InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 38 (divendres 03/06/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - ai
 
2) Eugeni S. Reig - ¿Quantes esquenes tenen els capellans?
 
3) Màrius Serra - Esperxem?
 
4) Joan-Lluís Lluís - Contra els seductors, amb melangia napolitana
 
5) Antoni Llull Martí - Imaginacions, idees i fantasies
 
6) Pau Vidal - Balder/a
 
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Lletra S)
 
8) Qüern, butlletí bibliogràfic de literatura i llengua catalanes antigues
 
9) Joan Martí i Castell - Unitat i variació lingüística: una qüestió ideològica
 
10) Joaquim Torrent - Alícia al país de la Pastora
 
11) Ramon Sangles i Moles - L'escolta en la vida social i comunitària
 
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: físic personal
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

ai

Interjecció que s'usa per a corregir un error que hem comés en allò que estem dient. Equival a “m'he equivocat, volia dir”.

Ahir vaig vore en el mercat a Ramonet, el fill de Lluïsa, ai, de Maria.

Aquesta accepció de la interjecció ai és d'ús general i s'usa molt, però, incomprensiblement, no l'arreplega cap diccionari.

 

En valencià també es diu: volia dir

La llengua estàndard sol emprar: volia dir

En castellà es diu: quería decir

 

 

2)
¿Quantes esquenes tenen els capellans?

 

Eugeni S. Reig

 

 

En el capítol de la sèrie "Senyor Retor" titulat "El secret està en les formes" emés per Canal 9 dimecres 6 d'abril d'enguany, a les deu de la nit, el capellà don Horaci explica com es deia la missa abans del Concili Vaticà II i diu que la deien en llatí i d'esquenes. El mateix don Horaci explica que actualment els capellans diuen la missa de cara als fidels. És evident que si diu “de cara” és perquè cada capellà té nomes una cara. I si diu “d'esquenes” no pot ser altra cosa més que perquè cada capellà té més d'una esquena. ¿Quantes esquenes té un capellà?
Això de dir “d'esquenes” (en plural) en lloc de dir “d'esquena” (en singular) és un castellanisme deplorable i completament innecessari. En valencià cal dir d'esquena, no 'd'esquenes'. El castellà diu en plural moltes coses que, en bona lògica, hauria de dir en singular, però això és així, forma part del geni d'eixa llengua. Expressions com ara a finales (o a principios) de semana (o de mes, o de año, o de siglo), andar por esos mundos de Dios, bajar (o subir) las temperaturas, estar bajo las faldas de la madre (de uno), estar hasta las narices, felices Navidades, felices Pascuas, hablar a espaldas de alguien, muchas felicidades, poner las barbas en remojo, máquina quitanieves, saltar por los aires, girar-se de espaldas, hacer las Américas, tener muchas ganas de hacer algo, sonarse las narices, tocarse las narices, a los efectos de, a todas horas, caerse de narices, en estos momentos, en aquellos tiempos, hacerse añicos, heces fecales, tener pocas luces, etc., o paraules com ara felicidades, cortafuegos, guardabarros, guardaespaldas, parabrisas, Navidades, etc., són en plural en llengua castellana mentres que els seus equivalents valencians els fem sempre en singular, com fan les altres llengües del nostre entorn. De la mateixa manera el castellà diu buenos días, buenas tardes i buenas noches, sempre en plural. Altres expressions com ara subir a los cielos o bajar a los infiernos serien discutibles.
En el mateix capítol (podeu veure'l en la web de RTVV), en un lloc a on donen classe de cuina, es llig en la pissarra “cuscús amb fruits secs”. En valencià es diu i s'ha dit sempre amb fruita seca, en femení i en singular. Només ho hem dit d'eixa manera. Exemples literaris a on trobem la denominació fruita seca n'hi han moltíssims, però en posaré només u, de la novel·la Sense la terra promesa d'Enric Valor i Vives. És aquest:
«Es van asseure en els pedrissos, tocats per l'ombra de la carrasca. I allà, rústicament, menjaren olives senceres, fruita seca, i begueren sengles nuvolets d'aiguardent anisat.»
Ja veiem que Enric Valor, que sabia valencià, escriu fruita seca (no 'fruits secs') i nuvolets (no 'palometes'). Ja comprenc que no tothom sap valencià com Enric Valor, però sempre és possible deixar-se assessorar per qui en sap.
 
3)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 2 de juny del 2011
 
Motacions

per Màrius Serra
 
Esperxem?
 
En algunes poblacions algun mot específic pren protagonisme i la gent li acaba adjudicant la potestat d'una denominació d'origen. És el cas del verb esperxar a Banyoles. Una veritable D.O. que els banyolins branden amb orgull patri a l'hora de definir-se. “Aquí esperxem pilotes”, et diuen tot cofois. I sí, sovint els nois banyolins que juguen a futbol la pengen dalt d'un arbre. És a dir, l'esperxen. De retruc, si algú es fa la casa en un indret una mica enretirat de la zona urbanitzada pot ser que s'hagi de sentir dir: “viu en una casa esperxada”. En Coromines parla d'usos diversos de la perxa (nàutics, militars, arborícoles), però tots remeten a un pal llarg com el que cal per despenjar una pilota esperxada. No costa gaire, doncs, associar causa i efecte per explicar-nos l'origen d'aquesta D.O. verbal banyolina. Però és clar, de futbolistes amb mala punteria n'hi ha a totes les viles. Fa anys, a Ràdio El Vendrell feien un programa que es deia “Naltros que vam catxar pilotes”, i aquest catxar (que a Ponent té connotacions sexuals), en boques vendrellenques equival a l'esperxar banyolí. Segur que hi ha més maneres de dir que hem penjat una pilota al balcó de la veïna.
 
4)
 
Publicat a

Contra els seductors, amb melangia napolitana

Joan-Lluís Lluís
 
Giacomo Casanova, el gran seductor del Segle de les Llums, era, també, poliglot. Un talent que l'incitava a opinar sobre qüestions lingüístiques de moda, com ara l'origen de les llengües, però també sobre l'essència i la facultat de cadascuna d'entre elles de parlar, o no, de grans temes universals. Un assumpte desagradable i buit que en principi no hauria de ser avui l'objecte de cap debat ja que els lingüistes han demostrat a bastament que qualsevol llengua és apta a parlar de qualsevol tema. El bell Casanova, en aquest cas, era simplement fill de la seva època i per això, en un text del 1797, diu: «He vist la Ilíada traduïda en napolità, i feia riure». Qualsevol traducció barroera pot fer riure, eventualment, però aquest riure casanovenc era degut més aviat a la idea que el napolità no és llengua prou noble perquè serveixi a transmetre l'excel·lència dels versos d'Homer.

Llegint aquesta frase tan insultant per als napolitans, m'ha vingut un rampell de mal humor. Confesso haver renegat en veu alta contra Casanova i haver-me afegit així, com qui no ho vol, a la gran corrua de lectors (posant «lectors», aquí, estrictament al masculí) que des de fa més de dos segles troba qualsevol pretext per menystenir-lo i amagar així sota un vel de desacord moral o polític la profunda, atàvica i eterna enveja que desperta aquell que va saber seduir un nombre incalculable de dones... Casanova, pel fet de ser de debò de carn i ossos, al contrari de Don Joan, era l'encarnació de L'home que ens roba les nòvies d'una ja vella però sempre actual cançó d'Albert Pla, i el fet que ens les robés dos segles abans del nostre naixement no és ben bé una excusa, a penes un consol. Així doncs, venjatiu, he pensat que explicaria en aquesta crònica alguna cosa definitiva sobre el napolità, per tal de demostrar que es tracta d'una llengua tan noble com el venecià matern i el francès literari de Casanova.

D'entrada, m'ha sorprès trobar poques informacions sobre el napolità, fora d'informacions gramaticals o lexicals, tant en llibres i enciclopèdies com a internet. L'article que li és dedicat a la Viquipèdia comença així: «El napolità (napulitano) és una llengua romànica parlada a la Campània i en algunes regions veïnes. Encara que sovint es parla del napolità com un dialecte, la major part dels lingüistes el considera una llengua de per si». De fet, la resta de fonts d'informació no donen gaire més detalls sobre la vitalitat, la creativitat d'aquesta llengua. Ni sobre el seu ús actual o el seu prestigi social que, malauradament, no deu ser gaire alt. Ni sobre els catalanismes històrics que hi deuen romandre... Una mica pensarós, m'he refugiat en el taral·leig de la dolcíssima cançó de Paolo Conte, Spassiunatamente, de l'àlbum Aguaplano, una cançó que respira una estranya sensualitat i que Conte canta gairebé murmurant-la. L'escolta atenta d'aquesta cançó em demostra que no entenc gairebé res al napolità, excepte, potser, en la tornada: «Ah, bella, bella, bella, bella / Famme vedè, / Famme capì… / Bona, bona, bona, bona / Famme guardà, / Famme tuccà…» Llavors em dic que aquesta cançó en boca d'un cantant de la talla de Paolo Conte, que no és napolità, deu haver fet més per al prestigi del napolità que molts articles d'enciclopèdies. Ha donat a aquesta llengua l'ocasió de rondar pel món i de penetrar en molts esperits i molts cors. És clar, Paolo Conte desprèn un magnetisme que bé podria fer pensar que és la reencarnació contemporània de Casanova. Un altre insuportable seductor. Però contra ell ja no puc renegar, i cantussejo.

 

5)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 185)
 

Imaginacions, idees i fantasies

 

Antoni Llull Martí

 

Imatge és un mot conegut i usat per tothom. Prové del mot llatí imago que significa ‘representació, retrat', i amb formes semblants i amb el mateix sentit ha passat a moltes llengües. D'aquest mot ben aviat sortí el verb imaginar, que vol dir ‘formar-se mentalment la imatge d'una cosa' (real o inexistent). La facultat de crear amb la ment imatges de coses no vistes, o de situacions o esdeveniments o sentiments no experimentats personalment, es diu imaginació. Una persona que en té molta, sobre tot si va acompanyada d'altres facultats i prou coneixements tècnics, pot resoldre problemes de difícil solució, inventar procediments o idear qualsevol tipus d'artefacte, i compondre contes o novel·les, i destacar en la creació artística.

 

Molt lligada a la imaginació està la idea, mot grec que pròpiament significa ‘aparença, imatge d'un objecte', introduït com a cultisme en la majoria de llengües europees per devers el segle XVI, si bé en la nostra ja era usat per Ramon Llull dins el segle XIII (en el castellà, segons Coromines, hi entrà en el XV).

 

Un sentit semblant, etimològicament, als mots que acab de comentar, té fantasia, pres d'un mot grec transcrit al llatí com a phantasia, ‘aparició, espectacle, imatge, fantasia', mot procedent d'un verb grec que significa ‘aparèixer' i que finalment prengué, com a significació principal, la de ‘aparèixer en la ment', i per tant, de cosa irreal, o de la que hom en pot qüestionar la realitat. Mots relacionats amb aquest són fantasiar, fantasiejar, fantasiós, fantàstic, fantasma i d'altres que són fàcilment recognoscibles. L'esmentat en darrer lloc, fantasma, amb tot i que sigui un cultisme és usat des de temps molt antic en la nostra llengua, però en el parlar vulgar n'ha estat alterada la forma en fantarma, fantauma i flantarma. També, vulgarment, li era atribuït el gènere femení: «...i a's mig d'aquell fum i d'aquelles flamarades se plantà una flantarmota molt feresta.» (Rondaies mallorquines, t. V, p. 163). La tan coneguda figura de forma humana coberta per un llençol amb dos forats pels ulls, que es presenta per fer por, a Mallorca li solien dir bubota.

 

6)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 23)
 
 
Balder/a
Pau Vidal
 

Les claus ballarines no són les que anuncien l'arribada d'un ramat de punkis, a manera d'esquellot de cinturó, sinó les que no encaixen bé al pany perquè van balderes. De la mateixa manera, pantalons i jerseis pengim-penjam no vol dir que els hàgim penjat a l'armari de qualsevol manera sinó que ens van balders. Que no se'ns ajusten bé, que ens en sobra, o perquè són d'una talla massa grossa o perquè s'han donat. Que no és el mateix que amples, alerta.

         També es conrea, més literàriament, l'altre significat, el de ‘sobrer, sense profit'.

 

«No serà balder un intent de precisar idees sobre el tipisme mallorquí, de què amb tanta superficialitat s'ha parlat i tan alegrement ve essent explotat» (Manuel Sanchis Guarner, Els molins de vent de Mallorca, 1955).

 

«...groch, ullerós, com si estigués malalt, ab son barretet de feltre estranyot com sempre y son gech negre de les festes que ja no li tivava d'aixella a aixella com avans, sinó que li venía tan balder que tota la esquena li feya bosses...» (Víctor Català, Solitud, 1905).

 


 

7)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Vocabulari

En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.

 

S 

 

Sabater. Insecte, molt semblant a l'aranya que, quan hi havia sèquies, nedava contra corrent hores i hores. Mira aquell sabater que neda ràpid!

Saboc. (Siboc). Pallús. Ruc. Albat. Encantat. Tanoca. Babau. Carnús. Talòs. Enze. Sòmines.  No et deixis rifar, saboc!

Safareigera. Xafardera, sedassera, que xerra molt. Passa de llarg, que aquesta safareigera t'omplirà el cap de xafarderies.

Safranòria. Espècie de pastanaga, que en fa dues de llarg, d'un vermell granat, que posaven en vinagre. M'agrada trobar bocinets de safranòria a l'amanida.

Saldrocar. Sotraguejar. Tants de clots fan que el carro saldroqui.

Sallar. Passar rabent. Com salla, aquella moto!

Saldoni. Ximple. Beneit. Babau. Curt de gambals. T'han engalipat, saldoni.

Sal-i-ou. Salpàs. Ha passat lo sinyor rector beneint les cases amb lo sal-i-ou.

Samal. Portadora. Són tan forçuts aquests brivalls que ells dos sols porten lo samal ple de raïm.

Sanfoina. Harmònica. Que bé que toca la sanfoina, aquesta noia!

Sapotis. Sapastre. Desmanyotat. Matusser. Ho fots malbé tot, ets un sapotis!

Sargantilla. Sargantana. Anem a empaitar sargantilles.

Sapastre. Matusser. Desmanyotat. Xafatolls. Groller. Aquest sapastre tot ho rebrega.

Sàput. Gripau. Xotolet. Ui, quin fàstic, aquí hi ha un sàput!

Saragata. Soroll. Xivarri. Gresca. Després de la trobada hi va haver molta saragata.

Saramenya. Sarmenya. Pera primerenca, petita i dolça. Hem anat a collir saramenyes.

Sarpa. Urpa d'un animal. L'ós ha clavat la sarpa a l'isard.

Sarpar. Clavar sarpada, falconada. La mona ha sarpat el raïm de dàtils.

Sarpat, sarpada. Grapada. Menat. Clavà sarpada a les ametlles.

Sauló. Estrat de terra arenosa. Has de cavar fins que arribis al sauló.

Saumullar-se. Que es comença a assecar. Aquet pastís ja es saumulla.

Secall.  Prim, esquifit, pell i ossos. Minja tu, secall!

Secardí. Magre. Prim. Secall. Aquell secardí, amb pell i ossos, no té força.

Segarrà. Tramuntana que ve de la Segarra. Fa un segarrà ben fastigós.

Segarreta. Estirat. Ranci. Del puny estret. Mesquí. Taquí. Garrepa. Ell és un bonarro i ella ben segarreta.

Segarró. Ventet llispent que ve part de la Segarra. Fa fred, fa segarró.

Segla. Sèquia. Rec. Aquesta segla dóna aigua a tots.

Sementer. Pluja fina, gairebé xim-xim, que fa a la tardor. Quin sementer més bo per a preparar la sembra!

Senatxo. Senalla que va penjada al costat del carro. La bóta va dintre el senatxo.

Sendemà. Endemà. El sendemà de la festa tots estaven ensopits.

Sentida. Punyida de dolor. Me l'he clavat, quina sentida!

Senyalar. Ferir i marcar, fer un nyanyo. L'ha senyalat al cap, amb un ferro.

Seramenya. Pera petita, primerenca. A l'hort hi tenim unes seramenyes més bones!

Seré. Vent de ponent. Fa un seré que enamora.

Sereny. Sa. Fresc. Tendre. Una fruita serenya. Una noia serenya.

Serrat. Exacte, just, rodó. Hi ha tres quilòmetres serrats.

Servar. Aguantar. Serva l'espelma i fes-me llum.

Sibeca. Ximpleta. Fava. Curteta. No ho entens, sibeca?

Silló. Selló. Cantiret. Posa el silló a refrescar a la finestra.

Silencis. Espardenyes. Per casa, posa't els silencis per no fer siroll.

Sina. Pit. Part davantera i superior del bust. El brivall robava seramenyes i se les ficava a la sina.

Singletes o singuetes. Ossets que es troben al capadavall de les potes del be, amb què juguen les nenes. Nenes, juguem a singletes?

Sinó. Excepte. Llevat de. Tret de. Tots han estat d'acord a col·laborar-hi, sinó tu.

Sints. Sents.

         Què dius ara!

         Lo que sints!

Sinyoret. Libèl×lula. Un mixó ha caçat un sinyoret.

Sinyoruncle. Dit pels nebots a l'oncle capellà. El sinyoruncle s'ha fet la coroneta.

Sirgar. Treballar de fer. Brandar. Fer feina rectament. Aquest farà sirgar tothom.

Sisella. Colom salvatge. Los grans caçadors no han caçat més que una sisella.

Sobreeixir. Vessar-se pels límits alts, un recipient. Tanca l'aixeta, perquè el safareig sobreïx.

Sobrefruitat. Massa tard, per massa madur. No ha collit los prèssics i só sobrefruitats.

Socarrim. Olor de cosa cremada. Fè, quina pudor de socarrim! / Olor de dolenteria, de marranada. Un afer, fer pudor de socarrim.

Sòc. Esclop de fusta, d'una peça, alt, per ficar-hi el peu, calçat, i no embrutar-se fregant corralines, etc.

Socs. Frens del carro. Estreny els socs!

Sofreginar. Fregir fins quasi cremar. Doncs a mi m'agrada lo sofreginat.

Sogall. Corda més prima. Lliga els feixos amb un sogall.

Soguill. Cordill. Corda primeta. Lliga el sac amb un soguill.

Solà. Terrassa. Del solà estant albirem el Tallat.

Solament. Fonament. Una casa assentada sobre roca té un solament ferm.

Soldats (infantil). Espurnes que salten dels fogons, en ventar-los. Mireu quin munt de soldats!

Somera.  Somer. Ruc. Ase. Com quan diem gos sense mirar si és gos o gossa. Mira que carregada que va aquella somera!

Somera, Dona fada, toixa, fava, favota, pàmfila. Aquesta somera tot ho entén a la biorxa.

Somerot. Dona homenenca, toixa. Aquest somerot no és bo per a res.

Sondormia. Malson. Pesombre. He dormit tota la nit sense mica de sondormies.

Sorges. Malforjat, mal engiponat, baldragues. Ella tan polida i el seu marit un sorges.

Sortida. Acudit, bajanada que hom diu. Entrades de savi i sortides de ruc. (Entrades, referit als cabells.)

Sulcir. Solcir. Coure amb poca aigua o amb poca salsa. Cremar-se un menjar. Xerrem i deixem que la carn se sulceixi.

Sumanda. Somanta. Pallissa. Tupada. Estovat. Estomacada. Li ha clavat una bona sumanda.

Sutragar. Sotragar. Sutragant d'aquesta manera no anirem aumon.

 

 

8)
 

Qüern és un butlletí bibliogràfic de literatura i llengua catalanes antigues, dels segles XII al XVIII. Des de 1993, recull totes les referències bibliogràfiques de llibres (estudis i edicions de textos) i articles publicats arreu del món, en publicacions de tota mena, sobre les matèries literatura i història de la llengua catalanes fins a la primera meitat del segle XIX.
 
 
Unitat i variació lingüística: una qüestió ideològica
 
Joan Martí i Castell

 

 

Introducció

Ha estat reiteradament i justament afirmat que Pompeu Fabra fou un geni i alhora una persona hàbil per a dirigir l'elaboració de la codificació del català literari a començos del segle XX i per a fer entendre la necessitat vital que el col·lectiu dels catalanoparlants l'acceptessin disciplinadament i unitàriament.

Allò sobre què potser no s'ha aprofundit prou és en les teories en què sustentava les seves opinions. Bé que és cert que s'ha subratllat que en ordenar el català Fabra aspira a convertir-lo en llengua nacional, en canvi, no s'ha aprofundit suficientment sobre quines tesis descansa aquesta idea.

La meva voluntat és d'assenyalar els criteris encara vigents que l'Institut d'Estudis Catalans ha heretat del Mestre i que continua aplicant en la dialèctica unitat/variació lingüística a l'hora d'establir i d'actualitzar la normativa lèxica i gramatical.

Entre nosaltres, la qüestió de la funció de les variants diatòpiques en l'ús general de la llengua ha estat i és persistent i ens preocupa de manera particular. Tanmateix, la discussió sobre aquest tema acostuma a centrar-se principalment en el criteri quantitatiu: quanta variació hi ha d'haver en la codificació unitària?

Generalment, hi ha dues posicions extremes antagòniques: o es rebutja tant com es pot, en benefici de la compacitat de la llengua, o bé se sublima, amb la consciència que cal respectar la realitat tal com és, com una riquesa de què res no es pot perdre. Entremig, hom troba tots els matisos que es vulguin.

 

1. Llengua i dialecte

La idea que s'ha estès del concepte dialecte és plena de connotacions sociolingüístiques gens banals, fruit de tergiversacions ideològiques volgudes, estratègiques.

Arreu del món és general que el concepte llengua es refereixi a les variants dels parlars prejudicialment més prestigiosos i que, en canvi, dialecte al·ludeixi a les de categoria menor.

No oblidéssim que aquesta ideologia arriba fins i tot a aplicar la denominació de dialecte a allò que és una llengua respecte a una altra de dominant.

Hom afirma que aquest plantejament d'oposició qualitativa entre dialecte i llengua no té cap sentit des del punt de vista lingüístic. Però em sembla que cal matisar. Podem dir sintèticament que els dialectes estan destinats és a convertir-se en llengües, la qual cosa n'implica una desaparició parcial, encara que sembli paradoxal. El pas de ser dialecte a ser llengua és la conseqüència de la voluntat col·lectiva dels grups humans d'ajuntar-se en projectes comuns i alhora de separar-se d'altres grups amb projectes distints. La decisió de sentir-se grup diferenciat condueix lingüísticament a l'establiment d'una normativa unitària mitjançant la conversió d'allò que eren dialectes en una realitat que se'n diu llengua, en la qual la variació geogràfica resta relativament amagada. Fer una llengua és triar, i triar implica inevitablement deixar de banda, marginar algunes solucions, perquè si totes hi haguessin de caber, no ens mouríem mai d'un mateix estadi.

Fins avui la lingüística deixava sobreentenent que les llengües són primer i que els dialectes són desviacions per degradació posteriors cronològicament. No. El procés és a l'inrevés: primer són els parlars heterogenis, sobre els quals, quan s'ha convingut delimitar territoris, estats, nacions, s'han construït les llengües, mitjançant un procés de depuració de la diversitat lingüística i de la sublimació d'una unitat tan artificial com ineludible.

La unitat de qualsevol llengua es plasma en la preceptiva, mitjançant la presència adequada de la variació que la caracteritza; els desequilibris hi atempten, tant si actuen per defecte com si actuen per excés. Pompeu Fabra ja va advertir dels perills de la dialectalització com a instrument separador, producte de l'afluixament de pertinença a una mateixa única col·lectivitat lingüística. El Mestre entenia que “Havem de voler que el dialectes visquin pel bé de la llengua literària, que incessantment té necessitat de recórrer a ells per al seu renovellament i creixença; però pensem que una llengua literària, una llengua nacional, és alguna cosa més que un conjunt de dialectes, i que tots els nostres esforços han d'endreçar-se a aconseguir-ne la més gran unitat possible.” (Almanac de la Revista, any 1919).

Els parlars són la realitat quotidiana, que es distancia més o menys, encara que generalment molt sensiblement, d'allò que hom ha acabat elegint com a referent lingüístic d'una comunitat. Es produeix un moviment, l'eix central del qual és el símbol establert, respecte al qual es pot parlar d'adhesions i desercions, segons la voluntat de confondre's realment en un sol grup unitari major o, en canvi, de mirar de fer renéixer el grup menor que se sent com a propi i al qual no es vol renunciar.

En un ordre diferent, l'estratègia de la separació pot tenir més d'una direcció: pot mirar de portar al revifament de grups considerats més petits dins el grup major, mitjançant la defensa històrica i sincrònica d'un localisme que es vol hegemònic; o bé pot tendir cap un objectiu molt distint: cercar l'hostilitat envers un grup que es presenta com a igual, encara que sigui hegemònic, per tal d'apuntar a favor d'un grup diferent, que es considera encara més gran que l'anterior, tot i que estrany des del punt de vista històric.

Els filòlegs es refereixen a la unitat de la llengua catalana a partir de percentatges de semblances i dissemblances entre els seus parlars. Recorren al grau de similitud o de diferència entre parlars per a diferenciar llengües, perquè aparentment és un indicador tan lògic, que ningú no s'adona fins a quin punt és fals. Si la societat catalanoparlant conegués la distància que hi ha, posem per cas, entre el sicilià i el llombard, o entre el romà i el venecià, veuria com es desploma immediatament el castell del criteri de la intel·ligibilitat per a identificar llengües i establir-ne fronteres. I potser no cal anar tan lluny ni a exemples tan ostensiblement evidents: quantes vegades un català del Principat no acaba d'entendre prou bé un parlant de la pagesia de Maó o un mariner d'Alcúdia?

Es tracta d'un fet que al meu entendre delata una veritat significativa: reconeixerà obertament el català del Principat que no entén un parlant de Maó o d'Alcúdia?

Si un parlar que avui és d'una llengua en el futur serà d'una altra, el motiu no raurà en el fet que tinguin solucions gramaticals, fonètiques i lèxiques més o menys diferents dels altres parlars, sinó en el fet que s'haurà decidit col·lectivament que no es vol ser parlants de la llengua originària; les diferències lingüístiques s'utilitzaran com a argument prioritari, però no en seran la raó de fons.

 

2. El prestigi de la variació: autoodi i autoestima

D'antuvi, vull remarcar un procés que és compartit per tots els sistemes lingüístics d'arreu i que és producte d'uns condicionants que pesen decisivament en l'ús de les llengües: el procés de mundialització, que duu inexorablement a l'homogeneïtzació, també en l'ús lingüístic.

Vegem algunes premisses bàsiques.

Primera: als territoris de llengua catalana s'està produint des de fa molts anys un procés d'igualació lingüística que implica l'enfortiment dels parlars d'una zona i el consegüent afebliment de la resta.

Segona: aquest procés no és una característica exclusiva ni especialment distintiva dels territoris de llengua catalana. És universal. I afecta no solament la llengua, sinó que transcendeix tot el comportament humà, tot allò que anomenem cultura.

Tercera: com a resultat del que acabo de dir, és general una actitud d'allò que en sociolingüística es coneix amb el nom d'autoodi respecte a les variants dialectals no privilegiades; actitud que és proporcionalment major com més allunyades se sentin dels parlars centrals hegemònics. I, és clar, es genera paral·lelament una actitud d'autoestima respecte als dialectes centrals i orientals o dels que en són pròxims.

La dinàmica de la vida moderna amenaça seriosament els dialectes actuals, per la via de l'estandardització. El procés és lent, però no s'atura: la introducció de formes lingüístiques noves de les àrees centrals i orientals, es barregen amb les més tradicionals d'altres zones i, després de conviure-hi un temps, que pot ser més o menys llarg, és fàcil que acabin imposant-s'hi definitivament i substituint les originàries genuïnes.

No obstant el que he afirmat sobre l'anivellament, suposar que els dialectes desapareixeran és suposar una cosa impossible; els dialectes evolucionen i es tendeixen a una igualació, certament. Ara, no podran deixar de ser mai la realitat material del símbol abstracte que és la llengua. Ningú no parla d'acord amb la codificació simbòlica, tot i que segons la situació sociolingüística la distància entre el parlar concret i la realitat simbòlica és més o menys accentuada.

 

3. La divisió politicoadministrativa dels territoris de llengua catalana: incidència en la variació

És evident que la divisió politicoadministrativa dels territoris de llengua catalana afavoreix el distanciament entre si i, doncs, lingüísticament col·labora a fer els seus habitants més estranys que no conciutadans. Una de les repercussions afecta la intel·ligibilitat de què he parlat. La fluïdesa que comportaria que no estiguessin dividits administrativament facilitaria una intel·ligibilitat sense dificultats, com passa en països les diferències dialectals dels quals són incomparablement més acusades. Aquesta realitat justifica, per exemple, que els mitjans de comunicació de Catalunya cerquin de enir-hi una presència especial de la diversitat dialectal. Probablement això no caldria, en una situació política diferent, perquè les televisions locals ens acostarien adequadament la variació.

La política que no respecta la realitat històrica que ha ajuntat o separat territoris culturalment i lingüísticament amenaça la cohesió dels qui tradicionalment estaven units. El collage políticament dispers que es persegueix reprodueix en petit allò que en gran es dóna entre realitats lingüísticament diferenciades; és a dir, com que es viu separadament com a comunitats reconegudes de dret, es magnifiquen les especificitats peculiars de cada territori respecte als altres amb qui es comparteix idioma i cultura, de manera que els trets distintius que conviurien en una normal dialèctica dins una gran comunitat, es converteixen en elements de reivindicació identificadora que actuen com a separadors d'un tot.

 

4. Unitat i variació: una qüestió ideològica i política

Si tenim en compte que, llevat d'alguns criteris molt generals, en cap llengua no hi ha un sistema objectiu que permeti establir el percentatge de cadascuna de les variacions diatòpiques amb què compta, haurem d'acceptar que llur inclusió en la normativa és una qüestió fonamentalment ideològica. I que, doncs, l'acostament o l'allunyament a la unitat sòlida respon a conceptes de què hom pot ser-ne més o menys conscient, però que a la fi tenen a veure amb l'autonomia que es vol atorgar a cada idioma i al grau de representativitat nacional que hom desitja que tingui. I els marges en aquestes solucions van des de la idea compacta infrangible de nació, fins a una concepció de fragments que cal diferenciar en una unitat en què hom creu poc i que pot tocar i toca el secessionisme.

I si admetem que l'equilibri entre unitat i variació és una qüestió ideològica, haurem d'admetre ensems que acaba essent una qüestió política, ja que les ideologies de tota mena es reflecteixen sempre en interessos de poder.

 

5. De dialectes a llengües: heterogeneïtat versus homogeneïtat

Les històries de les llengües no són sinó les transformacions des de l'heterogeneïtat cap a l'homogeneïtat; transformacions que pel seu caràcter no són mai definitives ni tancades: una homogeneïtat sempre pot fragmentar-se en heterogeneïtat; tot depèn dels equilibris de força entre els territoris, dels interessos polítics, econòmics, socials, etcètera.

D'una determinada variació territorial pot néixer una sola llengua o moltes, segons les possibilitats i les necessitats i les voluntats de les polítiques hegemòniques.

Els pobles no es formen predeterminadament, metafísicament; són el producte de la voluntat de les persones d'ajuntar-se i de separar-se, i les llengües en son l'instrument decisiu.

 

6. Oralitat i escriptura: materialitat i abstracció

La unitat dels idiomes acaba depenent de l'establiment de l'escriptura, és a dir, de l'establiment del seu codi, de les convencions gràfiques acceptades per un col·lectiu.

La relació entre cohesió, compacitat i llengua escrita única, és clara. La unicitat del nivell escrit amaga la variació real, que continua existint naturalment en l'ús habitual oral. Al mateix temps, a l'hora de construir el codi ortogràfic, es procura de distanciar-lo de cap altre i més especialment dels qui puguin ser més amenaçadors, que són generalment els més acostats geogràficament.

L'escriptura, sense ser pròpiament la llengua, és el mitjà pel qual se'n fa o se'n desfà la idea. I s'estableix a partir de la concepció d'un territori que es consolida com a comunitat, com a poble, com a nació.

 

7. La variació: un tresor i una amenaça

A principi del segle passat Enric Prat de la Riba ja afirmava coses com la següent: “Tota societat tendeix a constituir per ella mateixa una llengua, o almenys, una forma determinada de parlar, que uneixi més íntimament sos membres components y al unirlos entre sí els separi dels demés.” (La cursiva és meva) (Primer Congrés, p. 666).

Com que les llengües, des de la voluntat simultània d'igualació i de diferenciació, afavoreixen decisivament les identitats, la realitat de l'oralitat, la variació dels parlars, es poden manipular, en el procés d'elaboració de l'escriptura, segons que convingui ajuntar o separar.

Pompeu Fabra deia: “A tot arreu del món, quan en un domini lingüístic s'ha produït una literatura, veiem formar-s'hi, i regnar per damunt de la llengua parlada multiforme, una llengua literària filla d'un llarg i acurat procés de selecció i de fixació, i això s'esdevingué en les terres de llengua catalana, i els catalans tinguérem la nostra llengua nacional, on traspuaven a penes les diferències dialectals de la llengua parlada.” (La cursiva és meva) (Fabra, p. 76). Al meu entendre, aquestes paraules són probablement les més significatives per a delimitar el concepte de llengua nacional de manera correcta: una selecció que silencia necessàriament la variació. Ningú abans que ell no ho digué en termes tan clars. O potser hauríem de recular fins a l'objectiu del Dante de superar la variació lingüística per tal d'arribar a un vulgar il·lustre, que exposa a De vulgare eloquentia.

Les característiques accentuades de cada lloc són un tresor de dues cares. Les especificitats es poden remarcar com a constituents d'una unitat més gran, però també es poden tractar com a característiques que no encaixen en aquesta unitat major i generar així el sentiment de secessió.

En els corrents secessionistes, mai no s'arriba a complaure el desig de qui els defensen en el grau d'acceptació de la variació, fins a la separació definitiva; a major consideració dels localismes, major sol·licitud d'admetre'ls, sense límits, en un procés que teòricament i pràcticament arriba a la divisió de llengües diferents.

Vet aquí que la perspectiva per la compacitat de la llengua catalana, com ja veia Pompeu Fabra, no ha de ser la concessió en contra de la unitat: “En morfologia és molt més difícil d'aconseguir la uniformació; no solament difícil, ans impossible: si un dialecte diu pateix i un altre patix, si un dialecte diu canto i un altre diu cante, i un altre cant, l'adopció en la llengua escrita d'una forma única no pot ésser sense sacrificar l'una o l'altra d'aquestes variants dialectals.” (De la depuració de la llengua literària, dins La Nova Revista, 1927, núm. I. 1).

El nom de les llengües, com la variació, també és una qüestió ideològica. L'acceptació d'un sol nom genèric manifesta el grau de cohesió de la comunitat que comparteix l'idioma. I, igualment com en la variació diatòpica, la voluntat de recórrer a realitats més petites respecte a la unitat major pot tenir direccions diferents, les mateixes que hem indicat en parlar de la variació dialectal: qui tria la denominació a partir del lloc determinat petit o ho fa per donar vigor al territori propi en perjudici del territori unitari general, és a dir, practica un localisme, actitud que es dóna en major o menor grau segons la realitat sociolingüística de la llengua: a major anormalitat, major tendència a denominacions específiques reivindicatives de parcel·les petites; o bé defensa una denominació diferent a la genèrica solament per afeblir i difuminar definitivament la comunitat general en benefici d'una nova comunitat que es considera més gran i més prestigiosa, encara que històricament, lingüísticament, culturalment sigui aliena.

 

8. Normatives alternatives

Una de les manifestacions més contundents de l'amenaça de la secessió és la producció de normativa alternativa a l'establerta oficialment per a una llengua. No és debades que existeixi la creença popular que la diferència entre una llengua i un dialecte és que aquella té una gramàtica i aquest, no; certament que no és així, però no és menys veritat que aquesta opinió respon al caràcter emblemàtic que tenen la gramàtica i el diccionari normatius en qualsevol idioma.

La resistència forta a l'acceptació de les normes gramaticals i lèxiques que resultaren de la labor que liderà Pompeu Fabra, responia en el fons a una actitud especialment pregona de valorar correctament les conseqüències transcendents d'admetre o rebutjar allò que es proposava des de l'Institut d'Estudis Catalans. Sortosament Fabra n'era conscient, perquè ell com ningú coneixia la incidència política en la tasca de la confecció de les bases per a una llengua nacional. Fabra no volia ni diferents centres codificadors, ni normes independents, per molt que poguessin confluir. Fer una gramàtica o un diccionari alternatius als reconeguts acadèmicament és la declaració d'hostilitat lingüística simbòlicament més greu possible, al marge de l'acceptació social que podrà tenir la proposta que hom passi. Res no pot anar més en contra de la unitat lingüística que l'elaboració d'una normativa específica per a un territori, encara que sigui en nom del respecte a la variació; vegem, si no, quines llengües fortes, amb poder, tenen actuacions d'aquesta mena.

 

9. Disciplina lingüística i lleialtat nacional

La disciplina quant a la normativa esdevé imprescindible, perquè té un paper essencial: fer que la llengua que hom parla sigui una i no una altra. Pompeu Fabra ho entengué així, fins al punt que relacionà l'acceptació de la normativa gramatical i lèxica amb el patriotisme: “L'escriptor qui menysprea o ignora la tasca del gramàtic és un mal escriptor i un mal patriota.” (La cursiva és meva) (La Revista, I, núm. 2, del 10 de juny de 1915).

Encara que a l'hora de valorar la codificació hom tendeix, solament amb una mica de raó, a relacionar-la especialment en un determinat territori de la llengua que sigui, aquesta és una suposició que estrictament no es dóna mai. Així, respecte al català s'ha dit que Barcelona ha estat l'exemple per a la seva normativització: qui afirma això, no ha sentit mai, diccionari i gramàtica de Pompeu Fabra en mà, com es parla a Barcelona. Ni en la fonètica, ni en el lèxic, ni en la morfologia, ni en la sintaxi, a Barcelona no es parla segons el codi fabrià. Altra cosa és que hi hagi solucions lèxiques, morfològiques i sintàctiques diatòpiques que no apareguin al diccionari i a la gramàtica, però això no significa que el que hi és formi part de cap dialecte en particular.

 

10. La codificació de la llengua catalana de Pompeu Fabra i de l'Institut d'Estudis Catalans

L'obra gramatical i lèxica de Pompeu Fabra i l'obra preceptiva de l'Institut d'Estudis Catalans han rebut, tan fortament com injustament, les conseqüències dels judicis i els prejudicis a què m'he referit, a l'hora de valorar els treballs respectius.

S'esdevé que no sabem prou clarament què és dialectal, en el sentit de no barceloní ni central, i què no ho és. Hi ha la tendència a creure's que una determinada solució és exclusiva de tal o de tal altra zona, i, en canvi, resulta que té un amplíssim abast geogràfic.

Ningú no pot negar amb arguments de pes que la llengua literària catalana s'ha bastit sobre la base del criteri composicional. Certament que els parlars centrals hi tenen més protagonisme, però hi ha unes raons històriques, polítiques, econòmiques, culturals, de què mai no podem prescindir, que ho justifiquen.

Qui ha aprofundit la labor de normativització de Pompeu Fabra i en la de l'Institut d'Estudis Catalans sap que hi són presents immancablement, entre d'altres, els següents punts de vista: 1) Tradició (al Diccionari trobem granera, arena, corder, nirvi, etcètera). 2) Extensió geogràfica (al Diccionari trobem melic, madeixa (‘troca'), torcar (‘netejar'), etcètera. 3) Suplència d'un castellanisme (arrasit, per “despejat”, femeller, per “mujeriego”). 5) Popularitat o formes emblemàtiques (fel sobreeixit al costat d'icterícia, eixir al costat de sortir). 6) Aprofitament de matisos (oposició semàntica, però també gramatical: llançar/llençar, aquest/aqueix, ací/aquí, seu, seus/llur, llurs, li ho/l'hi, la hi/l'hi, li'n/n'hi).

Probablement, si la Renaixença que va viure Catalunya s'hagués produït en termes semblants en algun altre territori, hauria estat allí on s'hauria forjat la codificació del català. Però les coses són com són i la història és la que és.

Posteriorment, durant el segle XX i ara a principis del XXI, l'Institut d'Estudis Catalans ha crescut considerablement en nombre de membres, sense comparació respecte a principis del segle passat. Les possibilitats i les necessitats d'intercanvis científics, literaris, de pensament també són molt més freqüents i factibles i imprescindibles. En el nou context, l'Institut no ha volgut abandonar les línies generals que inspiraren Fabra en l'elaboració de la normativa. Però el context polític i cultural generals obliga a unes atencions especials i diferents respecte a les que eren necessàries fa un segle. Precisament la divisió politicoadministrativa que s'ha consagrat amb la democràcia comporta que hi hagi d'haver un capteniment especial quant a la relació unitat/variació. Altrament, l'Institut d'Estudis Catalans ha estat reconegut com l'autoritat lingüística per a tots els territoris de llengua catalana, i no solament per a Catalunya, la qual cosa, hem de dir-ho clarament, ha creat suspicàcies i recels fora del Principat, els quals han estat i són manipulats políticament en benefici d'interessos que sovint amenacen amb la ruptura. El coneixement científic i històric de la variació ha avançat molt, la qual cosa permet aplicar més objectivitat a les decisions sobre l'acceptació dels dialectalismes.

Hi ha un fet que em sembla el més simptomàtic pel que fa a la voluntat de l'Institut d'Estudis Catalans de considerar la variació: l'acollida en el seu si, per voluntat pròpia, que s'ha reflectit explícitament en els estatuts i en reglament de la corporació, de representants de tots els territoris de la llengua catalana. Així, en el cas concret de l'elaboració i l'actualització de la codificació, els processos a la Secció Filològica i a l'Institut en general permeten que siguin científics parlants de les principals zones de llengua catalana els qui proposin i defensin la variació gramatical i lèxica que hi cal incloure. I per descomptat el funcionament de la Secció Filològica i de l'Institut fa del tot innecessària l'existència de qualsevol altra pretesa iniciativa d'elaboració de normativa de la llengua catalana. Basta veure els percentatges de membres de la SF i de l'IEC que són de fora del Principat de Catalunya. Una sola llengua reclama una única autoritat lingüística i una única normativa.

 
10)
Alícia al país de la Pastora
Joaquim Torrent

   L'escriptora Alicia Giménez Bartlett, natural d'Almansa -de família de ferroviaris- i criada a Tortosa, ha publicat el seu darrer llibre, "On ningú no et trobi" (Destino. Barcelona, 2011), titulat originalment "Donde nadie te encuentre", el qual està tenint un gran èxit de vendes. Gira al voltant de la figura de la Pastora, guerriller inscrit al registre civil com a dona per una malformació genètica, posteriorment convertit en home -amb el nom de Florenci-, i que actuà durant la postguerra a la zona del Maestrat i els Ports, i també al Matarranya i a les Terres de l' Ebre. Certament, no es pot negar que ha estat escrit amb traça i ofici narratius, no endebades la seva autora és experta en novel·la negra. De tota manera, potser hi ha un excés de tòpics i llocs comuns, així com de manca de profunditat dels personatges, un pèl acartronats i previsibles. Això és especialment notori en els dos personatges principals, inventats per l'autora: "el periodista espanyol" i "el psiquiatra francès", que es proposen, en aquells anys de postguerra, establir contacte amb la mítica Pastora. El periodista ve a ser com una mena de Bogart d'estar per casa que duu una existència bastant precària i que aprofita totes les ocasions per  sobreviure, i, per descomptat, la que se li presenta a rel de l'afany del doctor francès per conèixer la Pastora amb finalitats "científiques". Quant a aquest darrer, ens és presentat com
un veritable extraterrestre, que no toca de peus a terra i no para d'horroritzar-se davant l'espectacle ofert quotidianament pels habitants d'aquest cantó dels Pirineus.

   Pel que fa al personatge de la Pastora, basat, aquest sí, en una biografia real i en fets verídics, ens hi acostem, bàsicament, a través d'una llarga explicació estructurada en capítols intercalats on "ell-ella" va narrant la seva peripècia vital.. Així, ens podem assabentar dels seus orígens i de com les circumstàncies el portaren a integra-se en el maquis, fins al moment que sol i sense perspectives es  veu obligat a fugir a Andorra.

   Personalment, penso que es podria haver obtingut molt més d'aquest extens relat autobiogràfic fet -suposadament- per la pròpia Pastora, ja que peca d'una linialitat excessiva. Ben mirat, però, el personatge tampoc no podia donar més de si, perquè, si se m'admet la comparació, era com una mena de "santo inocente" delibià. Un ésser pur i no contaminat per la societat, en contacte directe i continuat amb la natura, però simple i sense instrucció.  És a dir, amb tots els respectes, un ésser primari que vivia en el present i que el seu únic objectiu era la subsistència. Evidentment, com els integrants de la família de masovers de "Los santos inocentes" de Delibes, també era víctima d'una estructura social injusta que sols s'aguantava per la violència i la ignorància. Una víctima a qui havien privat de cultura i afecte, i que, a més, per la seva dubtosa condició sexual, era objecte d'estigmatització. Precisament aquesta estigmatització, en un episodi especialment traumàtic per a la Pastora i protagonitzat per membres de la Guàrdia Civil i el Sometent -els braços executors de la repressió franquista en el món rural-, fou la que provocà, per un atac de revenja primària -no per cap procés de conscienciació-, el seu ingrés a les files del maquis. No costaria gaire fer un paral·lelisme amb l'esclat d'ira de l'Azarías-Rabal delibià, que el portà a l'assasinat del "señorito" a causa d'haver mort el seu ocell.

   Tot i això, el costumisme naturalista de Delibes i els seus personatges rurals són lluny de l'obra de Giménez Bartlett, la qual es limita a fer una bona trama integrant molts elements dispersos i a aconseguir una novel·la "entretinguda" , però sense penetrar prou en la psicologia  dels personatges ni atansar-se vitalment a l'ambient humà i natural on es desenvolupa la seva acció.

   I si analitzem els elements "ideològics" presents veurem com l'autora no ha pogut substreure's de tot un seguit de prejudicis estereotipats; començant per l'oposició entre la barbàrie ibèrica del periodista -extensible a l'ambient- i el pressumpte refinament del doctor francès. Un refinament que presuposa, acríticament, l'excel·lència de tot allò que provingui de més amunt dels Pirineus i
que es reflecteix al llarg del llibre en afirmacions fetes pels diversos personatges, maquis inclosos.

   Igualment es nota una certa manca de sensibilitat per la cultura pròpia del territori on es desenvolupa la novel·la -la catalana, evidentment- i l'adscripció nacional dels personatges. Aquests  són
presentats -llevat, òbviament, del doctor francès- únicament com a "espanyols", l'acció transcorre simplement en "una part  d'Espanya", i es dóna per suposat que si els guerrillers ensenyen a llegir a la
Pastora ho fan en castellà... De fet, l'autora no arriba mai a qüestionar l'alienació cultural i nacional de la Pastora, malgrat l'evidència que aquesta va néixer, es va criar i va actuar a terres de parla catalana, i va  lluitar contra unes forces repressores que tenien una actitud no gaire distant de la mostrada, uns quants anys enrere, per les tropes alemanyes als diferents països europeus ocupats. Per suposat, els maquis tampoc no tenien cap veleitat catalanista; ells actuaven per "alliberar Espanya de Franco" i se sentien plenament espanyols. Fins i tot veiem com en un determinat episodi de la novel·la fan cridar a la gent "Viva España" -"libre", això sí...

   Es pot afirmar que la Pastora neix, viu i mor en un estat de plena alienació cultural i nacional. De tota manera la seva conscienciació social tampoc no anava més enllà d'un vague sentiment de
confraternització social, ja que, com ha estat dit, la seva incorporació al maquis es devia per damunt de tot a raons personals.

   Per finalitzar,voldria fer una breu referència a la sintaxi i el lèxic emprats per Giménez Bartlett, els quals són bastant pobres i traspuen poca autenticitat. Res a veure, salvant totes les distàncies,
amb la genuïnitat mostrada per Delibes a l'hora d'escriure. Coses de fer servir una llengua que no és la que realment caldria  per a aquesta història. Evidentment em refereixo a l'edició original en
castellà, no a  l'excel·lent traducció catalana, duta a terme per Alexandre Gombau i Arnau. Aquest ha tingut el gran encert de fer servir a la part autobiogràfica suposadament relatada per la pròpia
Pastora el català dialectal dels Ports i el Maestrat, amb la qual cosa s'aconsegueix una gran aproximació al personatge. El traductor ha fet bé la seva feina des de tots els punts de vista possible, però tampoc podia anar més enllà del text original; tot i això el resultat és prou digne i interessant. Un mèrit, però, en aquest cas no imputable a l'autora.

 

11)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 51)

 

L'escolta en la vida social i comunitària

Ramon Sangles i Moles

 

Entre els subjectes d'una societat o d'una comunitat hi ha constantment i omnipresent la necessitat de comunicació, i, per tant, la necessitat d'escoltar-se mútuament i de fer-se cas tant com sigui possible.

 

Pel que fa a la vida social, és molt convenient d'escoltar a fons i després saber ser també crítics. Fruit de l'escolta, unes coses podran ser assumides, unes altres no. Ara bé, en l'àmbit d'aquesta comunicació s'ha de mirar de construir sempre relació, lligams d'amistat. I tot allò que pugui induir a distanciament, rivalitat o incompatibilitat de caràcters, és millor relativitzar-ho i fer-hi una rialla de flaire convivent.

 

Pel que fa a la vida en comú, el fet d'escoltar en qualitat germanívola fa que hom aculli sense dificultats les paraules de qui parla, i que tot seguit les faci operatives. És bo que la paraula escoltada es transformi de seguida en obres concretes, de manera que, mentre dura l'acte comunicatiu, hom sovint pot ja construir i edificar. En l'àmbit comunitari la bona relació sol donar-se per garantida gràcies al constant frec a frec de persona a persona i a l'amor generós que entre els uns i els altres es professen. A la fi, les obres acrediten la relació i la segellen.

 
 
12)

Comunicació presencial: físic personal

 

Joan Tudela

 

No triem el nostre cos ni la nostra cara. Cadascú té el físic personal que té. Naturalment, hem de tenir cura de la nostra salut i del nostre aspecte físic i, si ho fem amb encert, això serà un dels nostres actius en la comunicació presencial. Així i tot, cal que tinguem present que el físic personal només esdevé un factor visual importantíssim en la comunicació presencial en dos casos extrems: d'una banda, l'home o la dona que, a causa d'un accident o d'una malaltia, té un aspecte monstruós, i, d'altra banda, l'home o la dona que, a causa dels atzars de la vida, té un atractiu que, en una escala de 0 a 10, obtindria un 10. En tots dos casos extrems, l'interlocutor o l'auditori, sigui quina sigui la seva ideologia, no podrà evitar de centrar-se en l'aspecte físic de qui parla i oblidar-se de la resta de factors. Com que la immensa majoria de la gent no ens trobem en cap d'aquests dos extrems, no ens hem d'amoïnar. Així i tot, sí que hem de tenir present que com més tranquil·lament, però més clarament apreciem el nostre cos i la nostra cara, més bé ens en sortirem en la comunicació presencial.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net