InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 35 (divendres 13/05/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Rei
 
 
1) Eugeni S. Reig - afaitar en sec (a algú)
 
2) Eugeni S. Reig - Engolir i altres verbs equivalents
 
3) Joan-Lluís Lluís - Com anomenem els altres pobles
 
4) Màrius Serra - Androna?
 
5) Antoni Llull Martí - El suro i el corcho
 
6) Pau Vidal - Atènyer
 
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Lletra P)
 
8) Les Converses Filològiques de Pompeu Fabra disponible en format electrònic
 
9) Nova publicació: «Diccionari ortografic, gramatical e morfologic de l’Occitan»
 
10) Vídeo sobre els avantatges de parlar més d'una llengua
 
11) Ramon Sangles i Moles - Si ets artista de la paraula et faràs escoltar
 
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: espatlles
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

 

afaitar en sec (a algú)
 

Llevar-li la vida, matar-lo, assassinar-lo.

Tu vés molt en l’erta no siga cosa que qualsevol dia algú t’afaite en sec. A tu t’agrada molt fanfarronejar i fer-te el valent, però tin en compte que els valents cauen de cul.

En el relat curt de l’escriptor xativí Toni Cucarella titulat Més poc cervell que Miquel Malena podem llegir:

«Un dia, a algú se li unflaran els pimentons i l’afaitaran en sec», li pronosticaren. I ben en sec que el van afaitar...

En la novel·la Pana negra de Joan Olivares trobem:

Marià va haver de reconéixer que, tot i que de devot de missa no n’era massa, d’ençà que havia afaitat en sec aquell pobre desgraciat, sentia la necessitat de reconfortar-se l’esperit amb confessió i penitencia.

I en la mateixa novel·la, una mica més avant:

Tot seguit, creuà la sala i amenaçà els que intentaven obrir la porta d’afaitar en sec el capellà si no se n’allunyaven ràpidament.

La locució afaitar en sec la conec del parlar d’Alcoi però deu ser (o haver sigut) d’ús general, almenys en el valencià nord-meridional.

 

En valencià també es diu: matar, assassinar

La llengua estàndard sol emprar: matar, assassinar

En castellà es diu: matar, asesinar

 
NOTA:
- CUCARELLA, Toni; Llet agra i altres històries com sagrades, (Brosquil edicions, València, 2002, pàg. 37)
- OLIVARES ALFONSO, Joan; Pana negra, (Editorial Bromera, Alzira, 2006, pàgs. 116 i 118)
 
 
2)
Engolir i altres verbs equivalents 

Eugeni S. Reig

 

El verb engolir significa «fer passar algú alguna cosa des de la boca a l’estómac a través de l’esòfag». Quan parlem d’engolir, normalment ens referim a un aliment, encara que, evidentment, podem engolir-nos qualsevol cosa com ara un medicament, un verí, una pedreta o una espasa, com fan els menjaespases del circ. El verb engolir té també un sentit metafòric i així podem engolir-nos les paraules que acabem de dir, la pica de la cuina s’engul l’aigua d’escurar i el mar, de tant en tant, s’engul algun vaixell.

Els verbs englotir i deglutir són sinònims d’engolir, però únicament s’usen en la llengua culta.
El verbs empassar i enviar són també sinònims d’engolir. El primer és el que habitualment s’usa en el català central, sobretot en la zona de Barcelona. El segon és el que s’empra a Mallorca. Aquests verbs s’usen només com a pronominals: empassar-se i enviar-se.
Els valencians no els diem mai, només usem, amb el significat especificat, el verb engolir.
Engaldir significa «engolir el menjar atropelladament, de manera precipitada, amb avidesa, sense moderació» . Equival al castellà engullir. També s’usa com a sinònim d’engolir, però en aquest cas té un cert sentit pejoratiu.
    El verb tragar és un verb genuïnament valencià i ja el trobem en els nostres clàssics, com ara en l’Espill de Jaume Roig. Segons ens diu Joan Coromines en el seu DECat  el verb tragar és una evolució del més antic dragar que significa «menjar com un drac». El verb tragar, com a paraula genuïnament nostra, és un arcaisme desusat. L’ús que modernament fem de tragar és degut, sense cap mena de dubte, a la influència del castellà. Per consegüent és preferible usar sempre engolir. Però hem de ser conscient que tragar, com a verb genuí que és, ha creat derivats que són ben vius i que, per tant, són completament legítims i s'han d'emprar amb naturalitat. No podem rebutjar paraules com ara tragallada (quantitat de líquid que es beu d’una sola vegada i de manera precipitada) o tragabales (que li agrada menjar molt i que sovint ho fa).
 
3)
 
Publicat a

Com anomenem els altres pobles

Joan-Lluís Lluís

Se sap que molts noms de pobles són, de fet, apel·lacions creades per pobles veïns, sovint de manera pejorativa, ja que sembla que menysprear els altres pobles o, com a mínim, burlar-se'n, és una activitat bastant comuna en la humanitat. El més famós d'aquests noms és probablement esquimal, que significa ‘que menja peix cru', i per això es tendeix avui a abandonar aquesta denominació en benefici d'inuit. Per la mateixa raó, és preferible parlar de samis que de lapons, ja que aquesta paraula podria venir del suc lap, que significa una cosa aproximada a ‘parracs de captaire'. És prou evident, també, que la paraula berber ve de bàrbar, potser desproveïda de sentit pejoratiu quan es va començar a aplicar, a l'edat mitjana, a aquest poble de l'Àfrica del Nord que se sent molt millor quan se l'anomena amazic. De fet, en circumstàncies històriques diferents, potser que el terme espanyol polacos per referir-se als catalans hauria pogut tenir acceptació i esdevenir acadèmicament correcte. Alguns hi deuen treballar. És també prou curiós el mot gavatx que si bé avui designa els francesos de manera pejorativa, en l'origen estava reservat als immigrants occitans –això sí, súbdits francesos– que van arribar en gran quantitat a Catalunya entre els segles XVI i XVIII. Aquest mateix terme, a la Catalunya Nord, designa avui específicament els occitans del Llenguadoc i, encara més precisament, els habitants del departament septentrional limítrof de l'Auda. I, per als llenguadocians, el gavach és l'occità que ve de més al nord... És a dir, alguns són gavatxos i, simultàniament, tenen els seus propis gavatxos, sempre mirant cap al nord. Els francesos, per cert, solen ser anomenats frogs (‘granotes') pels anglosaxons, potser per aquest tret particularment indecent de la gastronomia francesa de cuinar batracis. El cantant quebequès Robert Charlebois, en els anys setanta, va assumir aquest malnom, usat, doncs, també al Canadà, amb una frog song humorística. Es tracta aquí, és clar, d'exemple de noms genèrics que hauria estat complicat que poguessin quedar com a nom oficial dels pobles en qüestió...

En el segle XIX, els exploradors occidentals que intentaven dibuixar els mapes d'Àfrica per tal de facilitar la feina dels colonitzadors van trobar-se amb una quantitat exorbitant de denominacions diferents referides als mateixos pobles, fins al punt de generar picabaralles d'erudits, posades en escena mitjançant articles i conferències en les societats geogràfiques més il·lustres. Així, el 1876, el geògraf francès J. Belin de Launay, en la seva introducció de l'edició francesa del relat del famós viatge de Henry Stanley per retrobar el doctor Livingstone, dóna un exemple d'aquesta dificultat, sense precisar-ne, però, la localització exacta (probablement a la Banya d'Àfrica). Parlant del poble zandès, diu que és anomenat (conservo l'ortografia francesa de l'època): niam-niam pels dincas, moundo o maniania pels bongos, o-madiâca pels diours, maccaraccâs o caccaracâs pels mittous, counda pels golos i babounghéra pels mombouttous... Aquest tipus de trencaclosques onomàstic no era, de fet, gaire problemàtic per a les potències colonitzadores, essencialment britàniques i franceses, que van encarregar als militars de resoldre'ls de manera pragmàtica, a punta de fusell i tractant cada poble de manera rigorosament igualitària, essent la igualtat, en aquest cas, un efecte del menyspreu més profund.

 
4)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 12 de maig del 2011
 
Motacions

per Màrius Serra
 
Androna?
 
A Vilassar de Mar em deixen anar la paraula androna. Els vilassarencs anomenen andrones (o andronetes) els carrerons estrets que separen algunes propietats. Concretament, les cases que tenen hort, eixida i barri, en el benentès que al Maresme un barri no és un veïnat sinó una porta exterior. Al DIEC descobreixo que, a banda d’aquests “passos públics d’amplària molt reduïda entre dues parets contigües”, les andrones també tenen una aplicació arquitectònica: “Edícula que s’aixeca en una teulada, amb una portella, per a permetre de pujar-hi a netejar-la i adobar-la”. Una edícula, o edicle, és una construcció de petites dimensions, com un quiosc. És a dir, els dos sentits de l’androna tenen una cosa en comú: la mida. En realitat, tot i l’estretor, en tots dos casos permeten el pas d’un home. I andro-, en grec, designa el gènere masculí. L’home. O la dona, perquè està clar que l’androna és mot de gènere femení. És a dir, que tant els carrerons de Vilassar com les construccions d’algunes teulades seran tan estrets com vulguin, però també han de ser prou amples perquè hi passi un home sense problemes. O una dona, és clar. A última hora, un androgin és un ésser hermafrodita.
 
 
5)
 
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 183)
 
El suro i el corcho 
 
Antoni Llull Martí

 
Deia la setmana passada que el mot suro, i els seus germans, l’italià súghero, el sard súaru, l’occità suve i els portuguesos sobro, sobreiro, sóvero i alguns altres, provenen d’un mot llatí, suber, que prové al seu torn d’una llengua molt més antiga que la dels romans, de la que pràcticament no se’n sap res. De suro, la casta de llenya que per la seva lleugeresa i resistència a la humitat és la que
més flota, ha sortit el verb català surar, cosa que no tinc notícia que hagi ocorregut en cap altra llengua.
 
En castellà, el nom equivalent a suro és corcho i el de l’alzina surera, alcornoque, mots que tenen un origen molt distint. El de l’escorça, sembla que ve del llatí cortex (del que també en són derivats corteza i escorça), a través del mossàrab corch o corcho, segons Coromines, i el de l’arbre d’un dialecte mossàrab que hauria transformat el llatí quercus ‘alzina’, en un mot semblant a quernoccus. Una cosa prou notable és que, aparentment, l’anglès, l’alemany i altres idiomes germànics han agafat el seu nom pel suro del castellà corcho o d’una forma més antiga, alcorque, derivada de al-qurq (qurq seria la forma en què s’hauria convertit el llatí quercus). La causa de la introducció de derivats d’aquest mot castellà en els idiomes del nord d’Europa podria esser que els surers o sureres són arbres que només es fan a la Mediterrània i a Portugal, que actualment és el primer productor de suro, i que fa tres o quatre segles el suro que arribava als països germànics procedia d’Espanya. Els holandesos li digueren kurk, els anglesos cork, i els alemanys, kork, com els danesos, els suecs i els noruecs.
 
El nom francès del suro no té res a veure amb el nostre ni amb el dels castellans. Liège, que és com l’anomenen, sembla que prové del llatí levis, ‘lleuger’. I en romanès es diu pluta nom que sembla que prové d’un antic mot indogermànic. En la majoria de llengües europees, per anomenar l’arbre del que es treu el suro han emprat la solució, semblant a una de les nostres, d’ajuntar-lo al nom equivalent a ‘alzina’: chêne-liège en francès; cork-oak en anglès; Korkeiche en alemany. Això ja ve de temps molt antic, perquè en llatí ja li deien quercus suber, que n’és el nom científic actual, i que és tant com dir alzina surera.
 
6)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 18)
 
 
Atènyer
Pau Vidal
 
 

Si la guineu no fos tan mandrosa no hauria de dir que són verdes; podria fer com a la Franja de Ponent, que si volen abastar una cosa l’atenyen. D’acord que és més fàcil atènyer una certa edat: n’hi ha prou de sobreviure. Però aconseguir algú que va per davant tampoc és cap heroïcitat: només cal afanyar el pas. Al capdavall, l’important és haver-les.

 

«(Jo també hi vull ésser! Jo també hi vull ésser! hauria cridat des de dalt, si els llavis m’haguessin obeït). D’un bot salto a terra, m’entrebanco i caic. Els infants m’insultaven i em llançaven, furiosos, grosses boles de neu. (Jo també hi vull ésser! Jo també hi vull ésser! hauria cridat si la veu no se m’ofegués sempre, Déu meu, sempre). Quan els vaig voler atènyer, havien desaparegut darrera els velluts blau de nit amb què els veïns del meu poble amaguen els cancells de llurs cases» (J.V. Foix, KRTU, 1932).


 
7)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Vocabulari

En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.

 

P 

 

Padellàs. Test, tros de terrissa. Fòtil. Recull tots aquests padellassos i llença'ls. / Persona vella, baldada. Jo ja sóc un padellàs!

Padrí.  Avi. Ajuda a baixar la padrina, que ella no pot.

Padrinet. El de fonts, el qui fa la mona per Pasqua. (Compte, no el qui la cofecciona i la ven.) Padrinet, ja som a Dijous Sant...

Païció. Digestió. Minjar poc, per a tenir una bona païció.       

Paio. Subjecte. No te'n fiïs, d'aquest paio. / Sortós. Alça, paio, t'ha tocat la rifa! També, paiot!

Palet.  Tacó de sabata per a jugar a diversos jocs. Jo faig anar aquest palet i m'emporto tots els patacons.

Pallot. Boll i altres palles que volen de les batudes. El carrer Pallot tenia moltes eres davant.

Palter. Cagarada. Alça, quin palter que ha deixat aquest brivall!

Pàmfil. Saboc, ruc, babau. És més pàmfila que una somera.

Pàmpol. Tulipa d'un llum. Espolsa el pàmpol del llum de la sala. Per extensió: el pàmpol de la televisió o qualsevol altre aparell per a exhibir imatges, de cinema, etc. Les imatges que ens ensenya el petit pàmpol.

Pana. Severa derrota en el joc. Set a zero, quina pana!  Vegeu el verb empanar.

Panada. Blat mig batut, mullat per la pluja. Ha plogut i tot són panades per les eres.

Paner. Cul. M'has clavat un pessic al paner.

Panís.  Moresc. Blat de moro. Enguany la collita de panís serà ferma.

Panós. Pigat, brut de la cara. Cara mig ensonyada. Aquell dropo és panós.

Panxacontent. Sempre satisfet, repapat, a qui tot cau bé. El vell Sòsim és un panxacontent.

Paperina. Bossa petita de paper per a ficar-hi farines, grans, caramels. Una paperina de lliura de farina de llinassa.   

Paracomptar. Parar compte, anar alerta. No s’hi agafen els dits perquè paracompten molt.

Parada. Camp destinat a un conreu. Una parada d'alfals.

Parar. Obrir per dalt un sac, una bossa, perquè un altre hi fiqui quelcom. Para el sac, que hi ficaré la trepadella. / En el joc, prestar la servitud del cas, cercant o empaitant els altres.  Juguem a catarroja i ara paro jo.

Parot. Caragol gros de color fosc. Aquets parots van de primera a la brutesca.

Parrell. Veta estreta d'una espècie de marbre que es fa als estrats de sauló o de tapàs. Llenques de parrell per a ornamentar.

Passa! Dit a un poca-solta, o a un cafre, dissentint de les seves maneres o de les seves paraules.

         -Fixeu-vos en mi, que sóc el més bo de tots!

         -Passa, ruc!

Passa.   Epidèmia menor. Hi ha una passa de grip, amb febre i mal de pit.  

Pastat. Igual,semblant a un altre.

Pastera. Pocatraça, desmanyotat. D’això jo en dic feina d’un pastera, saps?

Pasterada. Planxa. Atzagaiada. Nyap. Matusseria. Alça, quina pasterada el Pauet del Quel, volent contradir l’alcalde!

Pastiu.  Porc engreixat en un pastiu. Per Nadal matem el pastiu més gros.

Patacada. Patac. Cop fort amb el braç. Li ha clavat patacada i l'ha tombat. El dos autos han donat patacada.

Patacó.  Nap-buf, tap de bassa. Fuig d’aquí, patacó, que no et veus i et faré mal.

Patafa.  Tubercle que es fa al capdavall d'una tija prima i alta, amb fulla lleument vellutada, i que es menja cru o en vinagre. M'agraden trossets de patafa amb l'enciam.

Patanada. Excrements de vaca. Bon adob, tanta patanada!

Patarrip-patarrap. Fet d’una esgarrapada. Patarrip-patarrap ─i ha fet un nyap!

Patir. Tenir angúnia.

         -Em fa patir el nen, que no torna.

         -Iai,que patidora que ets!

Patolla. Colla. Trepa. Patolla de lladres! 

Patuleia. Mainada. Quitxalla. Qui la domina, aquesta patuleia!

Patullar. Patollar. Bregar amb la feina. Atrafegar-se. Tot el dia patullant i no m'hi vec de feina!

Patxoca. Goig, elegància. Dalt del cavall, feia patxoca, el lladre.

Paula. Utilitzat més en diminutiu: Pauleta. Beneitona, ximpleta, pàmfila, bonifàcia. Apa, dona, mou-te, no siguis pauleta!

Peal.  Peüc. Peals de llana, que són calentíssims.        

Pebrat.  De difícil solució. Es gratava el cap perquè ho veia tan pebrat.

Pecar.   Inculpar. Jo peco l'oncle, per aquesta pèrdua.

Pecat. Mancament específic del sexe. Lo bacó, fa pecats.

Pedaç. Tros de roba cosida a un vestit. Parrac. Adob. Apariament. No es pot posar un pedaç nou a un vestit vell. En aquesta façana hi han posat un pedaç que és un nyap.

Pedrapiquer. Picapedrer. El Miquelet de Preixana era un gran pedrapiquer.

Peirot.  Envà de lloses. Les corralines estan fetes de peirots.

Peixera. Bassa. En aquesta peixera s'hi ofegà un nen.

Pela. Pell de la fruita. La pela de la poma és el més bo. (Ara només diuen “pell”, imposat pel castellà “piel”; abans sempre dèiem pela, d’on ve el verb pelar).

Pelar.  Matar. Eliminar. Li donà cop d'ampolla al cap i el pelà.

Pelat.  Sense un ral. No t’ajudo, perquè estic pelat, noi.

Pelatxo o pelatxa. Pollet de l'ocell que encara no té plomes. En aquest niu hi ha pelatxos.

Pelfa. Dit a una noia finolis, delicada. Iai, que melindrosa que ets, senyoreta pelfa!

Pellaire. Que recull pells d’animals. Ja crida el pellaire!

Pellís. Jaqueta de pell d’ovella que porten els pastors. No vaigos a pasturar sense pellís que fa un fred que pela!

Pelló. Pell que porten els pastors per a dormir. En nits com aquesta necessites dos pellons, pel cap baix.

Peltó. Abric de nen, o peça interior d’adults, però de material bast. Per a sortir fora, posa el peltó al nen.

Pelmudar. Canviar el pèl. Aquet conill ha pelmudat.

Pengim-penjam. Baldragues, desacurat, malgirbat. Tu sempre pengim-penjam,sorges!

Pensar-s’hi. Parar-hi compte. Dit a un altre en pla dissuasiu. Pensa-t’hi, bans no tiris a terra el trebol mort del cobert. 

Pepa. Nina barata, lletja. Pepa de deu.

Pepperepep. Roella, puput. Un camp vermell de tants pepperepeps.

Perelló. Penelló. Els perellons neixen amb el fred i la misèria.

Permòdol. Puntal, de biaix, de sota quelcom, un prestatge, etc., i que va clavat a la paret. Un armari suportat per dos permòdols.

Pernada. Quarta part dels esplets d'un mas. La pernada d'ell és un cantaperdius.

Perns. Ferros que aguanten l'estebanera. Tots dos perns s'han vinclat.

Però. Ponderatiu, en grau superlatiu. T'ho agraeixo però molt. És una resposta però molt ben donada.

Perxell. Canya llarga per a lligar l’entramat de les tomateres. Porta’m una canya ben doble per a lligar les tomateres.

Perxi. Porxo. Quan plou, correm sota els perxis.

Petarrós. Que es peta sovint, que no s'hi mira, a fer pets. Aquest galifardeu és un petarrós.

Petarrufa. Aplicar la boca a la pell d'algú i fer-la-hi petar. No faços la petarrufa al nen, pudent!

Petarrell. Marrec, nap-buf. Açò, aquet petarrell, fa el petarrell a al padrí.

Petar-se. Fer un pet. Senyor mestre, aquest nen s'ha petat!

Petricó. Un quart de litre. Comprar un petricó de moscatell.

Peuada.  Petjada. Al matí podien ser vistes les peuades del lladre.

Piar. Trepitjar la verema. Tots els brivalls volien piar.

Pic. Bec de l’ocell.

Picar-se. El vi agrejar-se. Aquest vi està picat d'agre.

Picassó. Picor. Coïssor. Gratera.

         -Mama, tinc picassó al daixonces.

         –Esgarrapa-te’l.

         (Per això l’ase em fum si Picasso no és d’origen català).     

Pigota.  Verola. El nen acaba de passar la pigota. També dit de la marca que deixava la vacuna.

Pinta.  Brètol. Dropo. Dolent. Tifa. No te'n fiïs, que és un pinta.

Pinyac.  Pinya. Cop de puny. Mastegot. Li ha clavat un pinyac i l'ha estumuït.

Pinxo, –xa. Perdonavides. Milhomes. Que galleja. Que es fa veure. És un pinxo ple de fums. /  Ben abillat. A les dones mos agrada anar ben pinxes.

Piot. Massa, en forma de garrot per a piar. Pieu el raïm blanc amb el piot.

Pipella. Agudesa visual, mental. Has de tenir més pipella, home!

Pirar. Anar-se'n. Escapar-se. Pirar-se-les.

Pistrincs. Diners. Noi, s’han acabat els pistrincs i no poden continuar la casa.

Pitjar.  Prémer, fer pressió. Pitja aquet botó secret i ja veuràs com s’obre la porta. (Ara només diuen “prémer el polsador”. No dic pas que estigui malament, però no ho dèiem mai, aquet “polsador” no el dèiem; l’ha imposat el castellà “pulsador”. Eviten de dir pitjar, per aquell repèl de pixapolits a dir un verb que els sembla que ha d’assemblar-se a pixar. Ves quines bestieses, també!).

Pitxell. Mesura de vi d’uns dos litres. Nena, vés a comprar un pitxell de vi.

Piu, piuet. Peça petiteta que té alguna funció en un mecanisme. Has de pitjar aquest piuet i aleshores funciona.

Pixa. Membre viril. No ensenyis la pixa, bacó!

Pixats. Orins. El pitjor de tot és que ens ha agafat amb els pixats al ventre.

Pixum. Fortor de pixats. Aquet corredor fa olor de pixum.

Placa. Disc de música. Canvia la placa de la gramola.

Planxa.  Atzagaiada, llauna, sabaterada, fer el ridícul.

         -El pregoner de la Festa Major no s’ha recordat del nom del poble, al moment crític.

         -Alça, quina planxa, noi!           

Planyegot. Que sempre es queixa. Iai, no sigos tan planyegot!

Plegar.  Recollir de terra. Nena, plega el mocador, que t’ha caigut.

Ploramiques. Que sempre runa i ploriqueja, per tot. Au, tu, ploramiques, no m’atabalis anant-me davant darrere!    

Pocatraça. Maldestre. Fuig, pocatraça, que m’ho esgarries tot.        

Pollar-se. Corcar-se. Aquell arròs sortí pollat.

Pontona. Perpal, alçaprem. Ha esberlat la roca amb una pontona.

Popar. Mamar. No faços soroll que els garrinets popen.

Pórca. Tros d’hort, equivalent a una dotzena paer del jornal. Tenir una pórca al reg.

Porgador. Sedàs.Garbell. Aquestes llavors passa-les pel porgador.          

Pòtol. Brètol. Tifa. Sembla bona persona, però és un pòtol.

Porgador. Sedàs. Aquestes llavors passa-les pel porgador.

Porta'l! Dit a un galifardeu que fuig per una malesa.

         -Dolent, entremaliat!

         -Porta'l!

Posar. Estatjar-se. Allotjar-se. Viure en un lloc. On poses, quan vas a Barcelona?

Postada. Prestatge. Estant. Desar els entriquells de cuina a la postada.

Postejar. Fer passar la post, el postejador, per a esterrossar. Noi, convé molt que avui vagis a postejar.

Presa. Peça de les que té la rajola de xocolata. Per berenar, dues llesques de pa i una presa de xocolata.

Prèssic. Préssec. Melicotó. Albergí. Lo prèssic a mi m'agrada com mel i mató.

Prestatge. Estant. Postada. Col·loca bé els llibres al seu prestatge.

Prinyó. Aranyó. Mena de pruna petita, ovalada, blau vidriol. Una cistelleta de prinyons.

Prou!. Renyant. Exigint l'acabament d'una cosa.

         Prou! A fer bondat s'ha dit!

         Prou guerres! Prou explotació dels pobres!

         (Cal parar compte amb el castellà "¡no más guerras!", "¡no más despotismo!": 'no més guerres!', 'no més despotisme!'...).

Prou. Naturalment. Segur que sí.

         -¿Creus que hi arribarà, a metgessa?

         -Prou.

Provar.  Anar bé a l’organisme.

         Noi, m’han provat els caragols.

         ¿Com t’han provat les vacances?

Proveir. Fornir. Abastar. Abastir.

         Anem al mercat a proveir. Proveïment d'aigua per a la zona.

         Ara fan anar molt els termes abastar, o abastir, i abastament o abastiment, perquè s'assemblen més al castellà. Com veiem, són legítims, però els usats de sempre a Ponent han estat proveir i proveïment.

Pudent.  Pesat. Empipador. Carronya. Fuig d'aquí, pudent, no m'amoïnis!

Punt. Amor propi. Tossuderia en opinió o en actitud. Per un punt entre l'alcalde i el rector no s'ha fet la festa.

Puó. Pugó. El cirerer està ple de puó.

Puput. Rosella, roella. El sembrat del padrí està farcit de puputs.

 

8)
 
Les Converses Filològiques de Pompeu Fabra disponible en format electrònic
 
El setè volum de les Obres Completes de Pompeu Fabra (Converses Filològiques) és disponible en format electrònic (pdf) i de forma gratuïta a la web de publicacions de l'IEC.

http://publicacions.iec.cat/PopulaFitxa.do?moduleName=cataleg&subModuleName=&idCatalogacio=12908

 
9)
 
Nova publicació:

«Diccionari ortografic, gramatical e morfologic de l’Occitan»

de Josiana Ubaud
 
ISBN: 978-2-84974-125-2. PVP: 30 euros
 
Fruit de six années de travail, ce dictionnaire rassemble formes centrales et variantes du languedocien aussi bien hérité que moderne, en abordant tous les champs lexicaux (scientifique, littéraire, technologique, économique, etc...) pour répondre à tous les publics qui demandent une langue normée et fiable.
 
Le dictionnaire (limité à l’orthographe et la grammaire de 109 000 entrées, les alternances vocaliques des verbes, la formation des dérivés) intègre toutes les préconisations du CLO (Conseil de la Langue Occitane) et s’appuie plus généralement sur les solutions pan-romanes en matière de néologismes et de terminologie.
 
Il contient également tous les noms propres: noms de pays, régions, fleuves, mers, montagnes, villes principales et leurs habitants, prénoms, personnages et héros de l’Antiquité.
 
L’ouvrage est complété par une importante introduction à la lexicographie occitane, qui détaille abondamment les problèmes rencontrés pour sa rédaction. Il donne également la liste des fautes et coquilles du dictionnaire d’Alibert.
 
Il sera donc aussi utile aux autres dialectes, pour la partie méthodologie et terminologie, et bien sûr pour tout le lexique pan-dialectal.
 
Éditions Trabucaire
 
10)
 
Vídeo sobre els avantatges de parlar més d'una llengua
 
 
 
Aquesta és una pel·lícula que vol marcar un camí cap a una Europa rica lingüísticament i culturalment. Són els bilingües un cas especial? Tenen el mateix cervell i fan la mateixa vida que els monolingües? Quina diferència hi ha entre qui ha après més d'una llengua des del bressol gràcies a una família bilingüe i qui s'hi ha vist obligat com a immigrant? Quina diferència hi ha entre bilingüisme i biculturalitat?
 
11)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 49)

Si ets artista de la paraula et faràs escoltar

 

Ramon Sangles i Moles

 

Hi ha persones que fan venir ganes de ser escoltades pel sol fet que parlen bé i perquè sempre diuen coses interessants, ni que sigui pronosticant quin temps farà. Atrauen. En elles, de cap manera no es tracta d’un voler-se fer escoltar, sia constrenyent l’escoltant sia inventant-se trampes; saben que aquest no és el camí. Simplement es tracta de persones que es fan escoltar perquè són vers artistes de la paraula.

 

En aquests artistes de la paraula detectem de seguida senzillesa, afabilitat, sinceritat... Parlant amb el cor a la mà, ens fan exultar d’alegria.

 

L’oratòria d’aquests artistes ens captiva tant que ens convida a pujar majestuosament al seu carruatge i, amb ells, anar-nos passejant per les delicioses contrades de la veu angelical, sempre nova i agradosa de sentir.

 

Aquests mestres de la comunicació es fan escoltar perquè posseeixen el domini de la llengua, el poder de la paraula; tenen la capacitat d’entrar en l’ànima dels escoltants i la fan vibrar per la destresa a l’hora de fer unes exposicions vives i originals.

 

 

12)

Comunicació presencial: espatlles

 

Joan Tudela

 

L’esquena no juga cap paper rellevant en la comunicació presencial. En canvi, les espatlles sí que hi juguen un cert paper. S’assembla al de les celles. A la nostra cultura, amb les espatlles i només amb les espatlles podem dir determinats missatges concrets (per exemple, i a mi què m’importa, no n’he de fer res). Però, a més a més, sovint de forma inconscient, amb les espatlles expressem desànim o seguretat personal, depèn de la postura.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net