InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 37 (divendres 27/05/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - agulleta de pi
 
2) Eugeni S. Reig - Anar a escola i altres construccions sense article
 
3) Màrius Serra - Tòtxo?
 
4) Joan-Lluís Lluís - El traductor automàtic dels Sants dels Darrers Dies
 
5) Antoni Llull Martí - Incisions i altres mots tallants
 
6) Pau Vidal - Badoc
 
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Lletra R)
 
8) Vídeo d'una entrevista a Enric Valor (duració: 30 min i 3 seg)
 
9) Francesc Aracil i Pérez - Llagostins de Guardamar i llagostins de Vinaròs
 
10) Joaquim Torrent - Un mossèn al servei del poble
 
11) Ramon Sangles i Moles - Saber-se escoltar en la llar familiar
 
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: posició en l’espai
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

agulleta de pi

Fulla de pi.

La paraula agulleta és molt adequada per a denominar les fulles dels pins –i d’altres arbres com ara els cedres– perquè tenen forma acicular, és a dir, forma d’agulla.

Una denominació també molt usada en valencià per a referir-se a les fulles del pi és tisoreta de pi (o estisoreta de pi) perquè les agulletes de pi, en la major part d’espècies, les que són corrents en les terres valencianes, estan disposades de dos en dos i unides per la base de manera que formen una v que ens recorda una tisora oberta. En algunes espècies, com ara el pi canari, les fulles aciculars apareixen unides de tres en tres.

La denominació agulleta de pi l’usa l’escriptor alcoià Jordi Valor i Serra en la seua prosa literària. En la narració Dolça recompensa podem llegir:

Ella s’incorporà, estirant sos perfectes braços nus cap a davant, i em digué quedant asseguda amb la cabellera plena d’agulletes de pi:

–Escolta, Guillemet. ¿Saps que per a ser tan grandot tens ocurrències molt originals?

 

En valencià també es diu: fulla de pi, estisoreta de pi, tisoreta de pi

La llengua estàndard sol emprar: agulla de pi, fulla de pi

En castellà es diu: hoja de pino

 

NOTA: El text citat es troba en la narració curta Dolça recompensa dins del llibre Històries casolanes. Narracions alcoianes (Editorial Lletres Valencianes. Alcoi, València, 1950, pàg. 53)

 

 
2) 
Anar a escola i altres construccions sense article
 

 

Eugeni S. Reig

 
   Anar a escola significa ‘assistir un xiquet regularment a un centre docent d’ensenyament primari a fi de rebre l’educació, la instrucció i els coneixements adients’.
    Exemple:
    - El teu xiquet ¿encara no va a escola?
    - La setmana que ve comença.
No hem de confondre anar a escola (sense article), que expressa el concepte definit, amb anar a l’escola (amb article), que significa anar a l’edifici a on s’impartixen les classes.
Exemple:
- El meu xiquet ja fa dos anys que va a escola, però ell no va a l’escola en autobús com el teu, se’n va a peu amb la seua cosineta.
Actualment, a la porta dels centres docents públics d’ensenyament primari a on es formen els xiquets valencians, podem llegir: “Col·legi públic d’Educació Infantil i Educació Primària”. Alguns energúmens intransigents i d’esperit justicier s’han permés empastifar amb pintura negra alguns d’eixos cartells posant al damunt la paraula colege. I fan açò, sense cap mena de dubte, perquè pensen que en valencià no es diu col·legi, es diu colege. Però estan completament equivocats, perquè en valencià, els citats centres docents, no es diuen ni s’han dit mai de la vida ni col·legis ni coleges, s’han dit sempre escoles. La paraula escola és una de les més dignes i més belles de la nostra llengua. Sempre s’ha dit anar a escola per a expressar el concepte ací definit. És una locució molt antiga com ens ho demostra el fet que diem anar a escola i no anar a l’escola, de la mateixa manera que diem parar taula i no parar la taula. Les construccions sense article com ara anar a escola, parar taula, llevar taula, fugir d’estudi, anar a missa, anar a costura, anar a cama-coixa, anar en cama crua, seure a taula, servir taula, dinar en taula, primavera d’hivern, primavera d’estiu, tornar paus, fer paus, quedar-se a fosques, partir palletes, caminar a palpes, a primeries, a darreries, a migjorn, a migdia, a mitjanit, de matí, de vesprada, de nit, d’estiu, d’hivern, posta de sol, eixida de sol, a poqueta nit, de totes maneres, passar per baix cameta, deixar baix taula, etc., són autèntiques relíquies de temps antics que hem conservat durant segles. Ara, després d’haver-nos transmés la locució anar a escola de generació en generació durant anys i anys, ens permetem el luxe de llançar-la per la borda i substituir-la per l’expressió anar al cole, enormement allunyada de la idiosincràsia del nostre poble. ¿És pot dir alguna cosa més ridícula, més cursi i més coenta que anar al cole?
 
3)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 26 de maig del 2011
 
Motacions

per Màrius Serra
 
Tòtxo?
 
De bastons i bastonades n’hi ha per totes les contrades. Els noms que reben les garrotades tot sovint depén de l’objecte contundent que provoca l’impacte. Ja es veu que garrotada ve de garrot, igual com una plantofada ve de plantofa i una tampanada ve del tampà (un porticó que obre cap enfora). De vegades els mastegots prenen noms d’aliments habituals que podem imaginar fàcilment com a arma llencívola: una castanya, un bolet, una pinya (o un pinyac). I de vegades no sabem gaire d’on provenen. És el cas del tòtxo, amb accent obert, que fan anar a l’Alta Ribagorça per referir-se a un bastó. A la Vall de Boí, per exemple, encara és viu i se sent anomenar prací, prastí i prallí (és a dir, per aquí, per una mica més lluny d’aquí i per allí, que els ribagorçans mantenen les tres posicions de proximitat). La diferència amb el totxo que fem servir per referir-nos a la construcció (o a algú que és maldestre) és només de pronúncia. El tòtxo bastoner es diu als Pirineus amb o oberta i el totxo immobiliari amb o tancada. Potser d’aquí ha vingut el mal. Sigui com sigui, gràcies als ribagorçans, podem dedicar als especuladors immobiliaris un crit contundent: “Tòtxo als del totxo!”
 
4)
Publicat a
El traductor automàtic dels Sants dels Darrers Dies
 
Joan-Lluís Lluís
 

Aquells postadolescents amb camisa blanca i accent ianqui, sovint rossos, extremament intercanviables, que es passegen a peu o amb bicicleta per totes les ciutats del món per fer conèixer la seva creença i coneguts com a mormons disposen d'un llibre sagrat que els és particular. El Llibre de Mormó és disponible en català, com en un centenar d'altres llengües i qui ha pogut sentir curiositat per aquesta branca peculiar del cristianisme hi pot aprendre que, segons els mormons, unes tribus d'Israel van emigrar en temps antics fins a Amèrica i que els amerindis són, doncs, els seus descendents. Aquesta creença va ser iniciada per Joseph Smith el 1823, gràcies a la descoberta que va afirmar haver fet de textos sagrats enterrats en un pujol de l'estat de Nova York. Un àngel anomenat Moroni, aparegut en somni, li va indicar on eren aquests escrits, gravats en plaques d'or. Es tracta del text integral del llibre sagrat mormó, suposadament transcrit per sacerdots hebreus, que expliquen, breument, el procés de redacció: «Ara, heus aquí, hem escrit aquests annals segons els nostres coneixements, amb els caràcters que anomenem entre nosaltres l'egipci reformat, els quals ens han estat transmesos, i els hem adaptat segons la nostra manera de parlar» (Llibre de Mormó, capítol 9, versicle 32). Així va néixer l'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, i mai no ha mancat algun erudit mormó per explicar que la versió anglesa d'aquest llibre consta de girs que en palesen, amb tota evidència, l'origen hebreu...

El mateix àngel, diuen, va explicar a Joseph Smith com ho hauria de fer per traduir aquests textos, utilitzant dos objectes propis del ritu jueu antic anomenats Urim i Turim. Es tracta de dues pedres que els sacerdots jueus utilitzaven en cerimònies de divinació. Aquestes pedres, investides de poder diví, van permetre a Joseph Smith una traducció ràpida en anglès de la totalitat del text. La seva dona va testimoniar així d'aquest procés de traducció, deixant entendre que devien funcionar com una mena de veu interior: «Cap home no hauria pogut dictar el text del manuscrit sense estar inspirat, ja que, quan li servia de secretària, em dictava durant hores i hores, i quan hi tornava després dels àpats o de les interrupcions, reprenia exactament allà on s'havia aturat, sense veure el manuscrit ni fer-se llegir cap fragment». Malauradament, quan va haver acabat la seva tasca de traducció, l'àngel Moroni va tornar a aparèixer per recuperar les plaques, però també les pedres sagrades. Així que, segons la versió oficial de l'església mormona, només onze persones, totes adeptes d'aquesta mateixa església, han vist aquests objectes i han donat testimoni escrit i signat de la veracitat de la seva existència.

De fet, a la primera edició del Llibre de Mormó, el 1830, Joseph Smith consta com a autor del llibre, fet que ha estat utilitzat des de sempre pels adversaris dels mormons per rebatre la teoria del seu origen diví. Només a l'edició del 1837, Smith va pensar a constar com a simple «traductor». Es diu també que Joseph Smith hauria pogut plagiar el llibre View of the Hebrews, publicat el 1823 pel reverend Ethan Smith i en el qual s'afirma que els indis d'Amèrica eren de «les deu tribus perdudes» de l'Antic Testament. Sembla que no hi hagi cap prova que Joseph Smith hagi mai llegit View of the Hebrews, però existeixen similituds evidents entre els textos dels dos Smith. I, és clar, no hi ha hagut mai cap element arqueològic i menys encara lingüístic que demostrés l'existència d'un lligam ni que sigui llunyà entre qualsevol de les civilitzacions ameríndies i els hebreus antics.

 
5)
 
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 184)
 

Incisions i altres mots tallants

 
Antoni Llull Martí
 
El verb llatí caedere, ‘tallar’, ha produït diversos mots en la nostra llengua i en moltes altres de les europees, normalment cultismes, a partir de la seva rel cis, que apareix en el participi cisus ‘tallat’. Per exemple incisió ‘tall efectuat en’, tecnicisme molt usat en cirurgia. I un llenguatge incisiu és aquell que penetra en la ment del qui escolta com a través d’un tall. També es veu aquesta arrel al mot incís, que vol dir ‘aficat a través d’un tall’, i s’usa referit al tall fet en un discurs per aficar-hi alguna explicació o concepte.

 

En molts altres termes la rel cis amb l’accepció de ‘tall’ no hi és tan aparent com en els que hem vist fins ara, però si ens hi fixam l’hi notarem perfectament. Concisió expressa la idea de tallar tot el que sobra o no és essencial en un discurs; precisió, la de tallar en el punt exacte; la circumcisió, la de tallar al voltant; la decisió, la de tallar tot el que no és necessari per veure clar un assumpte. De la mateixa procedència són, naturalment, concís, decidir, precisar, precisament, circumcidar, circumcís, etc.

 

Un mot germà d’aqueixos que ha resultat polèmic en la nostra llengua, és precís, agafat del llatí praecisus que significava ‘tallat, retallat’, i també ‘abreujat’, sobre tot en la locució, esser precís, que en castellà significa ‘esser necessari’, però que en la nostra llengua, parlant com cal, vol dir que ‘té precisió’ i precís és ‘exactament determinat, no equívoc’. Segons els puristes, dir és precís per ‘és necessari’ o ‘cal’, és, en bon català, inadmissible, i l’eminentíssim lingüista Joan Coromines, al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, tom III, pàg. 39, retreia als redactors del Diccionari català-valencià-balear la seva tolerància amb aquest castellanisme, que, amb tot, havia estat utilitzat per Mn. Alcover a les Rondaies, en distintes ocasions. És millor, per tant, que eviteu aquesta expressió, però si per descuit l’usau, tampoc no fareu un pecat gaire gros, i crec que mossèn Alcover us n’absoldria amb una penitència ben petita.

 

 
6)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 121
 
 
Badoc
Pau Vidal
 
 

El badoc és una figura imprescindible del retaule social perquè fa moltes coses alhora sense fer res. El badoc bada perquè mira, bada perquè obre un pam de boca i bada perquè està distret. La natura del badoc és contemplativa, gairebé mística: com l’anacoreta que obre l’ànima al buf diví, el badoc obre els ulls a la realitat i se la fa seva. Un exemple clar? Si passo en vermell perquè no m’adono del semàfor, interessadíssim en una tanca publicitària, el cotxe obligat a frenar bruscament tindrà tot el dret a dir-me “Badoooc!”; ara, si li bado el cap a mon germà d’una pedrada, mon germà tindrà dret a dir-me moltes coses, però segur que no em dirà badoc. És en la contemplacio, no pas en l’acció, que la badoqueria troba la seva raó de ser.

         Això sí, el badoc per excel·lència de la jungla urbana, la figura mitològica que encarna a la perfecció aquesta voluntat d’aprendre el màxim amb el mínim esforç, no és el d’aparador, el de mira-quin-núvol-més-bonic o el de goita-aquella-rossa: el gran badoc està recolzat en una tanca de barres de color groc i observa detingudament, amb ull expert, l’enderroc d’una casa vella o la construcció d’una de nova. És el badoc de les obres.

 

«Joan Antoni romania aturat, com un badoc. L’home l’empentà al cotxe, ell es deixà violentar sense protesta, l’home tancà la portella remugant» (Joan Puig i Ferreter, Els tres al·lucinats, 1926).

 

«Trobo, entre altres papers, aquestes ratlles escrites fa tres anys: ‘Sempre he estat una mica endarrerit i de petit vaig ésser un badoc notori. Especialment poc sensible, molt indotat per a comprendre res de les coses de la religió. Vaig entendre molt poc de la doctrina: la vaig aprendre de memòria com si fos la gramàtica» (Josep Pla, El quadern gris, 1966).

 

Iepa-la!

 

Que badoc ve de badar és una obvietat; però badar, catalanització del llatí batare, prové en última instància d’una onomatopeia, bat, exemplificada perfectament a la frase feta ‘obrir de bat a bat’. El més divertit, però, és que de bat es deriva bataculum, ‘escletxa’, i d’aquí bataculare, una de les conseqüències de badar: ‘badallar’.

 

 
7)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Vocabulari

En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.

 

R 

 

Rabatós. Furient, esverat. El Pep s'alçà, rabatós, i l'escridassà.

Radere. Darrere. Aquest paio sempre vol que li vagin al radere.

Rader. Darrer, últim. Ja se sap, tu sempre el rader!

Rai. Adverbi que denota un mal menor, satisfacció per una sort tampoc no tan greu. Que no m'ajudarà, diu? Això rai! Tu rai que ets valent. Molts diuen "això és lo de menys", que és un calc servil del castellà. Cal dir, cal combinar: Això rai.

Ramal. Corda per a lligar l’animal. Lliga la somera a l’anella amb el ramal.

Ramassador. Que passa arreplegant animals domèstics, per vendre. Corre que el ramassador ja crida!

Ramblatge. Esbronc. Renyada. Li ha clavat un ramblatge que l'ha deixat tou.

Rambler. Traficant d'haveries. El rambler portava un munt de mules a la fira.

Rampanyar. Arreplegar-ho tot, apropiar-s'ho. Ell, a taula, ho rampanya tot.

Raola. Rasqueta. Rasora. Han rascat l’engrut de la llauna amb la raola. / Fusta que hom fa anar per a enrasar la mesura del gra. Passa la raola per damunt del litre.

Raons. Al·legats, discussions, renyines, baralles. Amb els de casa, com més poques raons millor.

Rascaculs. Tobogan. Aquet galifardeu té un deliri pel rascaculs.

Raspós. De superfície un xic grollera. La padrina fa un bigoti rasposet.

Ratasia. Ratafia. La padrina, amb els seus secrets, fa una gran ratasia.

Ratar. El gat espiar les rates. El Tom és un gat molt ratador.

Ratat. Rosegat. El Jordi porta les abates totes ratades.

Ravaníssia. Ravenissa. De ravaníssies n'hi ha de blanques i de grogues.

Re. Res. A la meua terra hi ha de tot i aquí no hi ha re. Re, home, re, no em vingos amb romanços!

Rebordonit. Migrat, descastat, no ben esquerat. No m'agrada aquest prèssic, se'l veu rebordonit.

Rebre. Carregar-se cops. Si em tornes a aixafar, rebràs.

Rebregat. Dolent,mal educat, trinxeraire, díscol, malparlat. Tu respecta, que ets un rebregat!

Rebullit. Incomplet, no acabat, no madur. Quin hort més rebullit que tens!

Recer. Redós. Aixopluc. Lloc resguardat. Anar a recer. Cercar un recer. / Amb les mans, o amb alguna altra cosa, fer tanques per protegir quelcom delicat. Fes recer amb les mans, que encendré un llumí.

Reculà. Peça fixada a la barra del carro perquè l’animal faci marxa enrere. Sense reculà, no podem pas prendre el carro.

Redó. Rodó. L'ha tallat en redó.

Redolta. Sarment. Aquestes redoltes són per a cremar.

Regalícia. Regalèssia. La regalícia es troba a les lleres dels rius.

Regatera. Rengle de taques al vestit. Alça, llord, quina regatera a la brusa!

Regina. Caragol més petit i blanquinós. No hi ha com la regina feta a la cassola.

Reixos. (obs.). Reis. Què et portaran els Reixos, noi?

Reixumar. Rajar rellent, treure'l. Aquesta paret reixuma.

Remeneta. Ficadís, tastaolletes, que en tot vol ficar el nas. Engegueu a dida aquet remeneta, sinó en tot ficarà el nas!

Remullós. Dit de la boira humida. És una boira remullosa!         

Rentada. Fet del rentar. Quantitat que hom renta. Avui he fet tres rentades.

Repapar-se. Enxovar-se. Escarxofar-se. Ell es repapa a la gandula i feu-vos fúmer!

Repàs, repassada. Estovat. Allisada. Tunda. Batan. L'amo ha clavat un repàs al murri que Déu n'hi dó.

Repelús. Esgarrifor. Esmussada. Nen, no mosseguis el ferro, que em fa repelús.

Replà.  Planell, en un lloc elevat que no va més amunt. El replà de l’església de Bellpuig

Replujar. Aixoplugar. Es replujaren sota el tendal del firaire.

Reprendre. No posar-se bé el menjar a l'estómac. El dinar m'ha reprès.

Res, adverbi. No costa res. No pesa res.

Rescaldó. Escalforeta del sol en un lloc arrecerat. A la galeria encara hi ha un rescaldó.

Respirar. D'alleujament. Quan sentí que no l'incloïen en la llista de lladres, respirà.

Ressentir. Fer pudor. El mort ja ressentia.

Ressopó. Petit àpat que hom fa quan va a dormir tard. Després de la missa del gall farem el ressopó.

 Retirada. Retirança. Semblança.

         La Roser té una retirada a la Dolors.

         −Sí que l’hi té, s’hi assembla força.    

Revenir. Tornar, en sentit ample. Ha de ploure molt, perquè revinguin les fonts.

Revessia. Girada forta del temps. Hi ha una revessia d’aire gelat que talla.

Revolada. De cop sobtat i fort. D’una revolada li hai pres lo rifle.

Riba. Marge d’un tros. Aquestes ribes totes haurien de ser plantades de xops.

Rispa. Viu, esmolat, despert. És tan rispa que no el fumbràs pas.

Ristaló o rístalo! Invitant un nen petit a saltar. Salta, rei! Ristaló!

Roada. Rosada. De bon matí tot està ple de roada.

Roc. Pedra. Nens, no tireu rocs!

Rodet. Carret de fotografia. He de posar un rodet nou a la màquina de retratar. / Corró de l'era. El suport de la mesa de l'altar és un rodet.

Romanços. Històries. Excuses. Falòrnies. Foteses. Galindaines. Birimboines. Deixa't estar de romanços i anem al gra.

Romàtic. Florit. Humit. Resclosit. El celler fa olor de romàtic.

Rònec. Humit, tancat, ranci. Quin estable més rònec, per als pobres cavalls.

Ronsejar. Fer el gandul, fer les coses a desgana i a poc a poc. Au, que tu ets la nata, per a ronsejar!

Ronya. Avariciós. Garrepa. Estirat, Ganyó. El vell és un ronya acabat.

Roquerol. Ocell semblant a l’oreneta, però amb el sobre cua blanc. Els roquerols baixen a tocar de ventre a l’aigua.

Rosta. Tall de cansalada o de carn de porc fregit. Pa fregit. Amb una rosta, pa torrat i un all faig un esmorzar dels déus. / Llesca de pa fregida amb l’oli amb què s’ha fregit la cansalada o l’arengada. Mai m’havia cruspit una rosta tan bona!

Rostar. Escurar el plat o els ossos. Aquest afamegat ho rosta tot.

Rotlla. Mocador de cap, amb un nus darrere. La padrina porta una rotlla nova.

Ruada, roada. Rosada. Fa fred, l'hort és ple de ruada.

Ruc. Beneit. Ase. Babau. Ximple. Bèstia. Saboc. Curt de gambals. Llondro. No siguis ruc, adona't que aquest t'aixeca la camisa.

Rucada. Ruqueria. Niciesa. Bestiesa. Quina rucada que has dit!

Rucaina (benigne). Ximplet. Ja t'ho deia jo, rucaina, que cauries.

Runar. Rondinar. Queixar-se sempre. Aquest murri sempre runa.

Rutlla. Cèrcol. Feia saltar el gat per dintre la rutlla.  

Ruvina o rovina. Rubina que arriba al poble. Els afores i els carrers baixos del poble estan plens de ruvina.

 

 

8)
 
Publicat a VilaWeb dimecres 2 d'abril del 2011
http://www.vilaweb.tv/?video=6777

El valor d'Enric Valor

VilaWeb recupera una conversa amb Enric Valor de l'any 1996, de valor documental, en ocasió del centenari del seu naixement.
 
Duració: 30 min i 3 seg
 
9)
 
Article publicat en la Guia de Guardamar (del 25 d'abril a l'1 de maig)
 
 
 
Llagostins de Guardamar i llagostins de Vinaròs
 
Vinaròs, a la comarca del Baix Maestrat, és la més septentrional de les poblacions costaneres del  País Valencià, i coincideix amb Guardamar en què són dos llocs on es pesquen dels més exquisits llagostins del Mediterrani occidental. El passat 1 d’abril, la nostra alcaldessa i el seu homòleg vinarossenc varen signar un conveni per tal que els dos municipis promocionen conjuntament este marisc tan apreciat. Ara bé: el que molts ignoren és que eixa connexió entre Vinaròs i Guardamar no és  només d’ara, sinó que va donar-se ja fa temps. El meu amic Josep Verdú, experimentat home de mar, i per altra banda soci de la nostra entitat, tingué l’amabilitat i l’agudesa d’assabentar-me d’este fet.
A Guardamar s’ha pescat llagostí des de temps immemorial, però no d’una manera intensiva com ara. La xàvega, técnica tradicional i habitual de pesca del nostre litoral, la pràctica de la qual necessitava molts pescadors, n’agafava només alguns exemplars escassos, junt a d’altres espècies de la nostra costa.
Va ser el contacte entre mariners de Guardamar i mariners de Vinaròs, en el llarg periode de servei militar de llavors, com els nostres paisans varen conéixer que el llagostí podía ser capturat més massivament i amb menys esforç  simplement usant els tipus d’embarcació i les xàrxies idònies. Això va ser cap a la década dels anys 20 del passat segle. A Vinaròs s’usava el llaüt i un tipus d’art més espessa. Convidats pels d’aquí, uns quants vinarossencs varen fer un primer viatge per terra a Guardamar per conéixer la costa. Després vingueren dos llaüts per mar, s’estigueren un temps pescant en front de la gola del Segura (tenien experiència en pescar en fons sorrencs i fangosos, que són els que vol el llagostí) i comprovaren que la cosa funcionava de meravella. El nostres pescadors, en conéixer la nova técnica, s’aplicaren ràpidament i començàren a substituir les xàvegues i les reclares per llagostineres, que en realitat són bots oberts i que només demanen el treball de dos hòmens. Estes llagostineres les feia un mestre d’aixa que hi havia a l’illa de Tabarca, Pomares, home hàbil per a construir tot tipus d’embarcació. També hagueren d’adquirir noves arts (malla del 8 i fil del 2), que en aquell moment només es venien a Barcelona en tres cases: Julià, Fabra i Ribó. Amb estes novetats s’aconseguia una pesca més abundant del llagostí en la seua temporada, la seua comercialització a bon preu en els pobles de la comarca, i així es començà a consolidar el seu prestigi gastronòmic.
I no solament esta  novetat. Pareix que totes els avancos en les tècniques de pesca al nostre poble vingueren del nord, des del cap de Roses, per tota la costa catalana i valenciana, gràcies als contactes que els nostres joves mariners feien amb els seus companys durant el servei militar i parlant tots la mateixa llengua.
Francesc Aracil i Pérez
 
10)
Un mossèn al servei del poble

   El darrer número de Temps de Franja ens assabentava de la mort de l'antic rector de la Vall del Tormo i del Mas del Llaurador, mossèn León Andia, a pocs anys de fer el segle d'edat. Serveixquen aquestes línies per mostarr el meu reconeixement a la seua figura i a la seua tasca per la llengua, en uns temps, precisament, que això tenia molt més mèrit que ara. I no us pensèsseu que hem avançat gaire. A hores d'ara la postura de l' Església davant la nosta llengua deixa molt a desitjar. D'aquí el gran mèrit de mossèn León, que en ple franquisme i tenint-ho tot en contra prengué la insòlita i valenta decisió de defensar la llengua dels seus feligresos. Quina diferència amb l'actitud d'altres mossens! I no és  qüestió de personaltzar, simplement de destacar, per contrast, la gran visió i generositat d'un
home excepcional, que tot i ser de llengua materna castellana, comprengué des del primer moment que si volia servir el poble li havia de parlar en la seua llengua i fer tot el possible per dignificar-la. Pel que sembla, però, el seu exemple malauradament no ha fet forat  i ens trobem força capellans reacis a emprar el català; i no  tots són d'avançáda edat, no,  també n'hi ha de jòvens que actuen com a veritables agents castellanitzadors -només cal recordar  la pel·lícula "Aguaviva". Tant de bo hagueren existit i existissen molts més mossens Leons. D'una altra manera anirien les coses...

   Ara per ara  l'actitud de l' Església a la Franja deixa , però, molt a desitjar. Es una actitud idèntica i paral·lela a l' existent al País Valencià, tal com Alfons Gacia Valencia, fent-se ressó de l'informe d'un grup de sacerdots valencians, ens explicava en un memorable article publicat a Levante. Hi carregava contra la castellanització de l' Església valenciana -la qual ja ve de lluny-, després de constatar com el català és pràcticamenbtt absent en els plans de formació impartits en els seminaris, cosa que imposiblilita que els futurs capellans prediquen i preguen normalment en català. De fet l'Església és, de totes les institucions significatives del País Valencià,  la més refractària a la normalització lingüistica, i les entitats que treballen per la llengua sempre han topat amb l'apatia generalitzada del clergat i el boicot dels respetius bisbes  -no us sona, això?. Així, sense formació en català, s'esdevé al País Valencià -i a la Franja- la  condemna a mort  de la llengua autòctona , en el millor dels casos destinada a la marginació i a  l'ús folclòric.

   Concloïa, Garcia Valencia, afirmant que l' Església es desqualifica teològicament si es pensa que únicament li cal el castellà per a evangelitzar, i que les conseqûencies pastorals de transmetre un missstage de salvació en llengua estranya són incalculables i perversos. No podem meys que donar-li tota  la raó i lamentar la persitència d'aquestes actiuds, al mateix temps que constatem com el nostre reconeixement a mossèn Leon no para de crèixer cada dia que passa.

Joaquim Torrent

 
11)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 51)

Saber-se escoltar en la llar familiar

 

Ramon Sangles i Moles

 

Massa vegades en les llars familiars la comunicació es dóna per suposada, quan, en realitat, la comunicació és una de les arts més fràgils i que necessita ser constantment refeta. En les famílies el diàleg s’ha de cuidar i regenerar moment rere moment, i, si hi ha malentesos, de seguida s’han d’aclarir bé les coses i traçar camins i maneres de fer, amb concreció i recta intenció. Donar per suposat que la comunicació no té esquerdes és enganyar-se i exposar-se a inevitables decepcions.

 

Generalment, quan veiem que la relació no va bé, és millor fer una aturada i negociar compromisos i actituds; posant els problemes sobre la taula i descarnant-los és com suren els conflictes i com més bé es pot veure la manera de solucionar-los.

 

Podria ser que ens adonéssim que a vegades no haguéssim tingut prou confiança en els del nostre costat, que altres vegades la impaciència ens hagués traït; altres vegades, per la nostra manera de ser o de fer, haurem mostrat una mala imatge al convivent i, vivint en l’era de la imatge, això causa conflictes; altres vegades pot haver-hi hagut una crítica destructiva que ho fa anar tot en orris. Una relació clivellada s’ha de reparar.

 

Generalment, amb un diàleg ben conduït es troba la solució de molts mals, ja que el diàleg sempre apropa les persones si hi ha la voluntat d’escoltar-se degudament. Aprendre a dialogar duu a la lucidesa i a la claredat. Mitjançant el diàleg, obrim la porta a l’amic i a l’estranger, i en el recer de casa, escoltant-nos, solucionarem multitud de problemes.

 

12)

Comunicació presencial: posició en l’espai

 

Joan Tudela

 

En determinades situacions comunicatives, no podem triar la nostra posició en l’espai (per exemple, si ens toca parlar drets des d’un faristol amb micròfon). Aleshores, simplement, ens hi hem d’adaptar i treure’n el màxim profit. Sovint, però, sí que tenim una certa llibertat de triar la nostra posició en l’espai. Aleshores n’hem de ser conscients i elegir la posició que més bé vagi per als nostres objectius i per al nostre estil personal de comunicació (per exemple, si ens toca fer de professors, podem situar-nos darrere la taula, seure-hi al damunt o passejar-nos per l’aula). Si tenim l’oportunitat d’influir en la posició en l’espai del nostre auditori, l’hem d’aprofitar amb encert (per exemple, potser ens convé optar per una distribució circular de les cadires dels reunits o potser no).

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net