InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
[10.400
membres]
Butlletí número 497 (dilluns 23/05/2011) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
1) Presentació del Nou diccionari auxiliar de
Josep Ruaix
2) Presentació de l'Epistolari Joan Coromines & Josep
Puig i Cadafalch, Jordi Rubió, Pere Bohigas i Ramon
Aramon
5) Presentació del llibre La cançó en
valencià
1)
Presentació del Nou diccionari
auxiliar de Josep Ruaix
L'editorial Claret ha tret una
nova versió del "Diccionari auxiliar" de Josep Ruaix i Vinyet. Fins ara, aquest
diccionari era dividit en dues parts; ara Ruaix l'ha fusionat en una, fent-lo
així més fàcil de consultar, i l'ha revisat, actualitzat i ampliat, passant a
dir-se "Nou diccionari auxiliar".
La
presentació es farà el dimecres dia 25 d'aquest mes, a les set del vespre, en la
llibreria Claret (c. de Roger de Llúria, 5, de Barcelona), i anirà a càrrec
d'Albert Jané.
Presentació de l'Epistolari
Joan Coromines & Josep Puig i Cadafalch, Jordi Rubió, Pere Bohigas i Ramon
Aramon
El president de la Secció
Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i el president de la Fundació Pere
Coromines es complauen a convidar-vos a la presentació de
l'obra
Epistolari Joan Coromines
& Josep Puig i Cadafalch, Jordi Rubió, Pere Bohigas i Ramon Aramon, a
cura de Josep Ferrer i Joan Pujades.
La presentació serà a càrrec de
Josep Massot i Muntaner, membre de la Secció Històrico-Arqueològica de
l'IEC.
L'acte se celebrarà el dimecres
25 de maig, a les 18.30 hores, a la sala Pere i Joan Coromines de l'Institut
d'Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, de Barcelona).
Article publicat en el DIARI DE BALEARS dilluns 16 de maig del
2011
A finals de l'any passat es
va publicar un llibre d'aquests grossos de regal que és una aportació ben
interessant a la nostra història cartogràfica: L'atles de les Illes Balears
de Lluís XIV, un recull de mapes de la costa de Catalunya i de les Illes
Balears fet per l'enginyer d'aquest rei francès Charles Pène. L'edició s'ha fet
a càrrec de diversos estudiosos el nom dels quals ara estalviaré per raons
d'espai. No és la meva intenció fer ara i aquí una valoració d'aquest llibre,
perquè ni és el lloc adequat ni jo som el més indicat per a fer-la, però sí que
en vull remarcar un punt que em pareix interessant: la qüestió dels noms de lloc
que hi apareixen. Quan l'enginyer francès va fer aquests mapes ja hi havia
disponibles altres atles o mapes anteriors, tant de Catalunya com de les Illes
Balears, fets per gent d'aquí que hi havia anotat bé la toponímia, per la qual
cosa comptava amb les fonts necessàries per a estampar-hi els noms correctes, en
tots aquells casos en què no hi hagués la forma corresponent tradicional
francesa. Aleshores, a més a més, la llengua catalana era encara la llengua
institucional tant a Catalunya com a les Balears, tots dos territoris formant
part de la Corona d'Aragó, integrant de la Monarquia Hispànica, però independent
de Castella. La llengua catalana tenia la mateixa consideració social i
institucional a casa nostra que el francès a casa seva, però així i tot, amb la
mentalitat que ja llavors caracteritzava l'aristocràcia francesa, no devia ser
per a ells més que un “patois” provincial, atès que no era la llengua del Rei ni
de la Cort. Per això, a l'hora de posar els noms dels indrets dels mapes que els
interessaven, l'enginyer no es preocupà gens si aquells noms eren reals o,
simplement, aproximats, de manera que hi enflocà una sèrie de noms entre
ridículs, surrealistes i esperpèntics. No sabem si els tragué de qualque
indígena que els hi pronunciava perquè ell els apuntàs així com li sonaven, més
o menys, o si ho va fer de qualque mariner francès que els havia sentit a dir i
els deia tal com a ell li pareixien, però allò que sí és segur és que no els va
contrastar amb els dels mapes anteriors que hi havia disponibles. Perquè us en
faceu una idea, us en donaré una mostra, curta, perquè aquest espai no dóna per
a més: P. de la Serve (Port de la Selva), Seraneile (S'Arenella!),
Bagu (Begur), S. Garau (S'Agaró!!), Port de Landrache (Port
d'Andratx!!!), Sollery (Sóller), Port de Pouillance (Port de
Pollença), L'Hercudy (Alcúdia!!!!), La Pedra (Capdepera!), Port
Pedro (Portopetro), Mercadere (El Mercadal), Leon (Alaior!!),
S. Olare (Santa Eulàlia!), Baye/Tour de S. Hilary (badia/torre de
Santa Eulàlia!), Porticelli (la Portella!!!)... N'hi ha per a esbutzar-se
de riure, si no fos perquè aquesta no és més que la mostra de l'arrogància i el
menyspreu amb què els francesos, ja de de ben antic, tracten les llengües
considerades de poca importància. Recordem que, al cap i a la fi, va ser Lluís
XIV el primer qui va marginar el català de l'ús oficial, a les comarques
septentrionals de Catalunya que el monarca hispà li va cedir en el tractat dels
Pirineus (1659), contra la voluntat del Principat. La paradoxa en aquest cas és
que als mapes hi és correcte el nom de la capital de Mallorca, que era també
Mallorca, com tot el Regne, una denominació unitària que era tradicional des de
la conquista catalana. Als mapes la capital és, en francès, Majorque i,
ves per on, aquest nom correcte és esmenat indegudament pel comentarista modern,
el qual el tradueix en Ciutat de Mallorca, un nom fantasma que mai no ha
existit. Per un que n'havia encertat! Per a acabar-ho d'arrodonir, l'autor de la
'Presentació', el President de Ports de les Illes Balears, Jaume Carbonero,
signa el seu escrit a Palma de Mallorca, un nom també inexistent segons
la legislació vigent. Ni tan sols els dirigents coneixen les normes que
suposadament han de respectar.
Publicat en el diari digital Som notícia dijous 12 de
maig del 2011
Nou cas de racisme anticatalà, aquesta vegada a Salou. Els
fets van tenir lloc la setmana passada en un autocar municipal de la companyia
Plana. La víctima és una jubilada i veïna de Salou, Carme C, de 80 anys, que va
agafar el transport públic per tornar a casa. Els problemes van arribar quan la
Carme es va dirigir en català al xòfer de l'autobús, d'origen argentí, i aquest
no la volia entendre.
Quan la Carme es va posar al costat del conductor i li va
dir que volia baixar a la parada del passeig Marítim, a tocar de casa seva, i el
xòfer li va respondre: “No la entiendo, soy argentino.” Llavors la jubilada li
va dir: “Doncs jo sóc catalana, aturi's siusplau”. Llavors el sud-americà es va
ofendre perquè la Carme es negava reiteradament a rebaixar-se i parlar en
castellà. Després d'uns intercanvis de paraules, el conductor va optar per
saltar-se la parada indicada per la catalana i no es va aturar fins al cap de
dues més enllà, deixant, d'aquesta manera, una jubilada de 80 anys a més d'un
quilòmetre de distància de casa seva.
Segons ha comentat a Som Notícia la mateixa víctima, en
cap cas es va posar al nivell del conductor sud-americà, ja que no va alçar en
cap moment la veu, simplement, quan la Carme va baixar li va etzibar: “algun dia
l'aprendràs.” La Carme ja ha interposat una denúncia a Política Lingüística i
una queixa a l'empresa Plana.
Presentació del llibre La cançó en
valencià
L´Acadèmia
Valenciana de la Llengua en col·laboració amb la Universitat Politècnica de
València tenen el gust d'invitar-vos a la presentació del llibre "La cançó en
valencià" de Josep Vicent Frechina, editat per l'AVL (col·lecció
Recerca).
Data i hora:
dimarts 24 de maig, a les 19:30 h
Lloc: Paranimf
de la Universitat Politècnica de València.
Entada
lliure
Capacitat
limitada
Publicat en el diari ARA dimarts 10 de maig
del 2011
Joan Garí
És curiós com ha evolucionat el
concepte de bilingüisme. Des de mitjan segle XX, es va convertir en un terme
habitual en la sociolingüística catalana, a partir de les aportacions pioneres
d'estudiosos com Uriel Weinreich. Lluís Aracil, per exemple, hi és taxatiu: per
a l'autor de Dir la realitat, el bilingüisme no és sinó una manifestació
d'un conflicte lingüístic. Quan dues llengües entren en contacte -assegura-
només hi ha dos camins: o la normalització de l'idioma més feble o la seua
completa substitució (i consegüent extinció) a mans de la llengua forta. Aquesta
ha estat, a grans trets, la postura oficial de la nostra sociolingüística des
dels anys 60. I cite el cas d'Aracil perquè el sociòleg valencià ha sigut el
summe sacerdot d'aquesta disciplina durant, almenys, un quart de segle (abans de
perdre's, en tot cas, en episodis reiterats de dispersió intel·lectual i
excentricitat militant).
Els nostres científics del
llenguatge van notar de seguida que un rètol com el de "bilingüisme" es feia
servir, en la circumstància catalana sota el franquisme, com a emblema d'una
estratègia tendent a salvaguardar la primacia de l'espanyol. Era l'excusa
perfecta perquè els seus defensors no hagueren d'usar per a res el català: "
Como somos bilingües
". En paraules d'Aracil: "Sembla, doncs, que els
qui realcen i exalcen el bilingüisme (dels uns) encobreixen i salvaguarden
l'unilingüisme (dels altres). Aquest interessantíssim exemple de
dialèctica i de duplicitat esdevé perillosament patent quan sorgeix la idea
igualitària de generalitzar el bilingüisme per garantir el fair
play ".
Òbviament, els qui eren encoratjats
a ser bilingües eren només els parlants de l'idioma "inferior". El cas valencià
és de manual. La burgesia urbana, en ciutats com València o Alacant, havia
interromput la transmissió de la llengua tot educant en castellà els seus fills.
Un procés letal que podríem anomenar castració lingüística unilateral.
Comesa la malifeta, aquells burgesos panxacontents, àvids de promoció social, es
desfeien en elogis al bilingüisme
quan el que havien fabricat eren criatures
perfectament monolingües (en castellà).
I tanmateix, és obvi que, tants anys després, ens podem
trobar amb una nova circumstància, ja en democràcia, on el concepte de
bilingüisme s'ha desprès d'aquella etiqueta pejorativa i ha conquistat noves i
sorprenents dimensions semàntiques. Ara resulta que ser bilingüe, en un
territori on només ho som els catalanoparlants, esdevé una condició positiva. No
sé què en pensaran els sociòlegs ara mateix, però és significatiu que al que
aspiren els defensors del castellà als Països Catalans siga a mantenir-se
invictament monolingües.
De sobte, ser bilingüe implica saber parlar català. I el dret
a ser monolingüe (és a dir, a expressar-se només en espanyol) passa a ser, sense
subterfugis, la màxima aspiració dels sectors irredempts que volen viure al
nostre territori com a colons privilegiats sense cap obligació vernacla.
¡Qui ens ho havia de dir, que acabaríem vindicant la
necessitat del bilingüisme! Però no cal alarmar-se més del compte. L'estratègia
dels altres -que no es xuclen el dit- també s'ha desplaçat. Ara, per exemple, la
Generalitat Valenciana -en mans del Partit Popular-, ja no està interessada en
el dualisme valencià-castellà, amb què solien omplir-se la boca. Ara el nou mot
d'ordre -importat, sembla ser, de la Galícia de Núñez Feijóo- és
plurilingüisme.
El plurilingüisme està de moda. Els
nous centres han de ser plurilingües. Els nous currículums de l'ensenyament
secundari cerquen la plurilingüització. Tot és plural, perquè s'ha de donar
cabuda a les terceres llengües (és a dir, a l'anglès). De colp i volta, el
bilingüisme -l'únic que assegura el domini del català- ja no interessa les
brillants ments de la conselleria d'Educació. I com fa lleig vindicar el
monolingüisme des de les institucions, we'll speak in English!
Tot molt instructiu, però encara ens
faran enyorar el "bilingüismo bien entendido ".
Publicat en el diari ARA divendres 13
de maig del 2011
Kálmán: Faluba:
Futur "El català està en retrocés, però no en perill
immediat" Extensió "La immigració comença a ser un element distorsionador per a
la nostra llengua" Europa "A Hongria es creu, com aquí, que hi ha massa
imposicions que arriben de Brussel·les"
Marc Vidal
A finals dels 60, el filòleg Kálmán Faluba (Budapest, 1941) va
estudiar el català a Hongria amb una gramàtica d'Antoni Badia i Margarit. Tenia
el convenciment que era una llengua condemnada a una mort imminent i es va endur
una sorpresa quan va comprovar, anys després, que la llengua encara es parlava.
Des d'aleshores va impulsar els estudis de català a la Universitat Eötvös Loránd
de Budapest, on fa quaranta anys que s'ensenya el català.
Com va anar a parar al
català?
De ben jove em vaig marcar l'objectiu vital -mai no assolit-
d'aprendre totes les llengües romàniques. Jo sabia italià i espanyol i vaig
decidir-me pel català. Em va caure a les mans una gramàtica en castellà de Badia
i Margarit i vaig començar a estudiar la llengua amb el convenciment que estava
mig morta. Estudiar català era com estudiar llatí.
I quan va saber que estava
viva?
Al meu primer viatge a Catalunya,
l'any 1971. I vaig tenir prova de la utilitat de saber-lo quan va arribar a
Hongria la pel·lícula La ciutat cremada , d'Antoni Ribas. S'havia de
subtitular en hongarès i em van venir a buscar quan van saber que era en
català.
Com van començar els cursos de
català a la universitat a Budapest?
Em van venir a veure un parell d'estudiants que volien que els
fes cursos de català a la universitat. Vam arrencar l'any 1971 i aquest any
celebrem els quaranta anys.
La situació del català ha
millorat?
Òbviament hi ha coses que han millorat, el català ara té molta
visibilitat, presència pública, ja no és perseguit. Ara et parlen català fins i
tot als comerços! Però també és cert que la immigració comença a ser un element
distorsionador per a la llengua. Un idioma que no és útil no s'aprèn i cada
vegada més es pot viure a Catalunya sense el català. Molts dels que arriben no
fan cap esforç extra si saben castellà, o aprenen el castellà i ja en tenen
prou.
Què li semblen les quotes de
doblatge al cinema o l'obligació de retolar almenys en català?
És contraproduent posar sancions. Hi ha tants llocs que només
retolen en castellà... Posar multes a milers de negocis és impossible.
I l'amenaça que plana sobre
l'immersió lingüística?
Si s'aboleix o es prohibeix la immersió lingüística, el català
està perdut. Dependria de l'escola: si hi hagués molts nens catalanoparlants,
els altres aprendrien català. Però això a molts llocs és fictici, per exemple
als centres en què el 90 per cent dels nens són estrangers. Si la seva llengua
és el castellà, s'acabaria imposant.
Hem de ser optimistes o
pessimistes amb el futur del català?
Ningú no ho sap. M'agradaria pensar que té llarga vida, però en
aquests últims decennis als Països Catalans ha baixat molt l'ús de la llengua. A
Mallorca, per exemple, jo recordo que fa 30 anys pràcticament tothom hi xerrava
mallorquí. Ara són només la meitat. La llengua està en retrocés, però no en
perill immediat.
Per què un diccionari a
l'hongarès?
Va ser una proposta que em va fer Enciclopèdia Catalana i vaig
acceptar de posar-m'hi amb el meu exalumne i company de feina Károly Morvay. El
volum de català-hongarès va sortir el 1990 i sis anys després l'hongarès-català.
És la cosa més important que he fet a la vida. Ara, les vendes són mínimes, eh?
Del primer volum se'n van imprimir 3.000 exemplars, un atreviment poc
justificat! On se'n venen més és a la llibreria de la nostra universitat, però
deuen ser cinc cada any!
Què se'n sap a Hongria de la
reina Violant, l'esposa de Jaume I?
Ben poca cosa, la veritat. Va ser filla d'Andreu II d'Hongria i
una princesa bizantina, d'una família d'ascendència francesa. Als llibres
d'història hongaresos es diu -si se'n diu alguna cosa- que era una filla del rei
que es va casar a l'Aragó i res més. Això no vol dir que a Catalunya no tingués
un paper important. Jaume I en parla molt bé a la seva crònica, i l'historiador
Ferran Soldevila li atribueix certs errors comesos pel rei, com va ser no unir
la València reconquerida al regne d'Aragó. Violant volia que tots els seus fills
tinguessin el seu regne propi.
Catalunya i Hongria
comparteixen ara una gran pàtria, l'europea.
A Hongria l'entrada a la UE es va viure amb molta il·lusió,
esperàvem canvis radicals, alguns dels quals es van fer realitat, com ara la
possibilitat quasi il·limitada de viatjar per Europa. Però econòmicament som un
país amb molts problemes i integrar-nos als 27 no ha millorat el nivell de vida
del conjunt de la població. I, com a Catalunya, a Hongria es pensa que hi ha
massa imposicions que arriben des d'Europa. Ara bé, crec que no hi ha cap altre
camí. No crec pas que els hongaresos diguessin no en un referèndum a la UE.
La política hongaresa està
moguda amb l'arribada del Fidesz al poder.
La veritat és que pitjor que amb el govern anterior, els
socialistes que van ser uns corruptes, no estem. Amb el Fidesz hi hem guanyat,
malgrat les seves inclinacions populistes i el seu estil de vegades prepotent.
Que ho vulguin canviar tot de cop, la veritat, és una mica estrany. Però jo de
política me n'ocupo ben poc.
8)
Publicat en el blog Can Mitrofan, el blog de
Joan-Daniel Bezsonoff, dissabte 14 de maig del 2011
Joan Daniel Bezsonoff Montalat
Ahir vaig dir adéu a la meua joventut. Vaig rebre un correu de
Jean-François Coche. El mes de juliol ja no existirà la llibreria Pam de Nas,
l'única llibreria de París especialitzada en llibres catalans i occitans.
Gràcies a Déu, encara tenim algunes bones llibreries als Països Catalans, però
de llibreries occitanes en trobareu tantes com palmeres a Sant
Petersburg.
Quantes hores delicioses vaig passar en aquesta botiga al temps del meu
servei militar i durant els meus viatges a París! No podia concebre una estada
vora el Sena sense un passeig per l'Square Saint-Lambert, una caminada per la
Rue La Fayette i una visita a Pam de Nas. En Coche, parisenc que parla català
millor que la majoria dels futbolistes del Barça, enginyer agrònom de formació,
és un dels homes més cultes que conec. Va crear la llibreria Pam de Nas a París,
el 1977. Quan tants diners subvencionen obres sense interès, diaris il·legibles,
traduccions realitzades per uns incompetents creguts, en Coche ha lluitat per
fer conèixer la nostra cultura a França.
S'estima i coneix les literatures occitana i catalana com un guia alpí la
seua muntanya. Ara, haurà de vendre amb comptagotes llibres escrits en la
llengua dels trobadors, entre els quals moltes obres mestres que qualsevol
intel·lectual català podria llegir amb un esforç mínim. Durant trenta-cinc anys,
en Coche ha accumulat arxius, fitxers, una documentació, un domini únic de la
nostra cultura i de la seua germana. No vull creure que no hi hagi alguna
possibilitat per salvar aquest fons, transmetre'l a les generacions futures. El
senyor Coche ha rebut la Creu de Sant Jordi. Només faltaria. Ara, les creus fan
goig als diaris oficials, però no ajuden a pagar lloguers. En Coche ha pencat
durant quasibé quaranta anys sense rebre un ajut. Res. Ni sous ni nous... Amb
uns quants milers d'euros encara hauria pogut resistir.
A
partir del juliol, els turistes que passaran per la Rue des Grands-Augustin ja
podran menjar pizzes a la francesa i beure coca-cola calenta. D'això se'n diu el
progrés.
Jean-François COCHE
Librairie PAM
DE NAS
30 rue des
Grands Augustins
75006
PARIS Tel. (00 33 ) 1 43 54 04 84
Horari : des de les 14 h fins
a les 19 h. dels dimarts fins als dissabtes