InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 36 (divendres 20/05/2011) - Continguts
triats i enviats per Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig - a
espentes i a bacs
2) Eugeni S. Reig -
Tanda
3) Blanca Serra - Lluís Marquet i
Ferigle. En el camí de Pompeu
Fabra
4) Màrius Serra - Andrologia?
5) Antoni Llull Martí - Els brindis i el
pa torrat
6) Pau Vidal - Avenir-se
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell
(Lletra Q)
8) Joan-Lluís Lluís - Conversa amb Harrison Ford Jayalalithaa
9) La Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra (de
1933) disponible en format
electrònic
10) La parla dels gitanos de
Tarragona quedarà recollida en un llibre
11) Ramon Sangles i Moles -
Hi ha un altre món a
escoltar
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: cames
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
a
espentes i a bacs
Amb dificultats i
entrebancs.
|
A mi no em va ensenyar ningú valencià quan era menut. Tot el
valencià que sé me l'he ensenyat jo soletes a espentes i a
bacs. |
Conec
l'expressió del parlar d'Alcoi.
En valencià també es diu: a galtades i a
espentons; amb penes i treballs; ací caic, allà m'alce; fent cloc i piu
La
llengua estàndard sol emprar: a empentes i rodolons; aquí caic, allà m'aixeco;
ara caic, ara m'aixeco
En castellà es diu: a trancas y barrancas; a
trompicones
En
valencià rep el nom de tanda el
conjunt format per les vísceres (cor, freixura, budells, esòfag, estómac, fetge,
melsa, renyons, etc.), el cap, els peus, la cua i la lleterola –que inclou
diverses glàndules com ara el timus o el pàncrees– d'un animal d'escorxador
(bou, vaca, vedella, porc, borrec, cabrit, etc.), així com la sang
quallada.
L'altre
dia vaig entrar en el supermercat Mercadona que hi ha al carrer del Palleter de
la ciutat de València i vaig veure amb satisfacció que la carnisseria estava
totalment retolada en valencià i en castellà. Els rètols en valencià en primer
lloc, amb unes lletres grans i molt vistoses, i davall, amb lletres més menudes
i més discretes, l'equivalent castellà. Es pot llegir: porc / cerdo, pollastre /
pollo, conill / conejo, preparat per a l'olla / arreglo cocido, embotit /
embutido, boví / vacuno, carns preparades / carnes preparadas, etc. Molt bé,
molt bé. Però quan he arribat a on està la tanda he vist un rètol que diu
“casquería”, en castellà. És l'únic rètol que està només en castellà. L'única
explicació que li trobe és que qui ha fet els rètols no té ni idea de com hem
anomenat sempre els valencians aquest conjunt de vísceres animals. És molt trist
trobar-se aquestes mancances en persones que es suposa que dominen perfectament
el valencià. La ignorància –sobre tot per part de la gent jove, culta i
alfabetitzada en la nostra llengua– del nostre lèxic tradicional, el que ens hem
passat de pares a fills durant segles i segles i que encara continua usant una
part molt important del nostre poble, és un perill per a la supervivència i la
integritat del valencià. Si no som capaços de conservar i defendre el nostre
lèxic tradicional, el valencià es dissoldrà en el castellà de la mateixa manera
que un terrosset de sucre es dissol en un got
d'aigua.
Publicat en la web de la CAL dilluns 11 d'abril del
2011
Blanca
Serra
En Lluís Marquet
(Barcelona 1937 - Mataró 2011), com a gran patriota que era, va assistir amb
il·lusió a l'acte de restitució del Monument de les Quatre Columnes de Montjuïc
aquest últim 27 de febrer. Vam intercanviar opinions i felicitacions; unes
setmanes després, sobtadament i lamentable ja no és entre nosaltres. En hem vist
malauradament sorpresos per la desaparició d'un home que, amb una trajectòria
fecunda i impecable al servei de la llengua catalana, encara podia
il·luminar-nos durant anys amb la seva saviesa i capacitat de treball en el camp
del llenguatge científic i tècnic.
És curiosa la trajectòria d'aquest doctor enginyer
industrial que acaba dedicant-se al camp de la filologia. En Lluís Marquet no ha
estat l'únic: Pompeu Fabra també era enginyer. Els germans Carles i Rafael
Castellanos també procedeixen dels estudis d'enginyeria i també han treballat i
treballen en el camp lingüístic. Lluís Marquet va utilitzar els seus
coneixements d'enginyeria per abordar, sobretot, un aspecte de la filologia que
una societat i una llengua que vol mantenir-se viva dins els canvis científics i
tècnics del segle XXI, necessita posar al dia sense parar –Indesinenter
que diria el nostre Salvador Espriu- i sense subordinacions innecessàries a
altres llengües; el català, com totes les altres llengües, evoluciona amb els
temps i incrementa el seu cabal lingüístic per parlar dels avenços científics i
tècnics, però ho ha de fer amb propietat, com defensava Lluís Marquet.
El camp especialitzat de la terminologia científica i
tècnica va ser la gran passió de Lluís Marquet i en aquesta especialització ens
ha deixat nombrosos i definitius treballs tant en forma de diccionaris i
vocabularis tècnics com en forma d'obres especialitzades, d'assessorament
científic de manuals i enciclopèdies, d'articles i col·laboracions en revistes i
publicacions periòdiques. Tot això per escrit, perquè una altra de les seves
grans passions va ser comunicar els seus coneixements en classes, conferències,
xerrades i intervencions diverses a la UCE de Prada, a l'Escola de
Biblioteconomia, a la UPC, a la UAB... Destaquen, especialment, els seus
Diccionari d'Electrònica (Pòrtic, 1971), i Diccionari del taller
mecànic (Col·legi d'Enginyers, 1991); a més va escriure dues obres
interessantíssimes en què especialització i divulgació són igual d'aconseguides,
El llenguatge científic i tècnic (Col·legi d'Enginyers Industrials ,
1993) i Novetat i llenguatge (tres volums, ed. Barcino 1979-1985) i una
de la qual és coautor, Pesos, mides i mesures (Curial,
1990).
La seva intervenció com a col·laborador, assessor i coordinador dels
articles de ciències de la GEC formarien part de la seva faceta didàctica i els
seus articles a Serra d'Or, AVUI, Ciència o el seu text Un
nou antifabrisme (en el llibre col·lectiu Una llengua sense ordre ni
concert (Oikos-Tau 1993) il·lustrarien la seva faceta de polemista rigorós
contra la deriva cap a un català empobrit i
desgavellat.
En la història dels pobles hi ha persones més d'un activisme de proclames
i persones més d'una fusta de constructors. En Lluís Marquet era més d'aquests
últims: un veritable constructor d'infraestructures culturals, d'aquelles que
serveixen a la base d'un país i d'una societat, sense les quals ens quedaríem
endarrera. Potser aquests no s'enduen medalles institucionals vistoses però sí
que obtenen el nostre respecte i estimació més
fervent.
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI
dijous 19 de maig del 2011
Motacions
per Màrius
Serra
Andrologia?
L'andrologia és la branca de la medicina que
s'encarrega de la funció sexual i reproductiva masculina, però també podria
designar l'estudi de les andrones. Gràcies als amics de l'extraordinari fòrum
lingüístic Migjorn.cat, capitanejat per Eugeni S. Reig, tornem als carrers
estrets de Vilassar de Mar (andrones) que protagonitzaven l'últim article. Reig,
d'origen alcoià, va recordar que en el parlar tradicional d'Alcoi l'androna és
la claveguera. Àngel Alexandre, de Simat de la Valldigna, documenta androna com
un conducte subterrani que connecta dues séquies per sota d'una carretera.
Vicent Bataller recorda que el seu avi, a la comarca de la Costera, anomenava
androna la canonada subterrània que conduïa les aigües fecals de la casa de camp
a la fossa sèptica. Víctor Iñúrria aporta que la peça de pedra o formigó que
limita pel sud el canal d'entrada del port de Dénia, a la Marina Alta, també rep
el nom d'androna. I finalment, les andrones més elevades són les petites
claraboies verticals que s'obren en una teulada per protegir l'accés a un
terrat. Com que permeten guaitar (o llucar) també s'anomenen llucanes. Fecals o
airejades, el nexe d'unió de les andrones és l'estretor.
5)
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES
PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma,
2009, pàg. 184)
Els brindis i el pa
torrat
Antoni Llull Martí
El mot brindis, que pel seu aspecte no s'adiu gens amb la nostra
llengua, ni amb
la castellana, de la que sembla que l'hem agafat nosaltres en el transcurs
del segle XIX, prové d'una mala imitació de la frase alemanya Ich
bring dir's, que literalment significa ‘jo t'ho duc', amb el sentit de ‘t'ho oferesc', la
qual degueren aprendre-la els castellans de la cort espanyola del personal alemany que
dugué amb ell Carles I, rei d'Espanya i alhora emperador de l'Alemanya.
Els mots
alemanys bring dir's, pronunciats de forma semblant a com llegiríem en la
nostra llengua «brin dies», fou transformat pels castellanoparlants en
brindis, i d'aquest mot en feren el verb
brindar.
Mots
semblants a brindis, i procedents tots de la susdita frase alemanya,
directament o a través del castellà o altra llengua, es troben en
francès, brinde, d'on
probablement passà al portuguès brinde, i en italià bríndisi.
Potser qualcú pensarà, si coneix una mica la geografia italiana, si el nom de la
ciutat i regió de Bríndisi, a la costa de l'Adriàtic, podria provenir d'aquesta frase
alemanya. De cap
manera, ben segur que no! Es tracta d'una coincidència de forma. Aquest
topònim, ben documentat ja abans de l'era cristiana pels grecs amb la
forma Brentésion i
pels romans com a Brundísium, procedeix de l'extingida llengua dels
messapis, que abans de la constitució de l'Imperi Romà habitaven aquella
regió, i
sembla prou segur que significa «cap de cérvol».
Els
anglesos tenien el costum de posar dins el vi amb el que havien de brindar
a la salut de qualcú una llesca de pa torrada, no he pogut aclarir per
quin motiu. Un tros de pa torrat es deia, i es diu encara, en anglès,
toast, pres del francès dels normands tostée, ‘torrada'. La qüestió és que al fet
de beure vi a la salut
de qualcú amb aquest pa torrat mullat, començaren a dir-li toast, mot que
amb el temps passà al francès amb la forma anglesa i el mateix
significat, i també
a l'alemany, llengua en la qual fa temps que caigué en desús el bring dir's
esmentat. L'únic que n'han canviat, francesos i alemanys, és la
pronunciació: en lloc
de teust que és com aproximadament es diu en anglès, li diuen
tost, pronunciat amb
una o tancada un poc més llarga que la nostra.
6)
Publicat en el llibre EN PERILL
D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal
(Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 19)
“Val més que no convidis en Daixonses a la festa del nano
que no s'hi porta bé”. Teniu raó, la frase no és clara del tot, però intuïm que
indica alguna cosa sobre el fet que en Daixonses no fa bondat, suposem que a les
festes. Doncs no: resulta que aquesta frase contrafeta és la manera actual de
dir que en Daixonses i el nano no s'avenen. “En Pasqual i l'Ernest s'ho van
deixar perquè no s'avenien”; “Al partit estan amoïnats perquè en Duran i en
Lleida no s'avenen”; “Vols dir que en Puig i en Cercós s'avindran?” Com pot ser
que tothom conjugui el verb venir i
es perdi l'avenir?
De tota manera, el verb avenir-se ja està acostumat a patir
baixes entre les seves files. L'expressió no saber-se'n avenir (“Quan em va dir
que marxava no me'n sabia avenir”) està en clara retirada, i l'accepció sinònima
de conformar-se (“em costa d'acceptar
les seves propostes, però al final sempre m'hi avinc”) va pel mateix
camí.
«En el català de la renaixença es constata una tendència a conformar
l'ús de les dues preposicions locatives a
i en a l'ús espanyol. Aquesta
tendència ha estat després combatuda amb èxit, però encara n'hi ha molts que no
saben avenir-se que en pugui denotar
l'indret envers el qual té lloc un moviment i troben incorrecta i il·lògica una
frase com ‘Pujar en aquella ermita'» (Pompeu Fabra, L'obra de depuració del català,
1925).
«Pensava, com abans son pare, engolir tots els tallers petits de
Montcarrà i fer-ne, si més no, una cooperativa de la qual, evidentment, ell en
seria l'amo, o almanco el president, com es deia ara. Però els montcarraners
eren individualistes ultrancers, s'estimaven més ser amos morts de fam que
obrers rics. Els montcarraners no tenien ni sentit comunitari ni sentit
capitalístic, i no es va avenir amb ningú» (Maria-Antònia Oliver, Cròniques de la molt anomenada ciutat de
Montcarrà, 1970).
7)
La parla de l'Urgell
Pere
Ortís
Vocabulari
En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies
de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i
per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un
exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin
eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.
Quatre. Uns
quants, pocs. Tira, home, que amb quatre cigrons
passarem.
Quera. Corc, corcó. Serradures que treu el corcó. Ets més dolent que la
quera!
Quincalleria. Estris. Puja la quincalleria al carro.
Quisca.
Excrement. Brutícia. Aquest racó fa pudor de
quisca.
8)
Publicat a
Conversa amb Harrison
Ford Jayalalithaa
Joan-Lluís Lluís
Els trens, quan em porten cap al nord,
tendeixen a deprimir-me, no perquè el temps esdevingui més gris i feixuc sinó
perquè el meu nord immediat és irremeiablement francès. Per això aquell dia
trobo de bon averany que segui prop meu un home amb faccions asiàtiques. De
l'Índia, penso, en un primer moment. I mentre apareixen els primers paisatges
del Llenguadoc (a qui no han deixat ni llengua, ni Oc) em vénen al cap tot de
tòpics reconfortants sobre la discreció proverbial d'aquesta part de la
humanitat. Un viatge tranquil, penso. El meu veí, però, és xerraire i abans que
hagi pogut fer veure que un menester urgent em crida a endinsar-me en el llibre
que m'acompanya, ja m'ha explicat en un francès relativament correcte que torna
a casa seva, a Lancaster, i, sobretot, que és originari de Sri Lanka.
Immediatament intento fer memòria de les llengües que es parlen, allà. Tamil?
Sí, però quines altres? No en recordo cap més i hauré d'esperar de trobar un
accés a internet per verificar que s'hi parlen el singalès i un crioll del
malai. El meu veí, quan li faig la pregunta, admet no estar gaire al corrent de
les llengües del seu país d'origen. «Fa temps que n'heu marxat?», pregunto, amb
prudència, tement de ficar-me on ningú no em crida... «Setze anys». «I la vostra
llengua materna, doncs, és...» Veig, però, que sembla una mica molest i, de fet,
usa l'imperfet per dir-me: «Abans, parlava tamil».
Sembla dubtar uns segons i tot d'una
m'explica que un dia, un parell d'anys abans d'emigrar cap a Europa, un camió va
xocar contra la seva motocicleta i que des de llavors ja no parla tamil, ni
l'entén, ni el sap llegir... Sé que hi ha casos de traumes cerebrals que
provoquen amnèsies provisionals de la llengua materna i una substitució
momentània per una altra llengua. Fins i tot en vaig fer una crònica en aquesta
mateixa pàgina, recordant la història d'un rus que, en despertar-se d'un xoc,
només sabia parlar català, la llengua de la seva dida. Ignorava, però, que
pogués durar tant i penso que potser el meu veí tendeix a l'exageració. «He
perdut la meva família a causa d'això, no puc parlar amb ningú, ni sóc capaç de
llegir les notícies en tamil a internet, sóc un estranger a casa meva, a la casa
on vaig néixer...» I m'explica que va passar un temps en un hospital psiquiàtric
de Colombo, però que no van poder curar-lo. «Sort que sabia una mica d'anglès i
que aprenc bé les llengües estrangeres, però fixeu-vos que mai no he estat capaç
d'aprendre de nou el tamil. No hi entenc res...» Jo, és clar, intento fer-li
totes les preguntes que puc tot guardant el respecte degut a la seva vida
privada i a aquesta tragèdia tan peculiar. I em respon amb afabilitat.
Per no semblar obsessionat pel seu cas,
li pregunto a què es dedica, a Europa. El fet que treballi per a una empresa de
begudes no és gaire important, però quan m'ofereix la seva targeta em quedo una
mica astorat. Diu: «Harrison Ford Jayalalithaa. Human Resources», etcètera.
M'explica que va néixer poc després que Steven Spielberg rodés Indiana Jones
i el temple maleït, prop del seu poble. Durant el rodatge el seu pare havia
estat el xofer de Harrison Ford, per la qual cosa li van posar el seu nom. «Ara,
és clar, parlo la llengua de Harrison Ford, però he oblidat la llengua de
Jayalalithaa», conclou. I jo, evitant de mirar-lo, em pregunto si sóc a davant
d'un personatge novel·lesc, d'un mitòman o d'un àngel disfressat enviat per
Nostre Senyor al cronista per tal de proveir-lo d'un nou tema per a la seva
pàgina de
Presència...
9)
La
Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra (de 1933) és
disponible en format electrònic (pdf) a la web de publicacions de
l'IEC.
10)
La parla dels gitanos de
Tarragona quedarà recollida en un llibre
Un equip de
Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i el Servei de
Política Lingüística de l'Ajuntament de Tarragona fan una recollida de la parla
dels gitanos en un llibre.
L'Ajuntament de Tarragona, el Consell de
Comunitats Gitanes de Tarragona, la Universitat Rovira i Virgili i Arola Editors
han signat un conveni per elaborar un estudi sobre la parla dels gitanos de la
Part Alta de Tarragona. Anirà a càrrec d'un equip d'investigació del Departament
de Filologia Catalana de la URV encapçalat pel Dr. Pere Navarro, especialista en
dialectologia. També en formaran part Olga Cubells, Mònica Sales i Emili Llamas.
Està previst que l'obra es publiqui d'aquí a dos anys i que vagi acompanyada de
materials audiovisuals.
Els gitanos de la Part Alta de Tarragona tenen
una manera especial de parlar el català: fan servir un subdialecte tarragoní amb
influències de lèxic caló, la parla pròpia dels gitanos. Es tracta d'un parlar
molt característic que constitueix un patrimoni únic i exclusivament tarragoní.
Per això, des del Servei de Política Lingüística de l'Ajuntament s'ha decidit
recollir-lo. La intenció és difondre i promoure la llengua pròpia de Tarragona i
continuar d'aquesta manera amb la línia iniciada amb la publicació de 'Paraula
de Tecla. Vocabulari de les festes de Santa Tecla', que va sortir al carrer el
setembre passat. L'obra tindrà un caràcter divulgatiu i estarà pensada per a un
ventall molt ampli de possibles lectors.
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART
de Ramon Sangles (Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg.
50)
Hi ha un altre món a
escoltar
Ramon Sangles i
Moles
L'acte d'escoltar no té límits. Per això, no sols hem d'escoltar
l'interlocutor tangible, sinó que també, dins nostre, hem d'escoltar la veu
de l'esperit, la intangible inspiració que dirigeix els nostres cors
vers la
transcendència. El simple fet d'escoltar la tènue veu de les ànimes que
ens han precedit ens enllaça amb l'eternitat, permetent-nos de fer nostre en un instant tot el passat i tot el futur. I, com que la vida és
feta d'una
trama d'instants, és possible de viure la fugacitat de la vida arrecerats
ja en l'instant etern. Llavors, no és agosarat d'afirmar que l'home
no mor mai. Però, és clar, si no hi ha en nosaltres l'ingredient de la
fe, parlar de tot això és com picar ferro fred.
Les
persones de fe creuen en un més enllà i tenen la seguretat que la
seva vida no fineix com la d'un gos. Per a tots els homes existeix un
altre món amb el qual és possible d'estar connectats mitjançant
l'escolta. I
aquesta escolta no resta mai estèril o ineficaç. Ara bé, s'ha de ser savi
i tenir fe. No és que sense fe no es pugui ser savi; nosaltres diem que
no es pot tenir una sòlida fe sense posseir la saviesa de la vida, la
qual fa
mantenir els ulls oberts, les orelles destapades, la ment ben formada,
l'esperit sensible i el cor obert a l'infinit.
Evidentment, existeix el món de la Saviesa infinita, que parla i
inspira, que
infon caràcter i fortalesa. La veu provinent del món de les ànimes sàvies és molt fluixa i tira a imperceptible, però opera amb una
potència esclatant; per a sentir aquesta veu, a part que ha de ser escoltada amb
molta atenció, fa falta silenci, concentració i una sòlida
fe.
Ja
sabem que alguns lectors d'aquest llibre es declararan no creients, però
nosaltres estem convençuts de no predicar pas en el desert. A les persones que no sintonitzin amb les nostres paraules els recomanem
simplement d'escoltar el silenci dins seu, o encara: que escoltin el
refilet d'un
moixó, que escoltin la brisa del mar o l'oreig suau del vent i se sentiran
igualment plenes de joia.
Comunicació
presencial: cames
Joan Tudela
Les cames, que tan importants són per a la nostra salut i per a la
nostra mobilitat, juguen, en canvi, un paper modest en la comunicació
presencial. De vegades, cap paper (per exemple, si ens les tapa la taula de
reunions). Quan són visibles, expressen, com la posició de les espatlles,
inseguretat o seguretat personal. En aquest aspecte, tampoc no disposem de
criteris d'aplicació general. Però n'hi ha un, de criteri, que sí que és sempre
útil. No només en relació a les cames, sinó també a altres aspectes de l'actitud
corporal. Es tracta de l'efecte mirall. Si ens volem adaptar bé al nostre
interlocutor, cal que adoptem les seves mateixes postures.
Del llibre Llengua i
comunicació.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net