Article publicat en EL PUNT dimarts 3 de maig del 2011
http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/405400-la-c-i-la-z-castellanes.html
La
c i la z castellanes
En castellà, la lletra
z davant de totes les vocals i la lletra c davant de la e i
de la i, es pronuncien amb so interdental fricatiu sord. Eixe so no
existix en la nostra llengua i els valencians hem tingut sempre molta dificultat
per a pronunciar-lo, per eixe motiu, antigament, quan un valencianoparlant
parlava castellà, pronunciava la z castellana com si fóra una s
sorda. Però tants anys d'escola en castellà i el bombardeig constant, massiu i
despietat dels darrers decennis de ràdio i televisió en castellà han fet que,
per fi, els valencians hàgem deprés a pronunciar la z castellana i a dir
zarzamora i zozobrar com s'ha de fer en bon castellà. La qüestió
és que ara ens n'hem passat de rosca i, no únicament pronunciem la z
castellana quan parlem castellà, és que ho fem també quan parlem valencià, que
ja són ganes de fer el ridícul. És habitual que els valencians, parlant
valencià, pronunciem ABC, PC, PSC, ONCE,
CO2, Garcia, Pérez,
Albacete, Zamora, amb so interdental quan hauríem de fer-ho amb so
sibilant que és com ho hem fet tota la vida. I, damunt, pronunciem amb z
castellana paraules i sigles corresponents a altres llengües que s'escriuen amb
c o amb z, com ara CD, UNICEF, zoom,
zapping o Alzheimer, quan eixa c o eixa z no representen el so interdental en la
llengua d'origen. I això ja és cap de caps, és el súmmum de la coentor i de la
ridiculesa. Per desgràcia, els mitjans audiovisuals fomenten eixa pronúncia
inadequada quan haurien de fer, exactament, l'operació oposada. I s'ha de dir que els catalans ho fan
exactament igual de malament que nosaltres. Només cal escoltar Catalunya Ràdio o
TV3 i per a sentir-ho a bondó. El 17 d'agost del 2009 el senyor Jaume Sobrequés
i Callicó, rector de la Universitat Catalana d'Estiu, en el discurs
d'inauguració de la UCE, en un discurs en el qual va mencionar diverses vegades
el concepte "rigor acadèmic", sempre que va pronunciar la sigla UCE ho va fer
amb so
interdental fricatiu sord, és a dir, a la castellana.
Hem d'esforçar-nos a pronunciar la z castellana com a s sorda quan parlem valencià. Enriquir el valencià amb el so interdental fricatiu sord no té cap avantatge. Cap ni un.
La posició normativa sobre sigut i estat sembla que ha canviat. A la Proposta d'estàndard oral (1999), estat era propi de l'àmbit general; i sigut i set, admissibles en l'àmbit general d'acord amb els usos de cada parlar. Però l'esborrany de gramàtica de l'IEC posa estat i sigut al mateix nivell i relega a la lletra petita de les "altres variants" el valencià segut i l'osonenc i eivissenc sét (ara ho escriuen amb accent diacrític).
Tot i que el més simple i coherent, en un mateix mitjà, seria triar una de les dues formes com a participi de ser, en la pràctica resulta molt difícil. D'una banda, hi ha la tènue i vacil·lant frontera entre ser i estar. I, de l'altra, un ús que no pot evitar percebre sigut com a més informal. Sent com és legítim l'ús de sigut en tots els registres, el cert és que estat només fa estrany (fora del balear, esclar) en el col·loquial. "La pel·li ha estat divertida" sona més inadequat que "El film ha estat elegit pel jurat".
El fet que la passiva sigui pròpia de la llengua formal i que estat hagi dut tants anys l'etiqueta "més correcte", crea una aliança difícil de destruir. En tot cas, crec que l'estàndard d'àmbit general, per a l'oral espontani i l'escrit informal, s'hauria de decantar sempre per sigut . En registres formals, jo respectaria l'opció de qui escriu, però informant-lo que sigut és sempre una forma tan correcta com estat .
La frase del títol és ambigua. Pot voler dir "lo peor de ellos", on ellos potser són els del Madrid, o "al peor de ellos", que podria ser Mourinho. D'entrada sembla que convertir d'ells en en fa la frase més clara i genuïna. Sempre que és possible, el català prefereix el pronom feble en al pronom fort ell. La millor manera de dir en català "No espero nada de él" és "No n'espero res", però si aquest él és algú, "No espero res d'ell" és també possible. En canvi, si él és una cosa, com per exemple un llibre, d'ell deixa de ser acceptable.
Però quan intentem ficar-hi en, la frase queda així: "Caldrà témer-ne el pitjor". I com que sona estrany i artificiós, mal per mal el que escriu es refugia en d'ells. ¿Hi ha més opcions? Estem davant d'un conflicte entre fonètica i morfologia. A quina de les dues ha de ser fi del l'ortografia? Si optem per la fonètica, com que en dialecte central la r final de l'infinitiu no sona, el que diem ho podem escriure així: "Caldrà teme'n el pitjor".
Ara sona bé però l'infinitiu ens queda desfigurat. És un preu raonable? La clau, com sempre, és l'adequació al registre. Al diàleg espontani d'un guió o la bafarada d'un còmic, la llicència és recomanable. En un registre formal, està fora de lloc. Però el pes de l'oral en l'estàndard va aflorant cada cop més en l'escriptura. I avui, en un article d'opinió de to clarament col·loquial, comences a no tenir clar si has d'escriure teme'n, témer-ne o témer d'ells.
Entrevista amb Vicenç Villatoro, director de l'Institut Ramon Llull