InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 30 (divendres 08/04/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - a tota virolla
 
2) Eugeni S. Reig - i/o
 
3) Ramon Sangles i Moles - Quan cal fer servir Ser o Estar?
 
4) Màrius Serra - Cloc?
 
5) Antoni Llull Martí - Què és una mascota
 
6) Novetat editorial: 2a edició del Manual de galego científico
 
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Lletra J)
 
8) Joan-Lluís Lluís - Els invents d'un mossèn tocat del bonet
 
9) Vicent Andrés Estellés - Assumiràs la veu d'un poble
 
10) Catalunya Ràdio
 
11) Ramon Sangles i Moles - Després d’escoltar cal discernir
 
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: factors visuals
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

 

a tota virolla

1)

Molt de pressa, a tota velocitat.

Vés molt en l’erta en creuar el carrer que ací passen els cotxes i les motos a tota virolla i poden atropellar-te.

2)

Referit a un aparell acústic, a la màxima potència sonora.

No poses la ràdio a tota virolla que la veïna del costat està malalta.

Considere que no hi ha cap relació entre la paraula virolla i la idea de velocitat o potència sonora. En valencià també són molt corrents, amb el mateix significat, locucions com ara a tota castanya o a tota pastilla. De la mateixa manera, en castellà s’usen les expressions equivalents a toda castaña, a toda pastilla i a toda galleta i en italià a tutta birra (= a tota cervesa). No veig que hi haja cap relació possible entre les castanyes, les pastilles, les galetes o la cervesa d’un costat i la velocitat o la potència sonora d’un altre. Són, simplement, expressions que crea la gent jove i que fan fortuna i els substantius citats apareixen en les locucions per factors extralingüístics. No cal que li peguem més voltes al nano perquè no traurem la mà del carabassí.

La locució a tota virolla és molt corrent en la ciutat de València però tinc notícia que s’usa en molts altres llocs. Probablement és d’ús general.

 

En valencià també es diu:
1) a cent per hora, a tot gas, a tota castanya, a tota marxa, a tota paleta, a tota pastilla, a tota velocitat, a trentaqueté,
2) a tota castanya, a tota marxa, a tota paleta, a tota pastilla
La llengua estàndard sol emprar:
1) a brida abatuda, a cent per hora, a rem i vela, a tot drap, a tot estrop, a tot gas, a tot past, a tot rem, a tot vent, a tota brida, a tota castanya, a tota màquina, a tota marxa, a tota pastilla, a tota velocitat
2) a tota castanya, a tota marxa, a tota pastilla
En castellà es diu:
1) a cien por hora, a todo trapo, a todo gas, a toda castaña, a toda galleta, a toda máquina, a toda mecha, a toda pastilla, a toda velocidad
2) a toda castaña, a toda galleta, a toda mecha, a toda pastilla.
 
2)

i/o

 
Eugeni S. Reig
 
L’altre dia vaig veure en un ascensor un avís que deia –en valencià, això sí– “prohibit pujar i/o baixar més de tres persones”. Quan vaig llegir l’avís em vaig quedar pensant sobre quin significat podia tindre. Deu voler dir, vaig pensar, que està prohibit, o bé pujar, o bé baixar, o bé fer les dues coses simultàniament. Però ¿és possible pujar i baixar alhora? Puc, això sí, pujar primer i baixar immediatament després. I, en acabant, si vull fer-ho, puc tornar a pujar i tot seguit tornar a baixar i repetir eixes operacions totes les voltes que vulga. Però sempre, cada volta, o bé pujaré, o bé baixaré. És completament impossible fer les dues coses a la volta. Aleshores ¿quin sentit té escriure “i/o”? La resposta és ben senzilla: és un calc de l’anglés “and/or”. Eixa expressió es va originar en la lògica matemàtica per a assenyalar l’anomenada disjunció inclusiva. Del llenguatge especialitzat de la lògica matemàtica va passar a l’anglés del carrer. El conjunt format per les conjuncions “i/o” –com el de les conjuncions angleses “and/or”– és, gramaticalment, una coordinació de dos coordinadors. La qüestió és que això és completament impossible en la nostra llengua. En valencià, la conjunció “i” té sempre un valor semàntic de suma o de combinació. Si diem “all i oli” el que diem és “all+oli”, és a dir, “all combinat amb oli”. La conjunció “o”, en canvi, té un valor semàntic de disjunció o d’alternança. Si preguntem “¿què t’estimes més, anar al camp o a la platja?”, el que fem és demanar al nostre interlocutor que trie una de les dues opcions. Nosaltres no podem dir “pujar i/o baixar”, hem de dir imprescindiblement “pujar o baixar”.
 
3)
 
Publicat en el llibre COMPENDI DE NORMES D'ESTIL (3a edició) de Ramon Sangles (Editat per Llengua Nacional, Barcelona, 2009, pàg. 132)
 

Quan cal fer servir Ser o Estar?

 
Ramon Sangles i Moles
 
 

 

Ser expressa, genèricament, presència, localització. Marca fets puntuals, com l’arribada, el lloc (on?), la datació (quan?). Podem parafrasejar-lo per haver-hi, trobar-se, existir. Exs.: Ja sóc aquí. / La mare no hi era (en aquell moment). / On és l’Anna? (en quin lloc es troba?) / Ara sóc al despatx (hi ha un adverbi de temps, sense quantificar). / Dijous serem a Vic (hi ha una data, expressant temps no quantificable).
 
Estar expressa, genèricament, permanència, posició. Marca estats duratius (quant?), sovint acompanyats de quantitatius de temps, i de posició en un lloc (com?). És un verb lineal, d’immobilitat o inactivitat. Exs.: Estigueren treballant tot el dia. / Amb trenta anys d’estar a la botiga, tothom el coneixia. Amb la variant estar-se, significa també permanència, la manera d’estar situat. Exs.: Ara (durant aquest temps) s’està a Ripoll. / Està segut. / Maria estava dreta davant la creu.
 
 
 
Amb complements de lloc o de temps
SER (La variant clàssica i etimològica ésser és millor de reservar-la per al valor de substantiu.)
Designa la presència en un lloc o l’estada circumstancial vista d’una manera puntual sense connotar posició (haver-hi, trobar-se, anar). Exs.:
    Sóc al balcó (ara). / El gerro era damunt la taula. / Són de vacances. / Els mossos són al camp. / Sabeu on és? / Que hi és, en Pere? / La Carme és a la cuina.
ESTAR (o en forma pronominal ESTAR-SE)
Designa l’estada o la permanència seguida o habitual d’una persona en un lloc. S’hi expressa la durada (com en a) o hi és implícita (com en b) (residir, habitar, viure, treballar, aturar-se, romandre, passar, restar, etc.). Exs.:
    Estaré tota la tarda a casa. / M’estaré dues hores a l’oficina. / Els mossos s’estan vuit hores al camp cada dia. / Es va estar mig any a la presó. / Ara s’està a París.
    Sóc de l’Esquirol, però m’estic a Manlleu. / Estic a dispesa. / El meu amic està d’encarregat a Can Serra. / Estic al CIC de professor.
Marca la situació amb relació a un punt (trobar-se situat, dreçar-se):
    L’Esquirol està a 693 m d’altitud. / Estar a 5º sota zero. / Coses que estan l’una sobre l’altra. / El menjador estava al mig de la casa. / Estant-te aquí, barraràs el pas.
Indica una posició d’immobilitat (esperar, fer guàrdia). Exs.:
    Mentre estava allí, van passar dos homes. / Els guàrdies estan allí, armats, drets.
Marca la intensitat (constar, consistir, dependre, etc.). Exs.:
    Aquí està el problema. / Això està a les vostres mans (= depèn).
Amb predicat o complement predicatiu
SER
Indica el mer estat d’un subjecte animat, sense cap marca de durada dins un temps, ni vist com un fet transitori ni ocupant un lloc. Exs.:
    Sóc alt, batejat, solter, casat, jubilat, etc. / Sóc gras, prim, faltat de salut, tocat del bolet, etc. / L’ocell és mort. / Sóc afiliat a un partit, subscrit a una revista, etc.
Es refereix a les qualitats accidentals, variables, d’una cosa, generalment expressades amb adjectiu o participi. Exs.:
    La neu és bruta. / El cafè és calent. / La sopa és salada. / El cel és ennuvolat.
Forma la passiva (ser més participi), que en català marca sempre un estat, resultat d’una acció o d’un agent (expressat o no). Exs.:
    El projecte ja és aprovat. / El quadre ja és venut. / L’aire és format per... / El Jurat és constituït pels senyors... / El llum és encès. / L’actual situació és caracteritzada per la més absoluta indiferència. / Aviat és dit! / No és previst que...
ESTAR
Quan les qualitats o els estats d’un subjecte animat són transitoris, limitats pel temps i producte d’una passió o afecció (sentir-se, trobar-se). Exs.:
    Estic content, feliç, trist, irritat, cansat, malalt, etc. / Està ennuvolat, serè (imaginant el temps com a animat). / L’Albert fa una setmana que està constipat, etc.
Quan hi ha permanència temporal en un estat físic, psíquic o moral, el qual es podria parafrasejar amb romandre, mantenir-se, restar, etc. En el text sempre sol haver-hi (potser implícitament) un terme que expressa la durada. Exs.:
    La botiga estarà tancada tot el mes d’agost. / La taula sempre està bruta. / En Jordi encara està malalt. / Vaig estar al poble unes quantes setmanes.
Quan l’estat (pacient) és causat o mantingut explícitament per un agent o per a una finalitat (parafrasejable per aguantar-se, ser tingut, etc.). Exs.:
    L’aigua està embassada (perquè una resclosa la reté). / Les finestres estan obertes (perquè l’habitació s’airegi). / L’arbre està apuntalat (un suport l’aguanta).
Quan l’estat hi és vist com a dependent d’un fet (trobar-se, mantenir-se). Exs.:
    Hi estarem estrets (perquè hi ha poc espai). / Estic feliç entre vosaltres.
Observació: Hi ha les perífrasis estar + gerundi / anar + gerundi.
Totes dues construccions marquen l’aspecte duratiu de l’acció. Però estar marca que el subjecte està aturat, i anar, que el subjecte està en moviment. Exs.:
    Està pentinant-se. / Estan escrivint. / Ho va dient a tothom.
 
4)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 7 d'abril del 2011
 
Motacions

per Màrius Serra
 
Cloc?
 
El verb cloure fa cloc. Una forma en primera persona onomatopeica. Cloc. Una síl·laba tancada com una cloïssa que també remet als rellotges anglesos, en els quals les cinc en punt sonen five o’clock. Cloc! és també el títol d’un poemari que August Bover acaba de publicar a Arola amb uns dibuixos preciosos de Pere Capellà. Els poemes de Bover remeten a la tradició verbívora de la literatura potencial, encetada pels matemàtics i poetes francesos del grup Oulipo fa mig segle. Una tradició que, en català, han explorat poetes com ara Víctor Sunyol, Josep Pedrals o Jordi Vintró, i que tot just ha arribat al seu zènit amb els exercicis d’estil (i d’espill) del nord-català Joan-Lluís Lluís al seu monumental Xocolata desfeta. Aquest Cloc! de Bover no clou res. Ans al contrari, obre noves vies per a la literatura potencial en llengua catalana, fins al punt que podria suscitar un nou terme. Els psicòlegs van manllevar de Flaubert l’epònim bovarisme per definir qui presenta “una alteració del sentit de la realitat per la qual es considera una altra persona que no és”. Proposo l’epònim boverisme per designar els versos basats en “una alteració del sentit mitjançant l’enginy verbal”.
 
5)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 175)
 

Què és una mascota

 

Antoni Llull Martí


 

Quan jo era jove mai no vaig sentir dir aquesta paraula, que amb tot i que aleshores fos inusual ja era ben antiga, tant en la nostra llengua com en la castellana. Fabra la recollí al seu diccionari, i des de feia molts d’anys es trobava en el de la Real Academia Española, però no amb cap dels dos sentits amb què avui en dia és principalment usada: el d’animal domèstic, de companyia i el d’animal o figura d’animal que representa o simbolitza un esdeveniment públic (una olimpíada, un campionat, una exposició, etc.). En anglès s’ha usat també mascot amb aquest sentit, però no per designar els animals domèstics, als quals anomenen pets, paraula que no sona gaire bé, en la nostra llengua, però això els anglesos no ho saben.
 

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu, en definició quasi idèntica al de la Real Academia Española, i a la dels diccionaris francesos, que una mascota és una «persona, animal o cosa que hom considera que porta sort». És possible que estigui relacionat amb mascara i amb màscara, dels que se n’han trobat possibles antecedents en llengües celtes i en les germàniques. Una cosa que sembla més segura és que mascota té relació amb l’occità masc i masco, ‘bruixot’ i bruixa’, respectivament. D’aqueixa llengua, en la qual era usual per devers el segle XIII, amb els significats de bruixa i també d’alcavota, sembla que passà al català i al francès.

 

El mot caigué en desús durant segles, i a França fou popularitzat devers l’any 1880 per l’èxit d’una opereta d’Edmond Audran titulada La Mascotte. La protagonista, Bettina, era una al·lota de la pagesia a qui feien guardar indiots, i que tenia el particularíssim do de dur la sort i la fortuna a la casa on era acollida, amb la condició, emperò, que la seva virtut havia d’esser estrictament respectada. La cosa es complicà, però després de diverses peripècies de caire dramàtic la cosa acabà bé, com sol ocórrer en totes les operetes. A través del francès fou reintroduït l’ús d’aquest mot en castellà i sembla que d’aquesta llengua passà, amb el nou sentit, a la nostra. El que no he sabut aclarir és per què, i quan, exactament, començaren a aplicar-lo als animalets de companyia, que no mereixen esser designats amb una paraulota tan poc eufònica.

 

6)
 
Novetat editorial

Segona edició, revisada i molt ampliada (647 pàgines), del 'Manual de galego científico', obra els professors Carlos Garrido, de la Universitat de Vigo, i Carles Riera, de la Universitat Ramon Llull (de Barcelona).
 
La primera edició aparegué l’any 2000; la segona, al cap d’onze anys, el 2011, sota la marca editorial Através Editora, de Vigo.

Es tracta de la versió en llengua gallega del 'Manual de català científic', de Carles Riera.

És una obra adreçada als redactors tècnics galaico-portuguesos, i a professionals, investigadors científics, docents, periodistes, traductors i estudiants tant de Ciències com de Lletres.

Tracta d’aspectes prosòdics, ortogràfics, sintàctics, lèxics i estilístics. L’índex final de termes (a tres columnes) ocupa més de cent pàgines.
És una obra científica que procura de facilitar una consulta àgil i profitosa.
 
7)
La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Vocabulari

En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.

 

J 

 

Ja...   Anticipa una obligació, una conveniència.
     Ja fas bondat? Ja estudies força?
..., ja! Exasperat.
     No m'empudegos, home, ja!
Ja ha begut oli! Ja no té remei, mort segura.
      ─Una serp s’ha ficat al niu dels picots!
       ─Pobres pelatxos, ja han begut oli!
Jaio.   Vell.
     El Quel del Cirera és més jaio que el Ton de ca la Ció.
Jaquir. Deixar. Prestar.
     Jaqueix-me el bolígraf.
Jassa.  Jàssera.
     El trebol el suporta una jassa.
Jaumet. Corc.
     Els col×legials s'havien de menjar els pèsols amb jaumets.
Jònec. Vedell jove.
      Demà farem una carnada amb llonzes de jònec.
Jornal. Tros de terra que un home pot conrear amb un animal.
     El Quel té tres jornals de terra al secà.
Jova.   Prestació personal per a un treball del comú.
     Tots els xicots han treballat a jova per construir l'església.
Jove. Nora, la dona del fill.
        ─Què, com te tracta la jove.
        ─Home, ves, xau-xau.
Juli.   Rodar molt ràpid la corda en el joc de saltar-la.
     Nenes, feu-me un bon juli, ara.
Jum. Jonc.
     Els bassiots del costat del canal s'omplen de jums.
Jupa. Vestit i abric alhora.
     Fas goig, reina, amb aquesta jupa color rosa.
 
 
8)
 
Publicat a
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/365043-els-invents-dun-mossen-tocat-del-bonet.html
 
 
 
Joan-Lluís Lluís
 

He descobert una meravella, però no sé si és una meravella d'intel·ligència, de subtilesa i d'humor o d'imbecil·litat, d'estafa intel·lectual i d'arrogància. El 1886, un capellà occità, dels Banhs de Rènnas (al vessant nord de les Corberes), va publicar a Carcassona un llibre titulat La vraie langue celtique. Al llarg de més de dues-centes pàgines, mossèn Henri Boudet es dedica a demostrar que –per dir-ho de manera crua– llengües tan diverses com l'hebreu, el púnic, el basc, el berber, l'iber, el germànic i l'occità tenen un origen comú i únic: l'anglès modern... Costa d'entendre aquest plantejament i, doncs, és prudent d'anar a pams. Aquest assaig –si puc gosar anomenar-lo així– és una obra mestra d'erudició. El mossèn hi cita dades històriques, citacions (veritables?) d'autors antics, i demostra una gran capacitat d'anàlisi. Tot això amb una base de raonament absolutament estrafolària. Quan parla, en el títol de llibre i tot al llarg del text, de «llengua cèltica» es refereix estrictament, a l'anglès. Aquesta asserció és ja, en si, una gran fantasia. El més remarcable, però, és la manera que té de demostrar aquesta font única de tantes llengües, a través d'un ús malabarístic de les etimologies. Actua de dues maneres diferents. La primera, reservada a l'occità. Ha reunit un glossari de paraules angleses que vénen del llatí i les compara a paraules occitanes que els són properes i n'extreu la conclusió que, en lloc que aquesta semblança demostri un mateix origen, prova que l'occità ve del «cèltic». Per exemple el gat occità (sí, també ho diuen així) vindria, segons ell, del cat cèltic...

L'altre mètode és encara més fascinant i s'apropa dels jocs verbals, de l'enigmística i dels exercicis d'estil. Aquest bon capellà pren qualsevol paraula de qualsevol llengua i intenta trobar-li un avantpassat en anglès/cèltic. Així, el Sinaí demostra que l'hebreu deriva de l'anglès, ja que la manera en què Déu va proporcionar la seva Llei al poble hebreu en aquesta muntanya va ser espectacularment brillant, i així ajunta to shine (brillar) i eye (ull) i construeix un Sinaí aproximatiu... Com demostrar que el púnic també deriva de l'anglès? Desmuntant el nom del pare d'Hanníbal, Amílcar, un nom que palesa l'energia d'aquest rei a dirigir el seu poble: to aim (dirigir), weal (prosperitat), to care (tenir cura). Aim-weal-care dóna un Amílcar molt coix però suficient, segons Boudet, per revolucionar la lingüística...

L'exercici és enginyós però no gaire difícil si veiem que, de fet, Boudet treballa al revés del que diu. És a dir que primer intenta desmuntar els noms, propis o comuns, per trobar-hi correspondències amb l'anglès i després s'espavila per explicar que aquests mots anglesos corresponen a característiques dels noms en qüestió. I ara provaré de ser digne d'un tal enginy (de debò no sé dir si aquest capellà era boig o murri) provant de demostrar, amb la mateixa manca d'escrúpols, que el català també deriva directament de l'anglès. Puc inventar-me, per exemple, que a l'alta edat mitjana els catalans eren famosos per conrear una ceba amb la qual alimentaven el bestiar i tot seguit puc afirmar que el nom del país ho demostra: cattle (bestiar), onion (ceba) dóna un catlle-onion gairebé convincent, no? Que els habitants dels Pallars no eren tots, antany, negociants de ruc? To pay (pagar) ass (ruc): pay-ass...Que la gent d'Osona no és coneguda per la seva obsessió a tenir una llar ben construïda i segura? House (casa) on (damunt): House-on... Es pot fer amb gràcia o amb matusseria, amb exactitud lingüística o amb aproximacions barroeres... Qui vulgui provar, que s'hi posi i, si vol, que me n'enviï els resultats...

 

9)
  
Assumiràs la veu d'un poble
 
 
Vicent Andrés Estellés
 
 
Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir;
et pariren per vetlar
en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna prosperitat,
com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.

Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
 
10)
 
 
10 emissores per internet
 
http://www.catradio.cat/clicacatalunyaradio/
 
11)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 46)

Després d’escoltar cal discernir

Ramon Sangles i Moles

Després d’haver parat bé l’orella i un cop hagi entrat dins nostre tota la substància que el parlant ens haurà fornit, és necessari tenir el suficient discerniment per a fer una tria i una selecció dels conceptes captats, car no sempre tot ha d’anar coll avall.

Aquesta tria ens haurà fet possible de classificar en un compartiment les coses que prioritzem i en un altre aquelles que considerem supèrflues o rebutjables. Es tracta de posar en marxa una escala de valors a fi que per una banda se’ns simplifiqui la vida i per l’altra prengui un veritable sentit. Malament rai si en aquest procés no hi hagués en primer lloc el discerniment, essent com és una qualitat pròpia de gent que sap què fa.

No cal dir que mentre escoltem ja seleccionem, perquè en una escolta intel·ligent el discerniment ja opera, fent que ens quedin més gravades unes paraules que unes altres o que sols parem atenció en uns conceptes determinats i els retinguem clars i frescos en la memòria. Aquesta escolta intel·ligent ens dóna la capacitat d’entrar en el nucli, en l’essència de l’exposició, i fa que no ens aturem o entrebanquem en el revestiment accidental o superflu d’un discurs.

El discerniment empaqueta el contingut i la forma del missatge, és a dir, entén per què el contingut és explicat de tal forma. Qui té discerniment sap per què el conferenciant fa ús d’unes determinades paraules i, així, és capaç d’entrar en la intencionalitat de l’elocució, descobrint quines motivacions han dut el parlant a fer tal discurs, a fer-lo en tal lloc i de tal manera. Només un savi reïx a fer un bon discerniment.

 
12)

Comunicació presencial: factors visuals

 

Joan Tudela

 
Tot i que, a la nostra vida quotidiana, sovint vivim situacions comunicatives en què hi intervenen diversos aspectes auditius i cap factor visual (per exemple, el telèfon i la ràdio), de vegades els factors visuals són molt importants en la comunicació presencial. Per tant, val la pena de parlar-ne i val la pena de tenir-los ben presents.
 
Del llibre Llengua i comunicació.
 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net