eixa obra, o Einstein en l'escrit "¿Per què el socialisme?":
 
-- ¿Puc escriure sobre lingüística, tot i no haver estudiat filologia, sinó Magisteri i Biblioteconomia?
 
La resposta, com molt bé podrà pensar el públic que també actua amb principis i que col·labora en InfoMigjorn crec que és clara:
 
-- Sí.
 
Tots podem escriure en espais de llibertat.
 
Doncs, ja ho sabem: més democràcia participativa real i des de casa (la família) i menys normes. ¿I per què menys normes? Doncs perquè la persona que estima la llibertat responsable i és prou conscient que el seu interior (la consciència) li dicta que amb democràcia (i com més directa, millor) és com ha avançat qualsevol cultura. I d'això podem llegir molt a Google, sense eixir-nos d'Europa cap als Estats Units (un país amb tradició federal i amb consultes de referèndums durant eleccions presidencials a nivell de tot l'Estat) ni cap a Sud-amèrica (amb democràcies populars interessants, atenent a publicacions de pensament lliure, com ara, Le Monde Diplomatique): Suïssa, Islàndia, Còrsega, Holanda o Dinamarca.
 
Finalment diré que fa uns dies vaig oir part del diàleg entre un psicòleg i un representant d'unes organitzacions festives d'una localitat de l'Horta. Els interessos públics, gràcies a eixe psicòleg (persona de principis i representant d'una comunitat religiosa), pogueren més que els privats i, així, finalment pogué més la raó que la passió o la posició del partit que mana allí. ¿La clau? La força del diàleg i, en casos puntuals, la possibilitat de recórrer a la justícia per a fer realitat més de dos drets reconeguts en la Constitució espanyola i en la Declaració dels Drets Humans. Amb eixes persones es fan amistats sinceres; amb les altres, classes espontànies de respecte.
 
Que gaudiu tots d'un bon dia.
 
Lluís Barberà i Guillem
 
Mestre i historiador
 
11)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 52)

 

L’escolta en el món de la salut

Ramon Sangles i Moles

 

En el món de la salut hi trobem gent adolorida, indefensa, nafrada, vella. Hi ha tot un munt de persones amb necessitat de ser escoltades, potser més que no pas de ser curades. Sovint, qui és escoltat, s’oblida fàcilment dels seus mals i es refà. Si una persona malalta és ben escoltada i atesa, el seu dolor és molt més suportable i les mateixes medecines li poden fer molt més efecte; podríem dir que, escoltant i aconsellant els malalts, hom fa de metge i d’animador.

 

He tingut la sort de veure algunes infermeres que ho són per vocació: totes tenen el do de la comunicació; elles, a més de ser unes expertes de la cura, són unes artistes de la paraula, de la paciència, de la delicadesa; saben prendre cura del malalt, i el seu ver art està a saber escoltar, a saber dir les paraules justes d’encoratjament, d’ànim, a fer-hi veure més enllà de l’espai reclòs de l’hospital. Beneïdes siguin!

 

Tanmateix, per dissort, també n’he hagudes de veure i tractar de malcarades, geniüdes i incapaces d’atendre els malalts tal com es mereixen i negades a parlar-los en la seva llengua. Déu ens en deslliuri!

 

Quan una persona en la migradesa de forces se sent escoltada, pren un alè que la fa saltar del llit i posar-se a córrer. En l’art de saber escoltar els dèbils i nafrats hi ha el secret per a fer després pioners en un món ple de dificultats. No heu vist mai un malalt refer-se i tenir en endavant una salut de ferro i estar més disposat que ningú a servir? Hom és un bon metge de l’ànima i del cos si escoltant els pacients entra en el seu cor i els fa sentir estimats i compresos.

 

I encara molt més tacte i perícia demana l’art de saber escoltar persones tristes, amb depressions, envoltades de soledat... on el fet d’escoltarles atentament els és ja una teràpia de primer ordre.

 

Pel que fa a l’escolta dels ancians, cal remarcar que l’escoltant sent en ells la veu de l’experiència. L’ancià, amb tot un cúmul de fets i successos viscuts, i a sobre veient que se li acosta el comiat, dóna més valor a les seves paraules i duu una vida més contemplativa i assossegada.

 

No cal dir que coneixent el món dels malalts i prenent consciència del seu estat s’entén de seguida que amb la salut no s’hi juga. En els malalts trobem la veu dels nostres límits i de la fragilitat humana; escoltant-los ens adonem de com en som de vulnerables i veiem que tots estem exposats a malures. Davant els malalts prenem consciència que la vida no és objecte de caricatura o de broma i que, davant d’ella, cal tenir una actitud molt seriosa i respectuosa.

 

12)

Comunicació presencial: roba, calçat i complements

 

Joan Tudela

 

Aquí, la paraula clau és adequació. De fet, adequació és sempre la paraula clau en matèria de comunicació. Però en el cas de la nostra roba, el nostre calçat i els nostres complements, l’adequació és el tot. Adequació a què? D’una banda, a la situació comunicativa i a l’interlocutor; d’altra banda, al nostre estil personal de comunicació (que inclou el nostre estil personal de vestir). La nostra identitat professional, la nostra edat i el lloc on ens trobem són coses a tenir en compte en aquest aspecte.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net