InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 475 (dimecres 13/04/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Joan F. Mira - Salvem Acció Cultural del País Valencià
 
 
3) Pau Vidal en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
4) Presentació del llibre  Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l'ull, de Víctor Pàmies i Riudor

5) Eugeni S. Reig - Amoïnar
 
 
7) Presentació del llibre  De política i planificació lingüística de Miquel Àngel Pradilla

8) NOTÍCIES LA CÍVICA – ESCOLA VALENCIANA
 
9) El català, llengua comuna
 
10) Atorgats els Premis de la Crítica Catalana a Jordi Puntí i Anna Montero
 
 
12) Què passa amb el valencià a les universitats valencianes?
 
1)
 
Reproduïsc tot seguit una carta de Joan F. Mira que vaig rebre el 8 d'abril i que, per la importància del seu contingut, considere que ha de ser coneguda pels lectors d'InfoMigjorn.
 
 
Salvem Acció Cultural del País Valencià
 

 

Tal com deveu saber pels mitjans de comunicació, el govern de Francisco Camps ha aconseguit finalment, contra tota raó i amb legalitat més que dubtosa, tancar els repetidors de TV3 gestionats per Acció Cultural del País Valencià. Després de més de vint-i-cinc anys d'emissions, sempre plenes d'entrebancs, i després de quatre anys de persecució brutal, els valencians no poden veure TV3, simplement per l'obsessió malaltissa d'uns governants. No ha servit de res una Iniciativa Legislativa Popular, que resoldria defintivament el problema i que ha recollit més de 650.000 firmes. I no han servit de res les manifestacions i mobilitzacions en tants pobles i ciutats del País Valencià, on desenes de milers de ciutadans han expressat el seu desig i el seu dret a veure una televisió veïna i en la pròpia llengua.
            Però l'objectiu del PP i de Camps no és només el tancament de TV3, sinó un altre molt més sinistre i perillós: és enfonsar i destruir Acció Cultural del País Valencià, l'entitat cívica que al llarg de quaranta anys ha estat el centre promotor més important del redreçament nacional dels valencians. La brutalitat de les sancions imposades té aquesta finalitat, i no cap altra. Ara mateix ACPV, després d'haver pagat multes anteriors molt per damunt dels 100.000 euros, ha de fer front en pocs dies a noves multes acumulades que arriben a més de 800.000 euros, amb l'amenaça explícita de bloqueig econòmic complet, i embargament dels seus locals a València (Edifici Octubre) i en altres poblacions.
            La situació, doncs, és del tot desesperada, i només l'ajuda generosa de la més gran quantitat de persones podrà salvar in extremis la nostra supervivència. En tant que antic vicepresident i president d'ACPV, i com a membre de la directiva, m'he fet càrrec de demanar personalment a alguns amics i coneguts una aportació econòmica rigorosament necessària. Us ho demane directament, cordialment, i amb la convicció que sabreu entendre la urgència i la necessitat. Mai no havia fet una cosa així, però tampoc mai no ens havíem trobat en una situació equivalent.
            Amics i amigues, la meua demanda és molt directa i molt personal: feu la vostra aportació, si pot ser de 100 euros, o 200 o més, i potser que entre tots encara aconseguirem salvar-nos de la catàstrofe. Us demanaria de fer els ingressos, a nom d'Acció Cultural del País Valencià, a un dels comptes següents:
La Caixa: 2100 0700 12 0200294927
Bancaixa: 2077 0001 27 3103581289          
            Espere la vostra comprensió, i sobretot la vostra col·laboració, que és tan urgent i necessària com he intentat explicar-vos.
            Molt cordialment,
 
                                                           Joan F. Mira
 
Podeu consultar qualsevol dubte a Pilar Mollà: 96 315 77 99 extensió 209 / pilar@acpv.cat

 

2)

 

Publicat a

Pau Vidal, premi Vayreda

L'escriptor i lingüista barceloní Pau Vidal va guanyar ahir el premi de narrativa dels Ciutat d'Olot amb ‘Fronts oberts', una novel·la policíaca i metalingüística

L'escriptor i lingüista Pau Vidal Gavilan (Barcelona, 1967) va guanyar ahir a la nit la 45a edició del premi Marian Vayreda de prosa narrativa, dels premis Ciutat d'Olot, que es van lliurar a la sala El Torín. Vidal va rebre el guardó, dotat amb 10.000 euros, per la novel·la Fronts oberts, que editarà Empúries. El jurat, format per Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Eugènia Broggi, Carles Batlle i Marta Ramoneda, ha tingut aquest any un veredicte difícil pel “nivell molt alt”, en paraules de Fonalleras, d'una part important dels noranta originals presentats. De fet, van arribar ben destacades a la final quatre de les obres, entre les quals també hi havia un recull de contes i una novel·la ambientada a la Garrotxa.

Fronts oberts és una novel·la “molt fresca i divertida” protagonitzada per un filòleg que treballa per als Mossos d'Esquadra i que es veu embolicat en un assassinat. La trama es desenvolupa entre Barcelona i el País Valencià i el protagonista es convertirà en un investigador atípic que, per la seva obsessió per la llengua, va fent contínues acotacions lingüístiques de la realitat que es va trobant durant la seva recerca. El resultat és una novel·la policíaca i metalingüística: una reflexió lingüística autoparòdica per part d'un lingüista.

Pau Vidal és filòleg, autor de mots enreixats i traductor, i ha col·laborat en diversos espais de ràdio i televisió sobre llengua, com ara la secció Vidàliques, al programa El cafè de la República, de Catalunya Ràdio. És coautor, amb Màrius Serra –presentador dels premis–, de diversos llibres de mots encreuats i també va escriure En perill d'extinció (100 paraules per salvar). Fronts oberts no és la seva primera incursió en la ficció: amb el recull de relats Homeless va guanyar el Documenta, el 2002, i amb la novel·la Aigua bruta, el Premi de Literatura Científica del 2006.

Novel·la juvenil

El 43è premi Ciutat d'Olot de novel·la juvenil, dotat amb 4.500 euros aportats per l'Obra Social Fundació La Caixa, es va atorgar ahir al periodista maresmenc de 25 anys Joan Botta Orfila, per l'obra Dues ratlles volien dir positiu, que publicarà La Galera. Al premi, s'hi van presentar 20 originals i el jurat estava format per Pilarín Bayés, Josep Gòrriz, Carmina Portell, Josep Torrent i Iolanda Batallé. Joan Botta és guionista del programa El cafè de la República i també ha participat en altres programes de Catalunya Ràdio. Dues ratlles volien dir positiu és la seva primera novel·la.

Haikus en línia

Al mateix acte també es va lliurar el 45è premi de poesia Joan Teixidor, dedicat als haikus en línia. Un total de 86 originals s'han presentat en aquesta edició, en què per primera vegada es premiava un sol autor, i no tres –com fins ara– que havien de compartir publicació. El guanyador ha estat Abraham Mohino i Batet (Puig-reig, 1969) pel recull de haikus Persistència del blanc titani en temps dels ametllers batuts, que ha rebut un premi de 2.000 euros –aportat per l'Institut de Cultura d'Olot– i serà editat per Viena. El jurat del premi, format per Sam Abrams, Maria Rosa Font i Massot, Vicent Alonso, Txema Martínez, Maria Rosa Roca i Roger Costa-Pau, ha destacat d'aquesta edició que poques de les obres presentades havien estat concebudes amb visió de llibre. Abraham Mohino és escriptor, pintor i escultor, i ha escrit diversos llibres sobre Mercè Rodoreda i Rosa Leveroni. Fa 7 anys ja va guanyar el premi Joan Teixidor amb Penombra d'ala.

Ahir, abans de l'entrega de premis, Rosa Novell va oferir el recital Joan Maragall, el ciutadà.

3)
 
Pau Vidal en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
A partir de divendres que ve, dia 15 d'abril del 2011, InfoMigjorn Cap de Setmana publicarà el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal, publicat per Editorial Empúries l'any 2005.
 
 
4)

 

Presentació del llibre  Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l'ull, de Víctor Pàmies i Riudor

 
Dia: dimecres, 13 d'abril de 2011
Hora: 8 del vespre
Lloc: Casal de Vallromanes (Rambla de Vallromanes, 65, Vallromanes, Vallès Oriental)

Obrirà l'acte la regidora de Cultura de l'Ajuntament de Vallromanes, Mariluz Muñoz, i parlaran Joan Sala, del portal Verkami, a través del qual s'ha finançat aquesta obra, i l'autor.

Es tracta del primer llibre català finançat a través del crowdfunding (micromecenatge), des del portal mataroní Verkami.com.

Informació sobre el projecte:
http://www.verkami.com/projects/18-amb-cara-i-ulls-diccionari-de-dites-i-refranys-sobre-l-ull
 
 
5)

 

Article publicat en EL PUNT dilluns 28 de març del 2011

http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/389582-amoinar.html

Amoïnar

Eugeni S. Reig

 

Si cerquem l'entrada amoïnar en el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera, trobem:

amoïnar v. 1. tr. a. No deixar estar tranquil, inquietar, preocupar, importunar, molestar. El que dius m'amoïna. b. Importunar, molestar. No m'amoïneu amb problemes inútils. 2. pron. Preocupar-se, patir amoïnament.

El mateix DVal ens diu molt clarament en les seues definicions quin són els equivalents genuïnament valencians que hem d'usar en lloc del castellanisme amoïnar.

Amoïnar és exactament el verb castellà amohinar. La diferència de grafia no ens ha de confondre. Si escrivim amoïnar, amb una dièresi damunt de la i, és, simplement, perquè la normativa actual diu que el hiatus s'ha de trencar amb una dièresi i no intercalant una hac, com feien els nostres clàssics i com encara fa el castellà. En la llengua normativa actual encara trobem algunes paraules com ara els verbs ahucar i ahuixar que es grafien amb una hac intercalada per a trencar el hiatus. És una cosa totalment il·lògica i incongruent. Espere que els nostres lingüistes es decidisquen a escriure aquests verbs amb la grafia aücar i aüixar que és la que s'adiu amb la normativa vigent. I el mateix criteri cal emprar per a grafiar el verb aüssar i arreüssar. No és, en canvi, el mateix cas el dels vocables que porten una hac etimològica intercalada, com ara ahir, aldehid, dehiscència, prohibir, tahitià, vehicle, etc.

Si cerquem el verb castellà amohinar en el DRAE trobarem que diu «Causar mohina» i si busquem mohina veurem que en una de les accepcions diu «Enojo, disgusto, tristeza»

Són molt conegudes aquelles estrofes del Rondo de enamorados de la sarsuela La del Soto del Parral, cantades per un cor d'hòmens, que diuen: «Ya estoy aquí, no te amohínes, mujer, que has de tener fe ciega en mí. Te quiero, mi moza garrida, segoviana de mi vida; sin ti no sé vivir.»

I també és molt conegut l'antic refrany castellà «Donde no hay harina todo es mohina» que ens diu d'una manera molt clara que, a on no hi ha quemenjar, tot és pena i disgust.

Els valencians no usem ni hem usat mai de la vida el castellanisme amoïnar. És un contrasentit, un despropòsit i una autèntica vergonya que la llengua normativa ens incite a usar castellanismes que desconeixem per complet. Mal camí és eixe, per a redreçar la llengua.

 

6)
L'ús social del català avança, però ho fa molt a poc a poc, sotmès a la permanent pressió uniformadora dels espanyols i a la demagògia distorsionadora dels qui, al cim, venen la imatge falsa d'una Catalunya que persegueix els castellanoparlants. Tot i això, les dades del darrer informe del Baròmetre de la Comunicació i Cultura, realitzat a partir de 33.000 entrevistes personals, constaten que, almenys, el català està en una dinàmica positiva. El trenta-cinc per cent de la població el té com a llengua inicial, és a dir, la que s'aprèn a l'escola, una xifra de la qual es desprèn que el noranta-sis per cent de les persones nascudes a Catalunya el parlen. La importància de la política d'immersió lingüística queda, una vegada més, confirmada. Les dades ja no són tan encoratjadores pel que fa als residents nascuts a fora. Només parla en català el cinquanta-set per cent dels ciutadans nascuts en altres zones de l'Estat, un percentatge que baixa fins al quaranta per cent en el col·lectiu originari de l'estranger. L'estudi també posa de manifest que, en general, el català és considerat més atractiu que el castellà però alhora adverteix que queda molt de camí per córrer. Més gent que mai entén la llengua pròpia del país però el català és sobretot una llengua d'estudis, més de la meitat dels enquestats el fa servir al món de l'ensenyament, i d'àmbit domèstic, el trenta-dos per cent el parla habitualment a casa seva. A la feina, en canvi, el percentatge se situa només en el vint per cent.
 
7)
 
Presentació del llibre  De política i planificació lingüística de Miquel Àngel Pradilla
 
Dia: dijous, 14 d'abril de 2011
Hora: 8 del vespre
Lloc: Llibreria de la Rambla (Rambla Nova 99, Tarragona)

Anirà a càrrec de Jordi Ginebra, director del Departament de Filologia Catalana de la URV; Marina Massaguer, responsable del Servei de Política Lingüística de l'Ajuntament de Tarragona; i Miquel Àngel Pradilla, professor del Departament de Filologia Catalana de la URV i autor del llibre.

 
8)
 
NOTÍCIES LA CÍVICA – ESCOLA VALENCIANA
 
Ajuda per als centres educatius per a la dinamització i innovació de les biblioteques dels centres escolars per al l'any 2011
  
-       14 d'abril de 2011. Concert del circuit So de Sons a Mutxamel.
Dijous 14 d'abril de 2011 a partir de les 12:00 h a la Casa de Cultura de Mutxamel (C/ Ramón y Cajal, s/n. Mutxamel) concert del Circuit So de Sons amb Pinka.
Entrada gratuïta.
Més informació en www.sodesons.org
 
-       14 d'abril 2011. Cicle conèixer els nostres autors a Alacant. Presentació del llibre Lletra per a un àlbum.
Dijous 14 d'abril a partir de les 20.00 h a la Seu Ciutat d'Alacant – Universitat d'Alacant (C/ Ramón y Cajal nº 4. Alacant), es presentarà el llibre “Lletra per a un àlbum” (Pagès Editors) a càrrec de Manel Rodríguez i presentat per Lliris Picó
 
-       Cinema en valencià a Alacant. “Pa negre”
Dijous 14 d'abril de 2011 a les 18.00 h i a les 20.00 h, es farà la projecció de la pel·lícula “Pa negre”, al Yelmo Cines Porta d'Alacant (Av. Alcalde Llorenç Carbonell, s/n. Alacant)
La sessió és gratuïta amb la TIU o amb invitació que es pot recollir a la sala AIFOS de la Universitat d'Alacant o a través de La Cívica – Escola Valenciana
 
Resta de programació CINEMA EN VALENCIÀ
 
Del 3 de març al 2 de juny del 2011
 
Dijous, en Yelmo Cines Porta d'Alacant
Av. Alcalde Llorenç Carbonell, s/n
 
12 maig (10, 18 i 20 h)
Toy Story 3 (sessió matinal per a centres escolars)
Dir. Lee Unkrich
 
19 maig  (17.30 i 20.15 h)
Millenium 3: La reina al palau dels corrents d'aire
Dir. Daniel Alfredson  (+18 anys)
 
26 maig (18 i 20 h)
Elisa K
Dir. Judith Colell i Jordi Cadena (+12 anys)
 
2 juny  (17.30 i 20 h)
Shutter Island (VOS)
Dir. Martin Scorsese (+13 anys)
 
Entrades:
Entrada gratuïta amb la TIU o amb invitació.
Recollida d'invitacions a la Sala Aifos o a La Cívica – Escola Valenciana.
2 euros per al públic en general.
Capacitat limitada.
Organitza:
Universitat d'Alacant
Hi col·laboren:
Institut d'Estudis Catalans. Delegació d'Alacant, La Cívica - Escola Valenciana
 
-       15 d'abril 2011. TROBADA DE SECUNDÀRIA I BATXILLERAT EN VALENCIÀ
Divendres 15 d'abril a partir de les 10:00 h al Parc Sant Antoni de Xixona Trobada de Secundària i Batxillerat. Centre acollidor IES Xixona
Per poder consultar la programació de la Trobada podeu visitar l'enllaç
 
-       TEATRE EN VALENCIÀ EN ALACANT
 
TEATRE PRINCIPAL
ART
Dimarts 31 de maig 2011
20.30 h
Preu: Entrada de pati: 7'50 euros (Aquesta estrada té un descompte del 50 % sobre el valor de l'entrada (15 euros) si es compra a través de La Cívica - Escola Valenciana)
Sinopsi: Un gran text, un gran director, tres grans actors i un gran espectacle!
Un text d'èxit que parla de l'art, de l'amistat, del poder i dels vicis i tòpics d'aquesta societat de manera brillant i divertidíssima.
Portat a  escena per primeríssims actors de cada país, aquest text de Yasmina Reza s'ha representat, i es continua representant, arreu del món, traduït a infinitat d'idiomes. Per què no fer-ho ara en valencià en la nostra llengua?
Un text d'èxit que parla de l'art, de l'amistat, del poder i dels vicis i tòpics d'aquesta societat de manera brillant i divertidíssima.
Un espectacle que no hi ha que perdre's.
Direcció: Joaquin Candeia
Versió: Fernando Gómez Grande
Traducció: Rodolf Sierra
 Amb: Carles Alberola, Alfred Picó i Carles Sanjaimi
 
-       VOLUNTARIAT PEL VALENCIÀ
Si voleu participar com a voluntaris o aprenents en aquest projecte, entreu al web següent www.voluntariatpelvalencia.org
 
-       PROGRAMA DE RADIO SANT VICENT “L'ALMÀSSERA”
Dilluns de 20 a 21:30 h, al 95.2 fm o per Internet en el web
 
-       Ara també pots estar informat mitjançant FACEBOOK
 
 
9)

El català, llengua comuna

 
Enguany per la Diada de Sant Jordi difondrem el missatge de “ El català, llengua comuna” com ja és habitual amb l'edició d'un Lip dub per la llengua en el qual us convidem a participar-hi!!!
 
Com que Sant Jordi s'escau entremig de la Setmana Santa, aleshores, els dies escollits per fer la gravació són;
 
-         Divendres 15 d'abril de les 3h de la tarda a quarts de 9h. Plaça Universitat de Barcelona.
-         Dissabte 16 d'abril de 2/4 de 10h del matí a les 2h del migdia. Rambla del Raval. Punt de rebuda al gat d'en Botero.
 
Si esteu interessats en participar-hi contacteu amb nosaltres a; lipdub@plataforma-llengua.cat
 
A part d'això, necessitem també la vostra col·laboració per donar-nos un cop de mà en temes logístics;
 
-         quan?? El divendres 15 d'abril.
-         A quines hores; de les 3h del migdia a les 10h del vespre.
-         On?? A la plaça universitat de Barcelona. Us esperem al punt de rebuda al bell mig de la plaça ( degudament indicat).
-         Per fer??
o        Per cobrir el servei de barres.
o        Per donar-nos suport al punt de rebuda.
o        Per estar darrera de la parada de la Plataforma per la Llengua fent difusió de les campanyes que fem.
o        Per cobrir fotogràficament l'activitat.
 
Si ens podeu donar un cop de mà en alguns d'aquests suports, si et plau, poseu-vos en contacte amb mi a; lcamps@plataforma-llengua.cat
 
10)
 

Atorgats els Premis de la Crítica Catalana a Jordi Puntí i Anna Montero

Els escriptors Jordi Puntí amb la novel·la Maletes perdudes (Empúries) i Anna Montero amb el poemari Teranyines (Edicions 62) han estat guardonats amb els Premis de la Crítica Catalana 2010 en les categories de narrativa i poesia respectivament.
Els Premis de la Crítica, instituïts l'any 1956 per l'Asociación de Críticos Literarios, s'atorguen a les millors obres de poesia i narrativa publicades l'any anterior en les quatre llengües oficials de l'estat espanyol. Pel que fa a la categoria de llengua catalana, des de l'any 2002 és l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana la que coordina els Premis de la Crítica Catalana per distingir les millors obres de narrativa i poesia publicades en català durant l'any anterior.
El jurat d'enguany ha estat conformat per Àlex Broch, Anna Maria Gil, Joan Josep Isern, Lluïsa Julià i Manel Ollé.

Jordi Puntí i Garriga (Manlleu, Osona, 2 de juliol de 1967)

Llicenciat en filologia romànica, treballa en el món editorial i periodístic. La seva trajectòria com a narrador s'inicia amb el volum de contes Pell d'armadillo (1998) i la continua amb Animals tristos (2002) i Set dies al vaixell de l'amor (2005), amb dibuixos de Mariscal. El director de cinema Ventura Pons adapta tres de les seves narracions a la pel·lícula Animals ferits. Els seus llibres s'han traduït al castellà, francès, italià, alemany i croat. Formà part del col·lectiu Germans Miranda.

Maletes perdudes, novel·la publicada a principis de 2010, també ha estat guardonada amb el Premi Llibreter del Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya i el premi Joaquim Amat-Piniella i la Lletra d'Or d'enguany. La seva darrera obra és el recull d'articles Els castellans. Jordi Puntí forma part d'una generació literària poc estudiada i poc divulgada com a tal. Són escriptors formats i consolidats durant la primera dècada del segle XXI, i que voregen la quarantena. Comparteixen generació Jordi Puntí, Albert Sánchez Piñol, Vicenç Pagès Jordà, Empar Moliner, Francesc Serés, Toni Sala, Manuel Forcano, Lolita Bosch, Màrius Serra, Manuel Baixauli…

Argument de Maletes perdudes

En Christof, en Christophe, en Christopher i en Cristòfol són germans, però no es coneixen entre ells. Fills de quatre mares diferents, viuen a Frankfurt, París, Londres i Barcelona. En Gabriel, el seu pare, els va abandonar quan eren petits. Un bon dia, quan es fa oficial la seva desaparició, el secret surt a la llum i els germans es troben. Tot i que fa dues dècades que no en saben res i l'han oblidat, decideixen buscar-lo per resoldre els seus dubtes existencials: ¿per què va marxar per sempre?, ¿per què porten tots el mateix nom? Els cristòfols, doncs, refan pas a pas la vida del seu pare:la infantesa en un orfenat, la joventut en una pensió i, sobretot, els viatges com a transportista de mobles per Europa al costat de dos companys de fatigues inoblidables, en Bundó i en Petroli. Maletes perdudes narra els destins encreuats d'aquesta família impossible, i només la intervenció dels quatre fills dóna sentit a la galeria de personatges que desfilen per aquestes pàgines: vides descosides i abonyegades com les maletes que es perden pel camí.

N'han dit, d'ell

Del Maig del 68 al Londres de l'avortament, del Boccaccio a l'aeroport del Prat, de la Casa de la Caritat al passeig de la Bonanova, el lector es deixa portar en un viatge a través del temps i de l'espai com en les millors novel·les clàssiques –només que aquesta és alhora una novel·la familiar, introspectiva i d'aventures. Amb un control ferri de l'engranatge narratiu, Puntí canvia de narrador, avança i retrocedeix en el temps, anticipa o oculta dades, organitza seqüències, dissemina pistes falses i planifica el·lipsis per a major gaudi d'un lector que es deixa dur pel joc dilatori, ja que de seguida accepta que si el camí és prou atractiu, no hi ha pressa per arribar al final. I Puntí ha preparat un camí ple de capses de sorpreses, d'amistats i de famílies que s'obren com un acordió. Amb un joc de miralls a l'estil de Citizen Kane, revivim la biografia del protagonista, una barreja entre Bartleby i Wakefield, seductor passiu, pare involuntari i solitari de vocació. [...] «Aquestes pàgines no hostatjaran gestes ni epopeies grandiloqüents», llegim al cinquè capítol de la novel·la. En compensació, ens deixa un seguit d'escenes memorables: la descripció detallada d'una casa de dispeses barcelonina dels anys cinquanta, la imatge congelada d'un nen que surt al carrer i xuta la bola del món amb fúria simbòlica, el moment en què una senyora surt de recules de l'armari del veí. Entre el moviment perpetu dels transports de mudances i el gest petrificat dels animals dissecats que presideixen la casa on viuen els transportistes, Jordi Puntí ens ha regalat uns centenars de pàgines amb la millor prosa del moment.

Vicenç Pagès Jordà, El Periódico, (17/02/2010).

Val a dir que Jordi Puntí representa, amb tota rotunditat, una manera plausible i enraonada d'entendre el conreu professional de la literatura catalana a començaments del segle XXI. La que es distancia intencionadament tant del buit transcendentalisme d'inspiració romàntica a propòsit de l'escriptura com de la coneguda instrumentalització política del resistencialisme catalanista. Una literatura que es reivindica des de la pràctica i no des de les teories, des de la normalitat, que mostra la seva identitat autònoma quan aconsegueix consolidar el territori que li és propi i exclusiu, el de les ficcions humanes, convocades a través del treball amb el llenguatge comú de cada dia sense oblidar el dels llibres. Un treball entès com un ofici com qualsevol altre, de vella arrel i d'infinites possibilitats, una professió que reclama, abans que res, dedicació constant i reiteració pràctica, convèncer a través dels seus resultats. Un ofici que, en aquest cas, assumeix i continua la rica tradició de col·laboració literària en els mitjans de comunicació de gran impacte popular -la que va de Jacint Verdaguer a Quim Monzó passant per Josep Pla, per exemple-, la que, alhora, mostra una concepció plenament contemporània de la literatura, oberta més que mai a la comunicació i al diàleg permanent amb les literatures d'altres tradicions i que acaben confonent-se amb la pròpia de l'escriptor amb naturalitat -l'anglosaxona més concretament i particularment, en el seu cas. La que sap establir vincles amb tota mena d'innovacions creatives i artístiques, sobretot de l'àmbit audiovisual. La que s'hi interessa més enllà del culturalisme i de l'academicisme, perquè és a través de l'estètica -que etimològicament vol dir 'tremolor'- que es pot conèixer l'experiència emotiva de l'ésser humà.

Jordi Galves, portal Lletra: http://lletra.uoc.edu/ca/autor/jordi-punti

Quina delícia de llibre el que estic llegint aquests dies. Es diu Maletes perdudes, és de Jordi Puntí (vegeu aquí) i acaba de publicar-lo l'editorial Empúries. Puntí és un autor gairebé subterrani. Vull dir que no és un home que es prodigui gaire en les tribunes mediàtiques ni en els saraus on habitualment s'aplega la parròquia lletraferida del país. Tot això que té de guanyat. Escriu poc, però segur. I cada vegada que publica alguna cosa assistim a la festa del talent i del bon gust. I de la senzillesa, perquè Puntí és home d'escriure fàcil -coincideixo en el que deia dies enrere Vicenç Pagès: la seva és la millor prosa del moment- i d'històries que t'enxampen des de la primera pàgina. Em va passar amb els magnífics contes de Pell d'armadillo, editats per Proa el 1998, i d'Animals tristos (Empúries, 2002) i m'està passant ara mateix amb aquestes Maletes perdudes, la seva primera incursió en el camp de la novel·la. [...] Ja sé que no és gaire acadèmic que em despengi amb tants elogis -encara n'afegiré un altre: serà un dels llibres de 2010 que perduraran- quan encara no n'he acabat la lectura (vaig per la meitat, si fa no fa), però amb el que porto llegit sé que vaig a la segura.

Les extraordinàries Maletes perdudes de Jordi Puntí. Joan J. Isern, blog Totxanes, totxos i maons (21/02/2010). http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/160194


Anna Montero i Bosch (Logronyo, La Rioja, 3 de desembre de 1954).
Cursà estudis de Filologia Romànica i es dedica a l'ensenyament. S'inicia en el món de la poesia amb l'obra Polsim de lluna (1983), gènere que continuà amb els volums Arbres de l'exili (1987), La meitat fosca (1994), Com si tornés d'enlloc (1999), Serenitat de cercles (2004), El pes de la llum. Barcelona (2007, premi Rosa Leveroni de poesia, 2006) i Teranyines (2010, XLVIII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia).

Poemes seus figuren a diverses antologies i han estat traduïts al francès (48 Poètes catalans pour le XXIe siècle. Traduction et notes de François-Michel Durazzo, 2005; Poètes catalans. L'arbre à paroles. Amay, 2010) , al castellà (He decidido seguir viviendo... Muestra bilingüe de poesia catalana actual. Poetas nacidos después de 1939. José Bru-Jorge Souza, selección, traducción y prólogo. 2004.) i al rus. Ha traduït diversos articles i llibres de poesia i prosa (Charles Baudelaire, Jean-Charles Huchet, Pierre Assouline, Guy de Maupassant, Jean Guéhenno, Michel Crouzet, François Poulain de La Barre...). Els darrers textos que ha traduït són: Poetes quebequesos (2001); L'Enamorada interior, de Claudine Bertrand (2002); Oscil·latori, d'Aurélie Nemours (2002), i, d'Anise Koltz, 12 poemes (2004) i La terra calla (2005).


N'han dit, d'ella

Només amb els dos últims poemes de Teranyines, el setè poemari d'Anna Montero ja val la pena atansar-s'hi. Aquests dos darrers poemes pertanyen a la tercera part del llibre, que obre un solc nou dins la seva trajectòria. Són dos poemes torrencials, de tarannà narratiu, on queda reflectit un cert sistema de miralls justament trabucats que Montero posiciona a la perfecció aquí i en altres moments del llibre. Per exemple: “morts meus, mortes meues, / que esperàveu des del fons del temps. / deixeu-me dir-vos que així ha passat la vida” o “poguérem sempre ploure'ns l'un a l'altre / la terra atònita de la pell”. Montero és una militant de la minúscula, una de les seves marques. Maria Josep Escrivà va dir, a propòsit de Serenitat dels cercles (llibre anterior a l'anterior d'aquest) que “la poesia de Montero no reflecteix mai l'acció desfermada del temporal”. Això es compleix, a grans trets, en la primera i segona part de Teranyines, però en canvi s'esbotza a la tercera, on la tensió creix i la força dels reflexos dels miralls resulta d'una gran potència. Hi ha altres marques de la casa Montero, que ha fet també feina de traductora, que són especialment visibles en la segona part, la central: una gran depuració formal, la tendència a estilitzar el vers i una simbologia que tot ho amara, amb fortes ràfegues de lirisme delicat. Dominen tot el llibre la reflexió al voltant de l'existència humana i els estralls del pas del temps, i en aquesta segona part, sobretot, la mort, que pren cos amb la mort de la mare, i que agafa de la mà el record, els lligams, el que en queda després. “Gota a gota, / la meua veu enverina els seus dies” són els versos punyents del poema que obre aquesta segona part, en què l'autora fa aflorar aquests miralls trabucats, una mena d'efectius regats sobre ella mateixa.

A partir de gestos quotidians, que s'alcen com a imatges isolades, Anna Montero fa córrer sentiments, desig, intimitat. A estones, l'aposta simbòlica, el joc de miralls, queda a mig camí o s'enteranyina per una excessiva delectació en el lirisme (“que va assaborir la seda tendra del desig” o “suspesa, amb ales transparents / que cremen lentíssimes / al foc del teu esguard”). A la primera part se serveix de personatges clàssics per començar a esprémer els grans temes que senyoregen el llibre, que pren el títol d'un poema tan lúcid com estremidor: “i sabem que no hi ha més / que aquestes fines teranyines / que ens uneixen l'un i l'altre / i al buit”.

 

Anna Ballbona, "Miralls sense teranyines", suplement Cultura de l'Avui (9/12/2010)

Si ha hagut un poemari que ha generat impacte darrerament aquest és Teranyines (Edicions 62, 2010) d'Anna Montero, una petja visible a la xarxa i a les elogioses i pràcticament unànimes ressenyes de la crítica. Tal volta siga la seua poètica canònica però elegant, la capacitat per reblar el clau en temàtiques recurrents en la poesia (la maduresa, la por, la mort, la fragilitat de l'existència...) tot i que amb un fil de seda sinuós i eteri que recorre els versos. Potser a alguns lectors tanta perfecció formal, tanta sensibilitat i delicadesa, no exemptes de tensió, li provoquen una certa saturació anímica. Però Teranyines, com molts altres, és un poemari per beure a glops, aïlladament, com la visita periòdica al racó on ens trobem amb els nostres pensaments en solitud. Cada lectura, tanmateix, és un món. Potser a alguns els funcione submergir-se i deixar-se portar.

Xavier Aliaga, blog Sota la creueta (6/04/2011). http://sotalacreueta.blogspot.com/2011/04/poetesses-sota-la-creueta-anna-montero.html

Hi ha, en la poesia d'Anna Montero, una vitalitat primera, primigènia, essencial, tàctil, "terrossa", en el sentit positiu del terme, que l'emparenta a la manera de fer ‘i de dir' de Miquel Gil. És aquesta essència, precisament, la que ensumem en els versos del poema "S'amaga", i que tan feliçment percebem també en la veu del cantautor. Una essència que es fa present com un tret distintiu que forneix de singularitat i de "personalitat" poètica l'aposta literària d'Anna Montero: que es repeteix com una andròmina que és "marca de la casa", com una síndrome de bellesa en cadascun dels seus poemes. [...] Serenitat de cercles és una mostra més del savoir faire d'Anna Montero, una autora que de mica en mica s'ha fet un nom en la lírica nostra i que cal tenir molt en compte. La poètica d'Anna Montero és sensual i mordaç alhora. Aquesta és la premissa i la força de la seua poesia. Per sota del cabal prolífic dels seus versos, hi ha un corrent inacabable que s'abeura en l'essència, una força primigènia i tel·lúrica que ens remet a la paraula primera; un horitzó de mots essencials, una saba vital i valuosa, sota l'escorça.

Juli Capilla, "Versos sota l'escorça", Levante (22/04/2005).




Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Canuda, 6, 5è (Ateneu Barcelonès). 08002 Barcelona. T. 933027828

 
11)
 
Publicat en el diari La Vanguardia dimecres 6 d'abril del 2011
 
Podeu traduir el text amb www.internostrum.com
 

El jurado ha valorado el retrato que ofrece la joven autora de la emigración andaluza, y la combinación entre ruptura y tradición

Profesional de la subtitulación de películas, profesora de lengua en la Universidad y fotógrafa aficionada, la joven Bel Olid es también escritora y con su primera novela, "Una terra solitària", acaba de ganar el premio Documenta.

Acompañada por la editora de Empúries, Eugènia Broggi, y por el librero Josep Cots, al frente de la librería Documenta, Olid ha presentado hoy su obra, que el jurado valoró por la combinación que contiene de ruptura y tradición, por el retrato que ofrece de la emigración andaluza y por su poliédrica narrativa.

Nacida en Mataró (Barcelona) en 1977, la autora ha explicado que empezó a pensar en esta historia un poco empujada por sus tías, que le pedían que un día pusiera negro sobre blanco la historia de la abuela de la familia, una mujer andaluza, de campo y clase baja, que un día llegó al Maresme para quedarse.

Olid indica que empezó un primer capítulo de seis páginas y, estando en la ducha, pensó que podía fundirlo con otros escritos que tenía almacenados en su ordenador.En apenas unos días, en los que casi no comió ni durmió, armó esta historia, protagonizada por tres mujeres de tres generaciones diferentes, una proveniente de un mundo ya desaparecido, otra que actúa como una madre poco cariñosa y la tercera, Maria, que busca su lugar en el mundo después de no entender nada de lo que le pasa.

Reconoce la narradora, que también practica la poesía y ha acabado hace poco una obra de teatro, que "seguramente no será mi mejor libro, pero tiene la virtud de que es breve y pasa bien".La identidad y los abusos infantiles son otras cuestiones que aparecen en la obra. "No me siento nada condicionada a la hora de escribir, porque sé que eso no significa necesariamente publicar. No tengo ningún miedo y me siento muy cómoda transgrediendo", asevera.

En este sentido, cuando se le ha comentado que ofrece una mirada poco indulgente hacia la inmigración, ha afirmado que no le interesa nada ser políticamente correcta y que lo que ha querido es plasmar que "entre los emigrantes hay personas normales, gente que hace las cosas muy bien y otros que no".Además de esta novela, Bel Olid es autora del ensayo "Heroïnes postmodernes: models literaris contra l'universal masculí", que ha obtenido el premio Rovelló de 2010.

12)
 
Què passa amb el valencià a les universitats valencianes?
Presentació i col·loqui, amb especial referència a la Universitat Jaume I, del llibre 'Els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes'. Pels directors de l'estudi: Artur Aparici i Rafael
Castelló professors de Sociologia de la Universitat Jaume I i de la Universitat de València.

Dia: dimecres, 13 d'abril.
Hora: 12 hores.
Lloc: Aula Magna de l'Escola Superior de Tecnologia i Ciències Experimentals.
Organitza: Servei de Llengües i Terminologia (Universitat Jaume I)

Enllaç al llibre: http://www.uji.es/bin/serveis/slt/triam/ulupv.pdf

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net  Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací