InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 491 (dimecres 11/05/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - Menjadors d'articles
 
 
6) Barcelona Poesia 2011: David Pastor i Lluís Roda a La Pedrera presenten Jas!
 
 
8) Joan-Carles Martí i Casanova - Els antivirus del català a Guardamar
 
9) Lo Rat Penat ofereix la pau lingüística en una conferència en la Universitat
 
 
 
1)

 

Article publicat en EL PUNT dilluns 25 d'abril del 2011

Menjadors d'articles

Eugeni S. Reig

 

 

Actualment cada vegada s'estén més una moda inexplicable: la dels menjadors d'articles. Tota la vida s'ha dit –i encara es diu– el Canadà, el Brasil, el Congo, la Xina, l'Índia, els Països Baixos, la República Dominicana, l'Argentina, l'Uruguai, el Marroc, la Gran Bretanya, els Estats Units, l'Equador, les Filipines, l'Iraq, el Japó, la Unió Sud-africana, el Txad, etc. Hui en dia, inexplicablement, la tendència és a menjar-se l'article definit que hem posat durant segles davant del nom d'alguns països i a dir, simplement, Canadà, Brasil, Xina, Marroc, Japó, etc. És una moda incomprensible, francament. Tantíssimes coses que hi han en el món que són saboroses, agradables de menjar i nutritives i els carabasses dels articlòfags, hala, a menjar-se els articles que ni fan bon gust ni alimenten ni res. En fi, un destrellatament apoteòsic. I la culpa la tenen, fonamentalment, els periodistes, tant els de la premsa escrita com els dels mitjans audiovisuals. Ells propaguen aquestes modes absurdes que empobrixen i desfiguren la llengua. I encara sort que, per ara, la moda només afecta –que jo sàpia– els noms dels països. Altres noms, com ara els de les ciutats –el Caire, la Corunya, l'Haia–, els dels rius –l'Ebre, el Danubi, el Túria– o els de les muntanyes –l'Everest, el Teide, el Kilimanjaro–, de moment es salven. Però no crec que siga per molt de temps. La voracitat dels articlòfags és insaciable. Prompte diran Caire, Corunya i Haia de la mateixa manera que diuen Roma, París o València. Pel que fa als noms de les residències dels caps d'estat o de govern de diferents països, per ara s'ha respectat l'article en denominacions com ara el Quirinal, la Casa Blanca, la Casa Rosada o l'Elisi, però es comença a parlar d'una reunió “en Moncloa” en lloc de “en la Moncloa”. Si els coneguts Pactes de la Moncloa, en lloc de signar-se l'any 1977 s'hagueren signat ara, és quasi segur que algun destarifat hauria parlat de Pactes de Moncloa.

 

 

2)
 
 
Gramàtica, diccionari cerdà, dites populars (La Seu d'Urgell: Salòria, 2011) de Manel Figuera, Anna Montané, Agnès Figuera, Enric Quílez i Salvador Vigo.

http://lexicografia.blogspot.com/2011/04/el-que-sha-de-saber-de-la-llengua.html
 
 
El que s'ha de saber de la llengua cerdana
 
 
3)
 
Publicat en el diari ARA dimarts 26 d'abril del 2011

Avui tornem a la gramàtica amb l'ús de fins i fins a . Una vella recepta diu: la a hi va si, en absència de fins , també hi aniria. "Arriba a la nit " fa que escriguem "No arriba fins a la nit ". I "Arriba demà ", "No arriba fins demà ". Però té excepcions. Tot i "Marxo el dia 30 " o "Va morir el 1930 " escrivim "No marxo fins al dia 30 " i "Va viure fins al 1930 ". I, encara que mesos i estacions van amb a o sense segons estiguin determinats o no (a l'hivern però l'hivern que ve ), tant escrivim fins a l'hivern com fins a l'hivern que ve .

Jo ho simplificaria dient que davant article escrivim sempre fins a. Per tant, només escriuria fins el (la, els, les) quan fins és adverbi i equival a fins i tot . Així doncs, contra el criteri de Fabra escriuria "fins a la setmana entrant"; contra el d'Albert Jané, "No comença fins al dia 15"; i contra l'Optimot, "fins a l'any que ve". Em semblen criteris que compliquen innecessàriament la norma.

I, igual que en el cas de cap i cap a, escriuria fins a davant els demostratius (fins a aquell moment, fins a aquell lloc). En aquest punt hi ha tant de desconcert que l'Optimot és més heterodox que l'ésAdir: el primer afirma que la solució més habitual és mantenir la a i el segon la fa caure. I ja com a píndola final recordeu que sempre és fins a davant d'infinitiu i sempre fins davant altres temps verbals, preposicions, conjuncions i adverbis.

 

4)
 
Publicat en el diari ARA dimecres 27 d'abril del 2011

Ho és tant d'incerta que encara que avui som dimecres, el diccionari ens diu que avui és adverbi i dimecres nom. Però a una paraula la defineix més el que fa que el que és. I si no fixeu-vos en però, que si en trobo un fa de nom. A "El dimecres li agrada" dimecres ens fa de subjecte, com si fos nom, i a "Dimecres hi va" ens diu quan hi va, com si fos adverbi. En tot cas, l'article sempre nominalitza. Per això jo escriuria fins dimecres com fins aquí, però fins a l'altre dimecres com fins a l'altre carrer .

Hi ha, però, un cas límit: l'endemà . Tot i portar article és tan adverbi com demà. De fet, si escriguéssim lendemà ningú ho discutiria. És el que fa el francès. Però fer aquest pas pot engegar un procés de recursivitat ad infinitum. Ara en francès s'escriu le lendemain i qui sap si tornar-ho a aglutinar duria a le lelendemain. Passa com amb enrecordar-se: alguns diuen que si ho escrivim així, seguint un ús general, potser al final escriurem enenrecordar-se .

I això ve a tomb de la norma que ahir vaig proposar per simplificar l'ús de fins i fins a : "Davant article fins vol dir només fins i tot ". ¿Podria ser fins l'endemà una excepció? Hi ha prou raons per donar-la per bona, però jo tampoc tancaria la porta a fins a l'endemà . I no la tancaria perquè, sempre que és possible, sóc partidari d'evitar excepcions. Com menys envitricollada sigui la norma, més fàcil serà d'assimilar i acabarà sent més respectada.

 

5)
 
 
 
 
6)
 
Barcelona Poesia 2011
 
David Pastor i Lluís Roda a La Pedrera presenten Jas!
 
Data: Dijous 12 de maig
 
Hora: 19.39 h
 
Lloc: La Pedrera - Passeig de Gràcia, 92 - Barcelona
 
 
Jas! és una expressió de la llengua catalana amb què s'indica a algú que prengui allò que hom li ofereix. Amb aquesta interjecció, el compositor i músic David Pastor i l'actual Poeta de la Ciutat de Barcelona Lluís Roda estrenen a La Pedrera dins el marc de Barcelona Poesia el resultat d'una simbiosi creativa, la música original de l'un amb la poesia de l'altre. Piano, trompeta, saxo, contrabaix i bateria acompanyen la diversitat dels registres de la producció poètica de Roda: dels poemes més lírics als més discursius, dels més hermètics als més immediats, dels més juganers als més profunds.
La veu del poeta s'insereix dins els ritmes de swing, free jazz, bolero, jazz waltz, balada i fusió llatina escrits per David Pastor amb aquesta finalitat.
Una aposta pel diàleg entre dos amics... o més.
 
Lluís Roda és el darrer guanyador dels Jocs Florals de Barcelona amb Nadir
(Proa, 2010).
 
Música de David Pastor
Poemes de Lluís Roda
 
Francesc Capella, piano
Rai Ferrer, contrabaix
Vicent Macián, saxo
Xavi Maureta, bateria
David Pastor, trompeta
Lluís Roda, veu
 
 
«Si diràs “jas” a hòmens sords, tantost se giren»
Anselm Turmeda (segles xiv-xv)
 
1 La fi de l'hemicicle, El subratllat és meu i Sobre l'hamada
Part I
2 La fi de l'hemicicle, El subratllat és meu i Sobre l'hamada
Part II
3 Elogi de la llibertat
4 Buirac d'amor
5 De l'ànima
6 Nadir
Part I
7 Nadir
Part II
 
 
7)
 
Publicat a
 
 
Eulàlia Solé

Quin mal que fa a l'orella sentir com alguns polítics catalans xafen el català...! Fa més de 30 anys que en aquest país s'empra lliurement la nostra llengua i encara hi ha diputats, consellers, alcaldes i alcaldables que es queden tan amples dient “menos”, “pues”, “té que anar”... Els faria vergonya parlar malament el castellà, fins i tot l'anglès, però tant se'ls en dóna cometre faltes en l'idioma del país que d'una manera o altra pretenen representar i conduir.

Se'ls pot escoltar per la ràdio i la televisió, persones que es deuen creure tan importants que no poden emprar una petita part del seu temps per aprendre a parlar bé. Potser només caldria que s'hi fixessin una mica, però per a això fóra necessari que donessin valor a la correcció lingüística. No deixa de ser un mal estès, aquest de preuar més el que és secundari que el que és essencial. Vestir a la moda o entendre de futbol han esdevingut més importants que la gramàtica. Amb tot, els desencerts en què la gent comuna cau no són admissibles en els representants del poble.

A les cartes que Lord Chesterfield va escriure al seu fill, el segle XVIII, li deia que “una persona amb classe és una persona instruïda, educada, que pondera les accions i els gestos”. Cadascú aprecia el seu rang, i dintre de la classe política hi ha algunes persones que no es mostren gens instruïdes. És fàcil imaginar com es deuen sentir els locutors i els presentadors –que normalment, com és lògic, sí que parlen bé– quan conversen amb personalitats que van xampurrejant l'idioma mentre fan acte de fe de catalanitat.

Sembla que l'oferta pública de classes de català no cobreix tota la demanda, circumstància que tal vegada explicaria que els esmentats polítics no tinguin ocasió de polir el seu llenguatge. És clar que, tenint en compte que gaudeixen de certs privilegis, potser també en aquest cas podrien ser objecte d'excepció.

Deixant de banda especulacions i ironies, després de tant temps d'oficialitat del català és hora que les persones rellevants amb audiència als mitjans de comunicació, no sols els càrrecs polítics, s'avergonyeixin si parlen malament.

 
8)
 
 
 
9)
 
Publicat (en castellà) en el diari Levante-EMV dijous 5 de maig del 2011
 
Publicat (traduït en valencià) en el diari digital ANNA notícies dijous 5 de maig del 2011
 
Lo Rat Penat ofereix la pau lingüística en una conferència en la Universitat
 
 
Reclama a l'AVL que integre les seues propostes i les de la RACV en el model d'estàndard valencià
 
Ahir, es va escenificar el segon capítol de l'intent definitiu per a integrar tots els corrents del valencianisme lingüístic. Si fa uns mesos va ser el professor de Filologia Catalana de la Universitat de València, Abelard Saragossà, el qui impartia una conferència en Lo Rat Penat, màxim exponent del “blaverisme”, ahir va ser un membre de la institució secessionista (negadora de la unitat lingüística amb el català), la directora dels cursos de valencià, Marta Lanuza, la qui oferia una conferència en la casa de qui ha sigut el seu enemic des dels anys 80, la Universitat de València.

Marta Lanuza, filla d'un històric del secessionisme, Chimo Lanuza, va reconèixer en la seua intervenció que el conflicte entre les diferents faccions desemboca en un «perillós abandó del valencià en favor del castellà». Encara que va criticar els models lingüístics usats per la Universitat de València i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua com a «artificials» i allunyats de la societat, Lanuza es mostrà partidària de convergir si es tenien en compte les variants promogudes per Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. De fet, va afirmar que «és hora d'acabar amb esta lluita i elaborar, estendre i consolidar d'una volta per a sempre un estàndard genuïnament valencià, sense complexos». Això sí, per a arribar a eixe objectiu cal comptar amb les aportacions de la institució de què forma part, així com de la RACV, «les úniques que representen la realitat valenciana».

Lanuza va demanar a la Universitat de València que incloga «les variants de la llengua valenciana» per a acabar amb «l'autoodi i el complex d'inferioritat del parlant valencià». També lamentà que alguns membres de la RACV no usen el valencià que proposa la institució, cosa que va considerar «un greu problema de coherència interna». En la mateixa línia integradora es va pronunciar Alexandre Ordaz, que acudí a l'acte en representació del Centre d'Actuació Valencianista. Ordaz, llicenciat en Filologia Catalana i fundador de la Taula de Filologia Valenciana de la UV, va explicar que «encara hi han sectors socials importants, compromesos amb la llengua, que l'Acadèmia no ha pogut incorporar». A més, va recordar que la Universitat «ignora i exclou premeditadament» propostes de l'AVL. En eixe sentit, advocà pel consens i el diàleg com a única solució als problemes tractats.
 
Per a Ordaz, «el futur del valencià ens necessita més units i més forts, després d'haver superat els punts d'enfrontament i els debats estèrils, cosa que permet concentrar-se en la batalla decisiva, que és la de l'ús». Buscant eixe objectiu, demanà «recuperar i rellançar l'esperit fundacional de l'AVL per a aconseguir un consens polític, social, mediàtic i institucional més ample sobre el valencià, és a dir, sobre el model lingüístic i sobre la seua promoció».

Com a moderador de la taula en què varen participar Lanuza i Ordaz, figurava el filòleg Emili Casanova, acadèmic de l'AVL i professor de la Universitat de València. Casanova va definir la trobada d'ahir com a una reunió per a «propagar que volem la pau i la unitat d'actuació lingüística, imprescindible per a aconseguir altres metes com a poble». Casanova defengué que ha de ser l'AVL qui acabe amb una «guerra fratricida, sense vencedors ni vençuts, camí en què cal descatar les coses que ens unixen per damunt de les ens separen».
 
Casanova va citar els dos màxims representants dels dos models enfrontats, Xavier Casp i Joan Fuster. «Amb actes com el de hui, intentem aconseguir el que Casp intentà en l'època de Ramón Lapiedra com a rector de la UV, objectiu que després Casp va assolir quan va acceptar formar part de l'AVL. Ell sabia que. sense ell, mai es faria eixa institució». També va citar paraules de Fuster, que deia a Casanova que «s'ha de lluitar per a integrar en el valencianisme els ‘blavers' que parlen valencià, que no són els nostres enemics, perquè tots som el mateix poble i parlem la mateixa llengua a pesar de discrepàncies i falta de comunicación, cosa que ens permetrà evitar que s'apodere d'eixe sector del valencianisme l'espanyolisme antivalencià».

Els impulsors del pacte «definitu»
 
Les reunions impulsades des d'institucions tan enfrontades des de fa temps s'han gestat gràcies a la participació de diferents actors. Des de la Universitat, ha treballat en el projecte Abelard Saragossà, així com Emili Casanova, que també és acadèmic de l'AVL. Des de Lo Rat Penat, ha sigut el seu secretari, Josep Puchades, el qui ha oferit la mà. També hi han hagut més actors, com ara un professor de la UCH-CEU, Vicent García Perales.
 
 
10)
 
Publicat a

L'enèsim suspens del català a la Unió Europea

Incomplerts gairebé tots els objectius a què s'havien compromès fa un any els eurodiputats catalans per millorar el reconeixement de la llengua catalana a Brussel·les

L'adhesió de Croàcia a la UE, el 2013, podria obrir la porta a l'oficialitat si el govern espanyol la vol

De res no ha servit que, ara fa un any, els eurodiputats catalans fessin front comú i signessin un full de ruta en què es comprometien a millorar el reconeixement de la llengua catalana a la Unió Europea. No s'ha fet cap pas endavant (i potser fins i tot algun enrere!), el català segueix arraconat i, tot i ser la vuitena llengua més parlada, és encara molt lluny de fer-se un lloc entre les 23 oficials. Però la culpa no és de Ramon Tremosa (CiU), Maria Badia (PSC), Oriol Junqueras (ERC) i Raül Romeva (ICV), ni tampoc de l'Eurocambra i la Comissió Europea, sinó del govern espanyol, que és qui decideix l'estatus del català a Brussel·les.

Avui, els quatre eurodiputats catalans faran balanç i informaran en una roda de premsa dels (pocs) èxits i (molts) fracassos que han aconseguit en aquests dotze mesos. Horitzó Europa, però, l'equip d'especialistes (think tank) que els va convèncer perquè fessin pinya, ja avança que els suspèn. “S'han incomplert la pràctica totalitat dels objectius, els resultats són molt insatisfactoris”, revela a aquest diari Kolja Bienert, president de l'associació. De la desena de reivindicacions compromeses en el full de ruta dels eurodiputats “només hem pogut salvar que la Comissió mantingui un traductor de català, tot i que de forma molt precària, i que de tant en tant arribi alguna resposta en català a una carta enviada per un ciutadà”, critica.

Les empreses escripturades en català continuen marginades dels concursos públics de la UE, els catalans no poden fer oposicions a Brussel·les en la seva llengua materna, a diferència de la resta d'europeus, i les farmacèutiques no poden redactar els prospectes en català, denuncia Horitzó Europa. I d'intervenir en català al ple de l'Eurocambra, ni parlar-ne: “Estem molt oberts al multilingüisme, però ¿com ens podeu demanar poder fer servir a Brussel·les una llengua que ni tan sols no us deixen parlar al vostre Congrés dels Diputats?”, s'estranya el president del Parlament Europeu, el polonès Jerzy Buzek. En les reunions del Consell de Ministres de la UE el català es pot fer servir amb comptagotes: els consellers de la Generalitat hi poden intervenir si avisen set (!) setmanes abans (i el cafè per a tothom els obliga a esperar que la resta de comunitats hi hagin desfilat, uns dos anys, per poder tornar a parlar-hi).

Massa ambiciós

Badia ja va avisar fa un any: subscriu el full de ruta però el troba “massa ambiciós i difícilment assolible”, tot i que per a Junqueras és “el mínim necessari per la dignitat dels catalans”. Horitzó Europa els demanarà avui que pressionin a Madrid perquè el govern espanyol aprofiti l'escletxa de l'adhesió de Croàcia a la UE, previsiblement el 2013, per resoldre una vegada per totes el principal dèficit democràtic de Catalunya a Europa: quan Zagreb es converteixi en el 28è soci de la Unió, caldrà reobrir el reglament 1/58 sobre el règim lingüístic de les institucions comunitàries per fer oficial el croat. L'Estat espanyol podria demanar llavors l'oficialitat del català i no acceptar el croat si se li nega, ja que es requereix unanimitat. Però Zapatero ha incomplert fins ara totes les seves promeses (també pel català a Europa) i sembla més probable que Andorra ingressi a la UE abans que un govern del PP doni al català el mateix estatus que ja té el castellà.

Trist vintè aniversari de la resolució Reding, la primera petició que l'Eurocambra va fer per reconèixer el català a la UE, el 1991. Ara que és vicepresidenta de la Comissió ja no sembla recordar-ho, però quan era eurodiputada, la luxemburguesa Viviane Reding va impulsar que el Parlament Europeu reclamés més presència del català “per evitar que les institucions europees siguin vistes com una cosa estranya i allunyada de la vida quotidiana”. L'expresident Jordi Pujol la va premiar amb una Creu de Sant Jordi.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net  Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací