InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 471 (dimecres 06/04/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - Fer més por que una fragata de moros
 
2) Sebastià Alzamora - Parlar sense vergonya
 
3) Albert Pla Nualart - Aglutinació (5): és clar o esclar?
 
 
5) José M. Murià - Espanyol o castellà?
 
 
 
 
9) Festa de llançament del GNOME 3.0 a Barcelona
 
 
1)

 

Fer més por que una fragata de moros

 

Eugeni S. Reig

 

Es diu que alguna cosa fa més por que una fragata de moros quan fa molta por. Podem dir, per exemple: «cada volta que el meu fill agarra el cotxe em pose a tremolar. És molt atrevit i em fa més por que una fragata de moros.»

L'escriptor benisser Bernat Capó va arreplegar aquesta locució l'any 1981 en la població de Parcent. En el seu llibre Espigolant pel rostoll morisc podem llegir:

«Al llarg del segle xvii, especialment a partir de l'expulsió dels moriscs, les incursions es fan freqüents, foren tants els robatoris i les violacions soferts, que des d'aleshores, els parcentins tenen el seu propi refrany: “Fas més por que una fragata de moros”. Perquè sens dubte passarien por, i més d'una vegada s'arribaria al pànic.»

Cal aclarir que la dita “fer més por que una fragata de moros” no és exclusiva de Parcent, ja que s'usa (o s'usava) pràcticament en tota l'àrea idiomàtica de la nostra llengua, sobretot en les zones que són més a prop de la costa. Podem trobar-la, per exemple, en l'obra d'Àngel Guimerà, de Joaquim Ruyra o de Joaquim Soler “Pitarra”.

Jordi Palou va publicar aquesta expressió en el butlletí Cada dia un mot el 10 de febrer del 2011 i la va il·lustrar amb els dos fragments literaris que copie tot seguit.

El primer, del gironí Joaquim Ruyra, diu així:

«Ell se sentia cohibit davant de la gent, no sabia com posar-se, ni què dir... Preferia que ningú el saludés. Els coneguts, sobretot, li feien més por que una fragata de moros, no per res sinó perquè es creien amb dret a moure conversa. Qualsevol interrogació li semblava malintencionada, en qualsevulga enraonament hi sospitava trampes...»

I el segon, de Pasqual Costa Cholbí, diu així:

«Geogràficament, les nostres costes afavorien la comunicació marítima amb el nord d'Àfrica, aliada dels turcs, de manera que els pirates les visitaven amb freqüència. Generalment capturaven naus, però si desembarcaven es dedicaven a robar, saquejar, raptar persones per a després vendre-les com esclaus o retindre-les per cobrar rescat. En la segona meitat del segle xvi s'intensificaren les incursions. L'expressió fas més por que una fragata de moros! encara és viva actualment.»

Per a expressar el concepte definit són àmpliament usades pels valencians les expressions equivalents fer més por que una nit de trons i fer més por que una pedregada. Aquesta darrera, de vegades, es completa dient que una pedregada en sec o que una pedregada seca.

Pel que fa a l'etimologia dels mots fragata i moro, copie tot seguit el que ens diu el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l'Enciclopèdia.

Fragata: «1533; mot it. dial. (it. fregata), provinent potser de (barca) naufragata, amb interpretació errònia de nau- per 'nau', atès el gran influx català al sud d'Itàlia».

Moro: «s. xiv; del ll. maurus 'habitant de Mauritània'».

Com veiem, la paraula moro va ser, originàriament, un gentilici, però prompte va esdevenir una referència ètnica. Els valencians hem donat sempre el nom de moros als habitants de les terres a on és majoritària la religió mahometana i la cultura àrab, i això és vàlid tant per als països del nord d'Àfrica com per als de l'Orient Pròxim, tant en l'actualitat com en el passat. I, sobretot, anomenem i hem anomenat sempre moros als habitants d'al-Àndalus (o al-Andalús, en la pronúncia àrab andalusí), és a dir, les terres de la península Ibèrica dominades pels musulmans durant l'edat mitjana. Eixos segles de dominació musulmana han deixat una petja molt forta en el nostre imaginari col·lectiu. En el nostre llenguatge hi han múltiples referències als moros. Tenim, per exemple, un bon grapat de frases fetes –a banda de fer més por que una fragata de moros– en les que trobem la paraula moro, com ara: això li ho contes al moro Mussa, o tots moros o tots cristians, dóna'm pa i dis-me moro, haver-hi moros en la costa, val més moro ric que cristià pobre, a la força va el moro a missa i moltes més. Quan alguna cosa costa molt de fer diem que és una faena de moros. I jo que sóc d'Alcoi, no cal que diga res de les festes de moros i cristians, que celebrem cada any per sant Jordi. Ni tampoc del merengue que els alcoians anomenem moro.

 

NOTA 1:

- Capó i Garcia, Bernat; Espigolant pel rostoll morisc (2a edició) (Edicions del Bullent, Picanya, febrer 1999, pàgs. 174 i 175)

- Ruyra i Oms, Joaquim; «La gent del mas Aulet», dins Obres completes (Editorial Selecta, Barcelona, 1949)

- Costa Cholbí, Pasqual; «Causes de l'expulsió dels moriscs» (Butlletí del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències d'Alacant, núm. 8, juliol, agost i setembre del 2009, pag. 12)

 

NOTA 2:

Butlletí núm. 2.644 de Cada dia un mot (dijous, 10 de febrer del 2011) <http://www.rodamots.com/mot.asp?nm=2644>

 

 

 2)

 
Publicat en el diari ARA dimarts 22 de març del 2011
http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Parlar-vergonya_0_448755124.html
 
Parlar sense vergonya
 
Sebastià Alzamora
 

Sens dubte, Andrés Iniesta és un home que posseeix el do dels gestos bells. Serà recordat durant molt de temps el seu homenatge al jugador de l'Espanyol -i amic seu- Dani Jarque, que va aconseguir posar-nos a tots la pell de gallina, i és fàcil veure'l donant suport a causes humanitàries o iniciatives en favor de col·lectius més o menys desvalguts. Són detalls que honoren el migcampista del Barça, especialment valuosos ara que -per sort o per desgràcia, no ho sé- els jugadors de futbol han esdevingut referents de comportament per a la majoria de la societat, en especial per als nens.

Iniesta ha tingut ara un gest amb la llengua catalana en oferir una roda de premsa en què ha fet servir per primera vegada en públic la llengua de Cristian Segura. Fa temps que el futbolista estudia i practica el català, i ha anunciat que pensa usar-lo cada vegada més en les seves rodes de premsa i també que a partir d'ara escriurà els seus missatges i tuits en català, castellà i anglès. Pels mateixos motius mencionats abans, evidentment es tracta d'una bona notícia, més que més perquè el català -per desgràcia, ara sí- necessita encara aquesta mena d'actituds favorables per reforçar el lloc que li correspon com a llengua pròpia de Catalunya. O sigui que endavant, enhorabona i puix parla català, Déu li'n do glòria.

Com era d'esperar, les reaccions a la xarxa han estat multitudinàries i multicolor. La majoria d'internautes aplaudeixen la decisió d'Iniesta i li diuen que és un crac (tractament obligatori quan es tracta d'un futbolista). No hi falten, com no podia ser d'altra manera, els dinàmics patriotes espanyols que deploren el fet i el consideren fruit de la tenebrosa dictadura catalanista que oprimeix els ciutadans del nord-est d'Espanya. I, per allò que d'ases n'hi ha a totes les cases, també hi trobem els que retreuen a Iniesta que el seu català sigui encara vacil·lant i li vénen a dir que, per parlar-lo malament, gairebé millor que s'asbtingui de fer-ho. Si la curtor fos música, internet seria un concert simfònic.

Aquests últims m'han fet pensar, per associació, en l'estol de mamífers que es van esqueixar les vestidures per com de malament, segons ells, va parlar el castellà Francesc Colomer, el nen de Pa negre , a la gala dels Goya. És mentida que el parlés malament: senzillament va parlar amb accent català i es va entrebancar un segon, però ell mateix es va corregir de seguida. Tenint en compte el moment i la circumstància, se'n va sortir més que bé. Però hi va haver tota una col·lecció de mamelucs -incloent-hi algun il·lustre compatriota que no té empatx a sortir a la ràdio i la televisió públiques perpetrant un català lamentable- que van trobar que el nen destrossava el castellà i que això era senyal de la terrible persecució que, segons ells, pateix el castellà al nostre sistema educatiu. Permetin-me una altra analogia festiva: si la demagògia i la mala llet fossin ronya, aquí n'hi ha molts que anirien plens de crostes.

3)
 
Publicat en el diari ARA dimecres 16 de març del 2011

La millor defensa d'esclar són frases que canvien de sentit si canviem és clar per es clar. "Stalin -per mi, és clar / esclar - era de dretes". Aquí és clar vol dir que no en tinc cap dubte; i esclar , que és només una opinió i no vull pontificar. Alguns diran que, afegint-hi uns punts suspensius o un signe d'exclamació, és clar ja vol dir esclar . Però jo els pregunto: ¿llegirien igual els dos és clar ? i, si ho fessin, ¿el que escolta percebria el contrast de sentits?

La resposta és no i no . Cal dir esclar perquè si diem és clar l'oient entén una altra cosa. L'oposició és clar / esclar és un recurs que podem usar o ignorar. Però si l'usem -com fan molts escriptors i, sobretot, molts guionistes- no ens podem escapar de fer-ne dues pronúncies diferents. Perquè és absurd i desconcertant que algú que ha de llegir esclar -un nen a l'escola o un estranger que aprèn català- es trobi escrit és clar . Els lingüistes de TV3, que treballen amb llengua oral, ho saben de sobres i per això ja fa uns quants anys que admeten esclar al seu llibre d'estil.

I és que esclar té un gran rendiment en els diàlegs informals. Estalvia l'ús del feixuc evidentment , tradueix l'anglès of course i és una bona alternativa a calcs del castellà com per suposat o com no . El català de ficció en va ple. Perquè aquest esclar que diem sigui també un esclar que escriguem només cal ser fidel al principi fundacional de l'escriptura: reflectir de la millor manera pos sible la llengua oral.

 
4)
 
Publicat en el diari ARA dijous 17 de març del 2011
L'ús de déu n'hi do com a empàtica interjecció ponderativa és cada dia més viu en llengua oral però, en l'escrita, l'entrebanca una escriptura complexa que, a més, fa difícil trobar-lo al diccionari. Al DIEC apareix dins l'entrada déu disfressat de "Déu li'n do [o Déu n'hi do]". La forma Déu li'n do no ha existit mai en català: és un monstre de Frankenstein resultat d'ignorar que un gir idiomàtic és un bloc que no es pot retocar per dins. Un monstre encara més aberrant quan n'hi ja derrota li'n en un context sintàctic lliure.

Però costa molt veure que és un bloc si no hi ajuda la grafia. Escriure adéu-siau en lloc de a Déu siau impedeix que un geni ens faci dir a Déu sigueu i, a més, fa que tingui una entrada pròpia al diccionari. S'ha proposat déu-n'hi-do però, posats a fer el pas, potser val més escriure deunidó. Algú dirà que indueix a fer neutra la e , però això ja passa en altres aglutinacions, com ara benvingut , en què l'ac cent secundari bloqueja la neutralització. I és que el compost trisil·làbic permet un segon accent sense violar l'alternança tònica-àtona.

Però la millor prova que deunidó ja no són quatre paraules sinó una és deunidoret. Aquest diminutiu popular, que ja trobem a l'Alcover-Moll, demostra fins a quin punt per al parlant deunidó és una unitat com ho pot ser poc o bastant . Un diminutiu que separa deunidó de déu meu o si déu vol i fa evident que ja no és locució sinó paraula independent.

 

5)
 
Publicat a
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/390445-espanyol-o-castella.html
 
Espanyol o castellà?
 
José M. Murià
 

Sovint trobo qui fa l'esmena quan parlem de la llengua espanyola insistint que s'ha de dir castellana. Sempre són els mateixos arguments, que no cal repetir. Jo, per la meva part, m'abraço que 115 milions de mexicans i una quantitat similar de pobladors d'altres països d'Amèrica Llatina, en diem espanyol.

També és el cas que en anglès se'n diu spanish, en francès espagnol i no cal seguir. També resulta que els mateixos espanyols tenen com a màxima autoritat lingüística la Real Academia Española i el diccionari que publiquen periòdicament es titula precisament Diccionario de la Lengua Española. De què ve, doncs, aquesta mania de continuar-ne dient castellana? Es perquè això va ensenyar l'escola franquista? La parla en qüestió tindrà l'origen on es vulgui, però els espanyols l'han fet seva i l'han convertit en la llengua de l'Estat, excloent les altres.

El fet que s'hagi rebutjat recentment la llengua catalana a les Corts espanyoles, fent gala de la seva intolerància habitual i fins i tot de molt males maneres, dignes però de la seva nissaga, per part d'alguns diputats, confirma la idea que s'ha d'eliminar la debilitat de parlar de “llengua castellana”.

La definició hauria de ser molt clara: a Espanya l'espanyol i a Catalunya el català –independentment de totes les que es vulgui–, la qual cosa ens porta també a pensar que s'ha d'eliminar l'expressió “la resta d'Espanya”, com si Catalunya en fos una part, quan són tants ara els que es mostren convençuts que són dues coses diferents.

Per construir el que volem s'han de fer grans coses, però també les petites gestes quotidianes ajuden a formar una sòlida consciència que encara no s'ha pogut generalitzar del tot.

Cal recordar, per no restar importància als petits fets i dites de cada dia, que durant els temps més amargs del franquisme va ser precisament aquesta acció constant de la gent que va consolidar a la fi la salvació de la identitat catalana.

Al meu amic Joan Santos

 

6)
 
 
Butlletí de la Secretaria de Política Lingüística

Número 70, 30 de març del 2011

 
 
7)
 
Publicat en la web de la Xunta de Galicia
http://www.xunta.es/linguagalega/noticias/1782
 
Política Lingüística e o Institut Ramon Llull exploran canles de colaboración para a proxección exterior do galego e do catalán
 
 
8)
 
Publicat en la web de Plataforma per la Llengua
http://plataforma-llengua.cat/noticies/interior/1216
 
Es presenta el primer Lip dub per la llengua
 
9)
 
 
Festa de llançament del GNOME 3.0 a Barcelona
 
Amb motiu del llançament de l'entorn d'escriptori GNOME 3.0 [1], s'han organitzat festes arreu del món per celebrar l'esdeveniment. La comunitat catalanoparlant no n'és una excepció i celebrarà una festa a Barcelona el proper dijous, 7 d'abril, a partir de les set de la tarda.

Durant la festa, que tindrà lloc a la sala 5a planta del centre cívic Golferichs (Gran Via de les Corts Catalanes, 491), es presentaran les característiques de la nova versió del GNOME.

L'acte està organitzat per la Fundació GNOME i Softcatalà. Per saber més detalls sobre la celebració i com arribar-hi, consulteu el web de l'esdeveniment [2]. L'assistència és gratuïta i oberta a tothom fins al límit d'aforament de la sala.

Dades de l'acte:

Dia: Dijous, 7 d'abril de 2011
Hora: 19 h
Lloc: Centre Golferichs, sala 5a planta (veieu al Google Maps)
Gran Via de les Corts Catalanes, 491
08015 Barcelona

Quant al GNOME 3.0

El GNOME és l'entorn d'escriptori que distribucions com l'Ubuntu, el Fedora o l'OpenSUSE utilitzen per defecte. La novetat principal del GNOME 3.0 és la inclusió del Gnome Shell, una evolució de l'escriptori clàssic que vol adaptar-se als nous dispositius mòbils i aprofitar al màxim els ordinadors actuals. Els canvis interns permeten a l'usuari del GNOME tenir un escriptori més ràpid i fluid; el canvi visual més significatiu és el Gnome Shell, que aporta al GNOME les novetats següents:

· S'ha redissenyat la interfície i la manera amb què l'usuari interacciona amb els elements de l'escriptori, amb el toc just d'efectes.

· S'han programat els sistemes de comunicació i de xat de manera que l'usuari els pugui fer servir sense perdre el focus sobre les finestres actives: l'usuari pot comunicar-se fàcilment mentre treballa.

· El disseny prova de reduir al màxim els elements de distracció. El sistema intel·ligent de notificacions desa els missatges en una cua fins que l'usuari decideixi llegir-los.

· L'usuari disposa d'un tauler de control nou on pot configurar fàcilment qualsevol element de l'ordinador.

 · Els espais de treball permeten accedir fàcilment a totes les aplicacions obertes, desplaçar-les i fer-hi operacions.


[1] http://gnome3.org/
[2] http://www.softcatala.org/wiki/Projectes/GNOME/Festa_Versio3
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net  Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací