InfoMigjorn Cap de Setmana

 
Butlletí número 31 (divendres 15/04/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - abissini
 
2) Eugeni S. Reig - Els noms dels colps en valencià
 
3) Ramon Sangles i Moles - La manera d'escriure cartes
 
4) Màrius Serra - Ensumania?
 
5) Antoni Llull Martí - D’huracans i altres ventades ferestes
 
6) Pau Vidal - Un mot
 
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Lletra L)
 
8) Joan-Lluís Lluís - L'alfabet desconegut del manuscrit Voynich
 
9) Albert Jané - Que i què
 
10) Miquel Costa i Llobera - El pi de Formentor
 
11) Ramon Sangles i Moles - L’escolta no cerca els propis interessos
 
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: actitud corporal
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

abissini

Galló d’ou dur arrebossat i fregit.

 

L’abissini és una de les tares típiques d’Alcoi. Podem trobar la recepta en els llibres de cuina Punt de sal i Cocina tradicional alcoyana. En el darrer trobem també la recepta dels abissinis de llonganissa, una variant ben interessant.

 

–¿Què li pose de tareta?

–Posem uns abissiniets i un platet de lleterola.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar:
En castellà es diu:
 
NOTA 1: La paraula tara és la que s’usa a Alcoi com a sinònim de tapa. Vegeu l’entrada tara.
NOTA 2: A Alcoi es diu habitualment abisinio, en castellà, però considere que la forma idònia per a ser normativitzada és abissini, tal com apareix en el llibre Punt de sal.
NOTA 3:
- Cardenal, Gustavo & Llorens, Ximo, Punt de sal. Receptes de cuina alcoiana (Els viatges de paper, S.L., Alcoi, 2007, pàg. 41)
- Carbonell Pastor, Lorenzo, Cocina tradicional alcoyana (Edicions Tívoli, Alcoi, 2006, pàg. 18)
 
 
 
2)
Els noms dels colps en valencià

 

Eugeni S. Reig

 

Els valencians tenim un ampli repertori lèxic per a denominar els diferents colps que és possible donar i rebre. N’analitzarem uns quants.

 

CALBOT

Un calbot és un colp pegat amb la mà al cap, especialment a la coroneta. Sol ser amb la mà oberta, però també pot ser amb la mà tancada.

El Diccionari Català-Valencià-Balear defineix aquest mot com: «Cop pegat amb la mà closa al cap». Aquesta definició és incorrecta perquè els valencians normalment associem la paraula calbot amb la idea de «colp pegat amb la mà oberta», encara que també es pot pegar amb la mà tancada.

El lingüista castellonenc Germà Colón Domènech, en el seu treball titulat: Valencià calbot, colp al cap (Estudis de Filologia Catalana i Romànica, 1997, pàg. 229) defineix el calbot com: «colp donat al clatell amb el palmell». Aquesta definició és molt millor que la del Diccionari Català-Valencià-Balear, però cal fer-hi algunes precisions. Un colp pegat a qualsevol part amb el palmell de la mà és una palmellada o una palmada, però aquests noms s’utilitzen habitualment per designar un colp suau i amistós, com ara les palmades que li donem a un amic a l’esquena o la palmellada que ens peguem al front en adonar-nos de sobte d’alguna cosa a què feia estona donàvem voltes i no acabavem de veure clara. Si el colp el peguem amb la mà oberta al clatell o bascoll, serà una clatellada, bascollada o carxot, si el peguem a la galta, una bufetada o galtada, si el peguem a les natges, un baticul o batecul i si el peguem a qualsevol part del cos (a l’esquena, al braç o a la cama, però també a la cara o al cap) serà una cirereta. Un calbot és un colp pegat amb la mà al cap, especialment a la coroneta. Sol ser amb la mà oberta, però també pot ser amb la mà tancada. Si es pega amb la mà oberta, es colpeja amb la part posterior dels dits i si es pega amb la mà tancada, es colpeja amb les falangines, mai amb les falanges ni amb els artells. El colp que es dóna al cap amb la mà tancada, pegant de raspalló amb el nuc del dit del mig, és una cinqueta o un ginjol, no un calbot. El colp que es pega colpejant amb les falanges al cap, a la cara o a qualsevol part del cos, és una punyada. El calbot és un colp que no fa mai ni sang ni bony. Tot açò fa referència al calbot que peguem a una persona, com per exemple a un xiquet malcregut i revoltós que no fa més que maldats. Però quan matem un conill de calbot, el colp li’l peguem amb la mà oberta, però amb el cantell de la mà, com si fóra un colp de karate. El calbot que peguem al xiquet, encara que li faça mal, podríem dir que és un colp amistós. El calbot que peguem al pobre conill no té res d’amistós, el que fem és desnucar-lo i matar-lo.

Diem que alguna cosa ens ha succeït de calbot quan s’ha originat per casualitat, involuntàriament, en fer una altra cosa. Aquesta locució valenciana equival a la castellana de chiripa.

Les expressions de calbot i mig i de pa i calbot volen dir de poc valor, de poca importància, i tenen el mateix significat que les locucions de quinzet i mig i de pa sucat amb oli que equivalen a les castellanes de morondanga, de chicha y nabo, de poco más o menos i de tres al cuarto.

 

LLAMBROIXADA

Una llambroixada és un colp fort pegat amb un objecte contundent. Literalment significa colp pegat amb un llambroix, que és una eina de ferrer usada per a rebaixar la part inferior de la pota de les cavalleries abans de posar-los les ferradures, formada per una planxa de ferro acerat disposada en forma de pala, amb boca tallant i voreres amb barana, i que té un mànec de fusta.

Sinònims de llambroixada són mantinada, socotada i el normatiu buscallada.

Una mantinada significa, literalment, colp pegat amb un mantí, que és el nom que es dóna al mànec de determinades aïnes agrícoles. El mot mantinada era d’ús habitual a Castelló de la Plana als anys 40 i 50 del segle xx com a sinònim de colp contundent. Actualment ha caigut en desús, tot i que a voltes encara es sent.

La paraula socotada ha sigut àmpliament emprada en el meu Alcoi natal per a denominar un colp fort, però actualment, per desgràcia, cada vegada s’usa més poc.

 

JASSINADA

Una jassinada és un colp sec i violent que rep algú al caure d’una certa altura colpejant estrepitosament amb tot el cos en terra, com, per exemple, si cau d’esquena.

Si algú entropessa i cau de genollons, es pega una genollada; si s’esvara i cau de cul, una culada; si es pega un colp al cap, una cabada o una cabotada, i si el colp és bastant fort, un tossoló, tossarró o tussarró.  El colp que hom dóna en topar és un topaló, topetó o topada. Un colp fort i violent, en general, és una tamborinada o una tabalada.

El mot jassinada, a simple vista, sembla derivar de jàssina (= biga mestra). El colp descrit podria recordar-nos el colp d’una jàssina en caure a terra. Però la veritat és que no ho veig gens clar. Buscar una paraula tan poc corrent com jàssina per a crear un derivat d’ús habitual em sembla, com a mínim, estrany. Probablement l’origen siga un altre de ben diferent.

Vocables equivalents de jassinada podrien ser els valencians tamborinada, tabalada, jassada i gossada, així com el normatiu esclaterada.

 

ANAR DE BOCADENTS

Diem que algú va de bocadents quan ha ensopegat i està a punt de caure boca per avall. Aquesta bella locució l’usem els valencians des del segle xiv. També s’usa, amb el mateix significat, l’expressió anar de nassos. A Alcoi he oït moltes vegades, per expressar que algú ha entropessat i està a punt de caure de cara, l’exclamació: «¡Allà va Quico de nassos!». Aquestes locucions, que equivalen a caure de bigotis i anar de trompis, cada vegada s’usen menys, ja que els nostres jóvens acostumen a dir caure de morros. La paraula morro és polivalent i omnipresent en el llenguatge del nostre jovent, llenguatge que, malauradament, cada vegada s’acosta més al que podríem anomenar valencià bàsic i que, si continua per aquest camí, acabarà convertint la nostra llengua en una grotesca caricatura del que ha sigut fins ara. L’escola i els mitjans de comunicació haurien d’empényer molt per aconseguir redreçar aquesta situació.

-----------------------

Els mots valencians socotada, jassinada, cabada, topaló, topetó, tossarró, tussarró, jassada, llambroixada, mantinada i cinqueta no els recull el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Les paraules cirereta, gossada i gínjol les recull en altres accepccions, però no en la de colp. Considere que és imprescindible que els nostres diccionaris normatius arrepleguen totes aquestes paraules valencianes que encara són ben vives, que s’incorporen a la llengua literària i a la llengua estàndard i que siguen usades amb normalitat de manera quotidiana per tothom. La nostra llengua no es pot permetre balafiar la seua riquesa lèxica. Confie que el Diccionari normatiu del valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua arreplegarà tots aquests noms de colps.

I, abans d’acabar aquest article sobre els noms del colps en valencià, vull fer una consideració sobre la paraula colp. El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans inclou colp com a forma secundària i cop com a forma principal. Considere que colp hauria de ser la forma principal perquè és la que més s’acosta al seu ètim llatí i, a més, perquè els seus derivats no donen lloc a confusions, mentre que els derivats de cop es confonen amb els derivats de cóp, amb els de copa i amb els de copiar. Així, el que dóna o pretén donar un colp d’estat, hem de dir que és un colpista, perquè si diem que és un copista pensarem que és algú que es dedica a fer còpies. Per a denominar la quantitat que es pren d’una beguda alcohòlica (una copa, un got, etc.) i que sovint es beu d’un colp, en valencià nord-meridional és habitual la denominació colpet, diminutiu de colp. Evidentment no es pot dir un copet perquè ens faria pensar, per exemple, en un copet d’enciam. El Termcat, lamentablement, s’ha inventat per a aquest concepte el mot xopet, que no és més que la catalanització del vocable castellà chupito, quan els valencians tenim una paraula autòctona que usem amb normalitat. Espere que en la pròxima edició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans s’incloga colp com a forma principal i cop com a secundària, de la mateixa manera que actualment s’inclouen carabassa i caragol com a formes principals i carbassa i cargol, que eren les formes principals del Fabra,  remeten a aquelles.

 

3)
 
 
Publicat en el llibre COMPENDI DE NORMES D'ESTIL (3a edició) de Ramon Sangles (Editat per Llengua Nacional, Barcelona, 2009, pàg. 128)
 

La manera d'escriure cartes

 
Ramon Sangles i Moles
 

 

En la comunicació per carta tenim qui l’escriu i envia (anomenat remitent) i la persona a qui va destinada (anomenada destinatari).

Observacions gramaticals prèvies

1. Els demostratius aquest i aqueix

Aquest designa la persona propera a qui escriu (remitent o emissor). Aqueix, es refereix a la persona propera al destinatari. Ex.:

    Des d’aquesta petita habitació (on jo escric) m’imagino aqueixa gran ciutat (la del destinatari).

2. Els adverbis de lloc ací i aquí

L’adverbi ací indica el lloc pròxim a la persona que escriu (remitent) i l’adverbi aquí indica el lloc pròxim a la persona a qui va dirigida la carta (destinatari). Per exemple, una persona de Camprodon que escrigui a una de Vic, dirà:

    Ací fa molt de fred i hi ha neu, però aquí teniu la boira baixa tot el dia.

Referint-nos a una tercera persona o lloc, farem servir aquell, o allí o allà.

3. La conjunció que no cau, però demana caiguda de preposicions

La conjunció que, introductòria d’una subordinada, s’ha de conservar sempre:

    Us demano que no crideu tant.

    Us agraeixo que hàgiu vingut.

Davant la conjunció que cauen les preposicions a, de, en. A vegades, però, s’hi posa un mot falca per a evitar que la construcció quedi massa forçada. Exs.:

    El van informar que (o del fet que, de la suposició que i no pas *de què).

    Els polítics coincideixen a dir que no són culpables (i no pas *en què).

4. Diferència entre amb data i en data

Amb l’expressió amb data ens referim a la data que hi ha escrita en una carta o document, mentre que amb en data ens referim al dia en què s’envia o es rep una carta o es fa una cosa.

5. Cal respectar l’onomàstica

Respectem la manera com el destinatari té el nom i els cognoms escrits. Igualment, els noms de carrers i ciutats han de seguir les normes del nomenclàtor.

6. El tractament personal

a) El remitent (si és un de sol) s’ha de servir de la primera persona del singular (Agraeixo... / Demano... / Em plau... / M’és grat...).

b) El destinatari pot ser tractat de tu, si hi ha familiaritat o amistat (Solicites... / T’informo...); de vós, si hi ha consideració, admiració (Us dic... / Us faig a mans... / La vostra carta...); de vostè, si hi ha un to distant.

— Quan un càrrec dóna l’aprovació d’un document i el signa, aleshores s’escriu la locució vist i plau; en canvi, quan aquesta locució és considerada un substantiu va amb guionets vist-i-plau (El vist-i-plau del director ha tranquilitzat el personal).

— La informació hi ha de ser ben ordenada, dient el motiu pel qual s’envia la carta, exposició dels fets, arguments o consideracions i una conclusió-comiat.

L’estructura d’una carta

A dalt, a l’esquerra del full (que sol ser de DIN A4), sol haver-hi una capçalera ja impresa on consten el nom i l’adreça del remitent. Sota aquesta capçalera s’hi escriuen les dades del destinatari seguint aquest ordre:

Nom i cognoms (amb el tractament corresponent)

Càrrec (si escau)

Organisme (si escau)
Adreça (via pública, número, pis i porta; però, segons en quin país, aquest ordre pot canviar)
Codi postal i població

País (si escau)

1. Salutació

Senyor -a (to formal, que tradicionalment sols es donava al Rei)

Distingit -ida (to solemne)
Benvolgut -uda (to amistós)
Estimat -ada (to familiar o íntim)
Després de cada una d’aquestes salutacions hi ha d’anar un substantiu i a continuació hi recomanem els dos punts (vegeu Josep Ruaix, Observacions / 1, pp. 103-104).

2. Contingut del text

El contingut del text hauria de tenir aquest ordre:
   1) Motiu de la carta (Ens plau anunciar-vos... / Ens és grat d’informar-vos... / Us comuniquem... / Com ja deveu saber...)
   2) Argument sobre la qüestió que volem tractar (No cal dir que... / Us preguem que... / Us fem avinent... / Amb motiu de... / Si és possible...)
   3) Conclusió i expressió de bons desigs (amb punt final si hi ha verb) (Fins ben aviat, / Amb una atenta salutació, / Atentament, / Us saludo cordialment. / Us desitjo salut i benestar.)
A sota, a l’esquerra, hi va la signatura, després el nom i els cognoms.

3. Datació

S’escriu al final, justificada a la dreta:           Barcelona, 19 de maig del 2010

 
4)
 

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 14 d'abril del 2011

 
Motacions

per Màrius Serra
 
Ensumania?
 
En alguns indrets propers al Camp de Tarragona de la xemeneia en diuen ensumania. El terme, digne d’una pel·lícula de perfums, conviu amb fumeral a la Conca de Barberà, però té una proximitat al verb ensumar que fa ferum. Fa unes setmanes, en una jornada magnífica a El Pla de Santa Maria i a Figuerola tot resseguint la memòria del gran Ramon Barnils, una planenca em va dir que a la seva vila distingeixen entre la samarreta i el samarrí. La diferència rau en les mànigues. La samarreta pot ser de màniga curta o llarga i el samarrí no en porta. És de tirants, com les que sovint coneixem amb el nom de “samarreta imperi”, com a mínim des de l’època napoleònica. No sabem gaire com és que els samarrins, que dirien a El Pla, han quedat associats als imperis. Hi ha un tipus de vestits, cenyits fins al pit i folgats cap avall, que reben el nom de “tall imperi”, però que també siguin imperials les samarretes (o els samarrins) de tirants és un misteri insondable. A menys que tingui alguna cosa a veure amb el posat imperial de Marlon Brando, que les va posar de moda tot lluint musculatura i transpirant. M’ensumo que més d’una ensumania deu estar presidida per una foto de Brando en samarrí.
 
 
5)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 176)
 

D’huracans i altres ventades ferestes

 

Antoni Llull Martí

 

Sigui degut al canvi climàtic o a altres factors meteorològics no prou coneguts, aquests últims anys hi ha hagut a molt diversos llocs del món una proliferació de grans tempestes de vent que han causat la mort de molts de milers de persones i horroroses destrosses. Aquests desastres naturals tenen diferents noms dels que, si us sembla bé, en parlarem una miqueta.

 

Els huracans i tifons són el mateix tipus de tempesta, però els donen un nom o un altre depenent de si es produeixen a l’Atlàntic o al Pacífic, especialment a les costes d’Àsia. El mot huracà prové del taïno, llengua d’un poble que a l’època de la conquista espanyola habitava a Puerto Rico, a Cuba, a Haití i a Jamaica, avui extingit, del que n’han sortit també el castellà huracán i l’anglès hurricane. Tifó, en canvi, prové, possiblement, del xinès tai fung ‘gran ventada’. Els ciclons són també grans remolins d’aire, sovint de més de mil quilòmetres d’amplària, que en les zones temperades no solen produir vents de gran intensitat, però sí en les tropicals. Un altre tipus de tempesta que, diferentment que aquestes tres, s’origina sobre el continent i no sobre la mar, és el tornado. Aquest mot pot induir a confusió, perquè sabent que est tracta d’un gran remolí de vent, semblant als esmentats, hom pot pensar que prové del grec tórnos (llatí tornus) del que procedeix torn nom de màquina que fa voltar i de cosa rotativa, però segons prestigiosos lingüistes, entre els quals Coromines, diuen que a Amèrica formaren tornado a partir de tronada, mot avui en dia no gaire usual en castellà, amb el qual es designava una gran tempesta amb trons, llamps i molt de vent. Tornado avui en dia es diu en castellà, en portuguès, en italià, en anglès i en altres llengües.

 

Sortosament, a les nostres illes no patim aquestes grans ventades, si bé s’hi produeix un meteor molt semblant, però en petit, les mànegues o fiblons, remolins de vent que baixen d’un nigul i que per on passen poden fer girar una barca o aixecar teulades i tomar parets i arbres, però només en unes desenes o centenars de metres al seu voltant.

 

6)
 
A partir d'avui, InfoMigjorn Cap de Setmana publicarà, per gentilesa del seu autor Pau Vidal Gavilán, EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules per salvar). El llibre va ser editat per Editorial Empúries l'any 2005.
 
 
EN PERILL D’EXTINCIÓ
(100 PARAULES CATALANES PER SALVAR)
Pau Vidal
 
Un Mot
 
          Si li hem de carregar el mot a algú, la culpa d’aquest llibre és d’en Bernard Pivot, un lletraferit francès que l’any passat va publicar un recull de mots francesos que ja no es fan servir i el va titular Cent mots à sauver. En Pivot, molt conegut a França com a conductor d’un programa literari de llarga durada que es deia Apostrophes, agafava tot de termes arcaics que li sabia greu que desapareguessin del llenguatge corrent i explicava d’on venien i què volien dir: una mena de recordatori fúnebre amb aire de partida perduda.
 
          La idea és ben trobada i s’hauria pogut aplicar a qualsevol llengua del món. En català, tanmateix, reivindicar per exemple macip o atzagaiada hauria estat més aviat una frivolitat. És veritat que els diccionaris són plens de paraules velles, com ara clemàstecs o junyir, que ja no es diuen perquè han desaparegut els objectes o les activitats que les justificaven (avui dia, qui penja les cassoles damunt el foc a terra?, qui ajunta els bous per llaurar?): són pràcticament fòssils. Però la partida que a nosaltres ens interessa, perquè és on ens juguem els quartos, és la de les coses que no desapareixen i que sempre caldrà designar, les que afecten les relacions entre les persones i amb el món, les que expressen sentiments i estats d’ànim, les que descriuen maneres de fer; en aquest terreny, ara com ara, tots els idiomes s’estan simplificant a gran velocitat, tots els vocabularis s’estan reduint, però en el cas del català el procés s’accentua per culpa de l’adopció indiscriminada de termes foranis, presos majoritàriament del castellà.
 
            És per això que el que trobareu a continuació no és una llista de paraules cultes que només coneixen els saberuts sinó tot el contrari, un aplec de terminologia popular, sovint col·loquial, que encara és viva però que es diu cada dia menys. Si reconeixeu termes que vosaltres feu servir habitualment, que probablement seran la majoria, abans de posar el crit al cel (“Què diu aquest boig ara? Però si això de ‘cabòries’ a casa meva…”) feu un cop d’ull al voltant vostre, escolteu la ràdio, mireu la tele… i comprovareu que a cada bugada hi perdem un llençol. Els perquès els sabem tots, no cal insistir-hi. Cadascú se sap la seva i quina relació vol tenir amb el seu idioma. Però no ens deixem enganyar: aquella cançó que diu que les llengües evolucionen i que serveixen per comunicar-se només és un romanço per fer callar el nano emprenyador. Les llengües les fan evolucionar els qui les parlen, i de la mateixa manera que avui van cap aquí demà poden anar cap allà. I això que només serveixin per comunicar-se és tan obtús, mediocre i reduccionista com dir que el menjar només serveix per nodrir-se: qui és el beneit que es limita a campar de pa i aigua?
 
            En perill d’extinció, doncs, vol ser una contribució pràctica al debat sempre recurrent sobre la salut del català, que al meu entendre es planteja, erròniament, a partir d’un únic punt de vista: el quantitatiu. Però a més del quant (o dels quants) hi ha el com, i ningú sembla gosar dir en veu alta que el català que ara es parla, per dir-ho a la pitarresca, és un híbrid cada dia més espanyolitzat. Si la llengua es continua tenyint de castellà al mateix ritme dels últims quinze o vint anys, no sé si acabarem essent una societat plenament bilingüe, però el que és segur és que el bilingüisme no serà català/castellà sinó castellà i una mena de dialecte amb remots ressons llemosins.
 
            El mal no es redueix, no cal dir-ho, als barbarismes. Té a veure amb la sintaxi (l’estructura de les frases), la fonètica (la manera de pronunciar) i en general amb tots els aspectes que fan que un idioma tingui entitat pròpia. Però com que això ja és matèria d’especialista, més abstrusa i fatigosa de llegir, ens hem limitat al vocabulari, més cridaner i fàcil de reconèixer pel lector no avesat a la reflexió gramatical.
 
            La tria, doncs, a més d’arbitrària, és, malauradament, curta. Vull dir que si en lloc de cent mots ens haguéssim proposat de fer-ne mil també els hauríem trobat. En alguns termes (com ara cardar, viu, cal, provar…) el que està en vies de desaparició no és el mot en qüestió sinó un o algun dels significats que té (com el del mig en aquella cantarella que l’àvia sempre em deia de petit, “Ai, Pau, no siguis tan pau i deixa’m en pau”, i que ja aleshores costava d’entendre). Altres, com per exemple, fadrins, ventura o llur, sobreviuen en determinats reductes escrits però fa temps que han estat bandejats de la llengua oral. Finalment, n’hi ha molts que gaudeixen de relativa salut (rai, fotimer, fer via…) però que el jovent, especialment el jovent de ciutat, no està incorporant al seu repertori. I encara n’hi ha de curiosos, posem per cas xampany, que… En fi, que podeu llegir aquest aplec com un toc d’alerta però també com un manual de zoologia verbal, farcit de curiositats i d’anècdotes.
 
            Per acabar, un parell d’aclariments. Un de tècnic: veureu que algunes de les citacions literàries que fan d’exemples estan escrites amb ortografia pre-fabriana; és així perquè hem fet servir, sempre que l’hem trobada, la primera edició dels textos, a fi de conservar allò que en diem el sabor d’època. I l’altre, utilitari: això és una obra de consulta però també vol ser un remei contra la por, la vergonya o la paràlisi, per això aconsellem de llegir-lo pronunciant les paraules en veu alta. Com més alta millor, i preferiblement en públic.
 
 
 
7)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Vocabulari

En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.

 

L 

 

Llançada. Estirada del porter cap a un dels dos pals verticals, per a aturar la pilota.
     Manoi, quina llançada, aquest porter!
Llangastada. Taca extensa.
      Acabes d’escombrar i mira quines llangastades!
Llàntia. Llum. Aranya. Salamó.
     Sobre la taula tenen una llàntia antiga.
     Taca.
     Alça, noi, quina llàntia que portes al jersei!
Llangonissa. Llonganissa.
     A casa lliguem los gossos amb llangonissa.
Llaó! i llaollà! Perquè el ruc giri a l’esquerra.
      Llaó, cap de paner!
Llapissós. Llefiscós, empegalós.
      Aquets caragols són molt llapissosos.
Llassa. Panxella.
     El gos l’ha mossegat a la llassa.
Llefuc. Llepafils, místic en el menjar.
      Està prim con un clau perquè és massa llefuc.
Llèmens. Ganxos per a penjar els esclamalls.
      Cal canviar aquests llèmens, perquè estan gastats.
Llena.   Pedra damunt la qual es fa el foc de terra.
     Deixa la llena ben neta de cendra.
Llenguallarga. Agosarat de la llengua, descarat, fàcil a calumniar.
     Oh, de llenguallarga rai com n’ets, tu!
Llepafils. Primmirat en el menjar.
     La nena és una llepafils i no sé què fer per engreixar-la.
Lletaïm. Mena de llicsó que sol créixer a les parets.
     La somera s'ha menjat tot el lletaïm de la paret del campanar.
Lleter.  Amanerat. Que es fa veure. Sortós.
     És un lleter, s'exhibeix massa.
     Aquest lleter prou que s'emportarà el premi.
Llicsó.  Lletsó.
     Ha sortit un llicsó al campanar.
Lliró i llirot. Cagalló, taps del nas.
     Para compte, no xafis aquet liró.
Llispent. Aire fred i fi.
     Fa un oratge llispent.
Lliurador. Estri de metall per a transvasar grans o farines que n'agafa cada cop a l'engir d'una lliura.
     La farina s'ha de despatxar amb el lliurador.
Llonza.  Tros de carn adherida a una falsa costella.
     Per dinar, tres llonzes a la brasa amb allioli.
     Dir-ne de la llonza de xai "biftec" és incorrecte i un barbarisme inacceptable; "beef" vol dir vaca.
Llufa! Expressa decepció davant el fracàs d’un heroi.
     ─Tant de fer el gall damunt de la bicicleta i ha hagut d’abandonar!
     ─Llufa!
Llustre. Betum.
     Amb el llustre enllustrem les sabates.
 

 

8)
 
Publicat a
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/368596-lalfabet-desconegut-del-manuscrit-voynich.html
 

L'alfabet desconegut del manuscrit Voynich

 
Joan-Lluís Lluís
 

És un misteri per a erudits però al qual es podria donar un caire espectacular. Un misteri no resolt és fascinant però la frustració que genera li deu restar glamur, almenys segons els criteris de la societat de l'espectacle. Ara bé, sempre es podria imaginar Anthony Hopkins en el rol del llibreter que, a començ de segle XX, descobreix un estrany manuscrit i Johnny Depp en el del deixeble que aconsegueix desxifrar-lo, després d'un munt de peripècies gairebé mortals. Aquest manuscrit era en possessió de jesuïtes italians que, el 1912, el van vendre al llibreter anglès Wilfrid Voynich, el qual, fins a la seva mort, el 1930, va ser mogut per dues ambicions que no va poder complir: desxifrar-lo i fer-ne el sòcol de la seva fortuna.

De què es tracta? D'un manuscrit, incomplet, de més de dues-centes pàgines, íntegrament redactat amb un alfabet desconegut i acompanyat de nombroses il·lustracions (conservat avui a la Biblioteca Beinecke de Manuscrits i Llibres Rars de la Universitat de Yale). Aquestes il·lustracions poden fer pensar que es tracta d'una mena de tractat de ciències naturals dels segles XV o XVI (amb elements d'astronomia, de medicina, de botànica, d'anatomia...), però, de fet, ningú no en té ni la mínima certesa. Des del 1912 fins avui hi ha hagut un gran nombre d'intents de desxiframent, que han acabat per un fracàs o per solucions rebutjades per la comunitat científica. Per dir-ho així, Anthony Hopkins va morir frustrat i Johnny Depp no ha existit mai.

La menció més antiga que es coneix d'aquest manuscrit, conegut des de fa un segle com a Manuscrit Voynich, és una carta del 1639 enviada per Georg Baresch, un alquimista txec, al famós científic jesuïta Athanasius Kirchner, que era, a la seva època, el gran especialista mundial de desxiframent de llengües desconegudes –tot i que a vegades amb resultats estrafolaris–. Baresch diu suposar que es tracta d'un llibre de medicina oriental, probablement egipci, i suplica Kirchner d'intentar descobrir-hi «allò que pugui haver-hi de bo per al bé general»... A partir de la mort de Wilfrid Voynich, el 1930, algunes reproduccions del manuscrit van començar a circular, encenent la dèria desxifradora de molts erudits més o menys seriosos. Les hipòtesis han estat nombroses: redactat per Francis Bacon (que hi hauria descrit el primer microscopi de la història); versió codificada d'un text en ucraïnès antic descrivint una guerra religiosa; evocació de la desaparició dels càtars en un dialecte del flamenc; aplicació d'un «doble sistema invertit de progressió aritmètica d'un alfabet múltiple»; alfabet inventat per transcriure una llengua poc parlada de la família del xinès; crònica gal·lesa de la creació del món segons les creences paganes; barreja de neerlandès, alemany i francès per aconseguir una llengua que pugui competir amb el llatí com a llengua de comunicació internacional; textos codificats segons mètodes de xifratge diversos... Algun d'aquests erudits, fins i tot, ha reconegut que no tenia la més mínima idea del que podia significar tot plegat... Al capdavall, també s'ha emès la hipòtesi que es podria tractar d'una broma, realitzada potser per aprenents de monjo, els quals podrien estar satisfets de saber que encara creen maldecaps mig mil·lenni després d'haver confegit aquesta possible obra mestra de la manipulació. Fet i fet, la millor manera de passejar-se per aquest manuscrit podria ser d'acceptar el seu misteri com a definitiu i de deixar-se endur per aquesta poesia visual plurisecular.

 
9)
 
Article publicat en el número 66 de la revista Llengua Nacional (pàgs. 17 i 18)
Article publicat en el llibre COMPENDI DE NORMES D'ESTIL (3a edició) de Ramon Sangles (Editat per Llengua Nacional, Barcelona, 2009, pàg. 146)
 
 

Que i què

 

Albert Jané

 

Vet ací un esquema distributiu dels valors dels mots que (àton o feble) i què (tònic o fort).

 

Que

El mot àton que, escrit sense accent, fa, essencialment, de pronom relatiu i de conjunció.

En qualitat de pronom relatiu representa el subjecte, el complement directe o el complement de temps de les oracions relatives adjectives:

    L’autor que més llibres va signar era una dona.

    La casa que van comprar amenaça ruïna.

    Això va passar el dia que em vaig casar.

També forma part del conjunt cosa que, dit relatiu neutre, usat quan l’antecedent és tota una oració:

    Encara no m’ha telefonat, cosa que em té molt preocupat.

En les oracions relatives adjectives, anomenades així perquè fan de complement del nom, el relatiu àton que només pot anar precedit de l’article definit (el que, la que, els que i les que) quan entre les dues partícules hi ha un substantiu sobreentès:

    Aquesta noia i la (noia) que va venir ahir són germanes.

    Aquesta factura i les (factures) que vindran, carregueu-les al meu compte.

Ara bé, es considera totalment incorrecte l’ús dels conjunts el que, la que, els que i les que quan fan de complement preposicional d’una oració relativa adjectiva:

    *La reunió en la que vaig participar era clandestina.

    *L’ordenança al que em vaig adreçar no em va fer cap cas.

    *La subvenció de la que et vaig parlar no és gens segura.

    *No es fia de les persones amb les que colabora.

En aquests casos s’ha d’usar el relatiu compost, el qual, la qual, els quals i les quals, o bé els relatius forts, qui per a les persones i què per a les coses. Per tant, les oracions anteriors s’haurien de redactar així:

    La reunió en la qual (o en què) vaig participar era clandestina.

    L’ordenança al qual (o a qui) em vaig adreçar no em va fer cap cas.

    La subvenció de la qual (o de què) et vaig parlar no és gens segura.

    No es fia de les persones amb les quals (o amb qui) colabora.

El conjunt el que (invariable) és també normal en les oracions dites relatives substantives, que no tenen antecedent, fent de subjecte o de qualsevol complement del verb. Aquest conjunt és equivalent a allò que (o, en alguns casos, això que):

    El que (o allò que) va passar era molt estrany.

    El que (o allò que) vam veure no estava previst.

    Només faig cas del que (o d’allò que) sé del cert.

    Sempre es fiquen en el que (o en allò que) no els importa.

    El que (o això que) m’acabes de dir no s’ho creu ningú.

Encara que alguns tractadistes ho consideren poc recomanable, el conjunt el que també s’usa, en les oracions relatives substantives, com a equivalent de qui o el qui, és a dir, com a designació personal:

    Ho poden demanar tots els que (o, millor, els qui) tinguin la documentació en regla.

    Les que (o, millor, les qui) ho feien més bé eren les nenes de poble.

Amb un valor anàleg, s’han de considerar també vàlids els conjunts aquell que, aquest que, tothom que, qualsevol que, etc., en què el mot que pot ser substituït generalment per qui:

    Aquelles que (o Aquelles qui) protestaven tant van ser les primeres a dir que sí.

    Qualsevol que (o Qualsevol qui) ho vegi dirà que ens hem begut l’enteniment.

L’altra funció principal del mot feble que és la de conjunció de subordinació. Aleshores introdueix oracions subordinades completives, subjectives, predicatives, causals, finals, consecutives, temporals i condicionals:

    Em sembla que plourà.

    Convé que ho sàpiga tothom.

    La veritat és que no me’n recordo.

    No corris que cauràs.

    Doneu-li’n, que s’atipi de valent.

    Ho va explicar amb tanta gràcia que tothom reia.

    Arribaran que encara no haurem acabat.

    Es farà suposant que el president digui que sí.

La conjunció que s’usa també en les oracions comparatives:

    El meu abric abriga més que el teu.

També forma part de nombroses locucions conjuntives de valor divers: encara que, malgrat que, tot i que, bé que, ja que, com que, per tal que, a fi que, segons que, abans que, després que, sinó que, etc.

Es considera incorrecte fer precedir la conjunció que per l’article definit el o per una preposició àtona. Vet ací un exemple del primer cas:

 

    *El que ell ho digui no significa que sigui veritat.

Cal dir, simplement:

    Que ell ho digui no significa que sigui veritat.

Aquestes oracions, però, d’una manera general es poden emfatitzar introduïdes amb el conjunt el fet:

    El fet que ell ho digui no significa que sigui veritat.

La coincidència d’una preposició i la conjunció que es produeix quan l’oració subordinada, introduïda per aquesta conjunció, depèn d’un verb que demana un complement regit per una preposició:

    *Van accedir a que ho fes jo.

    *No es recordava de que ja ho havien dit.

    *S’entossudeixen en que hi anem nosaltres.

Com hem dit, aquestes construccions es consideren incorrectes. Molt sovint, en aquestes construccions es pronuncia (i fins i tot s’escriu) què en lloc de que. La solució correcta consisteix a eliminar la preposició i, és clar, fer ús del mot que sense accent:

    Van accedir que ho fes jo.

    No es recordava que ja ho havien dit.

    S’entossudeixen que hi anem nosaltres.

Si l’eliminació de la preposició origina una construcció massa forçada, es recomana de fer precedir la conjunció pel grup el fet:

    Ho va aconseguir gràcies al fet que tenia molta influència.

També hem de considerar incorrecta la construcció, dita «telegràfica», que consisteix a eliminar la conjunció:

    *Els agrairem ens contestin com més aviat millor (en lloc de Els agrairem que ens contestin com més aviat millor).

El mot àton que té també uns altres usos secundaris, com a terme quantitatiu i com a mer introductiu de les oracions interrogatives:

    Que bonic!

    Que corren!

    Que havíeu vingut abans?

Força sovint, en aquests casos hom escriu què en comptes de que, cosa to­talment inadmissible.

 

Què

El mot fort què fa de pronom relatiu i de pronom interrogatiu.

Com a pronom relatiu representa el complement preposicional referit a coses en les oracions relatives adjectives (en què, com ja hem vist, pot alternar amb el relatiu compost el qual, la qual, etc.):

    El llibre en què ho vaig llegir era francès.

    El martell amb què ho volia clavar era de nyigui-nyogui.

    La plaça a què aspirava encara no era vacant.

    L’expressió per què van traduir aquella frase no té el mateix sentit.

Notem que l’ús del relatiu fort què precedit per la preposició per no és gaire usual però podem considerar-lo perfectament correcte.

Precedit de certes preposicions, prin­cipalment de, amb i per, el relatiu fort té també valor de relatiu neutre. Val a dir, és l’equivalent de la qual cosa o cosa que:

 

    Ens han concedit la subvenció, de què estem la mar de contents.

    Vol presentar la dimissió, amb què se li acabarien els problemes.

    Tenien molta necessitat de diners, per què no miraven gaire prim.

És fàcil que en el darrer exemple hom interpreti erròniament la subordinada relativa com una subordinada causal, i s’escrigui, per tant, perquè en lloc de per què. Notem que en el nostre exemple per què és l’equivalent de per la qual cosa o cosa per la qual. També fóra possible de coordinar les dues oracions amb el conjunt i per això, en què la copulativa i exerceix la seva funció pròpia d’enllaç i la idea de causa va expressada per per això.

Les oracions interrogatives, en les quals pot intervenir el mot fort què, dit aleshores pronom interrogatiu, poden ser directes i indirectes. Les primeres van marcades amb el signe d’interrogació i les indirectes són sempre oracions subordinades que depenen de principals amb verbs com explicar, demanar, preguntar, comprendre, entendre, veure, mirar, (no) saber, ignorar i altres amb un cert valor interrogatiu:

    Què volen, aquesta gent?

    Què se’n sap, de l’Antònia?

    ¿M’entens, què vull dir?

    Què em diran, si arribo tard?

    Que ens expliquin què pensen fer.

    Em pregunto què deuen pensar de mi.

    No sé pas què es proposen.

    Li vaig explicar què havia passat.

    No sé què li van dir d’un document.

    Cal mirar què passa en aquests casos.

El pronom interrogatiu què pot anar precedit de qualsevol preposició, que és normalment exigida pel verb del qual és complement:

    De què es queixen?

    Contra què lluiten?

    No sé pas de què es refien.

    Ignorem amb què compten.

    Que ens expliquin en què consisteix el seu projecte.

    No s’imaginen a què s’exposen.

    Li vaig demanar de què em volia parlar.

    Intenten d’imaginar-se de què es tracta.

    No entenc per què actuen d’aquesta manera.

A vegades es confon el conjunt per què del darrer exemple indicat amb la conjunció perquè, causal o final. Comparem els dos exemples següents:

    No entenc per què ho han fet.

    No els entenc perquè no s’expliquen prou bé.

En el primer exemple, per què ho han fet és una oració subordinada interrogativa indirecta, que representa el complement directe del verb de la principal i que seria substituïble pel pronom neutre ho: No ho entenc. En el segon exemple, perquè no s’expliquen prou és una subordinada causal, substituïble per ja que no s’expliquen prou bé, i el complement (directe) del verb de la principal és el pronom feble els. Vegem-ne uns altres exemples:

    No sé per què no estudio (per quina raó no estudio).

    No sé res perquè no estudio (com que no estudio no sé res).

    Em van explicar per què ho havien fet (per quina raó ho havien fet).

    M’ho van explicar perquè ho sabés (a fi que ho sabés).

Vulguem considerar, encara, la frase següent com a títol d’un article periodístic:

    Per què/perquè sóc nacionalista.

Totes dues solucions, per què i perquè, podrien ser correctes, segons el sentit. La primera, interrogativa indirecta, dependria d’una principal sobreentesa com ara En el text d’aquest article explico... per què (per quines raons) sóc nacionalista. La segona, no tan usual, hauria de dependre d’una principal sobreentesa com Vaig actuar tal com explico en el text d’aquest article... perquè sóc nacionalista (com que sóc nacionalista vaig actuar d’aquella manera).

La frontera entre les subordinades interrogatives indirectes i les subordinades relatives substantives no sempre és prou precisa. Això vol dir que en alguns casos què i el que són, en la pràctica, intercanviables. Comparem els dos exemples següents:

 

    Vaig sortir al balcó a veure què passava.

    Vaig sortir al balcó a veure el que passava.

Teòricament, en la primera hi ha una idea dinterrogació o dubte (potser en realitat no passava res) que no existeix en la segona (qui surt al balcó té la creença que passa alguna cosa). Més exemples:

    No vol explicar què li van dir.

    No vol explicar el que li van dir.

    A hores d’ara encara ignorem què van decidir.

    A hores d’ara encara ignorem el que van decidir.

Notem que el que, contràriament a què, pot admetre diversos determinatius (quantificador, etc.):

    Que ens expliqui tot el que sap.

    No sé pas res del que havien explicat.

Com ja hem dit, el que és substituï­ble per allò que (i ço que, solució arcaica però encara usada per algun escriptor):

    Només escric el que (allò que, ço que) em ve de gust escriure.

    Va repetir el que (allò que, ço que) li havia dit el president.

Observem que el conjunt el que és a vegades pronunciat, incorrectament, el què, pronúncia que té també el seu reflex en l’escriptura. El conjunt el què només és correcte quan el mot què s’ha substantivat:

    Quan puguis ja em diràs el què.

 

 

10)
 
 
El pi de Formentor
 
Miquel Costa i Llobera
 
 
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
que cruixen lo terrer.
 
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
 
Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.
 
Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.
 
Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.
 
Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa caballera real.
 
Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida! oh noble sort!
 
Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
com l'au dels temporals.
 
 
11)
 
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 46)
 

L’escolta no cerca els propis interessos

 

Ramon Sangles i Moles

 
En la capacitat d’entrar en diàleg es troba la vertadera humanitat de l’home. I, de l’home, allò que ens n’interessa és la seva bondat humana. Llavors, l’escolta, la qual fa sempre possible el diàleg, ha de ser duta a terme amb molt d’interès, però mai moguda per càlculs interessats.

De fet, entendrem aquesta escolta no interessada si tenim en compte que sempre «fa més feliç donar que rebre» (Ac 20,35) i si tenim la paciència i la generositat d’escoltar persones que a vegades no diuen res de nou o que carreguen, però que necessiten ser escoltades, com a vegades aquells xerraires dels quals ja hem parlat.

Naturalment, diu molt a favor nostre si de veritat som capaços d’escoltar pacientment les persones indefenses, les criatures, els alumnes, els ancians, els malalts, els abandonats, els perseguits...

Moltes vegades, doncs, haurem fet l’escolta, més que per a obtenir un guany nostre, moguts únicament per la compassió i per un veritable desig d’estimar l’altre. El món d’avui, més que de molts discursos o de serveis tècnics, té necessitat de silenci, del silenci constructiu que les persones de bon cor saben teixir escoltant.

Indubtablement, qui sap escoltar en tals circumstàncies demostra posseir les característiques pròpies de la saviesa com són la intel·ligència, l’agudesa, la bondat, la paciència, la confiança, la benevolència, la delicadesa, la penetració...

Aleshores, fixem-nos que és molt agradable d’estar al costat de persones que posseeixin qualitats d’aquestes, perquè tot seguit encomanen felicitat, pau i benestar. No cal dir que és una gran sort trobar persones que, per davant de tot, hi posen els interessos i els valors dels altres.

Moltes vegades, de l’escolta no interessada n’obtenim uns fruits inesperats que ens fan progressar en sensibilitat i tendresa; a més, tal escolta ens fa sortir sovint del nostre món intoxicat, matant-nos l’ego i rebaixant-nos l’orgull i la vanitat. Veritablement, una escolta que no cerqui els propis interessos fa que siguem molt més solidaris i més bons de cor.

 
12)

Comunicació presencial: actitud corporal

 

Joan Tudela
 
La nostra actitud corporal pot ser tan important com les nostres paraules. Quan preparem una reunió, tendim a treballar força el contingut d’allò que volem comunicar i, en canvi, ens oblidem completament de la nostra futura actitud corporal. Mal fet. Després de la veu, l’actitud corporal és el factor comunicatiu més important de tots en la comunicació presencial. És per això que és interessant de tractar un a un els diferents aspectes de l’actitud corporal.
 
Del llibre Llengua i comunicació.
 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net