Article publicat en EL PUNT dimecres 18 de maig del
2011
http://www.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/412794-el-valencia-del-psoe.html
El valencià del PSOE
Eugeni S. Reig
Diumenge 15 de maig, quan passejava per València, vaig veure un cartell
electoral del PSOE amb la frase “altre camí és possible”. Això és una barbaritat
vergonyosa. Això no és valencià. Calia haver escrit “un altre camí és possible”.
I, molt millor encara, “hi ha un altre camí”. La frase “altre camí és possible”
és un mal calc del castellà “otro camino es posible”, fet per algú que no té ni
idea de valencià. A més, tant “un altre camí és possible” com l'equivalent
castellà “otro camino es posible” són calcs de l'anglés “another way is
possible”. Així que ni la frase valenciana ni la castellana són verdaderament
genuïnes.
Més
avant m'he trobat un altre cartell amb la frase “amb el teu vot València mira
endavant”. Els valencians no diem ni hem dit mai de la vida endavant,
diem i hem dit sempre avant. Endavant és un encreuament entre “en
avant” i “davant” que ha fet fortuna a Catalunya, a Mallorca i a Menorca, però
que els valencians no usem ni hem usat mai. Avant és la forma patrimonial
catalana, la tradicional, la genuïna, la forma que els valencians hem utilitzat
des de fa més de 800 anys i que hem aconseguit fer arribar viva i ben viva al
segle xxi. Hauria sigut molt més
adequat escriure “amb el teu vot València mira cap avant”.
També
he vist cartells amb les frases: “alcalde, endavant!” i “endavant alcalde!”.
Haurien d'haver escrit: “alcalde, avant!” i “avant
alcalde!”.
Un
amic m'ha enviat una fotografia d'un cartell electoral del PSOE, aquest de la
ciutat d'Alacant. Diu literalment: “Perquè guanyi Alicante”. Escriuen “guanyi”
que és una forma verbal que s'empra a Catalunya però que els valencians no diem
ni hem dit mai de la vida. I a continuació escriuen “Alicante”, així, tal com ho
llegiu, en castellà. Haurien d'haver escrit “Perquè guanye Alacant”. “Alacant”
és la denominació tradicional d'eixa ciutat en la nostra llengua i, a més, és
una denominació tan oficial com “Alicante”. En el mateix cartell, més avall, en
lletra més menuda, diu: “Elena Martín, candidata a l'Alcaldía d'Alicante”. De
nou “Alicante” i, a més, “Alcaldía” amb accent damunt la i. En valencià,
alcaldia s'ha d'escriure sense accent. I la majúscula no li fa cap falta,
que alcaldia és un nom comú, per molt importat que consideren que siga la
d'Alacant.
Comprenc que estem immersos en una crisi molt forta però, caram, em fa
l'efecte que contractar un assessor lingüístic no pot ser tan
car.
Dit això, trobo que també es pot dir que sembla desitjable que els líders polítics tinguin una bona competència lingüística. Potser no cal que assoleixin el nivell de Manuel Azaña o d'Andreu Nin, bons escriptors i traductors, ni tan sols el de Felipe González, excel·lent orador i articulista, perquè de gent amb una llengua tan sòlida se n'està perdent la mena, tant en català com en castellà. Però no els faria cap mal parlar i escriure una mica millor. Entre els que el tenen com a llengua materna, n'hi ha que s'hi esforcen i n'hi ha que no. Hi ha les aptituds, esclar, però també hi ha l'opció personal, que no sempre té relació amb la ideologia de partit. A les darreres eleccions, els candidats amb més competència lingüística eren, de llarg, l'espanyolista Alicia Sánchez-Camacho i el republicà Joan Puigcercós, mentre que a les municipals el nacionalista Xavier Trias comparteix les dificultats, molt especialment d'ordre fonètic -i no em refereixo als defectes de pronúncia, sinó a l'ensordiment de les consonants-, amb Alberto Fernández Díaz.
Procuren millorar el seu català, els nostres polítics? Per citar personalitats d'un mateix partit, el president Jordi Pujol, malgrat haver estat educat a l'escola alemanya i durant el franquisme, té un català sòlid i especialment ric, i segur que no és per ciència infusa. Res a veure amb el del diputat Duran i Lleida, i a anys llum del de la presidenta del Parlament, la barcelonina Núria de Gispert.
Ho reconec. M'he embolicat en un tema massa ampli per resoldre'l en tan poc espai. Potser val més que acabi amb el millor exemple de la pobresa conceptual i retòrica d'aquesta campanya, l'eslògan A mi m'agrada Barcelona , amb una repetició pronominal emfàtica més pròpia d'una criatura que d'un alcalde. Vol ser alcalde, i no poeta, direu. Doncs a mi, parlant com un nen, no em convencerà.
Aquesta setmana dedicaré els tastos als alcaldables de Barcelona. Començo pel PP. El català d'Alberto Fernández Díaz té, com el nom, un ADN castellà. L'ànima de la llengua, el que ens hi uneix visceralment, és fonètica. I la fonètica del candidat del PP ens diu que, si bé ha fet un notable esforç per parlar bé el català, no s'hi ha entregat. No ha deixat que la llengua penetrés en el seu jo íntim o, potser, ho ha intentat tard, quan ja estava massa fet.
Dit això, té un català sorprenentment correcte. No hi deu haver gaires persones a Catalunya que, amb la seva fonètica, afinin tant des d'un punt de vista lèxic i sintàctic. Els puristes hi trobaran milers d'incorreccions. Deixem-los dir. El cert és que, amb la norma a la mà -i deixant de banda la fonètica-, és més correcte el català de l'alcaldable del PP que el de molts catalans de tota la vida.
I això és mèrit seu però és també, sobretot, un símptoma de fins a quin punt avui el català és una llengua de prestigi a Catalunya. Que la dreta espanyolista parli en una ciutat tan castellanitzada com Barcelona el català que parla ell és un motiu d'optimisme en un context sovint desolador. Havíem cregut, fins no fa tant, que qui parlava català es feia dels nostres. Ara sabem que no és així. Però estic segur que, en aquest esforç per parlar bé, pot haver canviat alguna cosa substancial en la seva manera de veure el món que l'ha fet menys espanyol en el sentit més ranci.
El català de Ricard Gomà té les arrels en l'associacionisme de carrer que creu de bona fe que canviar paraules canvia el món, que la llengua té tall i pot ferir. I en lloc de dir que "els nens immigrants han d'anar a classe" diu que "els nens i les nenes nouvingudes no han de fer absentisme escolar". Oposa a l'esgarip l'afabilitat que ho posa tot "en valor" i sembla que gairebé es vulgui fer perdonar el fet que l'hagis d'escoltar.
Gomà no crida, és la veu vellutada de la penombra del confessionari, un consiliari de cau. És com un Gargamel convertit en bon jan per un encanteri del gran barrufet. En algun moment té un didactisme tan mel·liflu que frega els jesuïtisme però mai hi acaba de caure. És, amb diferència, la veu menys agressiva i més conciliadora de tota la campanya. Res no és detonant en el seu discurs verd i bonista, tot llisca i fa venir una son reparadora.
Però Gomà, sense moure's mai d'un sol registre, diu coses nobles i constructives. És l'antítesi de Berlusconi, amb tot el que això té d'enormement valuós. Llàstima que, en el fragor de la batalla electoral, el seu català, que tant dignifica la política, simplement no se senti. I és que al final si un candidat no crida, desqualifica i insulta, per a molts electors és com si no es presentés. Corren mals temps per a aquells que confien la seva sort a una cà lida persuasió, per als convençuts que no per cridar més és té més raó.
Presentació del llibre Llengua i literatura. Barcelona 1700