He llegit al diari, que Xavier García Albiol, del PP de Badalona, reclama a l'ajuntament de Reus que “restringeixi l'accés a ajuts i serveis socials” a aquells nouvinguts que “ni s'adapten ni volen adaptar-se” a les normes de convivència. D'entrada, m'ha sorprés que un membre del PP es referira d'aquesta manera als molts espanyols que —havent emigrat a Catalunya durant els anys 50, 60 o 70 no han aconseguit ni tan sols un domini funcional mínim del català. Jo em pensava que al PP li interessaven aquestes bosses de monolingües en espanyol, com a forma prioritària de justificar la conveniència d'imposar l'espanyol com a llengua de convivència.

Poc després, he comprés que no era això. Que aquest senyor no feia referència als inadaptats espanyols sinó a tots els altres; als que han vingut de l'Àfrica o de l'Àsia o d'Amèrica central o del sud. Són aquestes inadaptacions les que fan nosa al senyor Albiol i al seu partit. De nou estem davant d'un fenomen netament racista: els ciutadans espanyols gaudeixen d'uns privilegis que han de ser negats als altres, en virtut del seu lloc de naixement. Això inclou —en el cas dels espanyols— el privilegi de no adaptar-se ni voler adaptar-se al lloc on arriben, mentre que —per als altres— l'adaptació ha de ser un requisit; fins i tot una obligació que —en cas de no satisfer-la— hauria d'acabar en expulsió sumària del país.

No em preguntaré què significa —per a aquest individu i per al seu partit— la paraula 'adaptació'. No m'interessa què pot pensar de l'adaptació una gent que considera que a les persones que viuen fa dècades a Catalunya , però que han nascut en algun altre lloc, cal parlar-los en espanyol perquè t'entenguen. Em sembla que amb això els insulten barroerament, els discriminen i menystenen la seua intel·ligència. És una actitud molt pròpia dels racistes. Per tal de sentir-se superiors necessiten denigrar els altres.

I una forma molt característica de fer-ho és banalitzar les seues reivindicacions. Quan diem que volem poder escolaritzar els nostres fills en valencià, o quan reclamem cinema i més espectacles en la nostre llengua, els racistes diuen —amb posat condescendent— que hi ha coses de molt més interés, com ara la corrupció o la crisi econòmica. I que allò que realment importa és comunicar-se, i no la llengua en què ho fas. Que s'ha de ser obert, i no preocupar-se de futilitats. O —encara més— que tenim un odi injustificat als castellans, i que és aquest odi el que motiva la nostra queixa.

El que no diuen és que ells tenen plenament garantit el dret a viure íntegrament en la seua llengua. Que tot això de comunicar-se tan obertament ho fan en la seua llengua, amb total comoditat i prescindint violentament del fet que són ells qui han vingut a viure a casa nostra. Nosaltres no anem a casa d'ells a exigir-los que ens parlen en català. Podem demanar alguna mostra més clara de racisme? Troben perfectament acceptable que els drets que ells tenen no ens siguen accessibles a nosaltres. Una professora hispanoparlant ha de poder exercir el seu magisteri en espanyol, passant olímpicament per damunt del fet que la llengua dels seus alumnes és un altra. Per contra, una família que vol escolaritzar els fills en valencià ha de dependre de tenir la sort que el mestre que els toca en sort no siga analfabet en l'idioma del país en què ensenya.

I l'argument de l'odi és un dels més obertament racistes que podem trobar. Qualsevol acció que no siga la d'acceptar submisament la seua superioritat és —sense cap mena de dubte— una acció motivada per l'odi irracional. Perquè —és clar— ¿qui s'oposaria —racionalment— al domini dels éssers superiors? ¿Qui hauria de qüestionar la superioritat urbi et orbe de la seua llengua i la seua cultura? ¿Que —que no estiga motivat per un odi baix i inconfessable— podria aspirar a gaudir dels mateixos drets lingüístics que ells?

I tot això, no sols els sembla normal, sinó que les nostres queixes els semblen banalitats plenament prescindibles. I això és —precisament— la mostra més evident del seu profund racisme. La incapacitat d'entendre les preocupacions dels altres. S'ha dit a bastament que una capacitat humana per excel·lència és l'empatia; la facultat de posar-se al lloc de l'altre. Si això és cert, una de dos: o aquestes persones no són humanes, o és a nosaltres a qui no ens consideren humans. M'inclinaria més per la segona possibilitat. Una característica comuna a totes les formes de racisme és que procuren la deshumanització d'aquells que consideren inferiors. I atenció, perquè en aquesta ocasió, és a nosaltres a qui ens consideren inferiors. És per això que les nostres queixes sempre els semblaran banals, la nostra llengua prescindible; nosaltres, uns ciutadans de segona categoria, a tot estirar.

No val la pena discutir amb ells. Els prejudicis i la ignorància no solen desaparèixer en el marc d'una discussió. Si hi ha alguna possibilitat que ho facen és en la confrontació amb una realitat sòlida, capaç de desmentir-los i de deixar-los sense efecte. És amb nosaltres mateixos amb qui hem de parlar. Som nosaltres qui no ens hem de creure la inferioritat essencial que ens proposen. Si som capaços de recuperar la nostra dignitat. Si sabem qui som i què volem, i no ens empassem les fal·làcies que ens proposen amb tota la potència dels seus mitjans de manipulació, tota aquesta patuleia de discapacitats lingüístics i de franquistes escassament disfressats no ens podran fer res. La seua força està en els tancs, i els tancs —a hores d'ara— no són tan fàcils de traure al carrer com els agrada pensar.

Dues noves sentències del Suprem avalen la unitat lingüística

El tribunal retrau la Generalitat Valenciana els seus arguments jurídics

37 sentències confirmen la pertinença del valencià al català