Article publicat en EL PUNT dilluns 11 d'abril del 2011
Anar de bocadents, anar de trompis i "anar de nassos"
Diem que algú va de bocadents
quan ha ensopegat i està a punt de caure boca per avall.
Aquesta bella locució, que els
valencians hem usat de manera
ininterrompuda des del segle xiv fins als nostres dies, actualment,
per desgràcia, és pràcticament desconeguda per la major part de la
població.
La llengua culta usa, amb aquest
significat, l'expressió anar de trompis que els valencians no
emprem.
La locució equivalent anar de nassos, àmpliament usada pels
valencians és, sense cap mena de dubte, un castellanisme, ja que en castellà
s'acostuma a parlar de «las narices», en plural, mentres que en valencià sempre
diem «el nas», en singular. Açò té la seua lògica si tenim en compte que la
paraula nas deriva del llatí nasum que significa: ‘eminència situada
a la part mitjana de la cara, entre la boca i el front, que té la forma d'una
piràmide triangular de vèrtex superior i base inferior, amb dos forats'
(definició treta del Diccionari Valencià). En canvi, la paraula
castellana nariz deriva del llatí vulgar naricae que, inicialment, significava
‘forat del nas' i més avant va prendre el significat equivalent al nostre
vocable nas. Aquest significat primitiu explica que en castellà es parle
de narices, en plural, perquè forats del nas en tenim dos. Nosaltres
també tenim els vocables nariu i narigal –el darrer usat al Baix
Vinalopó– que signifiquen ‘forat del nas' i que sempre emprem en plural. El
castellanisme anar de nassos està
molt arrelat en la nostra manera de parlar. A Alcoi, hi ha l'exclamació «¡allà
va Quico de nassos!» que s'usa per a expressar la idea que algú entropessa (o ha
entropessat) i està (o ha estat) a punt de
caure.
Els valencians faríem ben fet si revitalitzàrem l'ús de la locució anar de bocadents emprant-la a bondó en la literatura i en els mitjans de comunicació i ensenyant-la en l'escola i, a la volta, intentàrem fer recular el castellanisme anar de nassos.
Sembla clar que postre és un castellanisme però no ho és tant que ho sigui dir "El mató és una de les postres que m'agrada més". Igual que mengem entremesos per començar; mengem postres al final. Però així com podem parlar d'un entremès concret, la normativa no ens deixar parlar d'un (o una) postre concret. Ara: si ens en posen al davant un carret ple, triar-ne unes no sé si és ser purista o golafre.
Curiosament, postres ve del castellà postre i l'Alcover-Moll en recull un ús masculí singular: "La taronja és un bon postre". Els dialectes que ho diuen en singular, sigui o no castellanisme, ho diuen en masculí. En tot cas, ara les postres és la forma estàndard i un cavall de batalla de la correcció: ha costat molt, i costa, que es digui així. L'oposició amb el postre castellà n'ha fet marca de territori, i això fa molt difícil relaxar la norma.
I, tanmateix, traductors i restauradors troben a faltar poder parlar d'un postre concret. És un cas més de l'etern conflicte entre identitat i funcionalitat. Avui us en parlo perquè m'ho ha demanat un lector i perquè he trobat a l'ésAdir un apassionant fil de conversa sobre el tema en què el lingüista David Arnau defensa poder-ho dir en singular amb arguments que li copio i que en part comparteixo. Si ell no se'n surt de convèncer els altres lingüistes, jo ja ni pre tenc convèncer el lector, però sempre serà bo que hi reflexioni.
5)
6)
InfoRUVID és una nova revista, de luxosa edició, signada per totes les universitat valencianes. Potser seria millor dir-ne: totes les universitats que operen en territori valencià. Perquè, de valencianes, no n'exerceixen.
La revista està elaborada amb un radical menysteniment del valencià, que arriba a l'insult, quan a la pàgina 90 la ressenya del llibre Al meu país no sap ploure ens explica que l'obra fa referència a la meteorologia variable del “Levante”. Més encara, s'apunta que el títol remet a una cançó de Raimon que segons la revista també la va composar per a parlar dels canvis de l'oratge al “Levante”.
Al Levante de què?, fan referència les universitats valencianes. Volen dir a l'est de Madrid? I això és per a les universitats valencianes la característica més distintiva del territori en què ensenyen i investiguen? Levante és una denominació d'origen franquista, nascuda per tal de despersonalitzar el País Valencià. És profundament centralista i essencialment errònia, des d'una òptica estrictament espanyolista, perquè l'Est de l'Estat espanyol no és el País Valencià sinó les Illes Balears.
El menysteniment, però, no es limita a això. La revista s'edita en espanyol, amb un requadres breus, entre 20 i 40 paraules, que són tota la concessió que les nostres entitats acadèmiques fan a la llengua pròpia. El nom de la revista fa referència a la Red de Universidades Valencianas Investigación y Desarrollo, que en valencià seria Xarxa d'Universitats Valencianes Recerca i Desenvolupament. Com es pot comprovar, ni a l'hora de pensar el nom no els ha passat pel cap la llengua dels valencians. En portada, el nom en castellà apareix escrit en lletra redoneta, mentre que la versió en valencià hi figura en cursiva, que és la forma habitual d'introduir en un text termes en un idioma estranger.
És això, el valencià, per a les nostres universitats? Una llengua estrangera? L'índex també destaca, en lletra roja els títols castellans, mentre que la versió en valencià (del títol només) apareix convenientment difuminada i en gris. En definitiva, un gran esforç per minimitzar la llengua pròpia, només comparable amb l'interés inequívoc que expressen per destacar la llengua dels castellans.
És preocupant que això siga una nova tendència. Fins ara, els atacs descarats a la llengua eren cosa d'analfabets i de cavernícoles desproveïts de tota cultura. ¿Seran ara les universitats les qui prendran el relleu? ¿Sumaran esforços, junt a les institucions valencianes més emblemàtiques, ara en mans dels enemics declarats del valencià, per tal de contribuir a exterminar-lo com més prompte millor?
Aquesta revista s'hauria de retirar de la circulació, per l'insult que suposa contra la llengua oficial i pròpia dels valencians. I els rectorats de les universitats públiques valencianes haurien de revisar quines publicacions financen amb els diners de les seues respectives universitats, que són també diners de tots els valencians. També d'aquells que no els agrada que els insulten.