Presentació a Sabadell del llibre 500 raons per parlar català (CCG edicions) de David Pagès i Cassú
En aquest llibre hi
trobareu 500 citacions sobre la llengua catalana -encoratjadores,
entusiàstiques, positives- de persones d'àmbits molt diversos, la majoria ben
conegudes, d'arreu dels Països Catalans.
Dia i hora: dimecres 4 de maig a les 19.30 h.
Lloc: Auditori de
Hi
intervindran: Anna M. Aguiló, presidenta d'Òmnium Cultural de Sabadell; Lluís
Subirana, estudiós de la sardana i poeta i David Pagès i Cassú, autor del
llibre.
Acte organitzat per
Òmnium Cultural de Sabadell i Curbet Edicions. Compta amb la col·laboració de
Plataforma per
ENTRADA LLIURE
A la memòria d'Antoni Bru i Gómez
La reflexió em va venir escoltant el president Mas parlant francès. Un bon francès, ho cal dir. Els catalans sota administració i educació espanyoles, si son una mica cultes i d'una certa edat, han après més o menys bé el francès i n'estan orgullosos. Tan orgullosos que no poden reprimir les ganes d'expressar-se en francès quan passen la ratlla del Pertús. No els vingueu amb histories que fins a Salses encara sem a Catalunya veuen un cartell a l'autopista que diu “France” i ja els teniu esmolant la seva gramàtica francesa i el seu accent macarrònic (per cert, algú hauria de dir als professor de francès de la Catalunya autònoma que als seus alumnes els seria més fàcil d'aprendre la llengua de Molière si els fessin parlar amb l'accent de Tolosa del Llenguadoc, Marsella o Perpinyà, i no amb l'accent forçat de Paris).
Tant li fa que sigui president de la Generalitat, empresari, independentista radical, agent comercial, artista o traficant de droga. El sud-català que ve a Perpinyà, Ceret, Prada o Cotlliure ve a fer pràctiques de francès. I després, quan torna a Barcelona, Granollers, Reus o València diu que “a Perpinyà ningú no parla català“. Més d'un cop m'ha passat que uns sud-catalans (els reconeixem de seguida, sovint espanyolejen) em preguntin, en un francès que seria còmic si no fos algú d'indulgent, “comme on fé pur alé o Castillé”. Si els responc en català llegeixo en la seva cara la decepció per perdre l'oportunitat de parlar francès amb un autòcton o, en el millor dels casos, una certa vergonya i incomoditat. Personalment, a mi ja m'està bé, que tothom faci el que vulgui, i si n'hi ha que passejar per Perpinyà els resulta una aventura francesa talment es passegessin per Paris, allà ells.
Només assenyalar, de passada, que a Catalunya Nord els militants per la llengua catalana proven de parlar-la i fer-la arribar a tot arreu. Un dels argument que més toca la població nord-catalana no catalanoparlant és que el català serveix per comunicar-se amb els catalans “de Barcelona”, per treballar-hi plegats, fer negocis o per cardar. Que l'independentista de Vic que ve a la UCE de Prada l'estiu, el music de Girona que contracten a Perpinyà, l'estudiant de Lleida que fa cap a la universitat Via Domicia o el president de la Generalitat es dediquin a practicar el francès a Catalunya Nord desmunta tots els arguments i destrueix l'exemple dels que fa anys i panys treballen per la llengua en aquesta Catalunya septentrional sota administració francesa. “Quatre arreplegats desconnectats de la realitat“, un argument que certs catalanistes encorbatats estan utilitzant des de fa uns cert temps potser si. Tant “arreplegats i desconnectats de la realitat” com eren els que van mantenir la llengua en ple franquisme, allà al sud, i que aixi van poder passar el relleu als que ara governen i que la tenen com a llengua oficial.
L'obra de Frechina és una recopilació inèdita que representa la síntesi de més de vint anys de treball inventariant i ordenant la discografia d'expressió catalana publicada al País Valencià i seguint de prop els avatars artístics dels qui l'han produïda. El llibre certifica que mai s'havia donat un cens d'intèrprets tan nombrós i divers i una producció discogràfica amb tanta qualitat i varietat com ara.
Després d'analitzar el llibre La cançó en valencià, hom s'adona que la música en català viu sempre millor contra el poder establert.
La veritat és que en la Transició es van dipositar moltes esperances en un canvi polític que després no s'ha complit. De fet, l'arribada de l'esquerra al poder va coincidir amb la crisi més profunda que ha viscut el món de la cançó, no només al País Valencià, sinó també al Principat. Una crisi provocada perquè aquesta música havia estat concebuda per a exigir la llibertat i no per a exercir-la, i perquè els nostres grups no van saber adaptar-se a les noves tendències musicals, encapçalades per La Movida de Madrid.
Vosté lamenta que en moltes ocasions el pes polític de la Cançó no ha permés valorar la qualitat artística i literària de les composicions.
Sí, solament ha quedat l'estereotip de la Cançó de resistència i protesta. Per exemple, la imatge que predomina de Raimon és la d'un cantant antifranquista que parla de llibertat, que fa de portaveu del col·lectiu. Però en realitat de la seua producció sols un 20% encaixa en aquest estereotip. No se l'acaba de valorar com a artista, se'l considera més com un representant polític en l'àmbit de la cultura. La qualitat de moltes coses que es van fer en eixa època no ha estat ponderada en la seua mesura perquè estava una mica amagada per la part més política.
Quina diferència hi ha entre l'eclosió de la dècada dels setanta i l'actual?
En dimensions, per exemple, la diferència és abismal. En els setanta, hi havia 20 grups en marxa en els millors moments. I ara n'hi ha 150. I l'altra diferència substancial és la incidència social. L'empremta que tenia la música en la gent dels setanta era molt major, gràcies a la seua presència pública i en els mitjans de comunicació.
El llibre denuncia la manca de fluïdesa en les relacions entre catalans i valencians en molts àmbits.
L'Estat de les autonomies ha creat unes fronteres polítiques noves que cada vegada són més impermeables culturalment. Per molts esforços que es fan per part d'entitats catalanes i valencianes, costa molt que hi haja la fluïdesa i la normalitat desitjables. Caldria recordar que també es tracta d'una qüestió econòmica i ja no política. Estem reduint el mercat de manera artificial. Per sort, hi ha senyals que això està canviant.
Supose que no l'ha sorprés que l'Ajuntament de València no donara permís perquè Lluís Llach hi actuara recentment.
No m'ha sobtat, però jo crec que ens estem fent un poc la pell massa dura a l'hora d'indignar-nos davant d'aquestes coses. Els senyors que manen a València sembla que governen per als que els han votat i no per a tots. Estem arribant a uns extrems insuportables. Que una entitat cívica i cultural com Acció Cultural del País Valencià demane un lloc per a muntar un escenari perquè hi actue un cantant conegut a tot el món, que reapareix a València després de quatre anys retirat, que protagonitza un esdeveniment cultural de primera magnitud, i que finalment haja d'actuar dalt d'un camió, és una cosa molt greu. Estem passant totes les fronteres del que és permissible; va ser molt impresentable i denunciable.
Quina seria la veu del País Valencià?
Al principi va ser Raimon, encara que després Ovidi Montllor va disputar-li l'hegemonia. Ara, jo destacaria Pep Gimeno, Botifarra.